L’invisible Josep Badia i Torras

per David Bricollé, Regió 7, 17/01/2015

Aquesta és la crònica de la sessió, que va tenir lloc el 15 de gener, sobre Josep Badia del cicle Els Invisible, organitzat conjuntament pel Centre d’Història Contemporània, la Càtedra UB Josep Termes i la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
Captura de pantalla 2015-01-20 a les 17.38.53

El Centre d’Història Contemporània de Catalunya va fer present dijous la vida i la petjada de Josep Badia Torras, nascut a Callús (1926) i que va morir a la població bagenca fa un any i mig. Amb una llarga i intensa trajectòria política, va arribar a dirigir el Partit Carlí de Catalunya a la darreria del franquisme i en l’inici de la Transició, fins que el 1980 se’n va donar de baixa perquè «ja no li veia futur com a partit efectiu», i ingressà a les files del PSC.

Josep Badia és un de la vintena de polítics i intel·lectuals catalans que el Centre d’Història Contemporània ha inclòs dins el cicle de conferències titulat Invisibles, que pretén perfilar un retrat de l’obra i la personalitat «dels qui van tenir una tasca destacada en la configuració moderna del país, però que la pròpia voluntat, les circumstàncies o el tarannà han deixat avui desdibuixats». L’historiador Lluís Duran va ser l’encarregat de perfilar aquest retrat de Badia com a figura que integrava carlisme, socialisme i cristianisme, en un acte que va tenir lloc a l’auditori del Museu d’Història de Catalunya.

Entre molts altres aspectes de la seva trajectòria, Duran va destacar que quan el polític callussenc va accedir a la direcció del Partit Carlí de Catalunya (va ser-ne el secretari general del 1973 al 1978 és el període en què «els carlins catalans s’integren plenament a l’oposició antifranquista».

En aquests any, va destacar el seu glossador, el Partit Carlí de Catalunya «es definí com una força d’esquerres, no estatalista, partidària d’un sistema que donés el poder als treballadors, als ajuntaments i a les nacionalitats, inspirada en els principis de l’humanisme cristià i monàrquica», i que propugnava «un règim que establís un pacte federal entre els pobles de l’estat des de la garantia del respecte al dret de l’autodeterminació». Segons Duran, el federalisme que proposava Badia «havia de garantir els drets inalienables i previs a qualsevol negociació de Catalunya. L’estat espanyol futur que es constituís n’havia de potenciar, no només reconèixer, les característiques: era un pacte lliure entre nacions lliures».

Una altra característica dels objectius polítics de Badia en el Partit Carlí de Catalunya, segons va destacar l’historiador, va ser «el suport sense fissures al retorn del president Josep Tarradellas i a la seva línia política. Per això Badia va ser membre de l’Organisme Consultiu de la Generalitat i de la seva Permanent. Per a la Catalunya que preparava el seu autogovern, plantejava una Generalitat forta i eficaç, que ajudés a recuperar la personalitat col·lectiva, greument malmesa per 40 anys de règim anticatalà, una administració pública austera i neta de corrupció, i un govern que protegís el medi ambient i la societat civil».

Badia va ser detingut repetidament per les autoritats franquistes (1972, 1974 i 1976) i es va implicar en la fundació a la comarca del Bages de la Unió de Pagesos. Ja en democràcia, va ser cap de llista del PSC a Callús en cinc ocasions.

L’Aran en la Catalunya sobirana, per Àlex Moga

aran-drapeuAquest dimecres, el Parlament de Catalunya aprovarà la proposició de llei del règim especial d’Aran. Han hagut de passar molts i molts anys perquè l’Aran fos reconeguda com una realitat nacional diferenciada dins de Catalunya. L’Aran té una identitat pròpia que empelta amb el fet nacional occità mitjançant la varietat aranesa de l’occità. Com també ha passat a Catalunya, la fidelitat del poble aranès a la seva llengua, n’ha preservat la continuïtat però, també, l’ha convertida en la manifestació, junt amb el paisatge, de la identitat nacional de l’Aran.

L’Aran, doncs, és una realitat nacional viscuda, defensada i volguda, que des de fa segles està lligada a Catalunya. Hi ha estat unida en els moments bons i també en les èpoques dolentes, quan les dues realitats nacionals han estat trepitjades per l’Estat espanyol. En l’exposició de motius de la proposició de llei que s’aprovarà, els legisladors han volgut ressaltar aquest lligam de l’Aran amb Catalunya d’ençà de la segona meitat del segle XII. I tanmateix, el reconeixement de l’Aran com a realitat nacional des de la recuperació de la democràcia el 1978 no va ser realment tinguda en compte fins l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, ja que l’anterior, el del 1979, només va disposar que s’estudiaria el règim que havia de tenir l’Aran en el marc del desplegament legislatiu de la Constitució i l’Estatut.

I això es va concretar en la Llei 16/1990 del 13 de juliol, que va activar el reconeixement del sistema institucional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall, i en disposà les competències. La mateixa llei va declarar, a més, l’oficialitat territorialitzada de la llengua pròpia i n’estimulà la normalització. De fet, se seguia l’esquema de la Constitució espanyola, que territorialitzava les llengües pròpies dels territoris de parla catalana, d’Euskal Herria i de Galícia sense oficialitza-la a tot l’Estat.

Amb l’Estatut del 2006, que va començar a posar les bases de la sobiranització de Catalunya, el reconeixement de la realitat nacional de l’Aran també va augmentar. El nou Estatut disposava que l’Aran havia de gaudir d’una particular atenció per mitjà d’un règim jurídic especial. Però és que, a més d’això, declarava oficial a Catalunya la llengua aranesa. El mandat estatutari era clar. A mesura que Catalunya avançava en la seva voluntat d’autogovern, calia sobiranitzar, també, l’Aran, que és una de les aspiracions més reivindicades pel nou aranesisme, estretament lligat al catalanisme.

logo man der araneisme A4+sloganL’aprovació de la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, que convertia l’occità, en la seva variant aranesa, en llengua oficial a tot Catalunya, va posar la primera pedra del reconeixement global de l’Aran com a realitat nacional pròpia. Amb l’aprovació de la proposició de Llei que es votarà aquest dimecres, el Parlament completarà el mandat estatutari amb relació al desplegament de la realitat aranesa. Com sempre he dit, el reconeixement de l’Aran es deu al catalanisme, perquè només en la Catalunya autònoma els aranesos han vist reconeguts els seus drets.

La pervivència de la singularitat de l’Aran, doncs, va lligada a l’avenir de Catalunya. Quan més sobirana sigui Catalunya, més autogovern i reconeixement tindrà l’Aran. Aquest és el repte que haurem d’afrontar des de l’endemà de l’aprovació de la nova llei. La Catalunya independent i sobirana que desitgen una bona part dels catalans haurà de tenir en compte la singularitat nacional del territori de l’Aran. Quan es parla de la diversitat sovint no es té em compte que molt abans que s’implantessin a Catalunya altres llengües, l’aranès ja formava part de l’imaginari català.

Celebrem ara aquesta nova fita en l’autogovern aranès. No serà l’última si Catalunya va més enllà. Llavors ja ho discutirem. De moment, però, potser estaria bé que el color bordeus de la bandera d’Aran es pogués veure en les institucions catalanes de més rellevància, al Parlament i al Palau de la Generalitat.

 

Publicat al blog d’Àlex Moga

Més enllà del Principat: l’opció dels Països Catalans

En aquest vídeo podeu veure la intervenció del Dr. Agustí Colomines, director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, al simposi “Federalisme. Autonomisme. Independentisme: el pensament catalanista des dels orígens fins al segle XXI’, organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya el passat 30 d’octubre de 2014.

A més del Dr. Colomines també hi van intervenir:  des del País Valencià, Vicent Flor i Moreno, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València; des de les Illes Balears, Sebastià Serra i Busquets, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears, i Alà Baylac-Ferrer, professor de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia.

Congrés “La petja de la Mancomunitat de Catalunya”

manco

El Dr. Agustí Colomines, IP del GRENPoC i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, participarà el proper dijous 18 de desembre al congrés “1914-2014 – La petja de la Mancomunitat de Catalunya”. Ho farà amb el panell “La base del projecte de la Mancomunitat: l’obra educativa i cultural”. També participarà al congrés l’Aurora Madaula, col·laboradora del GRENPoC, amb el panell “Els recursos financers de la Mancomunitat. La política d’emprèstits”. Madaula i Colomines són coautors del llibre, “Pàtria i progrés – la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924“.

Podeu descarregar el programa del congrés fent clic aquí.

D’ençà els primers anys del segle XX, el catalanisme polític experimenta un fort arrelament social que es mantindrà inalterable fins l’arribada de la dictadura franquista. L’any 1911, la Lliga Regionalista, hegemònica entre la burgesia, es posa al capdavant d’una campanya de reivindicació de l’autogovern per a Catalunya, el primer després de la pèrdua de llibertats que va suposar el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V. Aquesta iniciativa va haver de superar molts entrebancs, però la manca de defalliment dels partits catalanistes, fent pinya per aquest objectiu comú al marge d’ideologies polítiques, va donar els seus fruits. Finalment, l’any 1904 es crea la Mancomunitat de Catalunya, una entitat administrativa d’abast regional conformada per les quatre diputacions provincials catalanes.

En el seu discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, que presidia també la Diputació de Barcelona, anuncia que, a partir d’aquest moment “Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual, que donarà una organització jurídica a la seva personalitat. I això sol ja és d’una transcendència extraordinària”. Tot i que la Mancomunitat no va disposar mai de poder polític, que les seves competències es van limitar a les que ja tenien reconegudes les diputacions catalanes i que els seus recursos econòmics foren molt migrats, va dur a terme una important obra de govern. Destaquen, entre d’altres, la política educativa i cultural, amb la creació de la Biblioteca de Catalunya i d’una xarxa de biblioteques populars, la promoció de la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans, la normalització lingüística i la construcció d’escoles per a la formació de funcionaris, de tècnics de grau mitjà i d’obrers especialitzats; l’execució d’infraestructures i d’obra pública per modernitzar i vertebrar el país (xarxa telefònica, carreteres i camins veïnals, ferrocarrils secundaris…); les iniciatives socials, de beneficència i sanitàries, amb la creació de la Borsa de Treball i d’hospitals, asils i cases de maternitat, l’atenció als malats mentals i pobres i la creació d’un servei de sanitat; la modernització de l’agricultura, etc. Així mateix, cal destacar els intents de dotar Catalunya d’una organització política pròpia, que van culminar en la campanya autonomista endegada a les darreries de 1918.

El cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera va marcar l’inici del final de la Mancomunitat. L’any 1925, la institució era desmantellada i les seves competències revertides a les diputacions provincials.

50è aniversari de CCOO de Catalunya

Amb motiu del 50 aniversari del naixement de CCOO de Catalunya, el nostre director va enviar una carta de felicitació i reconeixement a l’actual secretari general del sindicat, Sr. Joan Carles Gallego, qui molt amablement va respondre. Reproduïm els dos missatges.

image001

Benvolgut,

En nom de la Càtedra UB Josep Termes et vull expressar la nostra més sincera felicitació pel 50è aniversari de la CONC. Catalunya no seria el que és sense l’organització i la força del moviment obrer. Això ho sabia molt bé Josep Termes, l’historiador que dóna nom a la nostra càtedra, el qual va dedicar un munt de pàgines a reflectir la lluita i la vivència obreres a Catalunya.
Així mateix, CCOO de Catalunya també va ser una de les grans organitzacions de resistència al franquisme. La conjuntura en la qual va néixer l’avui sindicat CCOO era d’una duresa extrema i el seu naixement va ser una porta a l’esperança. A més, CCOO de Catalunya va esdevenir fonamental per preservar, com diria Termes, la catalanitat obrera.
Així doncs, per tot això i per molt més, enhorabona i endavant. Que els propers 50 anys siguin tan profitosos com els viscuts fins ara.
Salut!
Agustí Colomines
 * * *
Benvolgut amic,

En el meu nom, i en el de la organització que represento, vull agrair-te molt sincerament les afectuoses paraules de felicitació que ens has fet arribar amb motiu de la celebració, el proper 20 de novembre, del 50è aniversari de les CCOO de Catalunya. Cinquanta anys defensant un sindicalisme de classe i nacional compromès amb els treballadors i treballadores i amb el nostre país.

Per això, si la teva agenda t’ho permet, m’agradaria poder-te saludar personalment en algun dels actes organitzats per commemorar aquesta efemèride tan important per a les CCOO de Catalunya.

Rep una cordial salutació.

Joan Carles Gallego

* * *

Per saber mes sobre CCOO i què va significar la seva existència per al moviment antifranquista i la difusió de la catalanitat entre els treballadors catalans, vegeu:

Fautino Miguelez: “Sindicalismo y reconstrucción de Catalunya“, Revista de Sociología, núm. 21, 1984, pp. 47-69

Agustí Colomines i Jordi Santolaria: “25 de CCOO: de moviment socio-polític a sindicat“. L’Avenç,  núm. 136, 1990, pp. 14-24

Rosa Maria Cruellas: “Els fons documentals de l’Arxiu Nacional de Catalunya per a l’estudi del moviment obrer“, Cercles. Revista d’història Cultural, núm. 8, 2005, pp. 323-328.

Cambó i Companys, amb els fets d’octubre de 1934 com a rerefons, per Agustí Colomines i Josep M. Ortiz Arilla

_Camb__Companys__en_el_Teatro_Gaud__de_Barcelona

Aquest mes de novembre del 2014 Francesc Cambó i Lluís Companys han tornat, si se’ns permet la irreverència, als escenaris. Concretament a la petita sala del Teatre Gaudí de la capital catalana, a prop de la Sagrada Família. Felicitem-nos per aquesta bona notícia i donem les gràcies a Frederic Roda per haver ideat, dirigit i recuperat aquesta magnífica obra que es va estrenar per primer cop l’any 1988. Donem també les gràcies a un inspirat Carles Martínez, l’intèrpret superlatiu que dóna vida als dos polítics catalans amb força versemblança. El mèrit més remarcable de l’actor no és, però, que sigui creïble — ell mateix ja va interpretar aquests dos papers quan era joveníssim en la primera estrena—, sinó que en aquesta representació fa de mèdium.

Un actor pot fer aquesta funció, diguem-ne paranormal, de la mateixa manera que un historiador pot assumir idèntic rol si vol entendre les motivacions profundes i els ressorts íntims que mouen a l’acció el subjecte d’estudi. Per reeixir en aquestes dues funcions, la de biògraf o la d’actor, calen grans dosis de treball, tenacitat i, sobretot, d’aniquilació de l’ego. Només així s’aconsegueix generar l’empatia necessària amb el personatge històric i es fa creïble per a l’espectador o el lector, tant és, per evitar el que observava Alexis de Tocqueville sobre alguns autors que viuen tancats en ells mateixos “En els seus escrits, l’autor sovint sembla gran, però la humanitat és sempre petita”.

L’actor o l’historiador que aspiri a l’excel·lència ha d’endinsar-se en el personatge històric encara que no li sigui simpàtic, li resulti indiferent o bé que no sigui de la seva corda. Ens podem imaginar dues personalitats polítiques més antagòniques com Companys i Cambó? Allò que deixa bocabadat l’espectador d’aquesta obra no és que Martínez memoritzi i digui els dos discursos representats amb una perfecció absoluta, sinó que, de fet, deixa de ser ell mateix durant els noranta minuts que dura l’espectacle per ser realment Companys i Cambó rere l’atrezzo. El miracle s’ha obrat i al final de la representació el públic vibra, literalment, amb la força que l’actor transmet des del faristol i que inunda la petita sala.

Rebobinem.

Som en una sala de dimensions molt reduïdes i no som els únics historiadors presents en aquesta reestrena. Deia Gabriel Ferrater, parlant de Carles Riba, que “vivim en un país on les coses es perden en la negra nit de l’oblit amb l’automatisme més sensacional”. El públic present, i no tan sols els historiadors, té aquesta mateixa sensació abans de començar la funció. El que realment fa mal és l’oblit. L’oblit de la història que a poc a poc es va substituint per la mitificació del passat. Aquí no ha mistificació de res, perquè l’obra, en dues parts, se sosté amb els dos textos originals.

1-Cambó-1-MBPrimer acte. Amb un petit esforç d’imaginació, i fent abstracció d’on som, podem tenir la sensació d’estar asseguts a la “fila zero” del Congrés de Diputats, el 30 de novembre de 1934 i no pas el 13 de desembre d’aquell any, com es diu al programa de mà. El debat parlamentari se centra en un fet de gravetat extrema: la revolució d’octubre de 1934. Davant nostre, al bell mig de la penombra, i donant l’esquena al públic apareix Francesc Cambó. De repent es gira, donant la cara, la penombra es dilueix i el seu rostre sever s’il·lumina. Es fa un silenci dramàtic que dura uns segons i tot seguit comença el seu discurs: “Comprenderán los señores Diputados que mi intervención en este debate es inexcusable…

Francesc Cambó és un personatge tràgic de la història de Catalunya. De posat altiu i verb afilat, era un dandi a qui agradaven, com es constata a les seves memòries, les aventures galants refinades i fer diners. Tal com ironitzava Companys a principis dels anys vint, la brillantina i la colònia cara formaven part indissoluble del seu posat. La suficiència del personatge no pot amagar que el Cambó de 1934 fa més d’una dècada que suporta una íntima tragèdia, que el pas dels anys accentua i l’acompanyarà fins al final dels seus dies. Qui havia estat l’esperança del catalanisme polític conservador, al capdavall no acabar essent un polític perifèric. Elogiat per Enric Prat de la Riba, qui havia quedat impressionat per la seva capacitat organitzativa del jove Cambó, va compartir aventures revolucionàries amb el mateix Companys durant l’època de la Solidaritat Catalana: tot dos havien conspirat junts fent arribar cartes d’amagat als ajuntaments catalans. Un cop desaparegut Prat de la Riba, el catalanisme polític quedà orfe, va partir una “crisi” de lideratge que Cambó no va poder suplir. Al contrari, com més important era el seu paper a la política espanyola —en aquest discurs es vanta de ser el favorit de don Antonio Maura—, més secundari esdevé en la política catalana.

És en aquell 1917 quan comença l’enemistat entre Cambó i Companys que els anys eixamplaran encara més. Cambó no li perdonarà. La revenja camboniana és més que evident en les seves memòries. Des de finals de la dècada dels anys 10 Cambó i Companys emprenen camins diferents. Companys cap a l’obrerisme, Cambó es deixa anar pel pendent que el portarà a abraçar el reaccionarisme més descarnat, per bé que defensi una Catalunya autònoma. Cambó defensa, certament, una Catalunya autonòmica dins d’una Espanya gran, una empresa “imperialista” fracassada que li reportarà molts disgustos. Així ho deixa entreveure en les seves rèpliques acerades al diputat monàrquic Antonio Goicoechea o bé al carlí Esteban de Bilbao: “¡Cómo se relamían los más viejos parlamentarios por el bello discurso que Cambó produjo ayer en la Cámara….! y los bisoños. Y yo…”, va escriure Wenceslao Fernández Flórez a l’ABC. Els dos diputats de la dreta espanyola tenien una visió obtusa i destralera dels fets d’octubre de 1934 i Cambó els diu que ell està més al cas de la realitat catalana. Però la realitat era que Cambó va tenir força dificultats, a diferència de Prat de la Riba, d’adaptar-se als nous temps condicionats per la irrupció de la societat de masses i l’ús massiu dels mitjans de comunicació.

El discurs de Cambó és grandiloqüent, injust de vegades, egocèntric, però, escoltat avui, és d’una actualitat que fa basarda. El redactor del diari El Sol l’encerta quan escriu que “Este hombre lleva encima una tragedia mítica (…) Este rey Midas de Verges (sic) hablaba ayer con melancólica ilusión al recordar la España que él pensaba construir desde el Ministerio de Fomento, y con rabia por votar alejado de los puestos donde él podía haber sido útil a España”. No va ser-ho. O sí, però d’una manera radicalment diferent: finançant l’aixecament militar franquista.

Pausa de quinze minuts. Alguns espectadors enfilen cap al lavabo, surten al carrer a fer una cigarreta, consultar el mòbil o, simplement, a estirar les cames. Uns quants romanem a la sala fent-la petar. El temps passa volant, tothom al seu lloc. I es fa el silenci.

1-Companys-1-MBLa sala és ara a les fosques i per una cantonada apareix una figura imponent, amb gest ferm i segur, que puja al faristol de fusta color marró fosc. L’home està, aquest cop també, d’esquena. És el Molt Honorable Lluís Companys, figura tràgica per excel·lència de la història de postguerra. És elegant i irradia una gran força continguda. Som al Parlament de Catalunya, en la sessió del dia 5 de maig de 1936. Companys és en el punt més àlgid de la seva carrera política malgrat les convulses vicissituds del darrer any i les nombroses crítiques que ha rebut per la seva actuació en els fets d’octubre. Unes crítiques que encara són vives aquesta tardor del 2014 ens alguns sectors de la dreta pura i dura.

La foscor s’esvaeix de nou i el rostre de Companys rep un flaix lluminós que transmuta progressivament la coloració de la seva faç: “Senyors Diputats: Em sap greu haver-me d’aixecar en aquesta hora tan avançada, cosa que m’obligarà a concretar el meu pensament…”. Han passat vuitanta anys d’aquell 5 de maig i nosaltres estem amb l’ai al cor perquè sabem què va representar aquell seu discurs en els anys a venir. Vivint un moment especial. De nou silenci dramàtic, una mirada escrutadora es dirigeix cap a la gernació de diputats que esperen expectants la seva intervenció. Nosaltres no ho hem sentit però abans han intervingut els diputats Jaume Simó Bofarull (radical independent), Pau Romeva (Unió Democràtica de Catalunya), Joan Fronjosa (de la Unió Socialista de Catalunya) i, sobretot, Josep Dencàs (Estat Català), antagonista principal de Companys en aquesta sessió parlamentària. Dencàs justifica la seva actuació durant els fets d’octubre, els quals, fa saber al Parlament, es covaven des de tres mesos abans de la revolta. Dencàs, es mostra, sense embuts, ferm partidari de la lluita armada i pel que sembla és molt afeccionat a la literatura bèl·lica. Josep Dencàs mutatis mutandis exposa en termes militars el que és un conflicte de caire polític motivat per l’entrada al govern de la coalició formada pel Partido Republicano Radical (PRR) i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

El maig de 1936 la claveguera per on havia fugit Dencàs un cop fracassat l’esclat revolucionari ja havia adquirit la dimensió mítica que encara conserva avui dia. Dencàs es justificà: “Vàrem aprofitar la claveguera, que no era aquesta la missió que havia d’haver complert. No era preparada per marxar, perquè és elementalíssim que si nosaltres ho haguéssim tingut preparat no hauríem hagut de passar els vuit dies que passàrem…”. Les burles, les justificacions injustificables, els retrets i les amagues discussions inunden el saló de sessions. El parlamentarisme de llavors era dinàmic i no com és ara, que ningú interromp ningú.

Dencàs, que ja no forma part del Govern, intenta repartir culpes a tort i a dret, s’enfronta amb duresa i amargor al conseller de Justícia i Dret, Joan Lluhí i Vallescà. Finalment, però, Dencàs va haver de reconèixer que el comportament de Companys havia estat heroic a pesar de la decisió de claudicar davant les forces del general Batet. Companys, en canvi, retreu a Dencàs la seva incompetència com a estratega i la seva manca de previsió logística: “El desastre d’organització del 6 d’octubre afecta singularment la V.S., i he de reconèixer que també a nosaltres perquè havíem cregut en els dots d’organització de la V.S. L’hem pagat, però també ens afecta a nosaltres”. Companys defensa el pensament polític inherent als fets d’octubre pel tal de preservar l’essència catalanista i republicana del seu ideal enfront del que considerava una deriva feixista de la República amb l’entrada al govern de la CEDA de Gil-Robles. El president català fa, tanmateix, una mica autocrítica: “I si del Govern hagués hagut de sortir una paraula de més cordura i de més seny, d’un valor més serè, no era meva, puix reconec que la meva era una actitud en aquell moment una mica temerària”. Companys va acabar la seva intervenció remarcant la dimensió europea del problema —l’ascens del feixisme— i felicitant-se per la recuperació de l’autogovern català després de la victòria electoral del Front d’Esquerres: “…que l’autonomia hauria quedat, no ja morta en l’estructura, sinó morta en la seva base. I fora d’Espanya ens haurien qualificat de fenicis o del que sigui, i hauríem tingut l’aversió de totes les forces obreres i de tots els nuclis republicans”. Companys en estat pur.

Cau el teló imaginari i el públic aplaudeix llargament i amb força. Carles Martínez, xop de suor, surt diverses vegades per agrair el reconeixement entusiasta del públic. Es fon en una abraçada amb Frederic Roda, l’esforçat director d’escena. A nosaltres ens assalten els bells versos de William Shakespeare, portats al català per Salvador Oliva, que fa així:

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat

de rostre i llavis mori sota la seva falç.

No s’altera l’amor amb la fugacitat,

sinó que sobreviu fins als dies finals.

Això pot ser el teatre. Això és, segur, la història.

 

Cambó/Companys: espectacle d’oratòria parlamentària sobre els fets del 6 d’octubre de 1934. Interpretat per Carles Martínez. Ideat i dirigit per Frederic Roda i Fàbregas

Teatre Gaudí Barcelona del 5 al 23 de novembre de 2014. Més informació: http://teatregaudibarcelona.com/es/cambo-companys/

#VotaréPerTu, Pep Termes

La Intersindical-CSC ha fet córrer per Twitter un cartell amb el hastag #VotaréPerTu dedicat a Pep Termes. Nosaltres també ho farem.

 

B11pgRdCYAAxKb5