Homenatge a Marc Taxonera i Pere Carbonell

Captura de pantalla 2015-02-19 a les 13.20.10Captura de pantalla 2015-02-19 a les 13.20.33El nostre director participarà el proper 3 de març en l’acte d’homenatge a Marc Taxonera i Pere Carbonell, tots dos desapareguts recentment. Concretament dissertarà sobre Pere Carbonell, l’exemple d’una generació escindida.

Ferran Cuito

per Amadeu Cuito

41rnT7ZlCqL._SY300_En un article necrològic publicat a Serra d’Or el gener de 1974, que Albet Manent va titular “Ferran Cuito l’eficiència invisible”, quedava molt ben retratada la personalitat del meu pare. Veig que aquest qualificatiu d’invisible ha donat nom a la sèrie de conferències que tinc l’honor d’inaugurar. Voldria començar per afegir alguns comentaris a aquest qualificatiu. No crec que els problemes de visibilitat o de invisibilitat formessin part de les preocupacions del meu pare. No em passa pel cap que en algun moment de la seva vida volgués ser visible, ni intentés mai ser invisible. Són simplement les circumstàncies que van fer la seva vida visible durant uns deu anys i unes altres circumstàncies les que la van fer invisible durant els quaranta següents. Tot i així és veritat que es devia trobar més a gust en la condició d’invisible. Una condició que li anava com un guant a la mà, per encaixar amb el seu caràcter modest i reservat.

Ferran Cuito no fa Història, com es diu habitualment dels personatges que marquen la seva època. La part visible de la seva vida, que jo no vaig veure, dura a penes uns deu anys i surt justament valorada en els llibres de història. La repassarem breument. És normal que la invisible hagi quedat invisible, ja que la Història es preocupa essencialment dels fets visibles i documentats i jo – ho vaig dir al Sr. Duran quan em va proposar de venir avui a parlar de Ferran Cuito – no sóc qui per fabricar-n’hi una, i per dos motius: perquè no sóc historiador i perquè sóc – demano perdó als historiadors- dels que creuen, com va dir Pasternak en un aforisme colpidor, que “Ningú no fa la Història. A la Història no se la veu, així com tampoc no es veu créixer l’herba”. Tanmateix el que sí puc fer i faré a continuació és evocar la personalitat del meu pare, les coses invisibles que va fer, les que va intentar fer, que sí vaig veure, i la empremta que m’han deixat a la memòria. Potser d’aquesta manera, així ho espero, us el faré viure de més a prop que no pas convertint-lo en històric.

Comencem pel seu pare. Rafel Cuito. La vida del qual explica més que cap altra cosa com serà el seu fill. Un home que es fa, tot sol, a partir de zero. De família humil, humilíssima, orfe de molt jovenet, sense estudis, col·locat finalment d’aprenent en una fàbrica tèxtil, i que a còpia de treball i tenacitat acaba convertint-se en un manyà qualificat. Per la seva biblioteca, que he conservat, queda clarament dibuixada la seva personalitat així com l’estricta disciplina i valors morals que inculcarà als seus fills. Al costat d’una Bíblia, alguna història de les religions, cap llibre religiós, poca literatura, però un Dostoievski, dos Ruskin, quatre Victor Hugo. Diverses gramàtiques i nombrosos diccionaris de francès, anglès i castellà, i una infinitat de llibres tècnics i científics propis de la professió, acompanyats de nombrosos llibres de pedagogia, medicina, botànica, llibres de metodologia científica, llibres de temes tan diversos com els drets de la dona, la vida dels ocells, o la fira de Chicago, com si aquell manyà després d’haver adquirit un ofici, armat de gramàtiques i diccionaris s’hagués llençat a adquirir coneixements en tots els camps que excitaven la seva curiositat.

No és doncs gens estrany que Ferran Cuito fos un home de vida religiosa inexistent i alhora lector assidu de Pascal i Sant Agustí. Un home que no vaig sentir mai predicar, ni professar cap codi moral, però que tenia perfectament clares unes regles morals perfectament definides, sense haver-les de relacionar amb cap credo religiós, filosòfic o polític, i que si les predicava, només les predicava indirectament amb els seus actes. Quines eren aquestes regles ? De tot ordre i variades. Les cartes es contesten. Totes. Respecte absolut per als treballs intel·lectuals, el mateix que per als manuals. Estricte compliment dels tractes. No es deixa mai res a mig fer, ni per demà el que es pot fer avui. Les coses com les idees no tenen valor si no estan ben fetes, ben pensades i ben treballades. Ni divagacions, ni improvitsacions. No t’ha de regalar res ningú, el que vulguis guanyar t’ho has de guanyar tu. Se l’ha catalogat de lliberal. Ho era sense dubte, però no en sentit doctrinal. El que el caracteritza és una autèntica llibertat d’esperit acompanyada d’una immensa curiositat i no exempta d’un molt particular sentit de l’humor.

Nascut a Sabadell el 1998, on el pare és manyà a Can Brutau, viu a Barcelona a patir de 1904 on es trasllada la família. Als disset anys, vol ser enginyer, però no sobren els diners a casa i se’n va a Paris on viu el germà gran, a treballar de torner a la Renault. França està en guerra i necessita mà d’obra per suplir els que estan al front. Al tornar amb alguns estalvis empren la carrera d’enginyer industrial i es gradua el 1924. En aquells anys universitaris participa activament a l’Associació Catalana d’Estudiants i forma part de la nova generació catalanista, més militant que l’anterior. L’any de la seva graduació és secretari de la Societat d’Estudis Militars, una organització clandestina contra la dictadura de Primo de Rivera presidida per Nicolau d’Olwer, que es proposa la formació dels oficials del futur exèrcit català. Els venerables senyors d’Acció Catalana, terme amb el qual els designa Albert Manent quan es publica el seu epistolari de l’exili, es dedicaven, doncs, de joves (i no tan joves) a organitzar un exèrcit. I no eren independentistes ! Si arriben a ser-ho, agafen les armes ! Li vaig sentir comentar al pare, no sense humor, aquests entusiasmes juvenils, explicant com un dia en baixar del tramvia amb el seu amic Batista Roca els va caure a terra el fitxer dels afiliats, que portaven cap a un lloc més segur, i l’exèrcit català va quedar escampat per la calçada. Era, com va dir, “la primera vegada que desfilava un exèrcit català”. El 1930, també serà de Palestra que presideix Pompeu Fabra. Totes aquestes inquietuds i activitats no el priven, però, de fer una brillant carrera professional com a enginyer i acaba sent director de vàries empreses de la indústria elèctrica capitanejades pels líders de la Lliga que són Joan Ventosa i Francesc Cambó.

Nicolau d’Olwer, que coneix els anys vint i segueix a Acció Catalana, serà en el pla intel·lectual i polític el que ha estat el pare en el pla moral. Venint d’on ve, per sortir del món de les ciències exactes i de la indústria i accedir al de les humanitats el prestigiós hel·lenista i home de gran cultura que és Nicolau és el guia perfecte i Ferran Cuito no tardarà a convertir-se en un dels seus més fidels seguidors. El 1930 es va gestant un gran canvi polític. Acció Catalana és un dels partits signants del famós pacte de San Sebastián i proclamada la República Nicolau forma part del govern provisional com a Ministre d’Economia. S’emporta a Madrid Josep Barbey com a sotssecretari, Manel Reventós a la Direcció General de Comerç i Ferran Cuito a la de Indústria. Seran coneguts com els quatre de infanteria per anar a peu al Ministeri. Terminada aquesta etapa governamental, retroba les seves responsabilitats empresarials i n’accepta de noves. Serà President del Consejo Superior de Industria a Madrid el 1932-1933 i President del Patronat de Turisme de la Generalitat el 1933-1934. El 1932 es casa amb la filla de l’advocat, jurista i polític Amadeu Hurtado que ha tingut un paper clau al costat del President Macià per donar forma jurídica a la Generalitat i defensar l’estatut d’autonomia a les corts de Madrid com a diputat d’Esquerra Republicana. Ferran Cuito és molt representatiu d’aquesta segona fila de catalanistes republicans, professionals ben preparats, que accedeixen a càrrecs de responsabilitat en les institucions polítiques i socials del nou règim. Tot just dos anys després, aquesta vida en tots els sentits visible es convertirà en totalment invisible.

A finals de 1934 Ferran Cuito, com molts altres, assisteix, impotent, a la deriva del moviment catalanista que en lloc de consolidar l’autonomia es llença a intervenir en les lluites polítiques espanyoles i amb el pretext de salvar la República, que creu amenaçada, s’aixeca contra el seu govern, sumant-se als minaires asturians que han declarat la revolució. Cuito, que no té, ni ha tingut mai cap ambició política, ni és, ni vol, ni ha volgut mai ser un polític, queda al marge del que està succeint, però el 18 de juliol es posa naturalment a disposició del govern de la Generalitat on, tot i havent-ne discrepat, manté bones amistats i facilita la marxa d’algunes personalitats del món econòmic amenaçades pels revolucionaris que dominen el carrer. Ajudarà a marxar, disfressats de capellans, o d’oficials francesos Joan Ventosa i els seus dos fills. A finals d’agost, principis de setembre, rep una trucada d’Indalecio Prieto, amb qui va coincidir en el primer govern de la República, que li demana d’anar a Praga a negociar en nom del govern un important contracte de compra d’armes. El tinent Coronel d’Estat Major Alfredo Sanjuan Colomer des de Madrid es trobarà amb el pare a París d’on continuaran viatge cap a Praga. Han de canviar d’avió a Colònia on, a conseqüència d’una denuncia, són raptats per la Gestapo i tancats en calabossos separats i en règim del més estricte aïllament. Comença de sobte la vida invisible del meu pare. Més invisible no pot ser. Ha desaparegut. El govern no sap on és, la família tampoc i a ell no el deixen veure, ni parlar absolutament amb ningú durant tota la seva reclusió, fins que al cap d’un temps, que li sembla durar anys, l’abandonen sol enmig d’un bosc a les afores de Colònia. No se sabrà mai del cert si salva la vida gràcies a les gestions diplomàtiques que fa el seu sogre a través d’amics francesos, o, avortada la compra d’armes, Cuito ja no interessa als alemanys. Torna a París on troba feliçment la família. Ja no se’l requereix per a cap altra gestió i en companyia d’Amadeu Hurtado que intenta, sense èxit, convèncer les administracions franceses i angleses que renunciïn al pacte de no intervenció en benefici d’una mediació que aturi la guerra, comença l’exili francès que de París el porta a Perpinyà el juny del 40 el mateix dia que entren a la capital els alemanys.

És a Perpinyà on el pare se’m converteix en visible. La vida dels exiliats catalans és incerta, trista i precària. No tenen permís de treball i a les dificultats econòmiques s’afegeix la provisionalitat del permís de residència, de tres mesos, que si no és renovat significa ser enviat a treballar a Alemanya, o entregat a les autoritats espanyoles. A casa el pare capgira la situació. No el deixen treballar doncs llegirà. Decreta entrar en la seva edat d’or. Ha de recórrer a mil expedients i subterfugis per sobreviure materialment, però troba la manera de fer-se, gràcies a un amic fuster, refugiat com ell, amb una biblioteca de roure que bateja amb el nom que esdevindrà llegendari (per a la família s’entén) del “Vieux Chêne” i corre per les llibreries de vell comprant els clàssics de les col·leccions Guillaume Budée guiat pel seu mestre en humanitats que és evidentment Nicolau amb qui manté una correspondència que es publicarà el 2003 on queden retratats tots dos i aquella època de l’exili com en cap llibre de història. A partir del novembre del 42 la situació es complica amb l’entrada de la turba incircumcisa, com la qualifica Nicolau, a la zona lliure i per tant a Perpinyà. Una turba, els mètodes de la qual ja ha tastat. Escassetat d’aliments, salconduits per circular, matalassos a les finestres per escoltar la BBC… Però el pare continua impertorbable. Com diu a Nicolau en una de les cartes: “La meva confiança no neix de girar la cara a l’adversitat sinó de capbussar-m’hi”, o en una altra: “Qui no s’acontenta és perquè no vol”. Com dirà el seu amic Eugeni Xammar: “En Cuito és un cas únic d’escèptic optimista”.

Amb el fi de la guerra i l’alliberament l’agost del 44, l’optimisme es convertirà en activisme. Són moments de gran esperança. El restabliment de règims democràtics a tot Europa porta a creure que la dictadura franquista té els dies comptats. Amb l’ajuda principalment de Claudi Ametlla i Joaquim Camps i Arboix i la col·laboració de bon nombre de personalitats exiliades (Hurtado, Rovira i Virgili, Tassis, Corredor, Humbert Torres, Xuriguera, Xammar, Quero Morales, etc.) funda i dirigeix la revista “Quaderns d’Estudis polítics Econòmics i Socials” que té per objectiu : “Per damunt dels nerviosismes de l’hora i al marge de les divergències, reunir i publicar tots els estudis, polítics, econòmics i socials que, aprofitant les lliçons de l’experiència, proposin solucions útils per a Catalunya”. A la revista dedica tota la seva energia, que no és poca, durant els dos anys de la seva existència. Hi publicarà més de 100 articles i trobarà temps a més per organitzar un centenari Verdaguer i un homenatge al seu també gran amic Pompeu Fabra.

Durant els anys de l’ocupació alemanya, en les cartes a Nicolau, ha somiat en la magna exposició que un cop restablertes les llibertats es proposa organitzar a Barcelona per presentar a les noves generacions educades en el franquisme un gran panorama de les lletres catalanes. De finals del 45 fins a últims del 47 s’ha dedicat a fer possible aquests quaderns d’estudis que han de ser útils a Catalunya per retrobar una plena existència nacional. Però a diferència de Hitler i Mussolini, com ho dirà el propi Franco, ell ha guanyat la seva guerra i no és enderrocat. L’exili es dispersa. Canvi de direcció, en lloc de Barcelona tornem a París. Amb el mateix esperit de sempre empren la travessia del desert. Ha de fer bullir l’olla que ha quedat completament buida i amb els fills americanitzats d’un exiliat espanyol crea a Nova York una societat internacional d’enginyeria, i al mateix temps posa al costat dels clàssics la gran literatura francesa i després de Stendhal, comença una biblioteca proustiana. El 1948 és dels primers membres d’una societat d’amics de Marcel Proust creada el 1947, i ajuda el seu amic Aramon a mantenir la presència de l’Institut d’Estudis Catalans en el món acadèmic internacional. A finals del 50 comença a viatjar regularment a Barcelona on acabarà per residir a principis dels 70. El 1958 segueix de molt a prop la represa de l’activitat política i cultural a Catalunya i Espanya. El 1961 crea un Patronat de Cultura Catalana Popular que edita uns llibrets per donar a conèixer a les noves generacions les grans personalitats culturals i polítiques de la Catalunya contemporània i que figuren editats a Suïssa per facilitar la seva introducció a Catalunya. El 1969 organitza a París amb l’Òmnium, perseguit a Barcelona, 8 conferències sobre Catalunya per donar a conèixer aspectes rellevants de la nostra cultura i història. Aquell mateix any proposa a Charles Aubrun que presideix l’Institut d’Études Ibériques la creació per separat d’un Centre d’Études Catalanes formant part de la Universitat de París. No el desanimen les dificultats econòmiques i administratives del projecte. Convenç l’ajuntament de París de cedir un edifici del barri del Marais a la Sorbonne i aconsegueix a Barcelona els recursos econòmics per la restauració de l’edifici. Es converteix en el paladí del projecte i amb l’ajuda, entre altres, dels professors Alfonse Dupront i Charles Leselbaum i del pare Taxonera de l’Abadia de Montserrat, el porta a bon port, però que la mort l’octubre del 73 no el deixa veure inaugurat.

Em deixo molts altres intents d’aquest home infatigable, però no us vull fatigar més. Per resumir el que va ser la vida de Ferran Cuito només deixeu-me dir del meu pare el que va dir Conrad del seu : “Fou tot just un patriota en el sentit en què ho és un home que, convençut de l’espiritualitat pròpia d’una existència nacional, no consent a veure aquest esperit subjugat”

Conferencia pronunciada al Museu d’Història de Catalunya el 22/01/2015 dins el cicle Els invisibles.

L’invisible Josep Badia i Torras

per David Bricollé, Regió 7, 17/01/2015

Aquesta és la crònica de la sessió, que va tenir lloc el 15 de gener, sobre Josep Badia del cicle Els Invisible, organitzat conjuntament pel Centre d’Història Contemporània, la Càtedra UB Josep Termes i la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
Captura de pantalla 2015-01-20 a les 17.38.53

El Centre d’Història Contemporània de Catalunya va fer present dijous la vida i la petjada de Josep Badia Torras, nascut a Callús (1926) i que va morir a la població bagenca fa un any i mig. Amb una llarga i intensa trajectòria política, va arribar a dirigir el Partit Carlí de Catalunya a la darreria del franquisme i en l’inici de la Transició, fins que el 1980 se’n va donar de baixa perquè «ja no li veia futur com a partit efectiu», i ingressà a les files del PSC.

Josep Badia és un de la vintena de polítics i intel·lectuals catalans que el Centre d’Història Contemporània ha inclòs dins el cicle de conferències titulat Invisibles, que pretén perfilar un retrat de l’obra i la personalitat «dels qui van tenir una tasca destacada en la configuració moderna del país, però que la pròpia voluntat, les circumstàncies o el tarannà han deixat avui desdibuixats». L’historiador Lluís Duran va ser l’encarregat de perfilar aquest retrat de Badia com a figura que integrava carlisme, socialisme i cristianisme, en un acte que va tenir lloc a l’auditori del Museu d’Història de Catalunya.

Entre molts altres aspectes de la seva trajectòria, Duran va destacar que quan el polític callussenc va accedir a la direcció del Partit Carlí de Catalunya (va ser-ne el secretari general del 1973 al 1978 és el període en què «els carlins catalans s’integren plenament a l’oposició antifranquista».

En aquests any, va destacar el seu glossador, el Partit Carlí de Catalunya «es definí com una força d’esquerres, no estatalista, partidària d’un sistema que donés el poder als treballadors, als ajuntaments i a les nacionalitats, inspirada en els principis de l’humanisme cristià i monàrquica», i que propugnava «un règim que establís un pacte federal entre els pobles de l’estat des de la garantia del respecte al dret de l’autodeterminació». Segons Duran, el federalisme que proposava Badia «havia de garantir els drets inalienables i previs a qualsevol negociació de Catalunya. L’estat espanyol futur que es constituís n’havia de potenciar, no només reconèixer, les característiques: era un pacte lliure entre nacions lliures».

Una altra característica dels objectius polítics de Badia en el Partit Carlí de Catalunya, segons va destacar l’historiador, va ser «el suport sense fissures al retorn del president Josep Tarradellas i a la seva línia política. Per això Badia va ser membre de l’Organisme Consultiu de la Generalitat i de la seva Permanent. Per a la Catalunya que preparava el seu autogovern, plantejava una Generalitat forta i eficaç, que ajudés a recuperar la personalitat col·lectiva, greument malmesa per 40 anys de règim anticatalà, una administració pública austera i neta de corrupció, i un govern que protegís el medi ambient i la societat civil».

Badia va ser detingut repetidament per les autoritats franquistes (1972, 1974 i 1976) i es va implicar en la fundació a la comarca del Bages de la Unió de Pagesos. Ja en democràcia, va ser cap de llista del PSC a Callús en cinc ocasions.

L’Aran en la Catalunya sobirana, per Àlex Moga

aran-drapeuAquest dimecres, el Parlament de Catalunya aprovarà la proposició de llei del règim especial d’Aran. Han hagut de passar molts i molts anys perquè l’Aran fos reconeguda com una realitat nacional diferenciada dins de Catalunya. L’Aran té una identitat pròpia que empelta amb el fet nacional occità mitjançant la varietat aranesa de l’occità. Com també ha passat a Catalunya, la fidelitat del poble aranès a la seva llengua, n’ha preservat la continuïtat però, també, l’ha convertida en la manifestació, junt amb el paisatge, de la identitat nacional de l’Aran.

L’Aran, doncs, és una realitat nacional viscuda, defensada i volguda, que des de fa segles està lligada a Catalunya. Hi ha estat unida en els moments bons i també en les èpoques dolentes, quan les dues realitats nacionals han estat trepitjades per l’Estat espanyol. En l’exposició de motius de la proposició de llei que s’aprovarà, els legisladors han volgut ressaltar aquest lligam de l’Aran amb Catalunya d’ençà de la segona meitat del segle XII. I tanmateix, el reconeixement de l’Aran com a realitat nacional des de la recuperació de la democràcia el 1978 no va ser realment tinguda en compte fins l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, ja que l’anterior, el del 1979, només va disposar que s’estudiaria el règim que havia de tenir l’Aran en el marc del desplegament legislatiu de la Constitució i l’Estatut.

I això es va concretar en la Llei 16/1990 del 13 de juliol, que va activar el reconeixement del sistema institucional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall, i en disposà les competències. La mateixa llei va declarar, a més, l’oficialitat territorialitzada de la llengua pròpia i n’estimulà la normalització. De fet, se seguia l’esquema de la Constitució espanyola, que territorialitzava les llengües pròpies dels territoris de parla catalana, d’Euskal Herria i de Galícia sense oficialitza-la a tot l’Estat.

Amb l’Estatut del 2006, que va començar a posar les bases de la sobiranització de Catalunya, el reconeixement de la realitat nacional de l’Aran també va augmentar. El nou Estatut disposava que l’Aran havia de gaudir d’una particular atenció per mitjà d’un règim jurídic especial. Però és que, a més d’això, declarava oficial a Catalunya la llengua aranesa. El mandat estatutari era clar. A mesura que Catalunya avançava en la seva voluntat d’autogovern, calia sobiranitzar, també, l’Aran, que és una de les aspiracions més reivindicades pel nou aranesisme, estretament lligat al catalanisme.

logo man der araneisme A4+sloganL’aprovació de la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, que convertia l’occità, en la seva variant aranesa, en llengua oficial a tot Catalunya, va posar la primera pedra del reconeixement global de l’Aran com a realitat nacional pròpia. Amb l’aprovació de la proposició de Llei que es votarà aquest dimecres, el Parlament completarà el mandat estatutari amb relació al desplegament de la realitat aranesa. Com sempre he dit, el reconeixement de l’Aran es deu al catalanisme, perquè només en la Catalunya autònoma els aranesos han vist reconeguts els seus drets.

La pervivència de la singularitat de l’Aran, doncs, va lligada a l’avenir de Catalunya. Quan més sobirana sigui Catalunya, més autogovern i reconeixement tindrà l’Aran. Aquest és el repte que haurem d’afrontar des de l’endemà de l’aprovació de la nova llei. La Catalunya independent i sobirana que desitgen una bona part dels catalans haurà de tenir en compte la singularitat nacional del territori de l’Aran. Quan es parla de la diversitat sovint no es té em compte que molt abans que s’implantessin a Catalunya altres llengües, l’aranès ja formava part de l’imaginari català.

Celebrem ara aquesta nova fita en l’autogovern aranès. No serà l’última si Catalunya va més enllà. Llavors ja ho discutirem. De moment, però, potser estaria bé que el color bordeus de la bandera d’Aran es pogués veure en les institucions catalanes de més rellevància, al Parlament i al Palau de la Generalitat.

 

Publicat al blog d’Àlex Moga

Més enllà del Principat: l’opció dels Països Catalans

En aquest vídeo podeu veure la intervenció del Dr. Agustí Colomines, director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, al simposi “Federalisme. Autonomisme. Independentisme: el pensament catalanista des dels orígens fins al segle XXI’, organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya el passat 30 d’octubre de 2014.

A més del Dr. Colomines també hi van intervenir:  des del País Valencià, Vicent Flor i Moreno, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València; des de les Illes Balears, Sebastià Serra i Busquets, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears, i Alà Baylac-Ferrer, professor de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia.

Congrés “La petja de la Mancomunitat de Catalunya”

manco

El Dr. Agustí Colomines, IP del GRENPoC i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, participarà el proper dijous 18 de desembre al congrés “1914-2014 – La petja de la Mancomunitat de Catalunya”. Ho farà amb el panell “La base del projecte de la Mancomunitat: l’obra educativa i cultural”. També participarà al congrés l’Aurora Madaula, col·laboradora del GRENPoC, amb el panell “Els recursos financers de la Mancomunitat. La política d’emprèstits”. Madaula i Colomines són coautors del llibre, “Pàtria i progrés – la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924“.

Podeu descarregar el programa del congrés fent clic aquí.

D’ençà els primers anys del segle XX, el catalanisme polític experimenta un fort arrelament social que es mantindrà inalterable fins l’arribada de la dictadura franquista. L’any 1911, la Lliga Regionalista, hegemònica entre la burgesia, es posa al capdavant d’una campanya de reivindicació de l’autogovern per a Catalunya, el primer després de la pèrdua de llibertats que va suposar el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V. Aquesta iniciativa va haver de superar molts entrebancs, però la manca de defalliment dels partits catalanistes, fent pinya per aquest objectiu comú al marge d’ideologies polítiques, va donar els seus fruits. Finalment, l’any 1904 es crea la Mancomunitat de Catalunya, una entitat administrativa d’abast regional conformada per les quatre diputacions provincials catalanes.

En el seu discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, que presidia també la Diputació de Barcelona, anuncia que, a partir d’aquest moment “Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual, que donarà una organització jurídica a la seva personalitat. I això sol ja és d’una transcendència extraordinària”. Tot i que la Mancomunitat no va disposar mai de poder polític, que les seves competències es van limitar a les que ja tenien reconegudes les diputacions catalanes i que els seus recursos econòmics foren molt migrats, va dur a terme una important obra de govern. Destaquen, entre d’altres, la política educativa i cultural, amb la creació de la Biblioteca de Catalunya i d’una xarxa de biblioteques populars, la promoció de la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans, la normalització lingüística i la construcció d’escoles per a la formació de funcionaris, de tècnics de grau mitjà i d’obrers especialitzats; l’execució d’infraestructures i d’obra pública per modernitzar i vertebrar el país (xarxa telefònica, carreteres i camins veïnals, ferrocarrils secundaris…); les iniciatives socials, de beneficència i sanitàries, amb la creació de la Borsa de Treball i d’hospitals, asils i cases de maternitat, l’atenció als malats mentals i pobres i la creació d’un servei de sanitat; la modernització de l’agricultura, etc. Així mateix, cal destacar els intents de dotar Catalunya d’una organització política pròpia, que van culminar en la campanya autonomista endegada a les darreries de 1918.

El cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera va marcar l’inici del final de la Mancomunitat. L’any 1925, la institució era desmantellada i les seves competències revertides a les diputacions provincials.

50è aniversari de CCOO de Catalunya

Amb motiu del 50 aniversari del naixement de CCOO de Catalunya, el nostre director va enviar una carta de felicitació i reconeixement a l’actual secretari general del sindicat, Sr. Joan Carles Gallego, qui molt amablement va respondre. Reproduïm els dos missatges.

image001

Benvolgut,

En nom de la Càtedra UB Josep Termes et vull expressar la nostra més sincera felicitació pel 50è aniversari de la CONC. Catalunya no seria el que és sense l’organització i la força del moviment obrer. Això ho sabia molt bé Josep Termes, l’historiador que dóna nom a la nostra càtedra, el qual va dedicar un munt de pàgines a reflectir la lluita i la vivència obreres a Catalunya.
Així mateix, CCOO de Catalunya també va ser una de les grans organitzacions de resistència al franquisme. La conjuntura en la qual va néixer l’avui sindicat CCOO era d’una duresa extrema i el seu naixement va ser una porta a l’esperança. A més, CCOO de Catalunya va esdevenir fonamental per preservar, com diria Termes, la catalanitat obrera.
Així doncs, per tot això i per molt més, enhorabona i endavant. Que els propers 50 anys siguin tan profitosos com els viscuts fins ara.
Salut!
Agustí Colomines
 * * *
Benvolgut amic,

En el meu nom, i en el de la organització que represento, vull agrair-te molt sincerament les afectuoses paraules de felicitació que ens has fet arribar amb motiu de la celebració, el proper 20 de novembre, del 50è aniversari de les CCOO de Catalunya. Cinquanta anys defensant un sindicalisme de classe i nacional compromès amb els treballadors i treballadores i amb el nostre país.

Per això, si la teva agenda t’ho permet, m’agradaria poder-te saludar personalment en algun dels actes organitzats per commemorar aquesta efemèride tan important per a les CCOO de Catalunya.

Rep una cordial salutació.

Joan Carles Gallego

* * *

Per saber mes sobre CCOO i què va significar la seva existència per al moviment antifranquista i la difusió de la catalanitat entre els treballadors catalans, vegeu:

Fautino Miguelez: “Sindicalismo y reconstrucción de Catalunya“, Revista de Sociología, núm. 21, 1984, pp. 47-69

Agustí Colomines i Jordi Santolaria: “25 de CCOO: de moviment socio-polític a sindicat“. L’Avenç,  núm. 136, 1990, pp. 14-24

Rosa Maria Cruellas: “Els fons documentals de l’Arxiu Nacional de Catalunya per a l’estudi del moviment obrer“, Cercles. Revista d’història Cultural, núm. 8, 2005, pp. 323-328.