Vox! Vox!

Xavier Diez (@herodot10)

Els tipus de pneumàtics es distingeixen per colors: els vermells son tous, els grocs mitjans I els blancs durs

Em declaro fan de la Fórmula 1. Potser podria semblar una activitat avorrida, tenint en compte l’escàs nombre d’avançaments, certa previsibilitat, escassos moments espectaculars i estrelles de motor tendents a un egocentrisme sobreactuat. Res més lluny de la veritat. Parlem d’un esport d’equip (desenes de mecànics, enginyers, comunicadors, entrenadors pràcticament anònims) en què l’estratègia ho és tot, i l’atzar, l’excepció. L’elecció de pneumàtics, la tria de les aturades, encara que també la improvisació en funció de les condicions de la cursa són decisives per continuar endavant i classificar-se en una bona posició quan cau la bandera a quadres. Ara bé, en un espectacle tan tecnificat, la comunicació és essencial. En l’automobilisme actual, els enginyers van rebent els paràmetres en directe del vehicle, mentre que el pilot va comentant les seves sensacions, volta rere volta. Quan alguna cosa sembla que no rutlla, quan els pneumàtics ja no donen més de sí, quan quelcom fa pensar el director de curs que el monoplaça poc acabar amb el motor incendiat o estavellat contra les tanques, fa la seva crida urgent: Box!, Box!, per tal que el pilot faci la parada, i l’equip col·loqui rodes noves, toves, mitjanes o dures en funció de l’evolució de la cursa i la necessitat.

Aquesta mena de crit de guerra de la Fórmula 1 és un homòfon del “Vox!, Vox!, que les elits postfranquistes d’aquest país han invocat per mantenir l’statu quo. Després de virolles, clavades de frens i passejades per l’herba de la dreta espanyola, exhaurides les gomes mitjanes del PP, trinxades les semi-toves de Cs, sembla que ha arribat el moment de calçar-ne les ultradures, en la forma de la ultradreta descarada i descarnada que prové directament del búnquer franquista. En altres paraules, la metàfora del dia proposa que l’equip complex, compost per alts funcionaris, poder judicial, poder econòmic, poder mediàtic, poder policial i militar, fa servir els diversos partits polítics —els pneumàtics— canviant-los sense recances per mantenir-se al capdavant de la classificació.

És obvi que, des que la cursa de la Transició es va iniciar, aquella que disposava amb tots els aliats i complicitats dels organitzadors, han succeït moltes coses, i els hereus del règim del 39 han mantingut el control tot el temps. L’escuderia franquista, tanmateix, a partir de finals de segle passat havia vist com els rivals se li anaven acostant: la pressió de l’aznarisme, la fi de l’impuls modernitzador dels vuitanta-noranta, la demanda social de memòria històrica, l’expansió de l’independentisme i el qüestionament de la impunitat de la dictadura, els canvis socials els havien fet perdre terreny. La degradació de les gomes mitges (PP) pels casos de corrupció havia llastat l’evolució, i esdeveniments com la crisi de 2008 i l’emergència de certa esquerra amb capacitat de qüestionar l’statu quo, havia dut a canviar l’estratègia buscant gomes toves —Ciudadanos— que va representar un fiasco i que no va permetre durar massa voltes. Ara, l’estratègia passa per la versió dura, una ultradreta que, com veurem més endavant, si bé persegueix els mateixos objectius de l’aznarisme, té els seus matisos.

Com han demostrat els treballs de Xavier Casals, la ultradreta havia intentat articular-se al llarg de dècades sense gaire èxit. Una vegada va fracassar el falangisme en les seves variades escissions, sense massa èxit. Tothom sabia que Alianza Popular, primer, i a partir de finals dels vuitanta, amb la refundació, el PP després, va esdevenir el gran dipositari de la dreta espanyola, que com totes les dretes del món, conté elements heterogenis, no sempre massa compatibles entre sí, on hi coincidien liberals —sí és que hi ha liberals a Espanya—, conservadors, tradicionalistes, catòlics, neoliberals, i per descomptat, franquistes. Sovint aquestes fronteres eren més aparents —i poroses— que reals, tanmateix, amb capacitat d’acumular un gran poder econòmic, polític, institucional, local, mediàtic, fins i tot cultural, el PP va gaudir de gran èxit entre bona part de la societat espanyola, i de manera ben transversal. I només aquest èxit —i els beneficis que podia comportar la repartidora de poder que representen els partits polítics— el mantenien unit 

La incompetència i escassa moralitat de personatges com Aznar i Rajoy, primer, i la resurrecció dels problemes eterns de l’estat —absència de cohesió territorial, fragilitat econòmica, feble sentit de llibertat política, diferències socials, batalles culturals,…— va acabar passant factura. Al final, el PP va acabar esdevenint un entramat de clientelisme que, en un país on les connexions personals supleixen esforç, treball i imaginació, va traduir-se en una corrupció de nivell “Champions”, cosa que va alertar la pròpia Unió Europea —a qui Espanya va cedir sobirania a canvi de fons europeus i possibilitats de salvació financera que compensés els excessos— i el PP va quedar trinxat.

És aquí on Vox, com a enèsima mutació de múltiples intents d’articulació de l’extrema dreta, apareix. El gruix búnquer franquista s’havia amagat durant moltes dècades als soterranis del carrer Gènova. Emergia, de tant en tant, en declaracions de polítics en actiu, en el nomenclàtor d’ajuntaments franquistes, o en l’oposició tancada a qualsevol cessió en matèria de memòria històrica. Vox, com passa també amb una ultradreta emergent arreu del món, i no només parlem d’Europa i els Estats Units, sorgeix com a marca pròpia, i com ja succeïa amb el propi franquisme, constitueix una heterogènia barreja de tradicionalisme, conservadorisme, catolicisme, amb el neoliberalisme neoimperial revelat des dels informes de la FAES —amb Aznar com a peculiar guru o profeta—, amb aquest estrany neopaganisme de la ultradreta europea i nord-americana, el supremacisme blanc, la croada anti-impostos i anti-estat (amb les receptes dictades per Steve Bannon) i residus del neoconservadorisme del Project for The New American Century de Kristoll i altra fauna que sobreviu encara a dins el trumpisme. Tot plegat, amb la poció màgica, capaç d’aglutinar elements tan incompatibles com aquests, mitjançant el nacionalisme espanyol de matriu castellanista –que havia tingut com a teòrics a José Antonio Primo de Rivera o Onésimo Redondo–. És així com s’assoleix, potser de manera inequívoca i oberta, un projecte reaccionari per a Espanya, sense la necessitat d’aparentar centrisme “democràtic” com havia tractat de fer l’altre Rivera, l’Albert, amb el projecte fallit de Ciudadanos.

Vox es queixa quan el titllen de feixista. I potser no els falta raó, perquè les comparacions històriques amb el feixisme històric són sempre inexactes i poden a induir a errors en l’anàlisi. El context actual és massa diferent que el de fa cent anys. Ara bé, cal entendre quins són els seus objectius per comprendre les seves estratègies. L’objectiu és acabar amb la democràcia com a sistema polític i reemplaçar-lo per mecanismes de decisió per part d’unes estretes elits en una estructura vertical descendent.  Perquè ho puguem entendre, seria aplicar el sistema d’una empresa en què serien els directius els qui imposarien les regles als treballadors i als clients sense altra alternativa que callar, i amb la repressió com a principal eina de gestió. És per això que, per aconseguir-ho, s’han decidit a dinamitar les institucions democràtiques i a erosionar la cultura participativa o el pacte i la negociació. Per això, ja veiem què fan: degradar la conversa política trencant amb totes les convencions pròpies de les institucions: des de l’amenaça, la provocació, la intimidació, l’espectacle en parlaments, ajuntaments,… fins a la querella intimidatòria contra els oponents polítics -amb l’intestimable suport d’una judicatura on hi ha tants infiltrats com entre la policia–. Paral·lelament, fan servir el carrer com a camp de batalla per disputar l’hegemonia a les esquerres, o tracten d’esberlar completament qualsevol discussió sobre temes controvertits —el pin parental, més o menys ve a dir, que s’ha acabat la discussió—. La provocació, l’exhibició de violència verbal —i més enllà— té a veure amb tot això. La crispació, posada en marxa a la mínima oportunitat, i certa propaganda ofensiva, busquen desestabilitzar l’adversari i fer creure al creixent contingent dels perdedors de la globalització que el sistema actual no funciona. Res d’això està inventat. És el que ha fet tradicionalment el feixisme: acabar amb la democràcia a còpia de joc brut, violència, seducció i oportunisme. Les gomes dures de les elits no dubten a trepitjar els adversaris i els principis propis i aliens.

En tot aquest lamentable procés, unes ingènues esquerres hi estan col·laborant de manera involuntària. Cauen de quatre potes en les seves provocacions. Els sectarismes propis i els debats incomprensibles sobre els matisos dels matisos dels gèneres, i la tendència suïcida a la folklorització contribueixen a aquesta falta d’estratègia a l’hora de combatre el mal. A tot això, i com bé ens recordava la periodista Alba Sidera referint-se al neofeixisme italià, es tendeix a banalitzar una ultradreta que, contràriament al que insisteixen les xarxes, no és composta per indocumentats, sinó que en molts casos, compten amb persones intel·ligents i de gran astúcia política. No està de més recordar que Goebbles era un acadèmic brillant, que entre els planificadors de l’holocaust, a la Conferència de Wannsee de 1942 la majoria tenien un doctorat, i que fins i tot els fundadors de la Falange Espanyola eren joves brillants universitaris.

Efectivament, les elits espanyoles han decidit posar les gomes dures de Vox per a la resta de la cursa. S’acosten moments molt complicats en què, un cop passi la pandèmia i es pugui valorar la magnitud de la tragèdia de la destrucció econòmica i social del país, es comenci a veure l’impacte d’una quarta revolució industrial que, en les latituds hispàniques, pot significar una situació d’empobriment generalitzat prou perillós. És per això que s’està apostant per una destrucció de la democràcia, per tal de lligar de peus i mans la ciutadania, i propiciar, més aviat, que la violència es canalitzi contra immigrants i dissidents diversos. Tot plegat, amb un nacionalisme agressiu com a element aglutinador. Ara bé, l’aposta és arriscada. Els pneumàtics durs poden perdre adherència amb facilitat i els demòcrates hauríem de fer servir estratègies intel·ligents per propiciar que perdin el control per estavellar-se contra les tanques del circuit.

Aquest article va ser publicat pel membre del nostre grup de recerca Xavier Diez a la Revista Mirall, 13/04/2021

Francesc Layret, el polític desconegut

Revelacions biogràfiques inèdites en el centenari del seu assassinat a Barcelona el 30 de novembre de 1920 per uns pistolers pagats per la patronal. Reproduïm l’article que el periodista Josep Playà Maset va publicar a La Vanguardia, 16/01/2021.

Catàleg digital de l’exposició

El centenari de la mort de l’advocat i polític Francesc Layret (1880-1920), o, per ser més precisos, de l’assassinat a trets per uns pistolers a les ordres del Sindicat Lliure (1919-1931), ha passat pràcticament desapercebut tot i ser una de les personalitats més influents de la Catalunya de fa un segle. La seva actuació com a regidor i alcalde accidental de l’Ajuntament de Barcelona i com a diputat per Sabadell al Congrés, el seu ascendent i la seva relació amb Lluís Companys (1882-1940), però sobretot la seva tasca com a advocat laboralista, sovint per defensar treballadors de la CNT (1910), i la seva actuació a favor del moviment obrer i del catalanisme, van convertir-lo en un personatge incòmode.

VAN REBRE 40.000 PESSETES

El propietari de l’Espanya Industrial va pagar als dos pistolers que van matar Layret

El llibre Francesc Layret. Vida, obra i pensament (Tigre de Paper), de l’advocat i exdiputat de la CUP Vidal Aragonés, i l’exposició Francesc Layret, Diputat per Sabadell. El fil roig del Catalanisme al Museu d’Història de Sabadell, comissariada per l’historiador Jordi Serrano, no tan sols omplen aquest buit, sinó que aporten dades inèdites sobre el personatge i sobre les últimes hores de la seva vida, abans que fos abatut de set trets per dos pistolers a la porta de casa del carrer de Balmes, 26, de Barcelona. Tenia 40 anys.

El llibre ja va per la segona edició

CONFLUÈNCIA DE LES ESQUERRES

Layret propugnava un ampli acord polític, Amb el PSOE i la UGT, amb els republicans catalans i amb sectors moderats de la CNT

El 30 de novembre de 1920 Layret tenia previst anar a veure l’alcalde de Barcelona, ​​Antonio Martínez (1867-1942), per a demanar-li que intercedís per 36 sindicalistes detinguts. Entre ells, Lluís Companys, i es rumorejava que els volien portar a l’illa africana de Fernando Poo, encara que en realitat els van conduir a l’penal de la Mola, de Maó. I quan Layret es dirigia al cotxe on l’esperava Mercè Micó i Busquets (1910–1936), dona de Companys, el van assassinar. L’acompanyava el senyor Rodríguez, el seu assistent personal, perquè Layret patia des dels dos anys una paràlisi a les cames i per sostenir-se necessitava d’un bastó i una crossa, i tot i així tenia dificultats per caminar.

ELS DOS PISTOLERS

Fulgencio Vera i Paulí Pallàs, primer es van escapar de la presó i més tard van ser amnistiats

Fins ara les biografies de Paco Madrid (1900-1952), Joaquim Ferrer (1937-2016), Francesc Casares (1927-2016) i una obra de teatre de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) i Xavier Romeu (1941-1983) no donaven massa pistes de l’atemptat. Es deia que els assassins eren els germans Muntadas i que mai se’ls havia detingut. Però segons s’explica ara, en el llibre i l’exposició, els pistolers van ser Fulgencio Vera i Paulí Pallàs (aquest en realitat era un nom fals, ja que correspon al fill de l’anarquista que el 1893 va intentar assassinar a governador militar de Catalunya, el general Martínez Campos). Van cobrar la recompensa de 40.000 pessetes en un hotel de la rambla Santa Mònica i ho van celebrar al Cafè Lion d’Or, sota el Teatre Principal. Va pagar Matías Muntadas (1854-1927), amo de L’Espanya Industrial, a qui el rei Alfons XIII havia concedit el títol de comte de Santa Maria de Sans. Els dos pistolers van ser detinguts, però al cap de poc es va saber que s’havien “escapat” de la presó. Deu anys més tard, amb la República, tornen a ser detinguts, i amb ells Ramon Sales (1893-1936), del Sindicat Lliure, però l’any 1935 són alliberats d’acord a una amnistia anterior.

Francesc Layret, el polític desconegut
Francesc Layret anava sempre amb bastó i crossa per què des dels dos anys patia una paràlisi a les cames  Fundació Josep Irla

En l’exposició de Sabadell es poden repassen les últimes 36 hores de vida de Layret. També s’exposa l’última carta que envia al diputat Marcel·lí Domingo (1884-1939), el mateix el dia de l’assassinat, i diversos objectes facilitats pels seus descendents, com una taula original del seu despatx, fotografies de l’àlbum familiar i un rellotge que es fabricava a la empresa de el pare. I es mostren fotos del multitudinari enterrament a Barcelona. Un grup de treballadors va arrencar el fèretre de mans dels empleats de la funerària i el van portar a coll. El seguici va esdevenir una impressionant manifestació de dol, interrompuda per la Guàrdia Civil a cavall. L’oficial que va donar l’ordre d’atacar va colpejar el taüt amb el seu sabre i tot seguit hi va haver fortes càrregues. L’Avenir (1920-1925), setmanari creat per Layret, el descriu així: “Es desplegà per la dita força una càrrega brutal, formidable, de la qual molts ciutadans resultaren atropellats i amb contusions no respectant ni a les senyores, ni a les representacions”.

Tant el llibre com l’exposició posen l’accent en el context d’aquest assassinat. L’any 1917 s’havia posat en marxa l’Assemblea de Parlamentaris i d’aquest any és també una vaga general, a la qual seguirà la vaga de la Canadenca i el locaut de la patronal. I en aquest context d’enfrontament, Layret proposava una candidatura que reunís des del PSOE i la UGT fins al moviment republicà i catalanista i a sectors moderats de la CNT. Ell ja havia impulsat primer la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-1918) i més tard el Partit Republicà Català (1917-1931). Aquest últim partit va ser el primer de l’Estat que es va adherir a la Tercera Internacional comunista (1919-1943).

Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica 'L'Esquella de la Torratxa'
Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica ‘L’Esquella de la Torratxa’

Layret era un persona preparada i brillant, de bona família, amb dues carreres (Dret i Filosofia), amb domini de quatre llengües. “Un home del Renaixement en un cos trencat”, ha escrit Aragonés. Va posar tota la seva capacitat intel·lectual al servei de la causa obrera, sense deixar el pragmatisme.

L’any 1908 des de l’Ajuntament de Barcelona va llançar un projecte d’escola mixta, gratuïta i catalana. No va quallar fins a la República i va provocar, entre d’altres. la reacció contrària de l’Església. El cardenal Salvador Casañas (1834-1908) clamava: “Les escoles neutres en religió i bisexuals. El nostre municipi implícitament negava la divina missió de l’Església i la posava al nivell de les sectes infernals inventades pels enemics de Crist “. Layret no deixava indiferent.

Com va dir el seu amic, Salvador Seguí (1886-1923), El Noi de el Sucre, arran de la seva mort: “Ja saben el que han fet”. Incomodava. Darrere d’aquell assassinat hi havia el governador civil de Barcelona, ​​Severiano Martínez Anido (1862-1938), que en els anys següents va dirigir una forta repressió sobre el moviment obrer, i el Sindicat Lliure, braç executor dels líders cenetistes, emparat per la patronal. Seguí va morir assassinat tres anys després. I Companys, que havia coincidit amb Layret al Liceu Políglota i a la Universitat, i amb qui mantenia una forta relació, va ser afusellat el 1940. Com assenyala Jordi Serrano, “els tres homes que representaven el pensament, l’organització i l’acció de un moviment polític que buscava una confluència àmplia d’esquerres i nacional, per sobre dels partits, van tenir un tràgic final”.

‘Caigué la crossa de l’poble!’

Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral
Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral  

La cantant Teresa Rebull interpretava una cançó dedicada a Layret amb lletra de Maria Mercè Marçal

L’exposició es tanca amb una cançó de Teresa Rebull (1919-2015), membre de Setze Jutges i filla de Balbina Pi (1896-1973), líder feminista de Círcol Republicà Federal de Sabadell (1887-1939), i que havia fet, ja embarassada, l’última campanya electoral amb Layret. La cançó recull un poema de Maria Mercè Marçal (1952-1998): “Dia trenta de novembre, / nit d’hores decapitades! / Vint bales foren, vint bales! / dia trenta de novembre, / nit sense alba de matí! / Ai!, com moria la nit! / Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!”.

Les exitoses cartes d’Heather Cox Richardson. La història del present

© Heather Cox Richardson

Heather Cox Richardson, catedràtica d’història nord-americana del segle XIX al Boston College, s’ha convertit en l’estrella de la plataforma de butlletins informatius Substack i en l’articulista independent més llegida als EUA. Cada dia, 350.000 subscriptors reben el butlletí Letters from an American, que amb tan sols 1.120 paraules (6.658 caràcters), resumeix amb una mirada històrica les notícies més destacades del moment. Les escriu després de sopar des de casa seva, a la residència familiar situada en un poble de pescadors, a la península de Maine, que té una mica més de 600 habitants. Té una indissimulada orientació progressista, però no és de cap manera un productes sectari o partidista. Són les cartes d’una nord-americana dirigides a un públic també estatunidenc en defensa de la democràcia americana. Seguint el to de la columna que ja publicaba a Salon i dels seus articles a The Guardian, Richardson analitza les notícies a través de la lent d’una historiadora, transformant els coneixements acadèmics en un llenguatge quotidià i llegible que arribi i interessi tant a professors com a lampistes o mestresses de casa.

La professora Cox Richardson, segons explicava Ben Smith es un article a The New York Times, ha obtingut gairebé un milió de dòlars de benefici amb les subscripcions mensuals de 5 dòlars per participar a la seva secció de comentaris, que són atesos i respostos per l’autora diàriament. La subscripció anual té un cost de 50 dòlars. Se serveix de Twitter i Facebook per difondre el seu missatge. Cap altra historiadora del món deu poder presentar un balanç tan positiu, en termes dineraris, com aquest, excepció feta dels llibres de Yuval Noah Harari. A què es deu aquest fenomen tan inusual en els ambients acadèmics? Cox Richardson ho atribueix al fet, dit en paraules seves, que “estem en un moment d’inflexió de la política nord americana i una de les coses que passa en aquest moment és que molta gent es torna a implicar en la política”. Però és que, a més, molts d’aquests nord-americans “conscienciats” són dones de l’edat de la doctora Richardson, de 58 anys, que defugen les interpretacions reduccionistes de la realitat que els arriben mitjançant les xarxes socials. La professora Cox Richardson ha sabut crear un ambient de comunitat que la fa propera al lector i els proporciona arguments. Les seves anàlisis no estan condicionades per la necessitat d’obtenir diners de la publicitat mitjançant titular escandalosos i notícies que generin clics.

Com explica Ben Smith, Letters from an American no és l’única proposta d’aquest tipus, que es podria qualificar de periodisme independent, totes les quals estan desvinculades, per tant, dels interessos publicitaris i financers del mitjans de comunicació convencionals. És previst que a mitjan del 2021 aparegui Capital B, un nou mitjà dirigit a un públic negre i impulsat per dues dones afroamericanes: Lauren Williams i Akoto Ofori-Atta , mentre que Outlier Media, de Detroit, és una plataforma local que es distribueix mitjançant missatges de text i que es planteja com un mitjà que reti comptes als ciutadans. Totes aquestes propostes arriben a un gran nombre de persones per una via poc habitual, sense infraestructures ni grans plataformes mediàtiques, sinó aprofitant els recursos existents al mercat per difondre butlletins. “Si comences a fer coses per diners, aquestes coses deixen de ser autèntiques” —declara Cox Richardson. I tanmateix, la seva proposta li ha fet guanyar molts diners perquè ha sabut captar la fidelitat d’uns subscriptors que no se senten decebuts amb el producte que reben puntualment cada matí

Neix la Internacional Progressista

Des que el 1864 es va crear l’Associació Internacional de Treballadors, la voluntat d’agrupar-se internacionalment ha estat constant. El 1889 diversos partits socialistes i socialdemòcrates van crear la II Internacional, de la qual el 1919 se’n despendria la III Internacional, a cavall de la Revolució d’Octubre. La dissidència trotskista va fundar la IV Internacional el 1938. Artistes i intel·lectuals també han promogut organitzacions internacional amb la intenció de canviar el món. El 1957, per exemple, es va crear la Internacional Situacionista, la intenció de la qual va quedar reflectida en el Rapport sur la construction de situations, redactat per Guy Debord. Ara un nodrid d’intel·lectuals, professors i artistes han fet una crida a organitzar la Internacional Progressista. Aquí presentem la traducció catalana (feta per Agustí Colomines) de l’article que el seu coordinador va publicar per presentar la iniciativa.

David Adler (@davidrkadler) – coordinador general de la Internacional Progressista

https://progressive.international/

Mai la solidaritat internacional no havia estat tan necessària i alhora tan absent. La crisi de la Covid-19 s’agreuja a tot arreu, colpejant amb més força els pobres del món. Mentrestant, el capitalisme de la catàstrofe s’expandeix, ja que els especuladors financers i les empreses transnacionals tracten de treure profit de la pandèmia. Rere seu s’hi amaguen les forces de l’extrema dreta, que exploten la crisi per imposar un programa d’intolerància i xenofòbia.

I no obstant això, en aquesta conjuntura històrica l’internacionalisme ha desaparegut de l’acció política.

La pandèmia ha posat al descobert els defectes fatals de la “hiperglobalizació”: el col·lapse de la producció arriba “just a temps” —quan la disminució de la capacitat de l’Estat és evident i el sector públic està erosionat per més de mig segle de privatitzacions—, i ha devastat les respostes nacionals a la crisi sanitària.

Tanmateix, l’anunci del qual tothom es fa ressò que l’Estat-nació torna, no posarà fi a la pandèmia ni impedirà que les seves conseqüències polítiques enforteixin la força de l’extrema dreta. Al capdavall, la majoria dels estats del món no tan sols no tenen els equips mèdics bàsics, sinó que tampoc no disposen dels diners necessaris per adquirir-los. Per a la gran majoria de la humanitat, l’internacionalisme no és un privilegi, sinó una necessitat bàsica. “La il·lusió més perillosa”, escriu Mike Davis, “és la nacionalista: que una depressió global pot ser evitada per una simple suma de respostes nacionals independents i descoordinades”.

“Només un front internacional comú pot igualar l’escala de les nostres crisis, recuperar les nostres institucions i derrotar un nacionalisme autoritari creixent”.

Per això, l’11 de maig del 2020 hem anunciat l’aparició de la Internacional Progressista, una iniciativa global amb la missió d’unir, organitzar i mobilitzar les forces progressistes de tots els mons.

El desembre del 2018, el Moviment per la Democràcia a Europa (DiEM25) i l’Institut Sanders van fer una crida oberta per formar un front comú en la lluita contra les forces agermanades del feixisme i del fonamentalisme del lliure mercat. “Ha arribat l’hora que els progressistes del món s’uneixin”, proclamava aquesta crida oberta. L’any següent a la crida es va viure una “Onada de Protesta Global”. De Delhi a París, de Santiago a Beirut, els ciutadans es van alçar per defensar la democràcia, exigir un nivell de vida decent i protegir el planeta per a les generacions futures.

Només un front internacional comú pot estar a l’altura de la magnitud de les nostres crisis i per empènyer per recuperar les institucions i derrotar un creixent nacionalisme autoritari.

El 2020 és l’any en què unim aquestes protestes disperses en una Internacional Progressista, de cara a reunir activistes i promotors, sindicats i associacions veïnals, partits polítics i moviments socials per construir una visió compartida de la democràcia, la solidaritat i la sostenibilitat. El llançament de maig dona vida a aquesta plataforma, i convida persones i organitzacions de tot el món a convertir-se en membres de la Internacional Progressista per construir plegats aquest moviment.

La Internacional Progressista compta amb el suport d’un Consell Provisional de més de 40 assessors, entre els quals destaquen Katrín Jakobsdóttir, Fernando Haddad, Aruna Roy, Noam Chomsky, Vanessa Nakate, Vijay Prashad, Carola Rackete, Yanis Varoufakis, Elizabeth Gómez Alcorta, Pierre Sané, Naomi Klein, Varshini Prakash i molts altres. El setembre d’enguany, el Consell es reunirà en la Cimera inaugural de la Internacional Progressista a Reykjavík (Islàndia), gràcies a les gestions de la primera ministra islandesa i del Moviment Verd d’Esquerra, amb l’objectiu d’analitzar els desafiaments del segle XXI i examinar les propostes dels membres de la Internacional Progressista per definir una estratègica compartida.

Mentrestant, les activitats de la iniciativa recolzen en tres pilars. El Moviment vol forjar una xarxa mundial d’activistes i emprenedors que puguin coordinar el treball superant les fronteres. El Pla convoca activistes, pensadors i professionals per desenvolupar un programa polític encaminat a assolir un ordre internacional progressista. La xarxa ofereix un servei de connexió per a les forces progressistes del món, associant-se amb publicacions d’arreu per fer accessibles a una audiència global les iniciatives de base. L’objectiu d’aquest tasca compartida és construir, a partir dels esforços del passat —i d’aprendre les lliçons tant dels èxits com dels fracassos—, una nova organització internacional.

A diferència de les anteriors internacionals, la Internacional Progressista no es limita a ser una mera organització o un mitjà de  lluita. Els partits polítics no tenen el monopoli de l’organització política, i una internacional del segle XXI ha de reflectir la diversitat d’associacions que existeixen avui. És per això que l’objectiu de la Internacional Progressista és reunir totes les forces progressistes —des dels sindicats i les organitzacions de veïns fins als moviments d’alliberament i les publicacions clandestines— per contribuir a bastir aquest front comú.

A diferència dels fòrums anteriors, la Internacional Progressista creu que les xarxes socials no són suficients per organitzar-se. De la mateixa manera que amb les anteriors internacionals van avançar les demandes d’una setmana laboral més curta i la fi del treball infantil, la Internacional Progressista pretén desenvolupar una visió política pragmàtica per transformar les institucions actuals.

A diferència dels moviments socials del passat, la Internacional Progressista es planteja construir una infraestructura duradora per fomentar l’internacionalisme. En comptes de dependre de campanyes i peticions temporals, la Internacional Progressista s’esforçarà per ser una institució permanent que pugui unir les forces progressistes i donar-los suport per construir un poder alternatiu a tot arreu.

Les ambicions d’aquesta iniciativa són indubtablement grans —tan grans com exigeix la crisi actual—. Però la Internacional Progressista només serà poderosa si obté el suport de la gent. Per recuperar el món després de la Covid-19, necessitarem un poderós moviment de forces progressistes. En conseqüència, uniu-vos a la Internacional Progressista i treballeu amb nosaltres per construir aquest front comú.

Crida publicada el 12 de maig de 2020

Per què cada departament del Govern necessita un historiador en cap

Llegit per Eva Basteiro-Bertolí

“Es podria haver evitat caure de nou en el errors del passat si s’hagués tingut en compte la història”

Anthony Seldon (@AnthonySeldon)

Quan el Coronavirus va arribar a les costes britàniques el passat mes de febrer, el govern va fer el que fan sempre els governs: va mirar endavant i en cap moment va mirar enrere, cap a la història. Cal tenir en compte els científics, però també els historiadors. El juny de 2016, quan Theresa May va esdevenir primera ministra, tenia al davant una de les tasques més importants que havia d’afrontar: la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea (UE). No va consultar els historiadors, ni tan sols a cap dels alts càrrecs que acumulaven un vast coneixement sobre la UE. Resultat: tres anys després, la Gran Bretanya encara era a la UE i el país estava molt més dividit que no ho havia estat durant dècades.

Cada departament del govern administratiu de Whitehall, incloent-hi el 10 de Downing Street, hauria de tenir un historiador en cap que aconsellés els ministres sobre els fets històrics. Si aquesta figura hagués existit al Ministeri de Salut a principis d’enguany, les lliçons que es van aprendre de la pandèmia de grip de 1918-19, que va matar 200.000 britànics i 50 milions de persones a tot el món, haurien tingut un efecte immediat a l’hora de prendre decisions. L’historiador hauria alertat els ministres del que s’havia après a partir de les pandèmies més recents, incloent-hi la del SARS del 2002 i la de l’Ebola del 2013. Cal tenir en compte la història. Així es podria evitar repetir els errors del passat, es podrien contextualitzar els fets, entendre’ls i matisar-los millor, a més d’ajudar els actors principals a prendre decisions amb una visió més afinada.

Alguns dels departaments i dels ministeris del Whitehall tenen serveis d’història, no són gran cosa, són minims, però, en canvi, on seria més aconsellable que n’hi hagués un, a Downing Street, no n’hi ha. El Ministeri d’Afers Exteriors té el servei d’història més gran, dirigit per un “historiador en cap”, que té l’encàrrec de proporcionar el context històric sobre els punt a aclarir que se li demanin, guiar els historiadors “governamentals” sobre què investigar, a més de publicar llibres especialitzats sobre qüestions cabdals. Però, sorprenentment, i em sembla un error, l’historiador en cap s’absté d’oferir cap mena de consell polític. Entre les dependències de Whitehall, l’Armada, integrada en el Ministeri de Defensa, és la que té un servei d’història amb una orientació política més clara.

El servei d’història del govern controla de prop les publicacions dels alts càrrecs que han signat l’acta de secrets oficials, a més de regular la propietat i vetllar per l’ètica del que escriuen. Així mateix, supervisa les històries oficials del govern i la publicació dels documents oficials. Però en un moment com l’actual, que obliga els servidors públics a prendre decisions ràpides, el servei d’història no pot oferir un adequat assessorament històric ni pot promoure la necessitat dels polítics de mirar enrere. La memòria històrica cada vegada és més dèbil entre els servidors públics. El Ministeri del Tresor disposava d’un servei d’història que tenia molt de prestigi, però va desaparèixer víctima de les retallades adoptades arran de la crisi financera de 1976. Als despatxos de Whitehall, i també a Downing Street, no s’estan per romanços i dediquen poc temps a la història.

La professionalització del govern a les acaballes del segle XIX va mostrar la necessitat d’elaborar “històries oficials” dels episodis considerats més rellevants. La història dedicada a la Primera Guerra Mundial es va traduir en la publicació de 109 volums. La història oficial de la Segona Guerra Mundial va anar més enllà, la primera monografia es va publicar el 1949 i l’última el 1993. Costa de creure que els historiadors contemporanis hagin après alguna cosa d’aquestes històries o fins i tot que hagin llegit realment cap dels volums publicats. La història oficial segueix i encara avui se’n publiquen diversos volums, malgrat la preocupació del Ministeri del Tresor i del Parlament per la despesa que això comporta. Quin és el valor real d’aquestes històries?

Per tal de compensar la manca de pensament històric quan ara es prenen decisions, els governs han fet encàrrecs oficials de recerca històrica, la més evident i extensa de les quals va ser demanda a [Sir John] Chilcot perquè preparés un informe sobre la participació britànica a la Guerra d’Iraq. L’elaboració de l’informe va comportar una recerca de més de set anys sense aportar gaire novetats i gairebé ningú no ha llegit els 2,6 milions de paraules que conté. El cost de la investigació va ser d’uns quants milions de lliures, que haurien estat més ben invertides si s’haguessin destinat a una recerca històrica més valuosa. Mentrestant, mes rere mes, els errors dels servidors públics i dels polítics es repeteixen innecessàriament perquè ningú no coneix la rellevància sobre el present dels fets històrics. S’han publicat alguns estudis sobre el fenomen de l’error evitable, el millor dels quals és el d’Ivor Crew i Anthony King, The Blunders of our Governments (2013) (literalment, Les cagades dels nostres governs).

Que a Downing Street hi hagués historiadors ajudaria el primer ministre i el seu equip, que sempre han de treballar sota una pressió ferotge, a treure profit de les lliçons apreses del passat. S’escriuran centenars de llibres sobre la caòtica sortida de la UE de la Gran Bretanya, i també sobre com el govern ha respost al Coronavirus, però, inevitablement, moltes de les investigacions seran oficials. L’únic que tindria sentit i permetria deixar un llegat seria fer alguna cosa més. En el seu renaixement, la Gran Bretanya hauria d’aprovar la creació de l’oficina de l’“historiador en cap”, amb un rang equivalent al del “científic en cap” del govern, al de l’assessor mèdic en cap, al de l’economista en cap, al de l’estadístic en cap i al d’altres semblants.

L’historiador en cap supervisaria la fiabilitat de la informació històrica que se li fes arribar al Primer Ministre i als seus assessors, amb la confiança i la possibilitat d’encarar-s’hi, especialment quan la història suggerís que les decisions que s’estan prenent són errònies. L’historiador en cap també supervisaria els d’historiadors de cada departament governatiu de Whitehall. Boris Johnson té com a assessor a Downing Street el brillant historiador John Bew. Esperem que sigui l’anunci d’un bon presagi.

La història és tan important com l’economia, l’estadística i, per què no?, la ciència. Els esdeveniments dels últims mesos i anys ho demostren.

* * *

Sir Anthony Seldon és vicerector de la Universitat de Buckingham, a la GB. L’article fou publicat l’1 de maig de 2020 a Prospect. La traducció catalana és de la Dra. Aurora Madaula, membre del nostre grup de recerca.

Classe obrera i qüestió nacional

“De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra”, Josep Vicent Marqués a Tots els colors del roig, 1997

El Primer de Maig de 1972, Germania Socialista va difondre el fullet La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: el 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista, Bloc Roig, del 1976. No fou fins al 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà, amb un pròleg de Josep Vicent Marqués, i amb el títol Clase obrera y cuestión nacional. Ara, la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, que dirigeix el professor Vicent Flor, n’ha fet una reedició en català, basada en el text del 1978, i adoptant, també, el títol de de l’edició castellana.

Classe obrera i qüestió nacional era la proposta de Germania Socialista per donar respostes “davant l’oblit de molts marxistes del problema nacional i davant els nacionalismes que no es plantegen aquesta lluita lligada a la de la classe obrera“. Quaranta anys després, aquest text serveix de reflexió per a l’esquerra valenciana i, també, per què no, la catalana. La proposta de Germania socialista continua essent essencial encara avui: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes, com així també defensava el mestre Josep Termes quan va definir la importància del catalanisme popular en la configuració del nacionalisme contemporani, especialment d’esquerra, però no tan sols.

Germania Socialista fou un grup de treball polític valencià que va sorgir al voltant de l’any 1970 dins dels corrents de l’esquerra revolucionària de l’època. Situat en el marxisme heterodox, va fer una important tasca teòrica centrada en el País Valencià i va ser pioner en la integració de reivindicacions polítiques vinculades a l’ecologisme, el feminisme i les noves lluites sorgides del Maig del 68. Aquesta reedició —a cura del professor Vicent Galiana i d’Andrés Gomis Fons, director general de Transparència, Atenció a la Ciutadania i Bon Govern de la Generalitat Valenciana— ens transporta a aquella època i per això incorpora una anàlisi prèvia del també professor, a la URV, Xavier Ferré Trill, per contextualitzar el text i Germania Socialista.

Per adquirir el llibre, cliqueu aquí.

El Congrés de la Joventut Catalana (1976)

La transició democràtica a Catalunya va començar molt abans de la mort del dictador. La societat civil catalana s’havia anat reorganitzant progressivament sota el franquisme, aprofitant els “espais de llibertat” que oferien esglésies o entitats culturals tradicionals. A finals de la dècada dels anys 70, es va veure la necessitat de pensar el país de l’endemà, el país que caldria “reconstruir” després de quatre dècades de dictadura. El Congrés de Cultura Catalana va esdevenir un real procés constituent de l’autonomia anhelada. Va durar gairebé tres anys i s’hi van inscriure 12.400 persones, a raó de 1.000 pessetes per barba, i 1.500 entitats.

El 29 i 30 de juny de 2017, la Fundació del Congrés de Cultura Catalana (FCCC) va convocar el Simposi “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat” amb motiu del 4oè aniversari. Les jornades es van celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, am la participació, entre d’altres ponents, de Ramon Folch, Jordi Casassas, Sebastià Serra, Ferran Archilés, Mercè Picornell, Anna Balletbò, Isidor Marí, Pere Manzanares, Imma Tubella, Lluís Duran, Enric Pujol i Agustí Colomines, l’investigador principal del GRENPoC. Ara, l’Editorial Afers acaba de publicar els textos d’aquelles coneferències en el llibre col·lectiu, a cura de Dra. Marta Rovira i Martínez, directora de la FCCC i membre, també. del GRENPoC. Les ponències conformen en conjunt aquest llibre, que vol ser una primera aportació global a l’anàlisi històrica i sociològica del Congrés. És, doncs, un llibre que situa el Congrés en aquest marc d’anàlisi, però no deixa de banda una vessant testimonial que, després de quaranta anys, encara serveix per posar el focus en alguns aspectes com ara la intrahistòria i l’experiència viscuda pels mateixos participants.

Carnet de congressista fet expressament per Antoni Tàpies

La ponència del professor Agustí Colomines ofereix una història inèdita del Congrés de la Joventut Catalana, una iniciativa paral·lela al Congrés general, que esdevingué l’embrió de les polítiques de joventut que es posarien en marxa posteriorment, com ara la majoria d’edat als 18 anys, l’objecció de consciència o la constitució del Consell Nacional de la Joventut. “El I Congrés de la Joventut Catalana —escriu el Dr. Colomines—es va cloure al Col·legi d’Advocats, en el mateix escenari on havia començat la crida a celebrar el Congrés de Cultura Catalana. La durada del congrés juvenil va ser curta però molt intensa. Les principals reivindicacions de llavors —majoria d’edat als 18 anys, supressió de la mili, institucionalització de les polítiques per a joves, etc.— són avui una realitat. Per tant, en aquest sentit va ser un èxit”. Una generació de joves, entre els 15 i els 20 anys, es va comprometre en la reconstrucció de la democràcia, malgrat la resistència del personal de la dictadura, que va continuar ocupant llocs de responsablitat en el nou Estat constitucional.

Joaquim Fradera i Jordi Serrano, membres del secretariat i militants de la Joventut Comunista de Catalunya, en la presentació del Congrés a Sabadell. Al mig, Joaquín Zamoro, responsable del PSUC a la capital vallesana.

Per què ha fracassat l’esquerra?

© VilaWeb

Xavier Diez, integrant del GRENPoC, i Agustí Colomines, IP del grup i director de la Càtedra UB Josep Termes, van presentar dijous 6 de juny, a l’Espai VilaWeb, l’últim llibre del primer, Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. El llibre consta de tres parts, una històrica, una altra de diagnosi i una tercera de propostes per descriure el fracàs de l’esquerra a partir dels anys 60 del segle XX.

L’odi en campanya

per Àlex Reig Biosca, crític

cayetana-alvarez-de-toledo-pisarello-655x368

© Europa Press

La política catalana i espanyola ha arribat a uns nivells de crispació insospitats. La visita a la Universitat Autònoma de Bellaterra de Cayetana Álvarez de Toledo, la candidata al Congrés del Diputats per que no parla ni tan sols català ni viu a Barcelona, dos requisits que sembla que no importen a tenor d’altres candidats paracaigudistes, n’és un bon exemple. El que va passar a la UAB és l’incident que esperava molta gent a Espanya per titllar tot el moviment independentista de violent. Què voleu que us digui? No anem bé quan el combat contra la violència, encara que només sigui verbal, s’ha de legitimar usant metàfores, construccions conceptuals i termes jurídics obtusos perquè la realitat no ho sustenta. Llavors és quan una manifestació universitària es converteix en kale borroka.

Detecto un infantilisme preocupant en una classe política que no està mai a l’altura del que se li demana. M’atreveixo a dir que no està a l’altura de res. Perquè les escenes que són portada als diaris o trending topic a Twitter i que desencadenen milions de crítiques, contracrítiques, frases enginyoses, sarcasme, gifs i altres bajanades, són impròpies d’una societat madura i adulta. Pertanyen més al pati de l’escola o de l’institut que a l’àgora política. L’escarni que Cayetana no ha trigat gens a revestir d’una glòria que no tenia mentre es produïa i que només ha tret el cap en les cròniques patètiques dels fets, no és política. En paraules seves: es tractava de “niñatos consentidos y pijos”. No cauré en el simplisme de distorsionar aquesta expressió per convertir-la en el que és: una pura paradoxa força còmica que podria autoaplicar-se. Simplement donaré la raó a Cayetana: sí, només són nens i universitaris. Pijos i consentits, suposo que com tot “niñato” universitari. El problema no són ells, ni un ambient universitari que sempre s’ha posicionat políticament i que s’ha manifestat contra mesures que s’han pres des del poder, com passa en tota democràcia sana. El problema és, si de cas, que el grup d’adults, representant d’un partit polític, no s’adona precisament d’això: que fa el paperina —per no dir una altra cosa— en intentar convertir una escena universitària recurrent, idèntica a tantes altres (vegeu els campus de París, Londres, Nova York , Madrid o de qualsevol ciutat del món), en una demostració de feixisme endèmic que cal combatre com si es trobessin a les trinxeres de la revolució francesa. Convertir la protesta d’uns adolescents exaltats políticament, com segurament ho hem estat tots a la mateixa edat, en una foto fixa de com és Catalunya és manipular.

El patetisme de Cayetana i la seva cort arrenca d’aquesta incongruència. Del tot s’hi val dels polítics espanyols per atacar i aplacar l’independentisme. I posats a parlar d’odi, el foment de l’odi té a Catalunya dos noms, sobretot, sense els quals és molt difícil pensar que hauríem arribat a aquest grau de glorificació de l’insult i la fatxendaria per damunt dels programes polítics. Són Albert Rivera i Inés Arrimadas. Cs és el partit que, des de fa anys, ha basat el seu creixement en la confrontació i la creació implacable i permanent de disputes, discòrdies i actituds bel·licoses. Són ells els que han aprofitat qualsevol intervenció al Parlament per provocar i fer soroll, sense cap mena de respecte envers les persones ni guardant les formes. Casado, l’extremista, Abascal i altres fomentadors de l’odi, són conseqüència directa del clima enrarit i radical que està incrustat en l’ADN d’Albert Rivera. Amb raó Cs és l’únic partit, segons diversos estudis, en què es detecta que els dirigents són més extremistes que els seus votants. Em resisteixo a creure que l’espai polític que vol representar Cs no pugui estar representat per polítics de més altura i no pas per pinxos de barri com els actuals dirigents, els quals saben més d’amenaçar que de política. La seva manera de fer política és la provocació, que és el que fa Arrimadas quan va a TV3 i s’encara a una presentadora o quan es vanta d’arrencar llaços grocs. No em crec ni per un moment que la majoria de votants de Cs avalin aquesta actitud. És impossible. Els electors de Cs no es mereixen que polítics voltors com Arrimadas o Jordi Cañas dirigeixin l’espai polític que els representa.

Les discussions no es guanyen fent escarafalls amb els braços o proferint crits barroers contra estudiants que es manifesten a l’escala d’una universitat contra tu. Tampoc no es guanyen mentint sobre els teus contrincants polítics. Una cosa és innegable: quan sento parlar Cuixart, Puigdemont, Turull, Mas, Iceta, Batet, Junqueras o Borràs m’arriben idees i arguments que em poden plaure més o menys, però, per sobre de tot, noto el respecte cap a l’adversari. Hi veig tot allò que no sé veure en el capteniment dels altres candidats. Fora bo que s’acabés el hooliganisme polític per tornar a debatre sobre idees. Especialment ara, en una època obertament feminista que, sortosament, rebutja comportaments masclistes i testosterònics. No confio gaire en què s’arribi a un consens per acabar amb aquesta mala praxi política. Ara bé, persistir en l’error seria impropi de qui diu voler viure en democràcia, governi qui governi.

“A [Dios] rogando y con el mazo dando”, nou article d’Agustí Colomines

foto blog agustí

Pongo a Dios entre corchetes porque soy laico. Me molesta la intrusión de las religiones en el espacio público, aunque sus trazos se reconozcan aquí y allá sorteando lo que yo piense. La religión se cuela en los refranes y es evidente en el conjunto de iglesias, catedrales y mezquitas que se extienden por pueblos y ciudades, sin obviar las fiestas y tradiciones varias que inundan el calendario. La religión católica forma parte de la cultura antropológica del pedazo de mundo que me tocó en suerte. A pesar de que la religión es una fe individual, íntima, privada, sin embargo se manifiesta en el espacio público. Es por eso que los gobiernos tienen la obligación de intervenir, no para fomentar una iglesia nacional, como pasó con el nacionalcatolicismo franquista, sino para regular sus derechos y sus excesos.

Lo mismo ocurre con la historia. En todas partes se está incubando el virus que amenaza con destruir monumentos conmemorativos de la historia del siglo XIX, especialmente. Es, según dicen los que fomentan esta epidemia, la manifestación plástica del combate por la hegemonía histórico-ideológica del pasado. George Orwell ya predijo que algo así ocurriría en la sociedad totalitaria que anunció para 1984: “Every record has been destroyed or falsified, every book rewritten, every picture has been repainted, every statue and street building has been renamed, every date has been altered. And the process is continuing day by day and minute by minute. History has stopped. Nothing exists except an endless present in which the Party is always right.” Lo que para Orwell era una pesadilla ha tardado un poco más en llegar, pero aquí está.

Que el presente condiciona cómo encaramos hoy el pasado y qué nos interesa de él, te lo enseñan en el primer curso de la carrera de historia. No es una novedad. Es, digamos, lo normal en la forma de trabajar de los historiadores. Lo anormal es querer substituir lo que pasó, representado simbólicamente por monumentos o tradiciones, por lo políticamente correcto hoy en día. ¿Es menos estúpido el argumento para justificar la retirada del monumento dedicado a Antonio López, ubicado al final que la vía Layetana, frente a uno de los laterales de la lonja de Barcelona, que el que utilizó Donald Trump para justificar la violencia de los supremacistas blancos en Charlottesville, Virginia, cuando se manifestaron en contra de que se removiese la estatua ecuestre del general confederado Robert E. Lee?

En todas partes cuecen habas. El nombre de Robert E. Lee está inmortalizado en decenas de escuelas, carreteras, edificios y monumentos de todo el sur de Estados Unidos, como Cristóbal Colón está presente en un sinfín de monumentos erigidos en ciudades latinoamericanas y norteamericanas. También en Barcelona existe un monumento dedicado al “descubridor”, cuyo derribo solo ha exigido, por lo menos hasta el momento, la CUP por “coherencia discursiva e ideológica”, dicen, tras el anuncio del Gobierno de Ada Colau de que trasladará la estatua de Antonio López de su plaza al museo Frederic Marès. Se trata, según ellos, de que la retirada de las estatuas de López y Colón “sea el principio de la retirada de muchos otros monumentos fascistas y clasistas de la ciudad”. El abuso de la historia es innegable. ¿Por qué no derribamos el Arco de Triunfo del paseo Lluís Companys? Al fin y al cabo es un monumento erigido en 1888 para celebrar la modernidad capitalista de la Exposición Universal? ¿Es que los concejales del Ayuntamiento barcelonés no se han dado cuenta de que los relieves laterales simbolizan, a un lado, la Agricultura y la Industria y el Comercio y el Arte en el otro, y de que encima de ese arco triunfal están esculpidos los escudos de las 49 provincias españolas presididos por el escudo de armas de Barcelona? ¿Lo derribamos al grito de abajo el capitalismo y todo lo que huela a español?

Los políticos no saben historia, como ya lamentaba Josep Benet, solo la usan cuando les conviene. En los Estados Unidos, un país con una larga historia si se tuviera en cuenta el pasado de las naciones indias, el debate sobre el monumento dedicado a Cristóbal Colón es tan estúpido como el que promueven algunos políticos e historiadores en estos lares. Vean lo que dijo la portavoz del alcalde Nueva York, Melissa Mark-Viverito, este mes de agosto refiriéndose al monumento colombino que preside Columbus Circle, a la entrada de Central Park, al lado del Trump International Hotel & Tower (¡horror!): “There obviously has been ongoing dialogue and debate in the Caribbean — particularly in Puerto Rico where I’m from — about this same conversation that there should be no monument or statue of Christopher Columbus based on what he signifies to the native population . . . [the] oppression and everything that he brought with him”. “Bullshit”, le hubiera respondido si hubiese estado presente en esa rueda de prensa.

Barcelona, como otras muchas ciudades del mundo, es un museo del siglo XIX al aire libre. Les recomiendo el libro de mi amiga Judit Subirachs, especializada en escultura catalana de los siglos XIX y XX, L’escultura del segle XIX a Catalunya. Del Romanticisme al Realisme (1994), y podrán comprobar por ustedes mismos que no solo Barcelona es un archivo de la memoria que se puede ver a simple vista, paseando. El problema es que aquí, a diferencia de Boston, por ejemplo, los itinerarios turísticos históricos se reducen a Gaudí y al modernismo. Barcelona es un compendio de historias que no sabemos aprovechar. Andas por las calles de Berlín y miras al suelo y el antiguo muro está indicado por todas partes. Andas por las rondas de San Pedro, Universidad y San Antonio y no hay forma de que el transeúnte se dé cuenta que transita por las antiguas murallas que se vinieron abajo por la exigencia popular durante la Revolución democrática de 1868.

Eso era lo que quisimos paliar desde la Cátedra Josep Termes cuando hace años presentamos un proyecto de musealización urbana de la Barcelona del siglo XIX al programa RecerCaixa, la línea de ayudas a la investigación de la Obra Social de la Caixa. No logramos que nos tuvieran en cuenta y ahí está nuestra propuesta, durmiendo el sueño de los justos sin encontrar patrocinador. Es verdad que hoy en dìa sería difícil de aplicar con un consistorio dominado por la incultura y un comisionado para los asuntos de la memoria que está más preocupado por montar escándalos y promover a sus amigos que por la historia. Su misión sigue siendo promover una memoria pública oficial con la que ya soñaron los franquistas y que ahora es objeto del deseo de izquierdistas de tres al cuarto que quisieran convertir la catedral en un centro cívico.