La il·lusió d’una autonomia: Llums i ombres de la Mancomunitat de Catalunya

“La Mancomunitat va suposar una victòria del catalanisme i va propiciar un canvi transcendent en la societat catalana de principis del segle XX”

Andreu Navarra (@AndreuNavarra)

L’any 1914, una estructura supraprovincial va permetre que Catalunya tornés a exercir cert nivell d’autogovern sobre els seus assumptes interns. Heus aquí el que va ser la Mancomunitat catalana, fonamentalment comandada per dos líders ben diferents, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre 1914 i 1923: una entitat que, a la pràctica, no va aconseguir cap mena d’autonomia política perquè en cap moment no va sobrepassar les competències que ja eren en mans de les quatre províncies que la formaven, però que van tornar a posar sobre el mapa diverses realitats concretes: en primer lloc, la realitat “Catalunya” comptava amb alguna mena de rètol diferenciador, dos segles després de l’eliminació de les institucions de la Corona d’Aragó; en segon lloc, hi havia un líder polític administrant diners des d’una posició de lideratge modernitzador, i no era poca cosa aquesta.El volum L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanism (Editorial Afers, 2010) té molts encerts: en primer lloc, acull estudiosos i historiadors de molt diversa procedència ideològica, sense preguntar qui és qui i sense menystenir la interpretació de ningú, i això és exemplar en els temps que corren. En segon lloc, pot servir de presentació molt completa per al públic que vulgui fer-se una idea exacta, no només del que va ser la Mancomunitat de Catalunya des d’un punt de vista cultural, identitari i transformador dels serveis públics, sinó de moltes altres implicacions (esportives, artístiques, bèl·liques) que especificarem a continuació. 

Al treball que obre el volum “Mancomunar-se. Com anar d’un tecnicisme jurídic a una institucionalitat nacional catalana”, Enric Ucelay ofereix un resum extens de molts termes implicats: “Mancomunitat”, però també “regió” o “catalanisme”; es capbussa en obres lexicogràfiques diverses i en textos jurídics, i n’extreu detalls molt reveladors. Per exemple, el concepte que se’n va fer Cambó (“qui “va intentar utilitzar la Mancomunitat com a trampolí, primer, a l’agost de 1917, per a imposar a Espanya un sistema parlamentari sense intervenció de la Corona, camí d’una regionalització general de les Espanyes”), o el detall de quan el 22 d’abril de 1931, la Segon república espanyola, acabada de néixer, va rescatar un terme medieval, “Generalitat”, per dotar d’autogovern la regió catalana, i ho va fer a partir de la legislació abolida l’any 1925, recuperant la unió de quatre diputacions provincials. Tot i que en aquell procés constituent Catalunya sí que assoliria el que no va poder aconseguir entre 1918 i 1919, és a dir, sobirania política pròpia, autogovern real i no només aparent com amb la Mancomunitat.    

A “La llarga campanya en demanda de la Mancomunitat”, Santiago Izquierdo Ballester inicia el seu relat el 21 d’abril de 1907, moment en què la Solidaritat Catalana aconsegueix un èxit clamorós en les eleccions legislatives.  El president de l’Executiu espanyol, Antoni Maura, líder del Partit Conservador, presentava el 7 de juny el seu Projecte de Llei de Reforma de l’Administració Local, projecte que naufragaria, però que deixaria sobre la taula la possibilitat que les províncies que ho demanessin poguessin mancomunar-se per a gestionar i dinamitzar els seus propis recursos i serveis. Una possibilitat que rebutjaven prohoms del Partit Liberal, especialment Segismundo Moret i José Canalejas. Izquierdo especifica quina va ser l’actitud de cadascun dels cabdills liberals del Congreso: des de Maura a Moret passant per Romanones, Canalejas, García Prieto, Dato i Sánchez Guerra, tots els que vam anar desfilant pel poder fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera.  Puntualitza també el paper dels lerrouxistes, que van quedar aïllats en el rebuig a la Mancomunitat, segurament perquè hi van veure un òrgan administratiu que no podrien controlar.

Finalment, el 18 de desembre de 1913, manant el conservador Dato, s’imprimia el decret que permetia el naixement de la Mancomunitat, que es va poder constituir solemnement en abril de 1914. La seva tramitació, doncs, havia tardat set anys. Izquierdo tanca el seu capítol copiant íntegrament el discurs que Prat de la Riba va pronunciar en prendre possessió de la presidència de la Mancomunitat, un important text, ple d’optimisme i ple també d’orsisme, on quedava clar el desig de les corporacions i formacions polítiques per recuperar els seus destins propis.

Josep Pich José Contreras repassen les reaccions estatals al projecte mancomunitari a través de la publicació El Año político, que redactava el ferotge anticatalanista Fernando Soldevilla Ruiz. L’anàlisi de la seva prosa política exemplifica singularment les pors dels polítics més centralistes, obsessionats amb la idea que estaven a punt de vèncer un grapat de “separatistas” i atemorits davant la idea que el castellà perdés terreny i usos en la nova administració catalana.

A “La Mancomunitat com a teatre polític”, Enric Ucelay treballa amb una idea que aplica, no només sobre les ficcions d’un poder propi que van saber escenificar els polítics catalanistes de l’època, sinó també sobre la teatralitat que qualsevol forma de poder polític necessita per a ser percebut amb credibilitat. Reflexiona, per exemple, sobre la necessitat que tenen els partits polítics per ocultar que treballen en benefici propi per a apel·lar sempre a les nocions de “Poble” o “Nació”. 

És la intervenció més filosòfica i escèptica del llibre, on llegim frases com les següents: “tot argument d’alliberament és alhora la proclamació d’una formulació de predomini alternatiu”. En realitat, Ucelay escriu sobre els mites principals del catalanisme de l’època, especialment sobre els que han sobreviscut més de cent anys per a continuar vius i operatius sobre l’imaginari català. Per tant, és el capítol que s’acosta més a la idea del títol de l’obra, “L’aparença d’un poder propi”, que equival a dir que, mancant una autonomia real, els partits catalans que van participar del renaixement mancomunitari es van haver de conformar amb un atri o avantsala prometedor i no tant amb el plat gros que no va arribar mai. Segons Ucelay, la Mancomunitat hauria estat el desplegament d’una eficaç escenificació destinada a sobrepassar amb escreix el que va significar realment. Ucelay documenta un aspecte no massa conegut de la política de Primo de Rivera, els elements apresos de l’experiència regional catalana aplicats a escala estatal a partir de 1923.

Agustí Colomines signa “La Mancomunitat entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista”, recuperant molts descobriments i tesis de Josep Termes, encaminades a demostrar que el catalanisme va gaudir des dels seus inicis d’un vector popular indiscutible, enfront dels relats clàssics que presentaven les iniciatives catalanistes com a productes altament burgesos i sospitosos. Colomines combina l’anàlisi de les bases socials del catalanisme amb la llista de nacionalistes de signe contrari, on col·loca intel·lectuals i polítics com Cánovas del Castillo, Sagasta, Maura, Ortega y Gasset, Costa, Azaña, Alcalá-Zamora, Víctor Balaguer, Joan Prim i el federalista Pi i Margall. Entre d’altres aportacions: es pregunta també com és que els líders del Partit Liberal van ser molt més centralistes i jacobins que els del Partit Conservador, tot analitzant el context polític de la segona Restauració. 

A “Intel·lectuals i polítics a les ordres de Prat de la Riba”, Joan Safont aprofita un títol vicensià per a examinar dos aspectes fonamentals: el lideratge equànime de Prat de la Riba, recordat com a genial organitzador, i l’acció dels seus col·laboradors més destacats, que són els que realment van fer brillar la Mancomunitat com un exemple d’eficàcia i esplendor cultural, amb un capítol específic dedicat a la figura paradigmàtica de Jaume Bofill i Mates. Hi desfilen Eugeni d’Ors, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Eladi Homs, Alexandre Galí i tot el personal de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el personal docent de l’Escola el Treball i l’Escola de Bibliotecàries.

Jordi Casassas revista un tema que ha tractat en multitud de publicacions, “La Mancomunitat i la intel·lectualitat catalana”, aportant detalls sobre corporacions no massa conegudes, com el precedent vuitcentista de la Mancomunitat, la Unión de Corporaciones Científicas, Literarias y Económicas de Barcelona, que va impulsar el líder conservador Manuel Duran i Bas entre 1876 i 1886. Casassas es fixa en elements fonamentals del context polític, com l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’any 1914, el moviment noucentista o la deriva intervencionista que era comú a gran part d’Occident quan la Mancomunitat es va constituir. 

A “Marcant estil. Una visió noucentista de la funció pública de la Mancomunitat”, David Martínez Fiol, especialista en el funcionament dels funcionariats català i espanyol entre principis de segle XX i la guerra civil, aplica la seva lent sobre les veritats i les ficcions associades al mite de la Mancomunitat entesa com a una entitat sense màcula. Per exemple, mostra com moltes de les obres que s’atribuïen i s’atribueixen a la Mancomunitat, en realitat van ser impulsades amb el segell de les diputacions que la formaven. Martínez Fiol pensa que “la capacitat per generar llocs de treball públics per part de la Mancomunitat podia ser una forma de competir amb el republicanisme pel control de les classes mitjanes i professionals catalanes”. Alineat més aviat amb la visió escèptica de la Mancomunitat, el capítol desvetlla no poques concepcions exagerades o maniquees en la memòria de la Mancomunitat, que les fonts d’arxiu desmenteixen.

On no hi ha discussió és en el tema que desenvolupa Carles Santacana en el seu treball “Un deure de l’hora present. L’assaig de política esportiva de la Mancomunitat”: l’entitat catalana va prendre la iniciativa a la península a l’hora d’intentar integrar-se en la comunitat olímpica internacional, i a més va elaborar una sèrie de tesis i ponències sobre l’esport i el seu paper cívic i nacionalitzador d’una gran modernitat. Pot semblar que el tema tractat per Santacana és menor, però la seva aportació és de les més interessants del volum, per la seva originalitat i perquè permet recuperar figures completament oblidades com la de l’activista Josep Elias i Juncosa, que no havia gaudit de gran fortuna bibliogràfica.

Isabel Valverde, a “Saludar la capitalitat de la cultura. Entre l’Ajuntament i la Mancomunitat. L’Exposició d’Art Francès i el seu context a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial” analitza, en un treball molt complet, molts vectors claus entrecreuats en aquells anys decisius: els moviments museístics que s’estaven desenvolupant a la ciutat, el paper decisiu del pintor Sert, la propaganda aliadòfila que va tenir un centre important a Barcelona, i el tipus d’art que les autoritats catalanes i franceses van promocionar en una exposició que no havia rebut prou atenció historiogràfica. Tanquen el volum una reflexió sobre l’evolució de les concrecions polítiques nacionalistes des de l’òptica dels informes de la diplomàcia francesa, que ha estudiat Arnau González Vilalta, i “El record de la Mancomunitat durant el franquisme”, de Giovanni Cattini, que recull totes les opinions que, des de la fi mateixa de la guerra i els primers moments de l’exili, a Perpinyà, fins les concrecions acadèmiques que es van anar produint durant el franquisme (des de les del falangista García Venero a les de Jesús Pabón i Vicens Vives), passant per les polèmiques que van suscitar les tesis de Jordi Solé Tura.

Tots els capítols aquí reunits són d’una gran qualitat i es poden completar amb obres recents que visiten els mateixos temes: Puig i Cadafalch, president de Catalunya, d’Albert Balcells (Dalmau, 2013); Pàtria i progrés: la Mancomunitat de Catalunya (Comanegra, 2014), d’Agustí Colomines i Aurora MadaulaA la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic, 2017), de Joan EsculiesLa voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (Pòrtic, 2017), de Jordi Casassas. A vegades hom es pregunta per què podent gaudir d’obres historiogràfiques tan exactes el debat públic continua tan presoner de mites i malformacions a casa nostra.

Publicat a La Llança, 30/04/2020 

A favor de Lluís Companys

El 13 d’agost de 1940, els agents de la Gestapo van capturar el MHP Lluís Companys a La Baule-les-Pins (França). Allí va començar el camí cap al suplici de la tortura i el posterior afusellament, el 15 d’octubre de 1940. Amb motiu d’aquesta commemoració hem volgut reproduir un breu article que el professor Agustí Colomines va publicar el 3 de juny del 2013 al desaparegut diari digital elsingular.cat. En alguns aspectes, aquest article és premonitori. El franquisme rebrota entre antics comunistes i socialistes espanyols degut a la difusió d’un nacionalisme espanyolista xenòfob.

Lluís Companys el dia que va retornar a Barcelona després de la victòria del Front d’Esquerra el 16 de febrer de 1936.

Les bajanades que deixa anar darrerament el periodista Hermann Tertsch, un exmembre del Partit Comunista d’Euskadi reconvertit a l’espanyolisme per la via del Foro de Ermua, són avui una mostra més de les posicions radicalment reaccionàries que predominen en la política espanyola. No és ell sol, ni tots els reaccionaris són de dreta, però aquesta mena de personatges es multipliquen dia a dia. L’última bestiesa que ha dit Tertsch és que Lluís Companys va ser com Franco, un colpista. La ignorància és atrevida, sobretot si va tenyida d’una passió política més pròpia dels anys trenta que de l’actualitat.

arnerCom va escriure l’enyorat Josep Termes, Lluís Companys va protagonitzar tres moments polítics que, certament, van ajudar a configurar-lo com a mite de la història de Catalunya. En dos d’aquests moments, el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936, va tenir-hi un protagonisme que és la font de les grans discussions que provoca la figura històrica presidencial, fins al punt d’entelar el tercer moment històric: el seu afusellament el 15 d’octubre de 1940. La figura del president màrtir va néixer aleshores. Sense aquests tres episodis, la resta de la seva vida d’agitador polític no sobrepassa el nivell dels grans dirigents de l’esquerra catalana d’aquell temps. Sense aquests tres episodis, per tant, Companys no seria superior a Francesc Macià, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Carner, Pere Coromines, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Salvador Seguí o Joan Peiró. Ni com a periodista de La Lucha, ni com a advocat d’obrers, ni com a assessor del moviment rabassaire, Companys no va destacar molt, tot i que la tesi de Josep M. Ortiz Arilla, del 2010, ressalta la notorietat de la faceta de periodista de Companys que fins ara no s’havia valorat prou. Fins a la Segona República, la carrera institucional de Lluís Companys era pobra: va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, però per poc temps, i diputat per Sabadell a resultes de l’assassinat de Layret. Durant la República, fou Governador Civil de Barcelona, president del Parlament de Catalunya i Ministre de Marina, un càrrec més aviat exòtic. En cap d’aquests càrrecs no va destacar gaire. Fins que no fou nomenat president de la Generalitat, Companys havia viscut a l’ombra, primer, de Francesc Layret, i després, un cop unificat el republicanisme amb la creació d’ERC, de la de Francesc Macià, la figura mítica del qual arrencava dels fets de Prats de Molló. Però la mort heroica de Companys encimbellà el president-màrtir a la categoria de símbol de les llibertats de Catalunya.

“Si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime.

Lluís Nicolau d’Olwer

El que ha dit Hermann Tertsch amb relació a Companys no és nou ni va inventar-s’ho Pío Moa, aquest exterrorista del GRAPO que és avui el paladí de l’extrema dreta historiogràfica espanyola. Tot arrenca de la injusta i agra reflexió de Francesc Cambó en les seves memòries: “L’afusellament fou un immens error de Franco. Injust? Ell, el 6 d’octubre del 1934 havia comès igual delicte que els militars i fou indultat. El 1936 ell féu afusellar tots els militars revoltats”. La ràbia de Cambó no té perdó, atès que no va escriure aquestes línies a cop calent, sinó a l’exili després d’haver sufragat econòmicament la revolta militar dels “nacionals”. És evident, però, que molts lligaires van fer de Companys l’ase dels cops perquè van patir les conseqüències de la persecució indiscriminada i brutal de les patrulles de control i dels escamots que la Generalitat presidida per Companys no va escapçar. Però l’envestida de Cambó no va ser compartida per altres, diguem-ne, “moderats”. El republicà Lluís Nicolau d’Olwer, un exlligaire i membre d’Acció Catalana Republicana que el 1936 va arribar a ser Ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya tot i ser un reputat hel·lenista, va donar una visió de Companys contrària a la de Cambó, també condicionada precisament per l’afusellament: “si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime. Just i àdhuc diria necessari. Si, bandejant per una estona les nostres diferències donem caliu a allò que ens és comú i ens agermana, una llengua i una bandera elles totes soles no fan un poble. Sense l’esperit nacional, és a dir, el sentiment solidari, el desig de convivència, l’anhel de realitzacions comunes, la llengua és només un vehicle de picabaralles i la bandera un element decoratiu. Si això ens arribés Catalunya ja no fora sinó un record a les planes de la història i un nom damunt les cartes geogràfiques. Sense aquell esperit, la commemoració de la mort del nostre president només seria una data inscrita d’esma al calendari i tan se valdria esborrar-la’n”. Si Nicolau d’Olwer era un liberal en una època en què no n’hi havia ni a Catalunya ni a Espanya, qui fou el seu secretari i destacat assagista, Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola i Munné, va explicar-nos com va percebre la generació dels exiliats l’afusellament de Companys: “una figura popular que arribà a l’emigració cansada, decebuda, gairebé exhaurida per uns anys de lluita incessant, s’aixeca de la seva tomba al damunt d’una muntanya sinistrament simbòlica i pren proporcions gegantines de bandera, de símbol, de màrtir de la pàtria. Lluís Companys ja no és el Lluís Companys que nosaltres coneguérem. Ens l’ha pres la història, la llegenda, el mite […] Lluís Companys, que sabé viure com un lluitador, sabé morir com un heroi, com un màrtir de la pàtria. La seva figura i el seu nom han pres ja l’aurèola i la puixança mística dels grans immortals. I esdevingut estel, esdevingut bandera, esdevingut esperit pot fer el miracle de la resurrecció catalana, de la renovació catalana en una pàtria unida, vigorosa i digna”.

La història és sempre complexa i no lliga bé amb el format de les tertúlies. La història és argument i recolza en fets. Companys no es va revoltar contra ningú el 6 d’octubre de 1934. Va promoure, això sí, un acte d’insurrecció institucional quan no li calia, atès que ostentava el poder a Catalunya, el qual va conseqüència del pacte d’ERC amb el PSOE i l’esquerra espanyola que era al darrera de la revolta minaire d’Astúries. Companys no pretenia enderrocar la República ni separar-se’n. Ja sabem com va acabar el Sis d’Octubre. En produir-se els esdeveniments, la resposta popular va ser mínima i el general Domènec Batet aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d’efusió de sang. La dreta i alguns sectors militars no van perdonar mai a Batet que actués amb tanta contenció, fins al punt que aquest general, que havia estat cap de la casa militar del president Niceto Alcalá-Zamora, va ser condemnat a mort pels franquistes en un consell de guerra sumaríssim i va ser afusellat sense contemplacions el 18 de febrer de 1937. Paradoxes de la política i de la historia, oi? Companys i Batet, els dos protagonistes d’aquell Sis d’Octubre que fa dir bestieses a Hermann Tertsch van ser afusellats per ordre de la mateixa persona: Francisco Franco, el colpista de veritat. L’únic colpista dels anys 30, si exceptuem l’intent de cop d’Estat del 10 d’agost de 1932 protagonitzat pel general José Sanjurjo, el que es coneix com la Sanjurjada. Sanjurjo i Franco van compartir de nou les ànsies d’acabar amb la República l’estiu del 1936. Sanjurjo va morir el 20 de juliol d’aquell estiu en circumstàncies encara no del tot clares, Franco, un cop guanyada la guerra, es va convertir en el dictador que va tenir-nos oprimits fins a la seva mort el 1975. Va començar afusellant polítics demòcrates i va acabar de la mateixa manera. La desgràcia és que, al cap de quatre dècades, l’herència intel·lectual franquista triomfi avui entre els extremistes de tot pelatge de Madrid.