Arxiu d'etiquetes: Aurora Madaula

La il·lusió d’una autonomia: Llums i ombres de la Mancomunitat de Catalunya

Publicat el per
Respon

“La Mancomunitat va suposar una victòria del catalanisme i va propiciar un canvi transcendent en la societat catalana de principis del segle XX”

Andreu Navarra (@AndreuNavarra)

Editorial Afers, 2019

L’any 1914, una estructura supraprovincial va permetre que Catalunya tornés a exercir cert nivell d’autogovern sobre els seus assumptes interns. Heus aquí el que va ser la Mancomunitat catalana, fonamentalment comandada per dos líders ben diferents, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre 1914 i 1923: una entitat que, a la pràctica, no va aconseguir cap mena d’autonomia política perquè en cap moment no va sobrepassar les competències que ja eren en mans de les quatre províncies que la formaven, però que van tornar a posar sobre el mapa diverses realitats concretes: en primer lloc, la realitat “Catalunya” comptava amb alguna mena de rètol diferenciador, dos segles després de l’eliminació de les institucions de la Corona d’Aragó; en segon lloc, hi havia un líder polític administrant diners des d’una posició de lideratge modernitzador, i no era poca cosa aquesta.El volum L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanism (Editorial Afers, 2010) té molts encerts: en primer lloc, acull estudiosos i historiadors de molt diversa procedència ideològica, sense preguntar qui és qui i sense menystenir la interpretació de ningú, i això és exemplar en els temps que corren. En segon lloc, pot servir de presentació molt completa per al públic que vulgui fer-se una idea exacta, no només del que va ser la Mancomunitat de Catalunya des d’un punt de vista cultural, identitari i transformador dels serveis públics, sinó de moltes altres implicacions (esportives, artístiques, bèl·liques) que especificarem a continuació. 

Al treball que obre el volum “Mancomunar-se. Com anar d’un tecnicisme jurídic a una institucionalitat nacional catalana”, Enric Ucelay ofereix un resum extens de molts termes implicats: “Mancomunitat”, però també “regió” o “catalanisme”; es capbussa en obres lexicogràfiques diverses i en textos jurídics, i n’extreu detalls molt reveladors. Per exemple, el concepte que se’n va fer Cambó (“qui “va intentar utilitzar la Mancomunitat com a trampolí, primer, a l’agost de 1917, per a imposar a Espanya un sistema parlamentari sense intervenció de la Corona, camí d’una regionalització general de les Espanyes”), o el detall de quan el 22 d’abril de 1931, la Segon república espanyola, acabada de néixer, va rescatar un terme medieval, “Generalitat”, per dotar d’autogovern la regió catalana, i ho va fer a partir de la legislació abolida l’any 1925, recuperant la unió de quatre diputacions provincials. Tot i que en aquell procés constituent Catalunya sí que assoliria el que no va poder aconseguir entre 1918 i 1919, és a dir, sobirania política pròpia, autogovern real i no només aparent com amb la Mancomunitat.    

A “La llarga campanya en demanda de la Mancomunitat”, Santiago Izquierdo Ballester inicia el seu relat el 21 d’abril de 1907, moment en què la Solidaritat Catalana aconsegueix un èxit clamorós en les eleccions legislatives.  El president de l’Executiu espanyol, Antoni Maura, líder del Partit Conservador, presentava el 7 de juny el seu Projecte de Llei de Reforma de l’Administració Local, projecte que naufragaria, però que deixaria sobre la taula la possibilitat que les províncies que ho demanessin poguessin mancomunar-se per a gestionar i dinamitzar els seus propis recursos i serveis. Una possibilitat que rebutjaven prohoms del Partit Liberal, especialment Segismundo Moret i José Canalejas. Izquierdo especifica quina va ser l’actitud de cadascun dels cabdills liberals del Congreso: des de Maura a Moret passant per Romanones, Canalejas, García Prieto, Dato i Sánchez Guerra, tots els que vam anar desfilant pel poder fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera.  Puntualitza també el paper dels lerrouxistes, que van quedar aïllats en el rebuig a la Mancomunitat, segurament perquè hi van veure un òrgan administratiu que no podrien controlar.

Finalment, el 18 de desembre de 1913, manant el conservador Dato, s’imprimia el decret que permetia el naixement de la Mancomunitat, que es va poder constituir solemnement en abril de 1914. La seva tramitació, doncs, havia tardat set anys. Izquierdo tanca el seu capítol copiant íntegrament el discurs que Prat de la Riba va pronunciar en prendre possessió de la presidència de la Mancomunitat, un important text, ple d’optimisme i ple també d’orsisme, on quedava clar el desig de les corporacions i formacions polítiques per recuperar els seus destins propis.

Josep Pich i José Contreras repassen les reaccions estatals al projecte mancomunitari a través de la publicació El Año político, que redactava el ferotge anticatalanista Fernando Soldevilla Ruiz. L’anàlisi de la seva prosa política exemplifica singularment les pors dels polítics més centralistes, obsessionats amb la idea que estaven a punt de vèncer un grapat de “separatistas” i atemorits davant la idea que el castellà perdés terreny i usos en la nova administració catalana.

A “La Mancomunitat com a teatre polític”, Enric Ucelay treballa amb una idea que aplica, no només sobre les ficcions d’un poder propi que van saber escenificar els polítics catalanistes de l’època, sinó també sobre la teatralitat que qualsevol forma de poder polític necessita per a ser percebut amb credibilitat. Reflexiona, per exemple, sobre la necessitat que tenen els partits polítics per ocultar que treballen en benefici propi per a apel·lar sempre a les nocions de “Poble” o “Nació”. 

És la intervenció més filosòfica i escèptica del llibre, on llegim frases com les següents: “tot argument d’alliberament és alhora la proclamació d’una formulació de predomini alternatiu”. En realitat, Ucelay escriu sobre els mites principals del catalanisme de l’època, especialment sobre els que han sobreviscut més de cent anys per a continuar vius i operatius sobre l’imaginari català. Per tant, és el capítol que s’acosta més a la idea del títol de l’obra, “L’aparença d’un poder propi”, que equival a dir que, mancant una autonomia real, els partits catalans que van participar del renaixement mancomunitari es van haver de conformar amb un atri o avantsala prometedor i no tant amb el plat gros que no va arribar mai. Segons Ucelay, la Mancomunitat hauria estat el desplegament d’una eficaç escenificació destinada a sobrepassar amb escreix el que va significar realment. Ucelay documenta un aspecte no massa conegut de la política de Primo de Rivera, els elements apresos de l’experiència regional catalana aplicats a escala estatal a partir de 1923.

Agustí Colomines signa “La Mancomunitat entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista”, recuperant molts descobriments i tesis de Josep Termes, encaminades a demostrar que el catalanisme va gaudir des dels seus inicis d’un vector popular indiscutible, enfront dels relats clàssics que presentaven les iniciatives catalanistes com a productes altament burgesos i sospitosos. Colomines combina l’anàlisi de les bases socials del catalanisme amb la llista de nacionalistes de signe contrari, on col·loca intel·lectuals i polítics com Cánovas del Castillo, Sagasta, Maura, Ortega y Gasset, Costa, Azaña, Alcalá-Zamora, Víctor Balaguer, Joan Prim i el federalista Pi i Margall. Entre d’altres aportacions: es pregunta també com és que els líders del Partit Liberal van ser molt més centralistes i jacobins que els del Partit Conservador, tot analitzant el context polític de la segona Restauració. 

A “Intel·lectuals i polítics a les ordres de Prat de la Riba”, Joan Safont aprofita un títol vicensià per a examinar dos aspectes fonamentals: el lideratge equànime de Prat de la Riba, recordat com a genial organitzador, i l’acció dels seus col·laboradors més destacats, que són els que realment van fer brillar la Mancomunitat com un exemple d’eficàcia i esplendor cultural, amb un capítol específic dedicat a la figura paradigmàtica de Jaume Bofill i Mates. Hi desfilen Eugeni d’Ors, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Eladi Homs, Alexandre Galí i tot el personal de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el personal docent de l’Escola el Treball i l’Escola de Bibliotecàries.

Jordi Casassas revista un tema que ha tractat en multitud de publicacions, “La Mancomunitat i la intel·lectualitat catalana”, aportant detalls sobre corporacions no massa conegudes, com el precedent vuitcentista de la Mancomunitat, la Unión de Corporaciones Científicas, Literarias y Económicas de Barcelona, que va impulsar el líder conservador Manuel Duran i Bas entre 1876 i 1886. Casassas es fixa en elements fonamentals del context polític, com l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’any 1914, el moviment noucentista o la deriva intervencionista que era comú a gran part d’Occident quan la Mancomunitat es va constituir. 

A “Marcant estil. Una visió noucentista de la funció pública de la Mancomunitat”, David Martínez Fiol, especialista en el funcionament dels funcionariats català i espanyol entre principis de segle XX i la guerra civil, aplica la seva lent sobre les veritats i les ficcions associades al mite de la Mancomunitat entesa com a una entitat sense màcula. Per exemple, mostra com moltes de les obres que s’atribuïen i s’atribueixen a la Mancomunitat, en realitat van ser impulsades amb el segell de les diputacions que la formaven. Martínez Fiol pensa que “la capacitat per generar llocs de treball públics per part de la Mancomunitat podia ser una forma de competir amb el republicanisme pel control de les classes mitjanes i professionals catalanes”. Alineat més aviat amb la visió escèptica de la Mancomunitat, el capítol desvetlla no poques concepcions exagerades o maniquees en la memòria de la Mancomunitat, que les fonts d’arxiu desmenteixen.

On no hi ha discussió és en el tema que desenvolupa Carles Santacana en el seu treball “Un deure de l’hora present. L’assaig de política esportiva de la Mancomunitat”: l’entitat catalana va prendre la iniciativa a la península a l’hora d’intentar integrar-se en la comunitat olímpica internacional, i a més va elaborar una sèrie de tesis i ponències sobre l’esport i el seu paper cívic i nacionalitzador d’una gran modernitat. Pot semblar que el tema tractat per Santacana és menor, però la seva aportació és de les més interessants del volum, per la seva originalitat i perquè permet recuperar figures completament oblidades com la de l’activista Josep Elias i Juncosa, que no havia gaudit de gran fortuna bibliogràfica.

Isabel Valverde, a “Saludar la capitalitat de la cultura. Entre l’Ajuntament i la Mancomunitat. L’Exposició d’Art Francès i el seu context a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial” analitza, en un treball molt complet, molts vectors claus entrecreuats en aquells anys decisius: els moviments museístics que s’estaven desenvolupant a la ciutat, el paper decisiu del pintor Sert, la propaganda aliadòfila que va tenir un centre important a Barcelona, i el tipus d’art que les autoritats catalanes i franceses van promocionar en una exposició que no havia rebut prou atenció historiogràfica. Tanquen el volum una reflexió sobre l’evolució de les concrecions polítiques nacionalistes des de l’òptica dels informes de la diplomàcia francesa, que ha estudiat Arnau González Vilalta, i “El record de la Mancomunitat durant el franquisme”, de Giovanni Cattini, que recull totes les opinions que, des de la fi mateixa de la guerra i els primers moments de l’exili, a Perpinyà, fins les concrecions acadèmiques que es van anar produint durant el franquisme (des de les del falangista García Venero a les de Jesús Pabón i Vicens Vives), passant per les polèmiques que van suscitar les tesis de Jordi Solé Tura.

Tots els capítols aquí reunits són d’una gran qualitat i es poden completar amb obres recents que visiten els mateixos temes: Puig i Cadafalch, president de Catalunya, d’Albert Balcells (Dalmau, 2013); Pàtria i progrés: la Mancomunitat de Catalunya (Comanegra, 2014), d’Agustí Colomines i Aurora Madaula; A la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic, 2017), de Joan Esculies o La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (Pòrtic, 2017), de Jordi Casassas. A vegades hom es pregunta per què podent gaudir d’obres historiogràfiques tan exactes el debat públic continua tan presoner de mites i malformacions a casa nostra.

Publicat a La Llança, 30/04/2020 

Per què cada departament del Govern necessita un historiador en cap

Publicat el per
Respon
Llegit per Eva Basteiro-Bertolí

“Es podria haver evitat caure de nou en el errors del passat si s’hagués tingut en compte la història”

Anthony Seldon (@AnthonySeldon)

  • © David Cliff/NurPhoto

Quan el Coronavirus va arribar a les costes britàniques el passat mes de febrer, el govern va fer el que fan sempre els governs: va mirar endavant i en cap moment va mirar enrere, cap a la història. Cal tenir en compte els científics, però també els historiadors. El juny de 2016, quan Theresa May va esdevenir primera ministra, tenia al davant una de les tasques més importants que havia d’afrontar: la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea (UE). No va consultar els historiadors, ni tan sols a cap dels alts càrrecs que acumulaven un vast coneixement sobre la UE. Resultat: tres anys després, la Gran Bretanya encara era a la UE i el país estava molt més dividit que no ho havia estat durant dècades.

Cada departament del govern administratiu de Whitehall, incloent-hi el 10 de Downing Street, hauria de tenir un historiador en cap que aconsellés els ministres sobre els fets històrics. Si aquesta figura hagués existit al Ministeri de Salut a principis d’enguany, les lliçons que es van aprendre de la pandèmia de grip de 1918-19, que va matar 200.000 britànics i 50 milions de persones a tot el món, haurien tingut un efecte immediat a l’hora de prendre decisions. L’historiador hauria alertat els ministres del que s’havia après a partir de les pandèmies més recents, incloent-hi la del SARS del 2002 i la de l’Ebola del 2013. Cal tenir en compte la història. Així es podria evitar repetir els errors del passat, es podrien contextualitzar els fets, entendre’ls i matisar-los millor, a més d’ajudar els actors principals a prendre decisions amb una visió més afinada.

Alguns dels departaments i dels ministeris del Whitehall tenen serveis d’història, no són gran cosa, són minims, però, en canvi, on seria més aconsellable que n’hi hagués un, a Downing Street, no n’hi ha. El Ministeri d’Afers Exteriors té el servei d’història més gran, dirigit per un “historiador en cap”, que té l’encàrrec de proporcionar el context històric sobre els punt a aclarir que se li demanin, guiar els historiadors “governamentals” sobre què investigar, a més de publicar llibres especialitzats sobre qüestions cabdals. Però, sorprenentment, i em sembla un error, l’historiador en cap s’absté d’oferir cap mena de consell polític. Entre les dependències de Whitehall, l’Armada, integrada en el Ministeri de Defensa, és la que té un servei d’història amb una orientació política més clara.

El servei d’història del govern controla de prop les publicacions dels alts càrrecs que han signat l’acta de secrets oficials, a més de regular la propietat i vetllar per l’ètica del que escriuen. Així mateix, supervisa les històries oficials del govern i la publicació dels documents oficials. Però en un moment com l’actual, que obliga els servidors públics a prendre decisions ràpides, el servei d’història no pot oferir un adequat assessorament històric ni pot promoure la necessitat dels polítics de mirar enrere. La memòria històrica cada vegada és més dèbil entre els servidors públics. El Ministeri del Tresor disposava d’un servei d’història que tenia molt de prestigi, però va desaparèixer víctima de les retallades adoptades arran de la crisi financera de 1976. Als despatxos de Whitehall, i també a Downing Street, no s’estan per romanços i dediquen poc temps a la història.

La professionalització del govern a les acaballes del segle XIX va mostrar la necessitat d’elaborar “històries oficials” dels episodis considerats més rellevants. La història dedicada a la Primera Guerra Mundial es va traduir en la publicació de 109 volums. La història oficial de la Segona Guerra Mundial va anar més enllà, la primera monografia es va publicar el 1949 i l’última el 1993. Costa de creure que els historiadors contemporanis hagin après alguna cosa d’aquestes històries o fins i tot que hagin llegit realment cap dels volums publicats. La història oficial segueix i encara avui se’n publiquen diversos volums, malgrat la preocupació del Ministeri del Tresor i del Parlament per la despesa que això comporta. Quin és el valor real d’aquestes històries?

Per tal de compensar la manca de pensament històric quan ara es prenen decisions, els governs han fet encàrrecs oficials de recerca històrica, la més evident i extensa de les quals va ser demanda a [Sir John] Chilcot perquè preparés un informe sobre la participació britànica a la Guerra d’Iraq. L’elaboració de l’informe va comportar una recerca de més de set anys sense aportar gaire novetats i gairebé ningú no ha llegit els 2,6 milions de paraules que conté. El cost de la investigació va ser d’uns quants milions de lliures, que haurien estat més ben invertides si s’haguessin destinat a una recerca històrica més valuosa. Mentrestant, mes rere mes, els errors dels servidors públics i dels polítics es repeteixen innecessàriament perquè ningú no coneix la rellevància sobre el present dels fets històrics. S’han publicat alguns estudis sobre el fenomen de l’error evitable, el millor dels quals és el d’Ivor Crew i Anthony King, The Blunders of our Governments (2013) (literalment, Les cagades dels nostres governs).

Que a Downing Street hi hagués historiadors ajudaria el primer ministre i el seu equip, que sempre han de treballar sota una pressió ferotge, a treure profit de les lliçons apreses del passat. S’escriuran centenars de llibres sobre la caòtica sortida de la UE de la Gran Bretanya, i també sobre com el govern ha respost al Coronavirus, però, inevitablement, moltes de les investigacions seran oficials. L’únic que tindria sentit i permetria deixar un llegat seria fer alguna cosa més. En el seu renaixement, la Gran Bretanya hauria d’aprovar la creació de l’oficina de l’“historiador en cap”, amb un rang equivalent al del “científic en cap” del govern, al de l’assessor mèdic en cap, al de l’economista en cap, al de l’estadístic en cap i al d’altres semblants.

L’historiador en cap supervisaria la fiabilitat de la informació històrica que se li fes arribar al Primer Ministre i als seus assessors, amb la confiança i la possibilitat d’encarar-s’hi, especialment quan la història suggerís que les decisions que s’estan prenent són errònies. L’historiador en cap també supervisaria els d’historiadors de cada departament governatiu de Whitehall. Boris Johnson té com a assessor a Downing Street el brillant historiador John Bew. Esperem que sigui l’anunci d’un bon presagi.

La història és tan important com l’economia, l’estadística i, per què no?, la ciència. Els esdeveniments dels últims mesos i anys ho demostren.

* * *

Sir Anthony Seldon és vicerector de la Universitat de Buckingham, a la GB. L’article fou publicat l’1 de maig de 2020 a Prospect. La traducció catalana és de la Dra. Aurora Madaula, membre del nostre grup de recerca.

Woodrow Wilson i el nacionalisme

Publicat el per
Respon

per Aurora Madaula (@Aurora_Madaula), historiadora i diputada

L’11 i 12 d’abril d’enguany, el Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF va organitzar les jornades internacionals Els tractats de pau de París (1919-1920). Entre els participants hi havia la nostra investigadora, la Dra. Aurora Madaula. Reproduïm aquí el vídeo de la seva intervenció: Els 14 punts de Wilson i la seva relació amb el nacionalisme (minut 38:28).

Liah Greenfeld: “Si perds el referèndum i no t’agrada, sempre pots marxar”

Publicat el per
Respon

Tinc 62 anys. Vaig néixer a Soc catedràtica de Sociologia, Ciències Polítiques i Antropologia a la Universitat de Boston. Soc casada i tinc un fill, Política? Soc dissident, filla i neta de dissidents. Soc de família jueva. L’any passat Apara editores va publicar Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados, amb una introducció d’Agustí Colomines i Aurora Madaula. Tots tres són membres del nostre grup de recerca.

© LV | Foto: David Airob

Esquinçar l’himen

Després d’escoltar el seu acadèmic discurs sobre el nacionalisme –matèria en la qual és màxima especialista–, li proposo d’imaginar una Catalunya independent: acceptaria llavors, Catalunya, un referèndum per votar tornar a Espanya?I em deixa glaçat: Liah Greenfeld no preveu la possibilitat democràtica d’un futur referèndum de reunificació amb Espanya. Entre nacionalismes iguals, ni aigua! Greenfeld ha participat al seminari Dret organitzat al CCCB pel Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat. Veig que un referèndum, si arriba a produir-se, serà tan irreversible com un himen esquinçat. Víctor-M. Amela

 

Filla i neta de dissidents?

El meu avi patern, home culte, va dissentir del tsarisme, va ser dels primers bolxevics russos.

Un revolucionari.

Després va dirigir prestigiosos teatres d’òpera i ballets soviètics. Però va arribar Stalin amb la gran purga, el 1937…

El va destituir?

Stalin odiava els vells bolxevics perquè eren cultes i temia que el desobeïssin: va preferir carregar-se’ls i envoltar-se d’analfabets que el reverenciessin.

Sol passar. Què se’n va fer del seu avi?

El van torturar perquè confessés un crim polític inventat i afusellar-lo. Va resistir i no va confessar. El van enviar a Sibèria, al gulag.

Hi va morir?

Hi va estar 17 anys. Per ser a prop seu, la seva dona i el seu fill el van seguir fins allà…

El seu pare.

Sí, que així va conèixer la meva mare…, que era també filla d’un altre dissident de l’estalinisme.

El seu avi matern.

Bolxevic des dels 13 anys, el van perseguir, i després de la revolució es va fer metge. El 1936, les autoritats li van portar a l’hospital un cadàver amb dos trets a l’esquena: “Certifica que és un suïcidi”, li van ordenar.

Devia ser algun purgat per Stalin…

El meu avi s’hi va negar. I, acusat de trotskista, el van arrestar. Va morir a la sala de tortures. Tenia 30 anys, i la meva mare tot just nou anyets. I es va quedar sola: a la seva mare, per ser la dona d’un enemic del poble, la van enviar al gulag: va estar-hi tancada deu anys.

Quina història familiar…

A la meva mare la van ajudar a sobreviure uns pispes dels baixos fons… Són històries que m’han explicat des de petita el meus pares, que al seu torn van ser dissidents.

Dissidents, de què?

Van renunciar a la ciutadania soviètica per anar a Israel el 1967. Ho van perdre tot. Jo tenia tretze anys. Vam començar de zero.

Com l’ha marcat tot això, a vostè?

Em va dur a estudiar com i per què la gent pensa el que pensa.

Amb alguna conclusió?

Una ben clara: que tots som nacionalistes.

Jo també?

Sí. El marc mental que t’injecta identitat és la nació. És una forma de consciència: abans ho van ser la casta o la religió, però això va canviar a l’ Anglaterra del segle XVI.

Què va passar, a Anglaterra, llavors?

Destruïda per la guerra, la vella aristocràcia feudal va desaparèixer, inclosa la dinastia regnant. I una dinastia nova va crear una noblesa nova…que va extreure de la plebs.

El baix poble, els plebeus.

Laboratores: fins aleshores un plebeu no podia canviar d’estat. I ara Wolsey, fill d’un carnisser, arribava a cardenal i conseller reial! Inconcebible! Com ho podien justificar?

Necessitaven explicar-s’ho?

Sí, i salvaguardar aquesta novetat. I van agafar un concepte dels consells eclesiàstics, la natio, per aplicar-lo al poble anglès: i així es va elevar la plebs a la dignitat d’elit. Tots iguals com a components de la natio!

La segueixo, professora.

Durant dos segles, l’única nació va ser la Gran Bretanya: tots lliures i iguals des de baix. Neix la modernitat, amb el nacionalisme! Una revolució de la consciència. La Gran Bretanya va pujar. Tothom la va emular: avui tots ho veiem igual, som nacionalistes.

Hitler era nacionalista?

Sí.

Stalin era nacionalista?

Sí.

Doncs vaja…

Alemanya i Rússia van desenvolupar un nacionalisme desposseït de l’individualisme igualitari anglès: l’alemany i el rus seran un tipus de nacionalisme etnicista, racista.

N’hi ha més tipus, de nacionalisme?

El nacionalisme col·lectivista cívic, que sorgirà a França. Veuen la nació com un cos de dona: no la pots desmembrar.

I a Espanya? I a Catalunya?

El problema és que a Espanya i Catalunya impera el mateix tipus de nacionalisme.

Quin?

El de tipus francès, el nacionalisme col·lectivista cívic, amb un component de filiació voluntària a l’anglesa: no ets català o espanyol si no vols, no se t’obliga. Son dos nacionalismes iguals que xoquen entre si!

I llavors, què ens passarà?

Que si els independentistes catalans argumentessin bé, Espanya i el món cedirien pel que fa al referèndum. I no ho estan fent.

No? Què haurien d’argumentar?

Que primer són els individus i el seu dret a determinar quina nació constitueixen. És el marc mental d’Occident, indiscutible!

Segur?

Tot i que els estats són poc donats a escoltar, és un pensament compartit: cal insistir-hi.

I quants dels seus individus necessitaria Catalunya per independitzar-se?

La meitat més un dels vots emesos.

I què li diria a l’altra meitat, llavors?

Que, després d’haver provat de convèncer la majoria del que creien millor, han perdut.

I podran votar per tornar a Espanya?

No, esclar, han perdut: si tant els disgusta, tenen la llibertat de marxar a Espanya.

Entrevista de Víctor-M. Amela, publicada a La Vanguardia, 18/07/2017 Foto: ©David Airob

Democràcia i nacionalisme. Conferència de Liah Greenfeld

Publicat el per
Respon

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”. Entrevista a Liah Greenfeld

Publicat el per
1

Text: Enric Vila – Fotos: Sergi Alcàzar

_mg_0607_11_958x630

El dilluns 10 d’octubre, Liah Greenfeld va pronunciar una conferència al CCCB a propòsit de la traducció del seu llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados (Arpa Editores). L’assaig, que va precedit per una llarga introducció dels investigadors dels GRENPoC, Agustí Colomines i Aurora Madaula, recull  un seguit de textos sobre el nacionalisme que es carreguen les teories grises i deshumanitzades d’Ernest Gellner i d’altres vaques sagrades del món acadèmic castrades pels traumes del segle XX.

Com passa amb alguns jueus desplaçats per les follies europees, Greenfeld té una visió de la història excèntrica, però suggerent. La seva tesi, desenvolupada en diversos llibres, és que el nacionalisme ha tingut un paper tan central en la construcció de la idea moderna de llibertat que actualment és el motor més potent de la globalització.

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un error greu –em diu. El nacionalisme és un element essencial de la vida social i política. És la construcció cultural a través de la qual la democràcia apareix i es desenvolupa en el món modern.”

Segons Greenfeld, la mala premsa que té el nacionalisme “encega” els polítics i els intel.lectuals occidentals i els impedeix de resoldre els conflictes nous amb eficàcia. “Bona part dels diaris i dels polítics -em deixa anar- pensen que el món ha de ser homogeni, però l’única homogeneïtat que hi ha en el món d’avui, precisament, és l’emergència de la consciència nacional a tot arreu.”

Nascuda a la Unió Soviètica i formada a Israel i als Estats Units, on va arribar de la mà d’un acadèmic jueu que va perdre la família a Auswitch, Greenfeld lamenta que s’utilitzi Hitler per estigmatitzar el nacionalisme. Considera que aquesta estigmatització s’ha convertit en un mitjà per frenar canvis socials que no interessen a determinades classes dirigents.

L’islamisme mateix, em diu, disfressa conflictes de fons que tradicionalment havien estat canalitzats de forma positiva pel nacionalisme. A Catalunya -em recorda-, “el nacionalisme ha tingut molta importància en la lluita per la dignitat individual i col.lectiva”. De vegades Greenfeld demana als seus alumnes que dibuixin el nacionalisme en un paper i es troba que li pinten banderes i fusells.

– Les banderes i els fusells no expressen el significat essencial del nacionalisme” –em diu.

pensar_con_libertad_hr_1024x1024

– I doncs, què haurien de dibuixar? -pregunto.

– En el llibre explico que, després de debatre, alguns estudiants em dibuixen una bola del món amb tot de gent que mira d’expressar-se. Quan algú parla d’alliberar el seu país o de fer-lo gran, tothom es posa a la defensiva sense tenir en compte que, tradicionalment, el nacionalisme ha servit per empoderar els febles i els desposseïts.”

Quan li demano perquè el nacionalisme està tan estigmatitzat a Espanya, esbufega, i diu que hi ha una sèrie de raons històriques i polítiques que cal “superar amb urgència”. L’autora considera que el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya i que bona part de les desavinences que hi ha entre Madrid i Barcelona venen del fet que mentre que els catalans tenen una consciència nacional forta, els espanyols pràcticament no la tenen desenvolupada.

– A Espanya, l’antic Règim va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. El problema és que ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record.

_mg_0591_11_958x630

Segons Greenfeld, el nacionalisme neix a Anglaterra en el segle XVI, després de l’anomenada guerra de les dues roses. “Fins aquell moment la identitat de l’individu s’articulava a través de la societat feudal i era tancada i poc flexible. La imatge que l’home tenia d’ell mateix estava molt determinada per la religió i per l’estament al qual pertanyia.”

La guerra de les dues roses va extingir la casa dels Plantegenet i va deixar la noblesa anglesa afeblida. La dinastia emergent, els Tudor, va “crear una nova aristocràcia obrint-se a gent del poble” i això va tenir un efecte inesperat. La idea de nació, que llavors només representava una elit, es va anar barrejant amb la idea de “gent” o de “poble”, que fins llavors s’associava a la rebel.lia, la brutícia i la incultura.

El primer poble que va desenvolupar una consciència nacional moderna –m’assegura Greenfeld-, van ser els anglesos. El nacionalisme anglès sorgiria de la necessitat de justificar el nou ordre creat pels Tudor. “Aquelles persones de sang vermella que es van trobar ocupant el lloc que havia ocupat la casta de sang blava, van haver de donar-se una explicació a ells mateixos i al altres, i d’aquí en va sortir un nou sistema cultural que va revolucionar el món.”

El canvi de mentalitat que el nacionalisme va produir a Anglaterra es va escampar de maneres diferents a Amèrica i al Continent. A Europa, els primers a importar el nacionalisme van ser els francesos. Els aristòcrates de la cort de Lluís XIV, i els il.lustrats després, van quedar tan enlluernats per la vitalitat de la societat anglesa que van obrir les portes al nacionalisme sense entendre què significava. Això va fer que en comptes de donar peu a una democràcia liberal, el nacionalisme acabés provocant la Revolució Francesa.

A França, el nacionalisme no es va interpretar sobre la base de l’individualisme, sinó sobre la base de la unitat. Si el nacionalisme anglès i americà veu la nació com una agregació d’individus lliures amb interessos diferents, a França es defineix a través d’una idea singular mitificada: la patrie. A diferència del we the people, la patrie no invoca la pluraliltat. A França, la nació és independent de la voluntat de la majoria i té tendències autoritàries perquè necessita un líder qualificat que la interpreti.

Segons Greenfeld, encara hi ha un tercer tipus de nacionalisme que és el rus. El nacionalisme rus és fruit del segle XVIII. Està marcat per la victòria de l’absolutisme francès en la guerra de successió i per la influència que això va tenir en el desenvolupament de la cultura nacionalista europea. El nacionalisme rus és més autoritari que el francès. Pere el Gran no només va construir de zero una capital Versallesca (Sant Petersburg), sinó que  també va crear una llengua i un espai nacional pràcticament del no res.

Veient que Rússia era menyspreada perquè no tenia una cultura i una història pròpia, Pere el Gran i la tsarina Caterina van mitificar la terra i la sang, en un món que ja avançava a tota màquina a través dels valors nacionalistes. “Per això el nacionalisme rus és ètnic i excloent” –conclou Greenfeld, que va marxar de la Unió Soviètica després que la seva família constatés amb la mort d’alguns parents que no hi havia lloc per a ells.

En el llibre escriu: “Jo vaig néixer en una família d’intel.lectuals ateus de diverses generacions, però l’antisemitisme rus em va deslliurar de la il.lusió que la falta total de familiaritat amb el judaïsme em podria alliberar de ser jueva. El fet de no poder triar va ser bo”.

– I el nacionalisme alemany? –li pregunto.  Alemanya ha pagat els plats trencats del segle XX.

– Alemanya arriba tard, i més aviat desenvolupa un “pseudonacionalisme”, que creix per oposició a la il.lustració francesa, a través de l’exaltació de l’instint i l’autenticitat de la llengua.

El concepte pseudonacionalisme em fa pensar en Berlín, que és un pastitx grotesc, una ciutat que ja es veu que és fruit d’una empanada mental com una casa. Mentrestant, Greenfeld m’explica que els alemanys estaven molt orgullosos de la seva llengua perquè la consideraven més natural i més antiga que la francesa, la italiana, la russa o l’anglesa.

Quan Greenfeld diu que els anglesos són els pares del nacionalisme no puc evitar pensar en la barreja curiosa que fan Shakespeare i els hooligans. En els temps dels Tudor, els catalans també van buscar maneres de salvar la distància entre el cel i la terra a través de la cultura. El primer manual de cuina escrit en llengua vulgar es va publicar a Nàpols en català. Historiadors americans han escrit sobre l’alt nivell de gentrificació i alfabetització de la noblesa catalana en el segle XVI.

_mg_0658_11_958x630

A diferencia de França o Espanya, el territori català estava altament urbanitzat. Els viatgers han recollit que un dels mottos dels barcelonins del segle XVI era que Barcelona era “una ciutat per a tothom”. Vicens Vives explica que els fonaments de l’Estat Nació modern es van posar a les ribes del Mediterrani durant la guerra contra el Turc.

Els catalans del 1500 també devien tenir consciència nacional, sinó Carles V no hauria elogiat la seva llengua ni Barcelona no hauria somiat de convertir-se en el melic de la civilització. El dietari de l’assaonadorMiquel Parets és una excepció entre els dietaris del segle XVII perquè aquest gènere no solia cultivar-lo gent de tan baixa condició.

Però quan Greenfeld parla de nacionalisme, em sembla que es refereix al sistema cultural que va permetre el poble anglès apoderar-se i reivindicar el seu lloc al món. Tenint en compte la marginació que la llengua anglesa va patir en la cort de Londres fins entrat el segle XV, diria que la seva teoria descriu sobretot el sistema de símbols i valors a través dels quals antigues tribus germàniques van accedir al poder i van dominar el món a mesura que l’imperi hispànic se n’anava a fer punyetes.

Greendfeld insisteix que l’objecte d’estudi de les ciències socials hauria de ser la cultura, més que no pas la societat i les seves estructures. La cultura, no pas les estructures o els comportaments socials, és el que distingeix els homes dels animals i el que fa que la història sigui imprevisible. Al final res com la cultura no expressa tan bé la llibertat de la intel.ligencia humana, i la seva capacitat per transformar la realitat a favor d’uns interessos individuals o col·lectius, prèviament imaginats.

Ara que vivim una època de transició, que són les més incòmodes, tornem a estar en mans de la cultura. Potser la sensació de putrefacció que patim té alguna cosa a veure amb la vehement crítica del nacionalisme que fan alguns nuclis de poder, només per dissimular que en el passat el van explotar de forma exagerada.

Publicat a elnacional.cat, 12/10/2016

Pàtria i progrés

Publicat el per
Respon

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.