Franco i el Valle

per Hilari Raguer, historiador, Monestir de Montserrat

En comptes de destruir el Valle de los Caídos, la comissió d’estudi va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra.

People pay their respects at the tomb of Spain's former dictator Franco in the Valle de los Caidos

Sánchez està ben decidit a tirar endavant la reforma del Valle, i el més significatiu del seu projecte és treure’n les restes de Franco. El tècnic del projecte és Carlos García de Andoin, socialista basc, catòlic compromès amb càrrecs pastorals importants a la diòcesi de Bilbao, que ja va coordinar la comissió a la qual Zapatero va encomanar una proposta de resolució. Tot ho tenen molt pensat i documentat.

Algunes veus voldrien que es deixés que les construccions del Valle s’acabin d’esmicolar, o fins i tot destruir-les de cop. Però allí descansen (és un dir) més de trenta mil espanyols, i no es poden pas deixar abandonats. Franco va voler imitar la grandiositat de l’arquitectura nazi o mussoliniana, però allò va ser un “quiero y no puedo”. La pedra utilitzada en la major part dels edificis i de les estàtues és de mala qualitat i es desintegra. En un temps van haver de suspendre l’accés a la basílica i fer-hi un túnel d’entrada, perquè queien fragments de les estàtues. Curiosament, el que està més ben fet, amb bon material i perfecta construcció, és el que a alguns els fa més mal a la vista: aquella creu gegantina. Es pot pujar en ascensor fins al nivell dels braços, i allí circular horitzontalment pels dos passadissos, i encara es pot pujar fins al cim, on hi ha una petita cúpula amb una vista extraordinària.

En comptes de destruir-ho, la comissió va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra (llevat dels que s’hi van enterrar contra o sense el permís de les famílies, que ara els reclamen) i convertir-ho en un centre d’interpretació on s’expliqui com es va construir. En aquesta línia, calia treure les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra i, més encara, perquè allò no pot continuar essent un mausoleu a la glòria del dictador. Pel que fa a José Antonio, és un mort de la guerra, però alhora és també un dels seus principals causants. Que hi continuï, però no en la forma destacada i honorífica que té ara, sinó igual que els altres enterrats. El decret llei de Sánchez no diu que es tregui Franco, sinó que només hi poden ser enterrats morts de la guerra. La conseqüència és clara.

L’Església (arquebisbe de Madrid, president de la conferència episcopal, nunci, superior general de la congregació benedictina de Solesmes, de la qual depenen els benedictins del Valle) no s’hi oposa. Pel que fa a la família de Franco, ara diuen que s’oposen a l’exhumació. Francis Franco, a les seves memòries, va dir que el seu avi no va dir mai que volgués ser enterrat al Valle, però ara la família, moguts segurament per l’entorn franquista i la ultradreta, s’oposen al seu trasllat. Així i tot, el govern tirarà endavant. Té un gran argument: qui va lliurar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família, sino el rei Joan Carles. Amb la mateixa autoritat, un decret-llei signat pel nou rei pot canviar aquella decisió. El govern voldria obrar d’acord amb la família, la invita a acceptar les restes, i li dóna un termini de quinze dies per a decidir el lloc de sepultura, però si s’hi nega Franco serà igualment exhumat i el govern triarà el lloc de la nova sepultura.

Una altra dificultat a superar és que el dictamen de la comissió no va ser unànime: tres membres, entre ells Herrero de Miñón, van dissentir i van formular un vot particular, en el sentit de no treure les restes de Franco, perquè els semblava que el trasllat feriria els sentiments d’un sector de la població espanyola. Però el govern considera que aquell vot particular no es basava en arguments de fons, sinó en l’estimació dels sentiments d’un sector de la població, i aquests sentiments han canviat.

A més. hi ha el problema dels qui van ser enterrats al Valle sense o contra el consentiment dels familiars, i que ara els reclamen per enterrar-los en un altre lloc. El govern reconeix plenament el seu dret, però pel mal estat de la construcció hi ha unes goteres que han fet que molts fèretres es podrissin i s’esclafessin tots plegats en un pilot, del qual és molt difícil identificar les restes de cada persona.

Segurament l’aspecte més odiós del Valle de los Caídos són els presos que hi van treballar i especialment els que hi van morir. Fins que no es tingui lliure accés a la documentació que conserva la comunitat benedictina no en podrem saber el nombre, ni quan va deixar d’haver-n’hi. Sembla que només hi van ser al principi de les obres, a l’època de la idea primigènia de Franco, de mausoleu dels “caídos por Dios y por España”, amb presos republicans expiant les seves culpes amb pic i pala. Els franquistes al·leguen que tots eren voluntaris, que percebien un salari i que així redimien part de la pena. Sí, eren voluntaris, però com aquell desgraciat que anaven a penjar i li deixaven triar l’arbre. Millor treballar allà que podrir-se en una presó.

El P. José Agustín Pérez del Pulgar, S. J., s’enorgullia d’haver creat l’Obra de la Redención de Penas por el Trabajo (Ordre del 7-X-1938), en col·laboració amb el Director General de Presons, que curiosament es deia Máximo Cuervo. Treballant al Valle de los Caídos, o a les maresmes del Guadalquivir, a benefici d’una empresa d’obres publiques que pagava un salari miserable, se’ls descomptaven dies de la pena, i encara podien enviar petites quantitats a la família. El nom de “Redención” porta una forta càrrega bíblica i teològica. En aquesta institució, que es pretenia humana i cristiana, hi havia en el fons la concepció perversa que aquells presos, per ser republicans, no eren només delinqüents, sinó també pecadors, i per això necessitaven expiar el pecat amb el treball, com Adam i Eva després del pecat original. Segons les instruccions per als capellans de presons o camps de concentració, no havien de posar mai en dubte la justícia de les condemnes, ni oferir els seus bons oficis per ajudar-los.

Quan amb el pas dels anys i el canvi d’escenari internacional, amb la derrota de l’Eix, Franco va voler maquillar el seu règim, un dels canvis va ser convertir el projecte del Valle, que ja no seria mausoleu dels vencedors sinó lloc de pregària per tots els morts de la guerra, i lloc de reconciliació, amb un centre d’estudis de la doctrina social de l’Església, de la qual havia de venir la pau futura. Aleshores ja no hi podien haver presos treballant-hi.

El Valle de los Caídos o la petrificació del franquisme.

per Queralt Solé (@QBru), Universitat de Barcelona

El projecte de Pedro Sánchez d’exhumar les restes del dictador Francisco Franco per treure-les del Valle de los Caídos no resol la qüestió de què fer amb el monument.

398

El franquisme ens envolta, es diu darrerament. No s’ha superat, és sociològic… I tot plegat és ben cert, per bé que per demostrar-ho calguin noves anàlisis aprofundides dels comportaments socials, de les estructures i els poders estatals, de persones i del seu recorregut vital, també familiar, etc. Cal demostrar empíricament, amb dades, l’existència al segle XXI d’aquest franquisme sociològic a l’Estat espanyol. Tot això s’està fent, però no és fàcil fer-ho ràpidament i de forma senzilla. El Valle de los Caídos és diferent, en canvi. Allí el franquisme ha quedat petrificat i ens permet una aproximació com aquesta. No és l’únic monument que es manté dempeus arreu de l’Estat (el monument dedicat a Mola, a Burgos, és igual de vergonyós, per exemple), i tampoc no és l’únic element que ens permet poder “materialitzar” el franquisme. Els noms dels carrers en moltes poblacions de la geografia espanyola o les plaques d’edificis subvencionats pel règim també són una mostra de “materialitat franquista” que perdura en la quotidianitat del ciutadà espanyol. A Catalunya, aquest impacte és inferior, tot i que també s’hi donen casos evidents, com el monument de Tortosa enmig del riu.

El Valle de los Caídos va més enllà de la resta d’elements citats. I justament aconsegueix fer el que el seu decret fundacional estipulava, perdurar en el temps: “Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor.” Des de la cimentació de la primera pedra, l’1 d’abril de 1940, el monument pretenia ser molt més que la tomba que acolliria el dictador. Havia de ser un símbol perdurable de l’Espanya franquista. El far dels que van guanyar la guerra. Un record permanent.

El Risco de la Nava, a Culegamuros, on s’erigeix la creu de 130 metres, per un costat fa ombra a l’esplanada que fa d’entrada a la Basílica, i, per l’altre costat, diguem que justifica el monestir de monjos benedictins que s’hi instal·laren des del principi, amb la missió de vetllar pel monument i per les restes humanes que hi foren enterrades. Tot el complex representa el que la dictadura pretenia, tant pel que evoca arquitectònicament com artísticament, com pel que s’hi custodia sense que es vegi o sigui conegut. El granit gris, trist i fred de tot l’exterior, les línies rectes i la simetria exacta com mai es dona a la naturalesa  (on es permet el desordre); les enormes escultures a l’interior i al peu de la creu que són tètriques; la magnitud de l’espai; el ferro forjat emprat per traslladar al visitant la sensació de duresa , etc. Tot el monument aconsegueix fer sentir petit el visitant, així com traslladar-li la idea que només hi ha un únic camí, sense corbes ni altres opcions: el que marca el règim. Encara més: el lloc que es va triar per ubicar el Valle de los Caídos no fou casual de cap manera, sinó que va ser profundament meditat.

La construcció de la immensa creu que corona el Valle de los Caídos és resultat d’una clara “estratègia de visibilitat” per aconseguir que es pogués veure des de bona part de la capital estatal, Madrid, i que fos impossible no fixar-s’hi si se circula per algunes carreteres adjacents, com ara la A-6, que va del centre de la península fins al nord-oest, d’on era originari, per cert, el dictador. I a part de l’estratègia de visibilitat, el Valle també és producte de “l’estratègia de la substitució dinàstica”. Es va triar un indret que estava situat a tan sols nou quilòmetres de l’Escorial (actualment el trajecte es fa en dotze minuts amb cotxe) i va ser dissenyat per aconseguir la sumptuositat pròpia de les monarquies. El Valle de los Caídos s’eregeix a una cota més alta, 1758 metres, superior als 1.028 metres d’alçada de l’Escorial, l’indret on tradicionalment s’enterren els reis espanyols. Ocupa més superfície, 1.377 hectàrees, que l’Escorial, que fa 33.327 m2. El Valle de los Caídos té els mateixos elements que l’Escorial i n’afegeix de nous: monestir, basílica, biblioteca, alberg de joventut. S’hi volia fer, també, un gran llac en forma de creu que finalment no es construí. Però si el Valle de los Caídos volia competir amb l’Escorial, on s’hi depositen les restes òssies reials, calia convertir-lo, també, en un fossar. I així va ser. Tot just acabada la guerra civil, les autoritats franquistes van decidir que es traslladarien al nou monument de Cuelgamuros les restes dels “Caídos por Dios y por España”, homes i dones, que havien estat víctimes de la rereguarda republicana i soldats morts al front.

Actualment, el Valle de los Caídos, com el seu mateix nom indica, és un conglomerat de pedres i ossos que acull més de 33.000 esquelets que hi foren traslladats des de tots els recons d’Espanya entre el 1958 i el 1983. Uns ossos que s’han fusionat amb la roca i la pedra gris, dura i trista, i que és impossible de desencadenar-los, d’individualitzar-los, per tornar-los la dignitat. Més enllà de si foren traslladats a petició de la família, com va passar en alguns casos tal com desitjava el regim, o bé si hi foren traslladats sense que les famílies ho sabessin, com s’ha sabut fa poc, cap de les persones enterrades al Valle de los Caídos està identificada, individualitzada, que és el poc que preserven els morts al cementiris: un nom en una placa. És un segrest en tota regla.

Si els ossos de les persones anònimes han passat a formar part dels fonaments del Valle de los Caídos i s’han fusionat amb el ciment del monument, què significa que traslladin les resten del dictador? Poca cosa. El gest no evitarà que el Valle de los Caídos continuï essent l’emblema del “franquisme materialitzat”, ben visible a través de la grandiositat de la pedra. La metàfora franquista perviurà. Amb el trasllat del cadàver de Franco es farà un gest simbòlic però es mantindrà tota la resta per tal que les pedres del monument “desafíen al tiempo y al olvido”. El franquisme haurà aconseguit sobreviure i mantenir-se en el temps, que és el que pretenia, un objectiu que era anterior al fet que Franco fos enterrat al Valle de los Caídos.

Pierre Nora vist per Steven Englund

Il est rare qu’une figure publique pèse autant que sa valeur réelle, mais c’est le cas avec Pierre Nora. Ce que le lecteur retient de ses nouveaux livres – tous deux collection d’écrits antérieurs -, c’est que l’historien n’est pas réductible à son pedigree. Son rôle éditorial chez Gallimard, ses liens avec l’establishment intellectuel français, la fondation de la revue Le Débat… ne sont pas l’essentiel. Même son rôle de “sourcier de l’identité nationale”, qui est devenu un titre de gloire ou un épouvantail selon les points de vue, n’est plus central, comme je le croyais à la publication des Lieux de mémoire il y a vingt ans – raison pour laquelle je l’avais critiqué à l’époque.

Ayant mûri ma réflexion depuis, et à l’occasion de ces nouveaux livres, je dirais que l’essentiel est que Pierre Nora a réussi son pari : il a changé la manière dont on écrit l’histoire. En tant que maître d’oeuvre, du moins, il a joué le rôle d’un Lord Acton français : la gloire de cet homme qui a peu mais bien écrit, tout comme Nora, se résume à la direction de la Cambridge Modern History, un sommet de savoir universitaire britannique publié au tournant du XXe siècle, à peu près au même moment que le “Grand Lavisse”, ce sommet de savoir universitaire français dont le maître d’oeuvre, Ernest Lavisse, grand historien “national” de la IIIe République, est d’ailleurs fréquemment comparé à Pierre Nora.

Pourtant, faire de Nora un Lavisse ressuscité n’est pas mon propos. Ce qui ressort clairement de ces deux ouvrages, c’est qu’il ne se résume pas, ou plus, au deuil d’un temps et d’une France révolus, même si ce sentiment se trouve sans doute à l’origine de son oeuvre. Ce que certains de ses critiques, comme l’historien britannique Perry Anderson ou moi-même, n’ont pas discerné assez clairement, c’est qu’il n’est pas un serviteur de la “nation”, mais de la discipline historique. Il est en vérité le Ludwig Feuerbach de la religion de la “nation”. Comme le philosophe allemand (1804-1872) pensait que les hommes façonnent Dieu à leur image, il a compris qu’il n’y a pas de vérité suprême, mais juste des objets (les mémoires, ou les lieux de mémoire) que créent les chercheurs.

Au début d’Historien public, Pierre Nora retranscrit une pensée qui lui est venue pendant un cours de khâgne du philosophe Etienne Borne au lycée parisien Louis-le-Grand : “Le Philosophe est donc l’interprète d’une vérité qui se dérobe – qui se “dérobe”, dirait-on volontiers, au sens où elle échappe comme au sens où elle se dévoile. Il n’y a pas de vérité philosophique, mais une interprétation philosophique de toutes les vérités qui ne sont vraies que par rapport à cette interprétation. La philosophie comme savoir total, qui serait située entre, par exemple, la science et la religion, est une mystification.” Ici se trouve la clé du grand apport à l’histoire que donnera Pierre Nora : avec d’autres, il a contribué à remettre en question l’enseignement positiviste, qui réduit l’histoire au pur déroulement des événements. Pour lui, quel que soit le sujet, l’histoire peut affronter des vérités (des mémoires) divergentes.

On l’imagine en maître d’oeuvre des Lieux de mémoire, téléphonant depuis son bureau chez Gallimard et essayant de faire comprendre ce qu’il veut à ses collaborateurs : “Cher collègue médiéviste, accepteriez-vous de me ciseler un essai sur “Reims, ville du sacre” dans lequel vous feriez tout sauf traiter le sujet au premier degré ? Rendez-moi un texte qui reprenne toutes les versions classiques, toutes les sources médiévales qui ont donné leur chronique sur le sacre.” Ou encore : “Cher ami philosophe, débrouillez-vous, écrivez-moi un texte sur Augustin Thierry et la création de l’identité française, dans lequel on ne pourrait pas deviner qui de vous deux parle”…

Bien sûr, ce ne fut pas toujours simple. Parmi les collaborateurs des Lieux de mémoire, quelques-uns étaient des “historiens patriotes”, pour qui il était difficile d’être sinon sceptiques, du moins “épistémologiquement souples” devant la notion “sacrée” de l’identité française comme devant toute tradition ou toute vérité. Figurez-vous l’historien qui a lutté durant toute sa carrière pour extraire sa “vérité” des archives ; pour lui, la démarche de Pierre Nora n’a rien d’évident. Comment ? Il lui faudrait maintenant prendre de la distance, regarder tous les reflets dans le miroir et accepter de n’en désigner aucun comme le bon ? Allez demander à Patrick Dupond de danser le Lac des cygnes après avoir lâché sa technique ! Pourtant, c’est bien de cela qu’il s’agit. Et sur des sujets aussi divers que le Louvre, la Marseillaise, les fêtes ou le Panthéon.

Aucun doute, cette “nouvelle histoire”-là, c’est de l’histoire pour adulte – adulte expérimenté parce que vivant dans un âge tardif du monde. C’est pourquoi j’avais comparé les Lieux de mémoires au tableau de Marcel Duchamp, Nu descendant l’escalier, qui a changé l’art pour toujours : le lecteur rencontre des vues d’un “tout” sans éprouver la satisfaction d’avoir tout compris. C’est l’une des choses les plus neuves qui soit arrivée à la discipline depuis Ranke, le père allemand de l’histoire scientifique. Bien sûr, écrire tous les livres selon cette méthode serait absurde, mais en ignorer la possibilité, ce serait rester aveugle et diminué.

Plus proche d’un Renan que d’un Lavisse, Pierre Nora possède l’ironie habile du premier, mais aussi une plus grande capacité à supporter l’ambiguïté. Le philosophe et historien Ernest Renan, qui a écrit la conférence la plus célèbre du XIXe siècle, Qu’est-ce qu’une nation ?, aimait trancher là où souvent Nora reste dans ce que le poète John Keats appelait la “capacité négative”, le pouvoir de résister au jugement hâtif. Au moins comme éditeur, sinon toujours en tant qu’intellectuel engagé dans le débat public.

Le “grand Lavisse”, malgré la récente réédition (avec, bien entendu, une préface de Pierre Nora), a été emporté par le vent, scientifiquement parlant. La France qui l’a engendré, à qui il pouvait “parler”, n’est plus depuis longtemps. En revanche, ce qui est acquis pour toujours, c’est que la méthode des Lieux de mémoire ne suppose en rien l’existence en vrai d’une “nation France”. Elle contient en elle ses propres possibilités de dépassement, comme le prouvent son exportation et son adaptation à d’autres cadres nationaux : ainsi les Italiens comme les Allemands et les Néerlandais ont-ils revisité leur passé et leur mémoire à travers ce prisme si novateur.

Comentari publicat incialment a Le Monde.fr, Livres
Historien Public, de Pierre Nora. Gallimard, 538 p., 23,50 €.
Présent, Nation, MémoireGallimard, “Bibliothèque des histoires”, 420 p., 25 €.