La generació escindida de Pere Carbonell, militant del Front Nacional de Catalunya el 1940

Per contribuir al 80è aniversari de la fundació del Front Nacional de Catalunya, reproduïm la conferència del Dr. Agustí Colomines, el nostre director, amb motiu de l’homenatge a Pere Carbonell i Fita, celebrat al Museu d’Història de Catalunya el 3 de març del 2015

El 10 d’abril de 1980 se celebrà la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya recuperat per a la democràcia. Servidor estava assegut a la tribuna d’invitats perquè llavors era assistent del diputat i senador Josep Benet. A l’hemicicle s’asseien els 135 diputats repartits entre les sis formacions polítiques que havien obtingut representació parlamentària. Les eleccions les havia guanyades, contra pronòstic, CiU, amb 43 diputats, mentre que el PSC n’obtingué 33, vuit més que el PSUC, el gran partit de l’antifranquisme, però no l’únic, com diuen els actuals propagandistes, que en tenia 25. Completaven el mosaic partidista els 18 de Centristes de Catalunya, els 14 diputats d’ERC i els 2 del PSA.

No hi ha dubte que entre els diputats socialistes i comunistes hi havia una bona representació dels prohoms de l’antifranquisme, començant el mateix Benet, el Guti, Joan Reventós, Alfonso Carlos Comin (que no va prendre posició perquè va morir el 23 de juliol d’aquell any), Joan Ramos, Isidre Molas, Josep Andreu i Abelló, Paco Frutos, Pere Portabella, Felip Lorda, Marta Mata, Jordi Borja, Dolors Calvet, etc. Però mentre es votava la mesa d’aquell restaurat Parlament, que presidiria Heribert Barrera, d’ERC, vaig adonar-me que a l’hemicicle es donava una circumstància més aviat curiosa: al grup socialista hi havia el dirigent històric del FNC, Joan Cornudella i Barberà, que jo havia vist un munt de vegades al despatx del meu pare en les èpoques de la resistència, i en el grup de CiU s’hi asseia, precisament, el meu pare. O sigui que el nou Parlament acollia dos dels grans dirigents que havia tingut el FNC a finals del franquisme. El desembre d’aquell any va aterrar-hi el tercer, Jordi Casas-Salat, un brillant advocat, aleshores adscrit a ERC, que va esdevenir diputat en substitució de l’escriptor Josep M. Poblet que havia mort el 20 de novembre.

Aquells tres il·lustres diputats no eren els únics que havien pertangut al FNC. També n’havien estat el socialista Lluís Armet —germà d’en Joan, el dirigent històric del PSAN que va acabar a ICV—, els nacionalistes Macià Alavedra i Helena Ferrer i Mallol. La nòmina de diputats que havien passat pel Front s’amplià a la segona legislatura, que fou quan obtingueren escó el cooperativista agrari Francesc Vernet i Pere Carbonell. Després encara hi aterrarien dos més: Jaume Farguell, l’abrandat alcalde de Berga, i Jordi Vila Foruny, que és l’altra figura que sobresurt dels meus records d’infantesa, junt amb la de Joaquim Ferrer i Mallol, el germà de l’Helena, que cada dia, abans de dinar, visitaven el meu pare al pis del carrer d’Aragó. Jo aleshores no sabia què era un comissari polític, però quan ho vaig saber, anys més tard, me’n vaig adonar del paper que complien Vila i Ferrer al costat del pare. Seria injust si en aquesta relació de persones vincules al FNC no inclogués a Josep Ferrer i Ferrer, el Nen, que no era diputat sinó que era qui s’encarregava dels serveis lingüístics, i que és un dels intel·lectuals més desaprofitats del nacionalisme català. Segurament ho ha estat per decisió pròpia, encara que no ha abandonat mai el seu compromís polític i ara és membre de l’ANC.

He volgut començar així perquè la cartografia del FNC encara està per fer. Malgrat els grans esforços que han fet Robert Surroca, Teresa Clota, Agustí Barrera, Jaume Renyé, Daniel Díaz Esculies i Fermí Rubiralta, la memòria i la història de l’antifranquisme està dominada, diria que hegemonitzada, pel que va fer el PSUC. L’entorn intel·lectual comunista ha tendit a exaltar les proeses dels lluitadors del PSUC i a menystenir —o fins i tot ridiculitzar— el sacrifici que els militants de l’FNC van fer des del mateix 1940. No cal menystenir ningú, evidentment, però l’antifranquisme va ser força més plural i mereix ser estudiat sense els perjudicis ideològics que normalment dominen en els ambients universitaris. De vegades em fa la sensació que quan es vol explicar l’actuació dels nacionalistes antifranquistes es cau en el reduccionisme de magnificar accions com els Fets del Palau i, en canvi, s’oblida què representà el FNC en la immediata postguerra, quan era un grup armat que ajudava els aliats a combatre el nazifeixisme. En aquest sentit, al pujolisme també li van anar bé les maniobres de confusió històrica propiciades pels comunistes. Van donar a Pujol una rellevància —augmentada per la condemna a presó— que no tenia res a veure amb les accions del Front.

Pere Carbonell i Fita va morir el 20 de desembre de 2014. Tenia 98 anys, tots ells viscuts amb plenitud i un compromís polític i social irreprotxable. He volgut emmarcar la seva vida en el context d’una generació perquè les trajectòries personals només adquireixen sentit si s’observen des de la col·lectivitat. És clar que hi ha herois, líders, persones singulars, etc., però és l’acció col·lectiva el que explica una època. Carbonell havia nascut a Barcelona el 20 de gener de 1916 i va tenir tres passions: l’ensenyament, el màrqueting i l’exèrcit. Va ser mestre de primer ensenyament, format a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, i tinent d’artilleria de l’exèrcit de la República, ascendit a capità per mèrits de guerra (1938), després d’haver passat per l’Escola Popular de Guerra. La seva expertesa en el camp del màrqueting va fer que un cop recuperada la Generalitat fos nomenat Director General de Comerç Interior i Consum de la Generalitat de Catalunya (1981-84 i 1984-88), President-Director General de l’Institut Català del Consum (1988) i Director General de Consum i Disciplina de Mercat.

Tenim la sort que Pere Carbonell, un home il·lustrat i mestre, ens ha deixat força testimonis de la seva vida, començant pel primerenc esbós de memòries titulat «El Cànem: de Nadal a la comissaria de policia (1941-1943)», dins d’un dossier sobre la Guerra Civil i la postguerra de l’Arxiu Històric del Poblenou. La seva obra publicada està formada per diversos títols: Tres Nadals empresonat (1939-1943) (1999). Nadal en la presó Model (1944-1945) (2000). Entre la vocació i el deure (2002). Formant mestres per a la democràcia (2003). Obrint camins a l’esperança (2005). Entre la política i la pedagogia (2009). Uns llibres on podem trobar el més substancial de la vida de Pere Carbonell: amics, companys, aficions, amor i compromís.

El primer dels tres Nadals que Pere Carbonell va passar empresonat va ser al camp d’internament de Setfonts, a la Catalunya francesa. Les condicions de vida dins del camp eren dures, però no tant com les del camp d’Argelers o el de Sant Cebrià. Tot i així, les condicions higièniques i alimentàries van provocar la mort d’almenys vuitanta dels internats a Setfons. Aleshores, es va haver de condicionar un espai que funcionés com a cementiri del camp. Com explica en Pere Carbonell i reprodueix en Marc Jiménez a Testimonis de l’exili: «La vida quotidiana dins del camp era molt monòtona. Els internats passejaven pel camp o anaven a altres barraques per xerrar sobre la guerra, la família, Franco… Però̀, quan va arribar el Nadal, el primer que van celebrar darrera les filferrades, un grup d’internats, entre ells en Pere Carbonell, van tenir la iniciativa de muntar un pessebre dins el camp. El cap militar del camp, el tinent coronel Vigouroux, els hi va donar l’autorització de fer el pessebre ja que pensava que era la millor manera de tenir-los ocupats. D’aquesta manera, van aconseguir un local prou espaiós per exhibir el pessebre. El grup d’internats encarregats de fer el pessebre estava format per un escultor i ceramista, encarregat de fer les figuretes, que les feia coure en una de les cuines del camp en determinades hores. També hi havia un pintor, encarregat de pintar les figuretes i els decorats. Finalment hi havia un electricista i, en Pere, s’encarregava de fer els diorames».

A causa dels milers de joves francesos que van anar al front a combatre el nazisme, la mà d’obra francesa va quedar en un no-res. Per aquest motiu, es van crear les Companyies de Treballadors Estrangeres (CTE). Aquestes noves companyies, també anomenades «empreses de serveis», van arribar a estar formades per 20.000 homes repartits en setanta-nou «empreses». Pere Carbonell ens explica com va entrar en una d’aquestes CTE: «Vaig aconseguir entrar a l’oficina de col·locació del camp, on, a les ordres d’un suboficial de la gendarmeria, una colla d’internats omplien fitxes amb les dades personals dels que s’oferien per a treballar en substitució del gran nombre de joves francesos mobilitzats: pagesos, mecànics, paletes, oficinistes i gent de professions liberals disposada a tirar de pic i pala… Em van col·locar a davant d’una petita taula que formava part de les quatre rengleres que l’ajudant vigilava des de dalt d’una tarima. Tot plegat, donava la imatge d’una pintoresca escola d’adults».

D’allà en va sortir per retornar a Catalunya. El 22 de gener de l’any 1940, en baixar del tren a Portbou, es va trobar a l’andana de l’estació la seva mare i la Isabel, la seva dona. Volia córrer per abraçar-les com mai ho havia fet, però un policia el va agafar i el va portar a la Comissaria de Policia. Aquesta primera trobada amb la policia va ser menys violenta del que es pensava, simplement va ser burocràtica. El van interrogar perquè havia participat en la guerra com a oficial, concretament com a capità. Aquest va ser el motiu per empresonar-lo al castell de Figueres.

Després de l’exili i el posterior traslladat a la presó del castell de Figueres, Carbonell fou confinat a la presó del Cànem, al Poblenou. El Cànem era la fàbrica que Carlos Godó Valls, el propietari de La Vanguardia, llavors La Vanguardia Española, va cedir a les autoritats franquistes, un cop retornat de Gènova, perquè hi intel·lessin un centre penitenciari per a homes. Estava situada entre els carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró. La presó del Poblenou va tenir una vigència de tres anys, de 1939 a 1942. Depenia de la presó Model, igual com altres indrets «habilitats» com a presons auxiliars: la del carrer de Sant Elies al barri de Sant Gervasi i el Palau de les Missions, que era en un antic pavelló de l’Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc. A la presó del Poblenou va registrar-s’hi una xifra màxima de 960 presos en un espai extremadament reduït. L’edifici finalment va ser enderrocat. Així explicava Carbonell com va viure aquella experiència: «Aquella presó era una mena de tumor maligne sorgit en el si del Poblenou, d’un barri de la meva Barcelona, en un racó del qual, curiosament, a mitjan segle passat, uns inefables comunistes utòpics seguidors de Cabet s’havien establert per viure-hi, infructuosament, en comunitat: era “la seva Icària”. A nosaltres, “viure en comunitat” ens era imposat ben a desgrat nostre. Les autoritats franquistes, com sigui que, amb la repressió, ja no sabien on col·locar el nombre considerable de presos, van improvisar una presó al Cànem, l’antiga fàbrica en desús de la família Godó, propietària del diari La Vanguardia —que a la postguerra s’anomenà La Vanguardia Española. Encara avui es pot reconèixer la seva els qui traficaven en el mercat estructura primitiva, entre els negre; uns homes, bona part dels carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró; la part del darrere limitava amb les cases de la propera rambla del Poblenou, les galeries de les quals, abocades sobre el pati de la presó, aportaven als reclusos un càlid alè d’humanitat. Provinent del castell de Figueres, on el record, encara viu, dels dies de llibertat, em feia sentir “una persona”, a la nova presó vaig tenir la sensació que hi confluïen les restes del naufragi de la guerra amb les deixalles que vomitaven les clavegueres socials de la ciutat: lladres, criminals, estafadors, maricons, “quinzenaris”, petits “estraperlistes” —que és com s’anomenaven els qui traficaven en el mercat negre; uns homes, bona part dels quals eren, com nosaltres, víctimes dels efectes de la guerra i les seves seqüeles».

Dibuix fet per un integrant del FNC, representant els seus pasos de frontera.

Quan va morir, Carbonell era l’últim supervivent dels cinc signants de l’acta de creació de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya (FNC), el 29 de juliol de 1943. Els altres quatre eren: Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976) i Santiago Pey i Estrany (1917-2001). La SM es creà vuit mesos després de la victòria Aliada a Stalingrad, quan el signe de la guerra havia canviat, i la derrota de les forces de l’Eix es contemplava com una possibilitat real. La funció de la SM del FNC era doble: col·laborar a l’esforç de guerra dels aliats en el camp de la informació, l’espionatge militar, industrial, les xarxes d’evasió pels Pirineus, (Reseaux Alibí-Maurice), i, per altra banda, actuar com a Milícia Patriòtica per tal que quan es produís l’enderrocament del règim franquista, arran de la desitjada intervenció política i militar dels aliats, ajudés a obtenir la independència de Catalunya. Ho explica ell mateix a Tres Nadals empresonats (1939-1943): «Jo continuava treballant a l’Organització militar, a la qual m’havien introduït en Pellicer i en Fortian. En Pey, com ja he escrit abans era el meu contacte. En començar l’any 1943, ja era una realitat el Front Nacional de Catalunya, com a ampli moviment antifranquista de caràcter nacionalista, que s’havia iniciat a Perpinyà, el desembre de 1940, poc dies després, casualment, del meu pas per aquella ciutat. Era el fruit de gestions personals a l’entorn d’en Daniel Cardona, d’en Manuel Cruells —el meu antic company de lluita a la FNEC, en aquella ocasió com a antic militant de les Joventuts d’Estat català—, en Joan Cornudella i Barberà i l’Antoni Andreu i Abelló, del sector dissident d’Estat Català —els quals no coneixeria fins després de la meva «caiguda»—, l’Enric Pagès, que representava els qui lluitaven a l’interior, i en Jaume Martínez i Vendrell, de Nosaltres Sols, que esdevindria el meu cap militar i un dels meus millors amics. La darrera vegada que en Cruells m’havia parlat del Front, pel març del 1943, el moviment estava integrat, a més dels nacionalistes radicals que l’impulsaren, per representants de restes de les antigues organitzacions catalanistes d’esquerra, que havien donat fe de vida, i àdhuc per sindicalistes de la CNT».

L’Organització Patriòtica va sorgir de la necessitat de separar-se i de protegir el FNC —que pretenia ser un moviment nacional ampli, i per això era més vulnerable—, i d’aquesta manera poder actuar dins la més estricta clandestinitat. El mateix Pere Carbonell en resumí les intensions en el llibre coral que va coordinar Robert Surroca sobre les memòries del FNC: «Primer consideràvem —explica Carbonell— que el curs de la Guerra Mundial havia experimentat un canvi a favor dels aliats; que era presumible la seva victòria, i que la derrota de les forces de Hitler i Mussolini comportaria la caiguda de Franco, el seu aliat ideològic. Segon, calia comptar amb una força militar que pogués contribuir a explotar a favor de Catalunya el buit de poder que presumiblement es produiria. Per a tal fi, tan en l’aspecte polític com en el militar, no es podien perdre de vista les experiències de la Guerra Civil. Tercer, un dels factors que impossibilitaren l’explotació a favor de Catalunya de les circumstàncies que es van donar el juliol de 1936 va ser la manca de tradició militar dels catalans. Ara, en canvi, es podia comptar amb un nucli important de militars catalans, formats durant la passada guerra».

És obvi que la primera de les funcions de la SM del FNC es va acomplir amb força eficàcia, però la segona va decaure quan els aliats van fer un gir espectacular en relació amb el franquisme. A més, al cap de quatre mesos de la constitució de la SM, la Brigada Politicosocial va detenir unes 70 persones, entre militants i col·laboradors del FNC, i d’aquestes 49 van ser processades acusades del delicte d’espionatge i activitats subversives. En Pere Carbonell també va ser detingut, junt amb el seu ajudant, l’Emili Francesch, i van ser traslladats a la comissaria del carrer Ample, a prop de la plaça de la Mercè, al damunt de la qual, anys després, jo descobriria, de la mà del meu pare, que hi vivia la Teresa Clota i la seva mare. En aquell pis el Front hi confeccionava propaganda clandestina. Quines coses, oi?

En Carbonell i en Francesch van romandre incomunicats quaranta-cinc dies, l’endemà del dia de Reis van ser traslladats a la Via Laietana on es retrobaren amb el companys del Front, incloent-hi Joan Cornudella, ja aleshores màxim responsable del partit. El 8 de gener de 1944 van ser traslladats a la presó Model. La caiguda del 43 dels 50 militants del FNC, incloent-hi en Joan Cornudella i en Manuel Viusà, no va desmantellar la SM, ja que només Carbonell, Francesch i Nicolau Gausset n’eren directament membres. La resta d’integrants de l’organització continuaren actius. A més, el rumb que prenia la guerra i el més que probable desenllaç a favor dels aliats donà ales als resistents catalans. A la primavera de 1944, el Front Nacional ja havia pogut reestructurar l’organització de la mà de Jaume Cornudella, el cosí d’en Joan, i d’Antoni Andreu i Abelló.

El mateix Carbonell ha explicat l’estat d’ànim dels empresonats, que no fou precisament d’abatiment. A la presó cantaven i fins i tot van arribar-hi a celebrar uns Jocs Florals. Carbonell va guanyar-hi la Flor Natural amb el poema La balada del noi ros, dedicada al company gracienc Enric Forcada, antic militant d’Acció Catalana, i l’Englantina, amb el poema Cant de Combat, que amb música d’Amadeu Bonet, va fer adoptat com a himne del FNC. Fa així:

 Ressona el cant de la terra afligida,
 Clamors de lluita esquincen l’espai;
 Va deixondint-se la Pàtria oprimida,
 Que un poble digne no pot morir mai.
 Els braços s’alcen, les cames s’afermen
 Sobre la terra que és clot i és puntual,
 Forma a un sol crit la legió dels qui serven
 Viu el record del camí triomfal.
 És el combat, cavallers, és la guerra,
 L’hora suprema, la prova dels forts,
 És el camí que senyala en la terra
 Viva i eterna l’estela dels morts.
 Per redimir a la Pàtria oprimida
 No es bastaria sentir-ne el neguit.
 No n’hi ha prou amb la idea sentida:
 La llibertat cal guanyar-la amb el pit. 

Un poema una mica barroc per ser cantat, però, vaja, reflecteix un estat d’ànim: el bon humor que els embargava per encarar amb optimisme una situació de privació de llibertat que els hauria pogut ensorrar. Al capdavall, les autoritats franquistes no s’estaven d’afusellar a qui fes falta. L’aleshores vicari de Sant Adrià de Besòs, mossèn Pere Ribot, recordava les matinades de 1941 al Camp de la Bota: «El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven a els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia». Només entre el febrer de 1939 i el setembre de 1940 s’hi van executar prop de 2.800 persones. Per tant, poca broma sobre la naturalesa del règim franquista i amb les penúries dels empresonats del FNC.

No obstant això, la segura i propera victòria dels aliats va fer que l’ajuda de la SM del FNC als serveis secrets perdés significat i que, sota el seu impuls, el FNC es dediqués a fer accions de propaganda al carrer, alguna de les quals força espectacular, com la realitzada a la Sagrada Família el dia de Sant Jordi de 1945. La fi de la guerra no va suposar, però, la caiguda del règim. Al contrari, va suposar-ne la consolidació a conseqüència de l’altra guerra, la Guerra Freda, que convertiria l’Espanya franquista en una peça estratègica dels nord-americans. Com diagnosticaria amb encert Joaquín Maurín des del seu exili als EUA, «entre la dictadura de Franco y a dictadura de Dolores Ibárruri, los norteamericanos eligieron al primero». Ara ja sabem per què el dictador va romandre al seu lloc fins a la seva mort natural, de vell, el 20 de novembre de 1975. La Guerra Freda i la feblesa d’una oposició liberal democràtica va ser el cementiri de l’antifranquisme.

Davant l’evidència, el 18 d’abril de 1946 el FNC va celebrar a Dosrius, a la casa pairal de l’Esteve Albert, la Primera Conferència, envoltats per les metralladores que la SM havia disposat al voltant de la casa per protegir els reunits. Carbonell va participar en aquella reunió. L’assemblea va acabar, diu ell, «enmig de l’eufòria general […] Els delegats érem conscients que no hauríem tingut l’ocasió de reunir-nos si, en acabar la guerra, uns quants patriotes, en els camps de concentració de França, a Perpinyà i a París, enfrontant-se amb l’ambient general de desfeta, no volguessin considerar-se derrotats, no es sentissin uns vençuts: creien que Catalunya seria recuperada».

Dos mesos més tard, com a resultat d’una acció de propaganda fallida, el 13 de juny va ser detingut Jaume Martínez i Vendrell i la policia va aconseguir desarticular la SM. Es van perdre les armes, els explosius, els segells i la impremta. Un total de 12 persones van ser empresonades. S’iniciava per als militants del FNC, un període d’hibernació, de dificultats i de reflexió. L’aparell polític del FNC va impulsar la Segona Conferència Nacional el setembre de 1947 per donar continuïtat a la feina feta i mantenir viu Per Catalunya, el portaveu del partit. Fou precisament en aquesta època que el FNC va passar a estructura-se més com un partit tradicional que no pas com a moviment, que és com havia començat. Aquesta Segona conferència va tenir lloc a la casa pairal dels Cardona, a Sant Just Desvern, i hi participaren, entre molts altres, Antoni Malaret, Joan Cornudella, Antoni Andreu, Manuel Cruells, Domènech Ramon, Francesc Espriu i Pere Carbonell.

La intenció d’aquella II Conferència era fer un reajustament polític i ideològic del FNC. S’abandonà la línia de l’activisme armat i es va fer el pas cap a constituir-se en partit polític. Sense l’ajut dels aliats, sense recursos econòmics, amb una colla de militants a la presó, i amb les dificultats inherents a la repressió i la fam, el FNC entrà en una fase d’hibernació, com ha escrit Agustí Barrera. Dos dels seus militants mes destacats, Manuel Viusà (1917-1998) i Octavi Viladrosa (1922- 2004) s’exiliaren i s’instal·laren a París, on van morir. El Front, per tant, va quedar tocat i no va ser fins al 1954 que es va reprendre l’activitat, clarament política i de propaganda, sense les vel·leïtats armades d’abans.

La reorganització del FNC va convertir-lo definitivament en un partit interclassista i independentista, almenys això és el que va aprovar el Consell Nacional de l’abril del 1960. En aquesta dècada, l’advocat Jordi Casas-Salat, que ja feia temps que havia ingressat al FNC, i Pere Carbonell, aleshores gerent de l’empresa Prospex, compartien despatx al carrer de Casp, cantonada amb Pau Claris (quan encara es deia Via Laietana). Com ha explicat Antoni Malaret, aquell despatx servia de lloc de contacte i de reunió del FNC, i fins i tot serví per fer-hi cursos de direcció per a futurs càrrecs polítics formats en les files del Front. Carbonell també va fer-hi classes, segurament rememorant la seva condició de mestre. Carbonell va ser un lluitador fidel sempre al seu país, Catalunya, cosa que finalment li fou reconeguda amb la concessió de la Creu de Sant Jordi l’any 2012, quan ell ja en tenia 96.

En el llibre del 2009, Entre la política i la pedagogia, Carbonell explica les vivències dels seus dotze anys en «missió de servei» prop dels consumidors i comerciants a la Generalitat de Catalunya. D’aquesta faceta no en parlaré, perquè potser encara és massa d’hora per avaluar-la. Tanmateix, reprodueixo el testimoni de l’escriptor, historiador i polític Josep Puig-Pla, que fa cosa de dos mesos va publicar un article a El Guaita, la revista dels antics obiolistes del PSC, per explicar la coneixença amb Pere Carbonell durant els anys compartits a l’administració: «El vaig conèixer essent jo regidor de Promoció Econòmica i Fires de Mataró. El vaig tractar en reunions de treball amb comerciants i tècnics, en visites a mercats i fires i en actes socials. El seu tracte era sempre exquisit, tot i representàvem governs de signe polític oposat. La correcció institucional anava acompanyada de l’educació i el respecte. Per a mi va ser aquell avi o oncle que no vaig conèixer, i amb ell vaig aprendre maneres d’actuar i lliçons d’humanitat. Els seu esperit obert i tolerant, de patriota que per sobre d’ideologies volia sumar i no pas separar, es reflexa en les trajectòries dels seus set fills, persones compromeses i bons professionals, un dels quals, Jordi, va tenir càrrecs polítics amb el PSC (governador civil de Lleida, diputat…) i uns altres van ser membres destacats de Bandera Roja a Madrid durant la transició del franquisme. Una mostra més del seu capteniment són unes declaracions seves durant la presidència de José Montilla quan va dir que ell no l’havia votat, però que a partir de la seva elecció era “el meu president”. No tots ho deien. Pere Carbonell va ser un veritable “patriarca” del comerç i dels botiguers, els escoltava, els coneixia, els comprenia, però també els feia reflexions i els deia aquelles veritats que no agrada sentir. Pel que fa al consum va impulsar la política d’atenció als consumidors i usuaris amb visió moderna i en col·laboració amb molts i diversos ajuntaments, tot fent veure als comerciants que no anaven en la seva contra sinó que ells n’havien de ser els primers interessats».

Amb motiu també del traspàs de Pere Carbonell, Francesc Abad, un jove independentista, de la fornada de mitjan dècada dels 80, va escriure una estrada al seu blog, Dies de Fúria, per evocar el vell lluitador, al qual va conèixer a l’associació Catalunya 1640 el dia que van lliurar de la medalla Pau Claris a Joan Triadú. Hi fa un elogi molt merescut, que em servirà per acabar aquesta breu xerrada: «Un dels llibres que va escriure Pere Carbonell es diu Obrint camins a l’esperança. I parla de tots aquells anys, també de més coses, però sobretot d’aquells anys. És un llibre extraordinari, que us recomano del tot. A mi em va colpir i en vaig aprendre moltes coses. El títol està molt ben trobat. Pere Carbonell ens explica que allò que van començar a fer aquells anys no ho van fer perquè es pensessin que podien derrotar el franquisme ni que podrien assolir una Catalunya lliure. Ho van fer perquè creien que la seva obligació era, en aquella negra nit, treballar per obrir camins perquè hi pogués haver un demà. Amb el país derrotat, amb l’exili, amb la presó, amb totes les estructures polítiques i socials del país destruïdes, van creure que la seva missió era treballar, des de zero, per no ser eliminats com a poble, per mantenir la flama de la nostra voluntat de ser. Obrint camins a l’esperança.».

Moltes gràcies

Franco i el Valle

per Hilari Raguer, historiador, Monestir de Montserrat

En comptes de destruir el Valle de los Caídos, la comissió d’estudi va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra.

People pay their respects at the tomb of Spain's former dictator Franco in the Valle de los Caidos

Sánchez està ben decidit a tirar endavant la reforma del Valle, i el més significatiu del seu projecte és treure’n les restes de Franco. El tècnic del projecte és Carlos García de Andoin, socialista basc, catòlic compromès amb càrrecs pastorals importants a la diòcesi de Bilbao, que ja va coordinar la comissió a la qual Zapatero va encomanar una proposta de resolució. Tot ho tenen molt pensat i documentat.

Algunes veus voldrien que es deixés que les construccions del Valle s’acabin d’esmicolar, o fins i tot destruir-les de cop. Però allí descansen (és un dir) més de trenta mil espanyols, i no es poden pas deixar abandonats. Franco va voler imitar la grandiositat de l’arquitectura nazi o mussoliniana, però allò va ser un “quiero y no puedo”. La pedra utilitzada en la major part dels edificis i de les estàtues és de mala qualitat i es desintegra. En un temps van haver de suspendre l’accés a la basílica i fer-hi un túnel d’entrada, perquè queien fragments de les estàtues. Curiosament, el que està més ben fet, amb bon material i perfecta construcció, és el que a alguns els fa més mal a la vista: aquella creu gegantina. Es pot pujar en ascensor fins al nivell dels braços, i allí circular horitzontalment pels dos passadissos, i encara es pot pujar fins al cim, on hi ha una petita cúpula amb una vista extraordinària.

En comptes de destruir-ho, la comissió va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra (llevat dels que s’hi van enterrar contra o sense el permís de les famílies, que ara els reclamen) i convertir-ho en un centre d’interpretació on s’expliqui com es va construir. En aquesta línia, calia treure les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra i, més encara, perquè allò no pot continuar essent un mausoleu a la glòria del dictador. Pel que fa a José Antonio, és un mort de la guerra, però alhora és també un dels seus principals causants. Que hi continuï, però no en la forma destacada i honorífica que té ara, sinó igual que els altres enterrats. El decret llei de Sánchez no diu que es tregui Franco, sinó que només hi poden ser enterrats morts de la guerra. La conseqüència és clara.

L’Església (arquebisbe de Madrid, president de la conferència episcopal, nunci, superior general de la congregació benedictina de Solesmes, de la qual depenen els benedictins del Valle) no s’hi oposa. Pel que fa a la família de Franco, ara diuen que s’oposen a l’exhumació. Francis Franco, a les seves memòries, va dir que el seu avi no va dir mai que volgués ser enterrat al Valle, però ara la família, moguts segurament per l’entorn franquista i la ultradreta, s’oposen al seu trasllat. Així i tot, el govern tirarà endavant. Té un gran argument: qui va lliurar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família, sino el rei Joan Carles. Amb la mateixa autoritat, un decret-llei signat pel nou rei pot canviar aquella decisió. El govern voldria obrar d’acord amb la família, la invita a acceptar les restes, i li dóna un termini de quinze dies per a decidir el lloc de sepultura, però si s’hi nega Franco serà igualment exhumat i el govern triarà el lloc de la nova sepultura.

Una altra dificultat a superar és que el dictamen de la comissió no va ser unànime: tres membres, entre ells Herrero de Miñón, van dissentir i van formular un vot particular, en el sentit de no treure les restes de Franco, perquè els semblava que el trasllat feriria els sentiments d’un sector de la població espanyola. Però el govern considera que aquell vot particular no es basava en arguments de fons, sinó en l’estimació dels sentiments d’un sector de la població, i aquests sentiments han canviat.

A més. hi ha el problema dels qui van ser enterrats al Valle sense o contra el consentiment dels familiars, i que ara els reclamen per enterrar-los en un altre lloc. El govern reconeix plenament el seu dret, però pel mal estat de la construcció hi ha unes goteres que han fet que molts fèretres es podrissin i s’esclafessin tots plegats en un pilot, del qual és molt difícil identificar les restes de cada persona.

Segurament l’aspecte més odiós del Valle de los Caídos són els presos que hi van treballar i especialment els que hi van morir. Fins que no es tingui lliure accés a la documentació que conserva la comunitat benedictina no en podrem saber el nombre, ni quan va deixar d’haver-n’hi. Sembla que només hi van ser al principi de les obres, a l’època de la idea primigènia de Franco, de mausoleu dels “caídos por Dios y por España”, amb presos republicans expiant les seves culpes amb pic i pala. Els franquistes al·leguen que tots eren voluntaris, que percebien un salari i que així redimien part de la pena. Sí, eren voluntaris, però com aquell desgraciat que anaven a penjar i li deixaven triar l’arbre. Millor treballar allà que podrir-se en una presó.

El P. José Agustín Pérez del Pulgar, S. J., s’enorgullia d’haver creat l’Obra de la Redención de Penas por el Trabajo (Ordre del 7-X-1938), en col·laboració amb el Director General de Presons, que curiosament es deia Máximo Cuervo. Treballant al Valle de los Caídos, o a les maresmes del Guadalquivir, a benefici d’una empresa d’obres publiques que pagava un salari miserable, se’ls descomptaven dies de la pena, i encara podien enviar petites quantitats a la família. El nom de “Redención” porta una forta càrrega bíblica i teològica. En aquesta institució, que es pretenia humana i cristiana, hi havia en el fons la concepció perversa que aquells presos, per ser republicans, no eren només delinqüents, sinó també pecadors, i per això necessitaven expiar el pecat amb el treball, com Adam i Eva després del pecat original. Segons les instruccions per als capellans de presons o camps de concentració, no havien de posar mai en dubte la justícia de les condemnes, ni oferir els seus bons oficis per ajudar-los.

Quan amb el pas dels anys i el canvi d’escenari internacional, amb la derrota de l’Eix, Franco va voler maquillar el seu règim, un dels canvis va ser convertir el projecte del Valle, que ja no seria mausoleu dels vencedors sinó lloc de pregària per tots els morts de la guerra, i lloc de reconciliació, amb un centre d’estudis de la doctrina social de l’Església, de la qual havia de venir la pau futura. Aleshores ja no hi podien haver presos treballant-hi.

El Valle de los Caídos o la petrificació del franquisme.

per Queralt Solé (@QBru), Universitat de Barcelona

El projecte de Pedro Sánchez d’exhumar les restes del dictador Francisco Franco per treure-les del Valle de los Caídos no resol la qüestió de què fer amb el monument.

398

El franquisme ens envolta, es diu darrerament. No s’ha superat, és sociològic… I tot plegat és ben cert, per bé que per demostrar-ho calguin noves anàlisis aprofundides dels comportaments socials, de les estructures i els poders estatals, de persones i del seu recorregut vital, també familiar, etc. Cal demostrar empíricament, amb dades, l’existència al segle XXI d’aquest franquisme sociològic a l’Estat espanyol. Tot això s’està fent, però no és fàcil fer-ho ràpidament i de forma senzilla. El Valle de los Caídos és diferent, en canvi. Allí el franquisme ha quedat petrificat i ens permet una aproximació com aquesta. No és l’únic monument que es manté dempeus arreu de l’Estat (el monument dedicat a Mola, a Burgos, és igual de vergonyós, per exemple), i tampoc no és l’únic element que ens permet poder “materialitzar” el franquisme. Els noms dels carrers en moltes poblacions de la geografia espanyola o les plaques d’edificis subvencionats pel règim també són una mostra de “materialitat franquista” que perdura en la quotidianitat del ciutadà espanyol. A Catalunya, aquest impacte és inferior, tot i que també s’hi donen casos evidents, com el monument de Tortosa enmig del riu.

El Valle de los Caídos va més enllà de la resta d’elements citats. I justament aconsegueix fer el que el seu decret fundacional estipulava, perdurar en el temps: “Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor.” Des de la cimentació de la primera pedra, l’1 d’abril de 1940, el monument pretenia ser molt més que la tomba que acolliria el dictador. Havia de ser un símbol perdurable de l’Espanya franquista. El far dels que van guanyar la guerra. Un record permanent.

El Risco de la Nava, a Culegamuros, on s’erigeix la creu de 130 metres, per un costat fa ombra a l’esplanada que fa d’entrada a la Basílica, i, per l’altre costat, diguem que justifica el monestir de monjos benedictins que s’hi instal·laren des del principi, amb la missió de vetllar pel monument i per les restes humanes que hi foren enterrades. Tot el complex representa el que la dictadura pretenia, tant pel que evoca arquitectònicament com artísticament, com pel que s’hi custodia sense que es vegi o sigui conegut. El granit gris, trist i fred de tot l’exterior, les línies rectes i la simetria exacta com mai es dona a la naturalesa  (on es permet el desordre); les enormes escultures a l’interior i al peu de la creu que són tètriques; la magnitud de l’espai; el ferro forjat emprat per traslladar al visitant la sensació de duresa , etc. Tot el monument aconsegueix fer sentir petit el visitant, així com traslladar-li la idea que només hi ha un únic camí, sense corbes ni altres opcions: el que marca el règim. Encara més: el lloc que es va triar per ubicar el Valle de los Caídos no fou casual de cap manera, sinó que va ser profundament meditat.

La construcció de la immensa creu que corona el Valle de los Caídos és resultat d’una clara “estratègia de visibilitat” per aconseguir que es pogués veure des de bona part de la capital estatal, Madrid, i que fos impossible no fixar-s’hi si se circula per algunes carreteres adjacents, com ara la A-6, que va del centre de la península fins al nord-oest, d’on era originari, per cert, el dictador. I a part de l’estratègia de visibilitat, el Valle també és producte de “l’estratègia de la substitució dinàstica”. Es va triar un indret que estava situat a tan sols nou quilòmetres de l’Escorial (actualment el trajecte es fa en dotze minuts amb cotxe) i va ser dissenyat per aconseguir la sumptuositat pròpia de les monarquies. El Valle de los Caídos s’eregeix a una cota més alta, 1758 metres, superior als 1.028 metres d’alçada de l’Escorial, l’indret on tradicionalment s’enterren els reis espanyols. Ocupa més superfície, 1.377 hectàrees, que l’Escorial, que fa 33.327 m2. El Valle de los Caídos té els mateixos elements que l’Escorial i n’afegeix de nous: monestir, basílica, biblioteca, alberg de joventut. S’hi volia fer, també, un gran llac en forma de creu que finalment no es construí. Però si el Valle de los Caídos volia competir amb l’Escorial, on s’hi depositen les restes òssies reials, calia convertir-lo, també, en un fossar. I així va ser. Tot just acabada la guerra civil, les autoritats franquistes van decidir que es traslladarien al nou monument de Cuelgamuros les restes dels “Caídos por Dios y por España”, homes i dones, que havien estat víctimes de la rereguarda republicana i soldats morts al front.

Actualment, el Valle de los Caídos, com el seu mateix nom indica, és un conglomerat de pedres i ossos que acull més de 33.000 esquelets que hi foren traslladats des de tots els recons d’Espanya entre el 1958 i el 1983. Uns ossos que s’han fusionat amb la roca i la pedra gris, dura i trista, i que és impossible de desencadenar-los, d’individualitzar-los, per tornar-los la dignitat. Més enllà de si foren traslladats a petició de la família, com va passar en alguns casos tal com desitjava el regim, o bé si hi foren traslladats sense que les famílies ho sabessin, com s’ha sabut fa poc, cap de les persones enterrades al Valle de los Caídos està identificada, individualitzada, que és el poc que preserven els morts al cementiris: un nom en una placa. És un segrest en tota regla.

Si els ossos de les persones anònimes han passat a formar part dels fonaments del Valle de los Caídos i s’han fusionat amb el ciment del monument, què significa que traslladin les resten del dictador? Poca cosa. El gest no evitarà que el Valle de los Caídos continuï essent l’emblema del “franquisme materialitzat”, ben visible a través de la grandiositat de la pedra. La metàfora franquista perviurà. Amb el trasllat del cadàver de Franco es farà un gest simbòlic però es mantindrà tota la resta per tal que les pedres del monument “desafíen al tiempo y al olvido”. El franquisme haurà aconseguit sobreviure i mantenir-se en el temps, que és el que pretenia, un objectiu que era anterior al fet que Franco fos enterrat al Valle de los Caídos.

Pierre Nora vist per Steven Englund

Il est rare qu’une figure publique pèse autant que sa valeur réelle, mais c’est le cas avec Pierre Nora. Ce que le lecteur retient de ses nouveaux livres – tous deux collection d’écrits antérieurs -, c’est que l’historien n’est pas réductible à son pedigree. Son rôle éditorial chez Gallimard, ses liens avec l’establishment intellectuel français, la fondation de la revue Le Débat… ne sont pas l’essentiel. Même son rôle de “sourcier de l’identité nationale”, qui est devenu un titre de gloire ou un épouvantail selon les points de vue, n’est plus central, comme je le croyais à la publication des Lieux de mémoire il y a vingt ans – raison pour laquelle je l’avais critiqué à l’époque.

Ayant mûri ma réflexion depuis, et à l’occasion de ces nouveaux livres, je dirais que l’essentiel est que Pierre Nora a réussi son pari : il a changé la manière dont on écrit l’histoire. En tant que maître d’oeuvre, du moins, il a joué le rôle d’un Lord Acton français : la gloire de cet homme qui a peu mais bien écrit, tout comme Nora, se résume à la direction de la Cambridge Modern History, un sommet de savoir universitaire britannique publié au tournant du XXe siècle, à peu près au même moment que le “Grand Lavisse”, ce sommet de savoir universitaire français dont le maître d’oeuvre, Ernest Lavisse, grand historien “national” de la IIIe République, est d’ailleurs fréquemment comparé à Pierre Nora.

Pourtant, faire de Nora un Lavisse ressuscité n’est pas mon propos. Ce qui ressort clairement de ces deux ouvrages, c’est qu’il ne se résume pas, ou plus, au deuil d’un temps et d’une France révolus, même si ce sentiment se trouve sans doute à l’origine de son oeuvre. Ce que certains de ses critiques, comme l’historien britannique Perry Anderson ou moi-même, n’ont pas discerné assez clairement, c’est qu’il n’est pas un serviteur de la “nation”, mais de la discipline historique. Il est en vérité le Ludwig Feuerbach de la religion de la “nation”. Comme le philosophe allemand (1804-1872) pensait que les hommes façonnent Dieu à leur image, il a compris qu’il n’y a pas de vérité suprême, mais juste des objets (les mémoires, ou les lieux de mémoire) que créent les chercheurs.

Au début d’Historien public, Pierre Nora retranscrit une pensée qui lui est venue pendant un cours de khâgne du philosophe Etienne Borne au lycée parisien Louis-le-Grand : “Le Philosophe est donc l’interprète d’une vérité qui se dérobe – qui se “dérobe”, dirait-on volontiers, au sens où elle échappe comme au sens où elle se dévoile. Il n’y a pas de vérité philosophique, mais une interprétation philosophique de toutes les vérités qui ne sont vraies que par rapport à cette interprétation. La philosophie comme savoir total, qui serait située entre, par exemple, la science et la religion, est une mystification.” Ici se trouve la clé du grand apport à l’histoire que donnera Pierre Nora : avec d’autres, il a contribué à remettre en question l’enseignement positiviste, qui réduit l’histoire au pur déroulement des événements. Pour lui, quel que soit le sujet, l’histoire peut affronter des vérités (des mémoires) divergentes.

On l’imagine en maître d’oeuvre des Lieux de mémoire, téléphonant depuis son bureau chez Gallimard et essayant de faire comprendre ce qu’il veut à ses collaborateurs : “Cher collègue médiéviste, accepteriez-vous de me ciseler un essai sur “Reims, ville du sacre” dans lequel vous feriez tout sauf traiter le sujet au premier degré ? Rendez-moi un texte qui reprenne toutes les versions classiques, toutes les sources médiévales qui ont donné leur chronique sur le sacre.” Ou encore : “Cher ami philosophe, débrouillez-vous, écrivez-moi un texte sur Augustin Thierry et la création de l’identité française, dans lequel on ne pourrait pas deviner qui de vous deux parle”…

Bien sûr, ce ne fut pas toujours simple. Parmi les collaborateurs des Lieux de mémoire, quelques-uns étaient des “historiens patriotes”, pour qui il était difficile d’être sinon sceptiques, du moins “épistémologiquement souples” devant la notion “sacrée” de l’identité française comme devant toute tradition ou toute vérité. Figurez-vous l’historien qui a lutté durant toute sa carrière pour extraire sa “vérité” des archives ; pour lui, la démarche de Pierre Nora n’a rien d’évident. Comment ? Il lui faudrait maintenant prendre de la distance, regarder tous les reflets dans le miroir et accepter de n’en désigner aucun comme le bon ? Allez demander à Patrick Dupond de danser le Lac des cygnes après avoir lâché sa technique ! Pourtant, c’est bien de cela qu’il s’agit. Et sur des sujets aussi divers que le Louvre, la Marseillaise, les fêtes ou le Panthéon.

Aucun doute, cette “nouvelle histoire”-là, c’est de l’histoire pour adulte – adulte expérimenté parce que vivant dans un âge tardif du monde. C’est pourquoi j’avais comparé les Lieux de mémoires au tableau de Marcel Duchamp, Nu descendant l’escalier, qui a changé l’art pour toujours : le lecteur rencontre des vues d’un “tout” sans éprouver la satisfaction d’avoir tout compris. C’est l’une des choses les plus neuves qui soit arrivée à la discipline depuis Ranke, le père allemand de l’histoire scientifique. Bien sûr, écrire tous les livres selon cette méthode serait absurde, mais en ignorer la possibilité, ce serait rester aveugle et diminué.

Plus proche d’un Renan que d’un Lavisse, Pierre Nora possède l’ironie habile du premier, mais aussi une plus grande capacité à supporter l’ambiguïté. Le philosophe et historien Ernest Renan, qui a écrit la conférence la plus célèbre du XIXe siècle, Qu’est-ce qu’une nation ?, aimait trancher là où souvent Nora reste dans ce que le poète John Keats appelait la “capacité négative”, le pouvoir de résister au jugement hâtif. Au moins comme éditeur, sinon toujours en tant qu’intellectuel engagé dans le débat public.

Le “grand Lavisse”, malgré la récente réédition (avec, bien entendu, une préface de Pierre Nora), a été emporté par le vent, scientifiquement parlant. La France qui l’a engendré, à qui il pouvait “parler”, n’est plus depuis longtemps. En revanche, ce qui est acquis pour toujours, c’est que la méthode des Lieux de mémoire ne suppose en rien l’existence en vrai d’une “nation France”. Elle contient en elle ses propres possibilités de dépassement, comme le prouvent son exportation et son adaptation à d’autres cadres nationaux : ainsi les Italiens comme les Allemands et les Néerlandais ont-ils revisité leur passé et leur mémoire à travers ce prisme si novateur.

Comentari publicat incialment a Le Monde.fr, Livres
Historien Public, de Pierre Nora. Gallimard, 538 p., 23,50 €.
Présent, Nation, MémoireGallimard, “Bibliothèque des histoires”, 420 p., 25 €.