Primavera de la Llengua a la UB

per Xarxa de Dinamització Lingüística

PRIMAVERA DE LA LLENGUA

Una vegada més, la Xarxa de Dinamització Lingüística de la Universitat de Barcelona celebra la Primavera de la llengua. Els mesos d’abril i maig tindran lloc diverses activitats relacionades amb la llengua catalana a les diferents facultats. Aquí teniu un recull de les activitats d’aquest 2019 perquè hi feu una ullada.

ABRIL

DIMARTS 9 D’ABRIL

Facultat de Biblioteconomia i Documentació

Activitat: empaperada amb citacions literàries a la Facultat

Lloc: Facultat de Biblioteconomia i Documentació

DIJOUS 11 D’ABRIL

Facultat de Matemàtiques i Informàtica

Activitat: Matefest-Infofest

Horari: matí

Lloc: Facultat de Matemàtiques i Informàtica

DIMECRES 24 D’ABRIL

Facultat d’Economia i Empresa

Activitats per Sant Jordi a la Facultat:

Horari: la trobada literària serà a les 11.30 h i la resta d’activitats, a partir de les 13 h

Lloc: la trobada literària serà a la sala de recepcions i la resta d’activitats es farà al pati dels estanys de l’edifici 690 de la Facultat d’Economia i Empresa.

DIJOUS 25 D’ABRIL

Facultat de Biblioteconomia i Documentació

Activitat: taula d’intercanvi de llibres

Horari: de les 10 a les 13 h

Lloc: Facultat de Biblioteconomia i Documentació

Facultat de Biologia

Activitats dins l’acte de Sant Jordi de la Facultat

  • Lliurament de premis del concurs Biologismes 2019
  • Lliurament de premis del concurs Microrelats 2019
  • Reconeixement als millors TFG escrits en llengua catalana
  • Conferència

Horari: a les 12 h

Lloc: Facultat de Biologia

Facultat de Geografia i Història i Facultat de Filosofia

Activitats organitzades pels deganats de les facultats de Geografia i Història i de Filosofia i els Serveis Lingüístics

  • Gimcana lingüística: domines la terminologia en català utilitzada en el teu ensenyament?
  • Mapa col·laboratiu «Llibres i ciutats». Recomana un llibre i localitza al mapa la ciutat on s’esdevé l’acció

Horari: de les 11 a les 14 h

Lloc: vestíbul de les facultats (entrada pel c. Montalegre)

DILLUNS 29 D’ABRIL

Facultat de Química

Activitat: últim dia per aportar les inspiracions a l’activitat Inspira’t a les diferents bústies repartides per la Facultat

Horari: tot el dia

Lloc: Facultat de Química

Facultat de Filologia

Activitat: últim dia per participar en la VI Lectura de poetes de la UB Envers 2019

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Medicina – Clínic August Pi i Sunyer

Activitat: acte de lliurament de premis del XXV Concurs Literari de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, durant el qual la Dra. Pilar Delgado impartirà la conferència «Visibilització de les cures infermeres a través del cinema»

Horari: a les 13 h

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut (Campus de Medicina – Clínic August Pi i Sunyer)

DIMARTS 30 D’ABRIL

Facultat de Química

Activitat: sorteig Inspira’t per guanyar un llibre entre cinc novetats literàries entre tots els participants a l’activitat

Horari: a les 13 h

Lloc: vestíbul de la Diagonal

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

Activitat: últim dia per participar al Concurs Literari Lletres de Maig 2019

Horari: tot el dia

Campus de Mundet

Activitats de la Primavera de la llengua al Campus de Mundet

  • Un pastís per un poema. Recomana’ns un llibre del món. Venda de llibres solidaris. Mostra de treballs presentats a l’Emili Mira 2019

Horari: de les 11 a les 14 h

Lloc: terrassa del bar

  • Actuació de la Coral de Psicologia

Horari: de les 13.30 a les 14 h i de les 14.30 a les 15 h

Lloc: terrassa del bar

Horari: de les 14 a les 14.30 h

Lloc: terrassa del bar

  • Visita al campus (només concursants de la RodaGimcana inscrits prèviament)

Horari: de les 12 a les 13.30 h

Lloc: terrassa del bar

  • Taula rodona «La potencialitat educativa de l’obra de Joan Brossa». Amb Judith Barnés (Fundació Brossa), Patrici Batalla (escola El Puig) i Carles Gràcia (escola Els Pinetons). Condueix: Glòria Bordons (Universitat de Barcelona)

Horari: de les 17.30 a les 19 h

Lloc: Sala de graus. Edifici de Migdia I. 3a plana

  • Exposició sobre Joan Brossa

Horari: tot el dia

Lloc: Vestíbul de la biblioteca

MAIG

DEL 8 AL 31 DE MAIG

Activitat: concurs emBROSSAts dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona adreçat a tota la comunitat UB. Aquest concurs se suma als actes i activitats de l’Any Brossa 2019.

DIMARTS 7 DE MAIG

Facultat de Filologia

Activitats

Horari: a les 18 h

Lloc: Pati de Lletres de la Facultat de Filologia

DIVENDRES 10 DE MAIG

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

Activitat: finalització del termini per presentar la candidatura al V Premi a la qualitat lingüística dels TFG de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Ensenyament d’Infermeria

Horari: a les 13 h

Lloc: Secretaria d’Estudiants i de Docència del Campus de Cièncices de la Salut de Bellvitge

DIVENDRES 31 DE MAIG

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

Activitat: publicació del resultat del Concurs Literari Lletres de Maig al Twitter del Campus

Activitat: finalització del termini per presentar la candidatura al V Premi a la qualitat lingüística dels TFG de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Ensenyament de Podologia

Horari: a les 13 h

Lloc: Secretaria d’Estudiants i de Docència del Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

ALTRES ACTIVITATS

Facultat de Dret

Activitat: III Setmana Cultural a la Facultat de Dret

Data: del dijous 25 al dimarts 30 d’abril

Facultat de Belles Arts

Activitats:

  • Taula rodona sobre Joan Brossa en què intervindran diferents especialistes que han fet estudis acadèmics sobre la seva obra

Data: divendres 27 de setembre

  • I Premi a la Qualitat Lingüística dels treballs finals de grau: Belles Arts, Conservació-Restauració de Béns Culturals i Disseny

Data: pendent de confirmació

Facultat de Dret

Activitat: Concurs de Microrelats, adreçat a tota la comunitat universitària, sobre temes relacionats amb els àmbits policíac, judicial, criminològic o polític.

Data: novembre de 2019

Notre-Dame, notre drame

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor i crític literari

campanario-historica-catedral-notre-dame-derrumba-1555352374944

Ni la fúria de la revolució francesa, ni les ordres de destrucció de Hitler, ni els intents d’atemptat islamista, ni fins i tot els diversos bombardejos que, al llarg de la història, ha patit la ciutat de París, van aconseguir el que avui l’estupidesa humana ha liquidat tota sola. Destruint la catedral, efectivament, la catedral de les catedrals medievals, convertir en fum la més alta joia del gòtic, cremant la gran dama blanca.

Notre-Dame, Nostra Dona de París, no només és el centre de París, també n’és el seu origen singular, n’és la llavor i la més legítima genealogia. Fou el primer gratacel quan encara no existien els gratacels, la colossal seu vertical mai vista, una de les més fabuloses gestes de l’arquitectura de tots els temps, quan de cop i volta el temple es va omplir de llum, com en un esclat del cel, d’esplendor i de resplendor, de celebració de la vida, de prou confiança en l’avenir. Fou quan l’expansió de les ciutats que van adoptar la cultura del comerç, de l’intercanvi, del coneixement que havia irromput dins de les grans cases d’oració com una reconciliació amb el món. Blanca per fora i blanca per dins, és una catedral que no s’assembla a res, sobrenatural, com si fos una aparició de la Mare de Déu, però permanent, allà dreta, damunt del Sena, impressionant, com un prodigi del cosmos, tan real i incomprensible com els estels.

A la seu s’hi ha vist el que no està escrit. Felip el Bell hi va reunir els Estats Generals, Enric IV es va casar amb Margot per acabar amb les guerres de religió, Helmut Kohl hi va plorar durant el funeral per François Mitterrand. També s’hi ha sentit la música més extraordinària de totes les caixes de ressonància i Victor Hugo hi va situar una cèlebre història d’amor entre un geperut i una dona més que bella. Si és que París encara és la capital històrica d’Europa, la del nord i la del sud, la de l’est i de l’oest, la ciutat que inclou totes les altres ciutats, és perquè conté tots els codis, incorpora totes les traces, perquè té la fesomia de la nostra segona o tercera llar, una bellesa artística que reconeixem, que ens interpel·la i ens acull, que ens indica, que ens garanteix que sempre som en el moment correcte i en el lloc adient, on ens pertoca, que som a París, on mai no som ni podrem ser estrangers.

Notre-Dame de París és el París que ens quedava quan només ens quedava París. Quan Maurice de Sully va ser escollit com a arquebisbe de París l’any llunyà de 1160, va reformar completament la punta oriental de l’Illa de la Ciutat, del París primitiu que vivia dins del riu, amb un projecte desmesurat, tan desmesurat com les conviccions religioses de l’època, exagerat com la riquesa de l’església francesa, com l’aposta decidida per una obra col·lectiva consagrada a la bellesa, a l’excitació permanent dels sentits del cos, però en direcció a la Mare de Déu, intercessora davant del Faedor. 107 metres de llarg i 5.500 metres quadrats de sòl.

Dues grans torres que farien sentir millor les campanes arreu i acollirien els peregrins d’arreu. Un colossal disseny iconogràfic, una multitud d’estàtues i de relleus policromats que asseguraria, com en una Bíblia de pedra, la pedagogia necessària per a la fe, per a la salvació de l’ànima. Una escola catedralícia per desenvolupar els coneixements més nous i un hospital per als malalts. Durant molt de temps Notre-Dame fou el monument més imponent, la joia de la corona, l’emblema que reclamava per a París la capital dels territoris del rei de França.

La seu més formidable del Cristianisme, aviat contestada per les catedrals de Reims i de Rouen. Allà s’hi guardaven, potser ja no hi són, algunes joies irrecuperables com els extraordinaris vitralls medievals, gegantins i fabulosos, aquell cinema abans del cinema que jugava amb les ombres i les llums per recuperar a contrallum, per vivificar, la història sagrada. O la camisa de Sant Lluís, rei de França, que exhibia com una joia el museu de la catedral. Notre-Dame de París és el París que ens quedava quan només ens quedava París. Ara ho reconstruiran tot, segurament, però París no deixa de cremar perquè a tots en faci vergonya el que ha passat.

Un estudi cultural que ens calia

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor

Captura de pantalla 2019-04-10 a les 10.45.18Esdevé fascinant abocar-se a aquesta breu panoràmica de la literatura castellana escrita per catalans, des del segle quinzè fins a l’actualitat, amb figures tan assenyalades com Carlos Ruiz-Zafón, Salvador Pániker, Maruja Torres o l’imprescindible Javier Cercas. Probablement per raons polítiques i no pas literàries, aquest llibre només mira els catalans administratius i no pas culturals. Com hauria guanyat la perspectiva de l’estudi, la ideologia pròpia del llibre i el seny combinat amb l’esforç si no s’haguessin estalviat els millors noms de la cultura catalana en castellà. La realitat viva dels Països Catalans va més enllà de les projeccions catalanistes previstes per Joan Fuster, de tal manera que, per exemple, fa estrany parlar del fenomen de l’Escola de Barcelona, sense una de les seves més destacades muses, la mallorquina Carme Riera, tan assagista i tan poc catalana de naixement com Francesc Candel, un valencià que, en canvi, sí que és inclòs en el llibre. Com hauria guanyat en espanyolitat, en castellanisme, percussió i, sobretot, en qualitat literària si s’hagués recollit el conreu de la llengua castellana per part de grans mestres insulars com Joan Alcover, Gabriel Alomar, Tomàs Aguiló, Joan Estelrich, Valentí Puig, Joan Ramis, Llorenç i Miquel Villalonga. O afegint a l’ensems els noms dels valencians Vicent Blasco Ibáñez, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Carlos Arniches, Xavier Casp, Lucía Etxebarria, Juan Gil-Albert, Juan José Millás, Vicente Molina Foix, Francisco Tomàs i Valiente i Fernando Vizcaíno Casas.

Com hauria guanyat aquest magnífic estudi si s’haguessin tingut en compte algunes de les muntanyoses piles de bibliografia sociolingüística que expliquen perfectament per què la cultura catalana fou, des dels seus orígens una cultura plurilingüe i oberta als quatre vents, en la qual convisqué el català amb el llatí, l’occità, l’hebreu, l’àrab i l’amazig per citar-ne només els idiomes més principals. El meu mestre Martí de Riquer, savi dels temps originaris, no deixava de tenir present que el llibre medieval mai no es llegeix sol i que les literatures nacionals són, a tot estirar, una convenció acadèmica més desgraciada que útil. Però una convenció que cal dibuixar primerament abans d’oblidar-la, abans de superar-la. Sense els estudiosos de la literatura catalana en català no es podria ara obrir la curiositat a d’altres perspectives, com la dels catalanoparlants que van esdevenir escriptors en llatí com el gegant Joan-Lluís Vives o escriptors en altres il·lustres llengües com el francès o l’italià. La importància de la llengua castellana en terres de llengua catalana quedaria encara més ben perfilada. Sens dubte té raó l’autor quan diu que existeix una altra Catalunya. I fins i tot afegiríem que hi ha una altra i encara una altra més enllà de les modes i els oportunismes de l’actualitat. Vegem, aquest sentit, la inexplicable absència d’un dels grans escriptors barcelonins, autor en francès i espanyol, José Luis de Vilallonga, marquès de Castellvell a qui vaig conèixer i freqüentar durant els darrers anys de la seva vida. Un dia d’aquests en parlarem aquí. Almenys fou més popular, interessant i millor escriptor que el pobre Fèlix Sardà i Salvany.

Sens dubte que calia que un periodista cultural tan preparat, tan intel·ligent, tan innovador i tan audaç com Sergio Vila-Sanjuán escrigués aquest minuciós estudi. És un dels nous savis de Barcelona. El seu llibre està tan ben fet que semblaria un afalac enumerar ara totes les importants virtuts que el decoren. El llibre és feliç, està inspirat, com diu el pròleg, en una conversa de l’autor amb Jordi Pujol, pigmeu intel·lectual si avui el comparem amb polítics de la mateixa corda ideològica i transcendència històrica, com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, dos escriptors de raça. Potser la política cultural, al capdavall, és menys interessant que la literatura per ella mateixa.

Certament, la moda d’escriure en castellà és ja una mania a Catalunya, una vella tradició que es pot remuntar al segle XV si es vol, amb la figura seminal d’Enric de Villena. Fa cinc-cents anys que dura. Ha donat grans moments de glòria, de comerç, de vitalisme, d’hipotètica harmonia peninsular, però fins ara cap fenomen comparable al que va representar la literatura en castellà en terres del gallec-portuguès. Tampoc no ha donat, per ara, cap gran escriptor català en llengua castellana, si més no comparable als grans noms castellans sorgits de la cultura basca com Miguel de Unamuno o Pío Baroja. Fins ara la literatura castellana a Catalunya no ha estat capaç d’oferir cap obra que pugui fer ombra a Josep Pla, a Sagarra, a La plaça del Diamant, a la poesia de Carner, de Foix, de Riba, a la poesia de Casasses, al teatre de Belbel, als contes de Quim Monzó, tots llibres eterns, homenatges a Catalunya. No hi ha cap títol escrit en castellà procedent de terres catalanes que tampoc pugui competir amb l’obra de Cela, amb la generació del 27, amb el boom sud-americà. Ni un. No hi ha cap escriptor català en llengua castellana, en tot el segle XX, que pugui competir amb la gràcia, el pensament, el valor, la modernitat, la potència, l’entusiasme, la creativitat d’un escriptor en llengua francesa, anomenat Salvador Dalí. Per afegir-ne un altre més.

Agustí Colomines presentà el llibre de Lluís Juste de Nin

El Dr. Agustí Colomines, director acadèmic de la Càtedra UB Josep Termes, presentà el llibre de Lluís Juste de Nin “Quan de tu s’allunya”. La desena novel·la gràfica del dibuixant recull un nou capítol de la història contemporània de la història de Catalunya. L’obra, que fou presentada el proppassat 5 de març a la Casa del Llibre, versa sobre l’exili republicà a Nova York. Segons l’autor, “hi ha un exili menys conegut que el de Mèxic o França que va portar a molts republicans a Nova York i que els va fer descobrir que en el país de la llibertat també hi havia soterrada una dictadura”.

Colomines va iniciar la seva intervenció afirmant que el títol de l’obra de Juste de Nin és una clara evocació verdagueriana que ens remet al poema L’Emigrant de Mn. Cinto Verdaguer, publicat el 1893 i musicat pel mestre Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català, l’any següent. Va recitar-ne els primers versos: “Dolça Catalunya / pàtria del meu cor / quan de tu s´allunya / d´enyorança es mor” i a partir d’aquest preludi va desgranar una intervenció sobre l’exili republicà i sobre la mirada d’aquests catalans que es van empeltar en la societat dels EUA, de la qual el llibre n’ofereix una visió privilegiada. Podeu llegir tota la intervenció del Dr. Colomines al diari El Núvol: http://www.nuvol.com/critica/juste-de-nin-quan-de-tu-sallunya/Juste-de-Nin.-Al-fons-Agustí-Colomines-680x453(2015) Quan de tu s'allunya

Murió Tulio Halperín Donghi, el historiador de la Argentina, por Claudio Martyniuk

© Revista Criterio

© Revista Criterio

Ha muerto un historiador. No uno más. Murió el historiador de Argentina. Tulio Halperín Donghi (1926-2014) escribió los textos de referencia a partir de los cuales los historiadores contemporáneos han analizado y siguen discutiendo los siglos XIX y XX de un enigmático país. Su primer libro fue El pensamiento de Echeverría (1951), y ya en 1955 comenzó a destacarse hasta renovar la lectura de nuestro pasado. Quizás su libro más importante haya sido Revolución y guerra (1971), en el que traza la estructura socioeconómica de la campaña bonaerense del siglo XIX y da cuenta de la formación de la clase terrateniente. Pero el trabajo de archivo y el mayor rigor académico lo articuló con la revisión de la historia de las ideas y el cultivo provocador del ensayo como género en el cual logró intensidad para penetrar en flujos que a veces desatiende la reconstrucción histórica. Ante las experiencias infranqueables de la violencia, los horrores y el terror, ante las heridas que una y otra vez se registraron en nuestra sociedad y que permanecen como fallas subterráneas, ante esas resistencias opuso el esfuerzo, la voluntad mayor de lucidez. Alguna vez dijo que “la nostalgia es el gran motor de nuestra historia”, y desde ese prisma se abocó a un fenómeno singular, complejo y perturbador, el peronismo: “el peronismo se legitimaba satisfaciendo una nostalgia”. Una y otra vez volvió al peronismo, siempre con pasión crítica.

El prólogo de Proyecto y construcción de una nación (1980) se convirtió en libro: Una nación para el desierto argentino (1982, aquí enlazamos los primeros capítulos), e intensamente allí repasa los proyectos de 1837, reformulados en 1852 y 1880, vuelve a la ilusión del orden y el desierto que reaparece con los diversos enfrentamientos. Compleja, sofisticada, sin esquematismos de bandos, sin anhelos legitimatorios, Halperín Donghi ha dado cuenta de cómo Argentina se proyectaba, y cómo aquello que se ideaba hacer se deshacía, tantas veces con ferocidad, brutalidad y matanzas.

Son memorias (2008) presenta al historiador que ha pasado buena parte de su vida en los archivos, al profesor emigrado y al elegante crítico del peronismo constatando que toda su vida fue afectada por la política. Hasta el aburrimiento y ya la incomprensión, ha pensado que hemos sido marcados por la disputa peronismo-antiperonismo.

Nacido en Buenos Aires, fue hijo de una familia inmigrante mixta —judía y católica. Su padre fue profesor de latín, su madre fue profesora de castellano y de literatura italiana. Estudió en el Colegio Nacional Buenos Aires, luego en la UBA. Empezó química en Exactas, luego de dos años quiso ser historiador. Sus padres le dijeron que no iba a poder mantenerse, que mejor estudiara derecho; lo hizo para tener una patente que le permitiera no sabe bien qué. Encontró allí, en Derecho, que aprender consistía en pasar exámenes. Se describió como “un estudiante lumpen en Derecho”; se recibió. Después estudió historia en Filosofía y Letras de la UBA, luego en Turín y París. Enseñó en la UBA, la Universidad Nacional del Litoral, Oxford y, desde 1972, en Berkeley.

En el laberíntico Dwinelle Hall dictó sus clases y tenía su oficina en el Departamento de Historia.

Se alejó, entonces, de la Argentina desde 1966. Nunca Argentina le fue indiferente. Pero con el correr de los años supo que nunca volvería. Obviamente, siempre volvió, siempre se mantuvo cerca, siempre buscó la distancia correcta con la Argentina. En La larga agonía de la Argentina peronista (1994) vuelve sobre el peronismo. Lo concibe como una revolución que construyó una nueva sociedad, con sectores que conquistan su ciudadanía, un nuevo rol del Estado, el logro del pleno empleo y la economía cerrada al mundo. Pero “la fiesta peronista” llegó a su fin en 1949. Luego dirá que “la noción de revolución, referida al peronismo, es quizás innecesariamente provocativa”, pero uso el término porque el peronismo elevó un 10% la participación de los asalariados en el PBI. Siempre fascinado y con miedo ante la Argentina del ciclo peronista, de 1946 a hoy, desafiado por la dificultad de estudiar lo que entendió como una cultura política sin paralelo en el mundo, ante la cual resulta difícil fijar parámetros.

Fue escéptico de diversos modos. Nunca creyó en la historia militante. Tampoco en el determinismo histórico: no se sabe qué hace el pasado sobre el futuro, tampoco cómo lo hace. Subió una y otra vez al carrusel mediático, pero con desconfianza. Criticó el absurdo de la hiper especialización académica. Fue, en cambio, un fino tejedor: “Hay realidades en la Argentina de hoy que dependen del equilibrio social de la campaña durante el rosismo, pero a la gente no le interesa qué pasó con una montonera en 1823. Y sobre eso no hay nada que hacer.” Ante Sarmiento demandó un evaluación compleja, ya que quiso ser un hombre del futuro, pero a la vez un hombre arraigado en el pasado. Ante la existencia de un país que podía dudarse que lo fuera se resignó. Con sus obras se puede hacer aquello o que decía que debemos hacer con las obras de Sarmiento: “Abrirlas al azar”. La herencia está ahí, a disposición de todos. Tiene una enorme riqueza de sugestión, de lecturas posibles, aun las más contradictorias. Y esa sugestión no está, por cierto, en ninguna de las imágenes convencionales del historiador-profeta. “La historia es un relato sobre el cual se establece un acuerdo, pero el problema es que no puede haber un acuerdo”, enseñó Halperín Donghi.

Publicado previamente en Clarin.com, 15/11/2014

Más información, aquí.

Cambó i Companys, amb els fets d’octubre de 1934 com a rerefons, per Agustí Colomines i Josep M. Ortiz Arilla

_Camb__Companys__en_el_Teatro_Gaud__de_Barcelona

Aquest mes de novembre del 2014 Francesc Cambó i Lluís Companys han tornat, si se’ns permet la irreverència, als escenaris. Concretament a la petita sala del Teatre Gaudí de la capital catalana, a prop de la Sagrada Família. Felicitem-nos per aquesta bona notícia i donem les gràcies a Frederic Roda per haver ideat, dirigit i recuperat aquesta magnífica obra que es va estrenar per primer cop l’any 1988. Donem també les gràcies a un inspirat Carles Martínez, l’intèrpret superlatiu que dóna vida als dos polítics catalans amb força versemblança. El mèrit més remarcable de l’actor no és, però, que sigui creïble — ell mateix ja va interpretar aquests dos papers quan era joveníssim en la primera estrena—, sinó que en aquesta representació fa de mèdium.

Un actor pot fer aquesta funció, diguem-ne paranormal, de la mateixa manera que un historiador pot assumir idèntic rol si vol entendre les motivacions profundes i els ressorts íntims que mouen a l’acció el subjecte d’estudi. Per reeixir en aquestes dues funcions, la de biògraf o la d’actor, calen grans dosis de treball, tenacitat i, sobretot, d’aniquilació de l’ego. Només així s’aconsegueix generar l’empatia necessària amb el personatge històric i es fa creïble per a l’espectador o el lector, tant és, per evitar el que observava Alexis de Tocqueville sobre alguns autors que viuen tancats en ells mateixos “En els seus escrits, l’autor sovint sembla gran, però la humanitat és sempre petita”.

L’actor o l’historiador que aspiri a l’excel·lència ha d’endinsar-se en el personatge històric encara que no li sigui simpàtic, li resulti indiferent o bé que no sigui de la seva corda. Ens podem imaginar dues personalitats polítiques més antagòniques com Companys i Cambó? Allò que deixa bocabadat l’espectador d’aquesta obra no és que Martínez memoritzi i digui els dos discursos representats amb una perfecció absoluta, sinó que, de fet, deixa de ser ell mateix durant els noranta minuts que dura l’espectacle per ser realment Companys i Cambó rere l’atrezzo. El miracle s’ha obrat i al final de la representació el públic vibra, literalment, amb la força que l’actor transmet des del faristol i que inunda la petita sala.

Rebobinem.

Som en una sala de dimensions molt reduïdes i no som els únics historiadors presents en aquesta reestrena. Deia Gabriel Ferrater, parlant de Carles Riba, que “vivim en un país on les coses es perden en la negra nit de l’oblit amb l’automatisme més sensacional”. El públic present, i no tan sols els historiadors, té aquesta mateixa sensació abans de començar la funció. El que realment fa mal és l’oblit. L’oblit de la història que a poc a poc es va substituint per la mitificació del passat. Aquí no ha mistificació de res, perquè l’obra, en dues parts, se sosté amb els dos textos originals.

1-Cambó-1-MBPrimer acte. Amb un petit esforç d’imaginació, i fent abstracció d’on som, podem tenir la sensació d’estar asseguts a la “fila zero” del Congrés de Diputats, el 30 de novembre de 1934 i no pas el 13 de desembre d’aquell any, com es diu al programa de mà. El debat parlamentari se centra en un fet de gravetat extrema: la revolució d’octubre de 1934. Davant nostre, al bell mig de la penombra, i donant l’esquena al públic apareix Francesc Cambó. De repent es gira, donant la cara, la penombra es dilueix i el seu rostre sever s’il·lumina. Es fa un silenci dramàtic que dura uns segons i tot seguit comença el seu discurs: “Comprenderán los señores Diputados que mi intervención en este debate es inexcusable…

Francesc Cambó és un personatge tràgic de la història de Catalunya. De posat altiu i verb afilat, era un dandi a qui agradaven, com es constata a les seves memòries, les aventures galants refinades i fer diners. Tal com ironitzava Companys a principis dels anys vint, la brillantina i la colònia cara formaven part indissoluble del seu posat. La suficiència del personatge no pot amagar que el Cambó de 1934 fa més d’una dècada que suporta una íntima tragèdia, que el pas dels anys accentua i l’acompanyarà fins al final dels seus dies. Qui havia estat l’esperança del catalanisme polític conservador, al capdavall no acabar essent un polític perifèric. Elogiat per Enric Prat de la Riba, qui havia quedat impressionat per la seva capacitat organitzativa del jove Cambó, va compartir aventures revolucionàries amb el mateix Companys durant l’època de la Solidaritat Catalana: tot dos havien conspirat junts fent arribar cartes d’amagat als ajuntaments catalans. Un cop desaparegut Prat de la Riba, el catalanisme polític quedà orfe, va partir una “crisi” de lideratge que Cambó no va poder suplir. Al contrari, com més important era el seu paper a la política espanyola —en aquest discurs es vanta de ser el favorit de don Antonio Maura—, més secundari esdevé en la política catalana.

És en aquell 1917 quan comença l’enemistat entre Cambó i Companys que els anys eixamplaran encara més. Cambó no li perdonarà. La revenja camboniana és més que evident en les seves memòries. Des de finals de la dècada dels anys 10 Cambó i Companys emprenen camins diferents. Companys cap a l’obrerisme, Cambó es deixa anar pel pendent que el portarà a abraçar el reaccionarisme més descarnat, per bé que defensi una Catalunya autònoma. Cambó defensa, certament, una Catalunya autonòmica dins d’una Espanya gran, una empresa “imperialista” fracassada que li reportarà molts disgustos. Així ho deixa entreveure en les seves rèpliques acerades al diputat monàrquic Antonio Goicoechea o bé al carlí Esteban de Bilbao: “¡Cómo se relamían los más viejos parlamentarios por el bello discurso que Cambó produjo ayer en la Cámara….! y los bisoños. Y yo…”, va escriure Wenceslao Fernández Flórez a l’ABC. Els dos diputats de la dreta espanyola tenien una visió obtusa i destralera dels fets d’octubre de 1934 i Cambó els diu que ell està més al cas de la realitat catalana. Però la realitat era que Cambó va tenir força dificultats, a diferència de Prat de la Riba, d’adaptar-se als nous temps condicionats per la irrupció de la societat de masses i l’ús massiu dels mitjans de comunicació.

El discurs de Cambó és grandiloqüent, injust de vegades, egocèntric, però, escoltat avui, és d’una actualitat que fa basarda. El redactor del diari El Sol l’encerta quan escriu que “Este hombre lleva encima una tragedia mítica (…) Este rey Midas de Verges (sic) hablaba ayer con melancólica ilusión al recordar la España que él pensaba construir desde el Ministerio de Fomento, y con rabia por votar alejado de los puestos donde él podía haber sido útil a España”. No va ser-ho. O sí, però d’una manera radicalment diferent: finançant l’aixecament militar franquista.

Pausa de quinze minuts. Alguns espectadors enfilen cap al lavabo, surten al carrer a fer una cigarreta, consultar el mòbil o, simplement, a estirar les cames. Uns quants romanem a la sala fent-la petar. El temps passa volant, tothom al seu lloc. I es fa el silenci.

1-Companys-1-MBLa sala és ara a les fosques i per una cantonada apareix una figura imponent, amb gest ferm i segur, que puja al faristol de fusta color marró fosc. L’home està, aquest cop també, d’esquena. És el Molt Honorable Lluís Companys, figura tràgica per excel·lència de la història de postguerra. És elegant i irradia una gran força continguda. Som al Parlament de Catalunya, en la sessió del dia 5 de maig de 1936. Companys és en el punt més àlgid de la seva carrera política malgrat les convulses vicissituds del darrer any i les nombroses crítiques que ha rebut per la seva actuació en els fets d’octubre. Unes crítiques que encara són vives aquesta tardor del 2014 ens alguns sectors de la dreta pura i dura.

La foscor s’esvaeix de nou i el rostre de Companys rep un flaix lluminós que transmuta progressivament la coloració de la seva faç: “Senyors Diputats: Em sap greu haver-me d’aixecar en aquesta hora tan avançada, cosa que m’obligarà a concretar el meu pensament…”. Han passat vuitanta anys d’aquell 5 de maig i nosaltres estem amb l’ai al cor perquè sabem què va representar aquell seu discurs en els anys a venir. Vivint un moment especial. De nou silenci dramàtic, una mirada escrutadora es dirigeix cap a la gernació de diputats que esperen expectants la seva intervenció. Nosaltres no ho hem sentit però abans han intervingut els diputats Jaume Simó Bofarull (radical independent), Pau Romeva (Unió Democràtica de Catalunya), Joan Fronjosa (de la Unió Socialista de Catalunya) i, sobretot, Josep Dencàs (Estat Català), antagonista principal de Companys en aquesta sessió parlamentària. Dencàs justifica la seva actuació durant els fets d’octubre, els quals, fa saber al Parlament, es covaven des de tres mesos abans de la revolta. Dencàs, es mostra, sense embuts, ferm partidari de la lluita armada i pel que sembla és molt afeccionat a la literatura bèl·lica. Josep Dencàs mutatis mutandis exposa en termes militars el que és un conflicte de caire polític motivat per l’entrada al govern de la coalició formada pel Partido Republicano Radical (PRR) i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

El maig de 1936 la claveguera per on havia fugit Dencàs un cop fracassat l’esclat revolucionari ja havia adquirit la dimensió mítica que encara conserva avui dia. Dencàs es justificà: “Vàrem aprofitar la claveguera, que no era aquesta la missió que havia d’haver complert. No era preparada per marxar, perquè és elementalíssim que si nosaltres ho haguéssim tingut preparat no hauríem hagut de passar els vuit dies que passàrem…”. Les burles, les justificacions injustificables, els retrets i les amagues discussions inunden el saló de sessions. El parlamentarisme de llavors era dinàmic i no com és ara, que ningú interromp ningú.

Dencàs, que ja no forma part del Govern, intenta repartir culpes a tort i a dret, s’enfronta amb duresa i amargor al conseller de Justícia i Dret, Joan Lluhí i Vallescà. Finalment, però, Dencàs va haver de reconèixer que el comportament de Companys havia estat heroic a pesar de la decisió de claudicar davant les forces del general Batet. Companys, en canvi, retreu a Dencàs la seva incompetència com a estratega i la seva manca de previsió logística: “El desastre d’organització del 6 d’octubre afecta singularment la V.S., i he de reconèixer que també a nosaltres perquè havíem cregut en els dots d’organització de la V.S. L’hem pagat, però també ens afecta a nosaltres”. Companys defensa el pensament polític inherent als fets d’octubre pel tal de preservar l’essència catalanista i republicana del seu ideal enfront del que considerava una deriva feixista de la República amb l’entrada al govern de la CEDA de Gil-Robles. El president català fa, tanmateix, una mica autocrítica: “I si del Govern hagués hagut de sortir una paraula de més cordura i de més seny, d’un valor més serè, no era meva, puix reconec que la meva era una actitud en aquell moment una mica temerària”. Companys va acabar la seva intervenció remarcant la dimensió europea del problema —l’ascens del feixisme— i felicitant-se per la recuperació de l’autogovern català després de la victòria electoral del Front d’Esquerres: “…que l’autonomia hauria quedat, no ja morta en l’estructura, sinó morta en la seva base. I fora d’Espanya ens haurien qualificat de fenicis o del que sigui, i hauríem tingut l’aversió de totes les forces obreres i de tots els nuclis republicans”. Companys en estat pur.

Cau el teló imaginari i el públic aplaudeix llargament i amb força. Carles Martínez, xop de suor, surt diverses vegades per agrair el reconeixement entusiasta del públic. Es fon en una abraçada amb Frederic Roda, l’esforçat director d’escena. A nosaltres ens assalten els bells versos de William Shakespeare, portats al català per Salvador Oliva, que fa així:

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat

de rostre i llavis mori sota la seva falç.

No s’altera l’amor amb la fugacitat,

sinó que sobreviu fins als dies finals.

Això pot ser el teatre. Això és, segur, la història.

 

Cambó/Companys: espectacle d’oratòria parlamentària sobre els fets del 6 d’octubre de 1934. Interpretat per Carles Martínez. Ideat i dirigit per Frederic Roda i Fàbregas

Teatre Gaudí Barcelona del 5 al 23 de novembre de 2014. Més informació: http://teatregaudibarcelona.com/es/cambo-companys/

>Sharing Cultures 2011

>

Call for papers now open at:
http://sc2011.greenlines-institute.org

Dates: 3 – 6 July 2011
Place: Tomar
Country: Portugal
Scope: Sharing Cultures 2011 follows the path established by the previous Conference on Intangible Heritage (Sharing Cultures 2009) and aims at pushing further the discussion on Intangible Cultural Heritage (ICH), under the main topics proposed by the UNESCO Convention (please refer to the list of Topics). Now that the concept of ICH has gained its rightful place among the scientific community and that a large number of research works are recognised as fundamental pieces for the comprehension of human societies, organisations and ways of living, scientific events thatgather scholars, researchers and academics with on-going work on ICH are privileged moments to share experiences, problems, questions and conclusions. Sharing Cultures 2011 aims at being one of those moments, gathering some of the most prominent researchers in this area, inviting all Delegates to share their recent work and achievements. Furthermore, Sharing Cultures 2011 will include a number of workshops on traditional craftsmanship, promoting some hands-on experience to all Delegates, who will have the opportunity to learn from the real owners of traditional know-how. Authors intending to submit papers to Sharing Cultures 2011 are encouraged to address one of the topics of the Conference, making evidence of ongoing research work. The Conference will welcome papers and presentations on field work, case studies and theoretical approaches to ICH.

Contact persons:
Alberto Moreno (Mr.) – Secretariat – sc2011@greenlines-institute.org
Sérgio Lira (Prof.) – Co-Chairman – slira@greenlines-institute.org

Organiser:
Green Lines Institute for Sustainable Development
Av. Alcaides de Faria, 377, S.12
4750-106 Barcelos
PORTUGAL
Telephone: + 351 253 815 037
Fax: + 351 253 824 730
mail@greenlines-institute.org

website of the event: http://sc2011.greenlines-institute.org