Arxiu de la categoria: Moviment Obrer

Francesc Layret, el polític desconegut

Publicat el per
Respon

Revelacions biogràfiques inèdites en el centenari del seu assassinat a Barcelona el 30 de novembre de 1920 per uns pistolers pagats per la patronal. Reproduïm l’article que el periodista Josep Playà Maset va publicar a La Vanguardia, 16/01/2021.

Catàleg digital de l’exposició

El centenari de la mort de l’advocat i polític Francesc Layret (1880-1920), o, per ser més precisos, de l’assassinat a trets per uns pistolers a les ordres del Sindicat Lliure (1919-1931), ha passat pràcticament desapercebut tot i ser una de les personalitats més influents de la Catalunya de fa un segle. La seva actuació com a regidor i alcalde accidental de l’Ajuntament de Barcelona i com a diputat per Sabadell al Congrés, el seu ascendent i la seva relació amb Lluís Companys (1882-1940), però sobretot la seva tasca com a advocat laboralista, sovint per defensar treballadors de la CNT (1910), i la seva actuació a favor del moviment obrer i del catalanisme, van convertir-lo en un personatge incòmode.

VAN REBRE 40.000 PESSETES

El propietari de l’Espanya Industrial va pagar als dos pistolers que van matar Layret

El llibre Francesc Layret. Vida, obra i pensament (Tigre de Paper), de l’advocat i exdiputat de la CUP Vidal Aragonés, i l’exposició Francesc Layret, Diputat per Sabadell. El fil roig del Catalanisme al Museu d’Història de Sabadell, comissariada per l’historiador Jordi Serrano, no tan sols omplen aquest buit, sinó que aporten dades inèdites sobre el personatge i sobre les últimes hores de la seva vida, abans que fos abatut de set trets per dos pistolers a la porta de casa del carrer de Balmes, 26, de Barcelona. Tenia 40 anys.

El llibre ja va per la segona edició

CONFLUÈNCIA DE LES ESQUERRES

Layret propugnava un ampli acord polític, Amb el PSOE i la UGT, amb els republicans catalans i amb sectors moderats de la CNT

El 30 de novembre de 1920 Layret tenia previst anar a veure l’alcalde de Barcelona, ​​Antonio Martínez (1867-1942), per a demanar-li que intercedís per 36 sindicalistes detinguts. Entre ells, Lluís Companys, i es rumorejava que els volien portar a l’illa africana de Fernando Poo, encara que en realitat els van conduir a l’penal de la Mola, de Maó. I quan Layret es dirigia al cotxe on l’esperava Mercè Micó i Busquets (1910–1936), dona de Companys, el van assassinar. L’acompanyava el senyor Rodríguez, el seu assistent personal, perquè Layret patia des dels dos anys una paràlisi a les cames i per sostenir-se necessitava d’un bastó i una crossa, i tot i així tenia dificultats per caminar.

ELS DOS PISTOLERS

Fulgencio Vera i Paulí Pallàs, primer es van escapar de la presó i més tard van ser amnistiats

Fins ara les biografies de Paco Madrid (1900-1952), Joaquim Ferrer (1937-2016), Francesc Casares (1927-2016) i una obra de teatre de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) i Xavier Romeu (1941-1983) no donaven massa pistes de l’atemptat. Es deia que els assassins eren els germans Muntadas i que mai se’ls havia detingut. Però segons s’explica ara, en el llibre i l’exposició, els pistolers van ser Fulgencio Vera i Paulí Pallàs (aquest en realitat era un nom fals, ja que correspon al fill de l’anarquista que el 1893 va intentar assassinar a governador militar de Catalunya, el general Martínez Campos). Van cobrar la recompensa de 40.000 pessetes en un hotel de la rambla Santa Mònica i ho van celebrar al Cafè Lion d’Or, sota el Teatre Principal. Va pagar Matías Muntadas (1854-1927), amo de L’Espanya Industrial, a qui el rei Alfons XIII havia concedit el títol de comte de Santa Maria de Sans. Els dos pistolers van ser detinguts, però al cap de poc es va saber que s’havien “escapat” de la presó. Deu anys més tard, amb la República, tornen a ser detinguts, i amb ells Ramon Sales (1893-1936), del Sindicat Lliure, però l’any 1935 són alliberats d’acord a una amnistia anterior.

Francesc Layret, el polític desconegut
Francesc Layret anava sempre amb bastó i crossa per què des dels dos anys patia una paràlisi a les cames  Fundació Josep Irla

En l’exposició de Sabadell es poden repassen les últimes 36 hores de vida de Layret. També s’exposa l’última carta que envia al diputat Marcel·lí Domingo (1884-1939), el mateix el dia de l’assassinat, i diversos objectes facilitats pels seus descendents, com una taula original del seu despatx, fotografies de l’àlbum familiar i un rellotge que es fabricava a la empresa de el pare. I es mostren fotos del multitudinari enterrament a Barcelona. Un grup de treballadors va arrencar el fèretre de mans dels empleats de la funerària i el van portar a coll. El seguici va esdevenir una impressionant manifestació de dol, interrompuda per la Guàrdia Civil a cavall. L’oficial que va donar l’ordre d’atacar va colpejar el taüt amb el seu sabre i tot seguit hi va haver fortes càrregues. L’Avenir (1920-1925), setmanari creat per Layret, el descriu així: “Es desplegà per la dita força una càrrega brutal, formidable, de la qual molts ciutadans resultaren atropellats i amb contusions no respectant ni a les senyores, ni a les representacions”.

Tant el llibre com l’exposició posen l’accent en el context d’aquest assassinat. L’any 1917 s’havia posat en marxa l’Assemblea de Parlamentaris i d’aquest any és també una vaga general, a la qual seguirà la vaga de la Canadenca i el locaut de la patronal. I en aquest context d’enfrontament, Layret proposava una candidatura que reunís des del PSOE i la UGT fins al moviment republicà i catalanista i a sectors moderats de la CNT. Ell ja havia impulsat primer la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-1918) i més tard el Partit Republicà Català (1917-1931). Aquest últim partit va ser el primer de l’Estat que es va adherir a la Tercera Internacional comunista (1919-1943).

Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica 'L'Esquella de la Torratxa'
Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica ‘L’Esquella de la Torratxa’

Layret era un persona preparada i brillant, de bona família, amb dues carreres (Dret i Filosofia), amb domini de quatre llengües. “Un home del Renaixement en un cos trencat”, ha escrit Aragonés. Va posar tota la seva capacitat intel·lectual al servei de la causa obrera, sense deixar el pragmatisme.

L’any 1908 des de l’Ajuntament de Barcelona va llançar un projecte d’escola mixta, gratuïta i catalana. No va quallar fins a la República i va provocar, entre d’altres. la reacció contrària de l’Església. El cardenal Salvador Casañas (1834-1908) clamava: “Les escoles neutres en religió i bisexuals. El nostre municipi implícitament negava la divina missió de l’Església i la posava al nivell de les sectes infernals inventades pels enemics de Crist “. Layret no deixava indiferent.

Com va dir el seu amic, Salvador Seguí (1886-1923), El Noi de el Sucre, arran de la seva mort: “Ja saben el que han fet”. Incomodava. Darrere d’aquell assassinat hi havia el governador civil de Barcelona, ​​Severiano Martínez Anido (1862-1938), que en els anys següents va dirigir una forta repressió sobre el moviment obrer, i el Sindicat Lliure, braç executor dels líders cenetistes, emparat per la patronal. Seguí va morir assassinat tres anys després. I Companys, que havia coincidit amb Layret al Liceu Políglota i a la Universitat, i amb qui mantenia una forta relació, va ser afusellat el 1940. Com assenyala Jordi Serrano, “els tres homes que representaven el pensament, l’organització i l’acció de un moviment polític que buscava una confluència àmplia d’esquerres i nacional, per sobre dels partits, van tenir un tràgic final”.

‘Caigué la crossa de l’poble!’

Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral
Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral  

La cantant Teresa Rebull interpretava una cançó dedicada a Layret amb lletra de Maria Mercè Marçal

L’exposició es tanca amb una cançó de Teresa Rebull (1919-2015), membre de Setze Jutges i filla de Balbina Pi (1896-1973), líder feminista de Círcol Republicà Federal de Sabadell (1887-1939), i que havia fet, ja embarassada, l’última campanya electoral amb Layret. La cançó recull un poema de Maria Mercè Marçal (1952-1998): “Dia trenta de novembre, / nit d’hores decapitades! / Vint bales foren, vint bales! / dia trenta de novembre, / nit sense alba de matí! / Ai!, com moria la nit! / Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!”.

Classe obrera i qüestió nacional

Publicat el per
Respon

“De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra”, Josep Vicent Marqués a Tots els colors del roig, 1997

El Primer de Maig de 1972, Germania Socialista va difondre el fullet La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: el 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista, Bloc Roig, del 1976. No fou fins al 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà, amb un pròleg de Josep Vicent Marqués, i amb el títol Clase obrera y cuestión nacional. Ara, la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, que dirigeix el professor Vicent Flor, n’ha fet una reedició en català, basada en el text del 1978, i adoptant, també, el títol de de l’edició castellana.

Classe obrera i qüestió nacional era la proposta de Germania Socialista per donar respostes “davant l’oblit de molts marxistes del problema nacional i davant els nacionalismes que no es plantegen aquesta lluita lligada a la de la classe obrera“. Quaranta anys després, aquest text serveix de reflexió per a l’esquerra valenciana i, també, per què no, la catalana. La proposta de Germania socialista continua essent essencial encara avui: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes, com així també defensava el mestre Josep Termes quan va definir la importància del catalanisme popular en la configuració del nacionalisme contemporani, especialment d’esquerra, però no tan sols.

Germania Socialista fou un grup de treball polític valencià que va sorgir al voltant de l’any 1970 dins dels corrents de l’esquerra revolucionària de l’època. Situat en el marxisme heterodox, va fer una important tasca teòrica centrada en el País Valencià i va ser pioner en la integració de reivindicacions polítiques vinculades a l’ecologisme, el feminisme i les noves lluites sorgides del Maig del 68. Aquesta reedició —a cura del professor Vicent Galiana i d’Andrés Gomis Fons, director general de Transparència, Atenció a la Ciutadania i Bon Govern de la Generalitat Valenciana— ens transporta a aquella època i per això incorpora una anàlisi prèvia del també professor, a la URV, Xavier Ferré Trill, per contextualitzar el text i Germania Socialista.

Per adquirir el llibre, cliqueu aquí.

Per què ha fracassat l’esquerra?

Publicat el per
Respon
© VilaWeb

Xavier Diez, integrant del GRENPoC, i Agustí Colomines, IP del grup i director de la Càtedra UB Josep Termes, van presentar dijous 6 de juny, a l’Espai VilaWeb, l’últim llibre del primer, Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. El llibre consta de tres parts, una històrica, una altra de diagnosi i una tercera de propostes per descriure el fracàs de l’esquerra a partir dels anys 60 del segle XX.

50è aniversari de CCOO de Catalunya

Publicat el per
Respon

Amb motiu del 50 aniversari del naixement de CCOO de Catalunya, el nostre director va enviar una carta de felicitació i reconeixement a l’actual secretari general del sindicat, Sr. Joan Carles Gallego, qui molt amablement va respondre. Reproduïm els dos missatges.

image001

Benvolgut,

En nom de la Càtedra UB Josep Termes et vull expressar la nostra més sincera felicitació pel 50è aniversari de la CONC. Catalunya no seria el que és sense l’organització i la força del moviment obrer. Això ho sabia molt bé Josep Termes, l’historiador que dóna nom a la nostra càtedra, el qual va dedicar un munt de pàgines a reflectir la lluita i la vivència obreres a Catalunya.
Així mateix, CCOO de Catalunya també va ser una de les grans organitzacions de resistència al franquisme. La conjuntura en la qual va néixer l’avui sindicat CCOO era d’una duresa extrema i el seu naixement va ser una porta a l’esperança. A més, CCOO de Catalunya va esdevenir fonamental per preservar, com diria Termes, la catalanitat obrera.
Així doncs, per tot això i per molt més, enhorabona i endavant. Que els propers 50 anys siguin tan profitosos com els viscuts fins ara.
Salut!
Agustí Colomines
 * * *
Benvolgut amic,

En el meu nom, i en el de la organització que represento, vull agrair-te molt sincerament les afectuoses paraules de felicitació que ens has fet arribar amb motiu de la celebració, el proper 20 de novembre, del 50è aniversari de les CCOO de Catalunya. Cinquanta anys defensant un sindicalisme de classe i nacional compromès amb els treballadors i treballadores i amb el nostre país.

Per això, si la teva agenda t’ho permet, m’agradaria poder-te saludar personalment en algun dels actes organitzats per commemorar aquesta efemèride tan important per a les CCOO de Catalunya.

Rep una cordial salutació.

Joan Carles Gallego

* * *

Per saber mes sobre CCOO i què va significar la seva existència per al moviment antifranquista i la difusió de la catalanitat entre els treballadors catalans, vegeu:

Fautino Miguelez: “Sindicalismo y reconstrucción de Catalunya“, Revista de Sociología, núm. 21, 1984, pp. 47-69

Agustí Colomines i Jordi Santolaria: “25 de CCOO: de moviment socio-polític a sindicat“. L’Avenç,  núm. 136, 1990, pp. 14-24

Rosa Maria Cruellas: “Els fons documentals de l’Arxiu Nacional de Catalunya per a l’estudi del moviment obrer“, Cercles. Revista d’història Cultural, núm. 8, 2005, pp. 323-328.

“Josep Termes – catalanisme, obrerisme, civisme”

Publicat el per
Respon

Josep Termes Llibre

Ja està disponible el llibre “Josep Termes – Catalanisme, obrerisme, civisme” editat per l’Editorial Afers i coordinat per Teresa Abelló i Agustí Colomines.  Josep Termes i Ardèvol, fill de pagesos pobres originaris de la Segarra i la Terra Alta, va néixer a Barcelona el 27 de juliol de 1936. Començà a estudiar farmàcia, però les inquietuds polítiques el portaren a estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, per la qual es va llicenciar en història l’any 1963. Va militar al PSUC fins al final del franquisme, quan va donar-se’n de baixa en constatar «que deixava de ser un partit obrer portat per obrers» i hi entraven els «nois de casa bona a manar». Lector de castellà a la Universitat de Sheffield (1963-64), el 1964 esdevingué professor ajudant a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat per segona vegada l’any 1966 junt amb altres professors per la seva activitat contra el règim franquista. El 1968 es va integrar a l’equip que va formar la Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual es doctorà l’any 1971. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (1982), el 1991 ho fou a la Universitat Pompeu Fabra dins l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Es jubilà l’any 2006 i va morir a Barcelona el 9 de setembre de 2011. Bibliòfil reconegut, va llegar una biblioteca amb 30.000 volums, Josep Termes fou un dels principals renovadors de la història social i del catalanisme en tant que va reinterpretar les actituds de l’obrerisme i dels moviments populars envers el catalanisme, posant en qüestió gran part dels postulats del marxisme ortodox que apuntaven a l’origen burgès del moviment de reivindicació nacional català. La seva obra sobre el moviment obrer és extensa i erudita des que va publicar Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (1965; hi ha un segona versió del 1972), una visió que culminà poc abans de morir amb el voluminós llibre Història del moviment anarquista a Espanya (2011). Amb l’Editorial Afers també va publicar un parell de volums miscel·lanis de la seva obra dispersa, Història de combat (2007) i La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer (2007), a més del vibrant estudi Misèria contra pobresa: els fets de la Fatarella del gener de 1937: un exemple de resistència pagesa contra la col·lectivització agrària durant la Guerra Civil (2005).

El llibre, amb pròleg del conseller de Cultura Ferran Mascarell, repassa la trajectòria de Josep Termes amb textos de diversos autors, que desgranen la seva obra i acció en tres capítols. El primer, Catalanisme, compta amb les aportacions de Jordi Casassas, Santiago Izquierdo i Lluís Duran. Al segon capítol, Obrerisme, hi ha els textos de Teresa Abelló, Pere Gabriel, Manel Lladonosa  i Francesc Bonamusa. L’últim capítol del llibre, Civisme, el composen els textos d’Agustí Colomines, Francesc Roca i Josep M. Solé i Sabaté.

Podeu comprar el llibre des d’aquest enllaç.

Manuel Serra i Moret

Publicat el per
Respon

Bz-kIwBIAAAcZNZ.jpg-large

 

 

El proper dilluns dia 20 d’octubre, a les 19, el Moviment Avancem ha convocat un taula rodona per evocar la figura de Manuel Serra i Moret (1884-1963), ara que fa gairebé mig segle de la seva mort i 130 anys del seu naixement. La crisi actual del socialisme català és un motiu més que suficient per debatre sobre una de les figures més rellevants de l’esquerra catalana. Des de la seva incorporació el 1912 a la Unió Catalanista del Dr. Martí i Julià fins a la reconstrucció socialista a l’exili, primer amb el Partit Socialista Català, i posteriorment, el 1945, amb el Moviment Socialista de Catalunya, Serra i Moret va maldar per fer compatible el catalanisme amb els postulats d’esquerra. El debat que proposa Avancem és, doncs, d’actualitat, especialment després que el PSC hagi fet costat al PSOE en la seva negativa a donar veu al poble per resoldre la voluntat emancipadora dels ciutadans de Catalunya.

En l’acte hi participaran Oriol Junqueras, president d’ERC, Marta Lasalas, periodista, Joan Ignasi Elena, líder d’Avancem i Agustí Colomines, historiador i director de la Càtedra Josep Termes. L’acte tindrà lloc al Centre Cultural Barradas. Rambla Just Oliveras, 56 de L’Hospitalet de Llobregat.

>Josep Termes, un referent

Publicat el per
Respon

>

Tots els països tenen uns homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos. En el nostre cas encara més per l’obligatorietat que comporta no tenir plena llibertat nacional, en haver de mirar sempre cap a dos escenaris, el que fem a nivell nacional i aquell on hem de jugar en l’àmbit espanyol. Els nostres mestres de pensament més coneguts de la Catalunya contemporània aportaven des de camps prou diferents una defensa explícita de la catalanitat, dels drets econòmics, socials, culturals i nacionals del país. Sabent les mancances de la relació, podríem citar: Manyé i Flaquer, Valentí Almirall, Joan Maragall, Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Gaziel, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i Rovira i Virgili.

La guerra ho trinxà tot, el país s’escindí. En la lluita pel dret a viure i per evitar el genocidi cultural de postguerra hi trobem noms extraordinaris de tremp i generositat, però no hi són d’altres, l’absència dels quals dol. Aleshores aparegué una generació cultural nascuda als trenta i quaranta que va sumar-se al PSUC, al partit dels comunistes de Catalunya, en els moments més durs de la lluita pels drets laborals i nacionals. Com diu en Lluís Duran o tan elogiosament destacà en Jordi Pujol, el PSUC era treball i pàtria. Persones que eren més antifranquistes que comunistes, com afirmava en el darrer article Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. Home clau per explicar l’abast tan ampli de suport, i en conseqüència de lluita antifranquista, que el seu partit tingué de forma destacada, possiblement per sobre de la resta de les forces antifranquistes.

Josep Termes va ser-hi i es va comprometre a fons, amb risc i convenciment. Home provinent del món popular del barri barceloní d’en Grassot, fill d’emigrants pagesos pobres de la Terra Alta i la Segarra, no es deixà enlluernar per un marxisme de cartró pedra, i quan aquest derivà vers un sectarisme marxista-leninista hagué de marxar. A la universitat també va patir les represàlies d’un món oficial que no acceptava esperits lliures. Res va ser obstacle per passar de ser un llicenciat en farmàcia a un dels historiadors –catedràtic universitari– més lúcids a nivell català i espanyol.

Historiadors com ell i altres alumnes de Vicens Vives, com Joan Reglà, Jordi Mercader, Josep Fontana, Jordi Nadal, Albert Balcells, Ernest Lluch, etc., o més joves, Rafael Aracil, J.M. Salrach, Eva Serra, etc. van ajudar a reflexionar el país sense por i amb una àmplia apertura de mires. En Termes ho va fer anant a les arrels del catalanisme i el seu origen popular, que desfeien les indocumentades valoracions d’un suposat origen burgès d’un moviment que mou milions de persones. Aitals tonteries en el fons amagaven matusseres interpretacions que feien en aquell temps intel·lectuals ortodoxos d’un comunisme prosoviètic (sic!) fins i tot amb arguments de base estalinista. Alguns d’ells de notòria família franquista i de casa bona.

El catalanisme, el moviment obrer i la seva singularitat única en la història de la humanitat, l’anarcosindicalisme, l’emigració de postguerra procedent de totes les Espanyes –com a ell li agrada de dir–, el dirigir tot un estol d’historiadors joves que buscaven línies noves de recerca, crítica i valoració i trobaven un col·lega impensat lluny dels estirats i tibats doctes més comuns, foren els seus camps de treball. La seva trajectòria rebé un reconeixement públic el 2006 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. El 1990 ja havia rebut la Creu de Sant Jordi. I ara acaba de rebre el Premi de la Comissió de la Dignitat. Tot més que merescut, però abans, aquest historiador bibliòfil, desordenat de debò, però amb un cap lúcid d’allò més, ha fet divulgació, ha parlat per a tothom i a tot arreu. Ha arribat a la gent.

En Pierre Vilar sempre deia que el científic de les ciències socials es devia a la societat. En Josep Termes ha fet això, sense fer escola acadèmica oficial l’ha fet tan extensa com el que més. A Catalunya i a Espanya ha anat a l’arrel dels problemes i amb rigor intel·lectual ens ha ajudat i ajuda a conèixer el moment pretèrit d’ahir que explica el perquè avui cap intel·lectual honest pot inhibir-se davant un futur nacional on tot el que es decideixi està a les nostres mans.

Article de JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ. Publicat a l’Avui, el 06/02/10. Il·lustració: Guillem Cifré