Arxiu de la categoria: Moviment Obrer

Xavier Diez: “L’arquitecte de la revolució anarquista va ser Garcia Oliver”

Publicat el per
Respon

Entrevista al membre del nostre grup de recerca, que ha tingut cura de les mítiques memòries El eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver, traduïdes per primera vegada al català amb el títol Nosaltres, els sense nom (La Campana).

Per: Andreu Barnils i Adiva Koenigsberg (fotografies)

Publicada a VilaWeb, 20.01.2022

Joan Garcia Oliver (1902-1980), ministre anarquista de la CNT durant la guerra de 1936-1939, pistoler els anys vint, amic de Josep Tarradellas i Francesc Macià, va escriure unes memòries mítiques, El eco de los pasos (Ruedo Ibérico), que expliquen com poques el segle XX català i la revolució anarquista des de dins. Ara el llibre es publica per primera vegada en català en traducció d’Emma de Porrata Dòria. És una versió reduïda pensada per al gran públic que porta per títol Nosaltres, els sense nom (La Campana). L’original eren 1.060 planes de lletra petita. Aquest, 408 de lletra normal. VilaWeb entrevista l’historiador Xavier Diez, l’home que ha tingut cura de la versió que des d’avui es pot trobar a les llibreries, i que n’ha escrit un interessant estudi previ.

El Mirador de Cultura de Joan Safont

Cada dijous rep al teu correu el repàs de l’actualitat cultural dels Països Catalans

—Garcia Oliver, traduït al català.
—Garcia Oliver és un patrimoni de Catalunya. L’anarquisme és un patrimoni de Catalunya. I era una injustícia que un text com aquest no estigués traduït al català. S’ha reparat aquesta injustícia amb un llenguatge menys ampul·lós: de la retòrica revolucionària pomposa, a un català estàndard. Garcia Oliver té una biografia que donaria per a unes quantes temporades de Netflix.

—Qui és Garcia Oliver?
—És un exponent d’una Catalunya silenciada. La Catalunya popular, anarcosindicalista i polititzada de la primera meitat del segle XX. I que trenca tots els tòpics amb els quals Vicens Vives ens va fer creure que els catalans eren gent pacífica i pactista. La societat catalana, com qualsevol societat europea, ha estat violenta i pacífica, revolucionària i conservadora. Garcia Oliver és un home d’extracció humil, que treballa de cambrer, després fa de sindicalista, de pistoler, i acaba fent de ministre durant la guerra de 1936-1939. Amb totes les contradiccions. Durant la revolució de 1936, és una de les persones que políticament mana més a Catalunya, els primers mesos de la revolució. Si Durruti era el cap militar, Garcia Oliver era el cap polític.

—Garcia Oliver és un home d’acció. Què és un home d’acció?
—Amb vint-i-pocs anys es fa revolucionari professional. Cosa que implica anar a trets amb la patronal. En diuen pistolerisme, d’aquells anys (1919-1923), però jo ho reivindico com a guerra civil. La guerra d’independència d’Eslovènia va comportar cinc vegades menys morts que la guerra entre patronal i sindicalistes dels anys vint. Garcia Oliver explica aquests anys des de dins. És representatiu de l’aristocràcia de l’anarquisme, i passa lògicament per la presó, on et llicencies com a anarquista. Allà, hi trobes lectures, vells llibertaris, i aprens la teoria. I la convivència amb els delinqüents comuns, que t’ensenyen com fer servir armes o escapar-te.

—Garcia Oliver ensenya un anarquisme dels anys vint i trenta auster. Militants contra l’alcohol, els jocs de cartes, la disbauxa. Ara dius “anarquistes” i veus un punk amb cresta. I no. Eren austers.
—Sí, la major part de l’obrer cenetista era conservador. No gaire diferent de l’obrer marxista. Però en l’anarquisme hi havia una mica de tot. També hi havia els naturistes i els individualistes, minoritaris.

—Aspecte important: la seva relació amb Francesc Macià, qui coneix a l’exili.
—Macià ofereix a Garcia Oliver un lloc als fets de Prats de Molló. I Garcia Oliver li diu, “no, hauries de fer com els irlandesos (guerrilla) i no a camp obert, guerra”. Quan llegeixes Garcia Oliver, et preguntes com pot ser que ningú no en parli. Jo, en descobrir-lo, vaig quedar bocabadat amb la relació amb Macià. O amb Josep Tarradellas.

—Quina relació hi tenia?
—Tarradellas era conseller en cap de la Generalitat, i Garcia Oliver era el cap a la pràctica del comitè de milícies antifeixistes, durant el curt estiu de l’anarquia, quan a Catalunya manaven anarquistes. Va ser dins el comitè de milícies antifeixistes que va veure que l’URSS feia tot el possible per sabotejar l’esforç de guerra de Catalunya, perquè no volia que triomfés la revolució anarquista. Garcia Oliver i ell, a partir d’aquell moment, sintonitzen i acaben establint una amistat de dècades. Garcia Oliver i Tarradellas eren dos alternatius. Incompresos en el seu món. I van connectar.

—A Garcia Oliver, la República l’enganxa dins la presó de Burgos.
—Quan prova de tornar de l’exili amb Macià, el capturen, i cap a Burgos. Allà dins, tot i la brutalitat de la presó, no el toquen. La direcció té por que si el pelen a ell, Los Solidarios (grup que Garcia Oliver té amb Durruti, Ascaso, Jover i altres) es venjaran. Amb tot aquest prestigi revolucionari arriba la República, i el deixen lliure.

—I ell se situa amb els qui no confien en la República. I la combat.
—Hi ha el fracàs de la revolució de 1934, la divisió entre faistes i trentistes, i ell posa en marxa la gimnàstica revolucionària, petits alçaments. Ho fa juntament amb Durruti, que seria el líder militar. Garcia Oliver seria el líder polític. L’arquitecte de la revolució anarquista de 1936 va ser Garcia Oliver. Els surt bé, i de cop i volta, guanyen la revolució. Ells mateixos se sorprenen, no tant dels franquistes, sinó d’administrar la seva victòria. I els tremolen les cames. Passat el maig del 1937, els anarquistes ja saben que han perdut enfront dels comunistes.

—Anarquista i ministre. Combinació curiosa.
—Ministre de Justícia durant la guerra de 1936-1939. Algú d’ideologia anarquista que vol anar en contra del poder, i que ha passat per les presons durant anys, ara és qui administra les presons i els jutges. Paradoxa. Ell té un gran paper polític dins el gabinet. El seu objectiu és que els comunistes no aconsegueixin el control. Ell sap què ha passat amb els anarquistes a Rússia, a Ucraïna, i sap quin és el perill comunista.

—Garcia Oliver és qui va donar l’ordre definitiva de matar Primo de Rivera?
—Ho cito al pròleg, perquè m’ho va dir la Marianne Brull, secretària de Ruedo Ibérico, l’editorial que li va publicar el llibre. I això també explica la tesi doctoral de Leonardo Munillas sobre Garcia Oliver que cito al pròleg. Però ni en el llibre ni en la correspondència surt, aquest detall. Es fa difícil de saber.

—L’exili. Tros d’exili.
—Si volem Netflix en català, val més que preparem una sèrie sobre el seu exili. Es podria fer una temporada sencera sobre la seva fugida fent la volta al món. Del Portús va a París, on prova de protegir bona part dels anarquistes discriminats respecte als comunistes i d’ajudar-los a trobar papers i anar a l’Amèrica Llatina. Sap que si es queden a França, lleparan. Entre 9.000 i 11.000 acabaran en camps de concentració nazis. Ell aconsegueix d’anar a Suècia, via sindicats. Té trenta-vuit anys. I s’aclapara. Vol acció i reconstruir el govern espanyol de la República. I fer com Polònia, Noruega i França, crear l’Espanya lliure, declarar la guerra als nazis i esperar que els aliats tinguin interlocutor. Però no se’n surt. Va a l’URSS, fent el transsiberià, agafa un vaixell que l’envia a Los Angeles, Nova York, Sant Louis, i això genera tot un llibre de viatges. I finalment, a Mèxic, on acaba morint.

—Garcia Oliver no va tornar mai a casa.
—S’havia barallat amb tota la CNT, era un home de grans enemics. Ja no li quedava família. No tenia cap mena d’al·licient. I sabia que l’anarquisme havia degenerat molt del maig del 1968 ençà. De l’anarcosindicalisme amb solidesa teòrica s’havia anat a parar un hedonisme esclatant. I les jornades llibertàries de 1977 no van deixar de ser un xoc dels joves amb els vells anarquistes.

—Quines parts no explica el llibre?
—Les conspiracions per a atemptar contra Franco amb Octavio Alberola, o Cipriano Mera. Que torna d’estranquis a final dels cinquanta i principi dels seixanta, ve a Europa, va a París i Berlín, amb la intenció de crear una defensa interior i atemptar contra Franco. Continua essent un anarquista d’acció.

—L’original d’aquest llibre són 1.060 planes de lletra petita. La vostra versió, 400 de lletra normal.
—Veig que hi ha coses rellevants des del punt de vista dels historiadors, però no del públic general. Qui vulgui aproximar-se a Garcia Oliver, aquesta és un primer pas. He fet de muntador per donar-li coherència. He tret alguns dels articles i discursos dels arxius.

—I també heu canviat el títol, d’El eco de los pasos a Nosaltres, els sense nom.
—La responsabilitat és meva i n’assumeixo les culpes. El eco de los pasos va ser una imposició de l’editor de Ruedo Ibérico. Sobre la base de la meva llibertat individual vaig decidir que Nosaltres, els sense nom, expressava molt clarament qui eren els anarquistes dels anys trenta. Ells, que són capaços de fer la revolució anarquista més important del món mundial, resulta que no tenen nom a la nostra història. Amb aquest llibre creia necessari compartir una història ni prou coneguda, ni ben coneguda.

“La societat catalana continua sent anarquista”

Publicat el per
Respon

L’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC, edita les memòries d’un anarquista bandejat, Joan Garcia Oliver

Sílvia Marimon Molas

Publicat al diari Ara, 18.02.2022

Joan Garcia Oliver

La lluita contra el poder i l’autoritat va portar l’anarquisme català a enfrontar-se a l’empresariat català i, encara més, a l’exèrcit, a les forces de l’ordre i a la Guàrdia Civil, a l’aparell de l’estat i a l’alta política. No va morir al segle passat sinó que, d’una manera o altra, l’anarquisme continua viu en la societat catalana. Almenys això creu l’historiador Xavier Diez, que acaba d’editar el llibre d’un anarquista que continua sent una figura incòmoda: Joan Garcia Oliver. Nascut a Reus, el 1902, i mort a l’exili mexicà, el 1980, el 1978 va publicar les seves memòries: El eco de los pasos (Ruedo Ibérico). Eren un miler de pàgines, que Diez ha reduït a 400 i que La Campana ha publicat amb el nom de Nosaltres, els sense nom. L’anarquista oblidat: de pistoler a ministre.

El llibre repassa algunes de les dècades més intenses de la història contemporània catalana: des dels anys del pistolerisme fins a la Guerra Civil i l’exili. A Oliver, segons Diez, se l’ha bandejat de la història: “La seva trajectòria, si es mira la història amb els ulls d’ara, és difícil de defensar perquè va lluitar per l’anarquisme amb les pistoles i les va utilitzar contra l’establishment“. En canvi, Frederica Montseny o Joan Peiró, que han tingut un major reconeixement, van ser intel·lectuals que no van empunyar les armes: “Són més còmodes de defensar”, afegeix Diez.

No érem pacífics, sinó violents

En l’època en què Oliver era jove, l’anarquisme tenia una gran força a Catalunya. “En aquell moment la CNT era la central sindical anarcosindicalista més potent del món –diu l’historiador–. Oliver va néixer en la més pura misèria, es va socialitzar a través del sindicalisme, va ser víctima de la repressió i va respondre amb les armes”. Va viure en pròpia pell un període de violència social i política extrema que es va iniciar el 1917 amb la vaga de La Canadenca. L’anarquisme va optar per l’acció directa i la insurrecció. L’Estat va respondre amb violència institucional i la llei de fugues, i la patronal amb el pacte de la fam i el locaut. De 1919 a 1923 es van produir centenars i centenars d’assassinats als carrers de Barcelona.

“L’anarquisme és un component constant en la història de Catalunya, explícit a través d’organitzacions com la CNT, o implícit a través de determinades pràctiques polítiques i culturals”, afirma Diez. L’historiador no creu que el poble català hagi estat històricament pacífic. “A partir dels anys 50, Vicens Vives falseja la història i fa una mica de prevaricació, intenta projectar la història de Catalunya com la d’un poble pacífic i diu que l’anarquisme era com un bolet, un element vingut de fora. La societat catalana dels anys 20 i els anys 30 era violenta com ho eren la majoria de societats europees del moment”, diu l’historiador.

Hi ha aquest component, a la societat catalana, de ‘m’agrada fer el que em surt dels collons’, perquè som descreguts, escèptics i desconfiats”

L’historiador defensa que la societat catalana, avui, continua sent anarquista. “Continua sent anarquista. L’Assemblea Nacional Catalana o el moviment independentista contenen molts elements anarquistes en el sentit que són capaços d’organitzar-se sense un poder central –explica Diez–. Hi ha aquest component, a la societat catalana, de «m’agrada fer el que em surt dels collons», perquè som descreguts, escèptics i desconfiats”. L’origen de tot plegat és una experiència nefasta amb l’autoritat: “Primer amb la monarquia absolutista espanyola i després, al segle XIX, amb un estat espanyol obsolet que no entenia la societat catalana i responia amb la repressió”, afegeix l’historiador. És, segons Diez, un anarquisme complex i no necessàriament d’esquerres: “Hi havia des de gent nudista que practicava el poliamor fins a persones molt conservadores que semblaven d’una secta calvinista, no tothom era d’esquerres com ens han volgut fer creure des del Maig del 68”.

Sense accés als arxius policials

Oliver va participar en diferents atemptats, sobretot durant l’època del pistolerisme, però a les seves memòries no és gaire explícit. Diez ha contrastat algunes informacions i, quan ho ha considerat adient, ha fet peus de pàgina. El problema, sobretot, ha estat allò que Oliver no explica. Tampoc és possible accedir a les fonts policials, ni tan sols a les dels anys 20. “Tot plegat fa que encara hi hagi discussions historiogràfiques sobre els morts que hi va haver durant el pistolerisme, que jo prefereixo anomenar guerra civil”, matisa Diez.

Oliver va participar en diferents insurreccions anarquistes als anys trenta, com la del gener de 1932, que va proclamar el comunisme llibertari a diferents poblacions de l’Alt Llobregat. El van empresonar en més d’una ocasió. Va ser secretari de la FAI i va impulsar el Comitè Català de Milícies Antifeixistes. Va defensar anar a totes i proclamar la dictadura anarquista, però la CNT no el va seguir. Durant la Guerra Civil va ser ministre de Justícia del govern de Largo Caballero i va organitzar la columna Los Aguiluchos. Va marxar a l’exili el 1939, primer a Suècia, després a Veneçuela i finalment a Mèxic, on va morir i on el van enterrar amb el seu fill. Durant anys no hi havia el seu nom a la tomba.

Amic de Tarradellas però no de Companys

Des de l’exili, Oliver va intentar organitzar diferents atemptats contra Franco. “Als anys 60, ell encara creia en la lluita armada”, diu Diez. Va ser amic de Francesc Macià i Josep Tarradellas, però no s’avenia gens amb Lluís Companys, a qui no deixa gaire ben parat a les memòries. “Tarradellas es dedicava a vendre impermeables i Oliver era un cambrer de la CNT, però tots dos se sentien incompresos dins les seves organitzacions; empatitzaven”, explica Diez. Quan escriu les memòries, Oliver ho fa des del ressentiment. Havia perdut el seu únic fill, que va morir a Mèxic en un accident de trànsit.

“Havia anat a totes les guerres i les havia perdut totes, a l’exili els anarquistes s’havien barallat entre ells i hi havia hagut moltes defeccions, va arribar un moment que ja no va ser possible ressuscitar l’anarquisme”, afirma Diez. Quan es van presentar les seves memòries, el 1978, molta gent es va enfadar. Oliver havia fet alguns enemics durant l’exili. “Era superdotat, molt carismàtic, un líder, amb un instint polític molt gran, però tot el que li sobrava en personalitat li faltava en diplomàcia”, conclou l’historiador.

En aquest discurs Garcia Oliver va pronunciar-hi unes paraules que són les que donen nom al volum preparat per Xavier Diez: “Nosaltres, quan després de la República vam sortir de les presons i ens vam unir de nou a Espanya, vam continuar el grup. I llavors ens vam anomenar el grup Nosaltres, els sense nom, els sense orgull, els qui som una massa…”

L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984)

Publicat el per
Respon

Neus Moran Gimeno (Càtedra UB Josep Termes)

Text de la presentació que va fer l’autora en la presentació del llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984), que va tenir lloc a la llibreria Ona el 17 de gener de 2022. 

En primer lloc, vull agrair a la professora Montserrat Duch que hagi acceptat vindre a Barcelona per presentar aquest llibre. És tot un honor que puga estar acompanyant-nos una professora a la qual admire per la seua expertesa i la seva manera de commoure’ns explicant fets de la nostra història. Hi ha altres motius. Però abans, vull agrair a L’Avenç el fet d’haver apostat per publicar aquest treball. El meu agraïment és, també, per a la Federació d’Ateneus de Catalunya, el seu president, a la gerent, a l’equip de comunicació, als administratius, al comissionat de memòria i a l’equip jurídic. A tots ells els dec que quan fa dos anys els proposí iniciar el projecte de recerca sobre l’espoli franquista del patrimoni dels ateneus, no dubtaren en impulsar-lo. Això feu possible que es materialitzés en un primer estudi, que comptà amb l’ajut de Memorial Democràtic, que fou la base per realitzar l’exposició itinerant i els diversos articles publicats a La Mira. 

M’han demanat que us explique com començà tot i aporte algun exemple de cas sense desvetllar massa cosa del llibre. Bé, sobre la gènesi he de dir que s’ajuntaren, d’una banda, les dèries que sovint ens obsessionen als investigadors durant la recerca, em referisc a aqueixa imperiosa necessitat d’aprofundir en la història per poder entendre-la, malgrat l’evident distància a la qual estem sotmesos. I d’altra, les troballes documentals pròpies de la recerca. Mentre feia la tesi sobre el CADCI, que fou codirigida pels doctors Queralt Solé i Joan Villarroya, vaig localitzar l’expedient del seu estatge, expropiat per l’exèrcit franquista només ser ocupada la ciutat de Barcelona el 26 de gener de 1939. Junt amb l’expedient hi havia una relació en la qual figuraven centenars d’immobles que també havien estat requisats i transferits, ja en plena transició, al Ministerio de Trabajo. La urgència de finalitzar la tesi no va impedir que comencés a pensar com donar-li forma al futur projecte de recerca sobre els ateneus. Era evident que hi havia moltes més entitats afectades per la requisa franquista, com em va dir la professora Montserrat Duch en el tribunal de defensa de la tesi. I tot allò calia investigar-ho. De fet, ella ja havia publicat uns excel·lents treballs en aquest respecte que eren fonamentals. I ací queden desvelats els motius que anunciava al principi de la intervenció que expliquen el perquè d’aquest llibre.

Gràcies al suport de la Federació, com he dit, el projecte tirà endavant. L’anàlisi d’aquella primera relació de béns espoliats ens portà a estudiar centenars d’expedients. La majoria estaven custodiats a l’arxiu del Ministerio de Trabajo. No agrairé mai prou la professionalitat de l’equip d’arxivers que, en plena pandèmia i després de mesos d’espera per aconseguir els permisos, feren torns i habilitaren una oficina perquè poguérem consultar la documentació. Òbviament, a més de contrastar el material documental que anàvem localitzant als diferents arxius, haguérem d’estudiar el funcionament de la maquinària repressiva i com hi encaixava la requisa patrimonial. Els resultats els teniu en aquest llibre. Amb ell tanquem una part important de la recerca, en la qual encara estem procés perquè abasta el conjunt dels Països Catalans. 

Per resumir què hem trobat, hem corroborat la requisa de 298 propietats immobles que pertanyien a 232 entitats. Però les xifres que aportem —sempre ho dic—, són de partida, delimiten els mínims, i hem de tenir present que la requisa fou global i sistemàtica. A Catalunya, el 1937, funcionaven més de 20.000 associacions de les 31.000 que s’havien inscrit oficialment des de finals del XIX, segons els estudis publicats entre els quals destaquem els del grup ISOCAC de la URV. Altres entitats no s’inscriviren mai, tot i tindre un funcionament regular. Per tant, l’afectació de l’espoli ha de ser forçosament més gran.

Entre totes aquestes entitats també cal comptar les que no pogueren sobreviure a la dictadura. Algunes de les que pogueren reconstituir-se, a finals dels anys setanta iniciaren la lluita per recuperar els seus estatges socials. Engegaven uns costosos i llarguíssims processos judicials i administratius, que habitualment resultaven del tot infructuosos. Al llarg dels anys, altres ateneus han descobert als registres que no eren propietaris dels edificis quan tractaven de reformar-los, ja que constaven inscrits a nom de l’estat per la normativa franquista del 1939.

Estem parlant, doncs, d’una part de la història recent, que ha estat terrible, traumàtica i extremadament violenta. Però, sobretot, que s’ha perpetuat; és a dir, que no morí amb el dictador el 1975, sinó que perviu en l’actualitat. Al llibre es recullen alguns casos. Ja ho llegiran, si volen. Tanmateix, per exemplificar-ho els parlaré d’un cas que no està recollit al llibre. És el periple que hem viscut amb els editors per localitzar una fotografia de portada. No ens ha estat gens fàcil trobar-la. Els ateneus als quals ho demanàvem, no tenien imatges dels edificis requisats ni de l’estat en què estaven quan pogueren accedir-hi al cap dels anys. I això, aquesta absència, té molt a veure amb el trauma i, potser, també, amb la necessitat de no registrar allò que volem oblidar.

A la fi vam poder aconseguir la meravellosa fotografia de Josep Maria Roset, que ens han cedit els seus hereus, per il·lustrar la portada del llibre. A la fotografia, Roset capturà l’estat ruïnós de l’estatge del Centre Democràtic Republicà de Rubí el 1974. L’entitat, fundada el 1884, comprà els terrenys per aixecar-hi el Centre el 1896. Van poder inaugurar casa pròpia el 1922, en presència dels dirigents de la Unió de Rabassaires i del futur president de la Generalitat, Lluís Companys. L’edifici albergava una biblioteca (els primers 1.000 volums foren donats pels industrials Pich Aguilera); unes escoles, que ben aviat comptarien amb centenars d’alumnes; un cafè; jardí; l’esplendorosa sala gran amb teatre, la que mig segle després fotografiarà Roset. Aquest espai fou l’escollit pels sectors populars de Rubí per celebrar-hi conferències científiques i culturals, actes de propaganda i formació política, balls, vetllades, etc. Parlem, per tant, d’un espai viscut, construït gràcies a la solidaritat de l’acció col·lectiva. Un «lloc practicat», seguint la definició de Michel De Certeau, on es compartia una manera de fer, pensar-se i estimar. Amb el cara a cara quotidià conreava un «nosaltres», una identitat comuna confrontada amb la resta, però que donava sentit i cohesió.

En aquell estatge s’instal·laren també les primeres dependències de La Rubinenca. Prompte resultà insuficient per a la gran cooperativa de consum de l’entitat, que aviat s’hagué de traslladar. Les seues cinc finques foren requisades el gener de 1939. L’edifici del Centre també fou decomissat per FET y de las JONS, que el transformà en la seua seu, passant a ser gestionat per la Dirección General de Propiedades de l’estat. Mentrestant, la Delegación Nacional de Sindicatos, el sindicat vertical dirigit per Falange, reclamà que li fos transferida la propietat de l’estatge en aplicació de la llei de 23 de setembre de 1939. No va reeixir en l’intent, ja que el desembre de 1947 la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas li denegà la transferència per no haver demostrat prou el caràcter sindical marxista de l’entitat. 

Malgrat que l’edifici fou posteriorment venut a l’Ajuntament, Falange continuà ocupant-lo. El 1975, el consistori decidí assolar-lo adduint que es trobava en runes. Fou llavors quan Roset capturà l’estat de l’edifici, amb els antics gegants sota l’escut de Falange i la inscripció “Por el imperio hacia Dios” al frontispici de l’escenari. De l’edifici ara ja no en queda res. Actualment, és un solar, tancat per un mur perimetral, que l’estat retornà a ERC el 1992. 

Com he dit, aquest cas ens serveix de metàfora per explicar els efectes de l’espoli. De l’intent de destrucció d’un patrimoni construït amb l’esforç de les classes subalternes. De totes aquelles persones que veieren factible realitzar el que és possible. Tenim l’esperança que amb aquest llibre puguem entendre una mica millor els perquès de la requisa franquista i la seua pervivència. Uns perquès que, a parer meu, cal afrontar per dignitat i responsabilitat col·lectiva.

Francesc Layret, el polític desconegut

Publicat el per
Respon

Revelacions biogràfiques inèdites en el centenari del seu assassinat a Barcelona el 30 de novembre de 1920 per uns pistolers pagats per la patronal. Reproduïm l’article que el periodista Josep Playà Maset va publicar a La Vanguardia, 16/01/2021.

Catàleg digital de l’exposició

El centenari de la mort de l’advocat i polític Francesc Layret (1880-1920), o, per ser més precisos, de l’assassinat a trets per uns pistolers a les ordres del Sindicat Lliure (1919-1931), ha passat pràcticament desapercebut tot i ser una de les personalitats més influents de la Catalunya de fa un segle. La seva actuació com a regidor i alcalde accidental de l’Ajuntament de Barcelona i com a diputat per Sabadell al Congrés, el seu ascendent i la seva relació amb Lluís Companys (1882-1940), però sobretot la seva tasca com a advocat laboralista, sovint per defensar treballadors de la CNT (1910), i la seva actuació a favor del moviment obrer i del catalanisme, van convertir-lo en un personatge incòmode.

VAN REBRE 40.000 PESSETES

El propietari de l’Espanya Industrial va pagar als dos pistolers que van matar Layret

El llibre Francesc Layret. Vida, obra i pensament (Tigre de Paper), de l’advocat i exdiputat de la CUP Vidal Aragonés, i l’exposició Francesc Layret, Diputat per Sabadell. El fil roig del Catalanisme al Museu d’Història de Sabadell, comissariada per l’historiador Jordi Serrano, no tan sols omplen aquest buit, sinó que aporten dades inèdites sobre el personatge i sobre les últimes hores de la seva vida, abans que fos abatut de set trets per dos pistolers a la porta de casa del carrer de Balmes, 26, de Barcelona. Tenia 40 anys.

El llibre ja va per la segona edició

CONFLUÈNCIA DE LES ESQUERRES

Layret propugnava un ampli acord polític, Amb el PSOE i la UGT, amb els republicans catalans i amb sectors moderats de la CNT

El 30 de novembre de 1920 Layret tenia previst anar a veure l’alcalde de Barcelona, ​​Antonio Martínez (1867-1942), per a demanar-li que intercedís per 36 sindicalistes detinguts. Entre ells, Lluís Companys, i es rumorejava que els volien portar a l’illa africana de Fernando Poo, encara que en realitat els van conduir a l’penal de la Mola, de Maó. I quan Layret es dirigia al cotxe on l’esperava Mercè Micó i Busquets (1910–1936), dona de Companys, el van assassinar. L’acompanyava el senyor Rodríguez, el seu assistent personal, perquè Layret patia des dels dos anys una paràlisi a les cames i per sostenir-se necessitava d’un bastó i una crossa, i tot i així tenia dificultats per caminar.

ELS DOS PISTOLERS

Fulgencio Vera i Paulí Pallàs, primer es van escapar de la presó i més tard van ser amnistiats

Fins ara les biografies de Paco Madrid (1900-1952), Joaquim Ferrer (1937-2016), Francesc Casares (1927-2016) i una obra de teatre de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) i Xavier Romeu (1941-1983) no donaven massa pistes de l’atemptat. Es deia que els assassins eren els germans Muntadas i que mai se’ls havia detingut. Però segons s’explica ara, en el llibre i l’exposició, els pistolers van ser Fulgencio Vera i Paulí Pallàs (aquest en realitat era un nom fals, ja que correspon al fill de l’anarquista que el 1893 va intentar assassinar a governador militar de Catalunya, el general Martínez Campos). Van cobrar la recompensa de 40.000 pessetes en un hotel de la rambla Santa Mònica i ho van celebrar al Cafè Lion d’Or, sota el Teatre Principal. Va pagar Matías Muntadas (1854-1927), amo de L’Espanya Industrial, a qui el rei Alfons XIII havia concedit el títol de comte de Santa Maria de Sans. Els dos pistolers van ser detinguts, però al cap de poc es va saber que s’havien “escapat” de la presó. Deu anys més tard, amb la República, tornen a ser detinguts, i amb ells Ramon Sales (1893-1936), del Sindicat Lliure, però l’any 1935 són alliberats d’acord a una amnistia anterior.

Francesc Layret, el polític desconegut
Francesc Layret anava sempre amb bastó i crossa per què des dels dos anys patia una paràlisi a les cames  Fundació Josep Irla

En l’exposició de Sabadell es poden repassen les últimes 36 hores de vida de Layret. També s’exposa l’última carta que envia al diputat Marcel·lí Domingo (1884-1939), el mateix el dia de l’assassinat, i diversos objectes facilitats pels seus descendents, com una taula original del seu despatx, fotografies de l’àlbum familiar i un rellotge que es fabricava a la empresa de el pare. I es mostren fotos del multitudinari enterrament a Barcelona. Un grup de treballadors va arrencar el fèretre de mans dels empleats de la funerària i el van portar a coll. El seguici va esdevenir una impressionant manifestació de dol, interrompuda per la Guàrdia Civil a cavall. L’oficial que va donar l’ordre d’atacar va colpejar el taüt amb el seu sabre i tot seguit hi va haver fortes càrregues. L’Avenir (1920-1925), setmanari creat per Layret, el descriu així: “Es desplegà per la dita força una càrrega brutal, formidable, de la qual molts ciutadans resultaren atropellats i amb contusions no respectant ni a les senyores, ni a les representacions”.

Tant el llibre com l’exposició posen l’accent en el context d’aquest assassinat. L’any 1917 s’havia posat en marxa l’Assemblea de Parlamentaris i d’aquest any és també una vaga general, a la qual seguirà la vaga de la Canadenca i el locaut de la patronal. I en aquest context d’enfrontament, Layret proposava una candidatura que reunís des del PSOE i la UGT fins al moviment republicà i catalanista i a sectors moderats de la CNT. Ell ja havia impulsat primer la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-1918) i més tard el Partit Republicà Català (1917-1931). Aquest últim partit va ser el primer de l’Estat que es va adherir a la Tercera Internacional comunista (1919-1943).

Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica 'L'Esquella de la Torratxa'
Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica ‘L’Esquella de la Torratxa’

Layret era un persona preparada i brillant, de bona família, amb dues carreres (Dret i Filosofia), amb domini de quatre llengües. “Un home del Renaixement en un cos trencat”, ha escrit Aragonés. Va posar tota la seva capacitat intel·lectual al servei de la causa obrera, sense deixar el pragmatisme.

L’any 1908 des de l’Ajuntament de Barcelona va llançar un projecte d’escola mixta, gratuïta i catalana. No va quallar fins a la República i va provocar, entre d’altres. la reacció contrària de l’Església. El cardenal Salvador Casañas (1834-1908) clamava: “Les escoles neutres en religió i bisexuals. El nostre municipi implícitament negava la divina missió de l’Església i la posava al nivell de les sectes infernals inventades pels enemics de Crist “. Layret no deixava indiferent.

Com va dir el seu amic, Salvador Seguí (1886-1923), El Noi de el Sucre, arran de la seva mort: “Ja saben el que han fet”. Incomodava. Darrere d’aquell assassinat hi havia el governador civil de Barcelona, ​​Severiano Martínez Anido (1862-1938), que en els anys següents va dirigir una forta repressió sobre el moviment obrer, i el Sindicat Lliure, braç executor dels líders cenetistes, emparat per la patronal. Seguí va morir assassinat tres anys després. I Companys, que havia coincidit amb Layret al Liceu Políglota i a la Universitat, i amb qui mantenia una forta relació, va ser afusellat el 1940. Com assenyala Jordi Serrano, “els tres homes que representaven el pensament, l’organització i l’acció de un moviment polític que buscava una confluència àmplia d’esquerres i nacional, per sobre dels partits, van tenir un tràgic final”.

‘Caigué la crossa de l’poble!’

Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral
Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral  

La cantant Teresa Rebull interpretava una cançó dedicada a Layret amb lletra de Maria Mercè Marçal

L’exposició es tanca amb una cançó de Teresa Rebull (1919-2015), membre de Setze Jutges i filla de Balbina Pi (1896-1973), líder feminista de Círcol Republicà Federal de Sabadell (1887-1939), i que havia fet, ja embarassada, l’última campanya electoral amb Layret. La cançó recull un poema de Maria Mercè Marçal (1952-1998): “Dia trenta de novembre, / nit d’hores decapitades! / Vint bales foren, vint bales! / dia trenta de novembre, / nit sense alba de matí! / Ai!, com moria la nit! / Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!”.

Classe obrera i qüestió nacional

Publicat el per
Respon

“De vegades em pregunte si Germania Socialista no va deixar passar l’oportunitat d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra”, Josep Vicent Marqués a Tots els colors del roig, 1997

El Primer de Maig de 1972, Germania Socialista va difondre el fullet La classe treballadora davant l’opressió del País Valencià com a poble. Anàlisi marxista del problema nacional al País Valencià. El document va ser reimprès clandestinament almenys dues vegades: el 1973 i en el número 7 de la revista de Germania Socialista, Bloc Roig, del 1976. No fou fins al 1978 que va ser editat i publicat per Editorial Zero Zyx, en castellà, amb un pròleg de Josep Vicent Marqués, i amb el títol Clase obrera y cuestión nacional. Ara, la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, que dirigeix el professor Vicent Flor, n’ha fet una reedició en català, basada en el text del 1978, i adoptant, també, el títol de de l’edició castellana.

Classe obrera i qüestió nacional era la proposta de Germania Socialista per donar respostes “davant l’oblit de molts marxistes del problema nacional i davant els nacionalismes que no es plantegen aquesta lluita lligada a la de la classe obrera“. Quaranta anys després, aquest text serveix de reflexió per a l’esquerra valenciana i, també, per què no, la catalana. La proposta de Germania socialista continua essent essencial encara avui: la construcció nacional mitjançant l’acció política concreta, des d’una òptica transformadora i amb les classes populars com a protagonistes, com així també defensava el mestre Josep Termes quan va definir la importància del catalanisme popular en la configuració del nacionalisme contemporani, especialment d’esquerra, però no tan sols.

Germania Socialista fou un grup de treball polític valencià que va sorgir al voltant de l’any 1970 dins dels corrents de l’esquerra revolucionària de l’època. Situat en el marxisme heterodox, va fer una important tasca teòrica centrada en el País Valencià i va ser pioner en la integració de reivindicacions polítiques vinculades a l’ecologisme, el feminisme i les noves lluites sorgides del Maig del 68. Aquesta reedició —a cura del professor Vicent Galiana i d’Andrés Gomis Fons, director general de Transparència, Atenció a la Ciutadania i Bon Govern de la Generalitat Valenciana— ens transporta a aquella època i per això incorpora una anàlisi prèvia del també professor, a la URV, Xavier Ferré Trill, per contextualitzar el text i Germania Socialista.

Per adquirir el llibre, cliqueu aquí.

Per què ha fracassat l’esquerra?

Publicat el per
Respon
© VilaWeb

Xavier Diez, integrant del GRENPoC, i Agustí Colomines, IP del grup i director de la Càtedra UB Josep Termes, van presentar dijous 6 de juny, a l’Espai VilaWeb, l’últim llibre del primer, Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. El llibre consta de tres parts, una històrica, una altra de diagnosi i una tercera de propostes per descriure el fracàs de l’esquerra a partir dels anys 60 del segle XX.

50è aniversari de CCOO de Catalunya

Publicat el per
Respon

Amb motiu del 50 aniversari del naixement de CCOO de Catalunya, el nostre director va enviar una carta de felicitació i reconeixement a l’actual secretari general del sindicat, Sr. Joan Carles Gallego, qui molt amablement va respondre. Reproduïm els dos missatges.

image001

Benvolgut,

En nom de la Càtedra UB Josep Termes et vull expressar la nostra més sincera felicitació pel 50è aniversari de la CONC. Catalunya no seria el que és sense l’organització i la força del moviment obrer. Això ho sabia molt bé Josep Termes, l’historiador que dóna nom a la nostra càtedra, el qual va dedicar un munt de pàgines a reflectir la lluita i la vivència obreres a Catalunya.
Així mateix, CCOO de Catalunya també va ser una de les grans organitzacions de resistència al franquisme. La conjuntura en la qual va néixer l’avui sindicat CCOO era d’una duresa extrema i el seu naixement va ser una porta a l’esperança. A més, CCOO de Catalunya va esdevenir fonamental per preservar, com diria Termes, la catalanitat obrera.
Així doncs, per tot això i per molt més, enhorabona i endavant. Que els propers 50 anys siguin tan profitosos com els viscuts fins ara.
Salut!
Agustí Colomines
 * * *
Benvolgut amic,

En el meu nom, i en el de la organització que represento, vull agrair-te molt sincerament les afectuoses paraules de felicitació que ens has fet arribar amb motiu de la celebració, el proper 20 de novembre, del 50è aniversari de les CCOO de Catalunya. Cinquanta anys defensant un sindicalisme de classe i nacional compromès amb els treballadors i treballadores i amb el nostre país.

Per això, si la teva agenda t’ho permet, m’agradaria poder-te saludar personalment en algun dels actes organitzats per commemorar aquesta efemèride tan important per a les CCOO de Catalunya.

Rep una cordial salutació.

Joan Carles Gallego

* * *

Per saber mes sobre CCOO i què va significar la seva existència per al moviment antifranquista i la difusió de la catalanitat entre els treballadors catalans, vegeu:

Fautino Miguelez: “Sindicalismo y reconstrucción de Catalunya“, Revista de Sociología, núm. 21, 1984, pp. 47-69

Agustí Colomines i Jordi Santolaria: “25 de CCOO: de moviment socio-polític a sindicat“. L’Avenç,  núm. 136, 1990, pp. 14-24

Rosa Maria Cruellas: “Els fons documentals de l’Arxiu Nacional de Catalunya per a l’estudi del moviment obrer“, Cercles. Revista d’història Cultural, núm. 8, 2005, pp. 323-328.

“Josep Termes – catalanisme, obrerisme, civisme”

Publicat el per
Respon

Josep Termes Llibre

Ja està disponible el llibre “Josep Termes – Catalanisme, obrerisme, civisme” editat per l’Editorial Afers i coordinat per Teresa Abelló i Agustí Colomines.  Josep Termes i Ardèvol, fill de pagesos pobres originaris de la Segarra i la Terra Alta, va néixer a Barcelona el 27 de juliol de 1936. Començà a estudiar farmàcia, però les inquietuds polítiques el portaren a estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, per la qual es va llicenciar en història l’any 1963. Va militar al PSUC fins al final del franquisme, quan va donar-se’n de baixa en constatar «que deixava de ser un partit obrer portat per obrers» i hi entraven els «nois de casa bona a manar». Lector de castellà a la Universitat de Sheffield (1963-64), el 1964 esdevingué professor ajudant a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat per segona vegada l’any 1966 junt amb altres professors per la seva activitat contra el règim franquista. El 1968 es va integrar a l’equip que va formar la Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual es doctorà l’any 1971. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (1982), el 1991 ho fou a la Universitat Pompeu Fabra dins l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Es jubilà l’any 2006 i va morir a Barcelona el 9 de setembre de 2011. Bibliòfil reconegut, va llegar una biblioteca amb 30.000 volums, Josep Termes fou un dels principals renovadors de la història social i del catalanisme en tant que va reinterpretar les actituds de l’obrerisme i dels moviments populars envers el catalanisme, posant en qüestió gran part dels postulats del marxisme ortodox que apuntaven a l’origen burgès del moviment de reivindicació nacional català. La seva obra sobre el moviment obrer és extensa i erudita des que va publicar Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (1965; hi ha un segona versió del 1972), una visió que culminà poc abans de morir amb el voluminós llibre Història del moviment anarquista a Espanya (2011). Amb l’Editorial Afers també va publicar un parell de volums miscel·lanis de la seva obra dispersa, Història de combat (2007) i La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer (2007), a més del vibrant estudi Misèria contra pobresa: els fets de la Fatarella del gener de 1937: un exemple de resistència pagesa contra la col·lectivització agrària durant la Guerra Civil (2005).

El llibre, amb pròleg del conseller de Cultura Ferran Mascarell, repassa la trajectòria de Josep Termes amb textos de diversos autors, que desgranen la seva obra i acció en tres capítols. El primer, Catalanisme, compta amb les aportacions de Jordi Casassas, Santiago Izquierdo i Lluís Duran. Al segon capítol, Obrerisme, hi ha els textos de Teresa Abelló, Pere Gabriel, Manel Lladonosa  i Francesc Bonamusa. L’últim capítol del llibre, Civisme, el composen els textos d’Agustí Colomines, Francesc Roca i Josep M. Solé i Sabaté.

Podeu comprar el llibre des d’aquest enllaç.

Manuel Serra i Moret

Publicat el per
Respon

Bz-kIwBIAAAcZNZ.jpg-large

 

 

El proper dilluns dia 20 d’octubre, a les 19, el Moviment Avancem ha convocat un taula rodona per evocar la figura de Manuel Serra i Moret (1884-1963), ara que fa gairebé mig segle de la seva mort i 130 anys del seu naixement. La crisi actual del socialisme català és un motiu més que suficient per debatre sobre una de les figures més rellevants de l’esquerra catalana. Des de la seva incorporació el 1912 a la Unió Catalanista del Dr. Martí i Julià fins a la reconstrucció socialista a l’exili, primer amb el Partit Socialista Català, i posteriorment, el 1945, amb el Moviment Socialista de Catalunya, Serra i Moret va maldar per fer compatible el catalanisme amb els postulats d’esquerra. El debat que proposa Avancem és, doncs, d’actualitat, especialment després que el PSC hagi fet costat al PSOE en la seva negativa a donar veu al poble per resoldre la voluntat emancipadora dels ciutadans de Catalunya.

En l’acte hi participaran Oriol Junqueras, president d’ERC, Marta Lasalas, periodista, Joan Ignasi Elena, líder d’Avancem i Agustí Colomines, historiador i director de la Càtedra Josep Termes. L’acte tindrà lloc al Centre Cultural Barradas. Rambla Just Oliveras, 56 de L’Hospitalet de Llobregat.

>Josep Termes, un referent

Publicat el per
Respon

>

Tots els països tenen uns homes i dones que, fora de la confrontació política, la societat els mira a l’hora de les confusions, a l’hora de posicionar-se davant els fets més diversos. En el nostre cas encara més per l’obligatorietat que comporta no tenir plena llibertat nacional, en haver de mirar sempre cap a dos escenaris, el que fem a nivell nacional i aquell on hem de jugar en l’àmbit espanyol. Els nostres mestres de pensament més coneguts de la Catalunya contemporània aportaven des de camps prou diferents una defensa explícita de la catalanitat, dels drets econòmics, socials, culturals i nacionals del país. Sabent les mancances de la relació, podríem citar: Manyé i Flaquer, Valentí Almirall, Joan Maragall, Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Gaziel, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba i Rovira i Virgili.

La guerra ho trinxà tot, el país s’escindí. En la lluita pel dret a viure i per evitar el genocidi cultural de postguerra hi trobem noms extraordinaris de tremp i generositat, però no hi són d’altres, l’absència dels quals dol. Aleshores aparegué una generació cultural nascuda als trenta i quaranta que va sumar-se al PSUC, al partit dels comunistes de Catalunya, en els moments més durs de la lluita pels drets laborals i nacionals. Com diu en Lluís Duran o tan elogiosament destacà en Jordi Pujol, el PSUC era treball i pàtria. Persones que eren més antifranquistes que comunistes, com afirmava en el darrer article Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. Home clau per explicar l’abast tan ampli de suport, i en conseqüència de lluita antifranquista, que el seu partit tingué de forma destacada, possiblement per sobre de la resta de les forces antifranquistes.

Josep Termes va ser-hi i es va comprometre a fons, amb risc i convenciment. Home provinent del món popular del barri barceloní d’en Grassot, fill d’emigrants pagesos pobres de la Terra Alta i la Segarra, no es deixà enlluernar per un marxisme de cartró pedra, i quan aquest derivà vers un sectarisme marxista-leninista hagué de marxar. A la universitat també va patir les represàlies d’un món oficial que no acceptava esperits lliures. Res va ser obstacle per passar de ser un llicenciat en farmàcia a un dels historiadors –catedràtic universitari– més lúcids a nivell català i espanyol.

Historiadors com ell i altres alumnes de Vicens Vives, com Joan Reglà, Jordi Mercader, Josep Fontana, Jordi Nadal, Albert Balcells, Ernest Lluch, etc., o més joves, Rafael Aracil, J.M. Salrach, Eva Serra, etc. van ajudar a reflexionar el país sense por i amb una àmplia apertura de mires. En Termes ho va fer anant a les arrels del catalanisme i el seu origen popular, que desfeien les indocumentades valoracions d’un suposat origen burgès d’un moviment que mou milions de persones. Aitals tonteries en el fons amagaven matusseres interpretacions que feien en aquell temps intel·lectuals ortodoxos d’un comunisme prosoviètic (sic!) fins i tot amb arguments de base estalinista. Alguns d’ells de notòria família franquista i de casa bona.

El catalanisme, el moviment obrer i la seva singularitat única en la història de la humanitat, l’anarcosindicalisme, l’emigració de postguerra procedent de totes les Espanyes –com a ell li agrada de dir–, el dirigir tot un estol d’historiadors joves que buscaven línies noves de recerca, crítica i valoració i trobaven un col·lega impensat lluny dels estirats i tibats doctes més comuns, foren els seus camps de treball. La seva trajectòria rebé un reconeixement públic el 2006 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. El 1990 ja havia rebut la Creu de Sant Jordi. I ara acaba de rebre el Premi de la Comissió de la Dignitat. Tot més que merescut, però abans, aquest historiador bibliòfil, desordenat de debò, però amb un cap lúcid d’allò més, ha fet divulgació, ha parlat per a tothom i a tot arreu. Ha arribat a la gent.

En Pierre Vilar sempre deia que el científic de les ciències socials es devia a la societat. En Josep Termes ha fet això, sense fer escola acadèmica oficial l’ha fet tan extensa com el que més. A Catalunya i a Espanya ha anat a l’arrel dels problemes i amb rigor intel·lectual ens ha ajudat i ajuda a conèixer el moment pretèrit d’ahir que explica el perquè avui cap intel·lectual honest pot inhibir-se davant un futur nacional on tot el que es decideixi està a les nostres mans.

Article de JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ. Publicat a l’Avui, el 06/02/10. Il·lustració: Guillem Cifré