A favor de Lluís Companys

El 13 d’agost de 1940, els agents de la Gestapo van capturar el MHP Lluís Companys a La Baule-les-Pins (França). Allí va començar el camí cap al suplici de la tortura i el posterior afusellament, el 15 d’octubre de 1940. Amb motiu d’aquesta commemoració hem volgut reproduir un breu article que el professor Agustí Colomines va publicar el 3 de juny del 2013 al desaparegut diari digital elsingular.cat. En alguns aspectes, aquest article és premonitori. El franquisme rebrota entre antics comunistes i socialistes espanyols degut a la difusió d’un nacionalisme espanyolista xenòfob.

Lluís Companys el dia que va retornar a Barcelona després de la victòria del Front d’Esquerra el 16 de febrer de 1936.

Les bajanades que deixa anar darrerament el periodista Hermann Tertsch, un exmembre del Partit Comunista d’Euskadi reconvertit a l’espanyolisme per la via del Foro de Ermua, són avui una mostra més de les posicions radicalment reaccionàries que predominen en la política espanyola. No és ell sol, ni tots els reaccionaris són de dreta, però aquesta mena de personatges es multipliquen dia a dia. L’última bestiesa que ha dit Tertsch és que Lluís Companys va ser com Franco, un colpista. La ignorància és atrevida, sobretot si va tenyida d’una passió política més pròpia dels anys trenta que de l’actualitat.

arnerCom va escriure l’enyorat Josep Termes, Lluís Companys va protagonitzar tres moments polítics que, certament, van ajudar a configurar-lo com a mite de la història de Catalunya. En dos d’aquests moments, el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936, va tenir-hi un protagonisme que és la font de les grans discussions que provoca la figura històrica presidencial, fins al punt d’entelar el tercer moment històric: el seu afusellament el 15 d’octubre de 1940. La figura del president màrtir va néixer aleshores. Sense aquests tres episodis, la resta de la seva vida d’agitador polític no sobrepassa el nivell dels grans dirigents de l’esquerra catalana d’aquell temps. Sense aquests tres episodis, per tant, Companys no seria superior a Francesc Macià, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Carner, Pere Coromines, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Salvador Seguí o Joan Peiró. Ni com a periodista de La Lucha, ni com a advocat d’obrers, ni com a assessor del moviment rabassaire, Companys no va destacar molt, tot i que la tesi de Josep M. Ortiz Arilla, del 2010, ressalta la notorietat de la faceta de periodista de Companys que fins ara no s’havia valorat prou. Fins a la Segona República, la carrera institucional de Lluís Companys era pobra: va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, però per poc temps, i diputat per Sabadell a resultes de l’assassinat de Layret. Durant la República, fou Governador Civil de Barcelona, president del Parlament de Catalunya i Ministre de Marina, un càrrec més aviat exòtic. En cap d’aquests càrrecs no va destacar gaire. Fins que no fou nomenat president de la Generalitat, Companys havia viscut a l’ombra, primer, de Francesc Layret, i després, un cop unificat el republicanisme amb la creació d’ERC, de la de Francesc Macià, la figura mítica del qual arrencava dels fets de Prats de Molló. Però la mort heroica de Companys encimbellà el president-màrtir a la categoria de símbol de les llibertats de Catalunya.

“Si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime.

Lluís Nicolau d’Olwer

El que ha dit Hermann Tertsch amb relació a Companys no és nou ni va inventar-s’ho Pío Moa, aquest exterrorista del GRAPO que és avui el paladí de l’extrema dreta historiogràfica espanyola. Tot arrenca de la injusta i agra reflexió de Francesc Cambó en les seves memòries: “L’afusellament fou un immens error de Franco. Injust? Ell, el 6 d’octubre del 1934 havia comès igual delicte que els militars i fou indultat. El 1936 ell féu afusellar tots els militars revoltats”. La ràbia de Cambó no té perdó, atès que no va escriure aquestes línies a cop calent, sinó a l’exili després d’haver sufragat econòmicament la revolta militar dels “nacionals”. És evident, però, que molts lligaires van fer de Companys l’ase dels cops perquè van patir les conseqüències de la persecució indiscriminada i brutal de les patrulles de control i dels escamots que la Generalitat presidida per Companys no va escapçar. Però l’envestida de Cambó no va ser compartida per altres, diguem-ne, “moderats”. El republicà Lluís Nicolau d’Olwer, un exlligaire i membre d’Acció Catalana Republicana que el 1936 va arribar a ser Ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya tot i ser un reputat hel·lenista, va donar una visió de Companys contrària a la de Cambó, també condicionada precisament per l’afusellament: “si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime. Just i àdhuc diria necessari. Si, bandejant per una estona les nostres diferències donem caliu a allò que ens és comú i ens agermana, una llengua i una bandera elles totes soles no fan un poble. Sense l’esperit nacional, és a dir, el sentiment solidari, el desig de convivència, l’anhel de realitzacions comunes, la llengua és només un vehicle de picabaralles i la bandera un element decoratiu. Si això ens arribés Catalunya ja no fora sinó un record a les planes de la història i un nom damunt les cartes geogràfiques. Sense aquell esperit, la commemoració de la mort del nostre president només seria una data inscrita d’esma al calendari i tan se valdria esborrar-la’n”. Si Nicolau d’Olwer era un liberal en una època en què no n’hi havia ni a Catalunya ni a Espanya, qui fou el seu secretari i destacat assagista, Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola i Munné, va explicar-nos com va percebre la generació dels exiliats l’afusellament de Companys: “una figura popular que arribà a l’emigració cansada, decebuda, gairebé exhaurida per uns anys de lluita incessant, s’aixeca de la seva tomba al damunt d’una muntanya sinistrament simbòlica i pren proporcions gegantines de bandera, de símbol, de màrtir de la pàtria. Lluís Companys ja no és el Lluís Companys que nosaltres coneguérem. Ens l’ha pres la història, la llegenda, el mite […] Lluís Companys, que sabé viure com un lluitador, sabé morir com un heroi, com un màrtir de la pàtria. La seva figura i el seu nom han pres ja l’aurèola i la puixança mística dels grans immortals. I esdevingut estel, esdevingut bandera, esdevingut esperit pot fer el miracle de la resurrecció catalana, de la renovació catalana en una pàtria unida, vigorosa i digna”.

La història és sempre complexa i no lliga bé amb el format de les tertúlies. La història és argument i recolza en fets. Companys no es va revoltar contra ningú el 6 d’octubre de 1934. Va promoure, això sí, un acte d’insurrecció institucional quan no li calia, atès que ostentava el poder a Catalunya, el qual va conseqüència del pacte d’ERC amb el PSOE i l’esquerra espanyola que era al darrera de la revolta minaire d’Astúries. Companys no pretenia enderrocar la República ni separar-se’n. Ja sabem com va acabar el Sis d’Octubre. En produir-se els esdeveniments, la resposta popular va ser mínima i el general Domènec Batet aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d’efusió de sang. La dreta i alguns sectors militars no van perdonar mai a Batet que actués amb tanta contenció, fins al punt que aquest general, que havia estat cap de la casa militar del president Niceto Alcalá-Zamora, va ser condemnat a mort pels franquistes en un consell de guerra sumaríssim i va ser afusellat sense contemplacions el 18 de febrer de 1937. Paradoxes de la política i de la historia, oi? Companys i Batet, els dos protagonistes d’aquell Sis d’Octubre que fa dir bestieses a Hermann Tertsch van ser afusellats per ordre de la mateixa persona: Francisco Franco, el colpista de veritat. L’únic colpista dels anys 30, si exceptuem l’intent de cop d’Estat del 10 d’agost de 1932 protagonitzat pel general José Sanjurjo, el que es coneix com la Sanjurjada. Sanjurjo i Franco van compartir de nou les ànsies d’acabar amb la República l’estiu del 1936. Sanjurjo va morir el 20 de juliol d’aquell estiu en circumstàncies encara no del tot clares, Franco, un cop guanyada la guerra, es va convertir en el dictador que va tenir-nos oprimits fins a la seva mort el 1975. Va començar afusellant polítics demòcrates i va acabar de la mateixa manera. La desgràcia és que, al cap de quatre dècades, l’herència intel·lectual franquista triomfi avui entre els extremistes de tot pelatge de Madrid.

Marc Macià i Farré, nou membre del GRENPoC

El professor Marc Macià i Farré s’incorpora com a investigador al nostre grup de recerca. Marc Macià, es pofessor associat a la Universitat de Lleida (UdL) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Nascut a les Borges Blanques el 4 d’octubre de 1983, el 2016 es va doctorar en història contemporània a la UdL amb la tesi Dictadura i democràcia en el món rural català: les Borges Blanques 1923-1945. És especialista en nacionalisme i en humanitats digitals. Entre els seus interessos com a investigador també s’ha centrat en la història de l’Àsia Oriental i en la dels videojocs.

Per què ha fracassat l’esquerra?

© VilaWeb

Xavier Diez, integrant del GRENPoC, i Agustí Colomines, IP del grup i director de la Càtedra UB Josep Termes, van presentar dijous 6 de juny, a l’Espai VilaWeb, l’últim llibre del primer, Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. El llibre consta de tres parts, una històrica, una altra de diagnosi i una tercera de propostes per descriure el fracàs de l’esquerra a partir dels anys 60 del segle XX.

Woodrow Wilson i el nacionalisme

per Aurora Madaula (@Aurora_Madaula), historiadora i diputada

L’11 i 12 d’abril d’enguany, el Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF va organitzar les jornades internacionals Els tractats de pau de París (1919-1920). Entre els participants hi havia la nostra investigadora, la Dra. Aurora Madaula. Reproduïm aquí el vídeo de la seva intervenció: Els 14 punts de Wilson i la seva relació amb el nacionalisme (minut 38:28).

Homenatge de l’Ateneu Barcelonès al professor Josep Termes

Enregistrament de l’acte “Homenatge de l’Ateneu Barcelonès a Josep Termes“, celebrat a l’Ateneu Barcelonès el 28 de maig del 2015. De la presentació del vídeo: “Amb el títol que dóna nom a la miscel·lània sobre la seva obra, Catalanisme, obrerisme, civisme, es recordarà la tasca d’un dels historiadors catalans més rellevants dels darrers temps, especialitzat en el moviment obrer de la Catalunya dels segles XIX i XX, home compromès i de gran vàlua però, tanmateix, no prou reconegut”. L’acte presenta el volum miscel·lani sobre l’obra i la ideologia de Termes, amb aportacions de Jordi Casassas, Agustí Colomines i Teresa Abelló. Josep Fontana fa la conferència més llarga sobre el perfil intel·lectual de l’historiador, en què ressegueix records biogràfics compartits amb Termes, de qui destaca l’obra Anarquismo y sindicalismo en España com la seva més gran aportació i la cofundació de la revista Recerques. Fontana subratlla la necessitat d’elaborar una bibliografia completa dels treballs esparsos de Termes.

Enregistrament de vídeo. Durada: 47 minuts. Divisió de l’acte: presentacions de Jordi Casassas (min. 00.00-6.04) i Agustí Colomines (min. 6.04-10.38), ponències de Teresa Abelló (min. 10.38-15.00) i Josep Fontana (min. 15.00-46.00) i tancament de Casassas (min. 46.00-final)

El declivi del pensament històric

per Eric Alterman (@Eric_Alterman), historiador, columnista i professor

Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.30.20Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.37.54

Després d’ignorar durant dècades les qüestions de la desigualtat econòmica, economistes i acadèmics d’altres àmbits tot just acaben de descobrir una varietat els efectes de la qual van més enllà del fet que algunes persones tinguin massa diners i moltes altres no en tinguin prou. La desigualtat afecta la nostra salut física i mental, la nostra habilitat de conviure amb altres persones, de fer-nos sentir, d’obligar els nostres governants a retre comptes i, per descomptat, de decidir el futur que volem per als nostres fills. Fa poc que m’he adonat d’un aspecte de la desigualtat econòmica al qual no s’ha prestat l’atenció que mereix. L’anomeno la “desigualtat intel·lectual”.

No em refereixo al fet evident i incontestable que unes persones puguin ser més intel·ligents que unes altres, sinó, més aviat, al fet que unes persones tenen els recursos per intentar entendre la nostra societat mentre que la majoria no els té. A les acaballes de l’any passat, Benjamin M. Schmidt, un professor d’història de la Northeastern University, a Boston, va publicar un estudi que demostra el fet que durant l’última dècada la història ha estat el camp acadèmic que més ràpidament s’ha enfonsat, tot i que el nombre d’estudiants universitaris hagi crescut. Avui dia, s’imparteixen no gaire més de 24.000 especialitats d’història, el que suposa entre l’1 i el 2 per cent de les carreres universitàries, un descens de gairebé un terç des del 2011. El declivi s’evidencia en gairebé tots els grups ètnics o racials i entre homes i dones. En termes geogràfics, el descens és més pronunciat al Mitjà Oest, si bé impacta en tot el territori estatunidenc.

No obstant això, la situació no és del tot negativa. Es viu una època d’auge de la història a Yale, on és la tercera matèria més popular, així com en altres universitats d’elit, com ara Brown, Princeton i Columbia, on continua essent una de les carreres més exitoses. El departament d’història de Yale es proposa contractar tan sols aquest any més de mitja dotzena de professors, coincidint alhora amb la proposta del rector de la University of Wisconsin-Stevens Point, Bernie L. Patterson, d’eliminar els estudis d’història i despatxar almenys un dels professors titulars. Està clar que quan hom llegeix la lletra petita tot és més complicat. L. Willis, el cap del departament d’història d’aquesta universitat, em va explicar que la proposta del rector és una retallada pressupostària a conseqüència del descens progressiu d’estudiants d’aquesta especialitat, però que en realitat busca reduir el nombre de professors, de catorze a deu, cosa que comporta desfer-se d’almenys un professor titular. És per això que cal dissoldre el departament, tot i que un portaveu de la universitat va afirmar que la institució “està explorant totes les opcions per evitar despatxar professors o altres membres de la facultat”. Els professors que continuïn seran traslladats a nous departaments que combinin la història amb altres matèries.

La Universitat Stevens Points, situada a Northwoods, Wisconsin, ha acollit els primers universitaris de moltes famílies i, en el passat, el departament d’història es va especialitzar en la formació de mestres. Willis assenyala que l’anterior Governador de Wisconsin, Scott Walker, va liderar l’enfrontament amb els sindicats de professors, eliminant ajudes i gairebé el 10 % dels professors de l’educació pública, fet que va provocar que els estudiants trobessin menys atractiva la idea de dedicar-se a la docència. “Sento a dir sovint: ‘quina mena de feina aconseguiré amb això? Els meus pares m’han fet canviar d’idea’” —comenta Willis. I segueix: “Hi ha molta pressió sobre aquesta generació en particular”, si bé, diu ell mateix, també he notat un augment en el nombre d’alumnes que opten per aquesta especialitat, de 76 a 120 el darrer semestre. Per tant, afegeix, “Jo no tinc aquesta percepció que apunta a una tendència unidireccional cap a la nostra desaparició”.

La magnitud del descens d’alumnes d’història és més notable des dels anys 2011 i 2012. Evidentment, la crisi financera de 2008 va transmetre a estudiants —i pares— la sensació que era millor optar per una carrera d’un àmbit que els garantís més seguretat a l’hora de trobar feina. Gairebé totes les carreres que han experimentat un creixement des del 2011, segons assenyala Schmidt en un estudi anterior, són de disciplines denominades STEM (per les seves sigles en anglès, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), incloent infermeria, enginyeria, informàtica i biologia. Un reportatge recent del diari The York Times explicava que el nombre d’estudiants d’informàtica ha crescut més del doble entre el 2013 i el 2017. “El MIT i Stanford estan fent grans avenços en l’àmbit de les ciències”, em comenta Alan Mikhail, cap del departament d’història de Yale. Altres universitats han tendit a emular aquestes dues universitats, sobretot perquè avui dia les disciplines STEM estimulen els grans finançadors, i amb aquest diners augmenta la reputació nacional de cada universitat. David Blight, professor d’història a Yale i director del Centre Gilder Lehrman, una institució enfocada a l’estudi de l’esclavitud, la risistència i l’abolicionisme, m’explica el mateix quant al finançament. En una reunió recent amb els gestors de la universitat va sentir a dir que els patrocinadors cercaven finançar programes STEM, i per això conclou Blight: “són els patrocinadors els que prenen les decisions”.

No obstant això, la història continua tenint èxit a Yale, en part perquè es tracta d’un departament de gran vàlua, amb diversos professors estrella coneguts a nivell nacional, molts dels quals s’espera que faran classe de grau, i en part, també, perquè es tracta de Yale, ja que un títol en humanitats obtingut en aquesta universitat pot obrir gairebé totes les portes professionals. Com assenyala Mikhail, “la veritable pressió econòmica que els estudiants senten avui dia és menor a Yale. La política d’admissions sense discriminar per qüestions econòmiques marca la diferència, a la vegada que hom té la sensació que un títol de Yale obre la porta a qualsevol feina, fins i tot en llocs com Goldman o la Facultat de Medicina”. Recentment, el departament de relacions públiques de Yale va emetre un vídeo sobre el fill d’uns immigrants mexicans, Fernando Rojas, qui va centrar l’atenció dels mitjans nacionals després de ser admès en les vuit prestigioses universitats del nord-est dels EUA, les que pertanyen a l’anomenada Ivy League. Rojas, que finalment es va integrar al Center for the Study of Race, Indigeneity, and Transnational Migration de Yale, s’està preparant per obtenir el doctorat en història.

La raó per la qual els estudiants de Yale i d’institucions similars es poden “permetre” estudiar història és perquè tenen la sort de veure la universitat com l’oportunitat d’aprendre sobre el món que hi ha més enllà de les seves ciutats natals, a més d’intentar entendre quin serà el seu lloc en aquest món. Això és el que aconsegueix la història. Ens situa i ens ajuda a entendre com hem arribat fins aquí i per què les coses són com són. “La història infon un sentit de ciutadania i ens recorda quines preguntes cal fer, especialment sobre evidències”, diu Willis. En un correu electrònic posterior a la nostra conversa, Mikhail em va escriure: “l’estudi del passat ens mostra que l’única manera d’entendre el present és abraçar el caos de la política, la cultura i l’economia. No existeixen respostes senzilles per a qüestions urgents sobre el món i la vida pública”. Com és ben sabut, Bruce Springsteen va desenvolupar una profunda consciència política després que li caigués a les mans A Pocket History of the United States, una famosa obra sobre la història dels EUA escrita per Allan Nevins i Henry Steel Commager, publicada per primera vegada el 1942. En el seu recent espectacle a Broadway, Springsteen va afirmar: “Volia conèixer tota la història americana… Em vaig sentir com si necessités entendre tot el que fos possible per entendre’m a mi mateix”.

Donald Trump és el rei de les mentides fins i tot amb consideracions històriques fal·laces. És difícil triar una mentida entre el centenar de falsedats que Trump ha sostingut com a president, per bé que una de les més sorprenents l’ha feta recentment quan, ignorant tot el que se sap sobre el comportament il·legal de la Unió Soviètica, va insistir a afirmar que “la raó per la qual Rússia va intervenir a l’Afganistan era perquè terroristes afganesos havien envaït Rússia. El russos van fer bé d’anar-hi”. L’editorial de The Wall Street Journal (que habitualment es mostra amable amb Trump) va assenyalar: “no es recorda una declaració més absurda i errònia feta per un president nord-americà”. En les darreres dècades, els Republicans s’han aprofitat de la manca de sentit històric dels nord-americans a l’hora de jutjar la política. Com explicar sinó el fet que, durant el govern de Trump s’hagi aconseguit convertir la immigració legal en l’excusa de tots els mals del país, a pesar que qualsevol anàlisi històrica lúcida demostraria que la immigració ha estat una de les majors fonts d’innovació, creativitat i productivitat econòmica dels EUA.

“Sí, tenim la responsabilitat de formar per al món professional, però també d’educar per a la vida. Sense el coneixement històric no s’està preparat per a la vida”, em deia Blight. A mesura que el discurs polític està més dominat que mai pels que menyspreen la veritat o la credibilitat, estem més a prop del que advertia Walter Lippmann fa un segle en el seu seminal Liberty and the News: “Els homes que desconeixen els fets rellevants del seu entorn són les víctimes inevitables de l’agitació i la propaganda. El sapastre, el xarlatà, el patrioter. . . tan sols poden florir quan el públic es veu privat de l’accés independent a la informació,”. Un país els ciutadans del qual desconeixen la història està condemnat a ser dirigit per sapastres, xarlatans i patriotes de saló. Donald Trump va demostrar que era les tres coses des del moment que va construir la seva carrera política damunt les mentides sobre on havia nascut Barack Obama. Sense especialistes en història, estem condemnats a repetir persones com ell.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “The Decline of Historical Thinking”, publicat a la versió digital de The New Yorker, del 4 de febrer de 2019.

* * *

Eric Alterman és doctor en història i catedràtic d’anglès al Brooklyn College de CUNY. També és columnista a The Nation. Aquest article va generar-ne un altre del professor Andreu Mayayo, catedràtic d’història a la Universitat de Barcelona, “Sense futur no hi ha passat”, que va ser publicat a L’Avenç, núm. 456, d’abril de 2019. Al cap d’un dies, l’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va publicar un altre comentari sobre la qüestió, “Qui desconeix el passat està condemnat a no tenir futur”, publicat on-line a la Revista Mirall.
Oferim aquets espai a qui vulgui fer-hi contribucions, que prèviament seran examinades pel consell assessor del GRENPoC.

A propòsit de l’exhumació del dictador Franco

per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador

Captura de pantalla 2018-09-12 a les 9.22.20

© Shutterstock

Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.

El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.

I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.

En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.