A propòsit de l’exhumació del dictador Franco

per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador

Captura de pantalla 2018-09-12 a les 9.22.20

© Shutterstock

Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.

El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.

I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.

En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.

 

Franco i el Valle

per Hilari Raguer, historiador, Monestir de Montserrat

En comptes de destruir el Valle de los Caídos, la comissió d’estudi va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra.

People pay their respects at the tomb of Spain's former dictator Franco in the Valle de los Caidos

Sánchez està ben decidit a tirar endavant la reforma del Valle, i el més significatiu del seu projecte és treure’n les restes de Franco. El tècnic del projecte és Carlos García de Andoin, socialista basc, catòlic compromès amb càrrecs pastorals importants a la diòcesi de Bilbao, que ja va coordinar la comissió a la qual Zapatero va encomanar una proposta de resolució. Tot ho tenen molt pensat i documentat.

Algunes veus voldrien que es deixés que les construccions del Valle s’acabin d’esmicolar, o fins i tot destruir-les de cop. Però allí descansen (és un dir) més de trenta mil espanyols, i no es poden pas deixar abandonats. Franco va voler imitar la grandiositat de l’arquitectura nazi o mussoliniana, però allò va ser un “quiero y no puedo”. La pedra utilitzada en la major part dels edificis i de les estàtues és de mala qualitat i es desintegra. En un temps van haver de suspendre l’accés a la basílica i fer-hi un túnel d’entrada, perquè queien fragments de les estàtues. Curiosament, el que està més ben fet, amb bon material i perfecta construcció, és el que a alguns els fa més mal a la vista: aquella creu gegantina. Es pot pujar en ascensor fins al nivell dels braços, i allí circular horitzontalment pels dos passadissos, i encara es pot pujar fins al cim, on hi ha una petita cúpula amb una vista extraordinària.

En comptes de destruir-ho, la comissió va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra (llevat dels que s’hi van enterrar contra o sense el permís de les famílies, que ara els reclamen) i convertir-ho en un centre d’interpretació on s’expliqui com es va construir. En aquesta línia, calia treure les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra i, més encara, perquè allò no pot continuar essent un mausoleu a la glòria del dictador. Pel que fa a José Antonio, és un mort de la guerra, però alhora és també un dels seus principals causants. Que hi continuï, però no en la forma destacada i honorífica que té ara, sinó igual que els altres enterrats. El decret llei de Sánchez no diu que es tregui Franco, sinó que només hi poden ser enterrats morts de la guerra. La conseqüència és clara.

L’Església (arquebisbe de Madrid, president de la conferència episcopal, nunci, superior general de la congregació benedictina de Solesmes, de la qual depenen els benedictins del Valle) no s’hi oposa. Pel que fa a la família de Franco, ara diuen que s’oposen a l’exhumació. Francis Franco, a les seves memòries, va dir que el seu avi no va dir mai que volgués ser enterrat al Valle, però ara la família, moguts segurament per l’entorn franquista i la ultradreta, s’oposen al seu trasllat. Així i tot, el govern tirarà endavant. Té un gran argument: qui va lliurar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família, sino el rei Joan Carles. Amb la mateixa autoritat, un decret-llei signat pel nou rei pot canviar aquella decisió. El govern voldria obrar d’acord amb la família, la invita a acceptar les restes, i li dóna un termini de quinze dies per a decidir el lloc de sepultura, però si s’hi nega Franco serà igualment exhumat i el govern triarà el lloc de la nova sepultura.

Una altra dificultat a superar és que el dictamen de la comissió no va ser unànime: tres membres, entre ells Herrero de Miñón, van dissentir i van formular un vot particular, en el sentit de no treure les restes de Franco, perquè els semblava que el trasllat feriria els sentiments d’un sector de la població espanyola. Però el govern considera que aquell vot particular no es basava en arguments de fons, sinó en l’estimació dels sentiments d’un sector de la població, i aquests sentiments han canviat.

A més. hi ha el problema dels qui van ser enterrats al Valle sense o contra el consentiment dels familiars, i que ara els reclamen per enterrar-los en un altre lloc. El govern reconeix plenament el seu dret, però pel mal estat de la construcció hi ha unes goteres que han fet que molts fèretres es podrissin i s’esclafessin tots plegats en un pilot, del qual és molt difícil identificar les restes de cada persona.

Segurament l’aspecte més odiós del Valle de los Caídos són els presos que hi van treballar i especialment els que hi van morir. Fins que no es tingui lliure accés a la documentació que conserva la comunitat benedictina no en podrem saber el nombre, ni quan va deixar d’haver-n’hi. Sembla que només hi van ser al principi de les obres, a l’època de la idea primigènia de Franco, de mausoleu dels “caídos por Dios y por España”, amb presos republicans expiant les seves culpes amb pic i pala. Els franquistes al·leguen que tots eren voluntaris, que percebien un salari i que així redimien part de la pena. Sí, eren voluntaris, però com aquell desgraciat que anaven a penjar i li deixaven triar l’arbre. Millor treballar allà que podrir-se en una presó.

El P. José Agustín Pérez del Pulgar, S. J., s’enorgullia d’haver creat l’Obra de la Redención de Penas por el Trabajo (Ordre del 7-X-1938), en col·laboració amb el Director General de Presons, que curiosament es deia Máximo Cuervo. Treballant al Valle de los Caídos, o a les maresmes del Guadalquivir, a benefici d’una empresa d’obres publiques que pagava un salari miserable, se’ls descomptaven dies de la pena, i encara podien enviar petites quantitats a la família. El nom de “Redención” porta una forta càrrega bíblica i teològica. En aquesta institució, que es pretenia humana i cristiana, hi havia en el fons la concepció perversa que aquells presos, per ser republicans, no eren només delinqüents, sinó també pecadors, i per això necessitaven expiar el pecat amb el treball, com Adam i Eva després del pecat original. Segons les instruccions per als capellans de presons o camps de concentració, no havien de posar mai en dubte la justícia de les condemnes, ni oferir els seus bons oficis per ajudar-los.

Quan amb el pas dels anys i el canvi d’escenari internacional, amb la derrota de l’Eix, Franco va voler maquillar el seu règim, un dels canvis va ser convertir el projecte del Valle, que ja no seria mausoleu dels vencedors sinó lloc de pregària per tots els morts de la guerra, i lloc de reconciliació, amb un centre d’estudis de la doctrina social de l’Església, de la qual havia de venir la pau futura. Aleshores ja no hi podien haver presos treballant-hi.

Josep Fontana (1931-2018)

Josep-Fontana

La millor manera d’homanetjar algú que ha dedicat la seva vida a investigar i a escriure és prendre en consideració la seva obra. Josep Fontana va néixer a Barcelona el 20 de novembre de 1931 i va morir el passat 28 d’agost i la seva obra és ingent. Aquí us enllacem una pàgina web que aplega 79 dels títols que va produir.

També us ressenyem dos article que han estat publicats amb motiu de la seva mort:

Julián Casanova: «Josep Fontana, la huella de un investigador», El País, 28/08/2018

Josep M. Muñoz i Lloret: «Fontana, un propòsit i un sentit», El Punt Avui, 29/08/2018

També podeu veure una entrevista, del 2015, realitzava pel programa Retrats de TV3 i una altra entrevista més recent, del 2018:

 

Un itinerario historiográfico. Jacques Revel

Jacques-Revel

Artículo publicado originalmente en Investigaciones y Ensayos Nº 65 julio-diciembre 2017, pp. 13-26. En este artículo, el destacado historiador francés Jacques Revel desarrolla una reflexión personal sobre los cambios que la ciencia histórica sufrió en los últimos cincuenta años. Basado en su vasta experiencia profesional, Revel analiza el impacto que distintas vertientes de las ciencias sociales tuvieron  en la investigación histórica desde la década de 1960: el estructuralismo, los Annales y la «historia total» de la escuela francesa, el linguistic turn anglo-americano, la microhistoria italiana, y el trabajo de investigación en redes, entre otras. El texto finaliza con una invitación a reflexionar sobre el impacto que la globalización y las nuevas versiones de «historia global» han tenido desde los años noventa para la cienciahistórica.

* * *

«Tengo la convicción de haber aprovechado las posibilidades que la vida profesional —la vida, sencillamente— puede ofrecer. Si el oficio de la enseñanza y de la investigación ha perdido algo de su prestigio en términos de reconocimiento social, continúa proponiendo a quienes lo eligen y a quienes pueden encontrar allí su lugar, una serie de experiencias incomparables: el placer del trabajo e, inseparablemente, el de la pertenencia a una o varias comunidades de saber. Esas comunidades no son siempre irénicas pero soy de quienes estiman que el desacuerdo es esencial para la vida intelectual y que es beneficioso en la medida en que sus términos sean explícitos. Es cierto que he tenido la suertede pertenecer a instituciones poco pesadas, débilmente restrictivas y que se prestaban con gusto a todas las formas de experimentación y de trabajo en común. De esas oportunidades, espero que no haya que hablar en pasado. […]».