El proppassat 6 d’octubre, el nostre company Alberto Maestre va participar en el comitè de descolonitzacions de les Nacions Unides en defensa del dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental. En el vídeo es pot seguir la seva intervenció. El Dr. Maestre s’ha especialitzat en la història d’aquest territori des que va presentar la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, que després es va transformar en el llibre Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sáhara Occidental (Chiado Books, 2018). Entregart, també, al Centro de Estudios sobre el Sáhara Occidental de la Universidade de Santiago de Compostela, Maestre s’ha convertit en un dels especialistes en l’excolònia espanyola.
El mural memorial ha estat dissenyat per l’Helena Rovira.
El passat 18 de febrer es va celebrar un acte dedicat a homenatjar els refugiats republicans de la Guerra d’Espanya enterrats al cementiri de l’Oest de Perpinyà. Durant l’acte es va desplegar un mural memorial amb el nom de les 841 persones enterrades en aquest cementiri i que han estat documentades per tres historiadors: Jordi Oliva (membre del GRENPoC), Martí Picas i Noemí Riudor. La fossa comuna de Perpinyà és, segons aquests estudiosos, una de les més grans causades per la Guerra Civil. És probablement la més gran de les causades per l’exili de 1939, i en la qual foren enterrats, sobretot, internats als camps d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, que trobaren la mort en hospitals de la capital del Rosselló. L’acte va ser convocat pels tres historiadors que han realitzat la recerca i per les entitats rosselloneses Associació Cultural Xarxa Cebrianenca i pel Col·lectiu de Joves del Rosselló. Va comptar amb l’adhesió de diversos organismes governamentals i entitats cíviques i de recerca, entre les quals la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona.
Els tres historiadors, de dreta a esquerra: Martí Picas, Noemí Riudor i Jordi Oliva
Text de la presentació que va fer l’autora en la presentació del llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984), que va tenir lloc a la llibreria Ona el 17 de gener de 2022.
En primer lloc, vull agrair a la professora Montserrat Duch que hagi acceptat vindre a Barcelona per presentar aquest llibre. És tot un honor que puga estar acompanyant-nos una professora a la qual admire per la seua expertesa i la seva manera de commoure’ns explicant fets de la nostra història. Hi ha altres motius. Però abans, vull agrair a L’Avenç el fet d’haver apostat per publicar aquest treball. El meu agraïment és, també, per a la Federació d’Ateneus de Catalunya, el seu president, a la gerent, a l’equip de comunicació, als administratius, al comissionat de memòria i a l’equip jurídic. A tots ells els dec que quan fa dos anys els proposí iniciar el projecte de recerca sobre l’espoli franquista del patrimoni dels ateneus, no dubtaren en impulsar-lo. Això feu possible que es materialitzés en un primer estudi, que comptà amb l’ajut de Memorial Democràtic, que fou la base per realitzar l’exposició itinerant i els diversos articles publicats a La Mira.
M’han demanat que us explique com començà tot i aporte algun exemple de cas sense desvetllar massa cosa del llibre. Bé, sobre la gènesi he de dir que s’ajuntaren, d’una banda, les dèries que sovint ens obsessionen als investigadors durant la recerca, em referisc a aqueixa imperiosa necessitat d’aprofundir en la història per poder entendre-la, malgrat l’evident distància a la qual estem sotmesos. I d’altra, les troballes documentals pròpies de la recerca. Mentre feia la tesi sobre el CADCI, que fou codirigida pels doctors Queralt Solé i Joan Villarroya, vaig localitzar l’expedient del seu estatge, expropiat per l’exèrcit franquista només ser ocupada la ciutat de Barcelona el 26 de gener de 1939. Junt amb l’expedient hi havia una relació en la qual figuraven centenars d’immobles que també havien estat requisats i transferits, ja en plena transició, al Ministerio de Trabajo. La urgència de finalitzar la tesi no va impedir que comencés a pensar com donar-li forma al futur projecte de recerca sobre els ateneus. Era evident que hi havia moltes més entitats afectades per la requisa franquista, com em va dir la professora Montserrat Duch en el tribunal de defensa de la tesi. I tot allò calia investigar-ho. De fet, ella ja havia publicat uns excel·lents treballs en aquest respecte que eren fonamentals. I ací queden desvelats els motius que anunciava al principi de la intervenció que expliquen el perquè d’aquest llibre.
Gràcies al suport de la Federació, com he dit, el projecte tirà endavant. L’anàlisi d’aquella primera relació de béns espoliats ens portà a estudiar centenars d’expedients. La majoria estaven custodiats a l’arxiu del Ministerio de Trabajo. No agrairé mai prou la professionalitat de l’equip d’arxivers que, en plena pandèmia i després de mesos d’espera per aconseguir els permisos, feren torns i habilitaren una oficina perquè poguérem consultar la documentació. Òbviament, a més de contrastar el material documental que anàvem localitzant als diferents arxius, haguérem d’estudiar el funcionament de la maquinària repressiva i com hi encaixava la requisa patrimonial. Els resultats els teniu en aquest llibre. Amb ell tanquem una part important de la recerca, en la qual encara estem procés perquè abasta el conjunt dels Països Catalans.
Per resumir què hem trobat, hem corroborat la requisa de 298 propietats immobles que pertanyien a 232 entitats. Però les xifres que aportem —sempre ho dic—, són de partida, delimiten els mínims, i hem de tenir present que la requisa fou global i sistemàtica. A Catalunya, el 1937, funcionaven més de 20.000 associacions de les 31.000 que s’havien inscrit oficialment des de finals del XIX, segons els estudis publicats entre els quals destaquem els del grup ISOCAC de la URV. Altres entitats no s’inscriviren mai, tot i tindre un funcionament regular. Per tant, l’afectació de l’espoli ha de ser forçosament més gran.
Entre totes aquestes entitats també cal comptar les que no pogueren sobreviure a la dictadura. Algunes de les que pogueren reconstituir-se, a finals dels anys setanta iniciaren la lluita per recuperar els seus estatges socials. Engegaven uns costosos i llarguíssims processos judicials i administratius, que habitualment resultaven del tot infructuosos. Al llarg dels anys, altres ateneus han descobert als registres que no eren propietaris dels edificis quan tractaven de reformar-los, ja que constaven inscrits a nom de l’estat per la normativa franquista del 1939.
Estem parlant, doncs, d’una part de la història recent, que ha estat terrible, traumàtica i extremadament violenta. Però, sobretot, que s’ha perpetuat; és a dir, que no morí amb el dictador el 1975, sinó que perviu en l’actualitat. Al llibre es recullen alguns casos. Ja ho llegiran, si volen. Tanmateix, per exemplificar-ho els parlaré d’un cas que no està recollit al llibre. És el periple que hem viscut amb els editors per localitzar una fotografia de portada. No ens ha estat gens fàcil trobar-la. Els ateneus als quals ho demanàvem, no tenien imatges dels edificis requisats ni de l’estat en què estaven quan pogueren accedir-hi al cap dels anys. I això, aquesta absència, té molt a veure amb el trauma i, potser, també, amb la necessitat de no registrar allò que volem oblidar.
A la fi vam poder aconseguir la meravellosa fotografia de Josep Maria Roset, que ens han cedit els seus hereus, per il·lustrar la portada del llibre. A la fotografia, Roset capturà l’estat ruïnós de l’estatge del Centre Democràtic Republicà de Rubí el 1974. L’entitat, fundada el 1884, comprà els terrenys per aixecar-hi el Centre el 1896. Van poder inaugurar casa pròpia el 1922, en presència dels dirigents de la Unió de Rabassaires i del futur president de la Generalitat, Lluís Companys. L’edifici albergava una biblioteca (els primers 1.000 volums foren donats pels industrials Pich Aguilera); unes escoles, que ben aviat comptarien amb centenars d’alumnes; un cafè; jardí; l’esplendorosa sala gran amb teatre, la que mig segle després fotografiarà Roset. Aquest espai fou l’escollit pels sectors populars de Rubí per celebrar-hi conferències científiques i culturals, actes de propaganda i formació política, balls, vetllades, etc. Parlem, per tant, d’un espai viscut, construït gràcies a la solidaritat de l’acció col·lectiva. Un «lloc practicat», seguint la definició de Michel De Certeau, on es compartia una manera de fer, pensar-se i estimar. Amb el cara a cara quotidià conreava un «nosaltres», una identitat comuna confrontada amb la resta, però que donava sentit i cohesió.
En aquell estatge s’instal·laren també les primeres dependències de La Rubinenca. Prompte resultà insuficient per a la gran cooperativa de consum de l’entitat, que aviat s’hagué de traslladar. Les seues cinc finques foren requisades el gener de 1939. L’edifici del Centre també fou decomissat per FET y de las JONS, que el transformà en la seua seu, passant a ser gestionat per la Dirección General de Propiedadesde l’estat. Mentrestant, la Delegación Nacional de Sindicatos, el sindicat vertical dirigit per Falange, reclamà que li fos transferida la propietat de l’estatge en aplicació de la llei de 23 de setembre de 1939. No va reeixir en l’intent, ja que el desembre de 1947 la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas li denegà la transferència per no haver demostrat prou el caràcter sindical marxista de l’entitat.
Malgrat que l’edifici fou posteriorment venut a l’Ajuntament, Falange continuà ocupant-lo. El 1975, el consistori decidí assolar-lo adduint que es trobava en runes. Fou llavors quan Roset capturà l’estat de l’edifici, amb els antics gegants sota l’escut de Falange i la inscripció “Por el imperio hacia Dios” al frontispici de l’escenari. De l’edifici ara ja no en queda res. Actualment, és un solar, tancat per un mur perimetral, que l’estat retornà a ERC el 1992.
Com he dit, aquest cas ens serveix de metàfora per explicar els efectes de l’espoli. De l’intent de destrucció d’un patrimoni construït amb l’esforç de les classes subalternes. De totes aquelles persones que veieren factible realitzar el que és possible. Tenim l’esperança que amb aquest llibre puguem entendre una mica millor els perquès de la requisa franquista i la seua pervivència. Uns perquès que, a parer meu, cal afrontar per dignitat i responsabilitat col·lectiva.
Per contribuir al 80è aniversari de la fundació del Front Nacional de Catalunya, reproduïm la conferència del Dr. Agustí Colomines, el nostre director, amb motiu de l’homenatge a Pere Carbonell i Fita, celebrat al Museu d’Història de Catalunya el 3 de març del 2015
El 10 d’abril de 1980 se celebrà la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya recuperat per a la democràcia. Servidor estava assegut a la tribuna d’invitats perquè llavors era assistent del diputat i senador Josep Benet. A l’hemicicle s’asseien els 135 diputats repartits entre les sis formacions polítiques que havien obtingut representació parlamentària. Les eleccions les havia guanyades, contra pronòstic, CiU, amb 43 diputats, mentre que el PSC n’obtingué 33, vuit més que el PSUC, el gran partit de l’antifranquisme, però no l’únic, com diuen els actuals propagandistes, que en tenia 25. Completaven el mosaic partidista els 18 de Centristes de Catalunya, els 14 diputats d’ERC i els 2 del PSA.
No hi ha dubte que entre els diputats socialistes i comunistes hi havia una bona representació dels prohoms de l’antifranquisme, començant el mateix Benet, el Guti, Joan Reventós, Alfonso Carlos Comin (que no va prendre posició perquè va morir el 23 de juliol d’aquell any), Joan Ramos, Isidre Molas, Josep Andreu i Abelló, Paco Frutos, Pere Portabella, Felip Lorda, Marta Mata, Jordi Borja, Dolors Calvet, etc. Però mentre es votava la mesa d’aquell restaurat Parlament, que presidiria Heribert Barrera, d’ERC, vaig adonar-me que a l’hemicicle es donava una circumstància més aviat curiosa: al grup socialista hi havia el dirigent històric del FNC, Joan Cornudella i Barberà, que jo havia vist un munt de vegades al despatx del meu pare en les èpoques de la resistència, i en el grup de CiU s’hi asseia, precisament, el meu pare. O sigui que el nou Parlament acollia dos dels grans dirigents que havia tingut el FNC a finals del franquisme. El desembre d’aquell any va aterrar-hi el tercer, Jordi Casas-Salat, un brillant advocat, aleshores adscrit a ERC, que va esdevenir diputat en substitució de l’escriptor Josep M. Poblet que havia mort el 20 de novembre.
Aquells tres il·lustres diputats no eren els únics que havien pertangut al FNC. També n’havien estat el socialista Lluís Armet —germà d’en Joan, el dirigent històric del PSAN que va acabar a ICV—, els nacionalistes Macià Alavedra i Helena Ferrer i Mallol. La nòmina de diputats que havien passat pel Front s’amplià a la segona legislatura, que fou quan obtingueren escó el cooperativista agrari Francesc Vernet i Pere Carbonell. Després encara hi aterrarien dos més: Jaume Farguell, l’abrandat alcalde de Berga, i Jordi Vila Foruny, que és l’altra figura que sobresurt dels meus records d’infantesa, junt amb la de Joaquim Ferrer i Mallol, el germà de l’Helena, que cada dia, abans de dinar, visitaven el meu pare al pis del carrer d’Aragó. Jo aleshores no sabia què era un comissari polític, però quan ho vaig saber, anys més tard, me’n vaig adonar del paper que complien Vila i Ferrer al costat del pare. Seria injust si en aquesta relació de persones vincules al FNC no inclogués a Josep Ferrer i Ferrer, el Nen, que no era diputat sinó que era qui s’encarregava dels serveis lingüístics, i que és un dels intel·lectuals més desaprofitats del nacionalisme català. Segurament ho ha estat per decisió pròpia, encara que no ha abandonat mai el seu compromís polític i ara és membre de l’ANC.
He volgut començar així perquè la cartografia del FNC encara està per fer. Malgrat els grans esforços que han fet Robert Surroca, Teresa Clota, Agustí Barrera, Jaume Renyé, Daniel Díaz Esculies i Fermí Rubiralta, la memòria i la història de l’antifranquisme està dominada, diria que hegemonitzada, pel que va fer el PSUC. L’entorn intel·lectual comunista ha tendit a exaltar les proeses dels lluitadors del PSUC i a menystenir —o fins i tot ridiculitzar— el sacrifici que els militants de l’FNC van fer des del mateix 1940. No cal menystenir ningú, evidentment, però l’antifranquisme va ser força més plural i mereix ser estudiat sense els perjudicis ideològics que normalment dominen en els ambients universitaris. De vegades em fa la sensació que quan es vol explicar l’actuació dels nacionalistes antifranquistes es cau en el reduccionisme de magnificar accions com els Fets del Palau i, en canvi, s’oblida què representà el FNC en la immediata postguerra, quan era un grup armat que ajudava els aliats a combatre el nazifeixisme. En aquest sentit, al pujolisme també li van anar bé les maniobres de confusió històrica propiciades pels comunistes. Van donar a Pujol una rellevància —augmentada per la condemna a presó— que no tenia res a veure amb les accions del Front.
Pere Carbonell i Fita va morir el 20 de desembre de 2014. Tenia 98 anys, tots ells viscuts amb plenitud i un compromís polític i social irreprotxable. He volgut emmarcar la seva vida en el context d’una generació perquè les trajectòries personals només adquireixen sentit si s’observen des de la col·lectivitat. És clar que hi ha herois, líders, persones singulars, etc., però és l’acció col·lectiva el que explica una època. Carbonell havia nascut a Barcelona el 20 de gener de 1916 i va tenir tres passions: l’ensenyament, el màrqueting i l’exèrcit. Va ser mestre de primer ensenyament, format a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, i tinent d’artilleria de l’exèrcit de la República, ascendit a capità per mèrits de guerra (1938), després d’haver passat per l’Escola Popular de Guerra. La seva expertesa en el camp del màrqueting va fer que un cop recuperada la Generalitat fos nomenat Director General de Comerç Interior i Consum de la Generalitat de Catalunya (1981-84 i 1984-88), President-Director General de l’Institut Català del Consum (1988) i Director General de Consum i Disciplina de Mercat.
Tenim la sort que Pere Carbonell, un home il·lustrat i mestre, ens ha deixat força testimonis de la seva vida, començant pel primerenc esbós de memòries titulat «El Cànem: de Nadal a la comissaria de policia (1941-1943)», dins d’un dossier sobre la Guerra Civil i la postguerra de l’Arxiu Històric del Poblenou. La seva obra publicada està formada per diversos títols: Tres Nadals empresonat (1939-1943) (1999). Nadal en la presó Model (1944-1945) (2000). Entre la vocació i el deure (2002). Formant mestres per a la democràcia (2003). Obrint camins a l’esperança (2005). Entre la política i la pedagogia (2009). Uns llibres on podem trobar el més substancial de la vida de Pere Carbonell: amics, companys, aficions, amor i compromís.
El primer dels tres Nadals que Pere Carbonell va passar empresonat va ser al camp d’internament de Setfonts, a la Catalunya francesa. Les condicions de vida dins del camp eren dures, però no tant com les del camp d’Argelers o el de Sant Cebrià. Tot i així, les condicions higièniques i alimentàries van provocar la mort d’almenys vuitanta dels internats a Setfons. Aleshores, es va haver de condicionar un espai que funcionés com a cementiri del camp. Com explica en Pere Carbonell i reprodueix en Marc Jiménez a Testimonis de l’exili: «La vida quotidiana dins del camp era molt monòtona. Els internats passejaven pel camp o anaven a altres barraques per xerrar sobre la guerra, la família, Franco… Però̀, quan va arribar el Nadal, el primer que van celebrar darrera les filferrades, un grup d’internats, entre ells en Pere Carbonell, van tenir la iniciativa de muntar un pessebre dins el camp. El cap militar del camp, el tinent coronel Vigouroux, els hi va donar l’autorització de fer el pessebre ja que pensava que era la millor manera de tenir-los ocupats. D’aquesta manera, van aconseguir un local prou espaiós per exhibir el pessebre. El grup d’internats encarregats de fer el pessebre estava format per un escultor i ceramista, encarregat de fer les figuretes, que les feia coure en una de les cuines del camp en determinades hores. També hi havia un pintor, encarregat de pintar les figuretes i els decorats. Finalment hi havia un electricista i, en Pere, s’encarregava de fer els diorames».
A causa dels milers de joves francesos que van anar al front a combatre el nazisme, la mà d’obra francesa va quedar en un no-res. Per aquest motiu, es van crear les Companyies de Treballadors Estrangeres (CTE). Aquestes noves companyies, també anomenades «empreses de serveis», van arribar a estar formades per 20.000 homes repartits en setanta-nou «empreses». Pere Carbonell ens explica com va entrar en una d’aquestes CTE: «Vaig aconseguir entrar a l’oficina de col·locació del camp, on, a les ordres d’un suboficial de la gendarmeria, una colla d’internats omplien fitxes amb les dades personals dels que s’oferien per a treballar en substitució del gran nombre de joves francesos mobilitzats: pagesos, mecànics, paletes, oficinistes i gent de professions liberals disposada a tirar de pic i pala… Em van col·locar a davant d’una petita taula que formava part de les quatre rengleres que l’ajudant vigilava des de dalt d’una tarima. Tot plegat, donava la imatge d’una pintoresca escola d’adults».
D’allà en va sortir per retornar a Catalunya. El 22 de gener de l’any 1940, en baixar del tren a Portbou, es va trobar a l’andana de l’estació la seva mare i la Isabel, la seva dona. Volia córrer per abraçar-les com mai ho havia fet, però un policia el va agafar i el va portar a la Comissaria de Policia. Aquesta primera trobada amb la policia va ser menys violenta del que es pensava, simplement va ser burocràtica. El van interrogar perquè havia participat en la guerra com a oficial, concretament com a capità. Aquest va ser el motiu per empresonar-lo al castell de Figueres.
Després de l’exili i el posterior traslladat a la presó del castell de Figueres, Carbonell fou confinat a la presó del Cànem, al Poblenou. El Cànem era la fàbrica que Carlos Godó Valls, el propietari de La Vanguardia, llavors La Vanguardia Española, va cedir a les autoritats franquistes, un cop retornat de Gènova, perquè hi intel·lessin un centre penitenciari per a homes. Estava situada entre els carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró. La presó del Poblenou va tenir una vigència de tres anys, de 1939 a 1942. Depenia de la presó Model, igual com altres indrets «habilitats» com a presons auxiliars: la del carrer de Sant Elies al barri de Sant Gervasi i el Palau de les Missions, que era en un antic pavelló de l’Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc. A la presó del Poblenou va registrar-s’hi una xifra màxima de 960 presos en un espai extremadament reduït. L’edifici finalment va ser enderrocat. Així explicava Carbonell com va viure aquella experiència: «Aquella presó era una mena de tumor maligne sorgit en el si del Poblenou, d’un barri de la meva Barcelona, en un racó del qual, curiosament, a mitjan segle passat, uns inefables comunistes utòpics seguidors de Cabet s’havien establert per viure-hi, infructuosament, en comunitat: era “la seva Icària”. A nosaltres, “viure en comunitat” ens era imposat ben a desgrat nostre. Les autoritats franquistes, com sigui que, amb la repressió, ja no sabien on col·locar el nombre considerable de presos, van improvisar una presó al Cànem, l’antiga fàbrica en desús de la família Godó, propietària del diari La Vanguardia —que a la postguerra s’anomenà La Vanguardia Española. Encara avui es pot reconèixer la seva els qui traficaven en el mercat estructura primitiva, entre els negre; uns homes, bona part dels carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró; la part del darrere limitava amb les cases de la propera rambla del Poblenou, les galeries de les quals, abocades sobre el pati de la presó, aportaven als reclusos un càlid alè d’humanitat. Provinent del castell de Figueres, on el record, encara viu, dels dies de llibertat, em feia sentir “una persona”, a la nova presó vaig tenir la sensació que hi confluïen les restes del naufragi de la guerra amb les deixalles que vomitaven les clavegueres socials de la ciutat: lladres, criminals, estafadors, maricons, “quinzenaris”, petits “estraperlistes” —que és com s’anomenaven els qui traficaven en el mercat negre; uns homes, bona part dels quals eren, com nosaltres, víctimes dels efectes de la guerra i les seves seqüeles».
Dibuix fet per un integrant del FNC, representant els seus pasos de frontera.
Quan va morir, Carbonell era l’últim supervivent dels cinc signants de l’acta de creació de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya (FNC), el 29 de juliol de 1943. Els altres quatre eren: Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976) i Santiago Pey i Estrany (1917-2001). La SM es creà vuit mesos després de la victòria Aliada a Stalingrad, quan el signe de la guerra havia canviat, i la derrota de les forces de l’Eix es contemplava com una possibilitat real. La funció de la SM del FNC era doble: col·laborar a l’esforç de guerra dels aliats en el camp de la informació, l’espionatge militar, industrial, les xarxes d’evasió pels Pirineus, (Reseaux Alibí-Maurice), i, per altra banda, actuar com a Milícia Patriòtica per tal que quan es produís l’enderrocament del règim franquista, arran de la desitjada intervenció política i militar dels aliats, ajudés a obtenir la independència de Catalunya. Ho explica ell mateix a Tres Nadals empresonats (1939-1943): «Jo continuava treballant a l’Organització militar, a la qual m’havien introduït en Pellicer i en Fortian. En Pey, com ja he escrit abans era el meu contacte. En començar l’any 1943, ja era una realitat el Front Nacional de Catalunya, com a ampli moviment antifranquista de caràcter nacionalista, que s’havia iniciat a Perpinyà, el desembre de 1940, poc dies després, casualment, del meu pas per aquella ciutat. Era el fruit de gestions personals a l’entorn d’en Daniel Cardona, d’en Manuel Cruells —el meu antic company de lluita a la FNEC, en aquella ocasió com a antic militant de les Joventuts d’Estat català—, en Joan Cornudella i Barberà i l’Antoni Andreu i Abelló, del sector dissident d’Estat Català —els quals no coneixeria fins després de la meva «caiguda»—, l’Enric Pagès, que representava els qui lluitaven a l’interior, i en Jaume Martínez i Vendrell, de Nosaltres Sols, que esdevindria el meu cap militar i un dels meus millors amics. La darrera vegada que en Cruells m’havia parlat del Front, pel març del 1943, el moviment estava integrat, a més dels nacionalistes radicals que l’impulsaren, per representants de restes de les antigues organitzacions catalanistes d’esquerra, que havien donat fe de vida, i àdhuc per sindicalistes de la CNT».
L’Organització Patriòtica va sorgir de la necessitat de separar-se i de protegir el FNC —que pretenia ser un moviment nacional ampli, i per això era més vulnerable—, i d’aquesta manera poder actuar dins la més estricta clandestinitat. El mateix Pere Carbonell en resumí les intensions en el llibre coral que va coordinar Robert Surroca sobre les memòries del FNC: «Primer consideràvem —explica Carbonell— que el curs de la Guerra Mundial havia experimentat un canvi a favor dels aliats; que era presumible la seva victòria, i que la derrota de les forces de Hitler i Mussolini comportaria la caiguda de Franco, el seu aliat ideològic. Segon, calia comptar amb una força militar que pogués contribuir a explotar a favor de Catalunya el buit de poder que presumiblement es produiria. Per a tal fi, tan en l’aspecte polític com en el militar, no es podien perdre de vista les experiències de la Guerra Civil. Tercer, un dels factors que impossibilitaren l’explotació a favor de Catalunya de les circumstàncies que es van donar el juliol de 1936 va ser la manca de tradició militar dels catalans. Ara, en canvi, es podia comptar amb un nucli important de militars catalans, formats durant la passada guerra».
És obvi que la primera de les funcions de la SM del FNC es va acomplir amb força eficàcia, però la segona va decaure quan els aliats van fer un gir espectacular en relació amb el franquisme. A més, al cap de quatre mesos de la constitució de la SM, la Brigada Politicosocial va detenir unes 70 persones, entre militants i col·laboradors del FNC, i d’aquestes 49 van ser processades acusades del delicte d’espionatge i activitats subversives. En Pere Carbonell també va ser detingut, junt amb el seu ajudant, l’Emili Francesch, i van ser traslladats a la comissaria del carrer Ample, a prop de la plaça de la Mercè, al damunt de la qual, anys després, jo descobriria, de la mà del meu pare, que hi vivia la Teresa Clota i la seva mare. En aquell pis el Front hi confeccionava propaganda clandestina. Quines coses, oi?
En Carbonell i en Francesch van romandre incomunicats quaranta-cinc dies, l’endemà del dia de Reis van ser traslladats a la Via Laietana on es retrobaren amb el companys del Front, incloent-hi Joan Cornudella, ja aleshores màxim responsable del partit. El 8 de gener de 1944 van ser traslladats a la presó Model. La caiguda del 43 dels 50 militants del FNC, incloent-hi en Joan Cornudella i en Manuel Viusà, no va desmantellar la SM, ja que només Carbonell, Francesch i Nicolau Gausset n’eren directament membres. La resta d’integrants de l’organització continuaren actius. A més, el rumb que prenia la guerra i el més que probable desenllaç a favor dels aliats donà ales als resistents catalans. A la primavera de 1944, el Front Nacional ja havia pogut reestructurar l’organització de la mà de Jaume Cornudella, el cosí d’en Joan, i d’Antoni Andreu i Abelló.
El mateix Carbonell ha explicat l’estat d’ànim dels empresonats, que no fou precisament d’abatiment. A la presó cantaven i fins i tot van arribar-hi a celebrar uns Jocs Florals. Carbonell va guanyar-hi la Flor Natural amb el poema La balada del noi ros, dedicada al company gracienc Enric Forcada, antic militant d’Acció Catalana, i l’Englantina, amb el poema Cant de Combat, que amb música d’Amadeu Bonet, va fer adoptat com a himne del FNC. Fa així:
Ressona el cant de la terra afligida,
Clamors de lluita esquincen l’espai;
Va deixondint-se la Pàtria oprimida,
Que un poble digne no pot morir mai.
Els braços s’alcen, les cames s’afermen
Sobre la terra que és clot i és puntual,
Forma a un sol crit la legió dels qui serven
Viu el record del camí triomfal.
És el combat, cavallers, és la guerra,
L’hora suprema, la prova dels forts,
És el camí que senyala en la terra
Viva i eterna l’estela dels morts.
Per redimir a la Pàtria oprimida
No es bastaria sentir-ne el neguit.
No n’hi ha prou amb la idea sentida:
La llibertat cal guanyar-la amb el pit.
Un poema una mica barroc per ser cantat, però, vaja, reflecteix un estat d’ànim: el bon humor que els embargava per encarar amb optimisme una situació de privació de llibertat que els hauria pogut ensorrar. Al capdavall, les autoritats franquistes no s’estaven d’afusellar a qui fes falta. L’aleshores vicari de Sant Adrià de Besòs, mossèn Pere Ribot, recordava les matinades de 1941 al Camp de la Bota: «El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven a els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia». Només entre el febrer de 1939 i el setembre de 1940 s’hi van executar prop de 2.800 persones. Per tant, poca broma sobre la naturalesa del règim franquista i amb les penúries dels empresonats del FNC.
No obstant això, la segura i propera victòria dels aliats va fer que l’ajuda de la SM del FNC als serveis secrets perdés significat i que, sota el seu impuls, el FNC es dediqués a fer accions de propaganda al carrer, alguna de les quals força espectacular, com la realitzada a la Sagrada Família el dia de Sant Jordi de 1945. La fi de la guerra no va suposar, però, la caiguda del règim. Al contrari, va suposar-ne la consolidació a conseqüència de l’altra guerra, la Guerra Freda, que convertiria l’Espanya franquista en una peça estratègica dels nord-americans. Com diagnosticaria amb encert Joaquín Maurín des del seu exili als EUA, «entre la dictadura de Franco y a dictadura de Dolores Ibárruri, los norteamericanos eligieron al primero». Ara ja sabem per què el dictador va romandre al seu lloc fins a la seva mort natural, de vell, el 20 de novembre de 1975. La Guerra Freda i la feblesa d’una oposició liberal democràtica va ser el cementiri de l’antifranquisme.
Davant l’evidència, el 18 d’abril de 1946 el FNC va celebrar a Dosrius, a la casa pairal de l’Esteve Albert, la Primera Conferència, envoltats per les metralladores que la SM havia disposat al voltant de la casa per protegir els reunits. Carbonell va participar en aquella reunió. L’assemblea va acabar, diu ell, «enmig de l’eufòria general […] Els delegats érem conscients que no hauríem tingut l’ocasió de reunir-nos si, en acabar la guerra, uns quants patriotes, en els camps de concentració de França, a Perpinyà i a París, enfrontant-se amb l’ambient general de desfeta, no volguessin considerar-se derrotats, no es sentissin uns vençuts: creien que Catalunya seria recuperada».
Dos mesos més tard, com a resultat d’una acció de propaganda fallida, el 13 de juny va ser detingut Jaume Martínez i Vendrell i la policia va aconseguir desarticular la SM. Es van perdre les armes, els explosius, els segells i la impremta. Un total de 12 persones van ser empresonades. S’iniciava per als militants del FNC, un període d’hibernació, de dificultats i de reflexió. L’aparell polític del FNC va impulsar la Segona Conferència Nacional el setembre de 1947 per donar continuïtat a la feina feta i mantenir viu Per Catalunya, el portaveu del partit. Fou precisament en aquesta època que el FNC va passar a estructura-se més com un partit tradicional que no pas com a moviment, que és com havia començat. Aquesta Segona conferència va tenir lloc a la casa pairal dels Cardona, a Sant Just Desvern, i hi participaren, entre molts altres, Antoni Malaret, Joan Cornudella, Antoni Andreu, Manuel Cruells, Domènech Ramon, Francesc Espriu i Pere Carbonell.
La intenció d’aquella II Conferència era fer un reajustament polític i ideològic del FNC. S’abandonà la línia de l’activisme armat i es va fer el pas cap a constituir-se en partit polític. Sense l’ajut dels aliats, sense recursos econòmics, amb una colla de militants a la presó, i amb les dificultats inherents a la repressió i la fam, el FNC entrà en una fase d’hibernació, com ha escrit Agustí Barrera. Dos dels seus militants mes destacats, Manuel Viusà (1917-1998) i Octavi Viladrosa (1922- 2004) s’exiliaren i s’instal·laren a París, on van morir. El Front, per tant, va quedar tocat i no va ser fins al 1954 que es va reprendre l’activitat, clarament política i de propaganda, sense les vel·leïtats armades d’abans.
La reorganització del FNC va convertir-lo definitivament en un partit interclassista i independentista, almenys això és el que va aprovar el Consell Nacional de l’abril del 1960. En aquesta dècada, l’advocat Jordi Casas-Salat, que ja feia temps que havia ingressat al FNC, i Pere Carbonell, aleshores gerent de l’empresa Prospex, compartien despatx al carrer de Casp, cantonada amb Pau Claris (quan encara es deia Via Laietana). Com ha explicat Antoni Malaret, aquell despatx servia de lloc de contacte i de reunió del FNC, i fins i tot serví per fer-hi cursos de direcció per a futurs càrrecs polítics formats en les files del Front. Carbonell també va fer-hi classes, segurament rememorant la seva condició de mestre. Carbonell va ser un lluitador fidel sempre al seu país, Catalunya, cosa que finalment li fou reconeguda amb la concessió de la Creu de Sant Jordi l’any 2012, quan ell ja en tenia 96.
En el llibre del 2009, Entre la política i la pedagogia, Carbonell explica les vivències dels seus dotze anys en «missió de servei» prop dels consumidors i comerciants a la Generalitat de Catalunya. D’aquesta faceta no en parlaré, perquè potser encara és massa d’hora per avaluar-la. Tanmateix, reprodueixo el testimoni de l’escriptor, historiador i polític Josep Puig-Pla, que fa cosa de dos mesos va publicar un article a El Guaita, la revista dels antics obiolistes del PSC, per explicar la coneixença amb Pere Carbonell durant els anys compartits a l’administració: «El vaig conèixer essent jo regidor de Promoció Econòmica i Fires de Mataró. El vaig tractar en reunions de treball amb comerciants i tècnics, en visites a mercats i fires i en actes socials. El seu tracte era sempre exquisit, tot i representàvem governs de signe polític oposat. La correcció institucional anava acompanyada de l’educació i el respecte. Per a mi va ser aquell avi o oncle que no vaig conèixer, i amb ell vaig aprendre maneres d’actuar i lliçons d’humanitat. Els seu esperit obert i tolerant, de patriota que per sobre d’ideologies volia sumar i no pas separar, es reflexa en les trajectòries dels seus set fills, persones compromeses i bons professionals, un dels quals, Jordi, va tenir càrrecs polítics amb el PSC (governador civil de Lleida, diputat…) i uns altres van ser membres destacats de Bandera Roja a Madrid durant la transició del franquisme. Una mostra més del seu capteniment són unes declaracions seves durant la presidència de José Montilla quan va dir que ell no l’havia votat, però que a partir de la seva elecció era “el meu president”. No tots ho deien. Pere Carbonell va ser un veritable “patriarca” del comerç i dels botiguers, els escoltava, els coneixia, els comprenia, però també els feia reflexions i els deia aquelles veritats que no agrada sentir. Pel que fa al consum va impulsar la política d’atenció als consumidors i usuaris amb visió moderna i en col·laboració amb molts i diversos ajuntaments, tot fent veure als comerciants que no anaven en la seva contra sinó que ells n’havien de ser els primers interessats».
Amb motiu també del traspàs de Pere Carbonell, Francesc Abad, un jove independentista, de la fornada de mitjan dècada dels 80, va escriure una estrada al seu blog, Dies de Fúria, per evocar el vell lluitador, al qual va conèixer a l’associació Catalunya 1640 el dia que van lliurar de la medalla Pau Claris a Joan Triadú. Hi fa un elogi molt merescut, que em servirà per acabar aquesta breu xerrada: «Un dels llibres que va escriure Pere Carbonell es diu Obrint camins a l’esperança. I parla de tots aquells anys, també de més coses, però sobretot d’aquells anys. És un llibre extraordinari, que us recomano del tot. A mi em va colpir i en vaig aprendre moltes coses. El títol està molt ben trobat. Pere Carbonell ens explica que allò que van començar a fer aquells anys no ho van fer perquè es pensessin que podien derrotar el franquisme ni que podrien assolir una Catalunya lliure. Ho van fer perquè creien que la seva obligació era, en aquella negra nit, treballar per obrir camins perquè hi pogués haver un demà. Amb el país derrotat, amb l’exili, amb la presó, amb totes les estructures polítiques i socials del país destruïdes, van creure que la seva missió era treballar, des de zero, per no ser eliminats com a poble, per mantenir la flama de la nostra voluntat de ser. Obrint camins a l’esperança.».
Imatges de l’arribada i recepció a París del president Woodrow Wilson, 16 de desembre de 1918
El 1918, la grip espanyola, engendrada per un altre virus zoonòtic transmès d’un animal a l’home, és va convertir en pandèmia i es va estendre com la pólvora. Un terç de la població mundial es va infectar i la malaltia es va convertir en la més mortífera de la història humana. La grip també va colpejar líders polítics de tot el món: el rei de la Gran Bretanya, Jordi V, i el primer ministre David Lloyd George; el rei espanyol, Alfons XIII, el primer ministre, Eduardo Dato, i dos membres del seu gabinet, el Kàiser Guillem II d’Alemanya i l’emperador de Etiòpia, Haile Selassie I. La grip també va arribar a la Casa Blanca, quan el president era Woodrow Wilson. Es veu que la seva filla Margaret l’havia agafat, com també el seu secretari personal i diversos membres del servei secret que l’escortaven, i això va fer que el president s’encomanés. Robin Wright explicava a The New Yorker que Wilson va començar a tenir símptomes de la malaltia l’abril de 1919, quan era a París per participar en les reunions finals de les converses de pau de la Primera Guerra Mundial. Tenia molta febre i problemes per respirar, tossia incontroladament i patia al·lucinacions. La malaltia de Wilson gairebé es carrega les converses de pau, atès que la vida política va quedar alterada a tot arreu, però especialment als EUA. S’hi van tancar escoles, esglésies, biblioteques, parcs infantils, tribunals, universitats, teatres i els esdeveniments públics a la capital del país es van suspendre. Els funerals també van ser prohibits. Es va ordenar a les empreses que alentissin l’activitat. Quan la grip va remetre, el nombre de morts als Estats Units era de sis-cents setanta-cinc mil. Es calcula que a tot el món el nombre de morts per la grip espanyola va oscil·lar entre els cinquanta i els cent milions de persones, una xifra molt superior a les víctimes que va provocar la Primera Guerra Mundial.
Amb motiu del centenari de l’esclat de la IGM, un grup de productors independents van posar en marxa el projecte The Great War per explicar en temps real, cent anys després, què havia significat aquella Gran Guerra. Del 2014 al 2018, doncs, setmana a setmana aquest grup d’emprenadors radicat a Berlín llançaven un vídeo per explicar les grans batalles i les conseqüències que va tenir per al món el primer conflicte bèl·lic mundial. A cada episodi oferien una visió general dels esdeveniments i n’exploraven un amb més detall. Aquí oferim el que van dedicar a la grip espanyola:
La grip del 1918 van continuar durant el 1919 i fins i tot encara es detectarien casos els 1920 i el 1921. El govern britànic va difondre un pel·lícula sobre la perillositat de la grip de 1918 i com prevenir-la. En un moment donar s’observa la data, el 4 de Novembre de 1918, just una setmana abans que s’acabés la Primera Guerra Mundial. A la pel·lícula un Dr. Wise (Dr. Savi) imaginari va donant instruccions al públic mitjançant els típics placards del cinema mut i les escenes que hi són representades. Al minunt 9.47 es veu com un home cau fulminat per la grip al mig del carrer, i d’aquí que la pandèmia de 1918 també se’n va dir “la grip fulminant”. La pel·lícula recull titulars de periòdics (minut 11), il·lustra la confecció i l’ús de màscares (minut 11.48), i mostra estadístiques (minut 12.54).
Dr. Wise on influenza (1919)
Parlant de mascaretes i de la seva fabricació, aquí tenim un altre reportatge gràfic, del 1919, que il·lustra com les infermeres de la Creu Roja dels EUA fabricaven mascaretes a preu fet.
El món canvia i les societats evolucionen, però moltes de les reaccions humanes —i polítiques— a les malalties i les amenaces perviuen.
Mesures dictades per l’alcalde de Sabadell, Pere Pascual i Salichs, que va ser-ho per la Lliga Regionalista des del 3 de desembre de 1918 fins a l’1 d’abril de 1922,
També es poden consultar diverses pàgines web interessants que aporten informació sobre la pandèmia de 1918.
Serps d’aigua és un quadre del pintor austríac Gustav Klimt, que va morir el 6 de febrer de 1918 d’una pneumònia a conseqüència de la grip.
No hi ha cap llibre que fixi les regles per arribar a la independència i les lliçons de la història són dures, escriu Carne Ross, fundador d’Independent Diplomat, un prestigiós grup d’assessoria diplomàtica amb seu a Nova York, Brussel·les i Ginebra. Aquest article fou publicat en anglès a The Independent, el 19 de juny, a manera de resposta a un polític independentista que va demanar-li consell.
Fa uns dies, el líder d’un moviment que reclama un estat propi em va preguntar què calia fer per aconseguir-lo. No era una pregunta fàcil de respondre, evidentment. Però després d’haver participat en diverses lluites d’autodeterminació arreu del món, vaig transmetre-li el que n’he après. Les lliçons sobre l’autodeterminació —convertir-se en un estat—no s’extreuen a partir d’estudis acadèmics, de l’anàlisi jurídica o dels llibres… sinó d’una llarga experiència. La meva organització, Independent Diplomat, i jomateix hem assessorat dos dels últims tres països que s’han independitzat, Kosovo i el Sudan del Sud (el tercer a independitzar-se més recentment ha estatMontenegro). He assessorat els governs i els partits d’altres països que fins ara no han aconseguit l’objectiu d’independitzar-se: Palestina i Catalunya. He treballat o he parlat amb líders i activistes de Barcelona, Papua Occidental, Caixmir,Sàhara occidental i Somalilàndia i fins i tot del Tirol del Sud. De fet, he acudit al Consell de Seguretat de les NN.UU. en nom d’almenys cinc d’aquests moviments independentistes. Vaig treballar-hi com a diplomàtic britànic, i per això he viatjat en una cabina de primera classe, però també he rebut el tracte del bestiar i se m’hi ha barrat el pas.
Aquesta última circumstància em porta a exposar la primera lliçó, que és difícil d’assumir per als aspirants a tenir un estat. Els paons no voten per Nadal (o el dia d’Acció de Gràcies). El sistema internacional d’estats consolidats no està gens predisposat cap als nous estats. Potser això no sorprendrà gens. A molts estats, des del Níger fins a Espanya, els preocupa la possibilitat de trencar-se. Als governs i als governants no els agrada perdre poder. La gent pot sentir-se desconcertada per la perspectiva de la “secessió”, especialment si considera que afecta als seus drets.
Però no n’hi ha prou amb rebutjar els sentiments forts, un refús que massa sovint es tradueix en repressió.La decisió del govern britànic de permetre un referèndumsobre la independència escocesa va ser excepcional i sàvia.
Contrasta amb la resposta punitiva d’Espanya contra el nacionalisme català: alguns dels polítics que van organitzar una votació pacífica a Catalunya són a la presó. En tots els casos d’autodeterminació (potser amb l’excepció de Palestina), el sistema basat en l’estat consolidat era, de bon començament, hostil a la proposta. A Kosovoi al Sudan del Sud la predisposició inicial de les NN.UU, de la UE i d’altres organismes era negativa fins que va deixar de ser-ho (per bé que més tard canviessin de parer i Kosovo encara ara no sigui un estat membre les NN.UU.). En ambdós casos es va viure un procés diplomàtic dolorós i tortuós per arribar a una conclusió òbvia per a tota persona que hagués viscut sobre el terreny: els dos estats havien de néixer o la guerra estava assegurada.
A conseqüència d’aquesta hostilitat sistèmica dels estats consolidats, la segona lliçó és clara:no hi ha cap model per poder esdevenir un estat. No hi ha cap comitè ni cap reglament de les NN.UU. per examinar aquests casos. No hi ha cap lloc web per explicar com es fa. Cada cas és diferent. Al capdavall, un només s’independitza si estira del carro ell mateix. No us ho regalarà ningú, tot i que, en última instància, són altres estats els que us han de reconèixer com a estat (una paradoxa bàsica que és al cor del problema): les declaracions unilaterals d’independència serveixen de ben poc i sovint provoquen encara més resistència.
Com que el procés no està institucionalitzat, a la pràctica, i segurament també en la teoria, l’autodeterminació té molt poc a veure amb la llei —excepte en alguns casos estranys. Hi ha molts i voluminosos textos legals sobre els criteris per assolir la categoria d’estat: la convenció de Montevideo i d’altres. Però he constatat que aquests tractats són en gran part irrellevants i només serveixen com a eines per a l’anàlisi retrospectiva. L’opció de reconèixer un estat és sempre un acte polític dels altres estats. Els tribunals internacionals no prenen la decisió, encara que les seves resolucions puguin confirmar la necessitat d’una decisió (com ha fet la Cort Internacional de Justícia amb el cas del Sàhara Occidental). Els arguments legals poden reforçar les decisions polítiques, però no són mai el primer argument. Una vegada vam aconsellar al govern de Kosovo que no distribuís un document jurídic que avalava la demanda d’adquirir la condició d’estat. Per què ho vam fer? Perquè era molt feble. En canvi, el cas de Kosovo era políticament fort: la gran majoria de la població volia la independència i la província havia estat governada per separat des del 1999.
En un altre cas, més estrany, la llei sí que importava realment. Però no era el dret internacional. En el cas de Montenegro, Sèrbia i la resta del món va acceptar la celebració d’un referèndum d’independència, i la posterior separació, perquè Montenegro ja tenia l’estatus de república en la constitució de l’estat —de curta durada i que actualment ja no existeix— de la República Federal de Iugoslàvia, la qual derivava de la constitució de la federació comunista de Iugoslàvia redactada per Tito. Kosovo no havia gaudit d’aquest estatus constitucional, tot i que era part del país, i aquest va ser un dels arguments que Sèrbia va esgrimir per oposar-se a demanda kosovar d’independència, que era igualment legítima. Una conclusió necessària, la tercera lliçó: la llei no defineix i no hauria de definir la legitimitat.
“Es podria omplir una biblioteca amb les resolucions de les Nacions Unides que exigissin un estat palestí, i no obstant això Palestina no és independent
En quart lloc, i aquesta reflexió no agrada als moviments d’alliberament nacional: l’estat que més contribueix a l’autodeterminació és el que esteu deixant. Per a Catalunya, la feroç oposició de Madrid a qualsevol procés d’autodeterminació ha actuat de palanca, almenys de moment.
El principal obstacle per al reconeixement de Somalilàndia per part d’altres estats, que d’altra banda elogien l’estabilitat i la democràcia d’aquest país, rau a Mogadiscio. I no cal ser un expert en l’Orient Mitjà per copsar que el país al qual afecta més la lluita de Palestina per esdevenir un estat és, per descomptat, Israel (seguit de prop pels Estats Units).
En cinquè lloc, i aquest aspecte és més del grat dels moviments d’alliberament: no et rendeixis mai. Durant dècades, els estadistes i els anomenats experts van creure que Timor no s’independitzaria mai d’Indonèsia. Els líders de Timor Oriental, que quan no estaven empresonats eren a l’exili, es passejaven pels passadissos de les NN.UU. i d’altres organismes semblants i, en el millor dels casos, eren rebuts amb cortesia però amb indiferència (personalment he experimentat la mateixa sensació diverses vegades). No es van rendir mai. I avui Timor Oriental és independent. He conegut els valents líders de Papua Occidental, un indret que hauria de ser alliberat de la mateixa opressió que van suportar els timoresos orientals. Espero que un dia ho aconseguiran. Ells també han après aquesta lliçó. El Caixmir tampoc no renunciarà: la persistència de la seva lluita exigeix, com a mínim, algun tipus de resolució. El problema no desapareixerà tot sol.
Sisè, els compromisos de la “comunitat internacional”, com ara el dret internacional, no comptem per a res. Podeu omplir una biblioteca sencera amb les resolucions de les Nacions Unides que exigeixen un estat palestí, inclosa la resolució 67/19 11317 de l’Assemblea General que va dotar Palestina d’una mena d’estatus especial a les NN.UU, i les ur-resolutions242 i 338 amb les quals es va aprovar l’anomenada “solució” dels dos estats i, no obstant això, Palestina no és un estat independent.
Al Sàhara Occidental, el 1991 el Consell de Seguretat de les NN.UU. va acordar que s’havia de celebrar un referèndum d’autodeterminació i des de llavors s’ha repetit aquest compromís anualment —i de vegades semestralment. Es va organitzar una cara missió de les Nacions Unides que vetlla per aquest referèndum. La “comunitat internacional”, és a dir, els països poderosos que dirigeixen les NN.UU, coneguts com a P5, no han fet res per complir el compromís que havien adquirit. Moltes vegades, i sense cap mena de complaença, he advertit els amics palestins que és un gran error creure que pel fet que “ells” els hagin promès un estat propi, al final estaran a l’altura de les seves obligacions i els el concediran. No funciona així.
En setè lloc, en tots els casos recents d’autodeterminació problemàtica, els Estats Units han esdevingut cabdals. Kosovo i el Sudan del Sud es va independitzar perquè els EUA així van decidir-ho i van arrossegar la resta de la comunitat internacional a fer el mateix. Si els EUA decideixen que és el moment per a un estat palestí veritablement independent, tal com hauria de ser, llavors estic segur que això passarà. En aquest àmbit, el món multipolar encara no s’ha manifestat. Com si es tractés de plantejar una contraproposta a la independència de Kosovo, a la qual Moscou es va oposar formalment tot i acceptar-la en privat, Rússia va encoratjar la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Aquests dos candidats a esdevenir estats van ser reconeguts per cinc països, incloent-hi els sàtrapes russos, Veneçuela i Síria. Una altra qüestió és si els Estats Units suportaran l’actual descens de la seva influència com a potència determinant.
Finalment, la pitjor lliçó de totes.
Somalilàndia és una democràcia i un exemple d’estabilitat a la Banya d’Àfrica. Té plantejada una forta disputa legal per esdevenir estat, ja que argumenta que existia amb anterioritat a la creació de Somàlia. La població ha votat aclaparadorament per la independència. Des del 1991 ha exigit pacíficament que se l’acceptés com a estat independent (i de fet va ser-ho un cop després de la descolonització britànica). Somalilàndia no ha estat reconeguda per cap altre estat i ha d’aguantar la indignitat que la BBC l’anomeni “separatista”, com si fer-ho definís alguna cosa.
“Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo
El Front Polisario, que representa els pobles indígenes del Sàhara occidental ocupat, ha esmerçat gairebé 30 anys amb pacífics i a la vegada infructuosos esforços diplomàtics per exigir el compliment de la promesa feta per la comunitat internacional que es convocaria un referèndum d’autodeterminació. Durant tot aquest temps, el Polisario s’ha negat a reprendre la lluita armada per aconseguir l’alliberament, malgrat les múltiples provocacions, incloent-hi l’annexió irregular marroquí del territori sahrauí. Han demostrat tenir paciència i un profund compromís per trobar una resolució pacífica. Quin ha estat el resultat? No hi ha hagut referèndum i les possibilitats que se’n convoqui un són escasses. El Front Polisario i 175.000 refugiats expulsats pel Marroc el 1975 viuen als camps de refugiats del desert del Sàhara.
Un matí a Nova York, poc abans del referèndum sobre la independència del Sud del Sudan, conseqüència de l’acord d’alto el foc que va acabar amb la llarga i increïblement sagnant guerra civil sudanesa, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va celebrar el que es va denominar una reunió formal per aprovar la votació. Van assistir-hi personalitats influents com Hillary Clinton, llavors secretària d’Estat dels Estats Units, i el secretari general de les Nacions Unides. Jo també hi era amb un líder sudanès del Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLM) que havia estat convidat a parlar en aquell fabulós fòrum. Per casualitat, aquell mateix dia, però a la tarda, el Consell de Seguretat s’havia de reunir privadament en les anomenades “consultes informals” per debatre, i no fer res, sobre el Sàhara occidental. El Front Polisario no va ser convidat a parlar-hi, sinó que es va haver d’esperar fora de la cambra privada amb el sudanesos. El líder de l’SPLM es va aturar i jo vaig fer les presentacions: es van trobar dos líders de l’alliberament nacional, ambdós exguerrillers, que exigien la independència. La primera pregunta que el representant sahrauí va fer al sud-sudanès atacava el moll de l’os: per què el sud del Sudan havia aconseguit un referèndum d’independència i ells no? El líder de l’SPLM no va dubtar gens i va respondre-li: perquè nosaltres vam deixar molt clar que si no ho aconseguíem tornaríem a la guerra l’endemà.
Tota una lliçó, que era la mateixa que havia après a Kosovo. El Consell de Seguretat de les NN.UU va rebutjar fer res sobre quin havia de ser l’estatus de Kosovo després que la intervenció de l’OTAN del 1999 acabés amb el control serbi de la província. Hi va haver moltes converses, però cap acció real per resoldre la qüestió de la independència que reclamava la població majoritària albanokosovar. El 2004, es van produir uns aldarulls mortals a Kosovo provocats, en part, per la forta frustració derivada de la manca de solucions. Hi van perdre la vida catorze persones. La província va caure en la violència. Diversos alts càrrecs dels EUA i de la UE van visitar la zona amb rostres de preocupació. Jo hi era (el govern britànic m’havia destinat a les NN.UU.) i els vaig dir: facin el possible per tal que s’independitzin o es tornaran a repetir els disturbis i seran més greus. Altres persones van dir el mateix. Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo el 2008.
La lliçó no podia ser més clara, però tal vegada calgui explicar-la. Cal facilitar alguna mena de consens i de fòrum internacional per abordar les diverses demandes d’autodeterminació a tot el món i que són potencialment violentes. El traçat arbitrari de les fronteres a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica i a Àsia que han fet els ineptes i irresponsables funcionaris colonials ha provocat una gran quantitat de crisis d’autodeterminació encara no resoltes. El Caixmir, font de conflicte entre dos països amb armes nuclears, no és tan sols una qüestió d’interès local. Necessitem uns criteris acceptats per tothom per avaluar la legitimitat d’aquestes demandes, incloent-hi, per exemple, la protecció de les minories, la no interferència de poders externs i l’adhesió als principis democràtics (la no violència també pot ajudar-hi), i per això necessitem un espai per poder parlar-ne sensatament. No pot ser un tribunal, ja que aquestes disputes no es presten a un arbitratge legal. Són assumptes polítics que s’han de resoldre per mitjans polítics: negociació, negociació i més negociació.
Així doncs, aquest va ser el consell que vaig donar al líder independentista. S’ho va prendre bé, però amb preocupació, perquè no totes aquestes observacions eren ben rebudes. Tot i que viu envoltat de guerra, és un home de pau i raonable. No em va agradar haver-li de dir que l’amenaça de la guerra havia estat decisiva en els dos exemples d’autodeterminació “reeixida” en els qual he intervingut, però la veritat és que ha estat així. I en tots dos exemples, els estats resultants han esdevinguts problemàtics i, en el cas del Sudan del Sud, terriblement violent a conseqüència de les rivalitats locals. Aquest és un dels exemples que sovint s’exhibeix erròniament a nivell mundial per oposar-se a tots els que busquen nous estats. Però estic segur que ell, com jo, preferiria aconseguir-ho d’una altra manera. Li agradaria poder debatre la seva demanda d’autodeterminació d’una manera més sensata i, sobretot, pacífica.
per Aurora Madaula (@Aurora_Madaula), historiadora i diputada
L’11 i 12 d’abril d’enguany, el Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF va organitzar les jornades internacionals Els tractats de pau de París (1919-1920). Entre els participants hi havia la nostra investigadora, la Dra. Aurora Madaula. Reproduïm aquí el vídeo de la seva intervenció: Els 14 punts de Wilson i la seva relació amb el nacionalisme (minut 38:28).
Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.
El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.
I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.
En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.
per Hilari Raguer, historiador, Monestir de Montserrat
En comptes de destruir el Valle de los Caídos, la comissió d’estudi va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra.
Sánchez està ben decidit a tirar endavant la reforma del Valle, i el més significatiu del seu projecte és treure’n les restes de Franco. El tècnic del projecte és Carlos García de Andoin, socialista basc, catòlic compromès amb càrrecs pastorals importants a la diòcesi de Bilbao, que ja va coordinar la comissió a la qual Zapatero va encomanar una proposta de resolució. Tot ho tenen molt pensat i documentat.
Algunes veus voldrien que es deixés que les construccions del Valle s’acabin d’esmicolar, o fins i tot destruir-les de cop. Però allí descansen (és un dir) més de trenta mil espanyols, i no es poden pas deixar abandonats. Franco va voler imitar la grandiositat de l’arquitectura nazi o mussoliniana, però allò va ser un “quiero y no puedo”. La pedra utilitzada en la major part dels edificis i de les estàtues és de mala qualitat i es desintegra. En un temps van haver de suspendre l’accés a la basílica i fer-hi un túnel d’entrada, perquè queien fragments de les estàtues. Curiosament, el que està més ben fet, amb bon material i perfecta construcció, és el que a alguns els fa més mal a la vista: aquella creu gegantina. Es pot pujar en ascensor fins al nivell dels braços, i allí circular horitzontalment pels dos passadissos, i encara es pot pujar fins al cim, on hi ha una petita cúpula amb una vista extraordinària.
En comptes de destruir-ho, la comissió va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra (llevat dels que s’hi van enterrar contra o sense el permís de les famílies, que ara els reclamen) i convertir-ho en un centre d’interpretació on s’expliqui com es va construir. En aquesta línia, calia treure les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra i, més encara, perquè allò no pot continuar essent un mausoleu a la glòria del dictador. Pel que fa a José Antonio, és un mort de la guerra, però alhora és també un dels seus principals causants. Que hi continuï, però no en la forma destacada i honorífica que té ara, sinó igual que els altres enterrats. El decret llei de Sánchez no diu que es tregui Franco, sinó que només hi poden ser enterrats morts de la guerra. La conseqüència és clara.
L’Església (arquebisbe de Madrid, president de la conferència episcopal, nunci, superior general de la congregació benedictina de Solesmes, de la qual depenen els benedictins del Valle) no s’hi oposa. Pel que fa a la família de Franco, ara diuen que s’oposen a l’exhumació. Francis Franco, a les seves memòries, va dir que el seu avi no va dir mai que volgués ser enterrat al Valle, però ara la família, moguts segurament per l’entorn franquista i la ultradreta, s’oposen al seu trasllat. Així i tot, el govern tirarà endavant. Té un gran argument: qui va lliurar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família, sino el rei Joan Carles. Amb la mateixa autoritat, un decret-llei signat pel nou rei pot canviar aquella decisió. El govern voldria obrar d’acord amb la família, la invita a acceptar les restes, i li dóna un termini de quinze dies per a decidir el lloc de sepultura, però si s’hi nega Franco serà igualment exhumat i el govern triarà el lloc de la nova sepultura.
Una altra dificultat a superar és que el dictamen de la comissió no va ser unànime: tres membres, entre ells Herrero de Miñón, van dissentir i van formular un vot particular, en el sentit de no treure les restes de Franco, perquè els semblava que el trasllat feriria els sentiments d’un sector de la població espanyola. Però el govern considera que aquell vot particular no es basava en arguments de fons, sinó en l’estimació dels sentiments d’un sector de la població, i aquests sentiments han canviat.
A més. hi ha el problema dels qui van ser enterrats al Valle sense o contra el consentiment dels familiars, i que ara els reclamen per enterrar-los en un altre lloc. El govern reconeix plenament el seu dret, però pel mal estat de la construcció hi ha unes goteres que han fet que molts fèretres es podrissin i s’esclafessin tots plegats en un pilot, del qual és molt difícil identificar les restes de cada persona.
Segurament l’aspecte més odiós del Valle de los Caídos són els presos que hi van treballar i especialment els que hi van morir. Fins que no es tingui lliure accés a la documentació que conserva la comunitat benedictina no en podrem saber el nombre, ni quan va deixar d’haver-n’hi. Sembla que només hi van ser al principi de les obres, a l’època de la idea primigènia de Franco, de mausoleu dels “caídos por Dios y por España”, amb presos republicans expiant les seves culpes amb pic i pala. Els franquistes al·leguen que tots eren voluntaris, que percebien un salari i que així redimien part de la pena. Sí, eren voluntaris, però com aquell desgraciat que anaven a penjar i li deixaven triar l’arbre. Millor treballar allà que podrir-se en una presó.
El P. José Agustín Pérez del Pulgar, S. J., s’enorgullia d’haver creat l’Obra de la Redención de Penas por el Trabajo (Ordre del 7-X-1938), en col·laboració amb el Director General de Presons, que curiosament es deia Máximo Cuervo. Treballant al Valle de los Caídos, o a les maresmes del Guadalquivir, a benefici d’una empresa d’obres publiques que pagava un salari miserable, se’ls descomptaven dies de la pena, i encara podien enviar petites quantitats a la família. El nom de “Redención” porta una forta càrrega bíblica i teològica. En aquesta institució, que es pretenia humana i cristiana, hi havia en el fons la concepció perversa que aquells presos, per ser republicans, no eren només delinqüents, sinó també pecadors, i per això necessitaven expiar el pecat amb el treball, com Adam i Eva després del pecat original. Segons les instruccions per als capellans de presons o camps de concentració, no havien de posar mai en dubte la justícia de les condemnes, ni oferir els seus bons oficis per ajudar-los.
Quan amb el pas dels anys i el canvi d’escenari internacional, amb la derrota de l’Eix, Franco va voler maquillar el seu règim, un dels canvis va ser convertir el projecte del Valle, que ja no seria mausoleu dels vencedors sinó lloc de pregària per tots els morts de la guerra, i lloc de reconciliació, amb un centre d’estudis de la doctrina social de l’Església, de la qual havia de venir la pau futura. Aleshores ja no hi podien haver presos treballant-hi.
El projecte de Pedro Sánchez d’exhumar les restes del dictador Francisco Franco per treure-les del Valle de los Caídos no resol la qüestió de què fer amb el monument.
El franquisme ens envolta, es diu darrerament. No s’ha superat, és sociològic… I tot plegat és ben cert, per bé que per demostrar-ho calguin noves anàlisis aprofundides dels comportaments socials, de les estructures i els poders estatals, de persones i del seu recorregut vital, també familiar, etc. Cal demostrar empíricament, amb dades, l’existència al segle XXI d’aquest franquisme sociològic a l’Estat espanyol. Tot això s’està fent, però no és fàcil fer-ho ràpidament i de forma senzilla. El Valle de los Caídos és diferent, en canvi. Allí el franquisme ha quedat petrificat i ens permet una aproximació com aquesta. No és l’únic monument que es manté dempeus arreu de l’Estat (el monument dedicat a Mola, a Burgos, és igual de vergonyós, per exemple), i tampoc no és l’únic element que ens permet poder “materialitzar” el franquisme. Els noms dels carrers en moltes poblacions de la geografia espanyola o les plaques d’edificis subvencionats pel règim també són una mostra de “materialitat franquista” que perdura en la quotidianitat del ciutadà espanyol. A Catalunya, aquest impacte és inferior, tot i que també s’hi donen casos evidents, com el monument de Tortosa enmig del riu.
El Valle de los Caídos va més enllà de la resta d’elements citats. I justament aconsegueix fer el que el seu decret fundacional estipulava, perdurar en el temps: “Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor.” Des de la cimentació de la primera pedra, l’1 d’abril de 1940, el monument pretenia ser molt més que la tomba que acolliria el dictador. Havia de ser un símbol perdurable de l’Espanya franquista. El far dels que van guanyar la guerra. Un record permanent.
El Risco de la Nava, a Culegamuros, on s’erigeix la creu de 130 metres, per un costat fa ombra a l’esplanada que fa d’entrada a la Basílica, i, per l’altre costat, diguem que justifica el monestir de monjos benedictins que s’hi instal·laren des del principi, amb la missió de vetllar pel monument i per les restes humanes que hi foren enterrades. Tot el complex representa el que la dictadura pretenia, tant pel que evoca arquitectònicament com artísticament, com pel que s’hi custodia sense que es vegi o sigui conegut. El granit gris, trist i fred de tot l’exterior, les línies rectes i la simetria exacta com mai es dona a la naturalesa (on es permet el desordre); les enormes escultures a l’interior i al peu de la creu que són tètriques; la magnitud de l’espai; el ferro forjat emprat per traslladar al visitant la sensació de duresa , etc. Tot el monument aconsegueix fer sentir petit el visitant, així com traslladar-li la idea que només hi ha un únic camí, sense corbes ni altres opcions: el que marca el règim. Encara més: el lloc que es va triar per ubicar el Valle de los Caídos no fou casual de cap manera, sinó que va ser profundament meditat.
La construcció de la immensa creu que corona el Valle de los Caídos és resultat d’una clara “estratègia de visibilitat” per aconseguir que es pogués veure des de bona part de la capital estatal, Madrid, i que fos impossible no fixar-s’hi si se circula per algunes carreteres adjacents, com ara la A-6, que va del centre de la península fins al nord-oest, d’on era originari, per cert, el dictador. I a part de l’estratègia de visibilitat, el Valle també és producte de “l’estratègia de la substitució dinàstica”. Es va triar un indret que estava situat a tan sols nou quilòmetres de l’Escorial (actualment el trajecte es fa en dotze minuts amb cotxe) i va ser dissenyat per aconseguir la sumptuositat pròpia de les monarquies. El Valle de los Caídos s’eregeix a una cota més alta, 1758 metres, superior als 1.028 metres d’alçada de l’Escorial, l’indret on tradicionalment s’enterren els reis espanyols. Ocupa més superfície, 1.377 hectàrees, que l’Escorial, que fa 33.327 m2. El Valle de los Caídos té els mateixos elements que l’Escorial i n’afegeix de nous: monestir, basílica, biblioteca, alberg de joventut. S’hi volia fer, també, un gran llac en forma de creu que finalment no es construí. Però si el Valle de los Caídos volia competir amb l’Escorial, on s’hi depositen les restes òssies reials, calia convertir-lo, també, en un fossar. I així va ser. Tot just acabada la guerra civil, les autoritats franquistes van decidir que es traslladarien al nou monument de Cuelgamuros les restes dels “Caídos por Dios y por España”, homes i dones, que havien estat víctimes de la rereguarda republicana i soldats morts al front.
Actualment, el Valle de los Caídos, com el seu mateix nom indica, és un conglomerat de pedres i ossos que acull més de 33.000 esquelets que hi foren traslladats des de tots els recons d’Espanya entre el 1958 i el 1983. Uns ossos que s’han fusionat amb la roca i la pedra gris, dura i trista, i que és impossible de desencadenar-los, d’individualitzar-los, per tornar-los la dignitat. Més enllà de si foren traslladats a petició de la família, com va passar en alguns casos tal com desitjava el regim, o bé si hi foren traslladats sense que les famílies ho sabessin, com s’ha sabut fa poc, cap de les persones enterrades al Valle de los Caídos està identificada, individualitzada, que és el poc que preserven els morts al cementiris: un nom en una placa. És un segrest en tota regla.
Si els ossos de les persones anònimes han passat a formar part dels fonaments del Valle de los Caídos i s’han fusionat amb el ciment del monument, què significa que traslladin les resten del dictador? Poca cosa. El gest no evitarà que el Valle de los Caídos continuï essent l’emblema del “franquisme materialitzat”, ben visible a través de la grandiositat de la pedra. La metàfora franquista perviurà. Amb el trasllat del cadàver de Franco es farà un gest simbòlic però es mantindrà tota la resta per tal que les pedres del monument “desafíen al tiempo y al olvido”. El franquisme haurà aconseguit sobreviure i mantenir-se en el temps, que és el que pretenia, un objectiu que era anterior al fet que Franco fos enterrat al Valle de los Caídos.
nacionalitats 