A favor de Lluís Companys

El 13 d’agost de 1940, els agents de la Gestapo van capturar el MHP Lluís Companys a La Baule-les-Pins (França). Allí va començar el camí cap al suplici de la tortura i el posterior afusellament, el 15 d’octubre de 1940. Amb motiu d’aquesta commemoració hem volgut reproduir un breu article que el professor Agustí Colomines va publicar el 3 de juny del 2013 al desaparegut diari digital elsingular.cat. En alguns aspectes, aquest article és premonitori. El franquisme rebrota entre antics comunistes i socialistes espanyols degut a la difusió d’un nacionalisme espanyolista xenòfob.

Lluís Companys el dia que va retornar a Barcelona després de la victòria del Front d’Esquerra el 16 de febrer de 1936.

Les bajanades que deixa anar darrerament el periodista Hermann Tertsch, un exmembre del Partit Comunista d’Euskadi reconvertit a l’espanyolisme per la via del Foro de Ermua, són avui una mostra més de les posicions radicalment reaccionàries que predominen en la política espanyola. No és ell sol, ni tots els reaccionaris són de dreta, però aquesta mena de personatges es multipliquen dia a dia. L’última bestiesa que ha dit Tertsch és que Lluís Companys va ser com Franco, un colpista. La ignorància és atrevida, sobretot si va tenyida d’una passió política més pròpia dels anys trenta que de l’actualitat.

arnerCom va escriure l’enyorat Josep Termes, Lluís Companys va protagonitzar tres moments polítics que, certament, van ajudar a configurar-lo com a mite de la història de Catalunya. En dos d’aquests moments, el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936, va tenir-hi un protagonisme que és la font de les grans discussions que provoca la figura històrica presidencial, fins al punt d’entelar el tercer moment històric: el seu afusellament el 15 d’octubre de 1940. La figura del president màrtir va néixer aleshores. Sense aquests tres episodis, la resta de la seva vida d’agitador polític no sobrepassa el nivell dels grans dirigents de l’esquerra catalana d’aquell temps. Sense aquests tres episodis, per tant, Companys no seria superior a Francesc Macià, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Carner, Pere Coromines, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Salvador Seguí o Joan Peiró. Ni com a periodista de La Lucha, ni com a advocat d’obrers, ni com a assessor del moviment rabassaire, Companys no va destacar molt, tot i que la tesi de Josep M. Ortiz Arilla, del 2010, ressalta la notorietat de la faceta de periodista de Companys que fins ara no s’havia valorat prou. Fins a la Segona República, la carrera institucional de Lluís Companys era pobra: va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, però per poc temps, i diputat per Sabadell a resultes de l’assassinat de Layret. Durant la República, fou Governador Civil de Barcelona, president del Parlament de Catalunya i Ministre de Marina, un càrrec més aviat exòtic. En cap d’aquests càrrecs no va destacar gaire. Fins que no fou nomenat president de la Generalitat, Companys havia viscut a l’ombra, primer, de Francesc Layret, i després, un cop unificat el republicanisme amb la creació d’ERC, de la de Francesc Macià, la figura mítica del qual arrencava dels fets de Prats de Molló. Però la mort heroica de Companys encimbellà el president-màrtir a la categoria de símbol de les llibertats de Catalunya.

“Si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime.

Lluís Nicolau d’Olwer

El que ha dit Hermann Tertsch amb relació a Companys no és nou ni va inventar-s’ho Pío Moa, aquest exterrorista del GRAPO que és avui el paladí de l’extrema dreta historiogràfica espanyola. Tot arrenca de la injusta i agra reflexió de Francesc Cambó en les seves memòries: “L’afusellament fou un immens error de Franco. Injust? Ell, el 6 d’octubre del 1934 havia comès igual delicte que els militars i fou indultat. El 1936 ell féu afusellar tots els militars revoltats”. La ràbia de Cambó no té perdó, atès que no va escriure aquestes línies a cop calent, sinó a l’exili després d’haver sufragat econòmicament la revolta militar dels “nacionals”. És evident, però, que molts lligaires van fer de Companys l’ase dels cops perquè van patir les conseqüències de la persecució indiscriminada i brutal de les patrulles de control i dels escamots que la Generalitat presidida per Companys no va escapçar. Però l’envestida de Cambó no va ser compartida per altres, diguem-ne, “moderats”. El republicà Lluís Nicolau d’Olwer, un exlligaire i membre d’Acció Catalana Republicana que el 1936 va arribar a ser Ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya tot i ser un reputat hel·lenista, va donar una visió de Companys contrària a la de Cambó, també condicionada precisament per l’afusellament: “si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime. Just i àdhuc diria necessari. Si, bandejant per una estona les nostres diferències donem caliu a allò que ens és comú i ens agermana, una llengua i una bandera elles totes soles no fan un poble. Sense l’esperit nacional, és a dir, el sentiment solidari, el desig de convivència, l’anhel de realitzacions comunes, la llengua és només un vehicle de picabaralles i la bandera un element decoratiu. Si això ens arribés Catalunya ja no fora sinó un record a les planes de la història i un nom damunt les cartes geogràfiques. Sense aquell esperit, la commemoració de la mort del nostre president només seria una data inscrita d’esma al calendari i tan se valdria esborrar-la’n”. Si Nicolau d’Olwer era un liberal en una època en què no n’hi havia ni a Catalunya ni a Espanya, qui fou el seu secretari i destacat assagista, Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola i Munné, va explicar-nos com va percebre la generació dels exiliats l’afusellament de Companys: “una figura popular que arribà a l’emigració cansada, decebuda, gairebé exhaurida per uns anys de lluita incessant, s’aixeca de la seva tomba al damunt d’una muntanya sinistrament simbòlica i pren proporcions gegantines de bandera, de símbol, de màrtir de la pàtria. Lluís Companys ja no és el Lluís Companys que nosaltres coneguérem. Ens l’ha pres la història, la llegenda, el mite […] Lluís Companys, que sabé viure com un lluitador, sabé morir com un heroi, com un màrtir de la pàtria. La seva figura i el seu nom han pres ja l’aurèola i la puixança mística dels grans immortals. I esdevingut estel, esdevingut bandera, esdevingut esperit pot fer el miracle de la resurrecció catalana, de la renovació catalana en una pàtria unida, vigorosa i digna”.

La història és sempre complexa i no lliga bé amb el format de les tertúlies. La història és argument i recolza en fets. Companys no es va revoltar contra ningú el 6 d’octubre de 1934. Va promoure, això sí, un acte d’insurrecció institucional quan no li calia, atès que ostentava el poder a Catalunya, el qual va conseqüència del pacte d’ERC amb el PSOE i l’esquerra espanyola que era al darrera de la revolta minaire d’Astúries. Companys no pretenia enderrocar la República ni separar-se’n. Ja sabem com va acabar el Sis d’Octubre. En produir-se els esdeveniments, la resposta popular va ser mínima i el general Domènec Batet aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d’efusió de sang. La dreta i alguns sectors militars no van perdonar mai a Batet que actués amb tanta contenció, fins al punt que aquest general, que havia estat cap de la casa militar del president Niceto Alcalá-Zamora, va ser condemnat a mort pels franquistes en un consell de guerra sumaríssim i va ser afusellat sense contemplacions el 18 de febrer de 1937. Paradoxes de la política i de la historia, oi? Companys i Batet, els dos protagonistes d’aquell Sis d’Octubre que fa dir bestieses a Hermann Tertsch van ser afusellats per ordre de la mateixa persona: Francisco Franco, el colpista de veritat. L’únic colpista dels anys 30, si exceptuem l’intent de cop d’Estat del 10 d’agost de 1932 protagonitzat pel general José Sanjurjo, el que es coneix com la Sanjurjada. Sanjurjo i Franco van compartir de nou les ànsies d’acabar amb la República l’estiu del 1936. Sanjurjo va morir el 20 de juliol d’aquell estiu en circumstàncies encara no del tot clares, Franco, un cop guanyada la guerra, es va convertir en el dictador que va tenir-nos oprimits fins a la seva mort el 1975. Va començar afusellant polítics demòcrates i va acabar de la mateixa manera. La desgràcia és que, al cap de quatre dècades, l’herència intel·lectual franquista triomfi avui entre els extremistes de tot pelatge de Madrid.

Per què ha fracassat l’esquerra?

© VilaWeb

Xavier Diez, integrant del GRENPoC, i Agustí Colomines, IP del grup i director de la Càtedra UB Josep Termes, van presentar dijous 6 de juny, a l’Espai VilaWeb, l’últim llibre del primer, Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. El llibre consta de tres parts, una històrica, una altra de diagnosi i una tercera de propostes per descriure el fracàs de l’esquerra a partir dels anys 60 del segle XX.

Woodrow Wilson i el nacionalisme

per Aurora Madaula (@Aurora_Madaula), historiadora i diputada

L’11 i 12 d’abril d’enguany, el Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF va organitzar les jornades internacionals Els tractats de pau de París (1919-1920). Entre els participants hi havia la nostra investigadora, la Dra. Aurora Madaula. Reproduïm aquí el vídeo de la seva intervenció: Els 14 punts de Wilson i la seva relació amb el nacionalisme (minut 38:28).

El declivi del pensament històric

per Eric Alterman (@Eric_Alterman), historiador, columnista i professor

Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.30.20Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.37.54

Després d’ignorar durant dècades les qüestions de la desigualtat econòmica, economistes i acadèmics d’altres àmbits tot just acaben de descobrir una varietat els efectes de la qual van més enllà del fet que algunes persones tinguin massa diners i moltes altres no en tinguin prou. La desigualtat afecta la nostra salut física i mental, la nostra habilitat de conviure amb altres persones, de fer-nos sentir, d’obligar els nostres governants a retre comptes i, per descomptat, de decidir el futur que volem per als nostres fills. Fa poc que m’he adonat d’un aspecte de la desigualtat econòmica al qual no s’ha prestat l’atenció que mereix. L’anomeno la “desigualtat intel·lectual”.

No em refereixo al fet evident i incontestable que unes persones puguin ser més intel·ligents que unes altres, sinó, més aviat, al fet que unes persones tenen els recursos per intentar entendre la nostra societat mentre que la majoria no els té. A les acaballes de l’any passat, Benjamin M. Schmidt, un professor d’història de la Northeastern University, a Boston, va publicar un estudi que demostra el fet que durant l’última dècada la història ha estat el camp acadèmic que més ràpidament s’ha enfonsat, tot i que el nombre d’estudiants universitaris hagi crescut. Avui dia, s’imparteixen no gaire més de 24.000 especialitats d’història, el que suposa entre l’1 i el 2 per cent de les carreres universitàries, un descens de gairebé un terç des del 2011. El declivi s’evidencia en gairebé tots els grups ètnics o racials i entre homes i dones. En termes geogràfics, el descens és més pronunciat al Mitjà Oest, si bé impacta en tot el territori estatunidenc.

No obstant això, la situació no és del tot negativa. Es viu una època d’auge de la història a Yale, on és la tercera matèria més popular, així com en altres universitats d’elit, com ara Brown, Princeton i Columbia, on continua essent una de les carreres més exitoses. El departament d’història de Yale es proposa contractar tan sols aquest any més de mitja dotzena de professors, coincidint alhora amb la proposta del rector de la University of Wisconsin-Stevens Point, Bernie L. Patterson, d’eliminar els estudis d’història i despatxar almenys un dels professors titulars. Està clar que quan hom llegeix la lletra petita tot és més complicat. L. Willis, el cap del departament d’història d’aquesta universitat, em va explicar que la proposta del rector és una retallada pressupostària a conseqüència del descens progressiu d’estudiants d’aquesta especialitat, però que en realitat busca reduir el nombre de professors, de catorze a deu, cosa que comporta desfer-se d’almenys un professor titular. És per això que cal dissoldre el departament, tot i que un portaveu de la universitat va afirmar que la institució “està explorant totes les opcions per evitar despatxar professors o altres membres de la facultat”. Els professors que continuïn seran traslladats a nous departaments que combinin la història amb altres matèries.

La Universitat Stevens Points, situada a Northwoods, Wisconsin, ha acollit els primers universitaris de moltes famílies i, en el passat, el departament d’història es va especialitzar en la formació de mestres. Willis assenyala que l’anterior Governador de Wisconsin, Scott Walker, va liderar l’enfrontament amb els sindicats de professors, eliminant ajudes i gairebé el 10 % dels professors de l’educació pública, fet que va provocar que els estudiants trobessin menys atractiva la idea de dedicar-se a la docència. “Sento a dir sovint: ‘quina mena de feina aconseguiré amb això? Els meus pares m’han fet canviar d’idea’” —comenta Willis. I segueix: “Hi ha molta pressió sobre aquesta generació en particular”, si bé, diu ell mateix, també he notat un augment en el nombre d’alumnes que opten per aquesta especialitat, de 76 a 120 el darrer semestre. Per tant, afegeix, “Jo no tinc aquesta percepció que apunta a una tendència unidireccional cap a la nostra desaparició”.

La magnitud del descens d’alumnes d’història és més notable des dels anys 2011 i 2012. Evidentment, la crisi financera de 2008 va transmetre a estudiants —i pares— la sensació que era millor optar per una carrera d’un àmbit que els garantís més seguretat a l’hora de trobar feina. Gairebé totes les carreres que han experimentat un creixement des del 2011, segons assenyala Schmidt en un estudi anterior, són de disciplines denominades STEM (per les seves sigles en anglès, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), incloent infermeria, enginyeria, informàtica i biologia. Un reportatge recent del diari The York Times explicava que el nombre d’estudiants d’informàtica ha crescut més del doble entre el 2013 i el 2017. “El MIT i Stanford estan fent grans avenços en l’àmbit de les ciències”, em comenta Alan Mikhail, cap del departament d’història de Yale. Altres universitats han tendit a emular aquestes dues universitats, sobretot perquè avui dia les disciplines STEM estimulen els grans finançadors, i amb aquest diners augmenta la reputació nacional de cada universitat. David Blight, professor d’història a Yale i director del Centre Gilder Lehrman, una institució enfocada a l’estudi de l’esclavitud, la risistència i l’abolicionisme, m’explica el mateix quant al finançament. En una reunió recent amb els gestors de la universitat va sentir a dir que els patrocinadors cercaven finançar programes STEM, i per això conclou Blight: “són els patrocinadors els que prenen les decisions”.

No obstant això, la història continua tenint èxit a Yale, en part perquè es tracta d’un departament de gran vàlua, amb diversos professors estrella coneguts a nivell nacional, molts dels quals s’espera que faran classe de grau, i en part, també, perquè es tracta de Yale, ja que un títol en humanitats obtingut en aquesta universitat pot obrir gairebé totes les portes professionals. Com assenyala Mikhail, “la veritable pressió econòmica que els estudiants senten avui dia és menor a Yale. La política d’admissions sense discriminar per qüestions econòmiques marca la diferència, a la vegada que hom té la sensació que un títol de Yale obre la porta a qualsevol feina, fins i tot en llocs com Goldman o la Facultat de Medicina”. Recentment, el departament de relacions públiques de Yale va emetre un vídeo sobre el fill d’uns immigrants mexicans, Fernando Rojas, qui va centrar l’atenció dels mitjans nacionals després de ser admès en les vuit prestigioses universitats del nord-est dels EUA, les que pertanyen a l’anomenada Ivy League. Rojas, que finalment es va integrar al Center for the Study of Race, Indigeneity, and Transnational Migration de Yale, s’està preparant per obtenir el doctorat en història.

La raó per la qual els estudiants de Yale i d’institucions similars es poden “permetre” estudiar història és perquè tenen la sort de veure la universitat com l’oportunitat d’aprendre sobre el món que hi ha més enllà de les seves ciutats natals, a més d’intentar entendre quin serà el seu lloc en aquest món. Això és el que aconsegueix la història. Ens situa i ens ajuda a entendre com hem arribat fins aquí i per què les coses són com són. “La història infon un sentit de ciutadania i ens recorda quines preguntes cal fer, especialment sobre evidències”, diu Willis. En un correu electrònic posterior a la nostra conversa, Mikhail em va escriure: “l’estudi del passat ens mostra que l’única manera d’entendre el present és abraçar el caos de la política, la cultura i l’economia. No existeixen respostes senzilles per a qüestions urgents sobre el món i la vida pública”. Com és ben sabut, Bruce Springsteen va desenvolupar una profunda consciència política després que li caigués a les mans A Pocket History of the United States, una famosa obra sobre la història dels EUA escrita per Allan Nevins i Henry Steel Commager, publicada per primera vegada el 1942. En el seu recent espectacle a Broadway, Springsteen va afirmar: “Volia conèixer tota la història americana… Em vaig sentir com si necessités entendre tot el que fos possible per entendre’m a mi mateix”.

Donald Trump és el rei de les mentides fins i tot amb consideracions històriques fal·laces. És difícil triar una mentida entre el centenar de falsedats que Trump ha sostingut com a president, per bé que una de les més sorprenents l’ha feta recentment quan, ignorant tot el que se sap sobre el comportament il·legal de la Unió Soviètica, va insistir a afirmar que “la raó per la qual Rússia va intervenir a l’Afganistan era perquè terroristes afganesos havien envaït Rússia. El russos van fer bé d’anar-hi”. L’editorial de The Wall Street Journal (que habitualment es mostra amable amb Trump) va assenyalar: “no es recorda una declaració més absurda i errònia feta per un president nord-americà”. En les darreres dècades, els Republicans s’han aprofitat de la manca de sentit històric dels nord-americans a l’hora de jutjar la política. Com explicar sinó el fet que, durant el govern de Trump s’hagi aconseguit convertir la immigració legal en l’excusa de tots els mals del país, a pesar que qualsevol anàlisi històrica lúcida demostraria que la immigració ha estat una de les majors fonts d’innovació, creativitat i productivitat econòmica dels EUA.

“Sí, tenim la responsabilitat de formar per al món professional, però també d’educar per a la vida. Sense el coneixement històric no s’està preparat per a la vida”, em deia Blight. A mesura que el discurs polític està més dominat que mai pels que menyspreen la veritat o la credibilitat, estem més a prop del que advertia Walter Lippmann fa un segle en el seu seminal Liberty and the News: “Els homes que desconeixen els fets rellevants del seu entorn són les víctimes inevitables de l’agitació i la propaganda. El sapastre, el xarlatà, el patrioter. . . tan sols poden florir quan el públic es veu privat de l’accés independent a la informació,”. Un país els ciutadans del qual desconeixen la història està condemnat a ser dirigit per sapastres, xarlatans i patriotes de saló. Donald Trump va demostrar que era les tres coses des del moment que va construir la seva carrera política damunt les mentides sobre on havia nascut Barack Obama. Sense especialistes en història, estem condemnats a repetir persones com ell.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “The Decline of Historical Thinking”, publicat a la versió digital de The New Yorker, del 4 de febrer de 2019.

* * *

Eric Alterman és doctor en història i catedràtic d’anglès al Brooklyn College de CUNY. També és columnista a The Nation. Aquest article va generar-ne un altre del professor Andreu Mayayo, catedràtic d’història a la Universitat de Barcelona, “Sense futur no hi ha passat”, que va ser publicat a L’Avenç, núm. 456, d’abril de 2019. Al cap d’un dies, l’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va publicar un altre comentari sobre la qüestió, “Qui desconeix el passat està condemnat a no tenir futur”, publicat on-line a la Revista Mirall.
Oferim aquets espai a qui vulgui fer-hi contribucions, que prèviament seran examinades pel consell assessor del GRENPoC.

Un pueblo abandonado

Por María Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás

«Tan lejos, tan cerca de nosotros y contemplando el Firmamento a muchos kilómetros de distancia se hallan pueblos enteros que como dijo el clásico: ‹¡Han sido abandonados de la mano de Dios!› Las palabras del explorador y naturalista francés Théodore Monod nos sirven como una brevísima introducción para el conocimiento de este pueblo: «Tuve la suerte de encontrar el desierto, ese filtro, ese revelador. Me ha moldeado, me ha enseñado la existencia. Es hermoso, no miente, es limpio. Por eso debe abordarse con respeto» Los saharauis son uno de esos pueblos que contemplan al observador cuando se dirige a verlos y a visitarlos para luego contar en los distintos medios de comunicación lo que ha sido y no ha sido. Lo que le ha sucedido a un pueblo honesto y solidario… Tras la muerte de Francisco Franco y hasta el día de hoy… Todos los Presidentes les han prometido cosas, les han dicho que iban a buscar una solución a un «conflicto», y hay unos problemas que duran ya muchísimos años. Han sido muchos los escritores que han destilado ríos de tinta… Pero cuando miran al cielo al caminar por la Hammada no ven un futuro alentador ni un presente. «Tiene que pasar algo muy fuerte para que nos acordemos de ellos» Al visitarlos observas en sus caras teñidas por el paso del tiempo una sonrisa, pese a que no tienen nada, pero te lo dan todo. Quieren que a las personas que los visitan no les falte de nada y tengan de todo en ese desierto que es el alma de su vida pese a que ellos mismos como decimos carecen de ello. Preguntas muchas, respuestas muchas; soluciones de momento, ninguna. «Dormíamos junto al fuego como las ratas hasta hoy» Y al preguntarles sobre la ceremonia del té dicen «el primero es amargo, amargo como la vida, el segundo se vuelve a hervir, sale dulce como el amor y el tercero sale suave como la muerte y otros dicen como las brisas del mar» Dijo alguien una vez que las Leyes están para no cumplirlas y eso es algo que observamos al acudir hace ya algún tiempo a los campamentos en Tinduf.

MUJERES Y HOMBRES
Muchos autores y autoras han escrito sobre este tema y han intentado en la medida de sus responsabilidades darlo a conocer. No se trata de insultar a unos o a otros o decir lo malo o buenos que han sido en diversas ocasiones. Se trata de ser lo más objetivo posible y hablar de lo que tanto suena Los Derechos Humanos. Un tema El Sáhara y los saharauis que hasta el día de hoy como decimos no ha parado de rellenar páginas y páginas. Las publicaciones en torno al mismo no han parado en todos los medios tanto digitales como letra escrita, periódicos, recuadros de opinión… todos y todas hablan una y otra vez del Sáhara. Pero la condición humana es como es y han pasado los años y el tema sigue aún sin resolver.

SUS PALABRAS
«Nosotros tenemos básicamente una cultura oral, de leyendas, de fábulas, de cuentos… Cuando hablamos con una persona mayor ésta nos menciona a trece de sus descendientes. Trabajamos mucho el cuento y a un amigo que va mucho a los campamentos le llamó la atención el respeto que tenemos a nuestros mayores. Si no fuese gracias a la Mujer y a nuestros Ancianos nuestro pueblo desaparecería» y «Para los que anhelan su independencia es la Patria perdida; para otros, las provincias del Sur recuperadas; para Naciones Unidas y el Derecho Internacional, el Sáhara Occidental es un territorio no autónomo, la última Colonia de África», escribe el escritor Lorenzo Silva. Personas que amparados por la «Ley» ésta no les da ni tampoco les quita la razón sino que tan solo mantiene una imagen de cara al exterior. Desde la muerte de Hassan II de Marruecos el tiempo parece no haber pasado, las estrellas siguen vigilantes y son los ciudadanos los que muestran su cara más agradable para ayudar en la medida de sus posibilidades a esas personas que en sus carteras llevan el Carnet español de saharauis.

NOS ENCONTRAMOS
Encontramos a personas que han estado en las cárceles marroquíes y muestran una paz que señala un dolor que va por dentro. Ven el paso del tiempo, lento… Dicen que los más jóvenes quieren hacer algo; luego nos encontramos con familias que han buscado su lugar fuera de su Patria, un lugar distante, pero cercano y ya sólo por el hecho de haber nacido en ella les pertenece, por derecho. Pero no nos olvidamos de la memoria al leer «La primera fundación española se remonta al siglo XV, la colonización efectiva del territorio se realizó hasta mediados del siglo XX y con unos recursos económicos que son básicamente tres: la pesca, los fosfatos y el petróleo. El banco de pesca sahariano ha ocupado 150.000 kilómetros cuadrados y es uno de los más ricos del mundo» Fruto del interés de muchos autores son los distintos trabajos, documentales y libros que se han escrito desde hace ya muchos años y estos mismos años nos hacen acordarnos de lo que sucede y ha sucedido a este pueblo. Concrementamente hace unos días se ha publicado «Un pueblo abandonado. Los engaños de la descolonización del Sahara occidental» de Alberto Maestre Fuentes. Su autor no solo conoce este tema sino otros y

Carlos Ruiz Miguel y Alberto Maestre

ha viajado durante muchos años por todas las partes del Globo ¿que mejor para acercarse al mismo que tener una idea de este mundo globalizado en donde vivimos?

¿QUE SE DESCRIBE?
«En este libro se describen de una forma clara y concisa las características del pueblo saharaui pre colonial, la llegada de los españoles al Sáhara Occidental, sus avatares y su consolidación en dicho territorio, la evolución de la Política española en relación con el Sáhara y sus relaciones con la población autóctona»
Mirando prensa atrasada de hace ya unos años vemos promesas y más promesas … No se trata de buscar quién es el malo en este gran película sino como señala Maestre «Esta obra destapa sin reserva alguna toda una serie de engaños infringidos por parte de España a los saharauis a los cuales consideró hasta 1976, a todos los efectos, españoles y debería de haber llevado a la descolonización de conformidad con la legalidad internacional» A esta obra se han juntado y no restado otras así como distintas páginas para tener informados en todo momento a los lectores e interesados en este tema. La misma ha sido presentada en Santiago de Compostela por el profesor de Derecho Constitucional Carlos Ruiz Miguel que ha descrito y sigue asiduamente la situación de este pueblo y hace unos años publicó su estudio «El Sahara Occidental y España. Historia, Política y Derecho. Analísis crítico de la política exterior Española» y también acordarnos de Jorge Alejandro Suárez Saponaro es otro de estos autores que al igual que Maestre a través de distintos medios tecnológicos llama a las cosas por su nombre. Los archivos están llenos de información en algunos casos silenciada y en otros se informa de una manera a medias para, hablando coloquialmente, tener al personal contento. Saponaro con grandes dificultades ha publicado «Sáhara Occidental. El conflicto olvidado».

INFORMACION
Todos los libros y todas las informaciones se deben de leer con una lupa (hay tantos medios de comunicación y tantas fuentes que tenemos que separar el trigo de la paja) ahora estas obras son sumamente importantes para darnos cuenta que este tema por mucho que a algunos lo quieran olvidar no esta «muerto» y al observar atentamente los trabajos tanto del profesor Maestre como el de Jorge Alejandro Suaréz Saporano nos volvemos a hacer de nuevo las mismas preguntas ¿Derechos Humanos, Democracia, Intereses de los Pueblos? Quizás tengamos que tirarnos en paracaídas como hizo en su momento Maestre para ver las cosas con otra perspectiva y al mismo tiempo con objetividad. Tendríamos que tener varias «reencarnaciones» para no mirar para otro sitio. Yendo al Corán en su 34,27 «En verdad, cuando los reyes entran en una ciudad ellos la corrompen, y convierten a sus honorables ciudadanos en humillados. Es así como ellos se comportan».

Publicado en GaliciaDigital, 15/01/2019

Saharaui, un pueblo abandonado

 

49773445_558561861285086_547384150127017984_n-800x445

Alberto Maestre y Agustí Colomines

El pasado día 9 presentamos Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental, en los locales de La Casa del Libro en la emblemática Rambla Cataluña de Barcelona.

Presentar el libro en uno de los locales que posee dicha cadena de librerías, representó un hito de primer orden, puesto que estamos refiriéndonos a una de las más importantes de España.

Por : Alberto Maestre Fuentes

La sala de conferencias estaba en consonancia a la importancia de La Casa del Libro, es decir, es inmensa. Reconozco que días antes tenía mis dudas de que se pudiera llenar dado el tamaño de la misma, pero mis temores resultaron ser inciertos puesto que hubo gran asistencia de público.

Entre los presentes cabría destacar al Delegado del Frente Polisario en Cataluña, representantes del Ayuntamiento, de distintas organizaciones pro saharauis, sobrevivientes de la represión marroquí, escritores, periodistas y muchos amigos del pueblo saharaui y también, todo hay que decirlo, mis incondicionales familiares y amistades que nunca se pierden ninguna de mis presentaciones.

Me presentó el profesor, el Doctor Agustí Colomines que como siempre causó sensación entre todos nosotros. Tengo que señalar que el Dr. Colomines fue tutor y director de mi tesis doctoral, de la que es reflejo este libro y que, gracias a sus consejos y enseñanzas, pude culminar satisfactoriamente mis estudios de doctorado.

50276871_2148121195517801_7662612158785519616_n

Le debo una gratitud inmensa que nunca podré olvidar. Y así abusando de la confianza del que fuera mi profesor, tutor y director, una vez más presentó mi obra. Después de su brillante intervención, realicé mi modesta presentación explicando la importancia de dar visibilidad a este conflicto de descolonización pendiente para así,  ayudar a su resolución definitiva, puesto que al concienciar a la población de la existencia del mismo, se podría ejercer una presión importante para conseguir una solución que, siempre deberá pasar, por el derecho reconocido internacionalmente al pueblo saharaui a su autodeterminación.

Finalmente, como no podría ser de otra manera, gracias a las personas que se encontraban presentes, se generó un debate muy interesante y constructivo. Todos coincidimos en la falta de noticias en los medios de comunicación sobre la última colonia de África y, como esto, beneficia tanto a los ocupantes marroquíes, como a los responsables de la existencia de la misma, es decir a las autoridades españolas.

Silenciar que existe un problema de descolonización, que hay un pueblo que tiene reconocido su derecho a la autodeterminación y, que vive en cambio refugiado más de 43 años fuera de su tierra, no lo ayuda en absoluto.

Por eso la importancia de estos actos y que esta obra científica que, destapa todos los engaños infringidos por parte de España al noble pueblo saharaui, vaya colocándose entre las principales librerías.

Por mí no quedará que este conflicto olvidado salga a la luz de una vez por todas, y haré todas las presentaciones que me propongan para que así sea.

No hay que olvidar que silenciar una ocupación ilegal te hace también cómplice de la misma pues beneficia a los ocupantes en detrimento de un pueblo.

Publicado en diario elminuto, 12/01/2019. Ver también: Bubisher.

Carme Ballester i Antònia Macià, rescatades de l’oblit

per Joan Esculies (@jesculies), historiador

ballester_macia_mar

Carme Ballester i Antònia Macià, per © Mar Ferrer

En uns aspectes eren la nit i el dia, com els seus marits. L’una volia acompanyar al seu espòs, Lluís Companys, arreu i que la reconeguessin. L’altra es quedava a casa i la gent pensava que Josep Tarradellas era solter. Carme Ballester era una dona polititzada, que volia donar la seva opinió i ser escoltada. Antònia Macià era reservada, i per bé que tenia la seva idea política es guardava de donar-la tal com li ho demanava el seu espòs, contrari a que les senyores posessin cullerada en els afers de govern i partit.

En altres facetes, eren dones amb camins paral·lels. Ambdues van dedicar-se a cosir en distints moments vitals per sobreviure i també van experimentar les mirades de desaprovació de les senyores de la burgesia barcelonina essent com eren, malgrat la seva extracció treballadora, mullers de dos dels polítics amb més relleu en la Catalunya dels anys trenta. Sobretot, però, Ballester i Macià van acompanyar Companys i Tarradellas en la devoció d’aquests pels seus fills.

Al primer, la recerca tràgica de Lluïset, enmig de l’ocupació nazi de França, el va dur a la detenció i posterior afusellament. Carme Ballester, una vegada localitzat, se’n va fer càrrec la resta de la vida, bo i no essent-ne la mare biològica. Al segon, la síndrome de Down de la Montserrat l’acompanyà sempre però d’una manera humana, natural, en què li donà suport l’Antònia Macià, que va tenir bona cura de la seva primera filla.

El mig centenar de persones que es van aplegar a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona el passat 17 d’octubre van poder resseguir el recorregut vital de dues dones amb biografia en majúscules al marge del transcendent periple dels qui foren les seves parelles. Ho van fer de la mà de dos bons coneixedors de les seves figures, l’historiador Oriol Dueñas, autor de la recent i interessant biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Gregal, 2018) i Montserrat Catalán, fins fa un parell d’anys directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, exsecretària del president Tarradellas i persona de la més estricta confiança d’Antònia Macià.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles

Dueñas, en la seva intervenció acompanyada d’imatges poc conegudes de Ballester, va voler incidir en el caràcter fort d’aquesta, “la influència en Companys i en la felicitat que va viure arran de la relació amb aquest i el seu matrimoni encara que es donés una vegada ja iniciada la Guerra Civil”. Acabada la contesa, a l’exili, fou precisament Tarradellas qui més l’ajudà a superar les penalitats i la solitud de qui havia exercit de primera dama encara que el càrrec no estigués institucionalitzat.

“Quan visitava als Tarradellas a Saint Martin le Beau –va recordar en el seu magnífic i detallat parlament Catalán–, la Carmeta sempre volia beure Evian”. Així ho disposava en la mesura de les possibilitats Antònia, qui en aquells anys li havia pres el relleu com a esposa del president de la Generalitat a l’exili, una dona que “per sobre de tot sempre va saber estar”.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles pel fet de la seva condició femenina i per la manca de reconeixement en el relat històric oficial o més conegut. El cicle ha recorregut ja les vides de Teresa Mañé, Carme Serrallonga, Carme Karr, Pepita Casanellas i Maria Llorença Llong. Si en llegir aquests noms el lector no ha sabut que es tracta d’una pedagoga, editora i anarquista, una pedagoga i traductora, una escriptora i musicòloga, una pedagoga i una religiosa reformista bé pot fer-se conscient de la necessitat d’assistir a la resta de conferències del cicle.

El proper 6 de novembre al mateix espai el periodista Genís Sinca i l’escriptora Betsabé García confrontaran les trajectòries de dues dones esportistes, l’atleta Ana Maria Martínez Sagi i l’aviadora Maria Pepa Colomer. El 14 de novembre el metge Carles Hervàs i la historiadora Antonieta Jarné presentaran les vides de dues dones científiques, l’anestesiòloga Maria Oliveras i la metgessa i política Aurelia Pijoan. Clouran el dia 28 de novembre el cicle les apassionats biografies de la periodista Irene Polo i la pianista Maria Canals, a càrrec de la professora de comunicació, Elvira Altés i la periodista Ana María Dávila.

Publicat a The New Barcelona Post, 04/11/2018