Woodrow Wilson i el nacionalisme

per Aurora Madaula (@Aurora_Madaula), historiadora i diputada

L’11 i 12 d’abril d’enguany, el Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF va organitzar les jornades internacionals Els tractats de pau de París (1919-1920). Entre els participants hi havia la nostra investigadora, la Dra. Aurora Madaula. Reproduïm aquí el vídeo de la seva intervenció: Els 14 punts de Wilson i la seva relació amb el nacionalisme (minut 38:28).

El declivi del pensament històric

per Eric Alterman (@Eric_Alterman), historiador, columnista i professor

Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.30.20Captura de pantalla 2019-04-18 a les 13.37.54

Després d’ignorar durant dècades les qüestions de la desigualtat econòmica, economistes i acadèmics d’altres àmbits tot just acaben de descobrir una varietat els efectes de la qual van més enllà del fet que algunes persones tinguin massa diners i moltes altres no en tinguin prou. La desigualtat afecta la nostra salut física i mental, la nostra habilitat de conviure amb altres persones, de fer-nos sentir, d’obligar els nostres governants a retre comptes i, per descomptat, de decidir el futur que volem per als nostres fills. Fa poc que m’he adonat d’un aspecte de la desigualtat econòmica al qual no s’ha prestat l’atenció que mereix. L’anomeno la “desigualtat intel·lectual”.

No em refereixo al fet evident i incontestable que unes persones puguin ser més intel·ligents que unes altres, sinó, més aviat, al fet que unes persones tenen els recursos per intentar entendre la nostra societat mentre que la majoria no els té. A les acaballes de l’any passat, Benjamin M. Schmidt, un professor d’història de la Northeastern University, a Boston, va publicar un estudi que demostra el fet que durant l’última dècada la història ha estat el camp acadèmic que més ràpidament s’ha enfonsat, tot i que el nombre d’estudiants universitaris hagi crescut. Avui dia, s’imparteixen no gaire més de 24.000 especialitats d’història, el que suposa entre l’1 i el 2 per cent de les carreres universitàries, un descens de gairebé un terç des del 2011. El declivi s’evidencia en gairebé tots els grups ètnics o racials i entre homes i dones. En termes geogràfics, el descens és més pronunciat al Mitjà Oest, si bé impacta en tot el territori estatunidenc.

No obstant això, la situació no és del tot negativa. Es viu una època d’auge de la història a Yale, on és la tercera matèria més popular, així com en altres universitats d’elit, com ara Brown, Princeton i Columbia, on continua essent una de les carreres més exitoses. El departament d’història de Yale es proposa contractar tan sols aquest any més de mitja dotzena de professors, coincidint alhora amb la proposta del rector de la University of Wisconsin-Stevens Point, Bernie L. Patterson, d’eliminar els estudis d’història i despatxar almenys un dels professors titulars. Està clar que quan hom llegeix la lletra petita tot és més complicat. L. Willis, el cap del departament d’història d’aquesta universitat, em va explicar que la proposta del rector és una retallada pressupostària a conseqüència del descens progressiu d’estudiants d’aquesta especialitat, però que en realitat busca reduir el nombre de professors, de catorze a deu, cosa que comporta desfer-se d’almenys un professor titular. És per això que cal dissoldre el departament, tot i que un portaveu de la universitat va afirmar que la institució “està explorant totes les opcions per evitar despatxar professors o altres membres de la facultat”. Els professors que continuïn seran traslladats a nous departaments que combinin la història amb altres matèries.

La Universitat Stevens Points, situada a Northwoods, Wisconsin, ha acollit els primers universitaris de moltes famílies i, en el passat, el departament d’història es va especialitzar en la formació de mestres. Willis assenyala que l’anterior Governador de Wisconsin, Scott Walker, va liderar l’enfrontament amb els sindicats de professors, eliminant ajudes i gairebé el 10 % dels professors de l’educació pública, fet que va provocar que els estudiants trobessin menys atractiva la idea de dedicar-se a la docència. “Sento a dir sovint: ‘quina mena de feina aconseguiré amb això? Els meus pares m’han fet canviar d’idea’” —comenta Willis. I segueix: “Hi ha molta pressió sobre aquesta generació en particular”, si bé, diu ell mateix, també he notat un augment en el nombre d’alumnes que opten per aquesta especialitat, de 76 a 120 el darrer semestre. Per tant, afegeix, “Jo no tinc aquesta percepció que apunta a una tendència unidireccional cap a la nostra desaparició”.

La magnitud del descens d’alumnes d’història és més notable des dels anys 2011 i 2012. Evidentment, la crisi financera de 2008 va transmetre a estudiants —i pares— la sensació que era millor optar per una carrera d’un àmbit que els garantís més seguretat a l’hora de trobar feina. Gairebé totes les carreres que han experimentat un creixement des del 2011, segons assenyala Schmidt en un estudi anterior, són de disciplines denominades STEM (per les seves sigles en anglès, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), incloent infermeria, enginyeria, informàtica i biologia. Un reportatge recent del diari The York Times explicava que el nombre d’estudiants d’informàtica ha crescut més del doble entre el 2013 i el 2017. “El MIT i Stanford estan fent grans avenços en l’àmbit de les ciències”, em comenta Alan Mikhail, cap del departament d’història de Yale. Altres universitats han tendit a emular aquestes dues universitats, sobretot perquè avui dia les disciplines STEM estimulen els grans finançadors, i amb aquest diners augmenta la reputació nacional de cada universitat. David Blight, professor d’història a Yale i director del Centre Gilder Lehrman, una institució enfocada a l’estudi de l’esclavitud, la risistència i l’abolicionisme, m’explica el mateix quant al finançament. En una reunió recent amb els gestors de la universitat va sentir a dir que els patrocinadors cercaven finançar programes STEM, i per això conclou Blight: “són els patrocinadors els que prenen les decisions”.

No obstant això, la història continua tenint èxit a Yale, en part perquè es tracta d’un departament de gran vàlua, amb diversos professors estrella coneguts a nivell nacional, molts dels quals s’espera que faran classe de grau, i en part, també, perquè es tracta de Yale, ja que un títol en humanitats obtingut en aquesta universitat pot obrir gairebé totes les portes professionals. Com assenyala Mikhail, “la veritable pressió econòmica que els estudiants senten avui dia és menor a Yale. La política d’admissions sense discriminar per qüestions econòmiques marca la diferència, a la vegada que hom té la sensació que un títol de Yale obre la porta a qualsevol feina, fins i tot en llocs com Goldman o la Facultat de Medicina”. Recentment, el departament de relacions públiques de Yale va emetre un vídeo sobre el fill d’uns immigrants mexicans, Fernando Rojas, qui va centrar l’atenció dels mitjans nacionals després de ser admès en les vuit prestigioses universitats del nord-est dels EUA, les que pertanyen a l’anomenada Ivy League. Rojas, que finalment es va integrar al Center for the Study of Race, Indigeneity, and Transnational Migration de Yale, s’està preparant per obtenir el doctorat en història.

La raó per la qual els estudiants de Yale i d’institucions similars es poden “permetre” estudiar història és perquè tenen la sort de veure la universitat com l’oportunitat d’aprendre sobre el món que hi ha més enllà de les seves ciutats natals, a més d’intentar entendre quin serà el seu lloc en aquest món. Això és el que aconsegueix la història. Ens situa i ens ajuda a entendre com hem arribat fins aquí i per què les coses són com són. “La història infon un sentit de ciutadania i ens recorda quines preguntes cal fer, especialment sobre evidències”, diu Willis. En un correu electrònic posterior a la nostra conversa, Mikhail em va escriure: “l’estudi del passat ens mostra que l’única manera d’entendre el present és abraçar el caos de la política, la cultura i l’economia. No existeixen respostes senzilles per a qüestions urgents sobre el món i la vida pública”. Com és ben sabut, Bruce Springsteen va desenvolupar una profunda consciència política després que li caigués a les mans A Pocket History of the United States, una famosa obra sobre la història dels EUA escrita per Allan Nevins i Henry Steel Commager, publicada per primera vegada el 1942. En el seu recent espectacle a Broadway, Springsteen va afirmar: “Volia conèixer tota la història americana… Em vaig sentir com si necessités entendre tot el que fos possible per entendre’m a mi mateix”.

Donald Trump és el rei de les mentides fins i tot amb consideracions històriques fal·laces. És difícil triar una mentida entre el centenar de falsedats que Trump ha sostingut com a president, per bé que una de les més sorprenents l’ha feta recentment quan, ignorant tot el que se sap sobre el comportament il·legal de la Unió Soviètica, va insistir a afirmar que “la raó per la qual Rússia va intervenir a l’Afganistan era perquè terroristes afganesos havien envaït Rússia. El russos van fer bé d’anar-hi”. L’editorial de The Wall Street Journal (que habitualment es mostra amable amb Trump) va assenyalar: “no es recorda una declaració més absurda i errònia feta per un president nord-americà”. En les darreres dècades, els Republicans s’han aprofitat de la manca de sentit històric dels nord-americans a l’hora de jutjar la política. Com explicar sinó el fet que, durant el govern de Trump s’hagi aconseguit convertir la immigració legal en l’excusa de tots els mals del país, a pesar que qualsevol anàlisi històrica lúcida demostraria que la immigració ha estat una de les majors fonts d’innovació, creativitat i productivitat econòmica dels EUA.

“Sí, tenim la responsabilitat de formar per al món professional, però també d’educar per a la vida. Sense el coneixement històric no s’està preparat per a la vida”, em deia Blight. A mesura que el discurs polític està més dominat que mai pels que menyspreen la veritat o la credibilitat, estem més a prop del que advertia Walter Lippmann fa un segle en el seu seminal Liberty and the News: “Els homes que desconeixen els fets rellevants del seu entorn són les víctimes inevitables de l’agitació i la propaganda. El sapastre, el xarlatà, el patrioter. . . tan sols poden florir quan el públic es veu privat de l’accés independent a la informació,”. Un país els ciutadans del qual desconeixen la història està condemnat a ser dirigit per sapastres, xarlatans i patriotes de saló. Donald Trump va demostrar que era les tres coses des del moment que va construir la seva carrera política damunt les mentides sobre on havia nascut Barack Obama. Sense especialistes en història, estem condemnats a repetir persones com ell.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “The Decline of Historical Thinking”, publicat a la versió digital de The New Yorker, del 4 de febrer de 2019.

* * *

Eric Alterman és doctor en història i catedràtic d’anglès al Brooklyn College de CUNY. També és columnista a The Nation. Aquest article va generar-ne un altre del professor Andreu Mayayo, catedràtic d’història a la Universitat de Barcelona, “Sense futur no hi ha passat”, que va ser publicat a L’Avenç, núm. 456, d’abril de 2019. Al cap d’un dies, l’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va publicar un altre comentari sobre la qüestió, “Qui desconeix el passat està condemnat a no tenir futur”, publicat on-line a la Revista Mirall.
Oferim aquets espai a qui vulgui fer-hi contribucions, que prèviament seran examinades pel consell assessor del GRENPoC.

Un pueblo abandonado

Por María Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás

«Tan lejos, tan cerca de nosotros y contemplando el Firmamento a muchos kilómetros de distancia se hallan pueblos enteros que como dijo el clásico: ‹¡Han sido abandonados de la mano de Dios!› Las palabras del explorador y naturalista francés Théodore Monod nos sirven como una brevísima introducción para el conocimiento de este pueblo: «Tuve la suerte de encontrar el desierto, ese filtro, ese revelador. Me ha moldeado, me ha enseñado la existencia. Es hermoso, no miente, es limpio. Por eso debe abordarse con respeto» Los saharauis son uno de esos pueblos que contemplan al observador cuando se dirige a verlos y a visitarlos para luego contar en los distintos medios de comunicación lo que ha sido y no ha sido. Lo que le ha sucedido a un pueblo honesto y solidario… Tras la muerte de Francisco Franco y hasta el día de hoy… Todos los Presidentes les han prometido cosas, les han dicho que iban a buscar una solución a un «conflicto», y hay unos problemas que duran ya muchísimos años. Han sido muchos los escritores que han destilado ríos de tinta… Pero cuando miran al cielo al caminar por la Hammada no ven un futuro alentador ni un presente. «Tiene que pasar algo muy fuerte para que nos acordemos de ellos» Al visitarlos observas en sus caras teñidas por el paso del tiempo una sonrisa, pese a que no tienen nada, pero te lo dan todo. Quieren que a las personas que los visitan no les falte de nada y tengan de todo en ese desierto que es el alma de su vida pese a que ellos mismos como decimos carecen de ello. Preguntas muchas, respuestas muchas; soluciones de momento, ninguna. «Dormíamos junto al fuego como las ratas hasta hoy» Y al preguntarles sobre la ceremonia del té dicen «el primero es amargo, amargo como la vida, el segundo se vuelve a hervir, sale dulce como el amor y el tercero sale suave como la muerte y otros dicen como las brisas del mar» Dijo alguien una vez que las Leyes están para no cumplirlas y eso es algo que observamos al acudir hace ya algún tiempo a los campamentos en Tinduf.

MUJERES Y HOMBRES
Muchos autores y autoras han escrito sobre este tema y han intentado en la medida de sus responsabilidades darlo a conocer. No se trata de insultar a unos o a otros o decir lo malo o buenos que han sido en diversas ocasiones. Se trata de ser lo más objetivo posible y hablar de lo que tanto suena Los Derechos Humanos. Un tema El Sáhara y los saharauis que hasta el día de hoy como decimos no ha parado de rellenar páginas y páginas. Las publicaciones en torno al mismo no han parado en todos los medios tanto digitales como letra escrita, periódicos, recuadros de opinión… todos y todas hablan una y otra vez del Sáhara. Pero la condición humana es como es y han pasado los años y el tema sigue aún sin resolver.

SUS PALABRAS
«Nosotros tenemos básicamente una cultura oral, de leyendas, de fábulas, de cuentos… Cuando hablamos con una persona mayor ésta nos menciona a trece de sus descendientes. Trabajamos mucho el cuento y a un amigo que va mucho a los campamentos le llamó la atención el respeto que tenemos a nuestros mayores. Si no fuese gracias a la Mujer y a nuestros Ancianos nuestro pueblo desaparecería» y «Para los que anhelan su independencia es la Patria perdida; para otros, las provincias del Sur recuperadas; para Naciones Unidas y el Derecho Internacional, el Sáhara Occidental es un territorio no autónomo, la última Colonia de África», escribe el escritor Lorenzo Silva. Personas que amparados por la «Ley» ésta no les da ni tampoco les quita la razón sino que tan solo mantiene una imagen de cara al exterior. Desde la muerte de Hassan II de Marruecos el tiempo parece no haber pasado, las estrellas siguen vigilantes y son los ciudadanos los que muestran su cara más agradable para ayudar en la medida de sus posibilidades a esas personas que en sus carteras llevan el Carnet español de saharauis.

NOS ENCONTRAMOS
Encontramos a personas que han estado en las cárceles marroquíes y muestran una paz que señala un dolor que va por dentro. Ven el paso del tiempo, lento… Dicen que los más jóvenes quieren hacer algo; luego nos encontramos con familias que han buscado su lugar fuera de su Patria, un lugar distante, pero cercano y ya sólo por el hecho de haber nacido en ella les pertenece, por derecho. Pero no nos olvidamos de la memoria al leer «La primera fundación española se remonta al siglo XV, la colonización efectiva del territorio se realizó hasta mediados del siglo XX y con unos recursos económicos que son básicamente tres: la pesca, los fosfatos y el petróleo. El banco de pesca sahariano ha ocupado 150.000 kilómetros cuadrados y es uno de los más ricos del mundo» Fruto del interés de muchos autores son los distintos trabajos, documentales y libros que se han escrito desde hace ya muchos años y estos mismos años nos hacen acordarnos de lo que sucede y ha sucedido a este pueblo. Concrementamente hace unos días se ha publicado «Un pueblo abandonado. Los engaños de la descolonización del Sahara occidental» de Alberto Maestre Fuentes. Su autor no solo conoce este tema sino otros y

Carlos Ruiz Miguel y Alberto Maestre

ha viajado durante muchos años por todas las partes del Globo ¿que mejor para acercarse al mismo que tener una idea de este mundo globalizado en donde vivimos?

¿QUE SE DESCRIBE?
«En este libro se describen de una forma clara y concisa las características del pueblo saharaui pre colonial, la llegada de los españoles al Sáhara Occidental, sus avatares y su consolidación en dicho territorio, la evolución de la Política española en relación con el Sáhara y sus relaciones con la población autóctona»
Mirando prensa atrasada de hace ya unos años vemos promesas y más promesas … No se trata de buscar quién es el malo en este gran película sino como señala Maestre «Esta obra destapa sin reserva alguna toda una serie de engaños infringidos por parte de España a los saharauis a los cuales consideró hasta 1976, a todos los efectos, españoles y debería de haber llevado a la descolonización de conformidad con la legalidad internacional» A esta obra se han juntado y no restado otras así como distintas páginas para tener informados en todo momento a los lectores e interesados en este tema. La misma ha sido presentada en Santiago de Compostela por el profesor de Derecho Constitucional Carlos Ruiz Miguel que ha descrito y sigue asiduamente la situación de este pueblo y hace unos años publicó su estudio «El Sahara Occidental y España. Historia, Política y Derecho. Analísis crítico de la política exterior Española» y también acordarnos de Jorge Alejandro Suárez Saponaro es otro de estos autores que al igual que Maestre a través de distintos medios tecnológicos llama a las cosas por su nombre. Los archivos están llenos de información en algunos casos silenciada y en otros se informa de una manera a medias para, hablando coloquialmente, tener al personal contento. Saponaro con grandes dificultades ha publicado «Sáhara Occidental. El conflicto olvidado».

INFORMACION
Todos los libros y todas las informaciones se deben de leer con una lupa (hay tantos medios de comunicación y tantas fuentes que tenemos que separar el trigo de la paja) ahora estas obras son sumamente importantes para darnos cuenta que este tema por mucho que a algunos lo quieran olvidar no esta «muerto» y al observar atentamente los trabajos tanto del profesor Maestre como el de Jorge Alejandro Suaréz Saporano nos volvemos a hacer de nuevo las mismas preguntas ¿Derechos Humanos, Democracia, Intereses de los Pueblos? Quizás tengamos que tirarnos en paracaídas como hizo en su momento Maestre para ver las cosas con otra perspectiva y al mismo tiempo con objetividad. Tendríamos que tener varias «reencarnaciones» para no mirar para otro sitio. Yendo al Corán en su 34,27 «En verdad, cuando los reyes entran en una ciudad ellos la corrompen, y convierten a sus honorables ciudadanos en humillados. Es así como ellos se comportan».

Publicado en GaliciaDigital, 15/01/2019

Saharaui, un pueblo abandonado

 

49773445_558561861285086_547384150127017984_n-800x445

Alberto Maestre y Agustí Colomines

El pasado día 9 presentamos Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental, en los locales de La Casa del Libro en la emblemática Rambla Cataluña de Barcelona.

Presentar el libro en uno de los locales que posee dicha cadena de librerías, representó un hito de primer orden, puesto que estamos refiriéndonos a una de las más importantes de España.

Por : Alberto Maestre Fuentes

La sala de conferencias estaba en consonancia a la importancia de La Casa del Libro, es decir, es inmensa. Reconozco que días antes tenía mis dudas de que se pudiera llenar dado el tamaño de la misma, pero mis temores resultaron ser inciertos puesto que hubo gran asistencia de público.

Entre los presentes cabría destacar al Delegado del Frente Polisario en Cataluña, representantes del Ayuntamiento, de distintas organizaciones pro saharauis, sobrevivientes de la represión marroquí, escritores, periodistas y muchos amigos del pueblo saharaui y también, todo hay que decirlo, mis incondicionales familiares y amistades que nunca se pierden ninguna de mis presentaciones.

Me presentó el profesor, el Doctor Agustí Colomines que como siempre causó sensación entre todos nosotros. Tengo que señalar que el Dr. Colomines fue tutor y director de mi tesis doctoral, de la que es reflejo este libro y que, gracias a sus consejos y enseñanzas, pude culminar satisfactoriamente mis estudios de doctorado.

50276871_2148121195517801_7662612158785519616_n

Le debo una gratitud inmensa que nunca podré olvidar. Y así abusando de la confianza del que fuera mi profesor, tutor y director, una vez más presentó mi obra. Después de su brillante intervención, realicé mi modesta presentación explicando la importancia de dar visibilidad a este conflicto de descolonización pendiente para así,  ayudar a su resolución definitiva, puesto que al concienciar a la población de la existencia del mismo, se podría ejercer una presión importante para conseguir una solución que, siempre deberá pasar, por el derecho reconocido internacionalmente al pueblo saharaui a su autodeterminación.

Finalmente, como no podría ser de otra manera, gracias a las personas que se encontraban presentes, se generó un debate muy interesante y constructivo. Todos coincidimos en la falta de noticias en los medios de comunicación sobre la última colonia de África y, como esto, beneficia tanto a los ocupantes marroquíes, como a los responsables de la existencia de la misma, es decir a las autoridades españolas.

Silenciar que existe un problema de descolonización, que hay un pueblo que tiene reconocido su derecho a la autodeterminación y, que vive en cambio refugiado más de 43 años fuera de su tierra, no lo ayuda en absoluto.

Por eso la importancia de estos actos y que esta obra científica que, destapa todos los engaños infringidos por parte de España al noble pueblo saharaui, vaya colocándose entre las principales librerías.

Por mí no quedará que este conflicto olvidado salga a la luz de una vez por todas, y haré todas las presentaciones que me propongan para que así sea.

No hay que olvidar que silenciar una ocupación ilegal te hace también cómplice de la misma pues beneficia a los ocupantes en detrimento de un pueblo.

Publicado en diario elminuto, 12/01/2019. Ver también: Bubisher.

Carme Ballester i Antònia Macià, rescatades de l’oblit

per Joan Esculies (@jesculies), historiador

ballester_macia_mar

Carme Ballester i Antònia Macià, per © Mar Ferrer

En uns aspectes eren la nit i el dia, com els seus marits. L’una volia acompanyar al seu espòs, Lluís Companys, arreu i que la reconeguessin. L’altra es quedava a casa i la gent pensava que Josep Tarradellas era solter. Carme Ballester era una dona polititzada, que volia donar la seva opinió i ser escoltada. Antònia Macià era reservada, i per bé que tenia la seva idea política es guardava de donar-la tal com li ho demanava el seu espòs, contrari a que les senyores posessin cullerada en els afers de govern i partit.

En altres facetes, eren dones amb camins paral·lels. Ambdues van dedicar-se a cosir en distints moments vitals per sobreviure i també van experimentar les mirades de desaprovació de les senyores de la burgesia barcelonina essent com eren, malgrat la seva extracció treballadora, mullers de dos dels polítics amb més relleu en la Catalunya dels anys trenta. Sobretot, però, Ballester i Macià van acompanyar Companys i Tarradellas en la devoció d’aquests pels seus fills.

Al primer, la recerca tràgica de Lluïset, enmig de l’ocupació nazi de França, el va dur a la detenció i posterior afusellament. Carme Ballester, una vegada localitzat, se’n va fer càrrec la resta de la vida, bo i no essent-ne la mare biològica. Al segon, la síndrome de Down de la Montserrat l’acompanyà sempre però d’una manera humana, natural, en què li donà suport l’Antònia Macià, que va tenir bona cura de la seva primera filla.

El mig centenar de persones que es van aplegar a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona el passat 17 d’octubre van poder resseguir el recorregut vital de dues dones amb biografia en majúscules al marge del transcendent periple dels qui foren les seves parelles. Ho van fer de la mà de dos bons coneixedors de les seves figures, l’historiador Oriol Dueñas, autor de la recent i interessant biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Gregal, 2018) i Montserrat Catalán, fins fa un parell d’anys directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, exsecretària del president Tarradellas i persona de la més estricta confiança d’Antònia Macià.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles

Dueñas, en la seva intervenció acompanyada d’imatges poc conegudes de Ballester, va voler incidir en el caràcter fort d’aquesta, “la influència en Companys i en la felicitat que va viure arran de la relació amb aquest i el seu matrimoni encara que es donés una vegada ja iniciada la Guerra Civil”. Acabada la contesa, a l’exili, fou precisament Tarradellas qui més l’ajudà a superar les penalitats i la solitud de qui havia exercit de primera dama encara que el càrrec no estigués institucionalitzat.

“Quan visitava als Tarradellas a Saint Martin le Beau –va recordar en el seu magnífic i detallat parlament Catalán–, la Carmeta sempre volia beure Evian”. Així ho disposava en la mesura de les possibilitats Antònia, qui en aquells anys li havia pres el relleu com a esposa del president de la Generalitat a l’exili, una dona que “per sobre de tot sempre va saber estar”.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles pel fet de la seva condició femenina i per la manca de reconeixement en el relat històric oficial o més conegut. El cicle ha recorregut ja les vides de Teresa Mañé, Carme Serrallonga, Carme Karr, Pepita Casanellas i Maria Llorença Llong. Si en llegir aquests noms el lector no ha sabut que es tracta d’una pedagoga, editora i anarquista, una pedagoga i traductora, una escriptora i musicòloga, una pedagoga i una religiosa reformista bé pot fer-se conscient de la necessitat d’assistir a la resta de conferències del cicle.

El proper 6 de novembre al mateix espai el periodista Genís Sinca i l’escriptora Betsabé García confrontaran les trajectòries de dues dones esportistes, l’atleta Ana Maria Martínez Sagi i l’aviadora Maria Pepa Colomer. El 14 de novembre el metge Carles Hervàs i la historiadora Antonieta Jarné presentaran les vides de dues dones científiques, l’anestesiòloga Maria Oliveras i la metgessa i política Aurelia Pijoan. Clouran el dia 28 de novembre el cicle les apassionats biografies de la periodista Irene Polo i la pianista Maria Canals, a càrrec de la professora de comunicació, Elvira Altés i la periodista Ana María Dávila.

Publicat a The New Barcelona Post, 04/11/2018

El Sàhara, un poble abandonat

PHOTO-2018-09-19-13-21-59

Resultat de la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Agustí Colomines, el Dr. Alberto Maestre, membre del GRENPoC, presenta el seu llibre, Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental (Chiado Books), el divendre 28 de setembre, a les 19h., a la Llibreria La Central del Raval. L’acte serà introduït pel professor Giovanni Cattini.

A propòsit de l’exhumació del dictador Franco

per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador

Captura de pantalla 2018-09-12 a les 9.22.20

© Shutterstock

Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.

El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.

I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.

En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.