Un pueblo abandonado

Por María Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás

«Tan lejos, tan cerca de nosotros y contemplando el Firmamento a muchos kilómetros de distancia se hallan pueblos enteros que como dijo el clásico: ‹¡Han sido abandonados de la mano de Dios!› Las palabras del explorador y naturalista francés Théodore Monod nos sirven como una brevísima introducción para el conocimiento de este pueblo: «Tuve la suerte de encontrar el desierto, ese filtro, ese revelador. Me ha moldeado, me ha enseñado la existencia. Es hermoso, no miente, es limpio. Por eso debe abordarse con respeto» Los saharauis son uno de esos pueblos que contemplan al observador cuando se dirige a verlos y a visitarlos para luego contar en los distintos medios de comunicación lo que ha sido y no ha sido. Lo que le ha sucedido a un pueblo honesto y solidario… Tras la muerte de Francisco Franco y hasta el día de hoy… Todos los Presidentes les han prometido cosas, les han dicho que iban a buscar una solución a un «conflicto», y hay unos problemas que duran ya muchísimos años. Han sido muchos los escritores que han destilado ríos de tinta… Pero cuando miran al cielo al caminar por la Hammada no ven un futuro alentador ni un presente. «Tiene que pasar algo muy fuerte para que nos acordemos de ellos» Al visitarlos observas en sus caras teñidas por el paso del tiempo una sonrisa, pese a que no tienen nada, pero te lo dan todo. Quieren que a las personas que los visitan no les falte de nada y tengan de todo en ese desierto que es el alma de su vida pese a que ellos mismos como decimos carecen de ello. Preguntas muchas, respuestas muchas; soluciones de momento, ninguna. «Dormíamos junto al fuego como las ratas hasta hoy» Y al preguntarles sobre la ceremonia del té dicen «el primero es amargo, amargo como la vida, el segundo se vuelve a hervir, sale dulce como el amor y el tercero sale suave como la muerte y otros dicen como las brisas del mar» Dijo alguien una vez que las Leyes están para no cumplirlas y eso es algo que observamos al acudir hace ya algún tiempo a los campamentos en Tinduf.

MUJERES Y HOMBRES
Muchos autores y autoras han escrito sobre este tema y han intentado en la medida de sus responsabilidades darlo a conocer. No se trata de insultar a unos o a otros o decir lo malo o buenos que han sido en diversas ocasiones. Se trata de ser lo más objetivo posible y hablar de lo que tanto suena Los Derechos Humanos. Un tema El Sáhara y los saharauis que hasta el día de hoy como decimos no ha parado de rellenar páginas y páginas. Las publicaciones en torno al mismo no han parado en todos los medios tanto digitales como letra escrita, periódicos, recuadros de opinión… todos y todas hablan una y otra vez del Sáhara. Pero la condición humana es como es y han pasado los años y el tema sigue aún sin resolver.

SUS PALABRAS
«Nosotros tenemos básicamente una cultura oral, de leyendas, de fábulas, de cuentos… Cuando hablamos con una persona mayor ésta nos menciona a trece de sus descendientes. Trabajamos mucho el cuento y a un amigo que va mucho a los campamentos le llamó la atención el respeto que tenemos a nuestros mayores. Si no fuese gracias a la Mujer y a nuestros Ancianos nuestro pueblo desaparecería» y «Para los que anhelan su independencia es la Patria perdida; para otros, las provincias del Sur recuperadas; para Naciones Unidas y el Derecho Internacional, el Sáhara Occidental es un territorio no autónomo, la última Colonia de África», escribe el escritor Lorenzo Silva. Personas que amparados por la «Ley» ésta no les da ni tampoco les quita la razón sino que tan solo mantiene una imagen de cara al exterior. Desde la muerte de Hassan II de Marruecos el tiempo parece no haber pasado, las estrellas siguen vigilantes y son los ciudadanos los que muestran su cara más agradable para ayudar en la medida de sus posibilidades a esas personas que en sus carteras llevan el Carnet español de saharauis.

NOS ENCONTRAMOS
Encontramos a personas que han estado en las cárceles marroquíes y muestran una paz que señala un dolor que va por dentro. Ven el paso del tiempo, lento… Dicen que los más jóvenes quieren hacer algo; luego nos encontramos con familias que han buscado su lugar fuera de su Patria, un lugar distante, pero cercano y ya sólo por el hecho de haber nacido en ella les pertenece, por derecho. Pero no nos olvidamos de la memoria al leer «La primera fundación española se remonta al siglo XV, la colonización efectiva del territorio se realizó hasta mediados del siglo XX y con unos recursos económicos que son básicamente tres: la pesca, los fosfatos y el petróleo. El banco de pesca sahariano ha ocupado 150.000 kilómetros cuadrados y es uno de los más ricos del mundo» Fruto del interés de muchos autores son los distintos trabajos, documentales y libros que se han escrito desde hace ya muchos años y estos mismos años nos hacen acordarnos de lo que sucede y ha sucedido a este pueblo. Concrementamente hace unos días se ha publicado «Un pueblo abandonado. Los engaños de la descolonización del Sahara occidental» de Alberto Maestre Fuentes. Su autor no solo conoce este tema sino otros y

Carlos Ruiz Miguel y Alberto Maestre

ha viajado durante muchos años por todas las partes del Globo ¿que mejor para acercarse al mismo que tener una idea de este mundo globalizado en donde vivimos?

¿QUE SE DESCRIBE?
«En este libro se describen de una forma clara y concisa las características del pueblo saharaui pre colonial, la llegada de los españoles al Sáhara Occidental, sus avatares y su consolidación en dicho territorio, la evolución de la Política española en relación con el Sáhara y sus relaciones con la población autóctona»
Mirando prensa atrasada de hace ya unos años vemos promesas y más promesas … No se trata de buscar quién es el malo en este gran película sino como señala Maestre «Esta obra destapa sin reserva alguna toda una serie de engaños infringidos por parte de España a los saharauis a los cuales consideró hasta 1976, a todos los efectos, españoles y debería de haber llevado a la descolonización de conformidad con la legalidad internacional» A esta obra se han juntado y no restado otras así como distintas páginas para tener informados en todo momento a los lectores e interesados en este tema. La misma ha sido presentada en Santiago de Compostela por el profesor de Derecho Constitucional Carlos Ruiz Miguel que ha descrito y sigue asiduamente la situación de este pueblo y hace unos años publicó su estudio «El Sahara Occidental y España. Historia, Política y Derecho. Analísis crítico de la política exterior Española» y también acordarnos de Jorge Alejandro Suárez Saponaro es otro de estos autores que al igual que Maestre a través de distintos medios tecnológicos llama a las cosas por su nombre. Los archivos están llenos de información en algunos casos silenciada y en otros se informa de una manera a medias para, hablando coloquialmente, tener al personal contento. Saponaro con grandes dificultades ha publicado «Sáhara Occidental. El conflicto olvidado».

INFORMACION
Todos los libros y todas las informaciones se deben de leer con una lupa (hay tantos medios de comunicación y tantas fuentes que tenemos que separar el trigo de la paja) ahora estas obras son sumamente importantes para darnos cuenta que este tema por mucho que a algunos lo quieran olvidar no esta «muerto» y al observar atentamente los trabajos tanto del profesor Maestre como el de Jorge Alejandro Suaréz Saporano nos volvemos a hacer de nuevo las mismas preguntas ¿Derechos Humanos, Democracia, Intereses de los Pueblos? Quizás tengamos que tirarnos en paracaídas como hizo en su momento Maestre para ver las cosas con otra perspectiva y al mismo tiempo con objetividad. Tendríamos que tener varias «reencarnaciones» para no mirar para otro sitio. Yendo al Corán en su 34,27 «En verdad, cuando los reyes entran en una ciudad ellos la corrompen, y convierten a sus honorables ciudadanos en humillados. Es así como ellos se comportan».

Publicado en GaliciaDigital, 15/01/2019

Saharaui, un pueblo abandonado

 

49773445_558561861285086_547384150127017984_n-800x445

Alberto Maestre y Agustí Colomines

El pasado día 9 presentamos Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental, en los locales de La Casa del Libro en la emblemática Rambla Cataluña de Barcelona.

Presentar el libro en uno de los locales que posee dicha cadena de librerías, representó un hito de primer orden, puesto que estamos refiriéndonos a una de las más importantes de España.

Por : Alberto Maestre Fuentes

La sala de conferencias estaba en consonancia a la importancia de La Casa del Libro, es decir, es inmensa. Reconozco que días antes tenía mis dudas de que se pudiera llenar dado el tamaño de la misma, pero mis temores resultaron ser inciertos puesto que hubo gran asistencia de público.

Entre los presentes cabría destacar al Delegado del Frente Polisario en Cataluña, representantes del Ayuntamiento, de distintas organizaciones pro saharauis, sobrevivientes de la represión marroquí, escritores, periodistas y muchos amigos del pueblo saharaui y también, todo hay que decirlo, mis incondicionales familiares y amistades que nunca se pierden ninguna de mis presentaciones.

Me presentó el profesor, el Doctor Agustí Colomines que como siempre causó sensación entre todos nosotros. Tengo que señalar que el Dr. Colomines fue tutor y director de mi tesis doctoral, de la que es reflejo este libro y que, gracias a sus consejos y enseñanzas, pude culminar satisfactoriamente mis estudios de doctorado.

50276871_2148121195517801_7662612158785519616_n

Le debo una gratitud inmensa que nunca podré olvidar. Y así abusando de la confianza del que fuera mi profesor, tutor y director, una vez más presentó mi obra. Después de su brillante intervención, realicé mi modesta presentación explicando la importancia de dar visibilidad a este conflicto de descolonización pendiente para así,  ayudar a su resolución definitiva, puesto que al concienciar a la población de la existencia del mismo, se podría ejercer una presión importante para conseguir una solución que, siempre deberá pasar, por el derecho reconocido internacionalmente al pueblo saharaui a su autodeterminación.

Finalmente, como no podría ser de otra manera, gracias a las personas que se encontraban presentes, se generó un debate muy interesante y constructivo. Todos coincidimos en la falta de noticias en los medios de comunicación sobre la última colonia de África y, como esto, beneficia tanto a los ocupantes marroquíes, como a los responsables de la existencia de la misma, es decir a las autoridades españolas.

Silenciar que existe un problema de descolonización, que hay un pueblo que tiene reconocido su derecho a la autodeterminación y, que vive en cambio refugiado más de 43 años fuera de su tierra, no lo ayuda en absoluto.

Por eso la importancia de estos actos y que esta obra científica que, destapa todos los engaños infringidos por parte de España al noble pueblo saharaui, vaya colocándose entre las principales librerías.

Por mí no quedará que este conflicto olvidado salga a la luz de una vez por todas, y haré todas las presentaciones que me propongan para que así sea.

No hay que olvidar que silenciar una ocupación ilegal te hace también cómplice de la misma pues beneficia a los ocupantes en detrimento de un pueblo.

Publicado en diario elminuto, 12/01/2019. Ver también: Bubisher.

El Sàhara, un poble abandonat

PHOTO-2018-09-19-13-21-59

Resultat de la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Agustí Colomines, el Dr. Alberto Maestre, membre del GRENPoC, presenta el seu llibre, Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental (Chiado Books), el divendre 28 de setembre, a les 19h., a la Llibreria La Central del Raval. L’acte serà introduït pel professor Giovanni Cattini.

Democràcia i nacionalisme. Conferència de Liah Greenfeld

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”. Entrevista a Liah Greenfeld

Text: Enric Vila – Fotos: Sergi Alcàzar

_mg_0607_11_958x630

El dilluns 10 d’octubre, Liah Greenfeld va pronunciar una conferència al CCCB a propòsit de la traducció del seu llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados (Arpa Editores). L’assaig, que va precedit per una llarga introducció dels investigadors dels GRENPoC, Agustí Colomines i Aurora Madaula, recull  un seguit de textos sobre el nacionalisme que es carreguen les teories grises i deshumanitzades d’Ernest Gellner i d’altres vaques sagrades del món acadèmic castrades pels traumes del segle XX.

Com passa amb alguns jueus desplaçats per les follies europees, Greenfeld té una visió de la història excèntrica, però suggerent. La seva tesi, desenvolupada en diversos llibres, és que el nacionalisme ha tingut un paper tan central en la construcció de la idea moderna de llibertat que actualment és el motor més potent de la globalització.

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un error greu –em diu. El nacionalisme és un element essencial de la vida social i política. És la construcció cultural a través de la qual la democràcia apareix i es desenvolupa en el món modern.”

Segons Greenfeld, la mala premsa que té el nacionalisme “encega” els polítics i els intel.lectuals occidentals i els impedeix de resoldre els conflictes nous amb eficàcia. “Bona part dels diaris i dels polítics -em deixa anar- pensen que el món ha de ser homogeni, però l’única homogeneïtat que hi ha en el món d’avui, precisament, és l’emergència de la consciència nacional a tot arreu.”

Nascuda a la Unió Soviètica i formada a Israel i als Estats Units, on va arribar de la mà d’un acadèmic jueu que va perdre la família a Auswitch, Greenfeld lamenta que s’utilitzi Hitler per estigmatitzar el nacionalisme. Considera que aquesta estigmatització s’ha convertit en un mitjà per frenar canvis socials que no interessen a determinades classes dirigents.

L’islamisme mateix, em diu, disfressa conflictes de fons que tradicionalment havien estat canalitzats de forma positiva pel nacionalisme. A Catalunya -em recorda-, “el nacionalisme ha tingut molta importància en la lluita per la dignitat individual i col.lectiva”. De vegades Greenfeld demana als seus alumnes que dibuixin el nacionalisme en un paper i es troba que li pinten banderes i fusells.

– Les banderes i els fusells no expressen el significat essencial del nacionalisme” –em diu.

pensar_con_libertad_hr_1024x1024

– I doncs, què haurien de dibuixar? -pregunto.

– En el llibre explico que, després de debatre, alguns estudiants em dibuixen una bola del món amb tot de gent que mira d’expressar-se. Quan algú parla d’alliberar el seu país o de fer-lo gran, tothom es posa a la defensiva sense tenir en compte que, tradicionalment, el nacionalisme ha servit per empoderar els febles i els desposseïts.”

Quan li demano perquè el nacionalisme està tan estigmatitzat a Espanya, esbufega, i diu que hi ha una sèrie de raons històriques i polítiques que cal “superar amb urgència”. L’autora considera que el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya i que bona part de les desavinences que hi ha entre Madrid i Barcelona venen del fet que mentre que els catalans tenen una consciència nacional forta, els espanyols pràcticament no la tenen desenvolupada.

– A Espanya, l’antic Règim va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. El problema és que ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record.

_mg_0591_11_958x630

Segons Greenfeld, el nacionalisme neix a Anglaterra en el segle XVI, després de l’anomenada guerra de les dues roses. “Fins aquell moment la identitat de l’individu s’articulava a través de la societat feudal i era tancada i poc flexible. La imatge que l’home tenia d’ell mateix estava molt determinada per la religió i per l’estament al qual pertanyia.”

La guerra de les dues roses va extingir la casa dels Plantegenet i va deixar la noblesa anglesa afeblida. La dinastia emergent, els Tudor, va “crear una nova aristocràcia obrint-se a gent del poble” i això va tenir un efecte inesperat. La idea de nació, que llavors només representava una elit, es va anar barrejant amb la idea de “gent” o de “poble”, que fins llavors s’associava a la rebel.lia, la brutícia i la incultura.

El primer poble que va desenvolupar una consciència nacional moderna –m’assegura Greenfeld-, van ser els anglesos. El nacionalisme anglès sorgiria de la necessitat de justificar el nou ordre creat pels Tudor. “Aquelles persones de sang vermella que es van trobar ocupant el lloc que havia ocupat la casta de sang blava, van haver de donar-se una explicació a ells mateixos i al altres, i d’aquí en va sortir un nou sistema cultural que va revolucionar el món.”

El canvi de mentalitat que el nacionalisme va produir a Anglaterra es va escampar de maneres diferents a Amèrica i al Continent. A Europa, els primers a importar el nacionalisme van ser els francesos. Els aristòcrates de la cort de Lluís XIV, i els il.lustrats després, van quedar tan enlluernats per la vitalitat de la societat anglesa que van obrir les portes al nacionalisme sense entendre què significava. Això va fer que en comptes de donar peu a una democràcia liberal, el nacionalisme acabés provocant la Revolució Francesa.

A França, el nacionalisme no es va interpretar sobre la base de l’individualisme, sinó sobre la base de la unitat. Si el nacionalisme anglès i americà veu la nació com una agregació d’individus lliures amb interessos diferents, a França es defineix a través d’una idea singular mitificada: la patrie. A diferència del we the peoplela patrie no invoca la pluraliltat. A França, la nació és independent de la voluntat de la majoria i té tendències autoritàries perquè necessita un líder qualificat que la interpreti.

Segons Greenfeld, encara hi ha un tercer tipus de nacionalisme que és el rus. El nacionalisme rus és fruit del segle XVIII. Està marcat per la victòria de l’absolutisme francès en la guerra de successió i per la influència que això va tenir en el desenvolupament de la cultura nacionalista europea. El nacionalisme rus és més autoritari que el francès. Pere el Gran no només va construir de zero una capital Versallesca (Sant Petersburg), sinó que  també va crear una llengua i un espai nacional pràcticament del no res.

Veient que Rússia era menyspreada perquè no tenia una cultura i una història pròpia, Pere el Gran i la tsarina Caterina van mitificar la terra i la sang, en un món que ja avançava a tota màquina a través dels valors nacionalistes. “Per això el nacionalisme rus és ètnic i excloent” –conclou Greenfeld, que va marxar de la Unió Soviètica després que la seva família constatés amb la mort d’alguns parents que no hi havia lloc per a ells.

En el llibre escriu: “Jo vaig néixer en una família d’intel.lectuals ateus de diverses generacions, però l’antisemitisme rus em va deslliurar de la il.lusió que la falta total de familiaritat amb el judaïsme em podria alliberar de ser jueva. El fet de no poder triar va ser bo”.

– I el nacionalisme alemany? –li pregunto.  Alemanya ha pagat els plats trencats del segle XX.

– Alemanya arriba tard, i més aviat desenvolupa un “pseudonacionalisme”, que creix per oposició a la il.lustració francesa, a través de l’exaltació de l’instint i l’autenticitat de la llengua.

El concepte pseudonacionalisme em fa pensar en Berlín, que és un pastitx grotesc, una ciutat que ja es veu que és fruit d’una empanada mental com una casa. Mentrestant, Greenfeld m’explica que els alemanys estaven molt orgullosos de la seva llengua perquè la consideraven més natural i més antiga que la francesa, la italiana, la russa o l’anglesa.

Quan Greenfeld diu que els anglesos són els pares del nacionalisme no puc evitar pensar en la barreja curiosa que fan Shakespeare i els hooligans. En els temps dels Tudor, els catalans també van buscar maneres de salvar la distància entre el cel i la terra a través de la cultura. El primer manual de cuina escrit en llengua vulgar es va publicar a Nàpols en català. Historiadors americans han escrit sobre l’alt nivell de gentrificació i alfabetització de la noblesa catalana en el segle XVI.

_mg_0658_11_958x630

A diferencia de França o Espanya, el territori català estava altament urbanitzat. Els viatgers han recollit que un dels mottos dels barcelonins del segle XVI era que Barcelona era “una ciutat per a tothom”. Vicens Vives explica que els fonaments de l’Estat Nació modern es van posar a les ribes del Mediterrani durant la guerra contra el Turc.

Els catalans del 1500 també devien tenir consciència nacional, sinó Carles V no hauria elogiat la seva llengua ni Barcelona no hauria somiat de convertir-se en el melic de la civilització. El dietari de l’assaonadorMiquel Parets és una excepció entre els dietaris del segle XVII perquè aquest gènere no solia cultivar-lo gent de tan baixa condició.

Però quan Greenfeld parla de nacionalisme, em sembla que es refereix al sistema cultural que va permetre el poble anglès apoderar-se i reivindicar el seu lloc al món. Tenint en compte la marginació que la llengua anglesa va patir en la cort de Londres fins entrat el segle XV, diria que la seva teoria descriu sobretot el sistema de símbols i valors a través dels quals antigues tribus germàniques van accedir al poder i van dominar el món a mesura que l’imperi hispànic se n’anava a fer punyetes.

Greendfeld insisteix que l’objecte d’estudi de les ciències socials hauria de ser la cultura, més que no pas la societat i les seves estructures. La cultura, no pas les estructures o els comportaments socials, és el que distingeix els homes dels animals i el que fa que la història sigui imprevisible. Al final res com la cultura no expressa tan bé la llibertat de la intel.ligencia humana, i la seva capacitat per transformar la realitat a favor d’uns interessos individuals o col·lectius, prèviament imaginats.

Ara que vivim una època de transició, que són les més incòmodes, tornem a estar en mans de la cultura. Potser la sensació de putrefacció que patim té alguna cosa a veure amb la vehement crítica del nacionalisme que fan alguns nuclis de poder, només per dissimular que en el passat el van explotar de forma exagerada.

Publicat a elnacional.cat, 12/10/2016

Josep Termes, per Joaquim Ferrer

El dia 28 de maig a la sala gran de l’Ateneu Barcelonès es realitzà la presentació d’un llibre que era un homenatge a Josep Termes (1936-2011), historiador que s’especialitzà en el coneixement dels moviments socials a Catalunya en els segles XIX i XX i que amb els seus treballs esdevingué una referència en aquesta important dimensió de la nostra història. Termes fou un investigador incansable, començà estudiant i publicant sobre els moviments socials del segle XIX, especialment els seus estudis sobre la Primera Internacional a Catalunya, i més tard dedicà els seus esforços a l’estudi del caràcter popular del catalanisme. Fou catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Barcelona (1982-1991) i a continuació, en la Universitat Pompeu Fabra en l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Reuní una biblioteca especialitzada en aquestes matèries de 25.000 llibres que s’ha incorporat al Museu d’Història de Catalunya. Fonamentalment, Termes demostrava en llibres, conferències o articles com tots aquests moviments tenien com a arrel els ambients populars. Tant si es tractava d’associacions de treballadors, com d’entitats, tant si lluitaven per unes condicions de vida millors, com si es proposaven la reconstrucció nacional de Catalunya i, en tots els casos assenyalava la transversalitat de les reivindicacions.

 L’homenatge a l’Ateneu fou l’ocasió de presentar un llibre, Josep Termes. Catalanisme, obrerisme, civisme, que han coordinat Teresa Abelló i Agustí Colomines, que hi intervingueren. Feu el record extens d’aquest gran historiador el professor Josep Fontana, que en repassà la trajectòria des dels temps d’estudiant fins a les etapes en què fou el catedràtic que aprofundí i aclarí aspectes d’aquests moviments insuficientment coneguts. Mentre es desenvolupava l’acte i es feia referència a les grans obres de Termes, com Anarquismo y sindicalismo en España, la Primera Internacional (1864-1881), publicat el 1972, Les arrels populars del catalanisme (1999) o La història del catalanisme fins el 1923 (2000), em vingué a la memòria un llibre d’aparença senzilla que el 1967 publicà amb Emili Giralt i Albert Balcells i que fou una ajuda immensa en aquells anys, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939, que facilità una informació fonamental sobre els esdeveniments socials, polítics, econòmics, culturals i les efemèrides mundials. Segurament, no és la més important de les obres en les que va intervenir, de fet, el professor Fontana no l’esmentà en recordar les grans investigacions de Termes, però estic convençut que en el moment en què es publicà fou el pont perquè molts descobrissin la dimensió general de la nostra història.

Publicat a Diari de Girona 07/06/2015

“Pujol KO” i “Ara sí que toca!”

Pujol KO ara sí

La irrupció del cas Pujol ha sacsejat la política catalana, que es troba immersa en un procés sobiranista històric. La confessió de Jordi Pujol sobre els comptes de la seva família a l’estranger ha obligat a fer un exercici d’introspecció i anàlisi sobre el que ha representat, representa i representarà la seva figura. Aquest cas ha impulsat la publicació de dues obres interessants. En primer lloc, Pujol KO. ¿Y después del ‘Pujolismo’ qué?, de la col·lecció Economía Digital, en el qual ha participat el Dr. Agustí Colomines, investigador principal del GRENPoC i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes. En segon lloc, la reedició del llibre de Francesc-Marc Álvaro, Ara sí que toca!, una obra del 2003, a la qual han canviat el subtítol, que ara és: El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol

Al llibre Pujol KO,  també hi col·laboren la doctora en filologia espanyola Sonia Sierra i els periodistes, Ismael García Villarejo, Manel Manchón i Xavier Salvador. El capítol signat per Dr. Colomines porta per títol “Jordi Pujol dentro de 100 años”,  amb el qual analitza la validesa del mite Pujol i la repercussió que la seva figura té i tindrà en l’imaginari polític català.

El cas Pujol també ha propiciat, com hem dir, la reedició del llibre del periodista i col·laborador del GRENPoC, Francesc-Marc Álvaro, Ara sí que toca!. L’obra analitza el procés de successió de Jordi Pujol al capdavant de Convergència. El periodista fa una anàlisi en profunditat de les relacions de poder al si de CDC i CiU així com el paper polític de l’entorn familiar de l’expresident. La reedició compta amb tres capítols nous, on Álvaro analitza el procés sobiranista, la figura del president Artur Mas i el cas Pujol. Tots tres capítols ajuden a explicar l’evolució del partit i del moviment catalanista en els últims anys i com les revelacions sobre Pujol poden acabar de tancar el cicle de l’etapa pujolista.

Podeu descarregar-vos l’índex del llibre Pujol KO fent clic aquí.

Més informació sobre Ara sí que toca! fent clic aquí.