Primavera de la Llengua a la UB

per Xarxa de Dinamització Lingüística

PRIMAVERA DE LA LLENGUA

Una vegada més, la Xarxa de Dinamització Lingüística de la Universitat de Barcelona celebra la Primavera de la llengua. Els mesos d’abril i maig tindran lloc diverses activitats relacionades amb la llengua catalana a les diferents facultats. Aquí teniu un recull de les activitats d’aquest 2019 perquè hi feu una ullada.

ABRIL

DIMARTS 9 D’ABRIL

Facultat de Biblioteconomia i Documentació

Activitat: empaperada amb citacions literàries a la Facultat

Lloc: Facultat de Biblioteconomia i Documentació

DIJOUS 11 D’ABRIL

Facultat de Matemàtiques i Informàtica

Activitat: Matefest-Infofest

Horari: matí

Lloc: Facultat de Matemàtiques i Informàtica

DIMECRES 24 D’ABRIL

Facultat d’Economia i Empresa

Activitats per Sant Jordi a la Facultat:

Horari: la trobada literària serà a les 11.30 h i la resta d’activitats, a partir de les 13 h

Lloc: la trobada literària serà a la sala de recepcions i la resta d’activitats es farà al pati dels estanys de l’edifici 690 de la Facultat d’Economia i Empresa.

DIJOUS 25 D’ABRIL

Facultat de Biblioteconomia i Documentació

Activitat: taula d’intercanvi de llibres

Horari: de les 10 a les 13 h

Lloc: Facultat de Biblioteconomia i Documentació

Facultat de Biologia

Activitats dins l’acte de Sant Jordi de la Facultat

  • Lliurament de premis del concurs Biologismes 2019
  • Lliurament de premis del concurs Microrelats 2019
  • Reconeixement als millors TFG escrits en llengua catalana
  • Conferència

Horari: a les 12 h

Lloc: Facultat de Biologia

Facultat de Geografia i Història i Facultat de Filosofia

Activitats organitzades pels deganats de les facultats de Geografia i Història i de Filosofia i els Serveis Lingüístics

  • Gimcana lingüística: domines la terminologia en català utilitzada en el teu ensenyament?
  • Mapa col·laboratiu «Llibres i ciutats». Recomana un llibre i localitza al mapa la ciutat on s’esdevé l’acció

Horari: de les 11 a les 14 h

Lloc: vestíbul de les facultats (entrada pel c. Montalegre)

DILLUNS 29 D’ABRIL

Facultat de Química

Activitat: últim dia per aportar les inspiracions a l’activitat Inspira’t a les diferents bústies repartides per la Facultat

Horari: tot el dia

Lloc: Facultat de Química

Facultat de Filologia

Activitat: últim dia per participar en la VI Lectura de poetes de la UB Envers 2019

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Medicina – Clínic August Pi i Sunyer

Activitat: acte de lliurament de premis del XXV Concurs Literari de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, durant el qual la Dra. Pilar Delgado impartirà la conferència «Visibilització de les cures infermeres a través del cinema»

Horari: a les 13 h

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut (Campus de Medicina – Clínic August Pi i Sunyer)

DIMARTS 30 D’ABRIL

Facultat de Química

Activitat: sorteig Inspira’t per guanyar un llibre entre cinc novetats literàries entre tots els participants a l’activitat

Horari: a les 13 h

Lloc: vestíbul de la Diagonal

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

Activitat: últim dia per participar al Concurs Literari Lletres de Maig 2019

Horari: tot el dia

Campus de Mundet

Activitats de la Primavera de la llengua al Campus de Mundet

  • Un pastís per un poema. Recomana’ns un llibre del món. Venda de llibres solidaris. Mostra de treballs presentats a l’Emili Mira 2019

Horari: de les 11 a les 14 h

Lloc: terrassa del bar

  • Actuació de la Coral de Psicologia

Horari: de les 13.30 a les 14 h i de les 14.30 a les 15 h

Lloc: terrassa del bar

Horari: de les 14 a les 14.30 h

Lloc: terrassa del bar

  • Visita al campus (només concursants de la RodaGimcana inscrits prèviament)

Horari: de les 12 a les 13.30 h

Lloc: terrassa del bar

  • Taula rodona «La potencialitat educativa de l’obra de Joan Brossa». Amb Judith Barnés (Fundació Brossa), Patrici Batalla (escola El Puig) i Carles Gràcia (escola Els Pinetons). Condueix: Glòria Bordons (Universitat de Barcelona)

Horari: de les 17.30 a les 19 h

Lloc: Sala de graus. Edifici de Migdia I. 3a plana

  • Exposició sobre Joan Brossa

Horari: tot el dia

Lloc: Vestíbul de la biblioteca

MAIG

DEL 8 AL 31 DE MAIG

Activitat: concurs emBROSSAts dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona adreçat a tota la comunitat UB. Aquest concurs se suma als actes i activitats de l’Any Brossa 2019.

DIMARTS 7 DE MAIG

Facultat de Filologia

Activitats

Horari: a les 18 h

Lloc: Pati de Lletres de la Facultat de Filologia

DIVENDRES 10 DE MAIG

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

Activitat: finalització del termini per presentar la candidatura al V Premi a la qualitat lingüística dels TFG de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Ensenyament d’Infermeria

Horari: a les 13 h

Lloc: Secretaria d’Estudiants i de Docència del Campus de Cièncices de la Salut de Bellvitge

DIVENDRES 31 DE MAIG

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut – Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

Activitat: publicació del resultat del Concurs Literari Lletres de Maig al Twitter del Campus

Activitat: finalització del termini per presentar la candidatura al V Premi a la qualitat lingüística dels TFG de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. Ensenyament de Podologia

Horari: a les 13 h

Lloc: Secretaria d’Estudiants i de Docència del Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge

ALTRES ACTIVITATS

Facultat de Dret

Activitat: III Setmana Cultural a la Facultat de Dret

Data: del dijous 25 al dimarts 30 d’abril

Facultat de Belles Arts

Activitats:

  • Taula rodona sobre Joan Brossa en què intervindran diferents especialistes que han fet estudis acadèmics sobre la seva obra

Data: divendres 27 de setembre

  • I Premi a la Qualitat Lingüística dels treballs finals de grau: Belles Arts, Conservació-Restauració de Béns Culturals i Disseny

Data: pendent de confirmació

Facultat de Dret

Activitat: Concurs de Microrelats, adreçat a tota la comunitat universitària, sobre temes relacionats amb els àmbits policíac, judicial, criminològic o polític.

Data: novembre de 2019

Un estudi cultural que ens calia

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor

Captura de pantalla 2019-04-10 a les 10.45.18Esdevé fascinant abocar-se a aquesta breu panoràmica de la literatura castellana escrita per catalans, des del segle quinzè fins a l’actualitat, amb figures tan assenyalades com Carlos Ruiz-Zafón, Salvador Pániker, Maruja Torres o l’imprescindible Javier Cercas. Probablement per raons polítiques i no pas literàries, aquest llibre només mira els catalans administratius i no pas culturals. Com hauria guanyat la perspectiva de l’estudi, la ideologia pròpia del llibre i el seny combinat amb l’esforç si no s’haguessin estalviat els millors noms de la cultura catalana en castellà. La realitat viva dels Països Catalans va més enllà de les projeccions catalanistes previstes per Joan Fuster, de tal manera que, per exemple, fa estrany parlar del fenomen de l’Escola de Barcelona, sense una de les seves més destacades muses, la mallorquina Carme Riera, tan assagista i tan poc catalana de naixement com Francesc Candel, un valencià que, en canvi, sí que és inclòs en el llibre. Com hauria guanyat en espanyolitat, en castellanisme, percussió i, sobretot, en qualitat literària si s’hagués recollit el conreu de la llengua castellana per part de grans mestres insulars com Joan Alcover, Gabriel Alomar, Tomàs Aguiló, Joan Estelrich, Valentí Puig, Joan Ramis, Llorenç i Miquel Villalonga. O afegint a l’ensems els noms dels valencians Vicent Blasco Ibáñez, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Carlos Arniches, Xavier Casp, Lucía Etxebarria, Juan Gil-Albert, Juan José Millás, Vicente Molina Foix, Francisco Tomàs i Valiente i Fernando Vizcaíno Casas.

Com hauria guanyat aquest magnífic estudi si s’haguessin tingut en compte algunes de les muntanyoses piles de bibliografia sociolingüística que expliquen perfectament per què la cultura catalana fou, des dels seus orígens una cultura plurilingüe i oberta als quatre vents, en la qual convisqué el català amb el llatí, l’occità, l’hebreu, l’àrab i l’amazig per citar-ne només els idiomes més principals. El meu mestre Martí de Riquer, savi dels temps originaris, no deixava de tenir present que el llibre medieval mai no es llegeix sol i que les literatures nacionals són, a tot estirar, una convenció acadèmica més desgraciada que útil. Però una convenció que cal dibuixar primerament abans d’oblidar-la, abans de superar-la. Sense els estudiosos de la literatura catalana en català no es podria ara obrir la curiositat a d’altres perspectives, com la dels catalanoparlants que van esdevenir escriptors en llatí com el gegant Joan-Lluís Vives o escriptors en altres il·lustres llengües com el francès o l’italià. La importància de la llengua castellana en terres de llengua catalana quedaria encara més ben perfilada. Sens dubte té raó l’autor quan diu que existeix una altra Catalunya. I fins i tot afegiríem que hi ha una altra i encara una altra més enllà de les modes i els oportunismes de l’actualitat. Vegem, aquest sentit, la inexplicable absència d’un dels grans escriptors barcelonins, autor en francès i espanyol, José Luis de Vilallonga, marquès de Castellvell a qui vaig conèixer i freqüentar durant els darrers anys de la seva vida. Un dia d’aquests en parlarem aquí. Almenys fou més popular, interessant i millor escriptor que el pobre Fèlix Sardà i Salvany.

Sens dubte que calia que un periodista cultural tan preparat, tan intel·ligent, tan innovador i tan audaç com Sergio Vila-Sanjuán escrigués aquest minuciós estudi. És un dels nous savis de Barcelona. El seu llibre està tan ben fet que semblaria un afalac enumerar ara totes les importants virtuts que el decoren. El llibre és feliç, està inspirat, com diu el pròleg, en una conversa de l’autor amb Jordi Pujol, pigmeu intel·lectual si avui el comparem amb polítics de la mateixa corda ideològica i transcendència històrica, com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, dos escriptors de raça. Potser la política cultural, al capdavall, és menys interessant que la literatura per ella mateixa.

Certament, la moda d’escriure en castellà és ja una mania a Catalunya, una vella tradició que es pot remuntar al segle XV si es vol, amb la figura seminal d’Enric de Villena. Fa cinc-cents anys que dura. Ha donat grans moments de glòria, de comerç, de vitalisme, d’hipotètica harmonia peninsular, però fins ara cap fenomen comparable al que va representar la literatura en castellà en terres del gallec-portuguès. Tampoc no ha donat, per ara, cap gran escriptor català en llengua castellana, si més no comparable als grans noms castellans sorgits de la cultura basca com Miguel de Unamuno o Pío Baroja. Fins ara la literatura castellana a Catalunya no ha estat capaç d’oferir cap obra que pugui fer ombra a Josep Pla, a Sagarra, a La plaça del Diamant, a la poesia de Carner, de Foix, de Riba, a la poesia de Casasses, al teatre de Belbel, als contes de Quim Monzó, tots llibres eterns, homenatges a Catalunya. No hi ha cap títol escrit en castellà procedent de terres catalanes que tampoc pugui competir amb l’obra de Cela, amb la generació del 27, amb el boom sud-americà. Ni un. No hi ha cap escriptor català en llengua castellana, en tot el segle XX, que pugui competir amb la gràcia, el pensament, el valor, la modernitat, la potència, l’entusiasme, la creativitat d’un escriptor en llengua francesa, anomenat Salvador Dalí. Per afegir-ne un altre més.

Un pueblo abandonado

Por María Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás

«Tan lejos, tan cerca de nosotros y contemplando el Firmamento a muchos kilómetros de distancia se hallan pueblos enteros que como dijo el clásico: ‹¡Han sido abandonados de la mano de Dios!› Las palabras del explorador y naturalista francés Théodore Monod nos sirven como una brevísima introducción para el conocimiento de este pueblo: «Tuve la suerte de encontrar el desierto, ese filtro, ese revelador. Me ha moldeado, me ha enseñado la existencia. Es hermoso, no miente, es limpio. Por eso debe abordarse con respeto» Los saharauis son uno de esos pueblos que contemplan al observador cuando se dirige a verlos y a visitarlos para luego contar en los distintos medios de comunicación lo que ha sido y no ha sido. Lo que le ha sucedido a un pueblo honesto y solidario… Tras la muerte de Francisco Franco y hasta el día de hoy… Todos los Presidentes les han prometido cosas, les han dicho que iban a buscar una solución a un «conflicto», y hay unos problemas que duran ya muchísimos años. Han sido muchos los escritores que han destilado ríos de tinta… Pero cuando miran al cielo al caminar por la Hammada no ven un futuro alentador ni un presente. «Tiene que pasar algo muy fuerte para que nos acordemos de ellos» Al visitarlos observas en sus caras teñidas por el paso del tiempo una sonrisa, pese a que no tienen nada, pero te lo dan todo. Quieren que a las personas que los visitan no les falte de nada y tengan de todo en ese desierto que es el alma de su vida pese a que ellos mismos como decimos carecen de ello. Preguntas muchas, respuestas muchas; soluciones de momento, ninguna. «Dormíamos junto al fuego como las ratas hasta hoy» Y al preguntarles sobre la ceremonia del té dicen «el primero es amargo, amargo como la vida, el segundo se vuelve a hervir, sale dulce como el amor y el tercero sale suave como la muerte y otros dicen como las brisas del mar» Dijo alguien una vez que las Leyes están para no cumplirlas y eso es algo que observamos al acudir hace ya algún tiempo a los campamentos en Tinduf.

MUJERES Y HOMBRES
Muchos autores y autoras han escrito sobre este tema y han intentado en la medida de sus responsabilidades darlo a conocer. No se trata de insultar a unos o a otros o decir lo malo o buenos que han sido en diversas ocasiones. Se trata de ser lo más objetivo posible y hablar de lo que tanto suena Los Derechos Humanos. Un tema El Sáhara y los saharauis que hasta el día de hoy como decimos no ha parado de rellenar páginas y páginas. Las publicaciones en torno al mismo no han parado en todos los medios tanto digitales como letra escrita, periódicos, recuadros de opinión… todos y todas hablan una y otra vez del Sáhara. Pero la condición humana es como es y han pasado los años y el tema sigue aún sin resolver.

SUS PALABRAS
«Nosotros tenemos básicamente una cultura oral, de leyendas, de fábulas, de cuentos… Cuando hablamos con una persona mayor ésta nos menciona a trece de sus descendientes. Trabajamos mucho el cuento y a un amigo que va mucho a los campamentos le llamó la atención el respeto que tenemos a nuestros mayores. Si no fuese gracias a la Mujer y a nuestros Ancianos nuestro pueblo desaparecería» y «Para los que anhelan su independencia es la Patria perdida; para otros, las provincias del Sur recuperadas; para Naciones Unidas y el Derecho Internacional, el Sáhara Occidental es un territorio no autónomo, la última Colonia de África», escribe el escritor Lorenzo Silva. Personas que amparados por la «Ley» ésta no les da ni tampoco les quita la razón sino que tan solo mantiene una imagen de cara al exterior. Desde la muerte de Hassan II de Marruecos el tiempo parece no haber pasado, las estrellas siguen vigilantes y son los ciudadanos los que muestran su cara más agradable para ayudar en la medida de sus posibilidades a esas personas que en sus carteras llevan el Carnet español de saharauis.

NOS ENCONTRAMOS
Encontramos a personas que han estado en las cárceles marroquíes y muestran una paz que señala un dolor que va por dentro. Ven el paso del tiempo, lento… Dicen que los más jóvenes quieren hacer algo; luego nos encontramos con familias que han buscado su lugar fuera de su Patria, un lugar distante, pero cercano y ya sólo por el hecho de haber nacido en ella les pertenece, por derecho. Pero no nos olvidamos de la memoria al leer «La primera fundación española se remonta al siglo XV, la colonización efectiva del territorio se realizó hasta mediados del siglo XX y con unos recursos económicos que son básicamente tres: la pesca, los fosfatos y el petróleo. El banco de pesca sahariano ha ocupado 150.000 kilómetros cuadrados y es uno de los más ricos del mundo» Fruto del interés de muchos autores son los distintos trabajos, documentales y libros que se han escrito desde hace ya muchos años y estos mismos años nos hacen acordarnos de lo que sucede y ha sucedido a este pueblo. Concrementamente hace unos días se ha publicado «Un pueblo abandonado. Los engaños de la descolonización del Sahara occidental» de Alberto Maestre Fuentes. Su autor no solo conoce este tema sino otros y

Carlos Ruiz Miguel y Alberto Maestre

ha viajado durante muchos años por todas las partes del Globo ¿que mejor para acercarse al mismo que tener una idea de este mundo globalizado en donde vivimos?

¿QUE SE DESCRIBE?
«En este libro se describen de una forma clara y concisa las características del pueblo saharaui pre colonial, la llegada de los españoles al Sáhara Occidental, sus avatares y su consolidación en dicho territorio, la evolución de la Política española en relación con el Sáhara y sus relaciones con la población autóctona»
Mirando prensa atrasada de hace ya unos años vemos promesas y más promesas … No se trata de buscar quién es el malo en este gran película sino como señala Maestre «Esta obra destapa sin reserva alguna toda una serie de engaños infringidos por parte de España a los saharauis a los cuales consideró hasta 1976, a todos los efectos, españoles y debería de haber llevado a la descolonización de conformidad con la legalidad internacional» A esta obra se han juntado y no restado otras así como distintas páginas para tener informados en todo momento a los lectores e interesados en este tema. La misma ha sido presentada en Santiago de Compostela por el profesor de Derecho Constitucional Carlos Ruiz Miguel que ha descrito y sigue asiduamente la situación de este pueblo y hace unos años publicó su estudio «El Sahara Occidental y España. Historia, Política y Derecho. Analísis crítico de la política exterior Española» y también acordarnos de Jorge Alejandro Suárez Saponaro es otro de estos autores que al igual que Maestre a través de distintos medios tecnológicos llama a las cosas por su nombre. Los archivos están llenos de información en algunos casos silenciada y en otros se informa de una manera a medias para, hablando coloquialmente, tener al personal contento. Saponaro con grandes dificultades ha publicado «Sáhara Occidental. El conflicto olvidado».

INFORMACION
Todos los libros y todas las informaciones se deben de leer con una lupa (hay tantos medios de comunicación y tantas fuentes que tenemos que separar el trigo de la paja) ahora estas obras son sumamente importantes para darnos cuenta que este tema por mucho que a algunos lo quieran olvidar no esta «muerto» y al observar atentamente los trabajos tanto del profesor Maestre como el de Jorge Alejandro Suaréz Saporano nos volvemos a hacer de nuevo las mismas preguntas ¿Derechos Humanos, Democracia, Intereses de los Pueblos? Quizás tengamos que tirarnos en paracaídas como hizo en su momento Maestre para ver las cosas con otra perspectiva y al mismo tiempo con objetividad. Tendríamos que tener varias «reencarnaciones» para no mirar para otro sitio. Yendo al Corán en su 34,27 «En verdad, cuando los reyes entran en una ciudad ellos la corrompen, y convierten a sus honorables ciudadanos en humillados. Es así como ellos se comportan».

Publicado en GaliciaDigital, 15/01/2019

Saharaui, un pueblo abandonado

 

49773445_558561861285086_547384150127017984_n-800x445

Alberto Maestre y Agustí Colomines

El pasado día 9 presentamos Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental, en los locales de La Casa del Libro en la emblemática Rambla Cataluña de Barcelona.

Presentar el libro en uno de los locales que posee dicha cadena de librerías, representó un hito de primer orden, puesto que estamos refiriéndonos a una de las más importantes de España.

Por : Alberto Maestre Fuentes

La sala de conferencias estaba en consonancia a la importancia de La Casa del Libro, es decir, es inmensa. Reconozco que días antes tenía mis dudas de que se pudiera llenar dado el tamaño de la misma, pero mis temores resultaron ser inciertos puesto que hubo gran asistencia de público.

Entre los presentes cabría destacar al Delegado del Frente Polisario en Cataluña, representantes del Ayuntamiento, de distintas organizaciones pro saharauis, sobrevivientes de la represión marroquí, escritores, periodistas y muchos amigos del pueblo saharaui y también, todo hay que decirlo, mis incondicionales familiares y amistades que nunca se pierden ninguna de mis presentaciones.

Me presentó el profesor, el Doctor Agustí Colomines que como siempre causó sensación entre todos nosotros. Tengo que señalar que el Dr. Colomines fue tutor y director de mi tesis doctoral, de la que es reflejo este libro y que, gracias a sus consejos y enseñanzas, pude culminar satisfactoriamente mis estudios de doctorado.

50276871_2148121195517801_7662612158785519616_n

Le debo una gratitud inmensa que nunca podré olvidar. Y así abusando de la confianza del que fuera mi profesor, tutor y director, una vez más presentó mi obra. Después de su brillante intervención, realicé mi modesta presentación explicando la importancia de dar visibilidad a este conflicto de descolonización pendiente para así,  ayudar a su resolución definitiva, puesto que al concienciar a la población de la existencia del mismo, se podría ejercer una presión importante para conseguir una solución que, siempre deberá pasar, por el derecho reconocido internacionalmente al pueblo saharaui a su autodeterminación.

Finalmente, como no podría ser de otra manera, gracias a las personas que se encontraban presentes, se generó un debate muy interesante y constructivo. Todos coincidimos en la falta de noticias en los medios de comunicación sobre la última colonia de África y, como esto, beneficia tanto a los ocupantes marroquíes, como a los responsables de la existencia de la misma, es decir a las autoridades españolas.

Silenciar que existe un problema de descolonización, que hay un pueblo que tiene reconocido su derecho a la autodeterminación y, que vive en cambio refugiado más de 43 años fuera de su tierra, no lo ayuda en absoluto.

Por eso la importancia de estos actos y que esta obra científica que, destapa todos los engaños infringidos por parte de España al noble pueblo saharaui, vaya colocándose entre las principales librerías.

Por mí no quedará que este conflicto olvidado salga a la luz de una vez por todas, y haré todas las presentaciones que me propongan para que así sea.

No hay que olvidar que silenciar una ocupación ilegal te hace también cómplice de la misma pues beneficia a los ocupantes en detrimento de un pueblo.

Publicado en diario elminuto, 12/01/2019. Ver también: Bubisher.

El Sàhara, un poble abandonat

PHOTO-2018-09-19-13-21-59

Resultat de la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Agustí Colomines, el Dr. Alberto Maestre, membre del GRENPoC, presenta el seu llibre, Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental (Chiado Books), el divendre 28 de setembre, a les 19h., a la Llibreria La Central del Raval. L’acte serà introduït pel professor Giovanni Cattini.

Democràcia i nacionalisme. Conferència de Liah Greenfeld

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”. Entrevista a Liah Greenfeld

Text: Enric Vila – Fotos: Sergi Alcàzar

_mg_0607_11_958x630

El dilluns 10 d’octubre, Liah Greenfeld va pronunciar una conferència al CCCB a propòsit de la traducció del seu llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados (Arpa Editores). L’assaig, que va precedit per una llarga introducció dels investigadors dels GRENPoC, Agustí Colomines i Aurora Madaula, recull  un seguit de textos sobre el nacionalisme que es carreguen les teories grises i deshumanitzades d’Ernest Gellner i d’altres vaques sagrades del món acadèmic castrades pels traumes del segle XX.

Com passa amb alguns jueus desplaçats per les follies europees, Greenfeld té una visió de la història excèntrica, però suggerent. La seva tesi, desenvolupada en diversos llibres, és que el nacionalisme ha tingut un paper tan central en la construcció de la idea moderna de llibertat que actualment és el motor més potent de la globalització.

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un error greu –em diu. El nacionalisme és un element essencial de la vida social i política. És la construcció cultural a través de la qual la democràcia apareix i es desenvolupa en el món modern.”

Segons Greenfeld, la mala premsa que té el nacionalisme “encega” els polítics i els intel.lectuals occidentals i els impedeix de resoldre els conflictes nous amb eficàcia. “Bona part dels diaris i dels polítics -em deixa anar- pensen que el món ha de ser homogeni, però l’única homogeneïtat que hi ha en el món d’avui, precisament, és l’emergència de la consciència nacional a tot arreu.”

Nascuda a la Unió Soviètica i formada a Israel i als Estats Units, on va arribar de la mà d’un acadèmic jueu que va perdre la família a Auswitch, Greenfeld lamenta que s’utilitzi Hitler per estigmatitzar el nacionalisme. Considera que aquesta estigmatització s’ha convertit en un mitjà per frenar canvis socials que no interessen a determinades classes dirigents.

L’islamisme mateix, em diu, disfressa conflictes de fons que tradicionalment havien estat canalitzats de forma positiva pel nacionalisme. A Catalunya -em recorda-, “el nacionalisme ha tingut molta importància en la lluita per la dignitat individual i col.lectiva”. De vegades Greenfeld demana als seus alumnes que dibuixin el nacionalisme en un paper i es troba que li pinten banderes i fusells.

– Les banderes i els fusells no expressen el significat essencial del nacionalisme” –em diu.

pensar_con_libertad_hr_1024x1024

– I doncs, què haurien de dibuixar? -pregunto.

– En el llibre explico que, després de debatre, alguns estudiants em dibuixen una bola del món amb tot de gent que mira d’expressar-se. Quan algú parla d’alliberar el seu país o de fer-lo gran, tothom es posa a la defensiva sense tenir en compte que, tradicionalment, el nacionalisme ha servit per empoderar els febles i els desposseïts.”

Quan li demano perquè el nacionalisme està tan estigmatitzat a Espanya, esbufega, i diu que hi ha una sèrie de raons històriques i polítiques que cal “superar amb urgència”. L’autora considera que el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya i que bona part de les desavinences que hi ha entre Madrid i Barcelona venen del fet que mentre que els catalans tenen una consciència nacional forta, els espanyols pràcticament no la tenen desenvolupada.

– A Espanya, l’antic Règim va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. El problema és que ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record.

_mg_0591_11_958x630

Segons Greenfeld, el nacionalisme neix a Anglaterra en el segle XVI, després de l’anomenada guerra de les dues roses. “Fins aquell moment la identitat de l’individu s’articulava a través de la societat feudal i era tancada i poc flexible. La imatge que l’home tenia d’ell mateix estava molt determinada per la religió i per l’estament al qual pertanyia.”

La guerra de les dues roses va extingir la casa dels Plantegenet i va deixar la noblesa anglesa afeblida. La dinastia emergent, els Tudor, va “crear una nova aristocràcia obrint-se a gent del poble” i això va tenir un efecte inesperat. La idea de nació, que llavors només representava una elit, es va anar barrejant amb la idea de “gent” o de “poble”, que fins llavors s’associava a la rebel.lia, la brutícia i la incultura.

El primer poble que va desenvolupar una consciència nacional moderna –m’assegura Greenfeld-, van ser els anglesos. El nacionalisme anglès sorgiria de la necessitat de justificar el nou ordre creat pels Tudor. “Aquelles persones de sang vermella que es van trobar ocupant el lloc que havia ocupat la casta de sang blava, van haver de donar-se una explicació a ells mateixos i al altres, i d’aquí en va sortir un nou sistema cultural que va revolucionar el món.”

El canvi de mentalitat que el nacionalisme va produir a Anglaterra es va escampar de maneres diferents a Amèrica i al Continent. A Europa, els primers a importar el nacionalisme van ser els francesos. Els aristòcrates de la cort de Lluís XIV, i els il.lustrats després, van quedar tan enlluernats per la vitalitat de la societat anglesa que van obrir les portes al nacionalisme sense entendre què significava. Això va fer que en comptes de donar peu a una democràcia liberal, el nacionalisme acabés provocant la Revolució Francesa.

A França, el nacionalisme no es va interpretar sobre la base de l’individualisme, sinó sobre la base de la unitat. Si el nacionalisme anglès i americà veu la nació com una agregació d’individus lliures amb interessos diferents, a França es defineix a través d’una idea singular mitificada: la patrie. A diferència del we the peoplela patrie no invoca la pluraliltat. A França, la nació és independent de la voluntat de la majoria i té tendències autoritàries perquè necessita un líder qualificat que la interpreti.

Segons Greenfeld, encara hi ha un tercer tipus de nacionalisme que és el rus. El nacionalisme rus és fruit del segle XVIII. Està marcat per la victòria de l’absolutisme francès en la guerra de successió i per la influència que això va tenir en el desenvolupament de la cultura nacionalista europea. El nacionalisme rus és més autoritari que el francès. Pere el Gran no només va construir de zero una capital Versallesca (Sant Petersburg), sinó que  també va crear una llengua i un espai nacional pràcticament del no res.

Veient que Rússia era menyspreada perquè no tenia una cultura i una història pròpia, Pere el Gran i la tsarina Caterina van mitificar la terra i la sang, en un món que ja avançava a tota màquina a través dels valors nacionalistes. “Per això el nacionalisme rus és ètnic i excloent” –conclou Greenfeld, que va marxar de la Unió Soviètica després que la seva família constatés amb la mort d’alguns parents que no hi havia lloc per a ells.

En el llibre escriu: “Jo vaig néixer en una família d’intel.lectuals ateus de diverses generacions, però l’antisemitisme rus em va deslliurar de la il.lusió que la falta total de familiaritat amb el judaïsme em podria alliberar de ser jueva. El fet de no poder triar va ser bo”.

– I el nacionalisme alemany? –li pregunto.  Alemanya ha pagat els plats trencats del segle XX.

– Alemanya arriba tard, i més aviat desenvolupa un “pseudonacionalisme”, que creix per oposició a la il.lustració francesa, a través de l’exaltació de l’instint i l’autenticitat de la llengua.

El concepte pseudonacionalisme em fa pensar en Berlín, que és un pastitx grotesc, una ciutat que ja es veu que és fruit d’una empanada mental com una casa. Mentrestant, Greenfeld m’explica que els alemanys estaven molt orgullosos de la seva llengua perquè la consideraven més natural i més antiga que la francesa, la italiana, la russa o l’anglesa.

Quan Greenfeld diu que els anglesos són els pares del nacionalisme no puc evitar pensar en la barreja curiosa que fan Shakespeare i els hooligans. En els temps dels Tudor, els catalans també van buscar maneres de salvar la distància entre el cel i la terra a través de la cultura. El primer manual de cuina escrit en llengua vulgar es va publicar a Nàpols en català. Historiadors americans han escrit sobre l’alt nivell de gentrificació i alfabetització de la noblesa catalana en el segle XVI.

_mg_0658_11_958x630

A diferencia de França o Espanya, el territori català estava altament urbanitzat. Els viatgers han recollit que un dels mottos dels barcelonins del segle XVI era que Barcelona era “una ciutat per a tothom”. Vicens Vives explica que els fonaments de l’Estat Nació modern es van posar a les ribes del Mediterrani durant la guerra contra el Turc.

Els catalans del 1500 també devien tenir consciència nacional, sinó Carles V no hauria elogiat la seva llengua ni Barcelona no hauria somiat de convertir-se en el melic de la civilització. El dietari de l’assaonadorMiquel Parets és una excepció entre els dietaris del segle XVII perquè aquest gènere no solia cultivar-lo gent de tan baixa condició.

Però quan Greenfeld parla de nacionalisme, em sembla que es refereix al sistema cultural que va permetre el poble anglès apoderar-se i reivindicar el seu lloc al món. Tenint en compte la marginació que la llengua anglesa va patir en la cort de Londres fins entrat el segle XV, diria que la seva teoria descriu sobretot el sistema de símbols i valors a través dels quals antigues tribus germàniques van accedir al poder i van dominar el món a mesura que l’imperi hispànic se n’anava a fer punyetes.

Greendfeld insisteix que l’objecte d’estudi de les ciències socials hauria de ser la cultura, més que no pas la societat i les seves estructures. La cultura, no pas les estructures o els comportaments socials, és el que distingeix els homes dels animals i el que fa que la història sigui imprevisible. Al final res com la cultura no expressa tan bé la llibertat de la intel.ligencia humana, i la seva capacitat per transformar la realitat a favor d’uns interessos individuals o col·lectius, prèviament imaginats.

Ara que vivim una època de transició, que són les més incòmodes, tornem a estar en mans de la cultura. Potser la sensació de putrefacció que patim té alguna cosa a veure amb la vehement crítica del nacionalisme que fan alguns nuclis de poder, només per dissimular que en el passat el van explotar de forma exagerada.

Publicat a elnacional.cat, 12/10/2016