El Sàhara, un poble abandonat

PHOTO-2018-09-19-13-21-59

Resultat de la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Agustí Colomines, el Dr. Alberto Maestre, membre del GRENPoC, presenta el seu llibre, Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental (Chiado Books), el divendre 28 de setembre, a les 19h., a la Llibreria La Central del Raval. L’acte serà introduït pel professor Giovanni Cattini.

Democràcia i nacionalisme. Conferència de Liah Greenfeld

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”. Entrevista a Liah Greenfeld

Text: Enric Vila – Fotos: Sergi Alcàzar

_mg_0607_11_958x630

El dilluns 10 d’octubre, Liah Greenfeld va pronunciar una conferència al CCCB a propòsit de la traducció del seu llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados (Arpa Editores). L’assaig, que va precedit per una llarga introducció dels investigadors dels GRENPoC, Agustí Colomines i Aurora Madaula, recull  un seguit de textos sobre el nacionalisme que es carreguen les teories grises i deshumanitzades d’Ernest Gellner i d’altres vaques sagrades del món acadèmic castrades pels traumes del segle XX.

Com passa amb alguns jueus desplaçats per les follies europees, Greenfeld té una visió de la història excèntrica, però suggerent. La seva tesi, desenvolupada en diversos llibres, és que el nacionalisme ha tingut un paper tan central en la construcció de la idea moderna de llibertat que actualment és el motor més potent de la globalització.

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un error greu –em diu. El nacionalisme és un element essencial de la vida social i política. És la construcció cultural a través de la qual la democràcia apareix i es desenvolupa en el món modern.”

Segons Greenfeld, la mala premsa que té el nacionalisme “encega” els polítics i els intel.lectuals occidentals i els impedeix de resoldre els conflictes nous amb eficàcia. “Bona part dels diaris i dels polítics -em deixa anar- pensen que el món ha de ser homogeni, però l’única homogeneïtat que hi ha en el món d’avui, precisament, és l’emergència de la consciència nacional a tot arreu.”

Nascuda a la Unió Soviètica i formada a Israel i als Estats Units, on va arribar de la mà d’un acadèmic jueu que va perdre la família a Auswitch, Greenfeld lamenta que s’utilitzi Hitler per estigmatitzar el nacionalisme. Considera que aquesta estigmatització s’ha convertit en un mitjà per frenar canvis socials que no interessen a determinades classes dirigents.

L’islamisme mateix, em diu, disfressa conflictes de fons que tradicionalment havien estat canalitzats de forma positiva pel nacionalisme. A Catalunya -em recorda-, “el nacionalisme ha tingut molta importància en la lluita per la dignitat individual i col.lectiva”. De vegades Greenfeld demana als seus alumnes que dibuixin el nacionalisme en un paper i es troba que li pinten banderes i fusells.

– Les banderes i els fusells no expressen el significat essencial del nacionalisme” –em diu.

pensar_con_libertad_hr_1024x1024

– I doncs, què haurien de dibuixar? -pregunto.

– En el llibre explico que, després de debatre, alguns estudiants em dibuixen una bola del món amb tot de gent que mira d’expressar-se. Quan algú parla d’alliberar el seu país o de fer-lo gran, tothom es posa a la defensiva sense tenir en compte que, tradicionalment, el nacionalisme ha servit per empoderar els febles i els desposseïts.”

Quan li demano perquè el nacionalisme està tan estigmatitzat a Espanya, esbufega, i diu que hi ha una sèrie de raons històriques i polítiques que cal “superar amb urgència”. L’autora considera que el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya i que bona part de les desavinences que hi ha entre Madrid i Barcelona venen del fet que mentre que els catalans tenen una consciència nacional forta, els espanyols pràcticament no la tenen desenvolupada.

– A Espanya, l’antic Règim va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. El problema és que ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record.

_mg_0591_11_958x630

Segons Greenfeld, el nacionalisme neix a Anglaterra en el segle XVI, després de l’anomenada guerra de les dues roses. “Fins aquell moment la identitat de l’individu s’articulava a través de la societat feudal i era tancada i poc flexible. La imatge que l’home tenia d’ell mateix estava molt determinada per la religió i per l’estament al qual pertanyia.”

La guerra de les dues roses va extingir la casa dels Plantegenet i va deixar la noblesa anglesa afeblida. La dinastia emergent, els Tudor, va “crear una nova aristocràcia obrint-se a gent del poble” i això va tenir un efecte inesperat. La idea de nació, que llavors només representava una elit, es va anar barrejant amb la idea de “gent” o de “poble”, que fins llavors s’associava a la rebel.lia, la brutícia i la incultura.

El primer poble que va desenvolupar una consciència nacional moderna –m’assegura Greenfeld-, van ser els anglesos. El nacionalisme anglès sorgiria de la necessitat de justificar el nou ordre creat pels Tudor. “Aquelles persones de sang vermella que es van trobar ocupant el lloc que havia ocupat la casta de sang blava, van haver de donar-se una explicació a ells mateixos i al altres, i d’aquí en va sortir un nou sistema cultural que va revolucionar el món.”

El canvi de mentalitat que el nacionalisme va produir a Anglaterra es va escampar de maneres diferents a Amèrica i al Continent. A Europa, els primers a importar el nacionalisme van ser els francesos. Els aristòcrates de la cort de Lluís XIV, i els il.lustrats després, van quedar tan enlluernats per la vitalitat de la societat anglesa que van obrir les portes al nacionalisme sense entendre què significava. Això va fer que en comptes de donar peu a una democràcia liberal, el nacionalisme acabés provocant la Revolució Francesa.

A França, el nacionalisme no es va interpretar sobre la base de l’individualisme, sinó sobre la base de la unitat. Si el nacionalisme anglès i americà veu la nació com una agregació d’individus lliures amb interessos diferents, a França es defineix a través d’una idea singular mitificada: la patrie. A diferència del we the peoplela patrie no invoca la pluraliltat. A França, la nació és independent de la voluntat de la majoria i té tendències autoritàries perquè necessita un líder qualificat que la interpreti.

Segons Greenfeld, encara hi ha un tercer tipus de nacionalisme que és el rus. El nacionalisme rus és fruit del segle XVIII. Està marcat per la victòria de l’absolutisme francès en la guerra de successió i per la influència que això va tenir en el desenvolupament de la cultura nacionalista europea. El nacionalisme rus és més autoritari que el francès. Pere el Gran no només va construir de zero una capital Versallesca (Sant Petersburg), sinó que  també va crear una llengua i un espai nacional pràcticament del no res.

Veient que Rússia era menyspreada perquè no tenia una cultura i una història pròpia, Pere el Gran i la tsarina Caterina van mitificar la terra i la sang, en un món que ja avançava a tota màquina a través dels valors nacionalistes. “Per això el nacionalisme rus és ètnic i excloent” –conclou Greenfeld, que va marxar de la Unió Soviètica després que la seva família constatés amb la mort d’alguns parents que no hi havia lloc per a ells.

En el llibre escriu: “Jo vaig néixer en una família d’intel.lectuals ateus de diverses generacions, però l’antisemitisme rus em va deslliurar de la il.lusió que la falta total de familiaritat amb el judaïsme em podria alliberar de ser jueva. El fet de no poder triar va ser bo”.

– I el nacionalisme alemany? –li pregunto.  Alemanya ha pagat els plats trencats del segle XX.

– Alemanya arriba tard, i més aviat desenvolupa un “pseudonacionalisme”, que creix per oposició a la il.lustració francesa, a través de l’exaltació de l’instint i l’autenticitat de la llengua.

El concepte pseudonacionalisme em fa pensar en Berlín, que és un pastitx grotesc, una ciutat que ja es veu que és fruit d’una empanada mental com una casa. Mentrestant, Greenfeld m’explica que els alemanys estaven molt orgullosos de la seva llengua perquè la consideraven més natural i més antiga que la francesa, la italiana, la russa o l’anglesa.

Quan Greenfeld diu que els anglesos són els pares del nacionalisme no puc evitar pensar en la barreja curiosa que fan Shakespeare i els hooligans. En els temps dels Tudor, els catalans també van buscar maneres de salvar la distància entre el cel i la terra a través de la cultura. El primer manual de cuina escrit en llengua vulgar es va publicar a Nàpols en català. Historiadors americans han escrit sobre l’alt nivell de gentrificació i alfabetització de la noblesa catalana en el segle XVI.

_mg_0658_11_958x630

A diferencia de França o Espanya, el territori català estava altament urbanitzat. Els viatgers han recollit que un dels mottos dels barcelonins del segle XVI era que Barcelona era “una ciutat per a tothom”. Vicens Vives explica que els fonaments de l’Estat Nació modern es van posar a les ribes del Mediterrani durant la guerra contra el Turc.

Els catalans del 1500 també devien tenir consciència nacional, sinó Carles V no hauria elogiat la seva llengua ni Barcelona no hauria somiat de convertir-se en el melic de la civilització. El dietari de l’assaonadorMiquel Parets és una excepció entre els dietaris del segle XVII perquè aquest gènere no solia cultivar-lo gent de tan baixa condició.

Però quan Greenfeld parla de nacionalisme, em sembla que es refereix al sistema cultural que va permetre el poble anglès apoderar-se i reivindicar el seu lloc al món. Tenint en compte la marginació que la llengua anglesa va patir en la cort de Londres fins entrat el segle XV, diria que la seva teoria descriu sobretot el sistema de símbols i valors a través dels quals antigues tribus germàniques van accedir al poder i van dominar el món a mesura que l’imperi hispànic se n’anava a fer punyetes.

Greendfeld insisteix que l’objecte d’estudi de les ciències socials hauria de ser la cultura, més que no pas la societat i les seves estructures. La cultura, no pas les estructures o els comportaments socials, és el que distingeix els homes dels animals i el que fa que la història sigui imprevisible. Al final res com la cultura no expressa tan bé la llibertat de la intel.ligencia humana, i la seva capacitat per transformar la realitat a favor d’uns interessos individuals o col·lectius, prèviament imaginats.

Ara que vivim una època de transició, que són les més incòmodes, tornem a estar en mans de la cultura. Potser la sensació de putrefacció que patim té alguna cosa a veure amb la vehement crítica del nacionalisme que fan alguns nuclis de poder, només per dissimular que en el passat el van explotar de forma exagerada.

Publicat a elnacional.cat, 12/10/2016

Josep Termes, per Joaquim Ferrer

El dia 28 de maig a la sala gran de l’Ateneu Barcelonès es realitzà la presentació d’un llibre que era un homenatge a Josep Termes (1936-2011), historiador que s’especialitzà en el coneixement dels moviments socials a Catalunya en els segles XIX i XX i que amb els seus treballs esdevingué una referència en aquesta important dimensió de la nostra història. Termes fou un investigador incansable, començà estudiant i publicant sobre els moviments socials del segle XIX, especialment els seus estudis sobre la Primera Internacional a Catalunya, i més tard dedicà els seus esforços a l’estudi del caràcter popular del catalanisme. Fou catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Barcelona (1982-1991) i a continuació, en la Universitat Pompeu Fabra en l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Reuní una biblioteca especialitzada en aquestes matèries de 25.000 llibres que s’ha incorporat al Museu d’Història de Catalunya. Fonamentalment, Termes demostrava en llibres, conferències o articles com tots aquests moviments tenien com a arrel els ambients populars. Tant si es tractava d’associacions de treballadors, com d’entitats, tant si lluitaven per unes condicions de vida millors, com si es proposaven la reconstrucció nacional de Catalunya i, en tots els casos assenyalava la transversalitat de les reivindicacions.

 L’homenatge a l’Ateneu fou l’ocasió de presentar un llibre, Josep Termes. Catalanisme, obrerisme, civisme, que han coordinat Teresa Abelló i Agustí Colomines, que hi intervingueren. Feu el record extens d’aquest gran historiador el professor Josep Fontana, que en repassà la trajectòria des dels temps d’estudiant fins a les etapes en què fou el catedràtic que aprofundí i aclarí aspectes d’aquests moviments insuficientment coneguts. Mentre es desenvolupava l’acte i es feia referència a les grans obres de Termes, com Anarquismo y sindicalismo en España, la Primera Internacional (1864-1881), publicat el 1972, Les arrels populars del catalanisme (1999) o La història del catalanisme fins el 1923 (2000), em vingué a la memòria un llibre d’aparença senzilla que el 1967 publicà amb Emili Giralt i Albert Balcells i que fou una ajuda immensa en aquells anys, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939, que facilità una informació fonamental sobre els esdeveniments socials, polítics, econòmics, culturals i les efemèrides mundials. Segurament, no és la més important de les obres en les que va intervenir, de fet, el professor Fontana no l’esmentà en recordar les grans investigacions de Termes, però estic convençut que en el moment en què es publicà fou el pont perquè molts descobrissin la dimensió general de la nostra història.

Publicat a Diari de Girona 07/06/2015

“Pujol KO” i “Ara sí que toca!”

Pujol KO ara sí

La irrupció del cas Pujol ha sacsejat la política catalana, que es troba immersa en un procés sobiranista històric. La confessió de Jordi Pujol sobre els comptes de la seva família a l’estranger ha obligat a fer un exercici d’introspecció i anàlisi sobre el que ha representat, representa i representarà la seva figura. Aquest cas ha impulsat la publicació de dues obres interessants. En primer lloc, Pujol KO. ¿Y después del ‘Pujolismo’ qué?, de la col·lecció Economía Digital, en el qual ha participat el Dr. Agustí Colomines, investigador principal del GRENPoC i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes. En segon lloc, la reedició del llibre de Francesc-Marc Álvaro, Ara sí que toca!, una obra del 2003, a la qual han canviat el subtítol, que ara és: El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol

Al llibre Pujol KO,  també hi col·laboren la doctora en filologia espanyola Sonia Sierra i els periodistes, Ismael García Villarejo, Manel Manchón i Xavier Salvador. El capítol signat per Dr. Colomines porta per títol “Jordi Pujol dentro de 100 años”,  amb el qual analitza la validesa del mite Pujol i la repercussió que la seva figura té i tindrà en l’imaginari polític català.

El cas Pujol també ha propiciat, com hem dir, la reedició del llibre del periodista i col·laborador del GRENPoC, Francesc-Marc Álvaro, Ara sí que toca!. L’obra analitza el procés de successió de Jordi Pujol al capdavant de Convergència. El periodista fa una anàlisi en profunditat de les relacions de poder al si de CDC i CiU així com el paper polític de l’entorn familiar de l’expresident. La reedició compta amb tres capítols nous, on Álvaro analitza el procés sobiranista, la figura del president Artur Mas i el cas Pujol. Tots tres capítols ajuden a explicar l’evolució del partit i del moviment catalanista en els últims anys i com les revelacions sobre Pujol poden acabar de tancar el cicle de l’etapa pujolista.

Podeu descarregar-vos l’índex del llibre Pujol KO fent clic aquí.

Més informació sobre Ara sí que toca! fent clic aquí.

Pierre Nora vist per Steven Englund

Il est rare qu’une figure publique pèse autant que sa valeur réelle, mais c’est le cas avec Pierre Nora. Ce que le lecteur retient de ses nouveaux livres – tous deux collection d’écrits antérieurs -, c’est que l’historien n’est pas réductible à son pedigree. Son rôle éditorial chez Gallimard, ses liens avec l’establishment intellectuel français, la fondation de la revue Le Débat… ne sont pas l’essentiel. Même son rôle de “sourcier de l’identité nationale”, qui est devenu un titre de gloire ou un épouvantail selon les points de vue, n’est plus central, comme je le croyais à la publication des Lieux de mémoire il y a vingt ans – raison pour laquelle je l’avais critiqué à l’époque.

Ayant mûri ma réflexion depuis, et à l’occasion de ces nouveaux livres, je dirais que l’essentiel est que Pierre Nora a réussi son pari : il a changé la manière dont on écrit l’histoire. En tant que maître d’oeuvre, du moins, il a joué le rôle d’un Lord Acton français : la gloire de cet homme qui a peu mais bien écrit, tout comme Nora, se résume à la direction de la Cambridge Modern History, un sommet de savoir universitaire britannique publié au tournant du XXe siècle, à peu près au même moment que le “Grand Lavisse”, ce sommet de savoir universitaire français dont le maître d’oeuvre, Ernest Lavisse, grand historien “national” de la IIIe République, est d’ailleurs fréquemment comparé à Pierre Nora.

Pourtant, faire de Nora un Lavisse ressuscité n’est pas mon propos. Ce qui ressort clairement de ces deux ouvrages, c’est qu’il ne se résume pas, ou plus, au deuil d’un temps et d’une France révolus, même si ce sentiment se trouve sans doute à l’origine de son oeuvre. Ce que certains de ses critiques, comme l’historien britannique Perry Anderson ou moi-même, n’ont pas discerné assez clairement, c’est qu’il n’est pas un serviteur de la “nation”, mais de la discipline historique. Il est en vérité le Ludwig Feuerbach de la religion de la “nation”. Comme le philosophe allemand (1804-1872) pensait que les hommes façonnent Dieu à leur image, il a compris qu’il n’y a pas de vérité suprême, mais juste des objets (les mémoires, ou les lieux de mémoire) que créent les chercheurs.

Au début d’Historien public, Pierre Nora retranscrit une pensée qui lui est venue pendant un cours de khâgne du philosophe Etienne Borne au lycée parisien Louis-le-Grand : “Le Philosophe est donc l’interprète d’une vérité qui se dérobe – qui se “dérobe”, dirait-on volontiers, au sens où elle échappe comme au sens où elle se dévoile. Il n’y a pas de vérité philosophique, mais une interprétation philosophique de toutes les vérités qui ne sont vraies que par rapport à cette interprétation. La philosophie comme savoir total, qui serait située entre, par exemple, la science et la religion, est une mystification.” Ici se trouve la clé du grand apport à l’histoire que donnera Pierre Nora : avec d’autres, il a contribué à remettre en question l’enseignement positiviste, qui réduit l’histoire au pur déroulement des événements. Pour lui, quel que soit le sujet, l’histoire peut affronter des vérités (des mémoires) divergentes.

On l’imagine en maître d’oeuvre des Lieux de mémoire, téléphonant depuis son bureau chez Gallimard et essayant de faire comprendre ce qu’il veut à ses collaborateurs : “Cher collègue médiéviste, accepteriez-vous de me ciseler un essai sur “Reims, ville du sacre” dans lequel vous feriez tout sauf traiter le sujet au premier degré ? Rendez-moi un texte qui reprenne toutes les versions classiques, toutes les sources médiévales qui ont donné leur chronique sur le sacre.” Ou encore : “Cher ami philosophe, débrouillez-vous, écrivez-moi un texte sur Augustin Thierry et la création de l’identité française, dans lequel on ne pourrait pas deviner qui de vous deux parle”…

Bien sûr, ce ne fut pas toujours simple. Parmi les collaborateurs des Lieux de mémoire, quelques-uns étaient des “historiens patriotes”, pour qui il était difficile d’être sinon sceptiques, du moins “épistémologiquement souples” devant la notion “sacrée” de l’identité française comme devant toute tradition ou toute vérité. Figurez-vous l’historien qui a lutté durant toute sa carrière pour extraire sa “vérité” des archives ; pour lui, la démarche de Pierre Nora n’a rien d’évident. Comment ? Il lui faudrait maintenant prendre de la distance, regarder tous les reflets dans le miroir et accepter de n’en désigner aucun comme le bon ? Allez demander à Patrick Dupond de danser le Lac des cygnes après avoir lâché sa technique ! Pourtant, c’est bien de cela qu’il s’agit. Et sur des sujets aussi divers que le Louvre, la Marseillaise, les fêtes ou le Panthéon.

Aucun doute, cette “nouvelle histoire”-là, c’est de l’histoire pour adulte – adulte expérimenté parce que vivant dans un âge tardif du monde. C’est pourquoi j’avais comparé les Lieux de mémoires au tableau de Marcel Duchamp, Nu descendant l’escalier, qui a changé l’art pour toujours : le lecteur rencontre des vues d’un “tout” sans éprouver la satisfaction d’avoir tout compris. C’est l’une des choses les plus neuves qui soit arrivée à la discipline depuis Ranke, le père allemand de l’histoire scientifique. Bien sûr, écrire tous les livres selon cette méthode serait absurde, mais en ignorer la possibilité, ce serait rester aveugle et diminué.

Plus proche d’un Renan que d’un Lavisse, Pierre Nora possède l’ironie habile du premier, mais aussi une plus grande capacité à supporter l’ambiguïté. Le philosophe et historien Ernest Renan, qui a écrit la conférence la plus célèbre du XIXe siècle, Qu’est-ce qu’une nation ?, aimait trancher là où souvent Nora reste dans ce que le poète John Keats appelait la “capacité négative”, le pouvoir de résister au jugement hâtif. Au moins comme éditeur, sinon toujours en tant qu’intellectuel engagé dans le débat public.

Le “grand Lavisse”, malgré la récente réédition (avec, bien entendu, une préface de Pierre Nora), a été emporté par le vent, scientifiquement parlant. La France qui l’a engendré, à qui il pouvait “parler”, n’est plus depuis longtemps. En revanche, ce qui est acquis pour toujours, c’est que la méthode des Lieux de mémoire ne suppose en rien l’existence en vrai d’une “nation France”. Elle contient en elle ses propres possibilités de dépassement, comme le prouvent son exportation et son adaptation à d’autres cadres nationaux : ainsi les Italiens comme les Allemands et les Néerlandais ont-ils revisité leur passé et leur mémoire à travers ce prisme si novateur.

Comentari publicat incialment a Le Monde.fr, Livres
Historien Public, de Pierre Nora. Gallimard, 538 p., 23,50 €.
Présent, Nation, MémoireGallimard, “Bibliothèque des histoires”, 420 p., 25 €.

Els historiadors i el nacionalisme

La historiadora hongaresa Monika Baár, professora a la Universitat de Groningen (Holanda), el 2010 va publicar aquest interessant estudi sobre la relació entre la historiografia romàntica i la construcció del nacionalisme a l’Europa de l’est durant el segle XIX. Hi fa una anàlisi compara de la vida i l’obra de cinc destacats historiadors orientals que, com ella mateixa diu, han estat pràcticament absents del cànon de la historiografia europea. No és l’únic cas, perquè això mateix es podria aplicar a totes les historiografies que no han accedit al mercat global mitjançant una bona política de traduccions. Baár, doncs, tracta de restablir l’equilibri perdut i ens presenta cinc historiadors europeus orientals: Joachim Lelewel (Polònia, 1786-1861); Simonas Daukantas (Lituània, 1793-1864); Frantisek Palacký (República Txeca, 1798-1876); Mihály Horváth (Hongria, 1804-78) i Mihail Kogalniceanu (Romania, 1818-91). A partir de comparar els esforços d’aquests historiadors per promoure una visió unificada de la respectiva cultura nacional, Baár exposa les estratègies de cadacú per contribuir-hi. Basant-se en documents prèviament traduïts a l’anglès, Baár reconstrueix el rerefons intel·lectual comú i quins eren els seus objectius nacionalistes. L’obra vol demostrar que els historiadors del que a partir del 1945 es va convertir en la perifèria europea , en canvi al segle XIX havien fet contribucions significatives a la historiografia continental, fins al punt de ser tant o més determinants que les contribucions dels historiadors  de l’Europa occidental i central.

Aquí teniu l’índex del llibre: Introduction
;1: Five Biographical Profiles; 2: Romantic Historiography in the Service of Nation-building; 3: Institutionalization and Professionalization; 4: Intellectual Background; 5: Language as Medium, Language as Message; 6: National Antiquities; 7: Feudalism; 8: The Golden Age; 9: Perceptions of others and attitudes to European civilization; Conclusion; Bibliography.

Referència: Historians and Nationalism. Esat-Central Europe in the Nineteenth Century, Oxforf University Press, Oxford: 2010, 340 pp.