La il·lusió d’una autonomia: Llums i ombres de la Mancomunitat de Catalunya

“La Mancomunitat va suposar una victòria del catalanisme i va propiciar un canvi transcendent en la societat catalana de principis del segle XX”

Andreu Navarra (@AndreuNavarra)

L’any 1914, una estructura supraprovincial va permetre que Catalunya tornés a exercir cert nivell d’autogovern sobre els seus assumptes interns. Heus aquí el que va ser la Mancomunitat catalana, fonamentalment comandada per dos líders ben diferents, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre 1914 i 1923: una entitat que, a la pràctica, no va aconseguir cap mena d’autonomia política perquè en cap moment no va sobrepassar les competències que ja eren en mans de les quatre províncies que la formaven, però que van tornar a posar sobre el mapa diverses realitats concretes: en primer lloc, la realitat “Catalunya” comptava amb alguna mena de rètol diferenciador, dos segles després de l’eliminació de les institucions de la Corona d’Aragó; en segon lloc, hi havia un líder polític administrant diners des d’una posició de lideratge modernitzador, i no era poca cosa aquesta.El volum L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanism (Editorial Afers, 2010) té molts encerts: en primer lloc, acull estudiosos i historiadors de molt diversa procedència ideològica, sense preguntar qui és qui i sense menystenir la interpretació de ningú, i això és exemplar en els temps que corren. En segon lloc, pot servir de presentació molt completa per al públic que vulgui fer-se una idea exacta, no només del que va ser la Mancomunitat de Catalunya des d’un punt de vista cultural, identitari i transformador dels serveis públics, sinó de moltes altres implicacions (esportives, artístiques, bèl·liques) que especificarem a continuació. 

Al treball que obre el volum “Mancomunar-se. Com anar d’un tecnicisme jurídic a una institucionalitat nacional catalana”, Enric Ucelay ofereix un resum extens de molts termes implicats: “Mancomunitat”, però també “regió” o “catalanisme”; es capbussa en obres lexicogràfiques diverses i en textos jurídics, i n’extreu detalls molt reveladors. Per exemple, el concepte que se’n va fer Cambó (“qui “va intentar utilitzar la Mancomunitat com a trampolí, primer, a l’agost de 1917, per a imposar a Espanya un sistema parlamentari sense intervenció de la Corona, camí d’una regionalització general de les Espanyes”), o el detall de quan el 22 d’abril de 1931, la Segon república espanyola, acabada de néixer, va rescatar un terme medieval, “Generalitat”, per dotar d’autogovern la regió catalana, i ho va fer a partir de la legislació abolida l’any 1925, recuperant la unió de quatre diputacions provincials. Tot i que en aquell procés constituent Catalunya sí que assoliria el que no va poder aconseguir entre 1918 i 1919, és a dir, sobirania política pròpia, autogovern real i no només aparent com amb la Mancomunitat.    

A “La llarga campanya en demanda de la Mancomunitat”, Santiago Izquierdo Ballester inicia el seu relat el 21 d’abril de 1907, moment en què la Solidaritat Catalana aconsegueix un èxit clamorós en les eleccions legislatives.  El president de l’Executiu espanyol, Antoni Maura, líder del Partit Conservador, presentava el 7 de juny el seu Projecte de Llei de Reforma de l’Administració Local, projecte que naufragaria, però que deixaria sobre la taula la possibilitat que les províncies que ho demanessin poguessin mancomunar-se per a gestionar i dinamitzar els seus propis recursos i serveis. Una possibilitat que rebutjaven prohoms del Partit Liberal, especialment Segismundo Moret i José Canalejas. Izquierdo especifica quina va ser l’actitud de cadascun dels cabdills liberals del Congreso: des de Maura a Moret passant per Romanones, Canalejas, García Prieto, Dato i Sánchez Guerra, tots els que vam anar desfilant pel poder fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera.  Puntualitza també el paper dels lerrouxistes, que van quedar aïllats en el rebuig a la Mancomunitat, segurament perquè hi van veure un òrgan administratiu que no podrien controlar.

Finalment, el 18 de desembre de 1913, manant el conservador Dato, s’imprimia el decret que permetia el naixement de la Mancomunitat, que es va poder constituir solemnement en abril de 1914. La seva tramitació, doncs, havia tardat set anys. Izquierdo tanca el seu capítol copiant íntegrament el discurs que Prat de la Riba va pronunciar en prendre possessió de la presidència de la Mancomunitat, un important text, ple d’optimisme i ple també d’orsisme, on quedava clar el desig de les corporacions i formacions polítiques per recuperar els seus destins propis.

Josep Pich José Contreras repassen les reaccions estatals al projecte mancomunitari a través de la publicació El Año político, que redactava el ferotge anticatalanista Fernando Soldevilla Ruiz. L’anàlisi de la seva prosa política exemplifica singularment les pors dels polítics més centralistes, obsessionats amb la idea que estaven a punt de vèncer un grapat de “separatistas” i atemorits davant la idea que el castellà perdés terreny i usos en la nova administració catalana.

A “La Mancomunitat com a teatre polític”, Enric Ucelay treballa amb una idea que aplica, no només sobre les ficcions d’un poder propi que van saber escenificar els polítics catalanistes de l’època, sinó també sobre la teatralitat que qualsevol forma de poder polític necessita per a ser percebut amb credibilitat. Reflexiona, per exemple, sobre la necessitat que tenen els partits polítics per ocultar que treballen en benefici propi per a apel·lar sempre a les nocions de “Poble” o “Nació”. 

És la intervenció més filosòfica i escèptica del llibre, on llegim frases com les següents: “tot argument d’alliberament és alhora la proclamació d’una formulació de predomini alternatiu”. En realitat, Ucelay escriu sobre els mites principals del catalanisme de l’època, especialment sobre els que han sobreviscut més de cent anys per a continuar vius i operatius sobre l’imaginari català. Per tant, és el capítol que s’acosta més a la idea del títol de l’obra, “L’aparença d’un poder propi”, que equival a dir que, mancant una autonomia real, els partits catalans que van participar del renaixement mancomunitari es van haver de conformar amb un atri o avantsala prometedor i no tant amb el plat gros que no va arribar mai. Segons Ucelay, la Mancomunitat hauria estat el desplegament d’una eficaç escenificació destinada a sobrepassar amb escreix el que va significar realment. Ucelay documenta un aspecte no massa conegut de la política de Primo de Rivera, els elements apresos de l’experiència regional catalana aplicats a escala estatal a partir de 1923.

Agustí Colomines signa “La Mancomunitat entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista”, recuperant molts descobriments i tesis de Josep Termes, encaminades a demostrar que el catalanisme va gaudir des dels seus inicis d’un vector popular indiscutible, enfront dels relats clàssics que presentaven les iniciatives catalanistes com a productes altament burgesos i sospitosos. Colomines combina l’anàlisi de les bases socials del catalanisme amb la llista de nacionalistes de signe contrari, on col·loca intel·lectuals i polítics com Cánovas del Castillo, Sagasta, Maura, Ortega y Gasset, Costa, Azaña, Alcalá-Zamora, Víctor Balaguer, Joan Prim i el federalista Pi i Margall. Entre d’altres aportacions: es pregunta també com és que els líders del Partit Liberal van ser molt més centralistes i jacobins que els del Partit Conservador, tot analitzant el context polític de la segona Restauració. 

A “Intel·lectuals i polítics a les ordres de Prat de la Riba”, Joan Safont aprofita un títol vicensià per a examinar dos aspectes fonamentals: el lideratge equànime de Prat de la Riba, recordat com a genial organitzador, i l’acció dels seus col·laboradors més destacats, que són els que realment van fer brillar la Mancomunitat com un exemple d’eficàcia i esplendor cultural, amb un capítol específic dedicat a la figura paradigmàtica de Jaume Bofill i Mates. Hi desfilen Eugeni d’Ors, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Eladi Homs, Alexandre Galí i tot el personal de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el personal docent de l’Escola el Treball i l’Escola de Bibliotecàries.

Jordi Casassas revista un tema que ha tractat en multitud de publicacions, “La Mancomunitat i la intel·lectualitat catalana”, aportant detalls sobre corporacions no massa conegudes, com el precedent vuitcentista de la Mancomunitat, la Unión de Corporaciones Científicas, Literarias y Económicas de Barcelona, que va impulsar el líder conservador Manuel Duran i Bas entre 1876 i 1886. Casassas es fixa en elements fonamentals del context polític, com l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’any 1914, el moviment noucentista o la deriva intervencionista que era comú a gran part d’Occident quan la Mancomunitat es va constituir. 

A “Marcant estil. Una visió noucentista de la funció pública de la Mancomunitat”, David Martínez Fiol, especialista en el funcionament dels funcionariats català i espanyol entre principis de segle XX i la guerra civil, aplica la seva lent sobre les veritats i les ficcions associades al mite de la Mancomunitat entesa com a una entitat sense màcula. Per exemple, mostra com moltes de les obres que s’atribuïen i s’atribueixen a la Mancomunitat, en realitat van ser impulsades amb el segell de les diputacions que la formaven. Martínez Fiol pensa que “la capacitat per generar llocs de treball públics per part de la Mancomunitat podia ser una forma de competir amb el republicanisme pel control de les classes mitjanes i professionals catalanes”. Alineat més aviat amb la visió escèptica de la Mancomunitat, el capítol desvetlla no poques concepcions exagerades o maniquees en la memòria de la Mancomunitat, que les fonts d’arxiu desmenteixen.

On no hi ha discussió és en el tema que desenvolupa Carles Santacana en el seu treball “Un deure de l’hora present. L’assaig de política esportiva de la Mancomunitat”: l’entitat catalana va prendre la iniciativa a la península a l’hora d’intentar integrar-se en la comunitat olímpica internacional, i a més va elaborar una sèrie de tesis i ponències sobre l’esport i el seu paper cívic i nacionalitzador d’una gran modernitat. Pot semblar que el tema tractat per Santacana és menor, però la seva aportació és de les més interessants del volum, per la seva originalitat i perquè permet recuperar figures completament oblidades com la de l’activista Josep Elias i Juncosa, que no havia gaudit de gran fortuna bibliogràfica.

Isabel Valverde, a “Saludar la capitalitat de la cultura. Entre l’Ajuntament i la Mancomunitat. L’Exposició d’Art Francès i el seu context a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial” analitza, en un treball molt complet, molts vectors claus entrecreuats en aquells anys decisius: els moviments museístics que s’estaven desenvolupant a la ciutat, el paper decisiu del pintor Sert, la propaganda aliadòfila que va tenir un centre important a Barcelona, i el tipus d’art que les autoritats catalanes i franceses van promocionar en una exposició que no havia rebut prou atenció historiogràfica. Tanquen el volum una reflexió sobre l’evolució de les concrecions polítiques nacionalistes des de l’òptica dels informes de la diplomàcia francesa, que ha estudiat Arnau González Vilalta, i “El record de la Mancomunitat durant el franquisme”, de Giovanni Cattini, que recull totes les opinions que, des de la fi mateixa de la guerra i els primers moments de l’exili, a Perpinyà, fins les concrecions acadèmiques que es van anar produint durant el franquisme (des de les del falangista García Venero a les de Jesús Pabón i Vicens Vives), passant per les polèmiques que van suscitar les tesis de Jordi Solé Tura.

Tots els capítols aquí reunits són d’una gran qualitat i es poden completar amb obres recents que visiten els mateixos temes: Puig i Cadafalch, president de Catalunya, d’Albert Balcells (Dalmau, 2013); Pàtria i progrés: la Mancomunitat de Catalunya (Comanegra, 2014), d’Agustí Colomines i Aurora MadaulaA la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic, 2017), de Joan EsculiesLa voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (Pòrtic, 2017), de Jordi Casassas. A vegades hom es pregunta per què podent gaudir d’obres historiogràfiques tan exactes el debat públic continua tan presoner de mites i malformacions a casa nostra.

Publicat a La Llança, 30/04/2020 

El Congrés de la Joventut Catalana (1976)

La transició democràtica a Catalunya va començar molt abans de la mort del dictador. La societat civil catalana s’havia anat reorganitzant progressivament sota el franquisme, aprofitant els “espais de llibertat” que oferien esglésies o entitats culturals tradicionals. A finals de la dècada dels anys 70, es va veure la necessitat de pensar el país de l’endemà, el país que caldria “reconstruir” després de quatre dècades de dictadura. El Congrés de Cultura Catalana va esdevenir un real procés constituent de l’autonomia anhelada. Va durar gairebé tres anys i s’hi van inscriure 12.400 persones, a raó de 1.000 pessetes per barba, i 1.500 entitats.

El 29 i 30 de juny de 2017, la Fundació del Congrés de Cultura Catalana (FCCC) va convocar el Simposi “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat” amb motiu del 4oè aniversari. Les jornades es van celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, am la participació, entre d’altres ponents, de Ramon Folch, Jordi Casassas, Sebastià Serra, Ferran Archilés, Mercè Picornell, Anna Balletbò, Isidor Marí, Pere Manzanares, Imma Tubella, Lluís Duran, Enric Pujol i Agustí Colomines, l’investigador principal del GRENPoC. Ara, l’Editorial Afers acaba de publicar els textos d’aquelles coneferències en el llibre col·lectiu, a cura de Dra. Marta Rovira i Martínez, directora de la FCCC i membre, també. del GRENPoC. Les ponències conformen en conjunt aquest llibre, que vol ser una primera aportació global a l’anàlisi històrica i sociològica del Congrés. És, doncs, un llibre que situa el Congrés en aquest marc d’anàlisi, però no deixa de banda una vessant testimonial que, després de quaranta anys, encara serveix per posar el focus en alguns aspectes com ara la intrahistòria i l’experiència viscuda pels mateixos participants.

Carnet de congressista fet expressament per Antoni Tàpies

La ponència del professor Agustí Colomines ofereix una història inèdita del Congrés de la Joventut Catalana, una iniciativa paral·lela al Congrés general, que esdevingué l’embrió de les polítiques de joventut que es posarien en marxa posteriorment, com ara la majoria d’edat als 18 anys, l’objecció de consciència o la constitució del Consell Nacional de la Joventut. “El I Congrés de la Joventut Catalana —escriu el Dr. Colomines—es va cloure al Col·legi d’Advocats, en el mateix escenari on havia començat la crida a celebrar el Congrés de Cultura Catalana. La durada del congrés juvenil va ser curta però molt intensa. Les principals reivindicacions de llavors —majoria d’edat als 18 anys, supressió de la mili, institucionalització de les polítiques per a joves, etc.— són avui una realitat. Per tant, en aquest sentit va ser un èxit”. Una generació de joves, entre els 15 i els 20 anys, es va comprometre en la reconstrucció de la democràcia, malgrat la resistència del personal de la dictadura, que va continuar ocupant llocs de responsablitat en el nou Estat constitucional.

Joaquim Fradera i Jordi Serrano, membres del secretariat i militants de la Joventut Comunista de Catalunya, en la presentació del Congrés a Sabadell. Al mig, Joaquín Zamoro, responsable del PSUC a la capital vallesana.

La Mancomunitat, en un nou llibre

Enric Ucelay Da Cal, Josep Pich & Arnau González Vilalta (eds.) L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanisme, Editorial Afers: 2019.

En el llarg camí de la institucionalització contemporània d’un organisme de govern autònom per a Catalunya, la Mancomunitat (1914-1925) és el primer intent. Al cap d’un segle de la seva creació, la historiografia reclama fer anàlisis innovadores d’una institució de la qual semblaria que ja s’ha dit tot. Què aporta de nou aquest llibre? Un dels compiladors, Enric Ucelay Da Cal, ho explica en el vídeo. Agustí Colomines, investigador principal del GRENPoC, ha escrit un dels capítols d’aquest llibre: “La Mancomunitat, entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista“.

Todo lo que queríais creer sobre Cataluña era mentira. Todo lo que os explicamos sobre España era verdad

Xavier Diez (@Herodot10), historiador

Existe un gran debate entre historiadores para tratar de comprender las causas que provocaron el hundimiento de la Unión Soviética. En las discusiones, se destacan numerosos factores que los observadores coetáneos constataban -el atraso tecnológico en el ámbito civil, la imposibilidad de seguir el ritmo de la carrera armanentística sin comprometer la viabilidad de la economía doméstica, el desabastecimiento crónico,…- pero existían otros más intangibles, más difíciles de calibrar, pero quizá más relevantes a la hora de explicar la verdadera fragilidad de lo que todos consideraban una superpotencia. La realidad, más allá de toda propaganda y apariencia, es que en los últimos años de la URSS se propagó, a la manera de una epidemia incontrolable, una profunda desmoralización colectiva y una verdadera pérdida de confianza en el sistema, que precipitó un derrumbamiento con efectos devastadores entre millones de soviéticos desengañados ante el comunismo y castigados por el capitalismo salvaje posterior. Es la época en que se popularizó aquella cita tan significativa y que incluso recogió Fernando León de Aranoa en su mítica película Los Lunes al sol. “Todo lo que nos explicaban sobre el comunismo era mentira. Pero todo lo que nos explicaban sobre el capitalismo era verdad.”

Era exactamente así. Cierto monopolio de los medios y la educación según el cual el comunismo resultaba ser el mejor de los mundos posibles contrastaba con una realidad difícilmente digerible. En otros términos, la realidad soviética se fundamentaba en la mentira. Más allá de la retórica revolucionaria, existían desigualdades y un sistema social fundamentado en la ausencia de libertades personales hasta convertir la vida cotidiana en una experiencia frustrante y asfixiante. Eso no significa que no hubiera millones de ciudadanos soviéticos que creyeran, con fe religiosa, en las mentiras que se difundían desde el Kremlin. Pero a medida que se profundizaba la distancia entre mensajes triunfalistas y la dura y cruda realidad, el régimen se tambaleaba, puesto que hasta las mejores mentiras tienen un límite. Y finalmente, el muro, si bien empujado por la disidencia y un incrédulo occidente, acabó cayendo por su propio peso.

No es la primera ni la última potencia que se desploma, desconcertando a cualquier analista. En 2007, el historiador británico John Darwin publicó un interesante libro, El sueño del imperio. Auge y caída de las potencias globales, 1400-2000 (Taurus, 2012) que indagaba sobre el fenómeno de las decadencias que se llevaban por delante a antiguas potencias. A pesar de que existen contextos y factores singulares que ayudan a explicar estos procesos complejos, sí que existe una constante. Las naciones se aguantan en la medida en que existen consensos e intereses compartidos -aunque sean asimétricos- y se disuelven cuando estos factores desaparecen y aparecen ante los ojos de sus súbditos las debilidades y las falsedades sobre los cuales se fundamentaban.

Quien esto escribe no se considera determinista en absoluto, sin embargo, España, “el país más fuerte del mundo porque lleva siglos intentándose destruirse a sí misma sin conseguirlo”, según comentario irónico atribuida a Otto von Bismark, se fundamenta, como la mayoría de naciones del mundo, en ficciones y mentiras. El problema es que la España actual se basa en el mito fundacional de “la democracia que nos dimos” o una Constitución, la de 1978, que nació entre sables, se redactó entre grandes presiones de los poderes fácticos, se aprobó con grandes irregularidades en el censo, sin otra alternativa, y que, en el fondo, resultó ser la continuación del franquismo por medios democráticos. Aun así, funcionó durante varias décadas. El consentimiento de los gobernados, ya fuera por la necesidad de creer en la democracia, ya fuera por miedo, ya fuera por ilusión, funcionó mientras el estado profundo se retiró a la discreción de las cavernas, los cuarteles, los juzgados o las sacristías. Pero esta década que dejamos atrás ha resultado ser letal. La involución respecto a libertades democráticas, el saqueo de los ahorros populares producido por la banca, las reformas laborales que han empujado a los trabajadores españoles a los peores grados de degradación y precariedad continental, los escándalos económicos y morales protagonizados por la familia real, la represión contra la disidencia o la salida del armario de los grupúsculos fascistas reconvertidos en partidos políticos y aplaudidos y promocionados por unos medios de comunicación que jalean la violencia contra quien es o piensa diferente, han desnudado un régimen que por algún tiempo aparentó ser una democracia.

Pero quizá en este contexto de degradación democrática, ya surgidos desde la primera mayoría absoluta de Aznar, lo que ha resultado ser la principal prueba de estrés a la que se ha sometido la democracia española ha sido el “procés catalán”. El independentismo, que pasó en poco más de una década, de un quince a un cincuenta por ciento (sesenta si contabilizamos a los nacidos en Cataluña), no deja de representar una expresión política que sirve para desmontar la mentira de la democracia española. Muchos independentistas consideraron que la ruptura con el reino de España era la mejor manera de asegurar un sistema político decrépito cuyas instituciones se disuelven aceleradamente, en el que el franquismo emerge de las catacumbas, y pilares básicos del estado como la policía o la judicatura se han conjurado para aplicar un lawfare impropio de cualquier país europeo. Cualquier espectador que haya visionado la recomendable película de Roman Polanski “El oficial y el espía” podrá hallar inquietantes paralelismos en la manipulación de pruebas, la bancarrota del sistema mediático y judicial, la prevaricación o la miseria moral disfrazadas de patriotismo del que ha abusado la España de 2017-2020. En todo este patético contexto en el que se mantiene en la cárcel a disidentes por cargos inventados en una parodia de juicio, España parece autodestruirse a partir de una nueva autarquía judicial ante una Europa escandalizada por la deriva inquisitorial y la resurrección de las invenciones historiográficas del XIX como los mitos de la Reconquista, la visión teleológica de España y un anhelo de recentralización que lo que ha hecho ha sido polarizar un país que, por mucha banderita que camufle sus vergüenzas, se odia a si mismo.

Es cierto, la “rojigualda” ha servido en cierta manera como venda en los ojos para negarse a ver lo que sucedía con Cataluña, una lucha democrática para detener la deriva autoritaria iniciada con Aznar. Pero la formación del último gobierno español ha servido precisamente para exhibir a todo el mundo aquella dimensión trágica y autodestructiva que Alejandro Amenábar ha retratado en forma de película. Para evitar un gobierno con presencia de una izquierda (como es el espectro Podemos y los restos del naufragio del PCE) que, sin exageración alguna, podríamos considerar como moderada, e incluso conservadora. Pero en las últimas semanas, para evitar ese gobierno de coalición (tildado de rojo-masón-marxista-separatista), hemos asistido a rogativas por parte de una iglesia ultramontana, llamadas al golpismo por parte de uniformados, amenazas en la calle (penoso el episodio de asedio al diputado de Teruel existe), la ultraderecha exhibiéndose impunemente en las calles y con varios pies en las instituciones y tribunas en los medios. En fin, la involución de la última década, fundamentada en el uso torticero de leyes y tribunales, e incluso de una reinventada constitución que se alude para prohibir, restringir o reprimir, ha convertido España en una piscifactoría de pirañas. No hay más que ver el comportamiento indigno de decenas de diputados conservadores insultando, intimidando y amenazando a quienes no piensan como ellos. La crispación inoculada por los hijos del franquismo que, durante los ochenta y noventa habían quedado en segundo plano, han tomado los megáfonos y tratan de disputar las calles, con cobertura policial, jurídica y mediática.

Y, efectivamente, en muy pocos meses, España ha perdido el prestigio que había tardado décadas en conseguir. Y ahora, como durante los sesenta o inicios de los setenta del siglo pasado, una España que reprime la disidencia y que se siente profundamente insegura, se ha convertido definitivamente de la Turquía occidental, que quizá todavía posee algunos recursos menguantes para comprar espacios en la prensa (España Global) o sobornando o intimidando algunos funcionarios europeos, como hace regularmente Arabia Saudí. Pero el algodón de los presos políticos y los exiliados no engaña, puesto que son ellos los que venían alertando de esta deriva suicida de una España que trata de creerse sus propios mitos (incluso el tan apolillado Don Pelayo), y que dejan claro que este país se está haciendo daño a sí mismo. Ya sé que los prejuicios contra unos catalanes que nunca han sido aceptados como lo que son, una nación diferenciada de la castellana, que es la que ocupa la hegemonía de la identidad española, ha supuesto una venda en los ojos, y sobre todo, unos tapones en los oídos para no escuchar ciertas verdades incómodas. Pero todo lo que buena parte de los españoles querían creer sobre los catalanes (los mitos del supremacismo, el egoísmo,…) era mentira. Sin embargo, todo lo que los independentistas explicaban sobre España (que no es una verdadera democracia, que el Estado está ocupado por el franquismo fáctico e ideológico) era verdad. Muchos españoles de izquierdas, viendo las rogativas de un clero reaccionario o las impunes amenazas fascistas, empiezan a darse cuenta del problema. Evidentemente, no hay nada más letal y disolvente para la viabilidad de un Estado que sus mentiras se hagan evidentes. El emperador desfila desnudo, y aunque el niño que lo señala sea catalán, y por tanto, silenciado por los medios y boicoteado por los prejuicios, es cuestión de tiempo que todo el mundo se dé cuenta. Bueno, de hecho, todo el mundo se está dando cuenta, aunque la mayoría de españoles estén tardando bastante en reconocerlo.

Postdata:

Queridos Trolls. Ya sé que algunos de vosotros os indignaréis con este artículo, y probablemente os veréis tentados de constatarlo en vuestros comentarios. Tenéis, por supuesto, todo el derecho a hacerlo. Pero quizá, para haceros reflexionar, comparto una confiencia. A menudo muchos os preguntaréis cómo es posible que con cero apellidos catalanes y ninguno de mis abuelos nacido en Cataluña me haya pasado, como tantos otros, a defender la ruptura con vuestro país. Y sí, ha sido en muchos de los comentarios de desprecio, profundamente ofensivos, que vengo leyendo desde hace veinte años en cualquier noticia referida a Cataluña. Me sorprendió, primero; me entristeció después y me aleccionó finalmente que la incapacidad de aceptar una realidad incómoda se tradujera en una exhibición de prejuicios tan indocumentados que solamente pueden estar motivados a medias por la atrevida ignorancia y el estéril resentimiento. Pero quizá lo que más me molestó es que tantos y tantos comentarios insultantes no fueran nunca rebatidos por nadie con suficiente autoridad moral para poner en evidencia el simple hecho que, quien siembra vientos, acaba cosechando tempestades. Que sepáis que poseéis una responsabilidad a la hora cuestionar la viabilidad de vuestro país, mucho mayor que quienes fuimos a votar el 1 de octubre para expresar nuestra determinación por divorciarnos de vosotros.

Xavier Diez és membre del nostre grup de recerca. Aquest article va ser publicat el 13/01/2020 a Diario16.

A favor de Lluís Companys

El 13 d’agost de 1940, els agents de la Gestapo van capturar el MHP Lluís Companys a La Baule-les-Pins (França). Allí va començar el camí cap al suplici de la tortura i el posterior afusellament, el 15 d’octubre de 1940. Amb motiu d’aquesta commemoració hem volgut reproduir un breu article que el professor Agustí Colomines va publicar el 3 de juny del 2013 al desaparegut diari digital elsingular.cat. En alguns aspectes, aquest article és premonitori. El franquisme rebrota entre antics comunistes i socialistes espanyols degut a la difusió d’un nacionalisme espanyolista xenòfob.

Lluís Companys el dia que va retornar a Barcelona després de la victòria del Front d’Esquerra el 16 de febrer de 1936.

Les bajanades que deixa anar darrerament el periodista Hermann Tertsch, un exmembre del Partit Comunista d’Euskadi reconvertit a l’espanyolisme per la via del Foro de Ermua, són avui una mostra més de les posicions radicalment reaccionàries que predominen en la política espanyola. No és ell sol, ni tots els reaccionaris són de dreta, però aquesta mena de personatges es multipliquen dia a dia. L’última bestiesa que ha dit Tertsch és que Lluís Companys va ser com Franco, un colpista. La ignorància és atrevida, sobretot si va tenyida d’una passió política més pròpia dels anys trenta que de l’actualitat.

arnerCom va escriure l’enyorat Josep Termes, Lluís Companys va protagonitzar tres moments polítics que, certament, van ajudar a configurar-lo com a mite de la història de Catalunya. En dos d’aquests moments, el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936, va tenir-hi un protagonisme que és la font de les grans discussions que provoca la figura històrica presidencial, fins al punt d’entelar el tercer moment històric: el seu afusellament el 15 d’octubre de 1940. La figura del president màrtir va néixer aleshores. Sense aquests tres episodis, la resta de la seva vida d’agitador polític no sobrepassa el nivell dels grans dirigents de l’esquerra catalana d’aquell temps. Sense aquests tres episodis, per tant, Companys no seria superior a Francesc Macià, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Carner, Pere Coromines, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Salvador Seguí o Joan Peiró. Ni com a periodista de La Lucha, ni com a advocat d’obrers, ni com a assessor del moviment rabassaire, Companys no va destacar molt, tot i que la tesi de Josep M. Ortiz Arilla, del 2010, ressalta la notorietat de la faceta de periodista de Companys que fins ara no s’havia valorat prou. Fins a la Segona República, la carrera institucional de Lluís Companys era pobra: va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, però per poc temps, i diputat per Sabadell a resultes de l’assassinat de Layret. Durant la República, fou Governador Civil de Barcelona, president del Parlament de Catalunya i Ministre de Marina, un càrrec més aviat exòtic. En cap d’aquests càrrecs no va destacar gaire. Fins que no fou nomenat president de la Generalitat, Companys havia viscut a l’ombra, primer, de Francesc Layret, i després, un cop unificat el republicanisme amb la creació d’ERC, de la de Francesc Macià, la figura mítica del qual arrencava dels fets de Prats de Molló. Però la mort heroica de Companys encimbellà el president-màrtir a la categoria de símbol de les llibertats de Catalunya.

“Si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime.

Lluís Nicolau d’Olwer

El que ha dit Hermann Tertsch amb relació a Companys no és nou ni va inventar-s’ho Pío Moa, aquest exterrorista del GRAPO que és avui el paladí de l’extrema dreta historiogràfica espanyola. Tot arrenca de la injusta i agra reflexió de Francesc Cambó en les seves memòries: “L’afusellament fou un immens error de Franco. Injust? Ell, el 6 d’octubre del 1934 havia comès igual delicte que els militars i fou indultat. El 1936 ell féu afusellar tots els militars revoltats”. La ràbia de Cambó no té perdó, atès que no va escriure aquestes línies a cop calent, sinó a l’exili després d’haver sufragat econòmicament la revolta militar dels “nacionals”. És evident, però, que molts lligaires van fer de Companys l’ase dels cops perquè van patir les conseqüències de la persecució indiscriminada i brutal de les patrulles de control i dels escamots que la Generalitat presidida per Companys no va escapçar. Però l’envestida de Cambó no va ser compartida per altres, diguem-ne, “moderats”. El republicà Lluís Nicolau d’Olwer, un exlligaire i membre d’Acció Catalana Republicana que el 1936 va arribar a ser Ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya tot i ser un reputat hel·lenista, va donar una visió de Companys contrària a la de Cambó, també condicionada precisament per l’afusellament: “si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime. Just i àdhuc diria necessari. Si, bandejant per una estona les nostres diferències donem caliu a allò que ens és comú i ens agermana, una llengua i una bandera elles totes soles no fan un poble. Sense l’esperit nacional, és a dir, el sentiment solidari, el desig de convivència, l’anhel de realitzacions comunes, la llengua és només un vehicle de picabaralles i la bandera un element decoratiu. Si això ens arribés Catalunya ja no fora sinó un record a les planes de la història i un nom damunt les cartes geogràfiques. Sense aquell esperit, la commemoració de la mort del nostre president només seria una data inscrita d’esma al calendari i tan se valdria esborrar-la’n”. Si Nicolau d’Olwer era un liberal en una època en què no n’hi havia ni a Catalunya ni a Espanya, qui fou el seu secretari i destacat assagista, Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola i Munné, va explicar-nos com va percebre la generació dels exiliats l’afusellament de Companys: “una figura popular que arribà a l’emigració cansada, decebuda, gairebé exhaurida per uns anys de lluita incessant, s’aixeca de la seva tomba al damunt d’una muntanya sinistrament simbòlica i pren proporcions gegantines de bandera, de símbol, de màrtir de la pàtria. Lluís Companys ja no és el Lluís Companys que nosaltres coneguérem. Ens l’ha pres la història, la llegenda, el mite […] Lluís Companys, que sabé viure com un lluitador, sabé morir com un heroi, com un màrtir de la pàtria. La seva figura i el seu nom han pres ja l’aurèola i la puixança mística dels grans immortals. I esdevingut estel, esdevingut bandera, esdevingut esperit pot fer el miracle de la resurrecció catalana, de la renovació catalana en una pàtria unida, vigorosa i digna”.

La història és sempre complexa i no lliga bé amb el format de les tertúlies. La història és argument i recolza en fets. Companys no es va revoltar contra ningú el 6 d’octubre de 1934. Va promoure, això sí, un acte d’insurrecció institucional quan no li calia, atès que ostentava el poder a Catalunya, el qual va conseqüència del pacte d’ERC amb el PSOE i l’esquerra espanyola que era al darrera de la revolta minaire d’Astúries. Companys no pretenia enderrocar la República ni separar-se’n. Ja sabem com va acabar el Sis d’Octubre. En produir-se els esdeveniments, la resposta popular va ser mínima i el general Domènec Batet aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d’efusió de sang. La dreta i alguns sectors militars no van perdonar mai a Batet que actués amb tanta contenció, fins al punt que aquest general, que havia estat cap de la casa militar del president Niceto Alcalá-Zamora, va ser condemnat a mort pels franquistes en un consell de guerra sumaríssim i va ser afusellat sense contemplacions el 18 de febrer de 1937. Paradoxes de la política i de la historia, oi? Companys i Batet, els dos protagonistes d’aquell Sis d’Octubre que fa dir bestieses a Hermann Tertsch van ser afusellats per ordre de la mateixa persona: Francisco Franco, el colpista de veritat. L’únic colpista dels anys 30, si exceptuem l’intent de cop d’Estat del 10 d’agost de 1932 protagonitzat pel general José Sanjurjo, el que es coneix com la Sanjurjada. Sanjurjo i Franco van compartir de nou les ànsies d’acabar amb la República l’estiu del 1936. Sanjurjo va morir el 20 de juliol d’aquell estiu en circumstàncies encara no del tot clares, Franco, un cop guanyada la guerra, es va convertir en el dictador que va tenir-nos oprimits fins a la seva mort el 1975. Va començar afusellant polítics demòcrates i va acabar de la mateixa manera. La desgràcia és que, al cap de quatre dècades, l’herència intel·lectual franquista triomfi avui entre els extremistes de tot pelatge de Madrid.

Homenatge de l’Ateneu Barcelonès al professor Josep Termes

Enregistrament de l’acte “Homenatge de l’Ateneu Barcelonès a Josep Termes“, celebrat a l’Ateneu Barcelonès el 28 de maig del 2015. De la presentació del vídeo: “Amb el títol que dóna nom a la miscel·lània sobre la seva obra, Catalanisme, obrerisme, civisme, es recordarà la tasca d’un dels historiadors catalans més rellevants dels darrers temps, especialitzat en el moviment obrer de la Catalunya dels segles XIX i XX, home compromès i de gran vàlua però, tanmateix, no prou reconegut”. L’acte presenta el volum miscel·lani sobre l’obra i la ideologia de Termes, amb aportacions de Jordi Casassas, Agustí Colomines i Teresa Abelló. Josep Fontana fa la conferència més llarga sobre el perfil intel·lectual de l’historiador, en què ressegueix records biogràfics compartits amb Termes, de qui destaca l’obra Anarquismo y sindicalismo en España com la seva més gran aportació i la cofundació de la revista Recerques. Fontana subratlla la necessitat d’elaborar una bibliografia completa dels treballs esparsos de Termes.

Enregistrament de vídeo. Durada: 47 minuts. Divisió de l’acte: presentacions de Jordi Casassas (min. 00.00-6.04) i Agustí Colomines (min. 6.04-10.38), ponències de Teresa Abelló (min. 10.38-15.00) i Josep Fontana (min. 15.00-46.00) i tancament de Casassas (min. 46.00-final)

Carme Ballester i Antònia Macià, rescatades de l’oblit

per Joan Esculies (@jesculies), historiador

ballester_macia_mar

Carme Ballester i Antònia Macià, per © Mar Ferrer

En uns aspectes eren la nit i el dia, com els seus marits. L’una volia acompanyar al seu espòs, Lluís Companys, arreu i que la reconeguessin. L’altra es quedava a casa i la gent pensava que Josep Tarradellas era solter. Carme Ballester era una dona polititzada, que volia donar la seva opinió i ser escoltada. Antònia Macià era reservada, i per bé que tenia la seva idea política es guardava de donar-la tal com li ho demanava el seu espòs, contrari a que les senyores posessin cullerada en els afers de govern i partit.

En altres facetes, eren dones amb camins paral·lels. Ambdues van dedicar-se a cosir en distints moments vitals per sobreviure i també van experimentar les mirades de desaprovació de les senyores de la burgesia barcelonina essent com eren, malgrat la seva extracció treballadora, mullers de dos dels polítics amb més relleu en la Catalunya dels anys trenta. Sobretot, però, Ballester i Macià van acompanyar Companys i Tarradellas en la devoció d’aquests pels seus fills.

Al primer, la recerca tràgica de Lluïset, enmig de l’ocupació nazi de França, el va dur a la detenció i posterior afusellament. Carme Ballester, una vegada localitzat, se’n va fer càrrec la resta de la vida, bo i no essent-ne la mare biològica. Al segon, la síndrome de Down de la Montserrat l’acompanyà sempre però d’una manera humana, natural, en què li donà suport l’Antònia Macià, que va tenir bona cura de la seva primera filla.

El mig centenar de persones que es van aplegar a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona el passat 17 d’octubre van poder resseguir el recorregut vital de dues dones amb biografia en majúscules al marge del transcendent periple dels qui foren les seves parelles. Ho van fer de la mà de dos bons coneixedors de les seves figures, l’historiador Oriol Dueñas, autor de la recent i interessant biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Gregal, 2018) i Montserrat Catalán, fins fa un parell d’anys directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, exsecretària del president Tarradellas i persona de la més estricta confiança d’Antònia Macià.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles

Dueñas, en la seva intervenció acompanyada d’imatges poc conegudes de Ballester, va voler incidir en el caràcter fort d’aquesta, “la influència en Companys i en la felicitat que va viure arran de la relació amb aquest i el seu matrimoni encara que es donés una vegada ja iniciada la Guerra Civil”. Acabada la contesa, a l’exili, fou precisament Tarradellas qui més l’ajudà a superar les penalitats i la solitud de qui havia exercit de primera dama encara que el càrrec no estigués institucionalitzat.

“Quan visitava als Tarradellas a Saint Martin le Beau –va recordar en el seu magnífic i detallat parlament Catalán–, la Carmeta sempre volia beure Evian”. Així ho disposava en la mesura de les possibilitats Antònia, qui en aquells anys li havia pres el relleu com a esposa del president de la Generalitat a l’exili, una dona que “per sobre de tot sempre va saber estar”.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles pel fet de la seva condició femenina i per la manca de reconeixement en el relat històric oficial o més conegut. El cicle ha recorregut ja les vides de Teresa Mañé, Carme Serrallonga, Carme Karr, Pepita Casanellas i Maria Llorença Llong. Si en llegir aquests noms el lector no ha sabut que es tracta d’una pedagoga, editora i anarquista, una pedagoga i traductora, una escriptora i musicòloga, una pedagoga i una religiosa reformista bé pot fer-se conscient de la necessitat d’assistir a la resta de conferències del cicle.

El proper 6 de novembre al mateix espai el periodista Genís Sinca i l’escriptora Betsabé García confrontaran les trajectòries de dues dones esportistes, l’atleta Ana Maria Martínez Sagi i l’aviadora Maria Pepa Colomer. El 14 de novembre el metge Carles Hervàs i la historiadora Antonieta Jarné presentaran les vides de dues dones científiques, l’anestesiòloga Maria Oliveras i la metgessa i política Aurelia Pijoan. Clouran el dia 28 de novembre el cicle les apassionats biografies de la periodista Irene Polo i la pianista Maria Canals, a càrrec de la professora de comunicació, Elvira Altés i la periodista Ana María Dávila.

Publicat a The New Barcelona Post, 04/11/2018

Between accommodation and secession: Explaining the shifting territorial goals of nationalist parties in the Basque Country and Catalonia

In this article, Anwen Elias and Ludger Mees examines the shifting territorial goals of two of the most electorally successful and politically relevant nationalist parties in Spain: the Partido NacionalistaVasco (PNV) and Convergència i Unió (CiU). Whilst both parties have often co-operated to challenge the authority of the Spanish state, their territorial goals have varied over time and from party to party. We map these changes and identify key drivers of territorial preferences; these include party ideology, the impact of the financial crisis, the territorial structure of the state, party competition, public opinion, government versus opposition, the impact of multi-level politics and the particularities of party organisation. These factors interact to shape what nationalist parties say and do on core territorial issues, and contribute to their oscillation between territorial accommodation and secession. However, the way in which these factors play out is highly context-specific, and this accounts for the different territorial preferences of the PNV and CiU. These findings advance our understanding of persistent territorial tensions in Spain, and provide broader theoretical insights into the internal and external dynamics that determine the territorial positioning of stateless nationalist and regionalist parties in plurinational states.  See full article, here.

Josep Termes, tal com el recordo, per Josep Fontana

001Explicar una persona i una vida és una tasca impossible. Ho deia, amb molta lucidesa, Twain:

“Quina part més petita de la vida d’una persona són els seus actes i les seves paraules! La seva vida real es desenvolupa en el seu cap, i no la coneix ningú més que ell mateix… Els seus actes i les seves paraules són simplement la fina crosta visible del seu món… i són una part insignificant del seu tot! Una simple pell que l’envolta. La massa del que és ell està amagada, amb els seus focs volcànics que bullen i espeteguen i que no paren mai, de dia ni de nit. Aquests són realment la seva vida, i ni estan escrits ni es poden escriure”.

El que jo voldria fer és, simplement, esbossar, a partir dels meus records, un període de la vida de Josep Termes que vaig compartir i que correspon a uns anys dels quals no es parla gaire en el que s’ha escrit sobre ell. Perquè són uns anys de formació, d’ell, meus i de tota una generació que vam fer el nostre aprenentatge al marge d’una universitat que ens tancava les portes i on potser, per altra banda, no hauríem pogut trobar el que cercàvem.

La meva relació més propera amb Termes va començar als primers anys seixantes i va acabar quan el 1982 va marxar a la Universitat de Barcelona, mentre jo restava a l’Autònoma. No ens vam tornar a trobar fins que el 1991 li vaig demanar que ens acompanyés en la fundació de l’Institut Universitari d’història Jaume Vicens Vives, a la Universitat Pompeu Fabra, on va restar fins a la seva jubilació el 2006. Però, paradoxalment, aquesta etapa, en què tornàvem a estar junts en un mateix centre, no va revifar la nostra vella intimitat.

Els dos, segurament, havíem canviat. Jo veia sobre tot els canvis que s’havien produït en ell; però està clar que ell devia veure els meus. Molt unit a la seva família, defugia ara dedicar les estones que abans ocupava a relacionar-se amb els vells amics. Quan li feies alguna proposta en aquest sentit, acostumava a contestar que tenia pressa i que havia de marxar a fer el dinar dels seus fills, o algun altre argument semblant. Havíem canviat també, tots dos, en matèria de sentiments polítics (no em feu argumentar ara perquè els anomeno sentiments i no creences ni pensaments). Als dos ens havia defraudat, estava clar, aquell projecte d’esquerres al qual ens havíem lliurat amb entusiasme en la nostra joventut; però cada un de nosaltres havia reaccionat diferentment, i això ens separava també i prou clarament.

Pel que fa referència als seus anys darrers no podia fer gran cosa més que parlar dels llibres que va publicar o d’una part molt important de la seva tasca, a la quan no es dóna l’atenció que mereix en les bibliografies, com és la seva dedicació a dirigir la recerca dels joves que es formaven a la nostra universitat. Si en voleu tenir una idea només cal que entreu al catàleg de la biblioteca de la Pompeu Fabra i, a partir del seu nom, comprovareu el gran nombre d’investigacions que va dirigir en forma de tesis doctorals. Una feina com aquesta significava una dedicació que, malauradament, no s’acostuma a tenir en compte en les valoracions del treball universitari.

DIGITAL CAMERA

DIGITAL CAMERA

Parlant de biblioteques i catàlegs hi ha, per altra banda, una cosa que trobo a faltar, i és que no existeixi encara un element que em sembla que és necessari per fer-se una imatge cabal de la seva obra, com és una bibliografia completa que ens permeti seguir la seva trajectòria intel·lectual. Una bibliografia que no serà fàcil de fer perquè, al marge dels llibres, Termes va participar en tantes iniciatives i va col·laborar en tantes tasques, com es pot veure en la revisió de la seva activitat que Francesc Roca fa en aquest llibre que presentem [Josep Termes: Catalanisme, Obrerisme i civisme], que els seus treballs diguem-ne menors, al menys en extensió, estan dispersos als llocs més diversos. Si consulteu el Catàleg col·lectiu de les Universitats Catalanes amb el nom de Josep Termes hi podeu trobar 243 entrades; però cal anar amb compte, perquè no sols és que hi ha un gran nombre de repeticions i que s’inclouen pròlegs i direccions de tesis doctorals –i que hi manquen, com és lògic, els articles de revista– sinó que la connexió mecànica entre el cognom Termes i el nom Josep arriba a donar resultats sorprenents en els casos en què una obra té més d’un autor i en què un Josep lliga amb un altre Termes. Així li trobareu atribuïdes, per exemple, un bon nombre de publicacions que un tal senyor Enric Termes va fer en col·laboració amb diversos Joseps, com Bautismo de niños en edad catequética, Catecumenat d’adults i Peregrinar a Roma. Les set esglésies o, per una altra banda, un Estudio clínico prospectivo a boca partida y controlado sobre el diseño del implante cónico… del doctor Josep Cabratosa Termes, a més d’una versió de la Passió d’Esparraguera presentada per mossèn Pau Termes i fins i tot una sarsuela còmica en una acte, de cap a 1902, “La casa de les bruixes”, una confusió, aquesta darrera, que segurament li hauria agradat més que les quatre anteriors.

Pel que fa als articles de revista la situació és molt pitjor i la feina serà molt més complexa; perquè al RACO, el registre de Revistes Catalanes amb Accés Obert, només hi figuren els dos articles que va escriure per Recerques, i està clar que això és clarament insuficient. L’establiment d’una bibliografia elaborada seriosament és una feina que cal fer, i que penso que l’obra de Termes mereix sobradament.

El que jo m’he proposat, però, és parlar del Josep Termes que vaig conèixer, dels anys en què vam ser companys i fèiem coses junts. Això té el mèrit, a més, de permetre’m parlar d’aspectes de la seva vida que només es poden reconstruir a partir dels records viscuts, perquè no estan inscrits als registres de la burocràcia acadèmica.

Ens vam conèixer, com he avençat, als primers anys seixantes. No havíem coincidit com estudiants a la Universitat, perquè ell era cinc anys més jove que jo, però no sé com, possiblement a partir de la militància comú al PSUC, vam formar un grup de joves historiadors que ens reuníem, discutíem i fèiem sessions de seminari. Termes s’hi referia al pròleg d’Anarquismo y sindicalismo en España, on parla d’“aquellos seminarios que en aquellos años organizábamos, al margen de la universidad oficial, para estimular la investigación sobre nuevos temas y con nuevas metodologías”. Em va sorprendre fa poc veure que Jordi Maluquer recordava la seva assistència a aquells seminaris com un element essencial de la seva formació.Josep_Termes._Ca_543e8e5040e23

També van resultar essencials, com és lògic, en la nostra. De vegades invitàvem gent de fora a parlar-nos. Recordo, per exemple, les converses que vam tenir amb un vell militant sindical dels tramvies, originari d’Andalusia, que ens explicava les seves experiències; però que no sabia què contestar quan li preguntàvem, per exemple, què sabia del cas d’Andreu Nin, i no encertava més que a respondre: “Veges, no sé, deien que…” O el dia en que ens va venir a veure Stanley Payne, que acabava de publicar, el 1961, Falange. A history of Spanish fascism, que era aleshores un llibre prohibit a Espanya –la traducció al castellà la va haver de publicar Ruedo Ibérico a París. Payne ens va venir a explicar que els falangistes eren uns joves intel·lectuals romàntics, amants de la poesia i coses per l’estil. Recordo que li vàrem preguntar –en aquells moments ho ignoràvem– de què vivia José Antonio, amb què es guanyava la vida. I que ens va respondre: “Ah! Això no ho sé!”. En aquell mateix moment li vàrem perdre el respecte; havíem endevinat quina mena de fantasma era el personatge que havia de distingir-se anys a venir com un filo-feixista de molt curta volada com a historiador. Podreu entendre la meva indignació quan he vist no fa gaire que Felipe Fernández-Armesto, el fill abandonat d’Augusto Assia, qualifica a Payne al Times Literary Suplement d’home d’una impecable independència.

Fèiem aquesta activitat de seminari al marge de la universitat perquè en aquells moments tant ell com jo havíem estat expulsats pel nostre comportament polític –Termes ja ho havia estat abans, però va repetir com jo, el 1966, en aquella expulsió en massa de 69 professors i 266 estudiants. Deixeu-me aclarir que el nostre delicte era haver signat un telegrama al ministre protestant contra el rector de la Universitat de Barcelona, García Valdecasas, i que el jutge que ens va venir a condemnar, un personatge sinistre, rector perpetu de la Universitat de Múrcia, va considerar que haver enviat una protesta al ministre sense passar prèviament pel propi rector era un pecat suficient com per allunyar-nos de la universitat a perpetuïtat.

A banda d’això, manteníem una militància en el PSUC que ens duia a participar en tasques de propaganda clandestina i a sortir al carrer quan hi havia manifestacions i calia córrer davant dels grisos. Em va tocar de vegades fer-ho al costat seu i he de reconèixer que era força més arriscat que jo: s’excitava i cridava molt més i aguantava més que jo quan ens venien els grisos al damunt.

He compartit moltes coses amb Termes en aquells anys de formació i de treball independent. En podria recordar de molt diverses, com les excursions a la recerca de llibres i revistes al subterrani que un llibreter tenia al costat del mercat de Sant Antoni, o la feina que vam fer pel nostre compte a l’arxiu de la Diputació, que estava aleshores al Palau de la Generalitat, en aquells anys en què no hi havia Generalitat. Un arxiu al qual s’arribava per una escaleta des del pati dels Tarongers. Entre els dos vam fitxar uns 170 lligalls i Termes en va descobrir dos d’interessantíssims que duien el títol de “Circunstancias azarosas” i que contenien tota la informació, telegrames inclosos, que enviaven els pobles durant la darrera carlinada. Són moltes hores de feina, que us poden servir per entendre com ens vam formar, cercant camins per la nostra pròpia iniciativa.

Una circumstància que ens va ajudar en aquells anys va ser la feina de redactar la secció d’història de la versió espanyola de l’Enciclopèdia Larousse, que ens va assegurar la subsistència un bon temps. M’hi havia embarcat el vell Lara, i jo hi vaig portar tots els amics del nostre seminari que vaig poder –Termes, Anna Sallés, Ramon Garrabou, Miquel Izard…–, als quals s’ajuntarien alguns membres nous de la més diversa procedència, com Borja de Riquer, que havia caigut a la secció de religió de l’enciclopèdia i no s’hi trobava gaire a gust, o un jove estudiant que ens va fer unes traduccions esplèndides i que ens va costar poc descobrir que era una persona de molta vàlua, com era Jaume Torras.

Perquè no penseu pas que això de les traduccions era fàcil de manegar. Encara recordo el cas d’una traductora a qui havíem encomanat que traduís l’article sobre la “muralla de l’Atlàntic”, és a dir sobre les fortificacions que els alemanys havien preparat per fer front a un possible desembarcament aliat a les costes franceses, i allà on el text francès deia que Hitler hi havia destinat una “masse de manoeuvre” considerable, és a dir un cos de forces armades preparades per repel·lir el desembarcament, ens va traduir que hi havia destinat una “masa de albañiles”. Devia pensar que això era lògic per tal de fer una muralla.

Vam patir amb això dels traductors. A un que ens va venir a demanar ajut, un universitari de Madrid, de la corda de Tierno Galván, li vam proporcionar una traducció d’un llibre sobre Àfrica on la recomanació de l’autor de què s’introduïssin “vaques frisones” es va convertir en un elogi dels alts rendiments de les “vacas frioleras

Van ser anys d’un treball que, com a mínim, ens va ajudar a tots a reforçar els nostres coneixements d’història espanyola i llatinoamericana, però també, i sobretot, ens va ensenyar a escriure. Tenies un nombre fixat d’espais per desenvolupar una biografia o un tema històric concret i això t’obligava a separar el que era accessori del realment necessari. Va ser aleshores quan vaig entendre aquella expressió de Lucien Febvre: “el qualificatiu, quin enemic de l’estil!”.003

La nostra era una vida regular de treball, unes hores cada tarda, que resultava més agradable viscuda entre amics. De vegades el vell Lara apareixia per la nostra sala ensenyant-nos a algun visitant exterior, com qui ensenya les bèsties d’un zoològic. Un d’aquests va ser l’abat del Valle de los Caídos, fray Justo Pérez de Urbel, que va restar tancat ocasionalment dins d’un lavabo i va organitzar un aldarull fins que el van rescatar.

Un altre dia Termes va venir amb uns documents dels quals la Lamberet, la historiadora de l’anarquisme, li havia demanat que fes fotocòpies, que en aquells moments no eren tan fàcils d’obtenir; eren cartes familiars dels presos del Procés de Montjuïc, documents de no massa interès polític, però sí humà, que reflectien l’angoixa d’uns homes que anaven a morir sense saber ben bé per què. En vam fer també còpies per a nosaltres i les meves deuen estar en algun arxivador oblidat.

La feina de l’enciclopèdia tenia els seus problemes. De vegades ens trobàvem amb articles que no podien deixar-se passar sense refer-los del tot, com el del president de l’acadèmia de la història d’un país llatinoamericà que ens descrivia la trobada entre un conquistador i un sobirà indígena amb diàlegs i tot, en què es podia llegir: “¡Maldición! Gritó el fraile, y tronaron los cañones”. En alguna ocasió havíem de descartar alguna recomanació, com la d’un arquebisbe veneçolà que ens advertia que no ens podíem oblidar d’incloure a l’Enciclopèdia la verge de Coromoto. També vam tenir algun disgust, com quan els que dirigien l’obra enviaven algun article delicat a revisar a les autoritats superiors. Ho van fer amb la nostra biografia de Francesc Macià, que va anar a parar a les mans de Carlos Robles Piquer, cunyat de Fraga, que era director general d’Informació (recordo que Vicent Ventura deia que el personatge era fill del canonge Robles i de la Conxa Piquer; però mai no he acabat d’entendre aquest acudit valencià). Robles, el director general, no el canonge, va enviar-li a Lara una carta indignada per la forma benèvola amb què tractàvem al “canalla de Macià”, però el pitjor va ser que li ho vam explicar a Manolo Vázquez Montalbán –no en va teníem la seva esposa, Anna Sallés, entre nosaltres– i aquest ho va destapar en un article, possiblement a Triunfo, que va provocar una nova resposta indignada del cunyat de Fraga i ens va poder costar un disgust.

El primer volum de l’Enciclopèdia, que va ser un gran negoci per a l’editor –però cal tenir en compte que se l’havia jugada muntant un equip tan nombrós per realitzar-la, mentre a Can Salvat manegaven la seva enciclopèdia amb el doctor Rubió i un parell de persones– va sortir el 1967. Si mireu la llista final dels articles importants d’aquell primer volum, que apareixien amb el nom de l’autor, hi trobareu el nom de Termes a articles com els dedicats a “anarquisme” i “anarcosindicalisme” o a la biografia de Francisco Ascaso.

39643794_hh10ssEl fet que fos un treball regular, realitzat a l’oficina del carrer Calvet, tenia, però, alguns inconvenients. Quan el 1966 ens van convocar a la reunió fundacional del Sindicat d’estudiants que havia de celebrar-se al convent dels Caputxins de Sarrià vam haver de triar qui era el que podia acudir-hi, mentre els altres seguíem a la feina i el cobríem. Li va tocar a Miquel Izard, que d’aquesta manera va restar consagrat en els llibres d’història de la lluita antifeixista com un dels assistents a la Caputxinada.

No va ser la sola activitat en què vam treballar junts. Ho vam fer també en la redacció de Nous Horitzons, que primer s’anomenava Horitzons fins que vam haver de canviar el nom per raons de copyright. A la redacció, amb Manuel Sacristán i Francesc Vallverdú fent funcions de director i de secretari, hi participàvem, entre d’altres, Termes, Xavier Folch i jo. No és veritat, en canvi, que, com diu la història oficial de la revista, hi fos també Solé Tura, que era a l’exili. No ho és tampoc, com s’ha dit sovint, que acceptéssim el llibre de Solé Tura. Ben al contrari, en discrepàvem i no vam acceptar la publicació d’una de les seves primeres identificacions mecàniques de catalanisme i burgesia. Ningú de nosaltres no hi estava d’acord, no solament per raons polítiques, encara que també per raons polítiques, sinó perquè era un exercici de manipulació històrica mancat de rigor, i nosaltres podíem ser una o altra cosa, però érem historiadors d’ofici i de vocació.

Tornem, però, a les raons polítiques. Voler identificar el grup de què tant Termes com jo formàvem part en aquells moments amb alguna forma d’ortodòxia antinacionalista staliniana és una profunda bestiesa. En aquells temps el PSUC era en contacte constant amb els moviments socials; per dir-ho en termes que va usar Sánchez-Terán a les seves memòries, estava participant en la lluita des del carrer i des de la fàbrica, i voler ignorar la importància que va tenir en la recuperació de les llibertats nacionals la influència que va exercir sobre els obrers immigrants seria una gravíssima errada.

Altra cosa és que això s’acabés quan, amb els inicis de la transició, les direccions dels partits van prendre altres camins, oblidant el que havien promès en els seus programes en els anys de lluita. He llegit fa poc alguns testimonis nous de la forma en què Carrillo va pactar amb Suárez les quatre exigències que li feia –acceptació de la monarquia, de la bandera monàrquica, de la unitat d’Espanya i renúncia a la violència– i he entès millor per què poc després el propi Carrillo es van ocupar de fer que es destruís aquell teixit de solidaritats que havíem ajudat a construir en els anys de la clandestinitat, al·legant que la política ja no s’havia de fer al carrer, sinó al parlament i per obra de polítics professionals. Fa poc llegia en un treball sobre Manuel de Pedrolo, que aquest va retirar-se aleshores de l’activitat participativa, dolgut “del desmantellament de la resistència politico-cultural que durant els anys de la dictadura havia mantingut el país en vida”. Era en això que havíem estat treballant i el que ara començava era una altra cosa amb la qual ni Termes ni jo no ens sentíem identificats.

L’experiència que havíem adquirit en el món editorial ens va obrir camins de treball i ens va permetre entrar, de manera precària, en la nova Universitat Autònoma, primer a Sant Cugat i després al seu emplaçament actual de Bellaterra. Conservàvem, però, la dinàmica del treball fet pel nostre compte, al marge de la universitat.

D’aquesta iniciativa va néixer el projecte d’un grup de cinc amics –per ordre alfabètic de cognoms, tal com figura a la revista, Josep Fontana, Ramon Garrabou, Ernest Lluch, Joaquim Molas i Josep Termes– que vam decidir publicar una revista d’història en català, Recerques; el nom, si no m’erro, el van proposar l’Ernest Lluch i en Termes. No podia tenir inicialment la forma de revista, ja que no ens haurien donat permís per publicar-la, sinó que adoptava la forma d’un volum miscel·lani.

No comptàvem amb cap ajut ni subvenció, ni ens venia de gust demanar-ne. Penseu que això del mecenatge no era gaire fiable; un dia Jordi Pujol ens va invitar a Jordi Nadal i a mi a dinar al restaurant que hi havia al pis de dalt de tot del col·legi d’arquitectes a la Plaça Nova. Era quan volia muntar aquell centre d’estudis, EISA, del qual es va cansar molt aviat. Doncs bé, aquell dia va resultar que el mecenes del projecte va marxar sense pagar i ens va tocar a nosaltres dos fer-nos càrrec del compte.

En emprendre Recerques vam pensar que, si anava malament la venda, podíem assumir nosaltres la despesa (eren temps de costos d’impressió més baixos en què aventures com aquesta eren possibles). El primer número va sortir en 1970 amb textos de Pierre Vilar, Jordi Rubió, Alan Yates, etc. Recerques dura encara avui, al cap de quaranta-cinc anys, quan només dos dels cinc que la vam iniciar seguim més o menys vius, però desconnectats ja d’una publicació que porta gent més jove.

Al número 2, que va sortir el 1972, hi publicàvem tant ell com jo. Termes hi aportava un treball extens i molt documentat, “El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873”, que era un avenç de la seva orientació posterior en la recerca de les arrels catalanes de l’obrerisme, o, si ho preferiu, de les arrels obreres del catalanisme, que és la mateixa cosa vista des de dues perspectives diferents. Més endavant, al número 17, de 1985, hi publicava la “Correspondència de José Mesa a F. Engels (juliol de 1872-març de 1873)”, una documentació fonamental per a la història de la Primera Internacional a Espanya, en què transcrivia uns documents inèdits dels arxius de Moscou, dels quals vam poder obtenir un microfilm. Aquests són els dos únics articles que, com us he dit, podeu trobar al registre de RACO.

Jo donaria menys importància a alguna altra aventura com la de la Biblioteca Figueras, en què també vam participar Joaquim Molas i jo. El fruit més positiu que en resta van ser els dos volums en què Pere Gabriel va compilar els escrits de Peiró i de Federica Montseny. El personatge que la va crear era singular: un dia, en les converses que teníem a la sortida del futbol a casa de Manolo Vázquez i Anna Sallés, quan vivien a tocar del camp de Les Corts, una persona va explicar una versió del misteri d’aquell individu, que més endavant li va servir a Manolo Vázquez per crear, barrejant-lo amb trets d’un altre personatge, el protagonista de Los mares del sur. La iniciativa mateixa, per altra banda, va prendre aviat un camí estrany, que vaig entendre plenament quan el mateix Josep Maria Figueras em va venir a veure un dia, dubtós i un pèl angoixat, preguntant-se pel camí que havia de seguir en els moments en què s’enfonsava el franquisme, al qual estava tan lligat l’origen de la seva fortuna. L’opció que va prendre, l’aventura d’aquella Lliga que va treure tan pocs vots a les primeres eleccions, era un error. En realitat l’errada més gran era el seu temor a què en la transició poguessin demanar-li comptes. No va ésser així, i no es va recordar més de biblioteques ni d’estudis.banner_recerques

Fins aquells moments Termes havia intervingut en un parell d’obres col·lectives dirigides per Emili Giralt, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes: cronologia 1800-1939 i Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes, i havia publicat una primera aproximació de les seves investigacions a El movimiento obrero en España: la Primera Internacional, 1864-1881, editat en la sèrie que dirigia el professor Seco a la Universitat de Barcelona. Sé, pel que vaig sentir-li a ell mateix, que no estava gaire content d’aquesta primera provatura. Les coses van canviar per complet amb l’aparició en 1972 del llibre que sintetitzava la seva tesi doctoral: Anarquismo y sindicalismo en España (1864-1881). A mi em sembla que aquest és el seu gran llibre com a investigador. Un llibre pel qual, com tractaré de raonar, no se li ha fet la justícia que se li devia.

Jo ja sé que Termes és generalment valorat per aquesta activitat incansable que va ocupar-lo, impulsant diverses publicacions i exercint, no solament un mestratge en la seva relació amb els estudiants que feien recerca –em sorprèn el tòpic que sosté que no van crear una escola, i ara mateix hi tornaré–, sinó amb una influència pública en la seva defensa d’un catalanisme democràtic que, si jo no m’erro, no va implicar mai la seva vinculació directa a cap partit. Recordo l’ocasió en què, a la vigília d’unes eleccions, el seu nom va aparèixer a la premsa donant suport a dues candidatures diferents. Li ho vaig fer observar i s’ho va prendre amb humor. Què volia? Si a ell tots dos grups li eren simpàtics, per què no els havia d’acontentar tots dos?

I anem pel mestratge. Em temo que hi ha massa gent que confon la influència d’un mestre amb la mena d’autoritat burocràtica que exercien –no sé si ho segueixen fent, perquè avui estic molt lluny d’aquest món– els grans patrons universitaris que podien determinar a qui li donarien una beca, o qui rebria el seu suport en unes oposicions, i que podien, per això, exigir fidelitat i vassallatge. Això no ho era tot. Jo he conegut el cas de Vicens, que tenia la voluntat de crear un grup de gent a qui pogués ajudar en la seva carrera, però que mai no va tenir poder ni recursos públics per repartir res, de manera que si alguns vam restar al seu costat no va ser per aquesta raó, sinó pel respecte que sentíem per la persona i per l’obra. Quan va morir Vicens, tant Jordi Nadal com jo vam descobrir molt aviat que ser identificats com a deixebles de Vicens no et donava cap avantatge en la universitat espanyola, sinó més aviat al contrari.

UBTermes vivia al marge d’aquest sistema del cacicat universitari. Del que jo conec, la vegada que s’hi va acostar més seria quan va ser membre d’un tribunal d’oposicions que va acceptar que dos candidats es presentessin amb una memòria idèntica, coincidència que no era pas fruit de la seva col·laboració. Però al darrere d’aquesta història, i legitimant-la plenament, hi havia el cas humà, gairebé patètic, d’un personatge que havia malbaratat totes les seves oportunitats i que intentava ara trobar un medi de subsistència per no acabar enfonsant-se del tot.

És evident que Termes no va ser mai un cacic que pogués pagar fidelitats, però també ho és que va ser per a molts un mestre, en el mateix sentit que jo reconec com a mestres meus Ferran Soldevila o Jaume Vicens. Estic convençut que ho va ser. Només cal veure com en parlen alguns dels seus deixebles en aquest volum. Si l’afecte i el respecte que mostren no és el fruit d’un mestratge, ja m’explicareu què és. Quina altra mena de cosa seria això d’una “escola acadèmica”?

Tornem, però, a Anarquismo y sindicalismo en España, que és, pel meu gust, el seu llibre més important des del punt de vista dels valors que es reconeixen universalment en el treball acadèmic. Aquest llibre va tenir la desgràcia de sortir en uns anys en què estava de moda el que s’anomenava, amb tota propietat, història del moviment obrer. No ens confonguem, perquè això no era història social ni res que s’hi assembli, sinó essencialment història política de les organitzacions obreres. Encara em recordo d’una tesi d’història de la CNT, que es va publicar més endavant amb el títol de La CNT en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo, que no vam acceptar d’editar a Ariel, perquè no era més que un relat del que deien els congressos de la CNT que s’havia de fer, sense preocupar-se gens ni mica del que passava realment al carrer, ni de si aquelles coses que es deien als congressos s’havien dut a la pràctica.

¿Qui es recorda ara, per posar un sol exemple, que no seria difícil multiplicar, d’aquell voluminós El movimiento obrero en la historia de España de Tuñón de Lara, que es va publicar en 1972, el mateix any en què apareixia el llibre de Termes? Compareu-los i veureu que pertanyen a dos universos diferents. Una cosa és la pretensió d’arribar a la realitat social des de les formes d’organització, o des de la ideologia, i altra anar a cercar-la en la pràctica quotidiana del sindicalisme i en els plantejaments, diversos i canviants, que s’expressaven a les seves reunions i que es difonien en la seva premsa, com ho fa Termes. Confondre el seu llibre amb aquella literatura caducada és inadmissible. I és el que a mi em sembla que ens hauria de dur a reivindicar la importància d’aquesta obra en la historiografia del segle XIX i a sostenir que Termes, com a historiador, no va ser solament un franctirador, com es repeteix massa alegrement.

historia-del-moviment-anarquista-a-espanya-1870-1980_josep-termes_libroDesprés vindran uns anys en què la implicació de Termes en debats ideològics i campanyes polítiques fa que es tendeixi a presentar-lo com una mena d’activista que es va dispersar en la defensa de causes molt diverses, amb el qual es corre el risc de deixar en segon terme les dimensions reals de la seva vàlua com a historiador. Jo respecto els llibres de caràcter més aviat divulgador que va escriure en els darrers anys i les obres de síntesi com la seva Història del catalanisme fins a 1923, un llibre de consulta obligada. Però ha estat sobretot el seu últim llibre, la Història del moviment anarquista a Espanya, el que m’ha fet pensar en el que hauria pogut fer d’haver tingut les oportunitats de desenvolupar el seu treball de recerca en unes altres condicions: amb més temps, més mitjans i més repòs. Hi ha en aquest darrer llibre tanta saviesa acumulada, tantes notícies que apareixen sobtadament, al lloc més inesperat, lligades amb els seus records viscuts, que no es troben solament en una introducció deliberadament autobiogràfica, sinó en qualsevol punt del text, que un gosaria dir que aquest llibre ve a ser el seu testament com a historiador. Perquè, al marge del seu menyspreu per les regles establertes de l’erudició, com la manca de notes o la dispersió de la bibliografia pel mig del text, aquest és un llibre que em reforça en la meva idea que no era un franctirador, sinó un historiador i un gran historiador, que potser no va tenir mai la mena d’ajuts que hauria calgut que rebés.

Amb aquesta reivindicació voldria acabar el que només ha volgut ser un relat de records viscuts que no tenen altra intenció que la de fer una aportació que s’afegeixi a la imatge de Josep Termes que se’ns ofereix en aquest excel·lent volum d’homenatge a la seva persona i a la seva obra.

Parlament de Josep Fontana en l’acte de presentació del llibre Josep Termes. Catalanisme, obrerisme i civisme (Editorial Afers), que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès el 28 de maig de 2015.

Josep Termes, per Joaquim Ferrer

El dia 28 de maig a la sala gran de l’Ateneu Barcelonès es realitzà la presentació d’un llibre que era un homenatge a Josep Termes (1936-2011), historiador que s’especialitzà en el coneixement dels moviments socials a Catalunya en els segles XIX i XX i que amb els seus treballs esdevingué una referència en aquesta important dimensió de la nostra història. Termes fou un investigador incansable, començà estudiant i publicant sobre els moviments socials del segle XIX, especialment els seus estudis sobre la Primera Internacional a Catalunya, i més tard dedicà els seus esforços a l’estudi del caràcter popular del catalanisme. Fou catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Barcelona (1982-1991) i a continuació, en la Universitat Pompeu Fabra en l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Reuní una biblioteca especialitzada en aquestes matèries de 25.000 llibres que s’ha incorporat al Museu d’Història de Catalunya. Fonamentalment, Termes demostrava en llibres, conferències o articles com tots aquests moviments tenien com a arrel els ambients populars. Tant si es tractava d’associacions de treballadors, com d’entitats, tant si lluitaven per unes condicions de vida millors, com si es proposaven la reconstrucció nacional de Catalunya i, en tots els casos assenyalava la transversalitat de les reivindicacions.

 L’homenatge a l’Ateneu fou l’ocasió de presentar un llibre, Josep Termes. Catalanisme, obrerisme, civisme, que han coordinat Teresa Abelló i Agustí Colomines, que hi intervingueren. Feu el record extens d’aquest gran historiador el professor Josep Fontana, que en repassà la trajectòria des dels temps d’estudiant fins a les etapes en què fou el catedràtic que aprofundí i aclarí aspectes d’aquests moviments insuficientment coneguts. Mentre es desenvolupava l’acte i es feia referència a les grans obres de Termes, com Anarquismo y sindicalismo en España, la Primera Internacional (1864-1881), publicat el 1972, Les arrels populars del catalanisme (1999) o La història del catalanisme fins el 1923 (2000), em vingué a la memòria un llibre d’aparença senzilla que el 1967 publicà amb Emili Giralt i Albert Balcells i que fou una ajuda immensa en aquells anys, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes. Cronologia 1800-1939, que facilità una informació fonamental sobre els esdeveniments socials, polítics, econòmics, culturals i les efemèrides mundials. Segurament, no és la més important de les obres en les que va intervenir, de fet, el professor Fontana no l’esmentà en recordar les grans investigacions de Termes, però estic convençut que en el moment en què es publicà fou el pont perquè molts descobrissin la dimensió general de la nostra història.

Publicat a Diari de Girona 07/06/2015