La fossa comuna del cementiri de l’Oest de Perpinyà

El mural memorial ha estat dissenyat per l’Helena Rovira.

El passat 18 de febrer es va celebrar un acte dedicat a homenatjar els refugiats republicans de la Guerra d’Espanya enterrats al cementiri de l’Oest de Perpinyà. Durant l’acte es va desplegar un mural memorial amb el nom de les 841 persones enterrades en aquest cementiri i que han estat documentades per tres historiadors: Jordi Oliva (membre del GRENPoC), Martí Picas i Noemí Riudor. La fossa comuna de Perpinyà és, segons aquests estudiosos, una de les més grans causades per la Guerra Civil. És probablement la més gran de les causades per l’exili de 1939, i en la qual foren enterrats, sobretot, internats als camps d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, que trobaren la mort en hospitals de la capital del Rosselló. L’acte va ser convocat pels tres historiadors que han realitzat la recerca i per les entitats rosselloneses Associació Cultural Xarxa Cebrianenca i pel Col·lectiu de Joves del Rosselló. Va comptar amb l’adhesió de diversos organismes governamentals i entitats cíviques i de recerca, entre les quals la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona.

Els tres historiadors, de dreta a esquerra: Martí Picas, Noemí Riudor i Jordi Oliva

Xavier Diez: “L’arquitecte de la revolució anarquista va ser Garcia Oliver”

Entrevista al membre del nostre grup de recerca, que ha tingut cura de les mítiques memòries El eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver, traduïdes per primera vegada al català amb el títol Nosaltres, els sense nom (La Campana).

Per: Andreu Barnils i Adiva Koenigsberg (fotografies)

Publicada a VilaWeb, 20.01.2022

Joan Garcia Oliver (1902-1980), ministre anarquista de la CNT durant la guerra de 1936-1939, pistoler els anys vint, amic de Josep Tarradellas i Francesc Macià, va escriure unes memòries mítiques, El eco de los pasos (Ruedo Ibérico), que expliquen com poques el segle XX català i la revolució anarquista des de dins. Ara el llibre es publica per primera vegada en català en traducció d’Emma de Porrata Dòria. És una versió reduïda pensada per al gran públic que porta per títol Nosaltres, els sense nom (La Campana). L’original eren 1.060 planes de lletra petita. Aquest, 408 de lletra normal. VilaWeb entrevista l’historiador Xavier Diez, l’home que ha tingut cura de la versió que des d’avui es pot trobar a les llibreries, i que n’ha escrit un interessant estudi previ.

El Mirador de Cultura de Joan Safont

Cada dijous rep al teu correu el repàs de l’actualitat cultural dels Països Catalans

Garcia Oliver, traduït al català.
—Garcia Oliver és un patrimoni de Catalunya. L’anarquisme és un patrimoni de Catalunya. I era una injustícia que un text com aquest no estigués traduït al català. S’ha reparat aquesta injustícia amb un llenguatge menys ampul·lós: de la retòrica revolucionària pomposa, a un català estàndard. Garcia Oliver té una biografia que donaria per a unes quantes temporades de Netflix.

Qui és Garcia Oliver?
—És un exponent d’una Catalunya silenciada. La Catalunya popular, anarcosindicalista i polititzada de la primera meitat del segle XX. I que trenca tots els tòpics amb els quals Vicens Vives ens va fer creure que els catalans eren gent pacífica i pactista. La societat catalana, com qualsevol societat europea, ha estat violenta i pacífica, revolucionària i conservadora. Garcia Oliver és un home d’extracció humil, que treballa de cambrer, després fa de sindicalista, de pistoler, i acaba fent de ministre durant la guerra de 1936-1939. Amb totes les contradiccions. Durant la revolució de 1936, és una de les persones que políticament mana més a Catalunya, els primers mesos de la revolució. Si Durruti era el cap militar, Garcia Oliver era el cap polític.

Garcia Oliver és un home d’acció. Què és un home d’acció?
—Amb vint-i-pocs anys es fa revolucionari professional. Cosa que implica anar a trets amb la patronal. En diuen pistolerisme, d’aquells anys (1919-1923), però jo ho reivindico com a guerra civil. La guerra d’independència d’Eslovènia va comportar cinc vegades menys morts que la guerra entre patronal i sindicalistes dels anys vint. Garcia Oliver explica aquests anys des de dins. És representatiu de l’aristocràcia de l’anarquisme, i passa lògicament per la presó, on et llicencies com a anarquista. Allà, hi trobes lectures, vells llibertaris, i aprens la teoria. I la convivència amb els delinqüents comuns, que t’ensenyen com fer servir armes o escapar-te.

Garcia Oliver ensenya un anarquisme dels anys vint i trenta auster. Militants contra l’alcohol, els jocs de cartes, la disbauxa. Ara dius “anarquistes” i veus un punk amb cresta. I no. Eren austers.
—Sí, la major part de l’obrer cenetista era conservador. No gaire diferent de l’obrer marxista. Però en l’anarquisme hi havia una mica de tot. També hi havia els naturistes i els individualistes, minoritaris.

Aspecte important: la seva relació amb Francesc Macià, qui coneix a l’exili.
—Macià ofereix a Garcia Oliver un lloc als fets de Prats de Molló. I Garcia Oliver li diu, “no, hauries de fer com els irlandesos (guerrilla) i no a camp obert, guerra”. Quan llegeixes Garcia Oliver, et preguntes com pot ser que ningú no en parli. Jo, en descobrir-lo, vaig quedar bocabadat amb la relació amb Macià. O amb Josep Tarradellas.

Quina relació hi tenia?
—Tarradellas era conseller en cap de la Generalitat, i Garcia Oliver era el cap a la pràctica del comitè de milícies antifeixistes, durant el curt estiu de l’anarquia, quan a Catalunya manaven anarquistes. Va ser dins el comitè de milícies antifeixistes que va veure que l’URSS feia tot el possible per sabotejar l’esforç de guerra de Catalunya, perquè no volia que triomfés la revolució anarquista. Garcia Oliver i ell, a partir d’aquell moment, sintonitzen i acaben establint una amistat de dècades. Garcia Oliver i Tarradellas eren dos alternatius. Incompresos en el seu món. I van connectar.

A Garcia Oliver, la República l’enganxa dins la presó de Burgos.
—Quan prova de tornar de l’exili amb Macià, el capturen, i cap a Burgos. Allà dins, tot i la brutalitat de la presó, no el toquen. La direcció té por que si el pelen a ell, Los Solidarios (grup que Garcia Oliver té amb Durruti, Ascaso, Jover i altres) es venjaran. Amb tot aquest prestigi revolucionari arriba la República, i el deixen lliure.

I ell se situa amb els qui no confien en la República. I la combat.
—Hi ha el fracàs de la revolució de 1934, la divisió entre faistes i trentistes, i ell posa en marxa la gimnàstica revolucionària, petits alçaments. Ho fa juntament amb Durruti, que seria el líder militar. Garcia Oliver seria el líder polític. L’arquitecte de la revolució anarquista de 1936 va ser Garcia Oliver. Els surt bé, i de cop i volta, guanyen la revolució. Ells mateixos se sorprenen, no tant dels franquistes, sinó d’administrar la seva victòria. I els tremolen les cames. Passat el maig del 1937, els anarquistes ja saben que han perdut enfront dels comunistes.

Anarquista i ministre. Combinació curiosa.
—Ministre de Justícia durant la guerra de 1936-1939. Algú d’ideologia anarquista que vol anar en contra del poder, i que ha passat per les presons durant anys, ara és qui administra les presons i els jutges. Paradoxa. Ell té un gran paper polític dins el gabinet. El seu objectiu és que els comunistes no aconsegueixin el control. Ell sap què ha passat amb els anarquistes a Rússia, a Ucraïna, i sap quin és el perill comunista.

Garcia Oliver és qui va donar l’ordre definitiva de matar Primo de Rivera?
—Ho cito al pròleg, perquè m’ho va dir la Marianne Brull, secretària de Ruedo Ibérico, l’editorial que li va publicar el llibre. I això també explica la tesi doctoral de Leonardo Munillas sobre Garcia Oliver que cito al pròleg. Però ni en el llibre ni en la correspondència surt, aquest detall. Es fa difícil de saber.

L’exili. Tros d’exili.
—Si volem Netflix en català, val més que preparem una sèrie sobre el seu exili. Es podria fer una temporada sencera sobre la seva fugida fent la volta al món. Del Portús va a París, on prova de protegir bona part dels anarquistes discriminats respecte als comunistes i d’ajudar-los a trobar papers i anar a l’Amèrica Llatina. Sap que si es queden a França, lleparan. Entre 9.000 i 11.000 acabaran en camps de concentració nazis. Ell aconsegueix d’anar a Suècia, via sindicats. Té trenta-vuit anys. I s’aclapara. Vol acció i reconstruir el govern espanyol de la República. I fer com Polònia, Noruega i França, crear l’Espanya lliure, declarar la guerra als nazis i esperar que els aliats tinguin interlocutor. Però no se’n surt. Va a l’URSS, fent el transsiberià, agafa un vaixell que l’envia a Los Angeles, Nova York, Sant Louis, i això genera tot un llibre de viatges. I finalment, a Mèxic, on acaba morint.

Garcia Oliver no va tornar mai a casa.
—S’havia barallat amb tota la CNT, era un home de grans enemics. Ja no li quedava família. No tenia cap mena d’al·licient. I sabia que l’anarquisme havia degenerat molt del maig del 1968 ençà. De l’anarcosindicalisme amb solidesa teòrica s’havia anat a parar un hedonisme esclatant. I les jornades llibertàries de 1977 no van deixar de ser un xoc dels joves amb els vells anarquistes.

Quines parts no explica el llibre?
—Les conspiracions per a atemptar contra Franco amb Octavio Alberola, o Cipriano Mera. Que torna d’estranquis a final dels cinquanta i principi dels seixanta, ve a Europa, va a París i Berlín, amb la intenció de crear una defensa interior i atemptar contra Franco. Continua essent un anarquista d’acció.

L’original d’aquest llibre són 1.060 planes de lletra petita. La vostra versió, 400 de lletra normal.
—Veig que hi ha coses rellevants des del punt de vista dels historiadors, però no del públic general. Qui vulgui aproximar-se a Garcia Oliver, aquesta és un primer pas. He fet de muntador per donar-li coherència. He tret alguns dels articles i discursos dels arxius.

I també heu canviat el títol, d’El eco de los pasos a Nosaltres, els sense nom.
—La responsabilitat és meva i n’assumeixo les culpes. El eco de los pasos va ser una imposició de l’editor de Ruedo Ibérico. Sobre la base de la meva llibertat individual vaig decidir que Nosaltres, els sense nom, expressava molt clarament qui eren els anarquistes dels anys trenta. Ells, que són capaços de fer la revolució anarquista més important del món mundial, resulta que no tenen nom a la nostra història. Amb aquest llibre creia necessari compartir una història ni prou coneguda, ni ben coneguda.

Bases del premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana, convocatòria 2022

La Càtedra Josep Termes d’història, identitats i humanitats digitals de la Universitat de Barcelona i la col·lecció «La Rosa de Foc» impulsen un premi per fomentar la recerca jove en llengua catalana amb el suport del Grup Transversal.

Capítol Primer: Objecte

Article 1. Els treballs de recerca que es presentin al Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 hauran de versar sobre la història social i cultural del catalanisme, els estudis nacionals, l’obrerisme, el republicanisme, la Guerra Civil o les arts gràfiques relacionades amb els àmbits anteriors.

Capítol Segon: Condicions dels treballs

Article 2. Els treballs han de tractar temes d’història contemporània, dels segles XIX i XX en els àmbits especificats anteriorment.

Article 3. L’edat màxima dels participants és de 35 anys en el moment de tancar-se el termini de presentació de sol·licituds.

Article 4. L’extensió dels treballs ha d’estar continguda entre els 90.000 i els 100.000 espais, incloent-hi les notes. 

Article 5. Les normes d’edició dels treballs són les mateixes que les de l’editorial i la revista Afers.

Article 6. Tots els treballs hauran de ser escrits en llengua catalana.

Article 7. Els treballs de recerca han de ser originals i inèdits. No s’hi podran presentar treballs premiats en altres concursos.

Capítol Tercer: Presentació dels treballs

Article 8. El termini de presentació d’originals s’obre el 17 de febrer de 2022 i finalitza el 30 de maig de 2022, ambdós inclosos. 

Article 9. El candidat haurà d’enviar al jurat el treball per correu electrònic a catedrajoseptermes@ub.edu en format Microsoft Word o PDF.

Article 10. Als treballs hi haurà de constar el nom, els cognoms, l’adreça, el telèfon i el correu electrònic del candidat.

Article 11. La presentació dels treballs implica l’acceptació d’aquestes bases.

Capítol Quart: Resolució del premi

Article 12. La resolució del Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengia catalana 2022 anirà a càrrec d’un jurat integrat per membres del consell assessor de la col·lecció «La Rosa de Foc».

Article 13. La resolució del Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 es decidirà per votació del jurat. El veredicte del mateix serà inapel·lable.

Article 14. El premi es pot declarar desert. El premi no pot recaure en cap cas en més d’un treball ex aequo.

Article 15. La resolució del premi es farà pública el 30 de juny de 2022.

Capítol Cinquè: Contingut del premi

Article 16. El Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 està dotat amb la suma de 1.000 euros (després d’impostos) i la posterior publicació en la col·lecció «La Rosa de Foc», coeditada per l’Editorial Afers i la Càtedra Josep Termes d’història, identitat i humanitats digitals de la Universitat de Barcelona.

Article 17. El guanyador o guanyadora es compromet a participar en les Jornades Josep Termes que tindran lloc el mes de setembre de 2022 a la Fatarella, Terra Alta.

“La societat catalana continua sent anarquista”

L’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC, edita les memòries d’un anarquista bandejat, Joan Garcia Oliver

Sílvia Marimon Molas

Publicat al diari Ara, 18.02.2022

Joan Garcia Oliver

La lluita contra el poder i l’autoritat va portar l’anarquisme català a enfrontar-se a l’empresariat català i, encara més, a l’exèrcit, a les forces de l’ordre i a la Guàrdia Civil, a l’aparell de l’estat i a l’alta política. No va morir al segle passat sinó que, d’una manera o altra, l’anarquisme continua viu en la societat catalana. Almenys això creu l’historiador Xavier Diez, que acaba d’editar el llibre d’un anarquista que continua sent una figura incòmoda: Joan Garcia Oliver. Nascut a Reus, el 1902, i mort a l’exili mexicà, el 1980, el 1978 va publicar les seves memòries: El eco de los pasos (Ruedo Ibérico). Eren un miler de pàgines, que Diez ha reduït a 400 i que La Campana ha publicat amb el nom de Nosaltres, els sense nom. L’anarquista oblidat: de pistoler a ministre.

El llibre repassa algunes de les dècades més intenses de la història contemporània catalana: des dels anys del pistolerisme fins a la Guerra Civil i l’exili. A Oliver, segons Diez, se l’ha bandejat de la història: “La seva trajectòria, si es mira la història amb els ulls d’ara, és difícil de defensar perquè va lluitar per l’anarquisme amb les pistoles i les va utilitzar contra l’establishment“. En canvi, Frederica Montseny o Joan Peiró, que han tingut un major reconeixement, van ser intel·lectuals que no van empunyar les armes: “Són més còmodes de defensar”, afegeix Diez.

No érem pacífics, sinó violents

En l’època en què Oliver era jove, l’anarquisme tenia una gran força a Catalunya. “En aquell moment la CNT era la central sindical anarcosindicalista més potent del món –diu l’historiador–. Oliver va néixer en la més pura misèria, es va socialitzar a través del sindicalisme, va ser víctima de la repressió i va respondre amb les armes”. Va viure en pròpia pell un període de violència social i política extrema que es va iniciar el 1917 amb la vaga de La Canadenca. L’anarquisme va optar per l’acció directa i la insurrecció. L’Estat va respondre amb violència institucional i la llei de fugues, i la patronal amb el pacte de la fam i el locaut. De 1919 a 1923 es van produir centenars i centenars d’assassinats als carrers de Barcelona.

“L’anarquisme és un component constant en la història de Catalunya, explícit a través d’organitzacions com la CNT, o implícit a través de determinades pràctiques polítiques i culturals”, afirma Diez. L’historiador no creu que el poble català hagi estat històricament pacífic. “A partir dels anys 50, Vicens Vives falseja la història i fa una mica de prevaricació, intenta projectar la història de Catalunya com la d’un poble pacífic i diu que l’anarquisme era com un bolet, un element vingut de fora. La societat catalana dels anys 20 i els anys 30 era violenta com ho eren la majoria de societats europees del moment”, diu l’historiador.

Hi ha aquest component, a la societat catalana, de ‘m’agrada fer el que em surt dels collons’, perquè som descreguts, escèptics i desconfiats”

L’historiador defensa que la societat catalana, avui, continua sent anarquista. “Continua sent anarquista. L’Assemblea Nacional Catalana o el moviment independentista contenen molts elements anarquistes en el sentit que són capaços d’organitzar-se sense un poder central –explica Diez–. Hi ha aquest component, a la societat catalana, de «m’agrada fer el que em surt dels collons», perquè som descreguts, escèptics i desconfiats”. L’origen de tot plegat és una experiència nefasta amb l’autoritat: “Primer amb la monarquia absolutista espanyola i després, al segle XIX, amb un estat espanyol obsolet que no entenia la societat catalana i responia amb la repressió”, afegeix l’historiador. És, segons Diez, un anarquisme complex i no necessàriament d’esquerres: “Hi havia des de gent nudista que practicava el poliamor fins a persones molt conservadores que semblaven d’una secta calvinista, no tothom era d’esquerres com ens han volgut fer creure des del Maig del 68”.

Sense accés als arxius policials

Oliver va participar en diferents atemptats, sobretot durant l’època del pistolerisme, però a les seves memòries no és gaire explícit. Diez ha contrastat algunes informacions i, quan ho ha considerat adient, ha fet peus de pàgina. El problema, sobretot, ha estat allò que Oliver no explica. Tampoc és possible accedir a les fonts policials, ni tan sols a les dels anys 20. “Tot plegat fa que encara hi hagi discussions historiogràfiques sobre els morts que hi va haver durant el pistolerisme, que jo prefereixo anomenar guerra civil”, matisa Diez.

Oliver va participar en diferents insurreccions anarquistes als anys trenta, com la del gener de 1932, que va proclamar el comunisme llibertari a diferents poblacions de l’Alt Llobregat. El van empresonar en més d’una ocasió. Va ser secretari de la FAI i va impulsar el Comitè Català de Milícies Antifeixistes. Va defensar anar a totes i proclamar la dictadura anarquista, però la CNT no el va seguir. Durant la Guerra Civil va ser ministre de Justícia del govern de Largo Caballero i va organitzar la columna Los Aguiluchos. Va marxar a l’exili el 1939, primer a Suècia, després a Veneçuela i finalment a Mèxic, on va morir i on el van enterrar amb el seu fill. Durant anys no hi havia el seu nom a la tomba.

Amic de Tarradellas però no de Companys

Des de l’exili, Oliver va intentar organitzar diferents atemptats contra Franco. “Als anys 60, ell encara creia en la lluita armada”, diu Diez. Va ser amic de Francesc Macià i Josep Tarradellas, però no s’avenia gens amb Lluís Companys, a qui no deixa gaire ben parat a les memòries. “Tarradellas es dedicava a vendre impermeables i Oliver era un cambrer de la CNT, però tots dos se sentien incompresos dins les seves organitzacions; empatitzaven”, explica Diez. Quan escriu les memòries, Oliver ho fa des del ressentiment. Havia perdut el seu únic fill, que va morir a Mèxic en un accident de trànsit.

“Havia anat a totes les guerres i les havia perdut totes, a l’exili els anarquistes s’havien barallat entre ells i hi havia hagut moltes defeccions, va arribar un moment que ja no va ser possible ressuscitar l’anarquisme”, afirma Diez. Quan es van presentar les seves memòries, el 1978, molta gent es va enfadar. Oliver havia fet alguns enemics durant l’exili. “Era superdotat, molt carismàtic, un líder, amb un instint polític molt gran, però tot el que li sobrava en personalitat li faltava en diplomàcia”, conclou l’historiador.

En aquest discurs Garcia Oliver va pronunciar-hi unes paraules que són les que donen nom al volum preparat per Xavier Diez: “Nosaltres, quan després de la República vam sortir de les presons i ens vam unir de nou a Espanya, vam continuar el grup. I llavors ens vam anomenar el grup Nosaltres, els sense nom, els sense orgull, els qui som una massa…”

L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984)

Neus Moran Gimeno (Càtedra UB Josep Termes)

Text de la presentació que va fer l’autora en la presentació del llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984), que va tenir lloc a la llibreria Ona el 17 de gener de 2022. 

En primer lloc, vull agrair a la professora Montserrat Duch que hagi acceptat vindre a Barcelona per presentar aquest llibre. És tot un honor que puga estar acompanyant-nos una professora a la qual admire per la seua expertesa i la seva manera de commoure’ns explicant fets de la nostra història. Hi ha altres motius. Però abans, vull agrair a L’Avenç el fet d’haver apostat per publicar aquest treball. El meu agraïment és, també, per a la Federació d’Ateneus de Catalunya, el seu president, a la gerent, a l’equip de comunicació, als administratius, al comissionat de memòria i a l’equip jurídic. A tots ells els dec que quan fa dos anys els proposí iniciar el projecte de recerca sobre l’espoli franquista del patrimoni dels ateneus, no dubtaren en impulsar-lo. Això feu possible que es materialitzés en un primer estudi, que comptà amb l’ajut de Memorial Democràtic, que fou la base per realitzar l’exposició itinerant i els diversos articles publicats a La Mira. 

M’han demanat que us explique com començà tot i aporte algun exemple de cas sense desvetllar massa cosa del llibre. Bé, sobre la gènesi he de dir que s’ajuntaren, d’una banda, les dèries que sovint ens obsessionen als investigadors durant la recerca, em referisc a aqueixa imperiosa necessitat d’aprofundir en la història per poder entendre-la, malgrat l’evident distància a la qual estem sotmesos. I d’altra, les troballes documentals pròpies de la recerca. Mentre feia la tesi sobre el CADCI, que fou codirigida pels doctors Queralt Solé i Joan Villarroya, vaig localitzar l’expedient del seu estatge, expropiat per l’exèrcit franquista només ser ocupada la ciutat de Barcelona el 26 de gener de 1939. Junt amb l’expedient hi havia una relació en la qual figuraven centenars d’immobles que també havien estat requisats i transferits, ja en plena transició, al Ministerio de Trabajo. La urgència de finalitzar la tesi no va impedir que comencés a pensar com donar-li forma al futur projecte de recerca sobre els ateneus. Era evident que hi havia moltes més entitats afectades per la requisa franquista, com em va dir la professora Montserrat Duch en el tribunal de defensa de la tesi. I tot allò calia investigar-ho. De fet, ella ja havia publicat uns excel·lents treballs en aquest respecte que eren fonamentals. I ací queden desvelats els motius que anunciava al principi de la intervenció que expliquen el perquè d’aquest llibre.

Gràcies al suport de la Federació, com he dit, el projecte tirà endavant. L’anàlisi d’aquella primera relació de béns espoliats ens portà a estudiar centenars d’expedients. La majoria estaven custodiats a l’arxiu del Ministerio de Trabajo. No agrairé mai prou la professionalitat de l’equip d’arxivers que, en plena pandèmia i després de mesos d’espera per aconseguir els permisos, feren torns i habilitaren una oficina perquè poguérem consultar la documentació. Òbviament, a més de contrastar el material documental que anàvem localitzant als diferents arxius, haguérem d’estudiar el funcionament de la maquinària repressiva i com hi encaixava la requisa patrimonial. Els resultats els teniu en aquest llibre. Amb ell tanquem una part important de la recerca, en la qual encara estem procés perquè abasta el conjunt dels Països Catalans. 

Per resumir què hem trobat, hem corroborat la requisa de 298 propietats immobles que pertanyien a 232 entitats. Però les xifres que aportem —sempre ho dic—, són de partida, delimiten els mínims, i hem de tenir present que la requisa fou global i sistemàtica. A Catalunya, el 1937, funcionaven més de 20.000 associacions de les 31.000 que s’havien inscrit oficialment des de finals del XIX, segons els estudis publicats entre els quals destaquem els del grup ISOCAC de la URV. Altres entitats no s’inscriviren mai, tot i tindre un funcionament regular. Per tant, l’afectació de l’espoli ha de ser forçosament més gran.

Entre totes aquestes entitats també cal comptar les que no pogueren sobreviure a la dictadura. Algunes de les que pogueren reconstituir-se, a finals dels anys setanta iniciaren la lluita per recuperar els seus estatges socials. Engegaven uns costosos i llarguíssims processos judicials i administratius, que habitualment resultaven del tot infructuosos. Al llarg dels anys, altres ateneus han descobert als registres que no eren propietaris dels edificis quan tractaven de reformar-los, ja que constaven inscrits a nom de l’estat per la normativa franquista del 1939.

Estem parlant, doncs, d’una part de la història recent, que ha estat terrible, traumàtica i extremadament violenta. Però, sobretot, que s’ha perpetuat; és a dir, que no morí amb el dictador el 1975, sinó que perviu en l’actualitat. Al llibre es recullen alguns casos. Ja ho llegiran, si volen. Tanmateix, per exemplificar-ho els parlaré d’un cas que no està recollit al llibre. És el periple que hem viscut amb els editors per localitzar una fotografia de portada. No ens ha estat gens fàcil trobar-la. Els ateneus als quals ho demanàvem, no tenien imatges dels edificis requisats ni de l’estat en què estaven quan pogueren accedir-hi al cap dels anys. I això, aquesta absència, té molt a veure amb el trauma i, potser, també, amb la necessitat de no registrar allò que volem oblidar.

A la fi vam poder aconseguir la meravellosa fotografia de Josep Maria Roset, que ens han cedit els seus hereus, per il·lustrar la portada del llibre. A la fotografia, Roset capturà l’estat ruïnós de l’estatge del Centre Democràtic Republicà de Rubí el 1974. L’entitat, fundada el 1884, comprà els terrenys per aixecar-hi el Centre el 1896. Van poder inaugurar casa pròpia el 1922, en presència dels dirigents de la Unió de Rabassaires i del futur president de la Generalitat, Lluís Companys. L’edifici albergava una biblioteca (els primers 1.000 volums foren donats pels industrials Pich Aguilera); unes escoles, que ben aviat comptarien amb centenars d’alumnes; un cafè; jardí; l’esplendorosa sala gran amb teatre, la que mig segle després fotografiarà Roset. Aquest espai fou l’escollit pels sectors populars de Rubí per celebrar-hi conferències científiques i culturals, actes de propaganda i formació política, balls, vetllades, etc. Parlem, per tant, d’un espai viscut, construït gràcies a la solidaritat de l’acció col·lectiva. Un «lloc practicat», seguint la definició de Michel De Certeau, on es compartia una manera de fer, pensar-se i estimar. Amb el cara a cara quotidià conreava un «nosaltres», una identitat comuna confrontada amb la resta, però que donava sentit i cohesió.

En aquell estatge s’instal·laren també les primeres dependències de La Rubinenca. Prompte resultà insuficient per a la gran cooperativa de consum de l’entitat, que aviat s’hagué de traslladar. Les seues cinc finques foren requisades el gener de 1939. L’edifici del Centre també fou decomissat per FET y de las JONS, que el transformà en la seua seu, passant a ser gestionat per la Dirección General de Propiedades de l’estat. Mentrestant, la Delegación Nacional de Sindicatos, el sindicat vertical dirigit per Falange, reclamà que li fos transferida la propietat de l’estatge en aplicació de la llei de 23 de setembre de 1939. No va reeixir en l’intent, ja que el desembre de 1947 la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas li denegà la transferència per no haver demostrat prou el caràcter sindical marxista de l’entitat. 

Malgrat que l’edifici fou posteriorment venut a l’Ajuntament, Falange continuà ocupant-lo. El 1975, el consistori decidí assolar-lo adduint que es trobava en runes. Fou llavors quan Roset capturà l’estat de l’edifici, amb els antics gegants sota l’escut de Falange i la inscripció “Por el imperio hacia Dios” al frontispici de l’escenari. De l’edifici ara ja no en queda res. Actualment, és un solar, tancat per un mur perimetral, que l’estat retornà a ERC el 1992. 

Com he dit, aquest cas ens serveix de metàfora per explicar els efectes de l’espoli. De l’intent de destrucció d’un patrimoni construït amb l’esforç de les classes subalternes. De totes aquelles persones que veieren factible realitzar el que és possible. Tenim l’esperança que amb aquest llibre puguem entendre una mica millor els perquès de la requisa franquista i la seua pervivència. Uns perquès que, a parer meu, cal afrontar per dignitat i responsabilitat col·lectiva.

Tornar a pensar el País Valencià

De tant en tant cal prendre perspectiva i analitzar a fons els aspectes centrals, estructuradors, aquells que defineixen una societat. El País Valencià perd posicions relatives —en termes econòmics i d’indicadors de benestar— a escala estatal i es manté estancat en nivells baixos al si de la Unió Europea. Registra, a més, una acusada desestructuració interna, una preocupant feblesa pel que fa a cohesió social i territorial. I per raó d’esquinçaments ideològics impropis i la impossibilitat d’assolir consensos transversals amplis en una època de polarització, és una societat sense projecte. Sense un projecte clar acceptat i assumit per la immensa majoria. Són moltes les qüestions que es plantegen en aquestes pàgines. L’estat actual i el futur de la llengua, la variable territorial i les comarques, els perfils d’una realitat social multiforme i complexa, l’economia valenciana i les seves possibilitats, la nova cultura del territori i el medi ambient. També es planteja la qüestió d’Alacant dins del relat de país, la inserció en el marc més ampli determinat per la llengua compartida amb Catalunya i les Illes Balears, els laberints polítics i ideològics de l’Espanya actual. Però sense oblidar l’eix Barcelona-València, l’ecosistema comunicatiu, la cultura i les seves apories, la literatura en català. Pels autors i els temes, per la manera d’abordar-los, els lectors hi trobaran una aproximació plural i representativa als punts calents que ens han de preocupar, abordat amb determinació, profunditat i amb una dosi de passió mesurada que no passarà desapercebuda. El llibre, que aviat ressenyarem, es pot trobar a totes les llibreries i ja es pot comprar en línia.

L’àguila de Gardeny

Marc Macià i Farré — Investigador del GRENPoC

El mes de febrer de 2021, la Paeria va decidir conservar l’escut franquista de Gardeny a l’Arxiu Arqueològic Municipal

Les polítiques públiques de memòria són una oportunitat per fer un procés participatiu, pes escoltar els agents de transformació i per socialitzar i treballar al voltant dels valors democràtics, construir ciutadania empoderada i defensar els drets humans.

El passat dimecres 20 d’octubre vaig tenir el plaer de debatre sobre el futur de l’àguila de Gardeny, amb l’arqueòleg Joan Ramon González, en un acte moderat pel geògraf Josep Maria Llop invitats per l’Ateneu Popular de Ponent. El debat en el fons era un aperitiu sobre el principal problema que ens ocupa: les polítiques públiques de memòria a la ciutat de Lleida. Malgrat la bona feina que ja es fa des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració organitzant conferències, congressos, visites guiades, etc., cal encaminar aquestes accions polítiques vers una estratègia planificada i participada per part de la ciutadania per tal de marcar objectius a llarg termini i assolir-los. El cas de l’àguila de Gardeny només n’és una petitat part.

Les polítiques públiques de memòria són una oportuntiat per fer un procés participatiu, pes escoltar els agents de transformació i per socialitzar i treballar al voltant dels valors democràtics, construir ciutadania empoderada i defensar els drets humans. Un exemple que entendrà tothom: el president Macià va viure més de 30 anys a Lleida però en canvi la seva memòria està totalment invisibilitzada a la ciutat, ningú recorda la seva casa enderrocada, els llocs de memòria per on va fer política no tenen cap mena de senyalització, i la seva obra de govern hi resta oblidada. Per tant, cal una actuació planificada i ben gestionada dins d’un pla global que ordeni les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica locals, que detecti les urgènices, que senyalitzi els espais de memòria, que creï rutes, que generi coneixement, que impulsi la recerca, o que salvaguardi el patrimoni memorial local.

D’altra banda, durant el passat debat també vam parlar del turó de Gardeny i la seva trista història contemporània. Per allí van entrar els feixistes en ocupar Lleida, d’aquí part del seu simbolisme, i allí hi van instal·lar la “Ciudad Militar Generalísimo Franco”, un conjunt faraònic construït amb mà d’obra esclava: presoners polítics als quals s’exigia el treball per redimir la pena (una promesa que encara està per veure si es complí). Oficialment, la primera pedra del conjunt arquitectònic del turó es col·locà el 1941 i aquest s’inaugurava el 1945, d’aquí l’estètica nazi de l’edifici d’Infanteria –batejat amb el nom del colpista General Sanjurjo–, que està coronat per l’àguila més famosa de la ciutat de Lleida, tot plegat aixecat en un context d’auge del totalitarisme d’extrema dreta per Europa i de carestia de materials en una Espanya autàrquica.

Al meu entendre, el conjunt actual requereix d’una intervenció planificada, convertint l’edifici en un Centre de Memòria que expliqui la repressió franquista a la ciutat de Lleida, senyalitzant i tenint cura de l’entorn i els seus diversos espais de memòria. Per fer-ho, serà necessari un procés participatiu obert i integrador, donar usos clars i definits a l’edifici, i garantir-ne la qualitat de la seva proposta memorial. El cas que ens ocupa no deixa de ser un exemple força típic dins dels processos de transformació urbana on, al seu torn, es donen processos de materialització de memòries. Com a tot arreu, a Lleida hi ha conflicte polític i, per tant, hi ha construccions identitàries i el relat compartit de la identitat local també passa per la memòria. En els espais de memòria s’hi poden entrecreuar pràctiques artístiques, socials, econòmiques i polítiques que invitin a la reflexió, al mateix temps que s’hi treballi sobre les responsabiltiats generades al voltant de les violacions de drets humans en casos com el nostre, és a dir, de justícia transicional i contextos posttraumàtics. La memòria del turó de Gardeny ha d’impulsar la cerca de la veritat i la justícia per tal de contribuir a la reparació de les víctimes, tal com estableixen els principis de l’informe Joinet adoptats per les Nacions Unides.

Finalment, la meva opinió és que l’àguila feixista que ens ocupa s’hauria de retirar de la façana perquè la seva simple presència ja és un insult a la memòria de les víctimes. Però aquesta decisió caldrà que adquireixi sentit en una proposta global sobre la memòria del turó i de la ciutat. Una altra opció seria enderrocar tot l’edifici i instal·lar-hi un monument de record de les víctimes de la repressió franquista. En qualsevol cas, farà falta la implicació de la Paeria, el Museu i la Universitat de Lleida, com a mínim, per a garantir-ne els usos com a espai de memòria. Mentre això no passi, l’àguila continuarà vigilant de forma amenaçadora la ciutat que un dia estigué sota les seves urpes.

Publicat a Territoris.cat, 17/11/2021

Amb motiu del cinquanta aniversari de l’Assemblea de Catalunya

El diumenge 28 d’octubre de 1973, unes 150 persones es van aplegar a l’església de Sta. Maria Mitjancera de Barcelona, a prop de la presó Model. S’hi havia de celebrar un dels plenaris de l’Assemblea de Catalunya. La reunió va ser interrompuda per la policia. Hi va detenir 113 dels assistents. Només uns quants van poder escapolir-se, entre ells el director del nostre grup de recerca i director de la Càtedra Josep Termes, el Dr. Agustí Colomines. El documental forma part de la sèrie Dies de transició 02 – La detenció dels 113: L’Assemblea de Catalunya, de TV3.

Humanitats digitals: una oportunitat en català

L’Institut d’Estudis Ilerdencs (@IEILleida) ha organitzat el cicle Ecce Homo Digitalis per parlar del futur de les humanitats digitals. La primera sessió ha reunit els professors Joan Ramon Veny, de l’Associació d’Humanitats Digitals Catalanes (@HuDiCat) i directors de la Càtedra Màrius Torres de la UdL (@CatedraT), i @AgustiColomines, director de la Càtedra UB Josep Termes (@CatedraTermes). @Barrull, va moderar la sessió.

Josep Maria Trias i Peitx, un polític català i demòcrata-cristià

Gemma Caballer i Albareda

© CCMM

El dimarts 9 de novembre, el Sense Ficció de TV3 va emetre el programa Les llistes de Trias i Peitx, el Schlinder català. És un documental centrat en la biografia del polític demòcrata-cristià català Josep Maria Trias i Peitx i, sobretot, en mostrar la tasca que va realitzar durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys del seu exili a França, entre el 1939 i el 1945. He intervingut en la confecció d’aquest documental en qualitat d’assessora, atès que l’any 2008 vaig preparar l’edició de les memòries inèdites de Josep Maria Trias i Peitx —localitzades a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona— i que van publicar-se amb el títol La solitud de la llibertat: memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil.  Al cap de tretze anys, tres llibres, quatre articles i sis congressos a Tolosa, Birmingham, Bonn, arriba aquest documental sobre un polític incomprensiblement desconegut.

Josep Maria Trias Peitx (Barcelona, 1900 – Cuixà, 1979) va abandonar les files del carlisme per passar a formar part, l’any 1931, de la recentment constituïda Unió Democràtica de Catalunya. Va integrar-s’hi amb la segona onada d’adhesions importants, juntament amb personatges tan importants com Manuel Carrasco i Formiguera. Durant la Guerra Civil Espanyola ocupà el càrrec de secretari general del partit. Va destacar per salvar persones perseguides per motius de consciència. Va intentar restablir el culte públic, així com les relacions amb la Santa Seu, actuant com a intermediari del ministre Manuel de Irujo.

Josep Maria Trias i Peitx se’n va anar a l’exili a finals de gener de 1939 i va ser un dels pilars fonamentals del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne, un organisme d’ajuda humanitària estretament lligat a persones vinculades a Unió Democràtica de Catalunya. Entre el febrer de 1939 i el juny de 1940 aquest organisme va treballar amb un triple objectiu per intentar millorar la situació dels refugiats als camps del sud de França: aconseguir el màxim nombre de reagrupaments familiars; treure dels camps en major nombre possible de dones i nens per traslladar-los a les residències, chateaux o cases de colònies; i, finalment, transformar els homes internats als camps en treballadors útils per a l’economia francesa. La documentació que vaig treballar demostra que 26.350 refugiats van aconseguir abandonar els camps de refugiats gràcies a al fet de disposar d’un contracte laboral. La tasca del Servei de Mà d’Obra del Comitè era tan important, que ara mateix encara hi treballo per presentar-ne els resultats en el que serà la meva tesi doctoral.

El desembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, Trias Peitx fou nomenat delegat a Tolosa i la seva regió per a l’acollida i allotjament de refugiats de l’American Friends Service Committee. Era la iniciativa Pour la renaissance des villages abandonnés. Aquesta iniciativa quàquera tenia l’objectiu de reconstruir i repoblar diversos pobles semiabandonats de França amb població refugiada, especialment provinents de la zona d’Alsàcia i Lorena, tot i que també van participar-hi refugiats espanyols. Es tractava d’un ambiciós projecte d’autosuficiència que pretenia treure refugiats dels camps o d’altres centres d’acollida oferint-los un contracte laboral, reunir famílies i oferir-los un futur estable. Per exemple, a Puycelsi —un petit poble del Migdia francès—, es va iniciar la reconstrucció de cases, es va recuperar la indústria del moble i es va preparar la reutilització per al món agrícola de terres que fins aquell moment havien estat considerades àrides. Un altre exemple. En una localitat propera —Penne— es va iniciar una indústria artesanal de joguines. L’any 2020 vaig publicar el llibre Aidez les réfugiés: Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers, dedicat a explicar aquestes dues iniciatives humanitàries, tot i que el compromís de Trias amb els més desvalguts no va acabar el 1944. També trobem Trias i Peitx darrere la gestació, en el context de la Segona Guerra Mundial, d’una organització de vida efímera: el Secours catholique International. Era l’antecedent del Secours catholique, que actualment és la principal organització de caritat de l’Església catòlica a França. El Secours catholique international va néixer amb la voluntat d’esdevenir una organització mundial de caritat catòlica. Havia de facilitar la col·laboració del món catòlic en la reconstrucció, tant material com espiritual, del món després de la Segona Guerra Mundial. L’expertesa que Trias i Peitx havia adquirit en les experiències humanitàries anteriors va servir de molt perquè la iniciativa tingués èxit. Fins fa un parell d’anys, d’aquests fets, no se’n sabia pràcticament res. Vaig intentar omplir el buit amb la presentació d’una ponència al congrés Postguerres, organitzat per la secció d’Història Contemporània de la UB i que va tenir lloc el juny de 2019, però també hi vaig voler explicar les raons que havien motivat que tot això no se sabés.

Trias i Peitx, que va exiliar-se el gener de 1939 i no va tornar mai més a Catalunya, va acabar esdevenint un personatge incòmode per Unió Democràtica de Catalunya. El motiu eren les discrepàncies dels seus correligionaris sobre l’ actuació de Trias com a secretari general del partit durant la Guerra Civil Espanyola, així com els retrets que li feien sobre la seva gestió en el Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne. Molts dels seus companys van viure amb desconfiança l’activitat de Trias i Peitx —s’alineà amb el sector més progressista—, cosa que provocaria que s’obrís un abisme insalvable entre ell i el seu partit. Un exili de quaranta anys va soterrar la biografia d’una personalitat singular. A poc a poc es va omplint el buit. Acabo de publicar un article que aprofundeix sobre els paper de Trias i Peitx  a Unió Democràtica de Catalunya durant el seu exili francès entre el 1945 i el 1979, any de la seva mort. És aquest: “A Catalan Catholic Regionalist fleeing Franco: Josep Maria Trias Peitx’s Exile in France.”, inclòs al llibre col·lectiu Political Exile in the Global Twentieth Century: Catholic Christian Democrats in Europe and the Americas, editat per Wolfram Kaiser i Piotr H. Kosicki.

A poc a poc, Josep Maria Trias i Peitx va sortint de la foscor. Estic segura que el documental ampliarà l’interès per un personatge fins ara desconegut per al gran públic. Cal celebrar-ho. Aquí teniu l’enllaç per poder visionar el documental.