Respondre a una enquesta

La sociòloga Marta Rovira Martínez, membre del GRENPoC, està realitzant un estudi sobre la repercussió del confinament entre els estudiants universitaris i prèviament cerca dades. Per això ha elaborat una enquesta. Com en tots els estudis d’aquesta mena, quantes més respostes obtingui més fiable serà la mostra. Per accedir a l’enquesta, pitgeu aquí

50 años del asesinato impune de BASSIRI

Alberto Maestre Fuentes (GRENPoC)

El verano de 1970 representó para el pueblo saharaui el inicio oficial de su lucha por la independencia que, hasta el día de hoy, no ha culminado.

Sahara Ocidental Informação: Agosto 2011

Con la manifestación en El Aaiún el 17 de junio, los saharauis plantaban cara, sin ningún reparo, ante la autoridad colonial española.

No hay que decir que dicha reacción saharaui cogió por sorpresa a la potencia administradora.

“Sus” dóciles saharauis se atrevían a pedir, en la misma capital del territorio, una serie de demandas para mejorar, simplemente, su vida.

Hasta entonces, España había tratado a los saharauis como auténticos menores de edad, tal como más de una vez se reflejaba en el discurso oficialista e, incluso se podía ver sin pudor alguno, en las pancartas que portaban, los saharauis, en las manifestaciones convocadas por el entonces Gobierno del Sahara español.

El 17 de junio dejó claro de que los saharauis no podrían más con el status quo de la colonia, por lo que decidieron mostrarse tal como eran: Un pueblo unido que anhelaba, simplemente, libertad y no depender de nadie, nunca más.

La reacción española no pudo ser otra. Fuerza y represión.

La España de Franco, como cualquier otra dictadura, se sustentó en estos dos conceptos durante toda su existencia. Por lo tanto, no fue de extrañar que también lo hiciera con los saharauis, como así fue.

La legión española se presentó ante los manifestantes y sin dudarlo abrió fuego contra ellos. El resultado oficial fue dos muertos y numerosos heridos.

  • Pero eso solo fue el principio.
  • Lo más grave, si cabe, estaba por llegar.

En las horas siguientes a la disolución a tiros de la manifestación saharaui y en plena noche, se procedió a realizar una redada sin precedentes.

Así se procedió sistemáticamente al allanamiento de domicilios de saharauis, deteniendo a sospechosos de haber participado en la manifestación.

Buscaban a cualquiera, como locos, para arrancarles de sus hogares y llevarlos a prisión.

  • Pero, sobre todo, buscaban a los organizadores.
  • Y si hablamos de organizadores, hablamos de Bassiri.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Él y su organización promovían la libertad del pueblo saharaui pero desde la óptica de la no violencia.

No podrían tolerar que su país fuera repartido entre los países vecinos ni que estuviera mal organizado.

Así es como Bassiri pudo unir, por primera vez en la historia a los saharauis, sin importar la tribu a la que pertenecieran, con un objetivo común.

Sus ideas cuajaron rápidamente entre la población y cuyo máximo exponente fue la manifestación de El Aaiún.

Los españoles que sabían de las actividades de Bassiri y de su movimiento, no le dieron demasiada importancia, en un primer momento y no lo consideraron un peligro real para su poder.

Pero ésta confiada percepción comenzó a cambiar cuando las autoridades españolas fueron conscientes del alcance real del Movimiento de Bassiri.

Cuando les constó que había un gran número de saharauis afiliados al mismo y, lo más grave de todo, que un número importante provenían de las propias Tropas Nómadas del ejército español, es cuando fueron conscientes del peligro real y de la necesidad de actuar contra ellos.

A partir de ese momento, el gobierno español, intentará neutralizar y desmantelar al Movimiento de Liberación y para ello se estudiarán distintos métodos.

Así, según un informe realizado por la Delegación Gubernativa de la Región Norte de fecha 12 de junio de 1970, “Sobre el partido saharaui clandestino denominado Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro”, se indicaba el supuesto peligro que suponía dicho movimiento para los intereses españoles y se detallaban las directrices que deberían adoptarse para proceder a su desactivación.

Entre las medidas para conseguirlo, se mencionaban, tal como se indica en el informe, distintas alternativas.

Bassiri fundó el primer movimiento saharaui anti colonial, denominado “Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro” o Movimiento de Liberación, del cual fue su Secretario General.

Las medidas que proponían, partiendo de la base que el Gobierno español “no puede aceptar de ningún modo, la existencia de este partido”, podían ser, o bien, directas (mediante la fuerza) o indirectas (tendentes a desacreditar a la organización o a extinguirla por medios no oficiales).

Según el mismo informe se recomienda no utilizar las medidas directas, después de analizar las posibles consecuencias.

Además este informe, dejaba bien claro que una acción dirigida contra Bassiri, “no presentaba una gran dificultad en la práctica”, tal como se reconoce, y se sugería, contra él, “la posibilidad de detener, interrogar, sancionar, expulsarlo, etc”, lo cual sería positivo para intimidar a los restantes afiliados y provocar, de esa manera, la desaparición del movimiento.

Tal como se indicaba en el propio informe estudiado, se concluía que la desaparición de Bassiri sería, “lo más probable”, beneficioso para los intereses españoles.

  • Finalmente, Bassiri fue detenido esa misma noche en El Aaiun.
  • Fue llevado a la cárcel de la misma ciudad y oficialmente expulsado a Marruecos, semanas después de su detención.
  • Pero Bassiri nunca llegó a Marruecos.
  • Desapareció de la faz de la tierra. No se le volvió a ver.
  • España no dio ni ha dado, hasta le hecha de hoy, explicaciones sobre su muerte.

¿Murió como consecuencias de las torturas a que fue sometido durante los interrogatorios?; ¿Fue ejecutado?; ¿Quien lo ordenó, Madrid o directamente el Gobernador General del Sahara español?

  • Este año se cumplirá medio siglo de su “desaparición”.
  • España convirtió a Bassiri lo que es hoy para el pueblo saharaui, un héroe. Su primer héroe nacional.
  • Coincidiendo con este fatídico aniversario, sería hora que España hablara de este crimen de estado no resuelto.
  • Dudo que lo haga, no nos engañemos.

Mientras tanto, con motivo del 50 aniversario de su asesinato y, aprovechando el proyecto que hemos realizado entre 15 autores españoles y saharauis, sobre relatos, he tenido el honor de escribir el capítulo sobre Bassiri, en el cual, utilizando distinta documentación, he podido construir un relato creíble y veraz.

El libro lleva como título “Saharauidades” y el 31 de marzo último era la fecha escogida para su lanzamiento en Barcelona.

Debido a la situación existente en estos momentos, motivada por el Coronavirus, el lanzamiento, evidentemente, ha sido aplazado hasta que pase esta pandemia mundial.

Este libro será un nuevo instrumento más para visualizar el problema del Sahara Occidental y del asesinato, no resuelto, del líder Bassiri.

Publicado en Diario el Minuto, 07/04/2020

‘Revista de Catalunya’ en obert

El tancament de llibreries i la decisió d’aturar l’enviament del darrer número d’acord amb l’ordre de confinament dictada pel president de Catalunya va fer que la Revista de Catalunya decidís oferir, de manera excepcional, el número 309 sencer en obert. Pitgeu aquí.

Retalls d’història per passar el coronavirus

L’Editorial Afers ha decidit oferir en obert articles i capítols de llibres del seu catàleg. És una iniciativa solidària per ajudar a passar el confinament i per promoure la lectura. El procediment és fàcil: Us doneu d’alta al web (pitjant l’enllaç de cada article), entreu a la pestanya «PDF» i efectueu una compra per 0 €. Rebreu l’arxiu per e-mail. Anirem ampliant la llista.

Llibres (1991) del pintor Lluís Marsans (1930-2015)
  1. «Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella», de Josep Termes | fragment de llibre Misèria contra pobresa, que va ser el primer estudi de la revolta popular contra la col·lectivització forçosa impulsada pels anarquista en aquest poble de la Terra Alta.
  2. «”Mosatros” som el poble», del llibre de Vicent Flor, Noves glories a Espanya. Anticalanisme i identitat valenciana, on l’autor reflexiona sobre la mobilització com a legitimitat i el menyspreu per la democràcia representativa, el maniqueisme i l’apropiació del poble, els «cabdills» carismàtics: Lizondo, Rita i Sentandreu, i l’antiintel·lectualisme i el sentimentalisme.
  3. Biografia de l’actriu Pepa López del volum 4 de les Biografies Parcials de Xavier Serra, així com la introducció de l’autor. La fotografia, com la de totes les persones biografiades és de Francesc Vera. Les seves peripècies biogràfiques, per tant, «s’han trobat circumscrites pels mateixos fets: el final de la dictadura militar del general Franco, els tripijocs de l’anomenada Transició, l’auge del neoliberalisme, la recuperació de l’autogovern, la caiguda del mur de Berlín…»
  4. «El diàleg Unamuno/Maragall, un assaig intel·lectual de crear una consciència col·lectiva», part del capítol «Problemes identitaris a la Catalunya del primer Nou-cents (1900-1939)», del darrer llibre de l’historiador Jordi Casassas Ymbert, Pervivència de Catalunya. La formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània, un novetat editorial que, si bé no pretén ser una història de la Catalunya contemporània, no deixa de ser un guia completa dels grans temes que han determinat la dinàmica de la societat catalana des de 1714 fins a l’any 2000.
  5. Annex del llibre de Queralt Solé, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) on apareixen detallats els morts traslladats al Valle de los Caídos des de la província de Tarragona… Un llibre imprescindible per a qui vulgui endinsar-se en l’estudi de les fosses comunes a Catalunya.
  6. Biografia d’Empar Navarro Giner, elaborada per la historiadora Josepa Cortés, que va reivindicar l’ensenyament en valencià a les escoles i que en acabar la guerra fou depurada pel franquisme. La biografia està inclosa al llibre Quinze dones valencianes, a cura del catedràtic Antoni Furió.
  7. L’any 2012 l’Editorial Afers va dedicar un volum doble de la revista Afers (el 71/72) al tema «”Nosaltres, els valencians”, 50 anys després (1962-2012)». En obert l’article «Joan Fuster i la història moderna del País Valencià» de l’aleshores director de la revista Manuel Ardit. L’article analitza l’obra historiogràfica de Joan Fuster sobre el període modern del País Valencià.
  8. Al número 29 (2004) de la revista El Contemporani. Arts, Història, Societat, una iniciativa del Centre d’Estudis Historiogràfics de la UB i l’Editorial Afers, es va publicar un interessantíssim article de l’antropòleg Clifford Geertz, «Una professió inconstant: La vida antropològica en temps interessants». Geertz (1926-2006) va ser un antropòleg nord-americà que va tenir una gran influència en la pràctica de l’antropologia simbòlica i que va ser considerat durant tres dècades l’antropòleg cultural més influent dels Estats Units. A l’article, traduït per Albert Mestres, Geertz dóna una visió global de l’antropologia i de la seva trajectòria durant els darrers cinquanta anys, relacionant-los amb els canvis al món durant la seva trajectòria professional.
  9. Al número 35/36 (2007) de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat (pp.147-153), vam publicar un article de Benedict Anderson (1936-2025), «Nacionalisme occidental i nacionalisme oriental. Hi ha cap diferència rellevant entre tots dos?» que a partir d’ara es pot llegir en obert. L’any 2005 l’editorial Afers havia traduït al català i havia coeditat amb Publicacions de la Universitat de València, a la col·lecció «El món de les nacions», el llibre Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme, del qual l’article n’és un bon resum.
  10. A les pàgines 79-80 del número 26 (2002) de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat. es va publicar un fragment d’un discurs que Cralo Ginzburg va pronunciar en rebre el premi Salento, amb el títol «De la comèdia a ‘El príncep’», i va dedicar el premi al seu amic Adriano Sofri (1942), fundador i exlíder del moviment Lotta Continua, tancat a la presó, pel seu criteri independent i pel seu coratge.
  11. «Els viatges d’un bergant. Un musulmà del segle XVI entre dos mons» és un article de Natalie Zemon Davis, publicat l’any 2007 al número 57 de la revista Afers, en un volum dedicat al tema «Les mirades del viatger». És la història d’Al-Hassan al-Wazzan nascut a Granada poc abans de la conquesta cristiana, però criat a Fes. Zemon Davis (1928) és una de les grans especialistes mundials en història cultural i social de l’època moderna.

El Congrés de la Joventut Catalana (1976)

La transició democràtica a Catalunya va començar molt abans de la mort del dictador. La societat civil catalana s’havia anat reorganitzant progressivament sota el franquisme, aprofitant els “espais de llibertat” que oferien esglésies o entitats culturals tradicionals. A finals de la dècada dels anys 70, es va veure la necessitat de pensar el país de l’endemà, el país que caldria “reconstruir” després de quatre dècades de dictadura. El Congrés de Cultura Catalana va esdevenir un real procés constituent de l’autonomia anhelada. Va durar gairebé tres anys i s’hi van inscriure 12.400 persones, a raó de 1.000 pessetes per barba, i 1.500 entitats.

El 29 i 30 de juny de 2017, la Fundació del Congrés de Cultura Catalana (FCCC) va convocar el Simposi “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat” amb motiu del 4oè aniversari. Les jornades es van celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, am la participació, entre d’altres ponents, de Ramon Folch, Jordi Casassas, Sebastià Serra, Ferran Archilés, Mercè Picornell, Anna Balletbò, Isidor Marí, Pere Manzanares, Imma Tubella, Lluís Duran, Enric Pujol i Agustí Colomines, l’investigador principal del GRENPoC. Ara, l’Editorial Afers acaba de publicar els textos d’aquelles coneferències en el llibre col·lectiu, a cura de Dra. Marta Rovira i Martínez, directora de la FCCC i membre, també. del GRENPoC. Les ponències conformen en conjunt aquest llibre, que vol ser una primera aportació global a l’anàlisi històrica i sociològica del Congrés. És, doncs, un llibre que situa el Congrés en aquest marc d’anàlisi, però no deixa de banda una vessant testimonial que, després de quaranta anys, encara serveix per posar el focus en alguns aspectes com ara la intrahistòria i l’experiència viscuda pels mateixos participants.

Carnet de congressista fet expressament per Antoni Tàpies

La ponència del professor Agustí Colomines ofereix una història inèdita del Congrés de la Joventut Catalana, una iniciativa paral·lela al Congrés general, que esdevingué l’embrió de les polítiques de joventut que es posarien en marxa posteriorment, com ara la majoria d’edat als 18 anys, l’objecció de consciència o la constitució del Consell Nacional de la Joventut. “El I Congrés de la Joventut Catalana —escriu el Dr. Colomines—es va cloure al Col·legi d’Advocats, en el mateix escenari on havia començat la crida a celebrar el Congrés de Cultura Catalana. La durada del congrés juvenil va ser curta però molt intensa. Les principals reivindicacions de llavors —majoria d’edat als 18 anys, supressió de la mili, institucionalització de les polítiques per a joves, etc.— són avui una realitat. Per tant, en aquest sentit va ser un èxit”. Una generació de joves, entre els 15 i els 20 anys, es va comprometre en la reconstrucció de la democràcia, malgrat la resistència del personal de la dictadura, que va continuar ocupant llocs de responsablitat en el nou Estat constitucional.

Joaquim Fradera i Jordi Serrano, membres del secretariat i militants de la Joventut Comunista de Catalunya, en la presentació del Congrés a Sabadell. Al mig, Joaquín Zamoro, responsable del PSUC a la capital vallesana.

La grip espanyola de 1918

Agustí Colomines i Companys, @CatedraTermes

Imatges de l’arribada i recepció a París del president Woodrow Wilson, 16 de desembre de 1918

El 1918, la grip espanyola, engendrada per un altre virus zoonòtic transmès d’un animal a l’home, és va convertir en pandèmia i es va estendre com la pólvora. Un terç de la població mundial es va infectar i la malaltia es va convertir en la més mortífera de la història humana. La grip també va colpejar líders polítics de tot el món: el rei de la Gran Bretanya, Jordi V, i el primer ministre David Lloyd George; el rei espanyol, Alfons XIII, el primer ministre, Eduardo Dato, i dos membres del seu gabinet, el Kàiser Guillem II d’Alemanya i l’emperador de Etiòpia, Haile Selassie I. La grip també va arribar a la Casa Blanca, quan el president era Woodrow Wilson. Es veu que la seva filla Margaret l’havia agafat, com també el seu secretari personal i diversos membres del servei secret que l’escortaven, i això va fer que el president s’encomanés. Robin Wright explicava a The New Yorker que Wilson va començar a tenir símptomes de la malaltia l’abril de 1919, quan era a París per participar en les reunions finals de les converses de pau de la Primera Guerra Mundial. Tenia molta febre i problemes per respirar, tossia incontroladament i patia al·lucinacions. La malaltia de Wilson gairebé es carrega les converses de pau, atès que la vida política va quedar alterada a tot arreu, però especialment als EUA. S’hi van tancar escoles, esglésies, biblioteques, parcs infantils, tribunals, universitats, teatres i els esdeveniments públics a la capital del país es van suspendre. Els funerals també van ser prohibits. Es va ordenar a les empreses que alentissin l’activitat. Quan la grip va remetre, el nombre de morts als Estats Units era de sis-cents setanta-cinc mil. Es calcula que a tot el món el nombre de morts per la grip espanyola va oscil·lar entre els cinquanta i els cent milions de persones, una xifra molt superior a les víctimes que va provocar la Primera Guerra Mundial.

Amb motiu del centenari de l’esclat de la IGM, un grup de productors independents van posar en marxa el projecte The Great War per explicar en temps real, cent anys després, què havia significat aquella Gran Guerra. Del 2014 al 2018, doncs, setmana a setmana aquest grup d’emprenadors radicat a Berlín llançaven un vídeo per explicar les grans batalles i les conseqüències que va tenir per al món el primer conflicte bèl·lic mundial. A cada episodi oferien una visió general dels esdeveniments i n’exploraven un amb més detall. Aquí oferim el que van dedicar a la grip espanyola:

Hi ha algunes pàgines web interessants sobre la questió:

Serps d’aigua és un quadre del pintor austríac Gustav Klimt, que va morir el 6 de febrer de 1918 d’una pneumònia a conseqüència de la grip.

The Influenza Pandemic of 1918, Molly Billings

La verdadera historia de la Gripe del 18, José González Núñez

Influenza: How the Great War helped create the greatest pandemic ever known, The Guardian

The Influenza Pandemic and The War, Frederick Holmes

The Influenza Epidemic of 1918, National Archives

100 anys de la Grip Espanyola de 1918, Col·legi de Metges de Barcelona

L’epidèmia de grip del 1918 a Barcelona, Xavier Granero i Xiberta

Epidèmies, pors, literatura…, Ramon Alcoberro

The Flu Pandemic of 1918, As Reported in 1918, Matthew Wills

La Mancomunitat, en un nou llibre

Enric Ucelay Da Cal, Josep Pich & Arnau González Vilalta (eds.) L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanisme, Editorial Afers: 2019.

En el llarg camí de la institucionalització contemporània d’un organisme de govern autònom per a Catalunya, la Mancomunitat (1914-1925) és el primer intent. Al cap d’un segle de la seva creació, la historiografia reclama fer anàlisis innovadores d’una institució de la qual semblaria que ja s’ha dit tot. Què aporta de nou aquest llibre? Un dels compiladors, Enric Ucelay Da Cal, ho explica en el vídeo. Agustí Colomines, investigador principal del GRENPoC, ha escrit un dels capítols d’aquest llibre: “La Mancomunitat, entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista“.