Bob Moses, els drets civils i l’alfabetització matemàtica

Agustí Colomines i Companys (@AgustiColomines)

©  Rogelio V Solis/AP

El diumenge 25 de juliol, a l’edat de vuitanta-sis anys, va morir l’educador i activista pels drets civils dels negres estatunidencs, el Dr. Robert (Bob) Parris Moses. Havia nascut a Nova York el 1935, fill d’una mestressa de casa i d’un conserge. Moses estava cursant el doctorat a Harvard quan la mort de la seva mare i el deteriorament de la salut del seu pare va fer que tornés a Nova York. Era el 1958 i va ser llavors quan va dedicar-se a ensenyar matemàtiques en una escola privada de Clinton, NY. Activista pels drets civils, no va amagar mai haver estat profundament influït pel filòsof francès Albert Camus i les seves idees humanistes i racionalistes del canvi social.

Les imatges dels negres nord-americans del sud organitzant piquets per defensar els seus drets «em van impactar poderosament, tant a l’ànima com al cervell», diria al cap del temps. Era l’any 1960 i es va traslladar tot seguit a Mississipí per integrar-se i treballar amb el Comitè de Coordinació No-Violent d’Estudiants (SNCC, pronunciat «snick»). El 1961, va començar a dirigir el Projecte Mississipí de l’SNCC per promoure el registre d’electors en aquest estat sureny, on, tot i que prop del 40 % de la població era negra, la majoria no podia votar. Ho impedien les taxes electorals, les proves subjectives d’alfabetització i la violència exercida inclús per les autoritats locals. La tasca de Moses per tal que els negres s’inscrivissin per votar, va comportar-li haver d’entomar els atacs dels supremacistes blancs i dels oficials de policia que eren descaradament racistes. Moses era un home tranquil i no es va radicalitzar per aquests atacs. Va lluitar pels drets civils sense estridències.

El 1964, Moses era un dels líders clau en l’esforç per registrar votants negres a Mississipí. L’abril, d’aquell any va fundar, junt amb Fannie Lou Hamer i Ella Baker, el Partit Democràtic de la Llibertat de Mississipí per desafiar el Partit Demòcrata dominat pels blancs a Mississipí. Aquell estiu, Moses va liderar el Freedom Summer Project per reunir estudiants universitaris d’escoles del nord per treballar plegats amb els negres de Mississipí per educar i registrar votants negres. El 21 de juny, just quan començava el projecte, els membres del Ku Klux Klan, confabulats amb oficials de policia locals, va assassinar, al comtat rural de Neshoba, Miss., tres activistes vinguts de fora:  James E. Chaney, que era negre, i Andrew Goodman i Michael H. Schwerner, que eren blancs. Els supremacistes blancs van enterrar els cossos en una presa que estava en construcció. Als anys seixanta tot era possible i aterridor.

Moses també va unir-se a les protestes contra la guerra del Vietnam. Quan van reclutar-lo, tot i superar de molt l’edat de tall, ell i la seva dona, Janet, van traslladar-se a Tanzània. Després de viure-hi vuit anys, la família Moses va retornar als EUA i es va instal·lar a Cambridge, Massachusetts, on Moses va reprendre el seu doctorat en filosofia de les matemàtiques a Harvard. En aquella època va començar a madurar la idea que l’apoderament dels negres havia de passar, per força, per l’alfabetització matemàtica. Aquesta era l’única manera de capacitar els joves per participar en l’economia del segle XXI. El 1982 va crear The Algebra Project per facilitar que els joves nord-americans accedissin al coneixement de les matemàtiques avançades: «Crec que la manca d’alfabetització matemàtica en les comunitats urbanes i rurals de tot el país és una qüestió tan urgent com la manca de votants negres registrats a Mississipí el 1961». També va escriure que si «als anys seixanta vam obrir l’accés a la participació política dels negres […] El problema social que avui dia és més important, i que afecta les persones de color, és l’accés a l’economia». Dependrà que puguin fer-ho del triomf de l’alfabetització matemàtica i científica, perquè l’economia nord-americana ara es basa en el coneixement i la tecnologia, no tan sols en el treball». L’enfocament de Moisès sobre l’empoderament i l’autodeterminació dels individus lligava perfectament amb el concepte original de democràcia nord-americana.

La lluita de Moses i del Partit Democràtic per la Llibertat de Mississipí no va caure en un sac foradat. Primer va aconseguir fer-se un lloc entre els demòcrates blancs que dominaven el partit i més endavant van aconseguir que els polítics nacionals assumissin com a pròpies les reivindicacions dels drets civils i la igualtat de vot. El 1965, el Congrés va aprovar, i el president Johnson va signar, la Llei que protegia el dret de vot dels negres estatunidencs, centrant-se, sobretot a garantir-lo en aquells estats en els quals la supressió del vot era històrica. Han passat els anys i les noves generacions de votants negres —i hispans— tornen a veure amenaçat el seu dret de vot per les maniobres dels trumpistes de limitar-lo a diversos estats de la unió. Moses ha mort i els EUA van pel camí de retrocedir gairebé a les limitacions electorals i socials de fa seixanta anys. Fidel a la seva flegma d’home tranquil, Moses va declarar a The New York Times amb motiu de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis que no tenia molt clar cap a on es dirigia el país: «Pot anar enrere tan de pressa com pot fer un salt endavant». Ell ha estat un activista incansable que tothom identificava com el Martin Luther King de Mississipí.

Aquí podeu llegir el discurs que va pronunciar a la Universitat de Stanford, Palo Alto, Califòrnia, el 24 d’abril de 1964: «Speech on Freedom Summer at Stanford University»

Vox! Vox!

Xavier Diez (@herodot10)

Els tipus de pneumàtics es distingeixen per colors: els vermells son tous, els grocs mitjans I els blancs durs

Em declaro fan de la Fórmula 1. Potser podria semblar una activitat avorrida, tenint en compte l’escàs nombre d’avançaments, certa previsibilitat, escassos moments espectaculars i estrelles de motor tendents a un egocentrisme sobreactuat. Res més lluny de la veritat. Parlem d’un esport d’equip (desenes de mecànics, enginyers, comunicadors, entrenadors pràcticament anònims) en què l’estratègia ho és tot, i l’atzar, l’excepció. L’elecció de pneumàtics, la tria de les aturades, encara que també la improvisació en funció de les condicions de la cursa són decisives per continuar endavant i classificar-se en una bona posició quan cau la bandera a quadres. Ara bé, en un espectacle tan tecnificat, la comunicació és essencial. En l’automobilisme actual, els enginyers van rebent els paràmetres en directe del vehicle, mentre que el pilot va comentant les seves sensacions, volta rere volta. Quan alguna cosa sembla que no rutlla, quan els pneumàtics ja no donen més de sí, quan quelcom fa pensar el director de curs que el monoplaça poc acabar amb el motor incendiat o estavellat contra les tanques, fa la seva crida urgent: Box!, Box!, per tal que el pilot faci la parada, i l’equip col·loqui rodes noves, toves, mitjanes o dures en funció de l’evolució de la cursa i la necessitat.

Aquesta mena de crit de guerra de la Fórmula 1 és un homòfon del “Vox!, Vox!, que les elits postfranquistes d’aquest país han invocat per mantenir l’statu quo. Després de virolles, clavades de frens i passejades per l’herba de la dreta espanyola, exhaurides les gomes mitjanes del PP, trinxades les semi-toves de Cs, sembla que ha arribat el moment de calçar-ne les ultradures, en la forma de la ultradreta descarada i descarnada que prové directament del búnquer franquista. En altres paraules, la metàfora del dia proposa que l’equip complex, compost per alts funcionaris, poder judicial, poder econòmic, poder mediàtic, poder policial i militar, fa servir els diversos partits polítics —els pneumàtics— canviant-los sense recances per mantenir-se al capdavant de la classificació.

És obvi que, des que la cursa de la Transició es va iniciar, aquella que disposava amb tots els aliats i complicitats dels organitzadors, han succeït moltes coses, i els hereus del règim del 39 han mantingut el control tot el temps. L’escuderia franquista, tanmateix, a partir de finals de segle passat havia vist com els rivals se li anaven acostant: la pressió de l’aznarisme, la fi de l’impuls modernitzador dels vuitanta-noranta, la demanda social de memòria històrica, l’expansió de l’independentisme i el qüestionament de la impunitat de la dictadura, els canvis socials els havien fet perdre terreny. La degradació de les gomes mitges (PP) pels casos de corrupció havia llastat l’evolució, i esdeveniments com la crisi de 2008 i l’emergència de certa esquerra amb capacitat de qüestionar l’statu quo, havia dut a canviar l’estratègia buscant gomes toves —Ciudadanos— que va representar un fiasco i que no va permetre durar massa voltes. Ara, l’estratègia passa per la versió dura, una ultradreta que, com veurem més endavant, si bé persegueix els mateixos objectius de l’aznarisme, té els seus matisos.

Com han demostrat els treballs de Xavier Casals, la ultradreta havia intentat articular-se al llarg de dècades sense gaire èxit. Una vegada va fracassar el falangisme en les seves variades escissions, sense massa èxit. Tothom sabia que Alianza Popular, primer, i a partir de finals dels vuitanta, amb la refundació, el PP després, va esdevenir el gran dipositari de la dreta espanyola, que com totes les dretes del món, conté elements heterogenis, no sempre massa compatibles entre sí, on hi coincidien liberals —sí és que hi ha liberals a Espanya—, conservadors, tradicionalistes, catòlics, neoliberals, i per descomptat, franquistes. Sovint aquestes fronteres eren més aparents —i poroses— que reals, tanmateix, amb capacitat d’acumular un gran poder econòmic, polític, institucional, local, mediàtic, fins i tot cultural, el PP va gaudir de gran èxit entre bona part de la societat espanyola, i de manera ben transversal. I només aquest èxit —i els beneficis que podia comportar la repartidora de poder que representen els partits polítics— el mantenien unit 

La incompetència i escassa moralitat de personatges com Aznar i Rajoy, primer, i la resurrecció dels problemes eterns de l’estat —absència de cohesió territorial, fragilitat econòmica, feble sentit de llibertat política, diferències socials, batalles culturals,…— va acabar passant factura. Al final, el PP va acabar esdevenint un entramat de clientelisme que, en un país on les connexions personals supleixen esforç, treball i imaginació, va traduir-se en una corrupció de nivell “Champions”, cosa que va alertar la pròpia Unió Europea —a qui Espanya va cedir sobirania a canvi de fons europeus i possibilitats de salvació financera que compensés els excessos— i el PP va quedar trinxat.

És aquí on Vox, com a enèsima mutació de múltiples intents d’articulació de l’extrema dreta, apareix. El gruix búnquer franquista s’havia amagat durant moltes dècades als soterranis del carrer Gènova. Emergia, de tant en tant, en declaracions de polítics en actiu, en el nomenclàtor d’ajuntaments franquistes, o en l’oposició tancada a qualsevol cessió en matèria de memòria històrica. Vox, com passa també amb una ultradreta emergent arreu del món, i no només parlem d’Europa i els Estats Units, sorgeix com a marca pròpia, i com ja succeïa amb el propi franquisme, constitueix una heterogènia barreja de tradicionalisme, conservadorisme, catolicisme, amb el neoliberalisme neoimperial revelat des dels informes de la FAES —amb Aznar com a peculiar guru o profeta—, amb aquest estrany neopaganisme de la ultradreta europea i nord-americana, el supremacisme blanc, la croada anti-impostos i anti-estat (amb les receptes dictades per Steve Bannon) i residus del neoconservadorisme del Project for The New American Century de Kristoll i altra fauna que sobreviu encara a dins el trumpisme. Tot plegat, amb la poció màgica, capaç d’aglutinar elements tan incompatibles com aquests, mitjançant el nacionalisme espanyol de matriu castellanista –que havia tingut com a teòrics a José Antonio Primo de Rivera o Onésimo Redondo–. És així com s’assoleix, potser de manera inequívoca i oberta, un projecte reaccionari per a Espanya, sense la necessitat d’aparentar centrisme “democràtic” com havia tractat de fer l’altre Rivera, l’Albert, amb el projecte fallit de Ciudadanos.

Vox es queixa quan el titllen de feixista. I potser no els falta raó, perquè les comparacions històriques amb el feixisme històric són sempre inexactes i poden a induir a errors en l’anàlisi. El context actual és massa diferent que el de fa cent anys. Ara bé, cal entendre quins són els seus objectius per comprendre les seves estratègies. L’objectiu és acabar amb la democràcia com a sistema polític i reemplaçar-lo per mecanismes de decisió per part d’unes estretes elits en una estructura vertical descendent.  Perquè ho puguem entendre, seria aplicar el sistema d’una empresa en què serien els directius els qui imposarien les regles als treballadors i als clients sense altra alternativa que callar, i amb la repressió com a principal eina de gestió. És per això que, per aconseguir-ho, s’han decidit a dinamitar les institucions democràtiques i a erosionar la cultura participativa o el pacte i la negociació. Per això, ja veiem què fan: degradar la conversa política trencant amb totes les convencions pròpies de les institucions: des de l’amenaça, la provocació, la intimidació, l’espectacle en parlaments, ajuntaments,… fins a la querella intimidatòria contra els oponents polítics -amb l’intestimable suport d’una judicatura on hi ha tants infiltrats com entre la policia–. Paral·lelament, fan servir el carrer com a camp de batalla per disputar l’hegemonia a les esquerres, o tracten d’esberlar completament qualsevol discussió sobre temes controvertits —el pin parental, més o menys ve a dir, que s’ha acabat la discussió—. La provocació, l’exhibició de violència verbal —i més enllà— té a veure amb tot això. La crispació, posada en marxa a la mínima oportunitat, i certa propaganda ofensiva, busquen desestabilitzar l’adversari i fer creure al creixent contingent dels perdedors de la globalització que el sistema actual no funciona. Res d’això està inventat. És el que ha fet tradicionalment el feixisme: acabar amb la democràcia a còpia de joc brut, violència, seducció i oportunisme. Les gomes dures de les elits no dubten a trepitjar els adversaris i els principis propis i aliens.

En tot aquest lamentable procés, unes ingènues esquerres hi estan col·laborant de manera involuntària. Cauen de quatre potes en les seves provocacions. Els sectarismes propis i els debats incomprensibles sobre els matisos dels matisos dels gèneres, i la tendència suïcida a la folklorització contribueixen a aquesta falta d’estratègia a l’hora de combatre el mal. A tot això, i com bé ens recordava la periodista Alba Sidera referint-se al neofeixisme italià, es tendeix a banalitzar una ultradreta que, contràriament al que insisteixen les xarxes, no és composta per indocumentats, sinó que en molts casos, compten amb persones intel·ligents i de gran astúcia política. No està de més recordar que Goebbles era un acadèmic brillant, que entre els planificadors de l’holocaust, a la Conferència de Wannsee de 1942 la majoria tenien un doctorat, i que fins i tot els fundadors de la Falange Espanyola eren joves brillants universitaris.

Efectivament, les elits espanyoles han decidit posar les gomes dures de Vox per a la resta de la cursa. S’acosten moments molt complicats en què, un cop passi la pandèmia i es pugui valorar la magnitud de la tragèdia de la destrucció econòmica i social del país, es comenci a veure l’impacte d’una quarta revolució industrial que, en les latituds hispàniques, pot significar una situació d’empobriment generalitzat prou perillós. És per això que s’està apostant per una destrucció de la democràcia, per tal de lligar de peus i mans la ciutadania, i propiciar, més aviat, que la violència es canalitzi contra immigrants i dissidents diversos. Tot plegat, amb un nacionalisme agressiu com a element aglutinador. Ara bé, l’aposta és arriscada. Els pneumàtics durs poden perdre adherència amb facilitat i els demòcrates hauríem de fer servir estratègies intel·ligents per propiciar que perdin el control per estavellar-se contra les tanques del circuit.

Aquest article va ser publicat pel membre del nostre grup de recerca Xavier Diez a la Revista Mirall, 13/04/2021

Salvem la Casa Vallmanya

Casa Vallmanya

El proper 11 d’abril, malgrat el confinament comarcal, tindrà lloc l’acte de #SalvemCasaVallmanya​ per salvaguardar la casa de la família del president Macià d’Alcarràs. Bicicletada a les 10h, a les 12h parlaments i lectura del manifest, i a les 13h cadena humana. Per més informació seguiu el compte de Twitter: @SalvemCalMacia. Per aherir-se al matifest, cliqueu aquí.

Francesc Layret, el polític desconegut

Revelacions biogràfiques inèdites en el centenari del seu assassinat a Barcelona el 30 de novembre de 1920 per uns pistolers pagats per la patronal. Reproduïm l’article que el periodista Josep Playà Maset va publicar a La Vanguardia, 16/01/2021.

Catàleg digital de l’exposició

El centenari de la mort de l’advocat i polític Francesc Layret (1880-1920), o, per ser més precisos, de l’assassinat a trets per uns pistolers a les ordres del Sindicat Lliure (1919-1931), ha passat pràcticament desapercebut tot i ser una de les personalitats més influents de la Catalunya de fa un segle. La seva actuació com a regidor i alcalde accidental de l’Ajuntament de Barcelona i com a diputat per Sabadell al Congrés, el seu ascendent i la seva relació amb Lluís Companys (1882-1940), però sobretot la seva tasca com a advocat laboralista, sovint per defensar treballadors de la CNT (1910), i la seva actuació a favor del moviment obrer i del catalanisme, van convertir-lo en un personatge incòmode.

VAN REBRE 40.000 PESSETES

El propietari de l’Espanya Industrial va pagar als dos pistolers que van matar Layret

El llibre Francesc Layret. Vida, obra i pensament (Tigre de Paper), de l’advocat i exdiputat de la CUP Vidal Aragonés, i l’exposició Francesc Layret, Diputat per Sabadell. El fil roig del Catalanisme al Museu d’Història de Sabadell, comissariada per l’historiador Jordi Serrano, no tan sols omplen aquest buit, sinó que aporten dades inèdites sobre el personatge i sobre les últimes hores de la seva vida, abans que fos abatut de set trets per dos pistolers a la porta de casa del carrer de Balmes, 26, de Barcelona. Tenia 40 anys.

El llibre ja va per la segona edició

CONFLUÈNCIA DE LES ESQUERRES

Layret propugnava un ampli acord polític, Amb el PSOE i la UGT, amb els republicans catalans i amb sectors moderats de la CNT

El 30 de novembre de 1920 Layret tenia previst anar a veure l’alcalde de Barcelona, ​​Antonio Martínez (1867-1942), per a demanar-li que intercedís per 36 sindicalistes detinguts. Entre ells, Lluís Companys, i es rumorejava que els volien portar a l’illa africana de Fernando Poo, encara que en realitat els van conduir a l’penal de la Mola, de Maó. I quan Layret es dirigia al cotxe on l’esperava Mercè Micó i Busquets (1910–1936), dona de Companys, el van assassinar. L’acompanyava el senyor Rodríguez, el seu assistent personal, perquè Layret patia des dels dos anys una paràlisi a les cames i per sostenir-se necessitava d’un bastó i una crossa, i tot i així tenia dificultats per caminar.

ELS DOS PISTOLERS

Fulgencio Vera i Paulí Pallàs, primer es van escapar de la presó i més tard van ser amnistiats

Fins ara les biografies de Paco Madrid (1900-1952), Joaquim Ferrer (1937-2016), Francesc Casares (1927-2016) i una obra de teatre de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) i Xavier Romeu (1941-1983) no donaven massa pistes de l’atemptat. Es deia que els assassins eren els germans Muntadas i que mai se’ls havia detingut. Però segons s’explica ara, en el llibre i l’exposició, els pistolers van ser Fulgencio Vera i Paulí Pallàs (aquest en realitat era un nom fals, ja que correspon al fill de l’anarquista que el 1893 va intentar assassinar a governador militar de Catalunya, el general Martínez Campos). Van cobrar la recompensa de 40.000 pessetes en un hotel de la rambla Santa Mònica i ho van celebrar al Cafè Lion d’Or, sota el Teatre Principal. Va pagar Matías Muntadas (1854-1927), amo de L’Espanya Industrial, a qui el rei Alfons XIII havia concedit el títol de comte de Santa Maria de Sans. Els dos pistolers van ser detinguts, però al cap de poc es va saber que s’havien “escapat” de la presó. Deu anys més tard, amb la República, tornen a ser detinguts, i amb ells Ramon Sales (1893-1936), del Sindicat Lliure, però l’any 1935 són alliberats d’acord a una amnistia anterior.

Francesc Layret, el polític desconegut
Francesc Layret anava sempre amb bastó i crossa per què des dels dos anys patia una paràlisi a les cames  Fundació Josep Irla

En l’exposició de Sabadell es poden repassen les últimes 36 hores de vida de Layret. També s’exposa l’última carta que envia al diputat Marcel·lí Domingo (1884-1939), el mateix el dia de l’assassinat, i diversos objectes facilitats pels seus descendents, com una taula original del seu despatx, fotografies de l’àlbum familiar i un rellotge que es fabricava a la empresa de el pare. I es mostren fotos del multitudinari enterrament a Barcelona. Un grup de treballadors va arrencar el fèretre de mans dels empleats de la funerària i el van portar a coll. El seguici va esdevenir una impressionant manifestació de dol, interrompuda per la Guàrdia Civil a cavall. L’oficial que va donar l’ordre d’atacar va colpejar el taüt amb el seu sabre i tot seguit hi va haver fortes càrregues. L’Avenir (1920-1925), setmanari creat per Layret, el descriu així: “Es desplegà per la dita força una càrrega brutal, formidable, de la qual molts ciutadans resultaren atropellats i amb contusions no respectant ni a les senyores, ni a les representacions”.

Tant el llibre com l’exposició posen l’accent en el context d’aquest assassinat. L’any 1917 s’havia posat en marxa l’Assemblea de Parlamentaris i d’aquest any és també una vaga general, a la qual seguirà la vaga de la Canadenca i el locaut de la patronal. I en aquest context d’enfrontament, Layret proposava una candidatura que reunís des del PSOE i la UGT fins al moviment republicà i catalanista i a sectors moderats de la CNT. Ell ja havia impulsat primer la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-1918) i més tard el Partit Republicà Català (1917-1931). Aquest últim partit va ser el primer de l’Estat que es va adherir a la Tercera Internacional comunista (1919-1943).

Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica 'L'Esquella de la Torratxa'
Caricatura de 1909 publicada a la publicació satírica ‘L’Esquella de la Torratxa’

Layret era un persona preparada i brillant, de bona família, amb dues carreres (Dret i Filosofia), amb domini de quatre llengües. “Un home del Renaixement en un cos trencat”, ha escrit Aragonés. Va posar tota la seva capacitat intel·lectual al servei de la causa obrera, sense deixar el pragmatisme.

L’any 1908 des de l’Ajuntament de Barcelona va llançar un projecte d’escola mixta, gratuïta i catalana. No va quallar fins a la República i va provocar, entre d’altres. la reacció contrària de l’Església. El cardenal Salvador Casañas (1834-1908) clamava: “Les escoles neutres en religió i bisexuals. El nostre municipi implícitament negava la divina missió de l’Església i la posava al nivell de les sectes infernals inventades pels enemics de Crist “. Layret no deixava indiferent.

Com va dir el seu amic, Salvador Seguí (1886-1923), El Noi de el Sucre, arran de la seva mort: “Ja saben el que han fet”. Incomodava. Darrere d’aquell assassinat hi havia el governador civil de Barcelona, ​​Severiano Martínez Anido (1862-1938), que en els anys següents va dirigir una forta repressió sobre el moviment obrer, i el Sindicat Lliure, braç executor dels líders cenetistes, emparat per la patronal. Seguí va morir assassinat tres anys després. I Companys, que havia coincidit amb Layret al Liceu Políglota i a la Universitat, i amb qui mantenia una forta relació, va ser afusellat el 1940. Com assenyala Jordi Serrano, “els tres homes que representaven el pensament, l’organització i l’acció de un moviment polític que buscava una confluència àmplia d’esquerres i nacional, per sobre dels partits, van tenir un tràgic final”.

‘Caigué la crossa de l’poble!’

Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral
Francesc Layret exercint el seu vot en una mesa electoral  

La cantant Teresa Rebull interpretava una cançó dedicada a Layret amb lletra de Maria Mercè Marçal

L’exposició es tanca amb una cançó de Teresa Rebull (1919-2015), membre de Setze Jutges i filla de Balbina Pi (1896-1973), líder feminista de Círcol Republicà Federal de Sabadell (1887-1939), i que havia fet, ja embarassada, l’última campanya electoral amb Layret. La cançó recull un poema de Maria Mercè Marçal (1952-1998): “Dia trenta de novembre, / nit d’hores decapitades! / Vint bales foren, vint bales! / dia trenta de novembre, / nit sense alba de matí! / Ai!, com moria la nit! / Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!”.

Els dietaris de Ferran Soldevila

Enguany es commemora el 50è aniversari de la mort de l’historiador Ferran Soldevila (Barcelona 1894 —1971). Amb motiu d’aquesta efemèride, el també historiador Enric Pujol ha tingut cura de l’edició dels Dietaris de joventut i de vellesa de Soldevila, els quals s’agrupen en dos grans blocs: el primer centrat en els anys 1922-1925, i el segon, en el període 1964-1966. Pujol, que el 1995 va publicar a l’Editorial Afers una documentada biografia, Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània, en el vídeo adjunt explica, molt breument, la condició de clàssic de la història i de les lletres catalanes que té Soldevila. Pujol mostra la relació d’aquests dietaris d’ara amb els que Soldevila ja havia publicat anteriorment (en conjunt fan unes 2.000 pàgines): Hores angleses (1938) i Al llarg de la meva vidaI 1926-1939. Memories (1972), i els que Pujol va anar publicant en els darrers anys: els dos volums de Dietaris de l’exili i del retorn (1998 i 2000) i els Dietaris retrobats (2007).

Enric Pujol explica el significat del dietarisme de Ferran Soldevila

Diputats de la Moncomunitat de Catalunya

El Dr. Marc Macià i Farré, professor de la Universitat de Lleida i membre del GRENPoC, comenta en aquest vídeo el Diccionari biogràfic dels diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), una obra col·lectiva dirigida per Enric Pujol i Josep Santesmases i publicada per la Diputació de Barcelona el 2019. El Dr. Macià hi va col·laborar amb algunes aportacions, entre les quals ell mateix destaca la biografia del diputat per les Borges Blanques, Pere Mias i Codina.

La generació escindida de Pere Carbonell, militant del Front Nacional de Catalunya el 1940

Per contribuir al 80è aniversari de la fundació del Front Nacional de Catalunya, reproduïm la conferència del Dr. Agustí Colomines, el nostre director, amb motiu de l’homenatge a Pere Carbonell i Fita, celebrat al Museu d’Història de Catalunya el 3 de març del 2015

El 10 d’abril de 1980 se celebrà la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya recuperat per a la democràcia. Servidor estava assegut a la tribuna d’invitats perquè llavors era assistent del diputat i senador Josep Benet. A l’hemicicle s’asseien els 135 diputats repartits entre les sis formacions polítiques que havien obtingut representació parlamentària. Les eleccions les havia guanyades, contra pronòstic, CiU, amb 43 diputats, mentre que el PSC n’obtingué 33, vuit més que el PSUC, el gran partit de l’antifranquisme, però no l’únic, com diuen els actuals propagandistes, que en tenia 25. Completaven el mosaic partidista els 18 de Centristes de Catalunya, els 14 diputats d’ERC i els 2 del PSA.

No hi ha dubte que entre els diputats socialistes i comunistes hi havia una bona representació dels prohoms de l’antifranquisme, començant el mateix Benet, el Guti, Joan Reventós, Alfonso Carlos Comin (que no va prendre posició perquè va morir el 23 de juliol d’aquell any), Joan Ramos, Isidre Molas, Josep Andreu i Abelló, Paco Frutos, Pere Portabella, Felip Lorda, Marta Mata, Jordi Borja, Dolors Calvet, etc. Però mentre es votava la mesa d’aquell restaurat Parlament, que presidiria Heribert Barrera, d’ERC, vaig adonar-me que a l’hemicicle es donava una circumstància més aviat curiosa: al grup socialista hi havia el dirigent històric del FNC, Joan Cornudella i Barberà, que jo havia vist un munt de vegades al despatx del meu pare en les èpoques de la resistència, i en el grup de CiU s’hi asseia, precisament, el meu pare. O sigui que el nou Parlament acollia dos dels grans dirigents que havia tingut el FNC a finals del franquisme. El desembre d’aquell any va aterrar-hi el tercer, Jordi Casas-Salat, un brillant advocat, aleshores adscrit a ERC, que va esdevenir diputat en substitució de l’escriptor Josep M. Poblet que havia mort el 20 de novembre.

Aquells tres il·lustres diputats no eren els únics que havien pertangut al FNC. També n’havien estat el socialista Lluís Armet —germà d’en Joan, el dirigent històric del PSAN que va acabar a ICV—, els nacionalistes Macià Alavedra i Helena Ferrer i Mallol. La nòmina de diputats que havien passat pel Front s’amplià a la segona legislatura, que fou quan obtingueren escó el cooperativista agrari Francesc Vernet i Pere Carbonell. Després encara hi aterrarien dos més: Jaume Farguell, l’abrandat alcalde de Berga, i Jordi Vila Foruny, que és l’altra figura que sobresurt dels meus records d’infantesa, junt amb la de Joaquim Ferrer i Mallol, el germà de l’Helena, que cada dia, abans de dinar, visitaven el meu pare al pis del carrer d’Aragó. Jo aleshores no sabia què era un comissari polític, però quan ho vaig saber, anys més tard, me’n vaig adonar del paper que complien Vila i Ferrer al costat del pare. Seria injust si en aquesta relació de persones vincules al FNC no inclogués a Josep Ferrer i Ferrer, el Nen, que no era diputat sinó que era qui s’encarregava dels serveis lingüístics, i que és un dels intel·lectuals més desaprofitats del nacionalisme català. Segurament ho ha estat per decisió pròpia, encara que no ha abandonat mai el seu compromís polític i ara és membre de l’ANC.

He volgut començar així perquè la cartografia del FNC encara està per fer. Malgrat els grans esforços que han fet Robert Surroca, Teresa Clota, Agustí Barrera, Jaume Renyé, Daniel Díaz Esculies i Fermí Rubiralta, la memòria i la història de l’antifranquisme està dominada, diria que hegemonitzada, pel que va fer el PSUC. L’entorn intel·lectual comunista ha tendit a exaltar les proeses dels lluitadors del PSUC i a menystenir —o fins i tot ridiculitzar— el sacrifici que els militants de l’FNC van fer des del mateix 1940. No cal menystenir ningú, evidentment, però l’antifranquisme va ser força més plural i mereix ser estudiat sense els perjudicis ideològics que normalment dominen en els ambients universitaris. De vegades em fa la sensació que quan es vol explicar l’actuació dels nacionalistes antifranquistes es cau en el reduccionisme de magnificar accions com els Fets del Palau i, en canvi, s’oblida què representà el FNC en la immediata postguerra, quan era un grup armat que ajudava els aliats a combatre el nazifeixisme. En aquest sentit, al pujolisme també li van anar bé les maniobres de confusió històrica propiciades pels comunistes. Van donar a Pujol una rellevància —augmentada per la condemna a presó— que no tenia res a veure amb les accions del Front.

Pere Carbonell i Fita va morir el 20 de desembre de 2014. Tenia 98 anys, tots ells viscuts amb plenitud i un compromís polític i social irreprotxable. He volgut emmarcar la seva vida en el context d’una generació perquè les trajectòries personals només adquireixen sentit si s’observen des de la col·lectivitat. És clar que hi ha herois, líders, persones singulars, etc., però és l’acció col·lectiva el que explica una època. Carbonell havia nascut a Barcelona el 20 de gener de 1916 i va tenir tres passions: l’ensenyament, el màrqueting i l’exèrcit. Va ser mestre de primer ensenyament, format a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya, i tinent d’artilleria de l’exèrcit de la República, ascendit a capità per mèrits de guerra (1938), després d’haver passat per l’Escola Popular de Guerra. La seva expertesa en el camp del màrqueting va fer que un cop recuperada la Generalitat fos nomenat Director General de Comerç Interior i Consum de la Generalitat de Catalunya (1981-84 i 1984-88), President-Director General de l’Institut Català del Consum (1988) i Director General de Consum i Disciplina de Mercat.

Tenim la sort que Pere Carbonell, un home il·lustrat i mestre, ens ha deixat força testimonis de la seva vida, començant pel primerenc esbós de memòries titulat «El Cànem: de Nadal a la comissaria de policia (1941-1943)», dins d’un dossier sobre la Guerra Civil i la postguerra de l’Arxiu Històric del Poblenou. La seva obra publicada està formada per diversos títols: Tres Nadals empresonat (1939-1943) (1999). Nadal en la presó Model (1944-1945) (2000). Entre la vocació i el deure (2002). Formant mestres per a la democràcia (2003). Obrint camins a l’esperança (2005). Entre la política i la pedagogia (2009). Uns llibres on podem trobar el més substancial de la vida de Pere Carbonell: amics, companys, aficions, amor i compromís.

El primer dels tres Nadals que Pere Carbonell va passar empresonat va ser al camp d’internament de Setfonts, a la Catalunya francesa. Les condicions de vida dins del camp eren dures, però no tant com les del camp d’Argelers o el de Sant Cebrià. Tot i així, les condicions higièniques i alimentàries van provocar la mort d’almenys vuitanta dels internats a Setfons. Aleshores, es va haver de condicionar un espai que funcionés com a cementiri del camp. Com explica en Pere Carbonell i reprodueix en Marc Jiménez a Testimonis de l’exili: «La vida quotidiana dins del camp era molt monòtona. Els internats passejaven pel camp o anaven a altres barraques per xerrar sobre la guerra, la família, Franco… Però̀, quan va arribar el Nadal, el primer que van celebrar darrera les filferrades, un grup d’internats, entre ells en Pere Carbonell, van tenir la iniciativa de muntar un pessebre dins el camp. El cap militar del camp, el tinent coronel Vigouroux, els hi va donar l’autorització de fer el pessebre ja que pensava que era la millor manera de tenir-los ocupats. D’aquesta manera, van aconseguir un local prou espaiós per exhibir el pessebre. El grup d’internats encarregats de fer el pessebre estava format per un escultor i ceramista, encarregat de fer les figuretes, que les feia coure en una de les cuines del camp en determinades hores. També hi havia un pintor, encarregat de pintar les figuretes i els decorats. Finalment hi havia un electricista i, en Pere, s’encarregava de fer els diorames».

A causa dels milers de joves francesos que van anar al front a combatre el nazisme, la mà d’obra francesa va quedar en un no-res. Per aquest motiu, es van crear les Companyies de Treballadors Estrangeres (CTE). Aquestes noves companyies, també anomenades «empreses de serveis», van arribar a estar formades per 20.000 homes repartits en setanta-nou «empreses». Pere Carbonell ens explica com va entrar en una d’aquestes CTE: «Vaig aconseguir entrar a l’oficina de col·locació del camp, on, a les ordres d’un suboficial de la gendarmeria, una colla d’internats omplien fitxes amb les dades personals dels que s’oferien per a treballar en substitució del gran nombre de joves francesos mobilitzats: pagesos, mecànics, paletes, oficinistes i gent de professions liberals disposada a tirar de pic i pala… Em van col·locar a davant d’una petita taula que formava part de les quatre rengleres que l’ajudant vigilava des de dalt d’una tarima. Tot plegat, donava la imatge d’una pintoresca escola d’adults».

D’allà en va sortir per retornar a Catalunya. El 22 de gener de l’any 1940, en baixar del tren a Portbou, es va trobar a l’andana de l’estació la seva mare i la Isabel, la seva dona. Volia córrer per abraçar-les com mai ho havia fet, però un policia el va agafar i el va portar a la Comissaria de Policia. Aquesta primera trobada amb la policia va ser menys violenta del que es pensava, simplement va ser burocràtica. El van interrogar perquè havia participat en la guerra com a oficial, concretament com a capità. Aquest va ser el motiu per empresonar-lo al castell de Figueres.

Després de l’exili i el posterior traslladat a la presó del castell de Figueres, Carbonell fou confinat a la presó del Cànem, al Poblenou. El Cànem era la fàbrica que Carlos Godó Valls, el propietari de La Vanguardia, llavors La Vanguardia Española, va cedir a les autoritats franquistes, un cop retornat de Gènova, perquè hi intel·lessin un centre penitenciari per a homes. Estava situada entre els carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró. La presó del Poblenou va tenir una vigència de tres anys, de 1939 a 1942. Depenia de la presó Model, igual com altres indrets «habilitats» com a presons auxiliars: la del carrer de Sant Elies al barri de Sant Gervasi i el Palau de les Missions, que era en un antic pavelló de l’Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc. A la presó del Poblenou va registrar-s’hi una xifra màxima de 960 presos en un espai extremadament reduït. L’edifici finalment va ser enderrocat. Així explicava Carbonell com va viure aquella experiència: «Aquella presó era una mena de tumor maligne sorgit en el si del Poblenou, d’un barri de la meva Barcelona, en un racó del qual, curiosament, a mitjan segle passat, uns inefables comunistes utòpics seguidors de Cabet s’havien establert per viure-hi, infructuosament, en comunitat: era “la seva Icària”. A nosaltres, “viure en comunitat” ens era imposat ben a desgrat nostre. Les autoritats franquistes, com sigui que, amb la repressió, ja no sabien on col·locar el nombre considerable de presos, van improvisar una presó al Cànem, l’antiga fàbrica en desús de la família Godó, propietària del diari La Vanguardia —que a la postguerra s’anomenà La Vanguardia Española. Encara avui es pot reconèixer la seva els qui traficaven en el mercat estructura primitiva, entre els negre; uns homes, bona part dels carrers de Llull, Llacuna i Ramon Turró; la part del darrere limitava amb les cases de la propera rambla del Poblenou, les galeries de les quals, abocades sobre el pati de la presó, aportaven als reclusos un càlid alè d’humanitat. Provinent del castell de Figueres, on el record, encara viu, dels dies de llibertat, em feia sentir “una persona”, a la nova presó vaig tenir la sensació que hi confluïen les restes del naufragi de la guerra amb les deixalles que vomitaven les clavegueres socials de la ciutat: lladres, criminals, estafadors, maricons, “quinzenaris”, petits “estraperlistes” —que és com s’anomenaven els qui traficaven en el mercat negre; uns homes, bona part dels quals eren, com nosaltres, víctimes dels efectes de la guerra i les seves seqüeles».

Dibuix fet per un integrant del FNC, representant els seus pasos de frontera.

Quan va morir, Carbonell era l’últim supervivent dels cinc signants de l’acta de creació de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya (FNC), el 29 de juliol de 1943. Els altres quatre eren: Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989), Manuel Cruells i Pifarré (1910-1988), Baltasar Toll i Niubó (1919-1976) i Santiago Pey i Estrany (1917-2001). La SM es creà vuit mesos després de la victòria Aliada a Stalingrad, quan el signe de la guerra havia canviat, i la derrota de les forces de l’Eix es contemplava com una possibilitat real. La funció de la SM del FNC era doble: col·laborar a l’esforç de guerra dels aliats en el camp de la informació, l’espionatge militar, industrial, les xarxes d’evasió pels Pirineus, (Reseaux Alibí-Maurice), i, per altra banda, actuar com a Milícia Patriòtica per tal que quan es produís l’enderrocament del règim franquista, arran de la desitjada intervenció política i militar dels aliats, ajudés a obtenir la independència de Catalunya. Ho explica ell mateix a Tres Nadals empresonats (1939-1943): «Jo continuava treballant a l’Organització militar, a la qual m’havien introduït en Pellicer i en Fortian. En Pey, com ja he escrit abans era el meu contacte. En començar l’any 1943, ja era una realitat el Front Nacional de Catalunya, com a ampli moviment antifranquista de caràcter nacionalista, que s’havia iniciat a Perpinyà, el desembre de 1940, poc dies després, casualment, del meu pas per aquella ciutat. Era el fruit de gestions personals a l’entorn d’en Daniel Cardona, d’en Manuel Cruells —el meu antic company de lluita a la FNEC, en aquella ocasió com a antic militant de les Joventuts d’Estat català—, en Joan Cornudella i Barberà i l’Antoni Andreu i Abelló, del sector dissident d’Estat Català —els quals no coneixeria fins després de la meva «caiguda»—, l’Enric Pagès, que representava els qui lluitaven a l’interior, i en Jaume Martínez i Vendrell, de Nosaltres Sols, que esdevindria el meu cap militar i un dels meus millors amics. La darrera vegada que en Cruells m’havia parlat del Front, pel març del 1943, el moviment estava integrat, a més dels nacionalistes radicals que l’impulsaren, per representants de restes de les antigues organitzacions catalanistes d’esquerra, que havien donat fe de vida, i àdhuc per sindicalistes de la CNT».

L’Organització Patriòtica va sorgir de la necessitat de separar-se i de protegir el FNC —que pretenia ser un moviment nacional ampli, i per això era més vulnerable—, i d’aquesta manera poder actuar dins la més estricta clandestinitat. El mateix Pere Carbonell en resumí les intensions en el llibre coral que va coordinar Robert Surroca sobre les memòries del FNC: «Primer consideràvem —explica Carbonell— que el curs de la Guerra Mundial havia experimentat un canvi a favor dels aliats; que era presumible la seva victòria, i que la derrota de les forces de Hitler i Mussolini comportaria la caiguda de Franco, el seu aliat ideològic. Segon, calia comptar amb una força militar que pogués contribuir a explotar a favor de Catalunya el buit de poder que presumiblement es produiria. Per a tal fi, tan en l’aspecte polític com en el militar, no es podien perdre de vista les experiències de la Guerra Civil. Tercer, un dels factors que impossibilitaren l’explotació a favor de Catalunya de les circumstàncies que es van donar el juliol de 1936 va ser la manca de tradició militar dels catalans. Ara, en canvi, es podia comptar amb un nucli important de militars catalans, formats durant la passada guerra».

És obvi que la primera de les funcions de la SM del FNC es va acomplir amb força eficàcia, però la segona va decaure quan els aliats van fer un gir espectacular en relació amb el franquisme. A més, al cap de quatre mesos de la constitució de la SM, la Brigada Politicosocial va detenir unes 70 persones, entre militants i col·laboradors del FNC, i d’aquestes 49 van ser processades acusades del delicte d’espionatge i activitats subversives. En Pere Carbonell també va ser detingut, junt amb el seu ajudant, l’Emili Francesch, i van ser traslladats a la comissaria del carrer Ample, a prop de la plaça de la Mercè, al damunt de la qual, anys després, jo descobriria, de la mà del meu pare, que hi vivia la Teresa Clota i la seva mare. En aquell pis el Front hi confeccionava propaganda clandestina. Quines coses, oi?

En Carbonell i en Francesch van romandre incomunicats quaranta-cinc dies, l’endemà del dia de Reis van ser traslladats a la Via Laietana on es retrobaren amb el companys del Front, incloent-hi Joan Cornudella, ja aleshores màxim responsable del partit. El 8 de gener de 1944 van ser traslladats a la presó Model. La caiguda del 43 dels 50 militants del FNC, incloent-hi en Joan Cornudella i en Manuel Viusà, no va desmantellar la SM, ja que només Carbonell, Francesch i Nicolau Gausset n’eren directament membres. La resta d’integrants de l’organització continuaren actius. A més, el rumb que prenia la guerra i el més que probable desenllaç a favor dels aliats donà ales als resistents catalans. A la primavera de 1944, el Front Nacional ja havia pogut reestructurar l’organització de la mà de Jaume Cornudella, el cosí d’en Joan, i d’Antoni Andreu i Abelló.

El mateix Carbonell ha explicat l’estat d’ànim dels empresonats, que no fou precisament d’abatiment. A la presó cantaven i fins i tot van arribar-hi a celebrar uns Jocs Florals. Carbonell va guanyar-hi la Flor Natural amb el poema La balada del noi ros, dedicada al company gracienc Enric Forcada, antic militant d’Acció Catalana, i l’Englantina, amb el poema Cant de Combat, que amb música d’Amadeu Bonet, va fer adoptat com a himne del FNC. Fa així:

 Ressona el cant de la terra afligida,
 Clamors de lluita esquincen l’espai;
 Va deixondint-se la Pàtria oprimida,
 Que un poble digne no pot morir mai.
 Els braços s’alcen, les cames s’afermen
 Sobre la terra que és clot i és puntual,
 Forma a un sol crit la legió dels qui serven
 Viu el record del camí triomfal.
 És el combat, cavallers, és la guerra,
 L’hora suprema, la prova dels forts,
 És el camí que senyala en la terra
 Viva i eterna l’estela dels morts.
 Per redimir a la Pàtria oprimida
 No es bastaria sentir-ne el neguit.
 No n’hi ha prou amb la idea sentida:
 La llibertat cal guanyar-la amb el pit. 

Un poema una mica barroc per ser cantat, però, vaja, reflecteix un estat d’ànim: el bon humor que els embargava per encarar amb optimisme una situació de privació de llibertat que els hauria pogut ensorrar. Al capdavall, les autoritats franquistes no s’estaven d’afusellar a qui fes falta. L’aleshores vicari de Sant Adrià de Besòs, mossèn Pere Ribot, recordava les matinades de 1941 al Camp de la Bota: «El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven a els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia». Només entre el febrer de 1939 i el setembre de 1940 s’hi van executar prop de 2.800 persones. Per tant, poca broma sobre la naturalesa del règim franquista i amb les penúries dels empresonats del FNC.

No obstant això, la segura i propera victòria dels aliats va fer que l’ajuda de la SM del FNC als serveis secrets perdés significat i que, sota el seu impuls, el FNC es dediqués a fer accions de propaganda al carrer, alguna de les quals força espectacular, com la realitzada a la Sagrada Família el dia de Sant Jordi de 1945. La fi de la guerra no va suposar, però, la caiguda del règim. Al contrari, va suposar-ne la consolidació a conseqüència de l’altra guerra, la Guerra Freda, que convertiria l’Espanya franquista en una peça estratègica dels nord-americans. Com diagnosticaria amb encert Joaquín Maurín des del seu exili als EUA, «entre la dictadura de Franco y a dictadura de Dolores Ibárruri, los norteamericanos eligieron al primero». Ara ja sabem per què el dictador va romandre al seu lloc fins a la seva mort natural, de vell, el 20 de novembre de 1975. La Guerra Freda i la feblesa d’una oposició liberal democràtica va ser el cementiri de l’antifranquisme.

Davant l’evidència, el 18 d’abril de 1946 el FNC va celebrar a Dosrius, a la casa pairal de l’Esteve Albert, la Primera Conferència, envoltats per les metralladores que la SM havia disposat al voltant de la casa per protegir els reunits. Carbonell va participar en aquella reunió. L’assemblea va acabar, diu ell, «enmig de l’eufòria general […] Els delegats érem conscients que no hauríem tingut l’ocasió de reunir-nos si, en acabar la guerra, uns quants patriotes, en els camps de concentració de França, a Perpinyà i a París, enfrontant-se amb l’ambient general de desfeta, no volguessin considerar-se derrotats, no es sentissin uns vençuts: creien que Catalunya seria recuperada».

Dos mesos més tard, com a resultat d’una acció de propaganda fallida, el 13 de juny va ser detingut Jaume Martínez i Vendrell i la policia va aconseguir desarticular la SM. Es van perdre les armes, els explosius, els segells i la impremta. Un total de 12 persones van ser empresonades. S’iniciava per als militants del FNC, un període d’hibernació, de dificultats i de reflexió. L’aparell polític del FNC va impulsar la Segona Conferència Nacional el setembre de 1947 per donar continuïtat a la feina feta i mantenir viu Per Catalunya, el portaveu del partit. Fou precisament en aquesta època que el FNC va passar a estructura-se més com un partit tradicional que no pas com a moviment, que és com havia començat. Aquesta Segona conferència va tenir lloc a la casa pairal dels Cardona, a Sant Just Desvern, i hi participaren, entre molts altres, Antoni Malaret, Joan Cornudella, Antoni Andreu, Manuel Cruells, Domènech Ramon, Francesc Espriu i Pere Carbonell.

La intenció d’aquella II Conferència era fer un reajustament polític i ideològic del FNC. S’abandonà la línia de l’activisme armat i es va fer el pas cap a constituir-se en partit polític. Sense l’ajut dels aliats, sense recursos econòmics, amb una colla de militants a la presó, i amb les dificultats inherents a la repressió i la fam, el FNC entrà en una fase d’hibernació, com ha escrit Agustí Barrera. Dos dels seus militants mes destacats, Manuel Viusà (1917-1998) i Octavi Viladrosa (1922- 2004) s’exiliaren i s’instal·laren a París, on van morir. El Front, per tant, va quedar tocat i no va ser fins al 1954 que es va reprendre l’activitat, clarament política i de propaganda, sense les vel·leïtats armades d’abans.

La reorganització del FNC va convertir-lo definitivament en un partit interclassista i independentista, almenys això és el que va aprovar el Consell Nacional de l’abril del 1960. En aquesta dècada, l’advocat Jordi Casas-Salat, que ja feia temps que havia ingressat al FNC, i Pere Carbonell, aleshores gerent de l’empresa Prospex, compartien despatx al carrer de Casp, cantonada amb Pau Claris (quan encara es deia Via Laietana). Com ha explicat Antoni Malaret, aquell despatx servia de lloc de contacte i de reunió del FNC, i fins i tot serví per fer-hi cursos de direcció per a futurs càrrecs polítics formats en les files del Front. Carbonell també va fer-hi classes, segurament rememorant la seva condició de mestre. Carbonell va ser un lluitador fidel sempre al seu país, Catalunya, cosa que finalment li fou reconeguda amb la concessió de la Creu de Sant Jordi l’any 2012, quan ell ja en tenia 96.

En el llibre del 2009, Entre la política i la pedagogia, Carbonell explica les vivències dels seus dotze anys en «missió de servei» prop dels consumidors i comerciants a la Generalitat de Catalunya. D’aquesta faceta no en parlaré, perquè potser encara és massa d’hora per avaluar-la. Tanmateix, reprodueixo el testimoni de l’escriptor, historiador i polític Josep Puig-Pla, que fa cosa de dos mesos va publicar un article a El Guaita, la revista dels antics obiolistes del PSC, per explicar la coneixença amb Pere Carbonell durant els anys compartits a l’administració: «El vaig conèixer essent jo regidor de Promoció Econòmica i Fires de Mataró. El vaig tractar en reunions de treball amb comerciants i tècnics, en visites a mercats i fires i en actes socials. El seu tracte era sempre exquisit, tot i representàvem governs de signe polític oposat. La correcció institucional anava acompanyada de l’educació i el respecte. Per a mi va ser aquell avi o oncle que no vaig conèixer, i amb ell vaig aprendre maneres d’actuar i lliçons d’humanitat. Els seu esperit obert i tolerant, de patriota que per sobre d’ideologies volia sumar i no pas separar, es reflexa en les trajectòries dels seus set fills, persones compromeses i bons professionals, un dels quals, Jordi, va tenir càrrecs polítics amb el PSC (governador civil de Lleida, diputat…) i uns altres van ser membres destacats de Bandera Roja a Madrid durant la transició del franquisme. Una mostra més del seu capteniment són unes declaracions seves durant la presidència de José Montilla quan va dir que ell no l’havia votat, però que a partir de la seva elecció era “el meu president”. No tots ho deien. Pere Carbonell va ser un veritable “patriarca” del comerç i dels botiguers, els escoltava, els coneixia, els comprenia, però també els feia reflexions i els deia aquelles veritats que no agrada sentir. Pel que fa al consum va impulsar la política d’atenció als consumidors i usuaris amb visió moderna i en col·laboració amb molts i diversos ajuntaments, tot fent veure als comerciants que no anaven en la seva contra sinó que ells n’havien de ser els primers interessats».

Amb motiu també del traspàs de Pere Carbonell, Francesc Abad, un jove independentista, de la fornada de mitjan dècada dels 80, va escriure una estrada al seu blog, Dies de Fúria, per evocar el vell lluitador, al qual va conèixer a l’associació Catalunya 1640 el dia que van lliurar de la medalla Pau Claris a Joan Triadú. Hi fa un elogi molt merescut, que em servirà per acabar aquesta breu xerrada: «Un dels llibres que va escriure Pere Carbonell es diu Obrint camins a l’esperança. I parla de tots aquells anys, també de més coses, però sobretot d’aquells anys. És un llibre extraordinari, que us recomano del tot. A mi em va colpir i en vaig aprendre moltes coses. El títol està molt ben trobat. Pere Carbonell ens explica que allò que van començar a fer aquells anys no ho van fer perquè es pensessin que podien derrotar el franquisme ni que podrien assolir una Catalunya lliure. Ho van fer perquè creien que la seva obligació era, en aquella negra nit, treballar per obrir camins perquè hi pogués haver un demà. Amb el país derrotat, amb l’exili, amb la presó, amb totes les estructures polítiques i socials del país destruïdes, van creure que la seva missió era treballar, des de zero, per no ser eliminats com a poble, per mantenir la flama de la nostra voluntat de ser. Obrint camins a l’esperança.».

Moltes gràcies

Les exitoses cartes d’Heather Cox Richardson. La història del present

© Heather Cox Richardson

Heather Cox Richardson, catedràtica d’història nord-americana del segle XIX al Boston College, s’ha convertit en l’estrella de la plataforma de butlletins informatius Substack i en l’articulista independent més llegida als EUA. Cada dia, 350.000 subscriptors reben el butlletí Letters from an American, que amb tan sols 1.120 paraules (6.658 caràcters), resumeix amb una mirada històrica les notícies més destacades del moment. Les escriu després de sopar des de casa seva, a la residència familiar situada en un poble de pescadors, a la península de Maine, que té una mica més de 600 habitants. Té una indissimulada orientació progressista, però no és de cap manera un productes sectari o partidista. Són les cartes d’una nord-americana dirigides a un públic també estatunidenc en defensa de la democràcia americana. Seguint el to de la columna que ja publicaba a Salon i dels seus articles a The Guardian, Richardson analitza les notícies a través de la lent d’una historiadora, transformant els coneixements acadèmics en un llenguatge quotidià i llegible que arribi i interessi tant a professors com a lampistes o mestresses de casa.

La professora Cox Richardson, segons explicava Ben Smith es un article a The New York Times, ha obtingut gairebé un milió de dòlars de benefici amb les subscripcions mensuals de 5 dòlars per participar a la seva secció de comentaris, que són atesos i respostos per l’autora diàriament. La subscripció anual té un cost de 50 dòlars. Se serveix de Twitter i Facebook per difondre el seu missatge. Cap altra historiadora del món deu poder presentar un balanç tan positiu, en termes dineraris, com aquest, excepció feta dels llibres de Yuval Noah Harari. A què es deu aquest fenomen tan inusual en els ambients acadèmics? Cox Richardson ho atribueix al fet, dit en paraules seves, que “estem en un moment d’inflexió de la política nord americana i una de les coses que passa en aquest moment és que molta gent es torna a implicar en la política”. Però és que, a més, molts d’aquests nord-americans “conscienciats” són dones de l’edat de la doctora Richardson, de 58 anys, que defugen les interpretacions reduccionistes de la realitat que els arriben mitjançant les xarxes socials. La professora Cox Richardson ha sabut crear un ambient de comunitat que la fa propera al lector i els proporciona arguments. Les seves anàlisis no estan condicionades per la necessitat d’obtenir diners de la publicitat mitjançant titular escandalosos i notícies que generin clics.

Com explica Ben Smith, Letters from an American no és l’única proposta d’aquest tipus, que es podria qualificar de periodisme independent, totes les quals estan desvinculades, per tant, dels interessos publicitaris i financers del mitjans de comunicació convencionals. És previst que a mitjan del 2021 aparegui Capital B, un nou mitjà dirigit a un públic negre i impulsat per dues dones afroamericanes: Lauren Williams i Akoto Ofori-Atta , mentre que Outlier Media, de Detroit, és una plataforma local que es distribueix mitjançant missatges de text i que es planteja com un mitjà que reti comptes als ciutadans. Totes aquestes propostes arriben a un gran nombre de persones per una via poc habitual, sense infraestructures ni grans plataformes mediàtiques, sinó aprofitant els recursos existents al mercat per difondre butlletins. “Si comences a fer coses per diners, aquestes coses deixen de ser autèntiques” —declara Cox Richardson. I tanmateix, la seva proposta li ha fet guanyar molts diners perquè ha sabut captar la fidelitat d’uns subscriptors que no se senten decebuts amb el producte que reben puntualment cada matí

Cartografiar la vida dels escriptors

Oriol Izquierdo (@oriolil)

Espais escrits

La representació cartogràfica i digital de les expressions literàries és cada vegada més comú entre els impulsors de les humanitats digitals. El 2006 va néixer el Mapa Literari Català. Ara, l’associació Espais Escrits rellança l’MLC amb el qual s’ofereix la possibilitat de recórrer 84 rutes literàries, tant virtuals com practicables, que ens transporten a 2450 espais escrits per 103 autors. Aquest mapamundi reivindica el vincle entre escriptor, territori i llengua. 

Hi ha tres veritats absolutes de l’experiència literària que encara que puguin semblar contraposades no ho són, sinó que es complementen. La primera diu que l’obra literària és autònoma, o sigui que diu a cada lector el que cada lector és capaç de fer-li dir, sense cap altra intervenció que l’acte de la lectura. Segons la segona, l’autor d’un text sempre s’hi mostra ell mateix, encara que tingui la pretensió d’amagar-se’n o d’amagar-s’hi. I la tercera veritat és que tot autor escriu la seva obra en un espai i un temps concrets. El Mapa Literari Català d’Espais Escrits posa la segona i la tercera d’aquestes veritats literalment sobre el planisferi, i ens repta a posar en pràctica l’altra veritat, la primera, una vegada i una altra. I ho dic per experiència.

Perquè he tingut la sort, per no dir-ne el privilegi, d’haver rebut l‘encàrrec d’incorporar alguns autors a aquest Mapa. Cosa que m’ha obligat a cartografiar-ne la vida, és a dir que n’he hagut de rellegir els textos des de les coordenades geogràfiques concretes tot resseguint-hi la biografia dels escriptors.

Que com es fa, això? Per assajar de sortir-me’n he començat cada vegada per escollir deu o dotze indrets relacionats amb moments significatius de la vida de cadascun dels autors i els he mirat de connectar amb textos concrets. I, alhora, en cada cas, he intentat aconseguir, amb el conjunt, no només un trajecte biogràfic sinó també, tant com ha estat possible, una antologia mínima de l’obra i una síntesi del seu sentit general.

En algun cas l’autor ho posava, aparentment si més no, prou fàcil. L’obra literària de Teresa Pàmies, per exemple, té un caire principalment autobiogràfic, fins i tot quan escriu ficció, i ho és tant que gairebé permet de pressuposar la relació entre vida i obra, entre una o altra anècdota biogràfica i tots i cadascun dels textos. Es podria dir, exagerant ben poc, que tots els escrits de la Pàmies es poden ubicar en un punt concret del mapa relacionat amb la seva biografia. Aleshores la qüestió va ser saber ser prou selectiu per reduir-ne la trajectòria vital i literària a només una desena de punts, i triar-los intentant un equilibri insegur entre les obres més conegudes i els textos menys previsibles.

Una cosa semblant podria explicar dels casos de Sagarra, de Riba o de Carner, però em fixaré en una altre aspecte que aquests tres autors comparteixen. N’hi hauria hagut prou de pouar en la seva poesia per omplir el mapa de referències de tots ells, però tots tres van ser molt més que poetes: traductors, narradors, assagistes, polemistes, agents actius de la cultura del seu temps… La selecció de textos, en aquests casos, pretén tenir un cert to antològic, representatiu si voleu de la riquesa i la complexitat de cadascuna de les figures. I ho fa jugant sempre, com hem dit en el cas de Teresa Pàmies, mirant de combinar els textos més coneguts i que no hi podien faltar amb d’altres d’ocults i tot. Això comporta, a més, que la selecció sigui en cada cas, forçosament, una entre tantes altres de possibles. I és que el Mapa Literari Català, ni que idealment volguéssim imaginar-lo exhaustiu, és per força sempre parcial, sempre obert, sempre ampliable.

Tot un altre repte és el que presentava una poeta com Montserrat Abelló. Abelló escriu una poesia despullada de tota anècdota: una de les seves característiques més constants és l’exercici d’estitlització amb què va llimant de les paraules gairebé tota referencialitat concreta, biogràfica, històrica. Amb ben poques excepcions, com ara el poema sobre el retorn de l’exili o els que dedica al pare i a la mare. Doncs, fins i tot en el cas de Montserrat Abelló, l’obra llegida des del mapa permet traçar, ni que de vegades sigui amb certa generositat per part del lector, les connexions que calen per cartografiar-la també.

I això deu ser perquè, molt probablement, aquelles tres veritats a què em referia al principi no coneixen, si fos possible dir-ho, cap excepció.

Oriol Izquierdo és escriptor i professor de Llengua i Història de la Literatura a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la URL.

Neix la Internacional Progressista

Des que el 1864 es va crear l’Associació Internacional de Treballadors, la voluntat d’agrupar-se internacionalment ha estat constant. El 1889 diversos partits socialistes i socialdemòcrates van crear la II Internacional, de la qual el 1919 se’n despendria la III Internacional, a cavall de la Revolució d’Octubre. La dissidència trotskista va fundar la IV Internacional el 1938. Artistes i intel·lectuals també han promogut organitzacions internacional amb la intenció de canviar el món. El 1957, per exemple, es va crear la Internacional Situacionista, la intenció de la qual va quedar reflectida en el Rapport sur la construction de situations, redactat per Guy Debord. Ara un nodrid d’intel·lectuals, professors i artistes han fet una crida a organitzar la Internacional Progressista. Aquí presentem la traducció catalana (feta per Agustí Colomines) de l’article que el seu coordinador va publicar per presentar la iniciativa.

David Adler (@davidrkadler) – coordinador general de la Internacional Progressista

https://progressive.international/

Mai la solidaritat internacional no havia estat tan necessària i alhora tan absent. La crisi de la Covid-19 s’agreuja a tot arreu, colpejant amb més força els pobres del món. Mentrestant, el capitalisme de la catàstrofe s’expandeix, ja que els especuladors financers i les empreses transnacionals tracten de treure profit de la pandèmia. Rere seu s’hi amaguen les forces de l’extrema dreta, que exploten la crisi per imposar un programa d’intolerància i xenofòbia.

I no obstant això, en aquesta conjuntura històrica l’internacionalisme ha desaparegut de l’acció política.

La pandèmia ha posat al descobert els defectes fatals de la “hiperglobalizació”: el col·lapse de la producció arriba “just a temps” —quan la disminució de la capacitat de l’Estat és evident i el sector públic està erosionat per més de mig segle de privatitzacions—, i ha devastat les respostes nacionals a la crisi sanitària.

Tanmateix, l’anunci del qual tothom es fa ressò que l’Estat-nació torna, no posarà fi a la pandèmia ni impedirà que les seves conseqüències polítiques enforteixin la força de l’extrema dreta. Al capdavall, la majoria dels estats del món no tan sols no tenen els equips mèdics bàsics, sinó que tampoc no disposen dels diners necessaris per adquirir-los. Per a la gran majoria de la humanitat, l’internacionalisme no és un privilegi, sinó una necessitat bàsica. “La il·lusió més perillosa”, escriu Mike Davis, “és la nacionalista: que una depressió global pot ser evitada per una simple suma de respostes nacionals independents i descoordinades”.

“Només un front internacional comú pot igualar l’escala de les nostres crisis, recuperar les nostres institucions i derrotar un nacionalisme autoritari creixent”.

Per això, l’11 de maig del 2020 hem anunciat l’aparició de la Internacional Progressista, una iniciativa global amb la missió d’unir, organitzar i mobilitzar les forces progressistes de tots els mons.

El desembre del 2018, el Moviment per la Democràcia a Europa (DiEM25) i l’Institut Sanders van fer una crida oberta per formar un front comú en la lluita contra les forces agermanades del feixisme i del fonamentalisme del lliure mercat. “Ha arribat l’hora que els progressistes del món s’uneixin”, proclamava aquesta crida oberta. L’any següent a la crida es va viure una “Onada de Protesta Global”. De Delhi a París, de Santiago a Beirut, els ciutadans es van alçar per defensar la democràcia, exigir un nivell de vida decent i protegir el planeta per a les generacions futures.

Només un front internacional comú pot estar a l’altura de la magnitud de les nostres crisis i per empènyer per recuperar les institucions i derrotar un creixent nacionalisme autoritari.

El 2020 és l’any en què unim aquestes protestes disperses en una Internacional Progressista, de cara a reunir activistes i promotors, sindicats i associacions veïnals, partits polítics i moviments socials per construir una visió compartida de la democràcia, la solidaritat i la sostenibilitat. El llançament de maig dona vida a aquesta plataforma, i convida persones i organitzacions de tot el món a convertir-se en membres de la Internacional Progressista per construir plegats aquest moviment.

La Internacional Progressista compta amb el suport d’un Consell Provisional de més de 40 assessors, entre els quals destaquen Katrín Jakobsdóttir, Fernando Haddad, Aruna Roy, Noam Chomsky, Vanessa Nakate, Vijay Prashad, Carola Rackete, Yanis Varoufakis, Elizabeth Gómez Alcorta, Pierre Sané, Naomi Klein, Varshini Prakash i molts altres. El setembre d’enguany, el Consell es reunirà en la Cimera inaugural de la Internacional Progressista a Reykjavík (Islàndia), gràcies a les gestions de la primera ministra islandesa i del Moviment Verd d’Esquerra, amb l’objectiu d’analitzar els desafiaments del segle XXI i examinar les propostes dels membres de la Internacional Progressista per definir una estratègica compartida.

Mentrestant, les activitats de la iniciativa recolzen en tres pilars. El Moviment vol forjar una xarxa mundial d’activistes i emprenedors que puguin coordinar el treball superant les fronteres. El Pla convoca activistes, pensadors i professionals per desenvolupar un programa polític encaminat a assolir un ordre internacional progressista. La xarxa ofereix un servei de connexió per a les forces progressistes del món, associant-se amb publicacions d’arreu per fer accessibles a una audiència global les iniciatives de base. L’objectiu d’aquest tasca compartida és construir, a partir dels esforços del passat —i d’aprendre les lliçons tant dels èxits com dels fracassos—, una nova organització internacional.

A diferència de les anteriors internacionals, la Internacional Progressista no es limita a ser una mera organització o un mitjà de  lluita. Els partits polítics no tenen el monopoli de l’organització política, i una internacional del segle XXI ha de reflectir la diversitat d’associacions que existeixen avui. És per això que l’objectiu de la Internacional Progressista és reunir totes les forces progressistes —des dels sindicats i les organitzacions de veïns fins als moviments d’alliberament i les publicacions clandestines— per contribuir a bastir aquest front comú.

A diferència dels fòrums anteriors, la Internacional Progressista creu que les xarxes socials no són suficients per organitzar-se. De la mateixa manera que amb les anteriors internacionals van avançar les demandes d’una setmana laboral més curta i la fi del treball infantil, la Internacional Progressista pretén desenvolupar una visió política pragmàtica per transformar les institucions actuals.

A diferència dels moviments socials del passat, la Internacional Progressista es planteja construir una infraestructura duradora per fomentar l’internacionalisme. En comptes de dependre de campanyes i peticions temporals, la Internacional Progressista s’esforçarà per ser una institució permanent que pugui unir les forces progressistes i donar-los suport per construir un poder alternatiu a tot arreu.

Les ambicions d’aquesta iniciativa són indubtablement grans —tan grans com exigeix la crisi actual—. Però la Internacional Progressista només serà poderosa si obté el suport de la gent. Per recuperar el món després de la Covid-19, necessitarem un poderós moviment de forces progressistes. En conseqüència, uniu-vos a la Internacional Progressista i treballeu amb nosaltres per construir aquest front comú.

Crida publicada el 12 de maig de 2020