A favor de Lluís Companys

El 13 d’agost de 1940, els agents de la Gestapo van capturar el MHP Lluís Companys a La Baule-les-Pins (França). Allí va començar el camí cap al suplici de la tortura i el posterior afusellament, el 15 d’octubre de 1940. Amb motiu d’aquesta commemoració hem volgut reproduir un breu article que el professor Agustí Colomines va publicar el 3 de juny del 2013 al desaparegut diari digital elsingular.cat. En alguns aspectes, aquest article és premonitori. El franquisme rebrota entre antics comunistes i socialistes espanyols degut a la difusió d’un nacionalisme espanyolista xenòfob.

Lluís Companys el dia que va retornar a Barcelona després de la victòria del Front d’Esquerra el 16 de febrer de 1936.

Les bajanades que deixa anar darrerament el periodista Hermann Tertsch, un exmembre del Partit Comunista d’Euskadi reconvertit a l’espanyolisme per la via del Foro de Ermua, són avui una mostra més de les posicions radicalment reaccionàries que predominen en la política espanyola. No és ell sol, ni tots els reaccionaris són de dreta, però aquesta mena de personatges es multipliquen dia a dia. L’última bestiesa que ha dit Tertsch és que Lluís Companys va ser com Franco, un colpista. La ignorància és atrevida, sobretot si va tenyida d’una passió política més pròpia dels anys trenta que de l’actualitat.

arnerCom va escriure l’enyorat Josep Termes, Lluís Companys va protagonitzar tres moments polítics que, certament, van ajudar a configurar-lo com a mite de la història de Catalunya. En dos d’aquests moments, el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936, va tenir-hi un protagonisme que és la font de les grans discussions que provoca la figura històrica presidencial, fins al punt d’entelar el tercer moment històric: el seu afusellament el 15 d’octubre de 1940. La figura del president màrtir va néixer aleshores. Sense aquests tres episodis, la resta de la seva vida d’agitador polític no sobrepassa el nivell dels grans dirigents de l’esquerra catalana d’aquell temps. Sense aquests tres episodis, per tant, Companys no seria superior a Francesc Macià, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Carner, Pere Coromines, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Salvador Seguí o Joan Peiró. Ni com a periodista de La Lucha, ni com a advocat d’obrers, ni com a assessor del moviment rabassaire, Companys no va destacar molt, tot i que la tesi de Josep M. Ortiz Arilla, del 2010, ressalta la notorietat de la faceta de periodista de Companys que fins ara no s’havia valorat prou. Fins a la Segona República, la carrera institucional de Lluís Companys era pobra: va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, però per poc temps, i diputat per Sabadell a resultes de l’assassinat de Layret. Durant la República, fou Governador Civil de Barcelona, president del Parlament de Catalunya i Ministre de Marina, un càrrec més aviat exòtic. En cap d’aquests càrrecs no va destacar gaire. Fins que no fou nomenat president de la Generalitat, Companys havia viscut a l’ombra, primer, de Francesc Layret, i després, un cop unificat el republicanisme amb la creació d’ERC, de la de Francesc Macià, la figura mítica del qual arrencava dels fets de Prats de Molló. Però la mort heroica de Companys encimbellà el president-màrtir a la categoria de símbol de les llibertats de Catalunya.

“Si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime.

Lluís Nicolau d’Olwer

El que ha dit Hermann Tertsch amb relació a Companys no és nou ni va inventar-s’ho Pío Moa, aquest exterrorista del GRAPO que és avui el paladí de l’extrema dreta historiogràfica espanyola. Tot arrenca de la injusta i agra reflexió de Francesc Cambó en les seves memòries: “L’afusellament fou un immens error de Franco. Injust? Ell, el 6 d’octubre del 1934 havia comès igual delicte que els militars i fou indultat. El 1936 ell féu afusellar tots els militars revoltats”. La ràbia de Cambó no té perdó, atès que no va escriure aquestes línies a cop calent, sinó a l’exili després d’haver sufragat econòmicament la revolta militar dels “nacionals”. És evident, però, que molts lligaires van fer de Companys l’ase dels cops perquè van patir les conseqüències de la persecució indiscriminada i brutal de les patrulles de control i dels escamots que la Generalitat presidida per Companys no va escapçar. Però l’envestida de Cambó no va ser compartida per altres, diguem-ne, “moderats”. El republicà Lluís Nicolau d’Olwer, un exlligaire i membre d’Acció Catalana Republicana que el 1936 va arribar a ser Ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya tot i ser un reputat hel·lenista, va donar una visió de Companys contrària a la de Cambó, també condicionada precisament per l’afusellament: “si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime. Just i àdhuc diria necessari. Si, bandejant per una estona les nostres diferències donem caliu a allò que ens és comú i ens agermana, una llengua i una bandera elles totes soles no fan un poble. Sense l’esperit nacional, és a dir, el sentiment solidari, el desig de convivència, l’anhel de realitzacions comunes, la llengua és només un vehicle de picabaralles i la bandera un element decoratiu. Si això ens arribés Catalunya ja no fora sinó un record a les planes de la història i un nom damunt les cartes geogràfiques. Sense aquell esperit, la commemoració de la mort del nostre president només seria una data inscrita d’esma al calendari i tan se valdria esborrar-la’n”. Si Nicolau d’Olwer era un liberal en una època en què no n’hi havia ni a Catalunya ni a Espanya, qui fou el seu secretari i destacat assagista, Domènec de Bellmunt, pseudònim de Domènec Pallerola i Munné, va explicar-nos com va percebre la generació dels exiliats l’afusellament de Companys: “una figura popular que arribà a l’emigració cansada, decebuda, gairebé exhaurida per uns anys de lluita incessant, s’aixeca de la seva tomba al damunt d’una muntanya sinistrament simbòlica i pren proporcions gegantines de bandera, de símbol, de màrtir de la pàtria. Lluís Companys ja no és el Lluís Companys que nosaltres coneguérem. Ens l’ha pres la història, la llegenda, el mite […] Lluís Companys, que sabé viure com un lluitador, sabé morir com un heroi, com un màrtir de la pàtria. La seva figura i el seu nom han pres ja l’aurèola i la puixança mística dels grans immortals. I esdevingut estel, esdevingut bandera, esdevingut esperit pot fer el miracle de la resurrecció catalana, de la renovació catalana en una pàtria unida, vigorosa i digna”.

La història és sempre complexa i no lliga bé amb el format de les tertúlies. La història és argument i recolza en fets. Companys no es va revoltar contra ningú el 6 d’octubre de 1934. Va promoure, això sí, un acte d’insurrecció institucional quan no li calia, atès que ostentava el poder a Catalunya, el qual va conseqüència del pacte d’ERC amb el PSOE i l’esquerra espanyola que era al darrera de la revolta minaire d’Astúries. Companys no pretenia enderrocar la República ni separar-se’n. Ja sabem com va acabar el Sis d’Octubre. En produir-se els esdeveniments, la resposta popular va ser mínima i el general Domènec Batet aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d’efusió de sang. La dreta i alguns sectors militars no van perdonar mai a Batet que actués amb tanta contenció, fins al punt que aquest general, que havia estat cap de la casa militar del president Niceto Alcalá-Zamora, va ser condemnat a mort pels franquistes en un consell de guerra sumaríssim i va ser afusellat sense contemplacions el 18 de febrer de 1937. Paradoxes de la política i de la historia, oi? Companys i Batet, els dos protagonistes d’aquell Sis d’Octubre que fa dir bestieses a Hermann Tertsch van ser afusellats per ordre de la mateixa persona: Francisco Franco, el colpista de veritat. L’únic colpista dels anys 30, si exceptuem l’intent de cop d’Estat del 10 d’agost de 1932 protagonitzat pel general José Sanjurjo, el que es coneix com la Sanjurjada. Sanjurjo i Franco van compartir de nou les ànsies d’acabar amb la República l’estiu del 1936. Sanjurjo va morir el 20 de juliol d’aquell estiu en circumstàncies encara no del tot clares, Franco, un cop guanyada la guerra, es va convertir en el dictador que va tenir-nos oprimits fins a la seva mort el 1975. Va començar afusellant polítics demòcrates i va acabar de la mateixa manera. La desgràcia és que, al cap de quatre dècades, l’herència intel·lectual franquista triomfi avui entre els extremistes de tot pelatge de Madrid.

Pàtria i progrés

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.