Arxiu d'etiquetes: Jaume Vicens Vives

En memòria del professor Nazario González (1928-2023)

Publicat el per
Respon

Lluís Ferran Toledano González (@cantonalista17)

El proppassat divendres, 13 de gener, va morir a Sant Cugat del Vallès, a noranta-cinc anys, qui va ser professor del departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, Nazario González González. Membre de la Companyia de Jesús, estudià a la facultat de Teologia d’Oña i d’Inssbruck, i Història a la Universitat de Madrid, entre el 1951 i 1956, amb qualificacions brillants. Es doctorà el 1957 amb una tesi de geografia urbana sobre la seva ciutat nadiua, Burgos, gràcies al mestratge del seu director Manuel de Terán, i que fou molt apreciada per Jaume Vicens Vives que la valorà com una obra “exemplar”, tant pel que feia a la recerca arxivística com pel mètode utilitzat. El 1961 quedà adscrit a l’Institut Juan Sebastián Elcano del CSID, i des de 1963, va ser encarregat de curs d’assignatures de geografia humana a la Universidad de Madrid. Aleshores ja mostrava un gran interès per la formació en història dels futurs periodistes. El 1967 fou professor Agregat a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i el 1974 guanyà una plaça de catedràtic a la Facultat de Filosofia i Lletres de La Laguna.

Finalment, dos anys després, recalà a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va ser degà a Ciències de la Informació (1981-1982) i de la Facultat de Lletres (1986-1987) i, en l’última etapa, professor Emèrit des del 1998. Mogut per la innovació docent, publicà La Historia Contemporánea en la Universidad (Universitat de Barcelona, 1970); exercí, entre 1979 i 1985, la tasca de Coordinador de COU per als centres adscrits a la UAB, i més endavant coordinà l’assignatura d’Història del Pensament Polític i Social. Va dirigir més d’una desena de tesis doctorals i impulsà la divulgació històrica a través de la revista Historia y Vida. Es fixà particularment en aspectes d’història cultural, d’història politicoelectoral, d’història de les idees i del procés de convergència europea, com ho palesà la publicació del seu llibre Los derechos humanos en la Historia (Servei de Publicacions de la UAB, 1998). 

Significativament, el professor Nazario González, fou homenatjat per seixanta-set companys de les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona, respectivament, en un volum titulat Profesor Nazario González: una historia abierta (Edicions i publicacions de la UB, 1998), una obra impulsada per una comissió formada per les professores Irene Castells, Arantxa Otaegui, María Ángeles Pérez Samper, Maria Teresa Martínez de Sas, i els professors Ramón Casterás, José Luis Martín Ramos, Antoni Moliner Prada i Juan José Jacob Calvo. Ens ha deixat un professor que va ser afable amb els estudiants, que va practicar el consens com a responsable de la Facultat, i que fou molt considerat fins i tot amb els joves professors que, com el que subscriu aquestes línies, va ser acollit al seu despatx i va rebre el caliu humà i acadèmic. Moltes gràcies, Nazario.

El pes de la història

Publicat el per
Respon

per @Agustí Colomines

El pes de la història 7, © Miquel Serratosa

Perdre no et fa culpable. Et converteix en víctima, si de cas. Normalment, qui ho determina és l’intèrpret. O sigui, l’historiador. Va escriure Vicens Vives que la història no es fa, sinó que es refà, perquè l’evolució de la societat, de vegades lligada a les “descobertes” documentals i d’altres a la reinterpretació del que ja es coneixia, permet que la historiografia avanci en benefici del coneixement històric. No els avorriré amb els debats sobre què és la història. Retinguin tan sols que l’horror de l’Holocaust no necessita cap nota a peu de pàgina per demostrar que va existir. És història viva i Auschwitz, un dels espais del terror viscut per milers i milers de persones que ningú té el fetge de tractar com una estadística. Només els negacionistes, normalment identificats amb la ideologia del perpetrador, en neguen l’existència. Com els turcs neguen, encara ara, el genocidi dels armenis. Els vencedors, els que dominen l’estat, reinterpreten els fets per justificar la nova realitat. Els constitucionalistes del 78 han fet el mateix amb relació a la legitimitat de la monarquia borbònica, oblidant que Alfons XIII va caure després d’unes eleccions i que Joan Carles I va esdevenir rei de la mà d’un dictador.

Totes les històries són problemàtiques, de la mateixa manera que totes les històries tenen episodis mistificats pels intèrprets. Des dels temps d’Heròdot, l’anomenat “pare de la història”, que és així. Hi va haver un temps, cap al final dels anys seixanta del segle passat, que l’optimisme cientifista va portar l’historiador francès Le Roy Ladurie a proclamar als quatre vents que l’historiador del demà seria programador d’ordinadors o no seria. Era una exageració, és clar, però sintetitzava la reacció d’alguns historiadors davant la historiografia romàntica, predominant fins llavors. Aquesta historiografia, a la qual s’atribueix, amb raó, falsejar les històries nacionals, és la que va mitificar, també, la nota a peu de pàgina. La prova estava al peu del relat d’un fet. Aportava veritat. Citar en una nota a peu de pàgina la sentència dels Nou de l’1-O no aporta ni un gram de veritat als fets ocorreguts. Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric. Determinar qui és el culpable en un dels episodis reals que ens ofereix l’excel·lent programa Crims és tan incert com desbrossar el passat. Cal aplicar-hi la lògica, trobar indicis i deduir-ne els fets. Excepte en els casos en què l’acusat ha estat atrapat in fraganti, la majoria de les sentències judicials es basen en un procés incriminatori inductiu. O sigui perquè l’investigador remunta de la part al tot, del particular al general, de l’efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.

Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric

Totes aquestes cabòries em van assaltar arran de la lectura de dos articles del catedràtic emèrit d’Economia de la Universitat de Navarra Alfredo Pastor. En el primer, “Pobles feliços”, ja va deixar anar una afirmació tan inexacta com la que jo podria dir si m’inventés una regla econòmica: “El motlle de la història romàntica ha estat l’adoptat per generacions d’historiadors a Catalunya, i els seus fruits han servit d’aliment al catalanisme i, més recentment, al moviment independentista”. Això li serveix per afirmar, molt legítimament, perquè en una democràcia les opinions polítiques haurien de ser lliures per a tothom, que la història “oficial” a Catalunya “és un gran obstacle perquè puguem viure en pau i dedicar-nos al que importa”. Es veu que només uns quants, els elegits, saben què és el que importa i per això volen imposar la seva veritat. En el segon article, “Una falsa premissa”, que estava una mica més ben elaborat, insistia en la seva tesi sobre els efectes malèfics de la història romàntica de Catalunya “inventada” pels historiadors. Per ell, aquesta història ha provocat en els catalans “una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l’escola o a les lectures”. La cultura de la cancel·lació amb la qual es combat la interpretació occidental del colonialisme també deu ser producte de l’amargor i el ressentiment de l’indigenisme. I si fos així, qui s’atreveix ara a dir que no hi tenen dret? L’extrema dreta i el nacionalisme espanyol. Té la mateixa intenció identitària que el govern municipal Colau-Collboni decidís treure de la plaça de Correus l’estàtua del negrer marquès de Comillas, que la decisió del president Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí d’instal·lar la seva oficina europarlamentària a Barcelona en l’última casa que es va mantenir dempeus al barri de la Ribera després de la destrucció del 1714. Joan B. Culla va replicar els arguments de Pastor amb l’article “La història com a obstacle?”, publicat al mateix diari. M’adhereixo al que hi exposava el professor Culla. No en modificaria ni una coma per demostrar, si és que té sentit haver de tornar a explicar una cosa tan bàsica, que els catalans independentistes no ho són perquè estiguin empatxats d’una història “oficial” que els ha convertit en gent infeliç i amargada. Si lluiten per estat propi és perquè tenen en contra l’estat al qual pertanyen per força.

Goso explicar alguna cosa més sobre aquesta història romàntica que ens fa posar de mal humor. El tall en la tradició historiogràfica que va comportar la Guerra Civil va ser monumental. Ferran Soldevila va desaparèixer de les aules, primer depurat per la historiografia feixista, que inclús el va fer fora de la universitat, i després, a partir dels anys seixanta, per una historiografia marxista que s’alimentava de l’Escola dels Annals i de Pierre Vilar. Si Pastor hagués llegit l’excel·lent biografia, Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (Editorial Afers), que Enric Pujol va publicar el 1995, sabria fins a quin punt Soldevila es va convertir en una presència ignorada després de 1939. Malgrat la seva importància com a historiador, reconeguda per dos baluards del marxisme historiogràfic català, Josep Fontana i Eva Serra, se li continua penjant la llufa d’un pretès romanticisme. La història que s’ensenya a l’escola és més filla de Vicens Vives, Pierre Vilar i Josep Fontana que no pas de Ferran Soldevila. S’han imposat més la tesi ideològica de Jordi Solé Tura sobre els orígens burgesos del catalanisme que no pas la de Josep Termes que, amb dades, en reivindicava l’origen popular. Per tant, és impossible que l’independentisme hagi crescut a Catalunya per una recreació nacionalista de la història, per rebregar-se constantment en el “dolor”. En el context del procés, Fontana va publicar un llibre que Pastor no sé si ha llegit: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014). Deu ser l’únic llibre del mestre Fontana que no ha estat traduït al castellà. I no ho va ser per voluntat pròpia, perquè, com va confessar-me ell mateix el dia de la presentació, a Espanya aquest llibre no seria ben rebut. Internament em vaig dir que Fontana, l’historiador de referència de la historiografia marxista, no volia carregar amb el pes de la recriminació que havia hagut de suportar Soldevida. Fontana hauria sigut titllat d’identitari, com tots els romàntics.

Fa molts anys que la FAES, la fundació que Aznar va crear amb diners públics a través del PP, va començar una ofensiva contra la història de Catalunya. Hi convidava historiadors catalans declaradament contraris al catalanisme per difondre, precisament, la tesi que sustenta Pastor, qui també ha participat en algun d’aquests aquelarres aznarians a pesar d’haver estat secretari d’Estat d’Economia del darrer govern de Felipe González. Que l’Estat aconseguís derrotar l’independentisme l’octubre del 2017 amb una altra onada de repressió, només referma allò que el general Prim va denunciar el 1851 al Congrés dels Diputats. Tot i que el comte de Reus havia fet bombardejar la rebel Barcelona obrera el 1843, al cap de vuit anys no s’estava de denunciar la tendència de l’Estat a discriminar Catalunya, a promoure-hi la repressió indiscriminada i a sotmetre-la als estats d’excepció (nota al peu: DSCD, núm. 64, 27/11/1851). A Notícia de Catalunya, Vicens Vives va escriure que “no s’ha fet mai el càlcul de la duració de l’estat de prevenció o de guerra a Catalunya; però crec no errar-me gaire en afirmar que dels vuitanta-sis anys que s’escolen entre 1814 i 1900 més de seixanta foren d’excepció”. Si hi afegim les guerres i les dictadures, l’excepció ha estat més la norma que no pas la normalitat. No és romanticisme apuntar-ho. És un fet real, com que mossèn Cinto va ser enterrat en olor de multituds mentre a Catalunya l’Estat hi havia declarat la suspensió de les garanties constitucionals. L’1-O els policies nacionals van estomacar de valent els defensors de les urnes i amb l’aplicació del 155 els constitucionalistes van suprimir l’autonomia. Són fets i no pas paraules romàntiques.

Article del nostre investigador principal, publicat a elnacional.cat, 04/11/2021

La il·lusió d’una autonomia: Llums i ombres de la Mancomunitat de Catalunya

Publicat el per
Respon

“La Mancomunitat va suposar una victòria del catalanisme i va propiciar un canvi transcendent en la societat catalana de principis del segle XX”

Andreu Navarra (@AndreuNavarra)

Editorial Afers, 2019

L’any 1914, una estructura supraprovincial va permetre que Catalunya tornés a exercir cert nivell d’autogovern sobre els seus assumptes interns. Heus aquí el que va ser la Mancomunitat catalana, fonamentalment comandada per dos líders ben diferents, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre 1914 i 1923: una entitat que, a la pràctica, no va aconseguir cap mena d’autonomia política perquè en cap moment no va sobrepassar les competències que ja eren en mans de les quatre províncies que la formaven, però que van tornar a posar sobre el mapa diverses realitats concretes: en primer lloc, la realitat “Catalunya” comptava amb alguna mena de rètol diferenciador, dos segles després de l’eliminació de les institucions de la Corona d’Aragó; en segon lloc, hi havia un líder polític administrant diners des d’una posició de lideratge modernitzador, i no era poca cosa aquesta.El volum L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanism (Editorial Afers, 2010) té molts encerts: en primer lloc, acull estudiosos i historiadors de molt diversa procedència ideològica, sense preguntar qui és qui i sense menystenir la interpretació de ningú, i això és exemplar en els temps que corren. En segon lloc, pot servir de presentació molt completa per al públic que vulgui fer-se una idea exacta, no només del que va ser la Mancomunitat de Catalunya des d’un punt de vista cultural, identitari i transformador dels serveis públics, sinó de moltes altres implicacions (esportives, artístiques, bèl·liques) que especificarem a continuació. 

Al treball que obre el volum “Mancomunar-se. Com anar d’un tecnicisme jurídic a una institucionalitat nacional catalana”, Enric Ucelay ofereix un resum extens de molts termes implicats: “Mancomunitat”, però també “regió” o “catalanisme”; es capbussa en obres lexicogràfiques diverses i en textos jurídics, i n’extreu detalls molt reveladors. Per exemple, el concepte que se’n va fer Cambó (“qui “va intentar utilitzar la Mancomunitat com a trampolí, primer, a l’agost de 1917, per a imposar a Espanya un sistema parlamentari sense intervenció de la Corona, camí d’una regionalització general de les Espanyes”), o el detall de quan el 22 d’abril de 1931, la Segon república espanyola, acabada de néixer, va rescatar un terme medieval, “Generalitat”, per dotar d’autogovern la regió catalana, i ho va fer a partir de la legislació abolida l’any 1925, recuperant la unió de quatre diputacions provincials. Tot i que en aquell procés constituent Catalunya sí que assoliria el que no va poder aconseguir entre 1918 i 1919, és a dir, sobirania política pròpia, autogovern real i no només aparent com amb la Mancomunitat.    

A “La llarga campanya en demanda de la Mancomunitat”, Santiago Izquierdo Ballester inicia el seu relat el 21 d’abril de 1907, moment en què la Solidaritat Catalana aconsegueix un èxit clamorós en les eleccions legislatives.  El president de l’Executiu espanyol, Antoni Maura, líder del Partit Conservador, presentava el 7 de juny el seu Projecte de Llei de Reforma de l’Administració Local, projecte que naufragaria, però que deixaria sobre la taula la possibilitat que les províncies que ho demanessin poguessin mancomunar-se per a gestionar i dinamitzar els seus propis recursos i serveis. Una possibilitat que rebutjaven prohoms del Partit Liberal, especialment Segismundo Moret i José Canalejas. Izquierdo especifica quina va ser l’actitud de cadascun dels cabdills liberals del Congreso: des de Maura a Moret passant per Romanones, Canalejas, García Prieto, Dato i Sánchez Guerra, tots els que vam anar desfilant pel poder fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera.  Puntualitza també el paper dels lerrouxistes, que van quedar aïllats en el rebuig a la Mancomunitat, segurament perquè hi van veure un òrgan administratiu que no podrien controlar.

Finalment, el 18 de desembre de 1913, manant el conservador Dato, s’imprimia el decret que permetia el naixement de la Mancomunitat, que es va poder constituir solemnement en abril de 1914. La seva tramitació, doncs, havia tardat set anys. Izquierdo tanca el seu capítol copiant íntegrament el discurs que Prat de la Riba va pronunciar en prendre possessió de la presidència de la Mancomunitat, un important text, ple d’optimisme i ple també d’orsisme, on quedava clar el desig de les corporacions i formacions polítiques per recuperar els seus destins propis.

Josep Pich i José Contreras repassen les reaccions estatals al projecte mancomunitari a través de la publicació El Año político, que redactava el ferotge anticatalanista Fernando Soldevilla Ruiz. L’anàlisi de la seva prosa política exemplifica singularment les pors dels polítics més centralistes, obsessionats amb la idea que estaven a punt de vèncer un grapat de “separatistas” i atemorits davant la idea que el castellà perdés terreny i usos en la nova administració catalana.

A “La Mancomunitat com a teatre polític”, Enric Ucelay treballa amb una idea que aplica, no només sobre les ficcions d’un poder propi que van saber escenificar els polítics catalanistes de l’època, sinó també sobre la teatralitat que qualsevol forma de poder polític necessita per a ser percebut amb credibilitat. Reflexiona, per exemple, sobre la necessitat que tenen els partits polítics per ocultar que treballen en benefici propi per a apel·lar sempre a les nocions de “Poble” o “Nació”. 

És la intervenció més filosòfica i escèptica del llibre, on llegim frases com les següents: “tot argument d’alliberament és alhora la proclamació d’una formulació de predomini alternatiu”. En realitat, Ucelay escriu sobre els mites principals del catalanisme de l’època, especialment sobre els que han sobreviscut més de cent anys per a continuar vius i operatius sobre l’imaginari català. Per tant, és el capítol que s’acosta més a la idea del títol de l’obra, “L’aparença d’un poder propi”, que equival a dir que, mancant una autonomia real, els partits catalans que van participar del renaixement mancomunitari es van haver de conformar amb un atri o avantsala prometedor i no tant amb el plat gros que no va arribar mai. Segons Ucelay, la Mancomunitat hauria estat el desplegament d’una eficaç escenificació destinada a sobrepassar amb escreix el que va significar realment. Ucelay documenta un aspecte no massa conegut de la política de Primo de Rivera, els elements apresos de l’experiència regional catalana aplicats a escala estatal a partir de 1923.

Agustí Colomines signa “La Mancomunitat entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista”, recuperant molts descobriments i tesis de Josep Termes, encaminades a demostrar que el catalanisme va gaudir des dels seus inicis d’un vector popular indiscutible, enfront dels relats clàssics que presentaven les iniciatives catalanistes com a productes altament burgesos i sospitosos. Colomines combina l’anàlisi de les bases socials del catalanisme amb la llista de nacionalistes de signe contrari, on col·loca intel·lectuals i polítics com Cánovas del Castillo, Sagasta, Maura, Ortega y Gasset, Costa, Azaña, Alcalá-Zamora, Víctor Balaguer, Joan Prim i el federalista Pi i Margall. Entre d’altres aportacions: es pregunta també com és que els líders del Partit Liberal van ser molt més centralistes i jacobins que els del Partit Conservador, tot analitzant el context polític de la segona Restauració. 

A “Intel·lectuals i polítics a les ordres de Prat de la Riba”, Joan Safont aprofita un títol vicensià per a examinar dos aspectes fonamentals: el lideratge equànime de Prat de la Riba, recordat com a genial organitzador, i l’acció dels seus col·laboradors més destacats, que són els que realment van fer brillar la Mancomunitat com un exemple d’eficàcia i esplendor cultural, amb un capítol específic dedicat a la figura paradigmàtica de Jaume Bofill i Mates. Hi desfilen Eugeni d’Ors, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Eladi Homs, Alexandre Galí i tot el personal de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el personal docent de l’Escola el Treball i l’Escola de Bibliotecàries.

Jordi Casassas revista un tema que ha tractat en multitud de publicacions, “La Mancomunitat i la intel·lectualitat catalana”, aportant detalls sobre corporacions no massa conegudes, com el precedent vuitcentista de la Mancomunitat, la Unión de Corporaciones Científicas, Literarias y Económicas de Barcelona, que va impulsar el líder conservador Manuel Duran i Bas entre 1876 i 1886. Casassas es fixa en elements fonamentals del context polític, com l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’any 1914, el moviment noucentista o la deriva intervencionista que era comú a gran part d’Occident quan la Mancomunitat es va constituir. 

A “Marcant estil. Una visió noucentista de la funció pública de la Mancomunitat”, David Martínez Fiol, especialista en el funcionament dels funcionariats català i espanyol entre principis de segle XX i la guerra civil, aplica la seva lent sobre les veritats i les ficcions associades al mite de la Mancomunitat entesa com a una entitat sense màcula. Per exemple, mostra com moltes de les obres que s’atribuïen i s’atribueixen a la Mancomunitat, en realitat van ser impulsades amb el segell de les diputacions que la formaven. Martínez Fiol pensa que “la capacitat per generar llocs de treball públics per part de la Mancomunitat podia ser una forma de competir amb el republicanisme pel control de les classes mitjanes i professionals catalanes”. Alineat més aviat amb la visió escèptica de la Mancomunitat, el capítol desvetlla no poques concepcions exagerades o maniquees en la memòria de la Mancomunitat, que les fonts d’arxiu desmenteixen.

On no hi ha discussió és en el tema que desenvolupa Carles Santacana en el seu treball “Un deure de l’hora present. L’assaig de política esportiva de la Mancomunitat”: l’entitat catalana va prendre la iniciativa a la península a l’hora d’intentar integrar-se en la comunitat olímpica internacional, i a més va elaborar una sèrie de tesis i ponències sobre l’esport i el seu paper cívic i nacionalitzador d’una gran modernitat. Pot semblar que el tema tractat per Santacana és menor, però la seva aportació és de les més interessants del volum, per la seva originalitat i perquè permet recuperar figures completament oblidades com la de l’activista Josep Elias i Juncosa, que no havia gaudit de gran fortuna bibliogràfica.

Isabel Valverde, a “Saludar la capitalitat de la cultura. Entre l’Ajuntament i la Mancomunitat. L’Exposició d’Art Francès i el seu context a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial” analitza, en un treball molt complet, molts vectors claus entrecreuats en aquells anys decisius: els moviments museístics que s’estaven desenvolupant a la ciutat, el paper decisiu del pintor Sert, la propaganda aliadòfila que va tenir un centre important a Barcelona, i el tipus d’art que les autoritats catalanes i franceses van promocionar en una exposició que no havia rebut prou atenció historiogràfica. Tanquen el volum una reflexió sobre l’evolució de les concrecions polítiques nacionalistes des de l’òptica dels informes de la diplomàcia francesa, que ha estudiat Arnau González Vilalta, i “El record de la Mancomunitat durant el franquisme”, de Giovanni Cattini, que recull totes les opinions que, des de la fi mateixa de la guerra i els primers moments de l’exili, a Perpinyà, fins les concrecions acadèmiques que es van anar produint durant el franquisme (des de les del falangista García Venero a les de Jesús Pabón i Vicens Vives), passant per les polèmiques que van suscitar les tesis de Jordi Solé Tura.

Tots els capítols aquí reunits són d’una gran qualitat i es poden completar amb obres recents que visiten els mateixos temes: Puig i Cadafalch, president de Catalunya, d’Albert Balcells (Dalmau, 2013); Pàtria i progrés: la Mancomunitat de Catalunya (Comanegra, 2014), d’Agustí Colomines i Aurora Madaula; A la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic, 2017), de Joan Esculies o La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (Pòrtic, 2017), de Jordi Casassas. A vegades hom es pregunta per què podent gaudir d’obres historiogràfiques tan exactes el debat públic continua tan presoner de mites i malformacions a casa nostra.

Publicat a La Llança, 30/04/2020