Arxiu d'etiquetes: catalanisme

Francesc Cambó vist per Borja de Riquer

Publicat el per
Respon
Francesc Cambó, en un retrat de joventut, durant un període de convalescència a Canet de Mar

Fa cent anys, Francesc Cambó era un dels polítics més destacats de Catalunya i d’Espanya. Liderava la Minoria Catalana a les Corts espanyoles en nom de la Lliga Regionalista. El seu projecte de reforma i modernització de l’Estat, compatible amb l’existència d’una autonomia catalana plena, era el plet que plantejava el catalanisme des de la seva configuració política el 1885. Les seves contradiccions, però també les del país, impediren que la seva proposta fos una realitat. Polític, empresari i mecenes, Cambó va tenir moltes vides, i, també moltes contradiccions, entre les quals haver donat suport a l’aixecament militar del general Francisco Franco.

Amb motiu de la publicació d’una extensa i treballada biografia, Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62), l’autor, el professor Borja de Riquer, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 23 de gener de 2023 va pronunciar una conferència a l’Escola Europea d’Humanitats, introduït pel seu director, el Sr. Josep Ramoneda.

En aquest enllaç podreu accedir a la pàgina del web on està penjat el vídeo de la conferència del Dr. Borja de Riquer: https://escolaeuropeadhumanitats.com/conferencies_i_debats/francesc-cambo-les-contradiccions-dun-politic-i-dun-pais/

Bases del premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana, convocatòria 2022

Publicat el per
Respon

La Càtedra Josep Termes d’història, identitats i humanitats digitals de la Universitat de Barcelona i la col·lecció «La Rosa de Foc» impulsen un premi per fomentar la recerca jove en llengua catalana amb el suport del Grup Transversal.

Capítol Primer: Objecte

Article 1. Els treballs de recerca que es presentin al Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 hauran de versar sobre la història social i cultural del catalanisme, els estudis nacionals, l’obrerisme, el republicanisme, la Guerra Civil o les arts gràfiques relacionades amb els àmbits anteriors.

Capítol Segon: Condicions dels treballs

Article 2. Els treballs han de tractar temes d’història contemporània, dels segles XIX i XX en els àmbits especificats anteriorment.

Article 3. L’edat màxima dels participants és de 35 anys en el moment de tancar-se el termini de presentació de sol·licituds.

Article 4. L’extensió dels treballs ha d’estar continguda entre els 90.000 i els 100.000 espais, incloent-hi les notes. 

Article 5. Les normes d’edició dels treballs són les mateixes que les de l’editorial i la revista Afers.

Article 6. Tots els treballs hauran de ser escrits en llengua catalana.

Article 7. Els treballs de recerca han de ser originals i inèdits. No s’hi podran presentar treballs premiats en altres concursos.

Capítol Tercer: Presentació dels treballs

Article 8. El termini de presentació d’originals s’obre el 17 de febrer de 2022 i finalitza el 30 de maig de 2022, ambdós inclosos. 

Article 9. El candidat haurà d’enviar al jurat el treball per correu electrònic a catedrajoseptermes@ub.edu en format Microsoft Word o PDF.

Article 10. Als treballs hi haurà de constar el nom, els cognoms, l’adreça, el telèfon i el correu electrònic del candidat.

Article 11. La presentació dels treballs implica l’acceptació d’aquestes bases.

Capítol Quart: Resolució del premi

Article 12. La resolució del Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengia catalana 2022 anirà a càrrec d’un jurat integrat per membres del consell assessor de la col·lecció «La Rosa de Foc».

Article 13. La resolució del Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 es decidirà per votació del jurat. El veredicte del mateix serà inapel·lable.

Article 14. El premi es pot declarar desert. El premi no pot recaure en cap cas en més d’un treball ex aequo.

Article 15. La resolució del premi es farà pública el 30 de juny de 2022.

Capítol Cinquè: Contingut del premi

Article 16. El Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 està dotat amb la suma de 1.000 euros (després d’impostos) i la posterior publicació en la col·lecció «La Rosa de Foc», coeditada per l’Editorial Afers i la Càtedra Josep Termes d’història, identitat i humanitats digitals de la Universitat de Barcelona.

Article 17. El guanyador o guanyadora es compromet a participar en les Jornades Josep Termes que tindran lloc el mes de setembre de 2022 a la Fatarella, Terra Alta.

Retalls d’història per passar el coronavirus

Publicat el per
Respon

L’Editorial Afers ha decidit oferir en obert articles i capítols de llibres del seu catàleg. És una iniciativa solidària per ajudar a passar el confinament i per promoure la lectura. El procediment és fàcil: Us doneu d’alta al web (pitjant l’enllaç de cada article), entreu a la pestanya «PDF» i efectueu una compra per 0 €. Rebreu l’arxiu per e-mail. Anirem ampliant la llista.

Llibres (1991) del pintor Lluís Marsans (1930-2015)
  1. «Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella», de Josep Termes | fragment de llibre Misèria contra pobresa, que va ser el primer estudi de la revolta popular contra la col·lectivització forçosa impulsada pels anarquista en aquest poble de la Terra Alta.
  2. «”Mosatros” som el poble», del llibre de Vicent Flor, Noves glories a Espanya. Anticalanisme i identitat valenciana, on l’autor reflexiona sobre la mobilització com a legitimitat i el menyspreu per la democràcia representativa, el maniqueisme i l’apropiació del poble, els «cabdills» carismàtics: Lizondo, Rita i Sentandreu, i l’antiintel·lectualisme i el sentimentalisme.
  3. Biografia de l’actriu Pepa López del volum 4 de les Biografies Parcials de Xavier Serra, així com la introducció de l’autor. La fotografia, com la de totes les persones biografiades és de Francesc Vera. Les seves peripècies biogràfiques, per tant, «s’han trobat circumscrites pels mateixos fets: el final de la dictadura militar del general Franco, els tripijocs de l’anomenada Transició, l’auge del neoliberalisme, la recuperació de l’autogovern, la caiguda del mur de Berlín…»
  4. «El diàleg Unamuno/Maragall, un assaig intel·lectual de crear una consciència col·lectiva», part del capítol «Problemes identitaris a la Catalunya del primer Nou-cents (1900-1939)», del darrer llibre de l’historiador Jordi Casassas Ymbert, Pervivència de Catalunya. La formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània, un novetat editorial que, si bé no pretén ser una història de la Catalunya contemporània, no deixa de ser un guia completa dels grans temes que han determinat la dinàmica de la societat catalana des de 1714 fins a l’any 2000.
  5. Annex del llibre de Queralt Solé, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) on apareixen detallats els morts traslladats al Valle de los Caídos des de la província de Tarragona… Un llibre imprescindible per a qui vulgui endinsar-se en l’estudi de les fosses comunes a Catalunya.
  6. Biografia d’Empar Navarro Giner, elaborada per la historiadora Josepa Cortés, que va reivindicar l’ensenyament en valencià a les escoles i que en acabar la guerra fou depurada pel franquisme. La biografia està inclosa al llibre Quinze dones valencianes, a cura del catedràtic Antoni Furió.
  7. L’any 2012 l’Editorial Afers va dedicar un volum doble de la revista Afers (el 71/72) al tema «”Nosaltres, els valencians”, 50 anys després (1962-2012)». En obert l’article «Joan Fuster i la història moderna del País Valencià» de l’aleshores director de la revista Manuel Ardit. L’article analitza l’obra historiogràfica de Joan Fuster sobre el període modern del País Valencià.
  8. Al número 29 (2004) de la revista El Contemporani. Arts, Història, Societat, una iniciativa del Centre d’Estudis Historiogràfics de la UB i l’Editorial Afers, es va publicar un interessantíssim article de l’antropòleg Clifford Geertz, «Una professió inconstant: La vida antropològica en temps interessants». Geertz (1926-2006) va ser un antropòleg nord-americà que va tenir una gran influència en la pràctica de l’antropologia simbòlica i que va ser considerat durant tres dècades l’antropòleg cultural més influent dels Estats Units. A l’article, traduït per Albert Mestres, Geertz dóna una visió global de l’antropologia i de la seva trajectòria durant els darrers cinquanta anys, relacionant-los amb els canvis al món durant la seva trajectòria professional.
  9. Al número 35/36 (2007) de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat (pp.147-153), vam publicar un article de Benedict Anderson (1936-2025), «Nacionalisme occidental i nacionalisme oriental. Hi ha cap diferència rellevant entre tots dos?» que a partir d’ara es pot llegir en obert. L’any 2005 l’editorial Afers havia traduït al català i havia coeditat amb Publicacions de la Universitat de València, a la col·lecció «El món de les nacions», el llibre Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme, del qual l’article n’és un bon resum.
  10. A les pàgines 79-80 del número 26 (2002) de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat. es va publicar un fragment d’un discurs que Cralo Ginzburg va pronunciar en rebre el premi Salento, amb el títol «De la comèdia a ‘El príncep’», i va dedicar el premi al seu amic Adriano Sofri (1942), fundador i exlíder del moviment Lotta Continua, tancat a la presó, pel seu criteri independent i pel seu coratge.
  11. «Els viatges d’un bergant. Un musulmà del segle XVI entre dos mons» és un article de Natalie Zemon Davis, publicat l’any 2007 al número 57 de la revista Afers, en un volum dedicat al tema «Les mirades del viatger». És la història d’Al-Hassan al-Wazzan nascut a Granada poc abans de la conquesta cristiana, però criat a Fes. Zemon Davis (1928) és una de les grans especialistes mundials en història cultural i social de l’època moderna.
  12. El capítol «El transcurs de la mortalitat» del llibre Cristofano i la pesta, de l’historiador Carlo Maria Cipolla, que ara mateix podríem dir que és de plena actualitat.
  13. Article de l’historiador Dominick LaCapra, «Estudis sobre el trauma i les seves vicissituds» que va aparèixer al número 30 de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat. L’assaig és una versió breu d’un capítol del llibre Història en trànsit: experiència, identitat, teoria crítica (Ítaca: Cornell University Press, 2004) on l’autor exposa la importància dels estudis sobre el traume per conèixer les identitats culturals.

Un estudi cultural que ens calia

Publicat el per
Respon

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor

Captura de pantalla 2019-04-10 a les 10.45.18Esdevé fascinant abocar-se a aquesta breu panoràmica de la literatura castellana escrita per catalans, des del segle quinzè fins a l’actualitat, amb figures tan assenyalades com Carlos Ruiz-Zafón, Salvador Pániker, Maruja Torres o l’imprescindible Javier Cercas. Probablement per raons polítiques i no pas literàries, aquest llibre només mira els catalans administratius i no pas culturals. Com hauria guanyat la perspectiva de l’estudi, la ideologia pròpia del llibre i el seny combinat amb l’esforç si no s’haguessin estalviat els millors noms de la cultura catalana en castellà. La realitat viva dels Països Catalans va més enllà de les projeccions catalanistes previstes per Joan Fuster, de tal manera que, per exemple, fa estrany parlar del fenomen de l’Escola de Barcelona, sense una de les seves més destacades muses, la mallorquina Carme Riera, tan assagista i tan poc catalana de naixement com Francesc Candel, un valencià que, en canvi, sí que és inclòs en el llibre. Com hauria guanyat en espanyolitat, en castellanisme, percussió i, sobretot, en qualitat literària si s’hagués recollit el conreu de la llengua castellana per part de grans mestres insulars com Joan Alcover, Gabriel Alomar, Tomàs Aguiló, Joan Estelrich, Valentí Puig, Joan Ramis, Llorenç i Miquel Villalonga. O afegint a l’ensems els noms dels valencians Vicent Blasco Ibáñez, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Carlos Arniches, Xavier Casp, Lucía Etxebarria, Juan Gil-Albert, Juan José Millás, Vicente Molina Foix, Francisco Tomàs i Valiente i Fernando Vizcaíno Casas.

Com hauria guanyat aquest magnífic estudi si s’haguessin tingut en compte algunes de les muntanyoses piles de bibliografia sociolingüística que expliquen perfectament per què la cultura catalana fou, des dels seus orígens una cultura plurilingüe i oberta als quatre vents, en la qual convisqué el català amb el llatí, l’occità, l’hebreu, l’àrab i l’amazig per citar-ne només els idiomes més principals. El meu mestre Martí de Riquer, savi dels temps originaris, no deixava de tenir present que el llibre medieval mai no es llegeix sol i que les literatures nacionals són, a tot estirar, una convenció acadèmica més desgraciada que útil. Però una convenció que cal dibuixar primerament abans d’oblidar-la, abans de superar-la. Sense els estudiosos de la literatura catalana en català no es podria ara obrir la curiositat a d’altres perspectives, com la dels catalanoparlants que van esdevenir escriptors en llatí com el gegant Joan-Lluís Vives o escriptors en altres il·lustres llengües com el francès o l’italià. La importància de la llengua castellana en terres de llengua catalana quedaria encara més ben perfilada. Sens dubte té raó l’autor quan diu que existeix una altra Catalunya. I fins i tot afegiríem que hi ha una altra i encara una altra més enllà de les modes i els oportunismes de l’actualitat. Vegem, aquest sentit, la inexplicable absència d’un dels grans escriptors barcelonins, autor en francès i espanyol, José Luis de Vilallonga, marquès de Castellvell a qui vaig conèixer i freqüentar durant els darrers anys de la seva vida. Un dia d’aquests en parlarem aquí. Almenys fou més popular, interessant i millor escriptor que el pobre Fèlix Sardà i Salvany.

Sens dubte que calia que un periodista cultural tan preparat, tan intel·ligent, tan innovador i tan audaç com Sergio Vila-Sanjuán escrigués aquest minuciós estudi. És un dels nous savis de Barcelona. El seu llibre està tan ben fet que semblaria un afalac enumerar ara totes les importants virtuts que el decoren. El llibre és feliç, està inspirat, com diu el pròleg, en una conversa de l’autor amb Jordi Pujol, pigmeu intel·lectual si avui el comparem amb polítics de la mateixa corda ideològica i transcendència històrica, com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, dos escriptors de raça. Potser la política cultural, al capdavall, és menys interessant que la literatura per ella mateixa.

Certament, la moda d’escriure en castellà és ja una mania a Catalunya, una vella tradició que es pot remuntar al segle XV si es vol, amb la figura seminal d’Enric de Villena. Fa cinc-cents anys que dura. Ha donat grans moments de glòria, de comerç, de vitalisme, d’hipotètica harmonia peninsular, però fins ara cap fenomen comparable al que va representar la literatura en castellà en terres del gallec-portuguès. Tampoc no ha donat, per ara, cap gran escriptor català en llengua castellana, si més no comparable als grans noms castellans sorgits de la cultura basca com Miguel de Unamuno o Pío Baroja. Fins ara la literatura castellana a Catalunya no ha estat capaç d’oferir cap obra que pugui fer ombra a Josep Pla, a Sagarra, a La plaça del Diamant, a la poesia de Carner, de Foix, de Riba, a la poesia de Casasses, al teatre de Belbel, als contes de Quim Monzó, tots llibres eterns, homenatges a Catalunya. No hi ha cap títol escrit en castellà procedent de terres catalanes que tampoc pugui competir amb l’obra de Cela, amb la generació del 27, amb el boom sud-americà. Ni un. No hi ha cap escriptor català en llengua castellana, en tot el segle XX, que pugui competir amb la gràcia, el pensament, el valor, la modernitat, la potència, l’entusiasme, la creativitat d’un escriptor en llengua francesa, anomenat Salvador Dalí. Per afegir-ne un altre més.

L’Aran en la Catalunya sobirana, per Àlex Moga

Publicat el per
Respon

aran-drapeuAquest dimecres, el Parlament de Catalunya aprovarà la proposició de llei del règim especial d’Aran. Han hagut de passar molts i molts anys perquè l’Aran fos reconeguda com una realitat nacional diferenciada dins de Catalunya. L’Aran té una identitat pròpia que empelta amb el fet nacional occità mitjançant la varietat aranesa de l’occità. Com també ha passat a Catalunya, la fidelitat del poble aranès a la seva llengua, n’ha preservat la continuïtat però, també, l’ha convertida en la manifestació, junt amb el paisatge, de la identitat nacional de l’Aran.

L’Aran, doncs, és una realitat nacional viscuda, defensada i volguda, que des de fa segles està lligada a Catalunya. Hi ha estat unida en els moments bons i també en les èpoques dolentes, quan les dues realitats nacionals han estat trepitjades per l’Estat espanyol. En l’exposició de motius de la proposició de llei que s’aprovarà, els legisladors han volgut ressaltar aquest lligam de l’Aran amb Catalunya d’ençà de la segona meitat del segle XII. I tanmateix, el reconeixement de l’Aran com a realitat nacional des de la recuperació de la democràcia el 1978 no va ser realment tinguda en compte fins l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, ja que l’anterior, el del 1979, només va disposar que s’estudiaria el règim que havia de tenir l’Aran en el marc del desplegament legislatiu de la Constitució i l’Estatut.

I això es va concretar en la Llei 16/1990 del 13 de juliol, que va activar el reconeixement del sistema institucional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall, i en disposà les competències. La mateixa llei va declarar, a més, l’oficialitat territorialitzada de la llengua pròpia i n’estimulà la normalització. De fet, se seguia l’esquema de la Constitució espanyola, que territorialitzava les llengües pròpies dels territoris de parla catalana, d’Euskal Herria i de Galícia sense oficialitza-la a tot l’Estat.

Amb l’Estatut del 2006, que va començar a posar les bases de la sobiranització de Catalunya, el reconeixement de la realitat nacional de l’Aran també va augmentar. El nou Estatut disposava que l’Aran havia de gaudir d’una particular atenció per mitjà d’un règim jurídic especial. Però és que, a més d’això, declarava oficial a Catalunya la llengua aranesa. El mandat estatutari era clar. A mesura que Catalunya avançava en la seva voluntat d’autogovern, calia sobiranitzar, també, l’Aran, que és una de les aspiracions més reivindicades pel nou aranesisme, estretament lligat al catalanisme.

logo man der araneisme A4+sloganL’aprovació de la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, que convertia l’occità, en la seva variant aranesa, en llengua oficial a tot Catalunya, va posar la primera pedra del reconeixement global de l’Aran com a realitat nacional pròpia. Amb l’aprovació de la proposició de Llei que es votarà aquest dimecres, el Parlament completarà el mandat estatutari amb relació al desplegament de la realitat aranesa. Com sempre he dit, el reconeixement de l’Aran es deu al catalanisme, perquè només en la Catalunya autònoma els aranesos han vist reconeguts els seus drets.

La pervivència de la singularitat de l’Aran, doncs, va lligada a l’avenir de Catalunya. Quan més sobirana sigui Catalunya, més autogovern i reconeixement tindrà l’Aran. Aquest és el repte que haurem d’afrontar des de l’endemà de l’aprovació de la nova llei. La Catalunya independent i sobirana que desitgen una bona part dels catalans haurà de tenir en compte la singularitat nacional del territori de l’Aran. Quan es parla de la diversitat sovint no es té em compte que molt abans que s’implantessin a Catalunya altres llengües, l’aranès ja formava part de l’imaginari català.

Celebrem ara aquesta nova fita en l’autogovern aranès. No serà l’última si Catalunya va més enllà. Llavors ja ho discutirem. De moment, però, potser estaria bé que el color bordeus de la bandera d’Aran es pogués veure en les institucions catalanes de més rellevància, al Parlament i al Palau de la Generalitat.

 

Publicat al blog d’Àlex Moga

Les identitats nacionals el mirall de les emocions

Publicat el per
Respon

paris

El proper divendres 14 de novembre el Dr. Agustí Colomines, director de la Càtedra UB Josep Termes i IP del GRENPoC, participarà al col·loqui internacional “Les identitats nacionals el mirall de les emocions: Catalunya i el País Basc en perspectiva comparada”. El col·loqui tindrà lloc a París i ha estat organitzat per la Universitat París 8 i el grup d’investigació El nacionalismo vasco en perspectiva comparada de la Universidad del País Vasco. Colomines hi participarà a les 10:00 h de divendres amb la comunicació “Enric Prat de la Riba i Lluís Companys, dues narratives presidencials contraposades”.

L’objectiu del congrés és analitzar el paper de les emocions en la construcció de les identitats col·lectives i els espais comuns.

El col·loqui està dividit en diverses temàtiques: “Les emocions als mitjans de comunicació”, “Nacions, commemoracions, llocs de memòria”, “Emocions i gènere”, “Seduir a través de l’emoció: líders, discurs, carisma”, “Arts: música i cinema” i “Esport”. La comunicació del Dr. Colomines forma part del quart bloc de conferències.

Podeu descarregar-vos el programa del col·loqui fent clic aquí.

“Josep Termes – catalanisme, obrerisme, civisme”

Publicat el per
Respon

Josep Termes Llibre

Ja està disponible el llibre “Josep Termes – Catalanisme, obrerisme, civisme” editat per l’Editorial Afers i coordinat per Teresa Abelló i Agustí Colomines.  Josep Termes i Ardèvol, fill de pagesos pobres originaris de la Segarra i la Terra Alta, va néixer a Barcelona el 27 de juliol de 1936. Començà a estudiar farmàcia, però les inquietuds polítiques el portaren a estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, per la qual es va llicenciar en història l’any 1963. Va militar al PSUC fins al final del franquisme, quan va donar-se’n de baixa en constatar «que deixava de ser un partit obrer portat per obrers» i hi entraven els «nois de casa bona a manar». Lector de castellà a la Universitat de Sheffield (1963-64), el 1964 esdevingué professor ajudant a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat per segona vegada l’any 1966 junt amb altres professors per la seva activitat contra el règim franquista. El 1968 es va integrar a l’equip que va formar la Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual es doctorà l’any 1971. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (1982), el 1991 ho fou a la Universitat Pompeu Fabra dins l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Es jubilà l’any 2006 i va morir a Barcelona el 9 de setembre de 2011. Bibliòfil reconegut, va llegar una biblioteca amb 30.000 volums, Josep Termes fou un dels principals renovadors de la història social i del catalanisme en tant que va reinterpretar les actituds de l’obrerisme i dels moviments populars envers el catalanisme, posant en qüestió gran part dels postulats del marxisme ortodox que apuntaven a l’origen burgès del moviment de reivindicació nacional català. La seva obra sobre el moviment obrer és extensa i erudita des que va publicar Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (1965; hi ha un segona versió del 1972), una visió que culminà poc abans de morir amb el voluminós llibre Història del moviment anarquista a Espanya (2011). Amb l’Editorial Afers també va publicar un parell de volums miscel·lanis de la seva obra dispersa, Història de combat (2007) i La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer (2007), a més del vibrant estudi Misèria contra pobresa: els fets de la Fatarella del gener de 1937: un exemple de resistència pagesa contra la col·lectivització agrària durant la Guerra Civil (2005).

El llibre, amb pròleg del conseller de Cultura Ferran Mascarell, repassa la trajectòria de Josep Termes amb textos de diversos autors, que desgranen la seva obra i acció en tres capítols. El primer, Catalanisme, compta amb les aportacions de Jordi Casassas, Santiago Izquierdo i Lluís Duran. Al segon capítol, Obrerisme, hi ha els textos de Teresa Abelló, Pere Gabriel, Manel Lladonosa  i Francesc Bonamusa. L’últim capítol del llibre, Civisme, el composen els textos d’Agustí Colomines, Francesc Roca i Josep M. Solé i Sabaté.

Podeu comprar el llibre des d’aquest enllaç.

“First Scotland, Now Spain”. Bloomberg contra Rajoy

Publicat el per
Respon

Bloomberg LP és una empresa multinacional de mitjans de comunicació amb base a la ciutat de Nova York. Va ser fundada el 1981 per Michael Bloomberg, qui seria alcade de Nova York entre el 2005 i el 2014, amb l’ajuda de Thomas Secunda, Duncan MacMillan, i Charles Zegar.

Bloomberg

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible — even as they campaign for union.

Catalonia’s local government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago —in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party— that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy.

Catalonians have been bitter ever since, and the Popular Party has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50 percent, according to several recent polls, from as little as 15 percent in 2007 —and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped.

To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As U.K. Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together.

Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available.

In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments.

Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the U.K.; the region accounts for 16 percent of the Spanish population and 19 percent of the economy (double Scotland’s share of the U.K. on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup.

Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Publicat a Bloomberg View, 01/10/2014.

* * *

Versió en català:

Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d’independència. Però, al contrari que els britànics, els espanyols no el volen deixar fer. És un error, i els dirigents espanyols han de tenir per una vegada la talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans —ni que ells facin campanya a favor de la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dilluns el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va escapçar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat descontents des d’aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació alçant un mur per no sentir les demandes dels catalans. I també provocant-los (el ministre d’Educació va arribar a parlar que calia “espanyolitzar” els nens catalans).

El suport a la independència ha crescut fins a més d’un 50%, segons les enquestes, des d’una posició molt baixa: un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d’aquesta sentència. El camí a la independència, doncs, no s’ha pas aturat.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer personalment els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d’oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels propis imposts. Com li podria explicar el primer ministre britànic, David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles poguessin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer si més no un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. L’obertura d’unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el referèndum actual, si creuen que hi haurà una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per demostrar als catalans (i als bascs i gallecs) que estarien millor si continuessin a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l’oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d’Escòcia per al Regne Unit. Significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d’Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si se separessin.

D’aquesta manera, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d’això caldria un debat ferm. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.

* * *

Aquí hi ha l’adreça de contacte amb qui ha escrit aquest editorial. Envieu-li informació, en anglès, de manera respectuosa i gens propagadística. Raoneu per què volem votar i abundeu en el seu argument:  David Shipley at davidshipley@bloomberg.net.

Pàtria i progrés

Publicat el per
Respon

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.

Catalogne, le mirage de l’indépendance?, par Stéphane Pelletier

Publicat el per
Respon

 

ImatgeDans le tumulte de la crise économique et sociale qui frappe l’Espagne depuis 2008, et alors que le pays vivait dans les préparatifs de la grève générale du 29 mars, la nouvelle est passée quasi inaperçue dans les médias espagnols. Artur Mas, le fringant président à la tête de la generalitat (le gouvernement autonome de Catalogne) depuis décembre 2010, a déclaré faire de l’indépendance de sa région un objectif politique. A l’occasion de son 16e congrès, Convergence démocratique de Catalogne (CDC), la formation politique dont Artur Mas est le leader, a décidé de lutter pour la création de son propre Etat, affirmant sans ambages sa vocation indépendantiste.

Il est vrai qu’il flotte dans l’air de cette communauté autonome parmi les plus riches d’Espagne – et qui assure 20 % du PIB national – un parfum d’indépendance de plus en plus entêtant. CDC vient de franchir un cap et ce changement de stratégie politique d’une formation jusqu’ici plutôt modérée ne peut se comprendre qu’à la lumière des soubresauts et revirements divers liés à l’approbation du nouveau statut d’autonomie voté en 2005 par le parlement catalan (ratifié par 75 % des électeurs catalans lors d’un référendum) et en 2006 par la Chambre des députés espagnole. Le Parti populaire, alors dans l’opposition, avait déposé plusieurs recours d’inconstitutionnalité contre ce texte auprès du Tribunal constitutionnel qui l’avait finalement raboté, en refusant le concept de nation catalane.

En réaction à l’amputation de leur statut, plus d’un million de Catalans avaient manifesté à Barcelone en juillet 2010 aux cris de «Vive la Catalogne libre», voire en proférant des slogans anti-Espagnols tels que «L’Espagne, dehors !». Que le sentiment indépendantiste gagne du terrain ne fait aucun doute, on peut même parler d’un virage de la société catalane. Tous les sondages et enquêtes d’opinion vont dans ce sens : sur les 7,5 millions d’habitants de cette région, entre 30 et 50 % déclarent souhaiter ardemment que la Catalogne devienne un Etat de droit indépendant au sein de l’Union européenne.

Le modèle d’une Catalogne arc-boutée contre l’Espagne est entré en crise depuis plus d’une décennie et les liens avec Madrid ne cessent de se distendre. La question qui ne manque pas de se poser est : jusqu’où ira cette distension ? Depuis le début de la crise, nombre de Catalans sont devenus indépendantistes pour des raisons économiques car ils souhaitent bénéficier d’une réelle autonomie fiscale à l’instar du Pays basque, seule autonomie à collecter directement ses impôts.

L’affirmation du «fait différentiel» au plan culturel (la Catalogne n’est pas l’Espagne, sa langue, son histoire et sa culture ne sont pas les mêmes, etc.) ne date pas d’hier mais le fait nouveau c’est que les secteurs modérés du catalanisme politique assument désormais ouvertement leurs intentions indépendantistes en les articulant à une critique acerbe de la redistribution interrégionale des richesses dans le pays. Les Catalans payeraient trop et l’Espagne, cette marâtre, ne leur reverserait que trop peu en contrepartie. La logique nationaliste, et indépendantiste a fortiori, conduit à récuser la logique de l’égalité des régimes d’autonomie.

C’est bien parce que le sentiment d’une saignée pratiquée par Madrid sur son économie progresse parmi la population catalane que le discours indépendantiste peut s’affirmer au sein de certains partis politiques nationalistes. La récupération politique de l’indépendantisme par une partie du centre droit au pouvoir en Catalogne (grâce à une série de pactes conclus avec le Parti populaire) prend en compte une réalité tangible, le rêve que caressent plusieurs centaines de milliers, voire plusieurs millions de Catalans, d’une nation indépendante. Comparaison n’est pas raison mais on pense aux tensions qui existent en Belgique entre Flamands et Wallons ou à la tentation indépendantiste qui traverse l’Ecosse. Toutefois, l’horizon d’une Catalogne indépendante semble lointain et Artur Mas et consorts entretiennent une ambiguïté toute politique en ne prenant aucune mesure concrète qui consisterait à fixer un calendrier pour organiser l’autodétermination. Autonomiste le jour, indépendantiste la nuit en quelque sorte. Mais la politique ne se vit-elle pas autant dans le rêve que dans le réel ?

Enfin et surtout, l’urgence pour la Catalogne repose sur la réduction de son important déficit et la sévère politique d’austérité menée par la generalitat d’Artur Mas occupe davantage les esprits des Catalans qu’une hypothétique indépendance. En cela, la Catalogne ne diffère guère des seize autres communautés autonomes d’Espagne et son sort reste encore lié à celle-ci.

* Stéphane Pelletie. Hispaniste à l’Université Paris-Est-Créteil (Upec). Publicat originàriament a Libération, 05/04/12.