“Menorca endins”

Menorca endinsEl membre col·laborador del GRENPoC, el Dr. Joel Bagur va publicar l’any passat el llibre Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola, síntesi de la seva recerca universitària que havia dirigit el Dr. Agustí Colomines.

Partint d’una anàlisi exhaustiva de la bibliografia i d’una recerca hemerogràfica profunda, Joel Bagur intenta mostrar les diferents concepcions que els grups polítics menorquins tingueren sobre les seves relacions amb Madrid i la resta de l’arxipèlag durant la Segona República. Escollint el debat que, al voltant de l’avantprojecte d’Estatut per a les Illes Balears i Pitiüses, es va concretar a Menorca als inicis de la Segona República espanyola, l’obra se centra en el posicionament polític menorquí, que és substancialment diferent del mallorquí i del pitiús. Diferent en la seva visió de la problemàtica regional de l’Estat, per una banda, i de l’ordenació politicoinstitucional interna de l’arxipèlag per l’altra. Així, Menorca es va acabar absentant voluntàriament de l’assemblea que va tenir lloc al Teatre Principal de Palma a finals de juliol del 1931 amb l’objectiu de discutir el text estatutari elaborat a Mallorca per l’Associació per la Cultura de Mallorca i la Cambra de Comerç.

Podeu trobar més informació sobre el llibre en aquest enllaç.

Aquí hi trobareu el resum de la recerca en la que es basa el llibre, a la web del Departament d’Història Contemporània de la UB.

També us recomanem aquesta ressenya del llibre per part de Bartomeu Mestre i Sureda.

Building a new state

Building

 

La Càtedra Josep Termes et recomana la quarta edició de la conferència internacional Sobirania i Justícia Building a New State, que tindrà lloc el proper divendres 31 d’octubre a partir de les 16:00 h a l’auditori de la Pedrera de Barcelona.

L’edició d’aquest any, que porta per títol “Catalunya i Europa, la transició cap al segle XXI”, té per objecte reflexionar sobre l’impacte que el procés d’unió europea opera, com a corrent de fons, en l’actual conjuntura política catalana i, de forma singular, en el debat sobre l’arquitectura del nou Estat. L’ambició europea dels catalans és màxima. És per això que les noves estructures i institucions polítiques catalanes s’hauran de concebre, i permetre evolucionar, en sintonia amb aquest marc col·lectiu. El debat s’apuntala en tres pilars essencials: l’ordre constitucional, la governança pública, i l’estratègia de seguretat i defensa.

Per a més informació, el programa i inscripcions feu clic aquí.

“A redós de Portugal”

a redos

El membre col·laborador del GRENPoC, el Dr. Josep Pich, professor titular d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, ha editat el llibre A redós de Portugal – jornades internacionals de commemoració del centenari de la república portuguesa. L’obra també ha estat coordinada per Enric Ucelay Da-Cal i Sebastià Bennassar.

Portugal ha estat molt sovint un territori ignorat des de la perspectiva catalana, però moltes vegades els fets portuguesos han tingut una notable importància. És el cas, per exemple, de l’arribada de la República a Portugal el 1910. Amb motiu del centenari, un seguit d’investigadors es varen reunir a la UPF de Barcelona per analitzar l’impacte d’aquest fet. El llibre aplega els resultats de les seves investigacions.

L’obra compta amb les següents aportacions dels següents autors:

  • Josep Sánchez Cervelló – Relacions entre Espanya i Portugal: de la Restauració al final de la Gran Guerra (1640-1918)
  • Aniceto Alfonso – La república portuguesa i la qüestió colonial
  • Josep Pich Mitjana – L’impacte de la revolució portuguesa (1908-1910), a terres hispanes
  • Diego Palacios Cerezales – La calle y el orden. La difícil republicanización de la policía portuguesa
  • Àngels Carles-Pomar – Disónio Pais: un assaig de presidencialisme durant la I República portuguesa
  • Sebastià Bennasar i Llobera – El Casal Català de Lisboa (1909). La dipolomàcia comercial d’Ignasi Ribera i Rovira com a pont cultural entre Catalunya i Portugal i el seu llegat
  • Laura Orlandini – ¿La última revolución del pasado o la primera del futuro? La percepción de la república portuguesa en la izquierda radical italiana
  • Eloy Martín Corrales – Revoluciones y constitucionalismo en tierras del islam: 1906-1914
  • Arnau Gonzàlez i Vilalta – Portugal i la guerra civil a Catalunya (1936). L’atreviment d’una potència marginal-imperial. L’acció del consulta lusità a Barcelona.

“First Scotland, Now Spain”. Bloomberg contra Rajoy

Bloomberg LP és una empresa multinacional de mitjans de comunicació amb base a la ciutat de Nova York. Va ser fundada el 1981 per Michael Bloomberg, qui seria alcade de Nova York entre el 2005 i el 2014, amb l’ajuda de Thomas Secunda, Duncan MacMillan, i Charles Zegar.

Bloomberg

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible — even as they campaign for union.

Catalonia’s local government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago —in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party— that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy.

Catalonians have been bitter ever since, and the Popular Party has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50 percent, according to several recent polls, from as little as 15 percent in 2007 —and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped.

To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As U.K. Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together.

Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available.

In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments.

Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the U.K.; the region accounts for 16 percent of the Spanish population and 19 percent of the economy (double Scotland’s share of the U.K. on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup.

Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Publicat a Bloomberg View, 01/10/2014.

* * *

Versió en català:

Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d’independència. Però, al contrari que els britànics, els espanyols no el volen deixar fer. És un error, i els dirigents espanyols han de tenir per una vegada la talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans —ni que ells facin campanya a favor de la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dilluns el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va escapçar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat descontents des d’aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació alçant un mur per no sentir les demandes dels catalans. I també provocant-los (el ministre d’Educació va arribar a parlar que calia “espanyolitzar” els nens catalans).

El suport a la independència ha crescut fins a més d’un 50%, segons les enquestes, des d’una posició molt baixa: un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d’aquesta sentència. El camí a la independència, doncs, no s’ha pas aturat.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer personalment els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d’oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels propis imposts. Com li podria explicar el primer ministre britànic, David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles poguessin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer si més no un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. L’obertura d’unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el referèndum actual, si creuen que hi haurà una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per demostrar als catalans (i als bascs i gallecs) que estarien millor si continuessin a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l’oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d’Escòcia per al Regne Unit. Significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d’Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si se separessin.

D’aquesta manera, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d’això caldria un debat ferm. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.

* * *

Aquí hi ha l’adreça de contacte amb qui ha escrit aquest editorial. Envieu-li informació, en anglès, de manera respectuosa i gens propagadística. Raoneu per què volem votar i abundeu en el seu argument:  David Shipley at davidshipley@bloomberg.net.

Pàtria i progrés

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.

Why does Catalonia want to become independent?

Vídeo

“Catalunya reclama un nou acord amb Espanya”, entrevista de Victor Mallet al president Artur Mas

Segons declaracions d’Artur Mas, president del Govern català, Catalunya reclamarà enguany un nou acord econòmic amb l’Estat espanyol, el qual hauria de dotar la Generalitat de més autonomia financera i reduir els diners catalans transferits a d’altres territoris més pobres.

En cas de rebuig per part del Govern espanyol, el «divorci» entre Catalunya i Espanya continuarà creixent, ha declarat Mas en una entrevista al Financial Times, la qual va tenir lloc a la seu del Palau de la Generalitat, edifici del segle XV que és la seu del Govern català des de fa segles.

Mas troba paral·lelismes entre la situació catalana i l’escocesa, en què també hi ha demandes d’independència o d’un major retorn de competències per part del Govern de Londres. Tanmateix, cal destacar una diferència important: Catalunya és la regió autònoma més rica d’Espanya després de Madrid. El seu pes sobre l’economia espanyola és superior al d’Escòcia sobre el Regne Unit. Tant Escòcia com Catalunya van perdre la seva independència amb cinc anys de diferència a principis del segle XVIII.

«Catalunya no pot continuar suportant el drenatge fiscal que tenim actualment, que equival a un 8 o 9% del PIB (uns 17 milions d’euros) cada any», considera Mas.

El President declara que Catalunya, amb un PIB de 200 milions d’euros, que equival a una cinquena part del PIB espanyol, està dissenyant un pla per a aconseguir un «pacte fiscal» que dotarà la Generalitat de més responsabilitat pel que fa als seus propis impostos i reduirà a la meitat les transferències a l’Estat per a pagar serveis com defensa o el fons de solidaritat que finança les regions més pobres.

«[La demanda del pacte fiscal] arribarà a la taula de Rajoy durant el 2012 o a principis del 2013», explica Mas, referint-se a Mariano Rajoy, el nou president del govern de centre-dreta que va arribar al poder el mes passat, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions generals del novembre.

«L’statu quo no funciona», assegura el president de la Generalitat.

«Hi ha un divorci creixent, perquè els catalans tenen la sensació –i tenen raó– que d’una manera continuada i repetida no se’ns respecta la identitat o la llengua, i que no rebem suport en matèria econòmica i social.»

«Per tant, el nostre projecte a curt termini és la sobirania fiscal…, i a llarg termini ja ho veurem.»

Mas, que té cinquanta-cinc anys i és successor de Jordi Pujol, el nacionalista que va governar la regió durant vint-i-tres anys després de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, assegura que no veu cap raó per la qual Catalunya no hagi de ser un estat independent, com Finlàndia, Dinamarca o Holanda.

«Volem ser l’Holanda del sud i podem ser-ho», defensa el president. «Holanda és una societat molt oberta, amb base industrial, i ha fet un gran esforç en innovació i ciència.»

Així i tot, Mas considera que la societat catalana encara està molt dividida sobre la qüestió de la independència, cosa que la converteix en un objectiu poc realista a curt termini, mentre que ara sí que hi ha un ampli i fort suport per a aconseguir un nou pacte fiscal amb la resta d’Espanya que alleugeri la càrrega sobre l’economia local.

Tal com va passar a Escòcia, Mas ha defensat que l’opció afavorida va ser una via intermèdia entre l’statu quo i la independència total.

Mas demana «més Catalunya i més Europa», amb l’argument que la independència nacional és cada vegada menys significativa en un moment en què Berlín i Brussel·les dicten la política de l’eurozona, fins al punt de poder nomenar Mario Monti primer ministre tecnòcrata italià.

El govern de Rajoy ha amenaçat d’augmentar el control sobre les regions espanyoles, a les quals culpa del dèficit públic del país i de no permetre, per tant, que Espanya compleixi els objectius fiscals acordats amb Brussel·les. Però els líders catalans insisteixen a assegurar que, d’ençà que ells són al poder, la seva administració és de les primeres que ha imposat mesures estrictes d’austeritat.

Enguany la Generalitat té previst de retallar la remuneració dels funcionaris gairebé un 5%, reducció que se suma a l’establerta en l’àmbit nacional el 2010, també del 5%. La Generalitat també cobrarà una taxa sobre les receptes mèdiques i té prevista la venda d’actius propis. Totes aquestes mesures són pioneres a Espanya.

Amb l’austeritat en marxa, els catalans volen un nou acord. «Si Espanya ens ajuda, la societat catalana no està en contra de pertànyer-hi, tot i que sí que hi ha una part de la gent que està clarament a favor de la independència», diu Mas. «Però si l’Estat espanyol ens nega el respecte i el suport, el sentiment que Catalunya necessita un estat propi continuarà creixent.»

Entrevista publicada originalment en anglès al Financial Times, el 16 de gener de 2011.