Una nació petita, una llengua que va estar a punt de morir i una pregunta incòmoda per a tothom que es pensa que ja sap què és el nacionalisme.

Agustí Colomines i Companys

Cercle Josep Termes – Universitat de Barcelona

El 7 de maig de 2026, Gal·les va mostrar-se al món com no ho havia fet mai. Per primera vegada des que existeix el seu parlament, el Senedd, el Partit Laborista no va ser la força més votada. Va superar-lo el Plaid Cymru —el Partit de Gal·les—, una formació independentista i de centreesquerra que en gairebé un segle d’existència no havia guanyat mai unes eleccions nacionals. Amb 43 escons de 96, el Plaid Cymru es va situar al capdavant d’una majoria progressista que, també per primer cop, no depèn del laborisme per sostenir-se.

El detall que va fer la volta a Europa, però, va ser un altre: el partit que va quedar segon. A les enquestes Reform UK, el partit de Nigel Farage, empatava i amenaçava de convertir Gal·les en el primer govern d’extrema dreta a la Gran Bretanya. En realitat va obtenir 34 escons, lluny de la victòria, però es va convertir en una amenaça real. En una Europa on l’extrema dreta avança gairebé pertot, una nació petita i pobra de l’oest de Britània ha aconseguit frenar-la. La pregunta interessant no és per què va perdre Reform UK. És, si de cas, per què va guanyar precisament l’adversari declarat dels nacionalistes anglesos: el nacionalisme gal·lès.

Aquesta era la pregunta que es va fer l’escriptora i novel·lista Rhiannon Lucy Cosslett a l’article “Plaid Cymru has forged a brand of inclusive nationalism. That’s why it beat Reform in Wales”, publicat a The Guardian el 17 de maig de 2026. Llegir-lo em va suscitar aquest comentari.

Una llengua que va aprendre a morir-se a poc a poc

Per entendre el Plaid Cymru cal entendre una cosa que a Catalunya coneixem bé: què significa que un Estat decideixi que la teva llengua és un problema a eliminar. El gal·lès, una de les llengües vives més antigues d’Europa, va passar segles arraconat per l’administració, l’escola i el prestigi social anglesos. Encara avui sobreviu el record del Welsh Not, la fitxa de fusta que es penjava al coll de l’infant que parlava gal·lès a l’aula perquè acabés delatant un company i traspassant-li el càstig.

El Plaid Cymru va néixer el 1925 precisament arran d’aquesta política punitiva anglesa: no d’un projecte d’Estat, sinó d’una angoixa cultural. Salvar la llengua. Salvar les comunitats rurals. Durant dècades va ser un partit petit i testimonial. El 1966 va aconseguir el primer diputat a Westminster; el 1982 va arrencar un canal de televisió en gal·lès, l’S4C, després que el seu líder històric, Gwynfor Evans (1912-2005), amenacés de deixar-se morir de fam si el govern de Margaret Thatcher (1925-2013) incomplia la promesa. La devolution —l’autogovern— no va arribar fins al 1997, i de manera tan justa (un sí del 50,3%) que va ser gairebé un no. O dit d’una altra manera: els contraris a l’autonomia eren forts.

Aquest és el primer fet que a Catalunya gairebé no es coneix, tot i que s’hauria de conèixer més, perquè té similituds amb el cas català: el nacionalisme gal·lès no neix d’una burgesia amb un projecte d’Estat, sinó de la defensa popular —gairebé desesperada— d’una cultura que el centralisme donava per amortitzada. És un nacionalisme de supervivents, si es vol dir així, amb unes arrels populars profundes que han permès que tants anys després hagi esdevingut majoritari a l’Assemblea Nacional.

El parany de la puresa

Tot nacionalisme de supervivència corre el mateix risc: convertir la nacionalitat en una duana. Si el que et defineix és allò que t’han intentat arrabassar, és temptador vigilar qui té dret a reclamar-ho. Ens està passant a Catalunya amb l’aparició d’Aliança Catalana, que atrau el catalanisme agònic i pessimista amb un discurs xenòfob i excloent. Durant molt de temps, el Plaid Cymru va arrossegar aquesta fama —la d’un club de parlants blancs i nadius del gal·lès— i amb ella una contradicció corrosiva: deixava fora bona part del país que deia voler representar. La temptació ètnica sempre despunta si el diagnòstic és que el país ha entrat en una agonia final.

L’article de Cosslett que ha propiciat aquest comentari explica des de dins, des de la condició de dona gal·lesa, aquest fenomen. L’autora va créixer al cor d’una família gal·lesoparlant del nord, parla la llengua amb fluïdesa, té un nom tret de la mitologia medieval gal·lesa, i, així i tot, la feien sentir “no prou gal·lesa” perquè no havia nascut al lloc adequat. És el mecanisme de sempre: el nacionalisme que, per protegir-se, comença a expulsar els seus. A Catalunya s’haurien d’escoltar amb atenció opinions com aquesta, perquè és la temptació de qui confon quina és l’amenaça real de la llengua nacional. La pregunta no és qui és “prou” català o gal·lès—si la llengua materna, el cognom, els anys de residència, l’accent—, perquè aquesta seria la duana que portaria Catalunya, Gal·les o qualsevol altra nacionalitat sense estat a la porta del cementiri. El raonament ha de ser un altre.

De la duana a la porta oberta

La transformació del Plaid Cymru en l’última dècada ha consistit a substituir la duana per una porta. El missatge nou és senzill i radical alhora: ser gal·lès no depèn de pronunciar perfectament cada paraula ni de tenir dos pares blancs nascuts al país. Depèn de viure-hi i de voler-hi ser. Una antiga líder del partit ho va resumir dient que la nacionalitat i la identitat, des d’un punt de vista polític, no són el que importa: el que importa és que hi tens un lloc si hi vius. A Catalunya aquesta idea ha estat ben viva durant anys, encara que la polèmica sobre la natalitat i la immigració sempre ha estat present. Almenys des del primer terç del segle XX i les reflexions de Josep Antoni Vandellós sobre la decadència de Catalunya. La lluita contra aquest pessimisme és el que ha provocat que a Catalunya el catalanisme fos una força política majoritària fins i tot entre els partits que no plantejaven la secessió.

La prova que a Gal·les les coses estan canviant no és retòrica, és electoral. El Plaid Cymru va guanyar fins i tot a comarques on amb prou feines es parla gal·lès, antics bastions industrials i miners on el laborisme semblava etern. La identitat gal·lesa que proposa ja no és la del diccionari, sinó la de la convivència: inclou el “wenglish” de barri, inclou una de les poblacions negres més antigues de Britània —la de Cardiff—, inclou qui arriba de fora i decideix quedar-s’hi, malgrat que no en comparteixi la religió.

I aquí apareix el contrast que ho explica tot. Reform UK va intentar a Gal·les la mateixa recepta que li funciona a Anglaterra: la identitat per exclusió, la vigilància permanent davant l’amenaça forana, el greuge. Però aquella recepta no parlava gal·lès. Una refugiada ucraïnesa que viu a Gal·les ho va dir d’una manera que val per a tot el continent: els missatges de Reform UK no sonaven locals, sonaven importats, com un guió copiat d’un altre país i ficat per sota la porta. Una nació acostumada a defensar la seva singularitat va reconèixer de seguida la singularitat impostada de l’altre. Això és el que pot passar-li a l’independentisme si es deixa colonitzar per l’extrema dreta xenòfoba: que la catalanitat passi a mans, tot apel·lant a la idea de ciutadania compartida, de qui propugna la unitat d’Espanya.

El nacionalisme que no diu el seu nom

Aquí arribem al moll de l’os, i és la part que connecta Gal·les amb tots els sistemes imperials contemporanis. El laborisme va intentar liquidar la campanya equiparant el Plaid Cymru i Reform UK: “Són el mateix verí, encara que en una ampolla diferent”, deien. Tots dos partits representen el nacionalisme excloent, tots dos són divisius. És la rèplica retòrica clàssica i fàcil dels partits centralistes, independentment de la seva orientació ideològica.

Perquè hi ha un nacionalisme que mai no s’anomena a si mateix. El nacionalisme britànic —en el fons, anglès— que promou Reform UK no es presenta com a nacionalisme, sinó com a sentit comú, com a normalitat, com l’estat natural de les coses. El PSOE i el PP a Espanya fan el mateix. Només els altres són nacionalistes: el nacionalisme gal·lès, escocès o català. Els partits d’Estat tenen el privilegi de no haver de justificar la seva identitat perquè l’han convertit en el paisatge per defecte. És la mateixa operació amb què el nacionalisme espanyol s’autoanomena “constitucionalisme” i fa passar la seva bandera per absència de bandera.

La gràcia de la distinció que defensa Gal·les és que no és entre tenir o no tenir nació, sinó entre dues maneres oposades d’habitar-la. Una neix de l’imperi i la conquesta i necessita un enemic per existir. L’altra neix de la voluntat democràtica d’una comunitat de governar-se i té lloc per a qui s’hi vulgui sumar. Posar-les a la mateixa ampolla no és anàlisi: és la defensa pròpia del que mana.

El mirall, i les seves esquerdes

Seria fàcil, des de Catalunya, agafar Gal·les com a faula consoladora. Convé no fer-ho del tot. Les diferències són enormes i sovint incòmodes. La base independentista gal·lesa és minúscula comparada amb la catalana: el Plaid Cymru ni tan sols proposa un referèndum abans del 2031, i el que reclama és, de moment, només la competència per decidir-ne el calendari. L’autogovern gal·lès va arribar tard i feble, i no hi ha res al seu historial que s’assembli a l’octubre del 2017. Els seus adversaris, a més, l’acusen amb arguments que no es poden despatxar: que els números de la independència són una fantasia, que la frontera entre el nacionalisme cívic i l’ètnic és més porosa del que els seus defensors admeten, perquè tota mobilització identitària té tensions per dins.

Però precisament per això el mirall val la pena. Gal·les no ensenya que el nacionalisme cívic sigui fàcil ni innocent. Ensenya que és una feina: una dècada renunciant a la duana, eixamplant qui hi cap, resistint la temptació de la puresa que sempre torna. La lliçó no és que Catalunya tingui res a copiar. És que la pregunta decisiva no és si una nació té dret a existir —això Gal·les ho dona per descomptat amb una naturalitat que aquí encara ens falta—, sinó quina mena de nació decideix ser quan ja no l’hi discuteixen.

El 7 de maig, una nació petita va respondre a aquesta pregunta amb un somriure en comptes de brandar un puny de ferro, i va resultar que el somriure guanyava. També el procés independentista català va tenir el seu moment de «revolució dels somriures». La diferència és que aquí el somriure es va convertir aviat en motiu de burla, i els qui se’n riuen —els agradi o no— acaben abonant el discurs d’Aliança Catalana: el del puny per a qui s’ha cansat de somriure. Potser és aquesta la lliçó gal·lesa que més ens costa d’aprendre: que el somriure només guanya quan ningú no aconsegueix fer-ne riota.