Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat

Carne Ross (@carneross), diplomàtic

© Reuters

No hi ha cap llibre que fixi les regles per arribar a la independència i les lliçons de la història són dures, escriu Carne Ross, fundador d’Independent Diplomat, un prestigiós grup d’assessoria diplomàtica amb seu a Nova York, Brussel·les i Ginebra. Aquest article fou publicat en anglès a The Independent, el 19 de juny, a manera de resposta a un polític independentista que va demanar-li consell.†

Fa uns dies, el líder d’un moviment que reclama un estat propi em va preguntar què calia fer per aconseguir-lo. No era una pregunta fàcil de respondre, evidentment. Però després d’haver participat en diverses lluites d’autodeterminació arreu del món, vaig transmetre-li el que n’he après. Les lliçons sobre l’autodeterminació —convertir-se en un estat—no s’extreuen a partir d’estudis acadèmics, de l’anàlisi jurídica o dels llibres… sinó d’una llarga experiència. La meva organització, Independent Diplomat, i jomateix hem assessorat dos dels últims tres països que s’han independitzat, Kosovo i el Sudan del Sud (el tercer a independitzar-se més recentment ha estat Montenegro). He assessorat els governs i els partits d’altres països que fins ara no han aconseguit l’objectiu d’independitzar-se: Palestina i Catalunya. He treballat o he parlat amb líders i activistes de Barcelona, Papua Occidental, Caixmir, Sàhara occidental i Somalilàndia i fins i tot del Tirol del Sud. De fet, he acudit al Consell de Seguretat de les NN.UU. en nom d’almenys cinc d’aquests moviments independentistes. Vaig treballar-hi com a diplomàtic britànic, i per això he viatjat en una cabina de primera classe, però també he rebut el tracte del bestiar i se m’hi ha barrat el pas.

Aquesta última circumstància em porta a exposar la primera lliçó, que és difícil d’assumir per als aspirants a tenir un estat. Els paons no voten per Nadal (o el dia d’Acció de Gràcies). El sistema internacional d’estats consolidats no està gens predisposat cap als nous estats. Potser això no sorprendrà gens. A molts estats, des del Níger fins a Espanya, els preocupa la possibilitat de trencar-se. Als governs i als governants no els agrada perdre poder. La gent pot sentir-se desconcertada per la perspectiva de la “secessió”, especialment si considera que afecta als seus drets.

Però no n’hi ha prou amb rebutjar els sentiments forts, un refús que massa sovint es tradueix en repressió.La decisió del govern britànic de permetre un referèndumsobre la independència escocesa va ser excepcional i sàvia.

Contrasta amb la resposta punitiva d’Espanya contra el nacionalisme català: alguns dels polítics que van organitzar una votació pacífica a Catalunya són a la presó. En tots els casos d’autodeterminació (potser amb l’excepció de Palestina), el sistema basat en l’estat consolidat era, de bon començament, hostil a la proposta. A Kosovoi al Sudan del Sud la predisposició inicial de les NN.UU, de la UE i d’altres organismes era negativa fins que va deixar de ser-ho (per bé que més tard canviessin de parer i Kosovo encara ara no sigui un estat membre les NN.UU.). En ambdós casos es va viure un procés diplomàtic dolorós i tortuós per arribar a una conclusió òbvia per a tota persona que hagués viscut sobre el terreny: els dos estats havien de néixer o la guerra estava assegurada.

A conseqüència d’aquesta hostilitat sistèmica dels estats consolidats, la segona lliçó és clara:no hi ha cap model per poder esdevenir un estat. No hi ha cap comitè ni cap reglament de les NN.UU. per examinar aquests casos. No hi ha cap lloc web per explicar com es fa. Cada cas és diferent. Al capdavall, un només s’independitza si estira del carro ell mateix. No us ho regalarà ningú, tot i que, en última instància, són altres estats els que us han de reconèixer com a estat (una paradoxa bàsica que és al cor del problema): les declaracions unilaterals d’independència serveixen de ben poc i sovint provoquen encara més resistència.

Com que el procés no està institucionalitzat, a la pràctica, i segurament també en la teoria, l’autodeterminació té molt poc a veure amb la llei —excepte en alguns casos estranys. Hi ha molts i voluminosos textos legals sobre els criteris per assolir la categoria d’estat: la convenció de Montevideo i d’altres. Però he constatat que aquests tractats són en gran part irrellevants i només serveixen com a eines per a l’anàlisi retrospectiva. L’opció de reconèixer un estat és sempre un acte polític dels altres estats. Els tribunals internacionals no prenen la decisió, encara que les seves resolucions puguin confirmar la necessitat d’una decisió (com ha fet la Cort Internacional de Justícia amb el cas del Sàhara Occidental). Els arguments legals poden reforçar les decisions polítiques, però no són mai el primer argument. Una vegada vam aconsellar al govern de Kosovo que no distribuís un document jurídic que avalava la demanda d’adquirir la condició d’estat. Per què ho vam fer? Perquè era molt feble. En canvi, el cas de Kosovo era políticament fort: la gran majoria de la població volia la independència i la província havia estat governada per separat des del 1999.

En un altre cas, més estrany, la llei sí que importava realment. Però no era el dret internacional. En el cas de Montenegro, Sèrbia i la resta del món va acceptar la celebració d’un referèndum d’independència, i la posterior separació, perquè Montenegro ja tenia l’estatus de república en la constitució de l’estat —de curta durada i que actualment ja no existeix— de la República Federal de Iugoslàvia, la qual derivava de la constitució de la federació comunista de Iugoslàvia redactada per Tito. Kosovo no havia gaudit d’aquest estatus constitucional, tot i que era part del país, i aquest va ser un dels arguments que Sèrbia va esgrimir per oposar-se a demanda kosovar d’independència, que era igualment legítima. Una conclusió necessària, la tercera lliçó: la llei no defineix i no hauria de definir la legitimitat.

“Es podria omplir una biblioteca amb les resolucions de les Nacions Unides que exigissin un estat palestí, i no obstant això Palestina no és independent

En quart lloc, i aquesta reflexió no agrada als moviments d’alliberament nacional: l’estat que més contribueix a l’autodeterminació és el que esteu deixant. Per a Catalunya, la feroç oposició de Madrid a qualsevol procés d’autodeterminació ha actuat de palanca, almenys de moment.

El principal obstacle per al reconeixement de Somalilàndia per part d’altres estats, que d’altra banda elogien l’estabilitat i la democràcia d’aquest país, rau a Mogadiscio. I no cal ser un expert en l’Orient Mitjà per copsar que el país al qual afecta més la lluita de Palestina per esdevenir un estat és, per descomptat, Israel (seguit de prop pels Estats Units).

En cinquè lloc, i aquest aspecte és més del grat dels moviments d’alliberament: no et rendeixis mai. Durant dècades, els estadistes i els anomenats experts van creure que Timor no s’independitzaria mai d’Indonèsia. Els líders de Timor Oriental, que quan no estaven empresonats eren a l’exili, es passejaven pels passadissos de les NN.UU. i d’altres organismes semblants i, en el millor dels casos, eren rebuts amb cortesia però amb indiferència (personalment he experimentat la mateixa sensació diverses vegades). No es van rendir mai. I avui Timor Oriental és independent. He conegut els valents líders de Papua Occidental, un indret que hauria de ser alliberat de la mateixa opressió que van suportar els timoresos orientals. Espero que un dia ho aconseguiran. Ells també han après aquesta lliçó. El Caixmir tampoc no renunciarà: la persistència de la seva lluita exigeix, com a mínim, ​​algun tipus de resolució. El problema no desapareixerà tot sol.

Sisè, els compromisos de la “comunitat internacional”, com ara el dret internacional, no comptem per a res. Podeu omplir una biblioteca sencera amb les resolucions de les Nacions Unides que exigeixen un estat palestí, inclosa la resolució 67/19 11317 de l’Assemblea General que va dotar Palestina d’una mena d’estatus especial a les NN.UU, i les ur-resolutions 242 i 338 amb les quals es va aprovar l’anomenada “solució” dels dos estats i, no obstant això, Palestina no és un estat independent.

Al Sàhara Occidental, el 1991 el Consell de Seguretat de les NN.UU. va acordar que s’havia de celebrar un referèndum d’autodeterminació i des de llavors s’ha repetit aquest compromís anualment —i de vegades semestralment. Es va organitzar una cara missió de les Nacions Unides que vetlla per aquest referèndum. La “comunitat internacional”, és a dir, els països poderosos que dirigeixen les NN.UU, coneguts com a P5, no han fet res per complir el compromís que havien adquirit. Moltes vegades, i sense cap mena de complaença, he advertit els amics palestins que és un gran error creure que pel fet que “ells” els hagin promès un estat propi, al final estaran a l’altura de les seves obligacions i els el concediran. No funciona així.

En setè lloc, en tots els casos recents d’autodeterminació problemàtica, els Estats Units han esdevingut cabdals. Kosovo i el Sudan del Sud es va independitzar perquè els EUA així van decidir-ho i van arrossegar la resta de la comunitat internacional a fer el mateix. Si els EUA decideixen que és el moment per a un estat palestí veritablement independent, tal com hauria de ser, llavors estic segur que això passarà. En aquest àmbit, el món multipolar encara no s’ha manifestat. Com si es tractés de plantejar una contraproposta a la independència de Kosovo, a la qual Moscou es va oposar formalment tot i acceptar-la en privat, Rússia va encoratjar la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Aquests dos candidats a esdevenir estats van ser reconeguts per cinc països, incloent-hi els sàtrapes russos, Veneçuela i Síria. Una altra qüestió és si els Estats Units suportaran l’actual descens de la seva influència com a potència determinant.

Finalment, la pitjor lliçó de totes.

Somalilàndia és una democràcia i un exemple d’estabilitat a la Banya d’Àfrica. Té plantejada una forta disputa legal per esdevenir estat, ja que argumenta que existia amb anterioritat a la creació de Somàlia. La població ha votat aclaparadorament per la independència. Des del 1991 ha exigit pacíficament que se l’acceptés com a estat independent (i de fet va ser-ho un cop després de la descolonització britànica). Somalilàndia no ha estat reconeguda per cap altre estat i ha d’aguantar la indignitat que la BBC l’anomeni “separatista”, com si fer-ho definís alguna cosa.

“Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo

El Front Polisario, que representa els pobles indígenes del Sàhara occidental ocupat, ha esmerçat gairebé 30 anys amb pacífics i a la vegada infructuosos esforços diplomàtics per exigir el compliment de la promesa feta per la comunitat internacional que es convocaria un referèndum d’autodeterminació. Durant tot aquest temps, el Polisario s’ha negat a reprendre la lluita armada per aconseguir l’alliberament, malgrat les múltiples provocacions, incloent-hi l’annexió irregular marroquí del territori sahrauí. Han demostrat tenir paciència i un profund compromís per trobar una resolució pacífica. Quin ha estat el resultat? No hi ha hagut referèndum i les possibilitats que se’n convoqui un són escasses. El Front Polisario i 175.000 refugiats expulsats pel Marroc el 1975 viuen als camps de refugiats del desert del Sàhara.

Un matí a Nova York, poc abans del referèndum sobre la independència del Sud del Sudan, conseqüència de l’acord d’alto el foc que va acabar amb la llarga i increïblement sagnant guerra civil sudanesa, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va celebrar el que es va denominar una reunió formal per aprovar la votació. Van assistir-hi personalitats influents com Hillary Clinton, llavors secretària d’Estat dels Estats Units, i el secretari general de les Nacions Unides. Jo també hi era amb un líder sudanès del Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLM) que havia estat convidat a parlar en aquell fabulós fòrum. Per casualitat, aquell mateix dia, però a la tarda, el Consell de Seguretat s’havia de reunir privadament en les anomenades “consultes informals” per debatre, i no fer res, sobre el Sàhara occidental. El Front Polisario no va ser convidat a parlar-hi, sinó que es va haver d’esperar fora de la cambra privada amb el sudanesos. El líder de l’SPLM es va aturar i jo vaig fer les presentacions: es van trobar dos líders de l’alliberament nacional, ambdós exguerrillers, que exigien la independència. La primera pregunta que el representant sahrauí va fer al sud-sudanès atacava el moll de l’os: per què el sud del Sudan havia aconseguit un referèndum d’independència i ells no? El líder de l’SPLM no va dubtar gens i va respondre-li: perquè nosaltres vam deixar molt clar que si no ho aconseguíem tornaríem a la guerra l’endemà.

Tota una lliçó, que era la mateixa que havia après a Kosovo. El Consell de Seguretat de les NN.UU va rebutjar fer res sobre quin havia de ser l’estatus de Kosovo després que la intervenció de l’OTAN del 1999 acabés amb el control serbi de la província. Hi va haver moltes converses, però cap acció real per resoldre la qüestió de la independència que reclamava la població majoritària albanokosovar. El 2004, es van produir uns aldarulls mortals a Kosovo provocats, en part, per la forta frustració derivada de la manca de solucions. Hi van perdre la vida catorze persones. La província va caure en la violència. Diversos alts càrrecs dels EUA i de la UE van visitar la zona amb rostres de preocupació. Jo hi era (el govern britànic m’havia destinat a les NN.UU.) i els vaig dir: facin el possible per tal que s’independitzin o es tornaran a repetir els disturbis i seran més greus. Altres persones van dir el mateix. Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo el 2008.

La lliçó no podia ser més clara, però tal vegada calgui explicar-la. Cal facilitar alguna mena de consens i de fòrum internacional per abordar les diverses demandes d’autodeterminació a tot el món i que són potencialment violentes. El traçat arbitrari de les fronteres a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica i a Àsia que han fet els ineptes i irresponsables funcionaris colonials ha provocat una gran quantitat de crisis d’autodeterminació encara no resoltes. El Caixmir, font de conflicte entre dos països amb armes nuclears, no és tan sols una qüestió d’interès local. Necessitem uns criteris acceptats per tothom per avaluar la legitimitat d’aquestes demandes, incloent-hi, per exemple, la protecció de les minories, la no interferència de poders externs i l’adhesió als principis democràtics (la no violència també pot ajudar-hi), i per això necessitem un espai per poder parlar-ne sensatament. No pot ser un tribunal, ja que aquestes disputes no es presten a un arbitratge legal. Són assumptes polítics que s’han de resoldre per mitjans polítics: negociació, negociació i més negociació.

Així doncs, aquest va ser el consell que vaig donar al líder independentista. S’ho va prendre bé, però amb preocupació, perquè no totes aquestes observacions eren ben rebudes. Tot i que viu envoltat de guerra, és un home de pau i raonable. No em va agradar haver-li de dir que l’amenaça de la guerra havia estat decisiva en els dos exemples d’autodeterminació “reeixida” en els qual he intervingut, però la veritat és que ha estat així. I en tots dos exemples, els estats resultants han esdevinguts problemàtics i, en el cas del Sudan del Sud, terriblement violent a conseqüència de les rivalitats locals. Aquest és un dels exemples que sovint s’exhibeix erròniament a nivell mundial per oposar-se a tots els que busquen nous estats. Però estic segur que ell, com jo, preferiria aconseguir-ho d’una altra manera. Li agradaria poder debatre la seva demanda d’autodeterminació d’una manera més sensata i, sobretot, pacífica.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “From conflict to compromise: Lessons in creating a state”, publicat al diari londinenc The Independent, del 19 de juny de 2019. Es reprodueix amb el permís de l’autor: © Carne Ross

Un estudi cultural que ens calia

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor

Captura de pantalla 2019-04-10 a les 10.45.18Esdevé fascinant abocar-se a aquesta breu panoràmica de la literatura castellana escrita per catalans, des del segle quinzè fins a l’actualitat, amb figures tan assenyalades com Carlos Ruiz-Zafón, Salvador Pániker, Maruja Torres o l’imprescindible Javier Cercas. Probablement per raons polítiques i no pas literàries, aquest llibre només mira els catalans administratius i no pas culturals. Com hauria guanyat la perspectiva de l’estudi, la ideologia pròpia del llibre i el seny combinat amb l’esforç si no s’haguessin estalviat els millors noms de la cultura catalana en castellà. La realitat viva dels Països Catalans va més enllà de les projeccions catalanistes previstes per Joan Fuster, de tal manera que, per exemple, fa estrany parlar del fenomen de l’Escola de Barcelona, sense una de les seves més destacades muses, la mallorquina Carme Riera, tan assagista i tan poc catalana de naixement com Francesc Candel, un valencià que, en canvi, sí que és inclòs en el llibre. Com hauria guanyat en espanyolitat, en castellanisme, percussió i, sobretot, en qualitat literària si s’hagués recollit el conreu de la llengua castellana per part de grans mestres insulars com Joan Alcover, Gabriel Alomar, Tomàs Aguiló, Joan Estelrich, Valentí Puig, Joan Ramis, Llorenç i Miquel Villalonga. O afegint a l’ensems els noms dels valencians Vicent Blasco Ibáñez, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Carlos Arniches, Xavier Casp, Lucía Etxebarria, Juan Gil-Albert, Juan José Millás, Vicente Molina Foix, Francisco Tomàs i Valiente i Fernando Vizcaíno Casas.

Com hauria guanyat aquest magnífic estudi si s’haguessin tingut en compte algunes de les muntanyoses piles de bibliografia sociolingüística que expliquen perfectament per què la cultura catalana fou, des dels seus orígens una cultura plurilingüe i oberta als quatre vents, en la qual convisqué el català amb el llatí, l’occità, l’hebreu, l’àrab i l’amazig per citar-ne només els idiomes més principals. El meu mestre Martí de Riquer, savi dels temps originaris, no deixava de tenir present que el llibre medieval mai no es llegeix sol i que les literatures nacionals són, a tot estirar, una convenció acadèmica més desgraciada que útil. Però una convenció que cal dibuixar primerament abans d’oblidar-la, abans de superar-la. Sense els estudiosos de la literatura catalana en català no es podria ara obrir la curiositat a d’altres perspectives, com la dels catalanoparlants que van esdevenir escriptors en llatí com el gegant Joan-Lluís Vives o escriptors en altres il·lustres llengües com el francès o l’italià. La importància de la llengua castellana en terres de llengua catalana quedaria encara més ben perfilada. Sens dubte té raó l’autor quan diu que existeix una altra Catalunya. I fins i tot afegiríem que hi ha una altra i encara una altra més enllà de les modes i els oportunismes de l’actualitat. Vegem, aquest sentit, la inexplicable absència d’un dels grans escriptors barcelonins, autor en francès i espanyol, José Luis de Vilallonga, marquès de Castellvell a qui vaig conèixer i freqüentar durant els darrers anys de la seva vida. Un dia d’aquests en parlarem aquí. Almenys fou més popular, interessant i millor escriptor que el pobre Fèlix Sardà i Salvany.

Sens dubte que calia que un periodista cultural tan preparat, tan intel·ligent, tan innovador i tan audaç com Sergio Vila-Sanjuán escrigués aquest minuciós estudi. És un dels nous savis de Barcelona. El seu llibre està tan ben fet que semblaria un afalac enumerar ara totes les importants virtuts que el decoren. El llibre és feliç, està inspirat, com diu el pròleg, en una conversa de l’autor amb Jordi Pujol, pigmeu intel·lectual si avui el comparem amb polítics de la mateixa corda ideològica i transcendència històrica, com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, dos escriptors de raça. Potser la política cultural, al capdavall, és menys interessant que la literatura per ella mateixa.

Certament, la moda d’escriure en castellà és ja una mania a Catalunya, una vella tradició que es pot remuntar al segle XV si es vol, amb la figura seminal d’Enric de Villena. Fa cinc-cents anys que dura. Ha donat grans moments de glòria, de comerç, de vitalisme, d’hipotètica harmonia peninsular, però fins ara cap fenomen comparable al que va representar la literatura en castellà en terres del gallec-portuguès. Tampoc no ha donat, per ara, cap gran escriptor català en llengua castellana, si més no comparable als grans noms castellans sorgits de la cultura basca com Miguel de Unamuno o Pío Baroja. Fins ara la literatura castellana a Catalunya no ha estat capaç d’oferir cap obra que pugui fer ombra a Josep Pla, a Sagarra, a La plaça del Diamant, a la poesia de Carner, de Foix, de Riba, a la poesia de Casasses, al teatre de Belbel, als contes de Quim Monzó, tots llibres eterns, homenatges a Catalunya. No hi ha cap títol escrit en castellà procedent de terres catalanes que tampoc pugui competir amb l’obra de Cela, amb la generació del 27, amb el boom sud-americà. Ni un. No hi ha cap escriptor català en llengua castellana, en tot el segle XX, que pugui competir amb la gràcia, el pensament, el valor, la modernitat, la potència, l’entusiasme, la creativitat d’un escriptor en llengua francesa, anomenat Salvador Dalí. Per afegir-ne un altre més.

Més enllà del Principat: l’opció dels Països Catalans

En aquest vídeo podeu veure la intervenció del Dr. Agustí Colomines, director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, al simposi “Federalisme. Autonomisme. Independentisme: el pensament catalanista des dels orígens fins al segle XXI’, organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya el passat 30 d’octubre de 2014.

A més del Dr. Colomines també hi van intervenir:  des del País Valencià, Vicent Flor i Moreno, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València; des de les Illes Balears, Sebastià Serra i Busquets, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears, i Alà Baylac-Ferrer, professor de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia.

Congrés “La petja de la Mancomunitat de Catalunya”

manco

El Dr. Agustí Colomines, IP del GRENPoC i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, participarà el proper dijous 18 de desembre al congrés “1914-2014 – La petja de la Mancomunitat de Catalunya”. Ho farà amb el panell “La base del projecte de la Mancomunitat: l’obra educativa i cultural”. També participarà al congrés l’Aurora Madaula, col·laboradora del GRENPoC, amb el panell “Els recursos financers de la Mancomunitat. La política d’emprèstits”. Madaula i Colomines són coautors del llibre, “Pàtria i progrés – la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924“.

Podeu descarregar el programa del congrés fent clic aquí.

D’ençà els primers anys del segle XX, el catalanisme polític experimenta un fort arrelament social que es mantindrà inalterable fins l’arribada de la dictadura franquista. L’any 1911, la Lliga Regionalista, hegemònica entre la burgesia, es posa al capdavant d’una campanya de reivindicació de l’autogovern per a Catalunya, el primer després de la pèrdua de llibertats que va suposar el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V. Aquesta iniciativa va haver de superar molts entrebancs, però la manca de defalliment dels partits catalanistes, fent pinya per aquest objectiu comú al marge d’ideologies polítiques, va donar els seus fruits. Finalment, l’any 1904 es crea la Mancomunitat de Catalunya, una entitat administrativa d’abast regional conformada per les quatre diputacions provincials catalanes.

En el seu discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, que presidia també la Diputació de Barcelona, anuncia que, a partir d’aquest moment “Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual, que donarà una organització jurídica a la seva personalitat. I això sol ja és d’una transcendència extraordinària”. Tot i que la Mancomunitat no va disposar mai de poder polític, que les seves competències es van limitar a les que ja tenien reconegudes les diputacions catalanes i que els seus recursos econòmics foren molt migrats, va dur a terme una important obra de govern. Destaquen, entre d’altres, la política educativa i cultural, amb la creació de la Biblioteca de Catalunya i d’una xarxa de biblioteques populars, la promoció de la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans, la normalització lingüística i la construcció d’escoles per a la formació de funcionaris, de tècnics de grau mitjà i d’obrers especialitzats; l’execució d’infraestructures i d’obra pública per modernitzar i vertebrar el país (xarxa telefònica, carreteres i camins veïnals, ferrocarrils secundaris…); les iniciatives socials, de beneficència i sanitàries, amb la creació de la Borsa de Treball i d’hospitals, asils i cases de maternitat, l’atenció als malats mentals i pobres i la creació d’un servei de sanitat; la modernització de l’agricultura, etc. Així mateix, cal destacar els intents de dotar Catalunya d’una organització política pròpia, que van culminar en la campanya autonomista endegada a les darreries de 1918.

El cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera va marcar l’inici del final de la Mancomunitat. L’any 1925, la institució era desmantellada i les seves competències revertides a les diputacions provincials.

“First Scotland, Now Spain”. Bloomberg contra Rajoy

Bloomberg LP és una empresa multinacional de mitjans de comunicació amb base a la ciutat de Nova York. Va ser fundada el 1981 per Michael Bloomberg, qui seria alcade de Nova York entre el 2005 i el 2014, amb l’ajuda de Thomas Secunda, Duncan MacMillan, i Charles Zegar.

Bloomberg

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible — even as they campaign for union.

Catalonia’s local government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago —in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party— that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy.

Catalonians have been bitter ever since, and the Popular Party has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50 percent, according to several recent polls, from as little as 15 percent in 2007 —and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped.

To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As U.K. Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together.

Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available.

In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments.

Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the U.K.; the region accounts for 16 percent of the Spanish population and 19 percent of the economy (double Scotland’s share of the U.K. on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup.

Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Publicat a Bloomberg View, 01/10/2014.

* * *

Versió en català:

Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d’independència. Però, al contrari que els britànics, els espanyols no el volen deixar fer. És un error, i els dirigents espanyols han de tenir per una vegada la talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans —ni que ells facin campanya a favor de la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dilluns el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va escapçar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat descontents des d’aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació alçant un mur per no sentir les demandes dels catalans. I també provocant-los (el ministre d’Educació va arribar a parlar que calia “espanyolitzar” els nens catalans).

El suport a la independència ha crescut fins a més d’un 50%, segons les enquestes, des d’una posició molt baixa: un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d’aquesta sentència. El camí a la independència, doncs, no s’ha pas aturat.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer personalment els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d’oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels propis imposts. Com li podria explicar el primer ministre britànic, David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles poguessin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer si més no un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. L’obertura d’unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el referèndum actual, si creuen que hi haurà una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per demostrar als catalans (i als bascs i gallecs) que estarien millor si continuessin a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l’oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d’Escòcia per al Regne Unit. Significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d’Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si se separessin.

D’aquesta manera, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d’això caldria un debat ferm. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.

* * *

Aquí hi ha l’adreça de contacte amb qui ha escrit aquest editorial. Envieu-li informació, en anglès, de manera respectuosa i gens propagadística. Raoneu per què volem votar i abundeu en el seu argument:  David Shipley at davidshipley@bloomberg.net.

Why does Catalonia want to become independent?

Vídeo

International Conference on the Politics of Secession in the European Union

This event is jointly organised with the LSE Department of Philosophy, Logic and Scientific Method
Imatge
Organisers:  Luc Bovens, Professor of Philosophy, Department of Philosophy, Logic and Scientific Method LSE and Amandine Catala, LSE Fellow, Department of Philosophy, Logic and Scientific Method

Tuesday 22 May, 10.30am – 6.30pm
Senate House – Room 349, Malet Street, London WC1E 7HU

Secession has become an urgent issue in today’s world with movements in several EU states and other parts of the world. The conference focuses on the political situation in Catalonia, Flanders, and Scotland and aims to address social, economic, moral and legal aspects.

Session 1 – Catalonia

10.30am – 12pm

Montserrat Guibernau, Professor of Politics, Queen Mary, University of London
Xavier Solano, Political Analyst and Adviser

12 – 1.30pm

Lunch (own arrangements)

Session 2 – Flanders

1.30 – 3pm

Philippe Van Parijs, Chaire Hoover d’éthique économique et sociale
Rik Van Cauwelaert, Director, Knack magazine

3 – 3.15pm

Coffee Break

Session 3 – Scotland

3.15 – 4.45pm

Iain McLean, Professor of Politics, University of Oxford; Official Fellow in Politics, Nuffield College
Stephen Noon, Special Adviser to the First Minister of Scotland

4.45 – 5pm

Coffee Break

Session 4

5 – 6.30pm

Roundtable discussion

The LSE Department of Philosophy, Logic and Scientific Method gratefully acknowledges the support of the LSE Annual Fund and the Institute of Philosophy

The event is free and open to all but registration is required
To register please email: A.Catala@lse.ac.uk