Josep Maria Trias i Peitx, un polític català i demòcrata-cristià

Gemma Caballer i Albareda

© CCMM

El dimarts 9 de novembre, el Sense Ficció de TV3 va emetre el programa Les llistes de Trias i Peitx, el Schlinder català. És un documental centrat en la biografia del polític demòcrata-cristià català Josep Maria Trias i Peitx i, sobretot, en mostrar la tasca que va realitzar durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys del seu exili a França, entre el 1939 i el 1945. He intervingut en la confecció d’aquest documental en qualitat d’assessora, atès que l’any 2008 vaig preparar l’edició de les memòries inèdites de Josep Maria Trias i Peitx —localitzades a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona— i que van publicar-se amb el títol La solitud de la llibertat: memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil.  Al cap de tretze anys, tres llibres, quatre articles i sis congressos a Tolosa, Birmingham, Bonn, arriba aquest documental sobre un polític incomprensiblement desconegut.

Josep Maria Trias Peitx (Barcelona, 1900 – Cuixà, 1979) va abandonar les files del carlisme per passar a formar part, l’any 1931, de la recentment constituïda Unió Democràtica de Catalunya. Va integrar-s’hi amb la segona onada d’adhesions importants, juntament amb personatges tan importants com Manuel Carrasco i Formiguera. Durant la Guerra Civil Espanyola ocupà el càrrec de secretari general del partit. Va destacar per salvar persones perseguides per motius de consciència. Va intentar restablir el culte públic, així com les relacions amb la Santa Seu, actuant com a intermediari del ministre Manuel de Irujo.

Josep Maria Trias i Peitx se’n va anar a l’exili a finals de gener de 1939 i va ser un dels pilars fonamentals del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne, un organisme d’ajuda humanitària estretament lligat a persones vinculades a Unió Democràtica de Catalunya. Entre el febrer de 1939 i el juny de 1940 aquest organisme va treballar amb un triple objectiu per intentar millorar la situació dels refugiats als camps del sud de França: aconseguir el màxim nombre de reagrupaments familiars; treure dels camps en major nombre possible de dones i nens per traslladar-los a les residències, chateaux o cases de colònies; i, finalment, transformar els homes internats als camps en treballadors útils per a l’economia francesa. La documentació que vaig treballar demostra que 26.350 refugiats van aconseguir abandonar els camps de refugiats gràcies a al fet de disposar d’un contracte laboral. La tasca del Servei de Mà d’Obra del Comitè era tan important, que ara mateix encara hi treballo per presentar-ne els resultats en el que serà la meva tesi doctoral.

El desembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, Trias Peitx fou nomenat delegat a Tolosa i la seva regió per a l’acollida i allotjament de refugiats de l’American Friends Service Committee. Era la iniciativa Pour la renaissance des villages abandonnés. Aquesta iniciativa quàquera tenia l’objectiu de reconstruir i repoblar diversos pobles semiabandonats de França amb població refugiada, especialment provinents de la zona d’Alsàcia i Lorena, tot i que també van participar-hi refugiats espanyols. Es tractava d’un ambiciós projecte d’autosuficiència que pretenia treure refugiats dels camps o d’altres centres d’acollida oferint-los un contracte laboral, reunir famílies i oferir-los un futur estable. Per exemple, a Puycelsi —un petit poble del Migdia francès—, es va iniciar la reconstrucció de cases, es va recuperar la indústria del moble i es va preparar la reutilització per al món agrícola de terres que fins aquell moment havien estat considerades àrides. Un altre exemple. En una localitat propera —Penne— es va iniciar una indústria artesanal de joguines. L’any 2020 vaig publicar el llibre Aidez les réfugiés: Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers, dedicat a explicar aquestes dues iniciatives humanitàries, tot i que el compromís de Trias amb els més desvalguts no va acabar el 1944. També trobem Trias i Peitx darrere la gestació, en el context de la Segona Guerra Mundial, d’una organització de vida efímera: el Secours catholique International. Era l’antecedent del Secours catholique, que actualment és la principal organització de caritat de l’Església catòlica a França. El Secours catholique international va néixer amb la voluntat d’esdevenir una organització mundial de caritat catòlica. Havia de facilitar la col·laboració del món catòlic en la reconstrucció, tant material com espiritual, del món després de la Segona Guerra Mundial. L’expertesa que Trias i Peitx havia adquirit en les experiències humanitàries anteriors va servir de molt perquè la iniciativa tingués èxit. Fins fa un parell d’anys, d’aquests fets, no se’n sabia pràcticament res. Vaig intentar omplir el buit amb la presentació d’una ponència al congrés Postguerres, organitzat per la secció d’Història Contemporània de la UB i que va tenir lloc el juny de 2019, però també hi vaig voler explicar les raons que havien motivat que tot això no se sabés.

Trias i Peitx, que va exiliar-se el gener de 1939 i no va tornar mai més a Catalunya, va acabar esdevenint un personatge incòmode per Unió Democràtica de Catalunya. El motiu eren les discrepàncies dels seus correligionaris sobre l’ actuació de Trias com a secretari general del partit durant la Guerra Civil Espanyola, així com els retrets que li feien sobre la seva gestió en el Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne. Molts dels seus companys van viure amb desconfiança l’activitat de Trias i Peitx —s’alineà amb el sector més progressista—, cosa que provocaria que s’obrís un abisme insalvable entre ell i el seu partit. Un exili de quaranta anys va soterrar la biografia d’una personalitat singular. A poc a poc es va omplint el buit. Acabo de publicar un article que aprofundeix sobre els paper de Trias i Peitx  a Unió Democràtica de Catalunya durant el seu exili francès entre el 1945 i el 1979, any de la seva mort. És aquest: “A Catalan Catholic Regionalist fleeing Franco: Josep Maria Trias Peitx’s Exile in France.”, inclòs al llibre col·lectiu Political Exile in the Global Twentieth Century: Catholic Christian Democrats in Europe and the Americas, editat per Wolfram Kaiser i Piotr H. Kosicki.

A poc a poc, Josep Maria Trias i Peitx va sortint de la foscor. Estic segura que el documental ampliarà l’interès per un personatge fins ara desconegut per al gran públic. Cal celebrar-ho. Aquí teniu l’enllaç per poder visionar el documental.

Retalls d’història per passar el coronavirus

L’Editorial Afers ha decidit oferir en obert articles i capítols de llibres del seu catàleg. És una iniciativa solidària per ajudar a passar el confinament i per promoure la lectura. El procediment és fàcil: Us doneu d’alta al web (pitjant l’enllaç de cada article), entreu a la pestanya «PDF» i efectueu una compra per 0 €. Rebreu l’arxiu per e-mail. Anirem ampliant la llista.

Llibres (1991) del pintor Lluís Marsans (1930-2015)
  1. «Misèria contra pobresa. Els fets de la Fatarella», de Josep Termes | fragment de llibre Misèria contra pobresa, que va ser el primer estudi de la revolta popular contra la col·lectivització forçosa impulsada pels anarquista en aquest poble de la Terra Alta.
  2. «”Mosatros” som el poble», del llibre de Vicent Flor, Noves glories a Espanya. Anticalanisme i identitat valenciana, on l’autor reflexiona sobre la mobilització com a legitimitat i el menyspreu per la democràcia representativa, el maniqueisme i l’apropiació del poble, els «cabdills» carismàtics: Lizondo, Rita i Sentandreu, i l’antiintel·lectualisme i el sentimentalisme.
  3. Biografia de l’actriu Pepa López del volum 4 de les Biografies Parcials de Xavier Serra, així com la introducció de l’autor. La fotografia, com la de totes les persones biografiades és de Francesc Vera. Les seves peripècies biogràfiques, per tant, «s’han trobat circumscrites pels mateixos fets: el final de la dictadura militar del general Franco, els tripijocs de l’anomenada Transició, l’auge del neoliberalisme, la recuperació de l’autogovern, la caiguda del mur de Berlín…»
  4. «El diàleg Unamuno/Maragall, un assaig intel·lectual de crear una consciència col·lectiva», part del capítol «Problemes identitaris a la Catalunya del primer Nou-cents (1900-1939)», del darrer llibre de l’historiador Jordi Casassas Ymbert, Pervivència de Catalunya. La formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània, un novetat editorial que, si bé no pretén ser una història de la Catalunya contemporània, no deixa de ser un guia completa dels grans temes que han determinat la dinàmica de la societat catalana des de 1714 fins a l’any 2000.
  5. Annex del llibre de Queralt Solé, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) on apareixen detallats els morts traslladats al Valle de los Caídos des de la província de Tarragona… Un llibre imprescindible per a qui vulgui endinsar-se en l’estudi de les fosses comunes a Catalunya.
  6. Biografia d’Empar Navarro Giner, elaborada per la historiadora Josepa Cortés, que va reivindicar l’ensenyament en valencià a les escoles i que en acabar la guerra fou depurada pel franquisme. La biografia està inclosa al llibre Quinze dones valencianes, a cura del catedràtic Antoni Furió.
  7. L’any 2012 l’Editorial Afers va dedicar un volum doble de la revista Afers (el 71/72) al tema «”Nosaltres, els valencians”, 50 anys després (1962-2012)». En obert l’article «Joan Fuster i la història moderna del País Valencià» de l’aleshores director de la revista Manuel Ardit. L’article analitza l’obra historiogràfica de Joan Fuster sobre el període modern del País Valencià.
  8. Al número 29 (2004) de la revista El Contemporani. Arts, Història, Societat, una iniciativa del Centre d’Estudis Historiogràfics de la UB i l’Editorial Afers, es va publicar un interessantíssim article de l’antropòleg Clifford Geertz, «Una professió inconstant: La vida antropològica en temps interessants». Geertz (1926-2006) va ser un antropòleg nord-americà que va tenir una gran influència en la pràctica de l’antropologia simbòlica i que va ser considerat durant tres dècades l’antropòleg cultural més influent dels Estats Units. A l’article, traduït per Albert Mestres, Geertz dóna una visió global de l’antropologia i de la seva trajectòria durant els darrers cinquanta anys, relacionant-los amb els canvis al món durant la seva trajectòria professional.
  9. Al número 35/36 (2007) de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat (pp.147-153), vam publicar un article de Benedict Anderson (1936-2025), «Nacionalisme occidental i nacionalisme oriental. Hi ha cap diferència rellevant entre tots dos?» que a partir d’ara es pot llegir en obert. L’any 2005 l’editorial Afers havia traduït al català i havia coeditat amb Publicacions de la Universitat de València, a la col·lecció «El món de les nacions», el llibre Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme, del qual l’article n’és un bon resum.
  10. A les pàgines 79-80 del número 26 (2002) de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat. es va publicar un fragment d’un discurs que Cralo Ginzburg va pronunciar en rebre el premi Salento, amb el títol «De la comèdia a ‘El príncep’», i va dedicar el premi al seu amic Adriano Sofri (1942), fundador i exlíder del moviment Lotta Continua, tancat a la presó, pel seu criteri independent i pel seu coratge.
  11. «Els viatges d’un bergant. Un musulmà del segle XVI entre dos mons» és un article de Natalie Zemon Davis, publicat l’any 2007 al número 57 de la revista Afers, en un volum dedicat al tema «Les mirades del viatger». És la història d’Al-Hassan al-Wazzan nascut a Granada poc abans de la conquesta cristiana, però criat a Fes. Zemon Davis (1928) és una de les grans especialistes mundials en història cultural i social de l’època moderna.
  12. El capítol «El transcurs de la mortalitat» del llibre Cristofano i la pesta, de l’historiador Carlo Maria Cipolla, que ara mateix podríem dir que és de plena actualitat.
  13. Article de l’historiador Dominick LaCapra, «Estudis sobre el trauma i les seves vicissituds» que va aparèixer al número 30 de la revista El Contemporani. Arts. Història. Societat. L’assaig és una versió breu d’un capítol del llibre Història en trànsit: experiència, identitat, teoria crítica (Ítaca: Cornell University Press, 2004) on l’autor exposa la importància dels estudis sobre el traume per conèixer les identitats culturals.

A propòsit de l’exhumació del dictador Franco

per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador

Captura de pantalla 2018-09-12 a les 9.22.20

© Shutterstock

Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.

El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.

I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.

En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.