A propòsit de l’exhumació del dictador Franco

per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador

Captura de pantalla 2018-09-12 a les 9.22.20

© Shutterstock

Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.

El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.

I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.

En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.

 

Historical Day in Catalonia

The 129th President of Catalan Government, Mr Artur Mas, signed today a Consult Decree (with a symbolic number: 129/2014) on Catalan independence. The Mas Administration started an institutional campaign in order to promote a high participation next November 9th. . Here you have the video:

At the same time, the Catalan Government opened a website with all the information about the Consult and the rules for voting.

After signing the decree that sets the Consult, Mr President Artur Mas offered a press conference at the Government Palace (The Generalitat) in three languages (Catalan, Spanish and English). This is the video:

 

Escòcia i el referèndum

Anotació

El govern escocès va anunciar oficialment que el referèndum sobre el futur d’Escòcia no es faria fins a la tardor del 2014. Responia així a la demanda del primer ministre britànic, David Cameron, de convocar-lo el 2012. Entre l’agost del 2007 i el novembre del 2009, el govern d’Escòcia va posar en marxa un procés anomenat The National Conversation amb el qual s’invitava a la població a discutir sobre una possible reforma constitucional. Això va portar a la publicació d’un primer document de debat (Choosing Scotland’s Future),i va culminar amb la publicació d’un altre document: Your Scotland, Your Voice, una mena de llibre blanc sobre el camí a seguir. Per a més detalls sobre el procés sobiranista escocès i la proposta de referèndum, visiteu el web: http://www.scotland.gov.uk/Topics/constitution/

Kiro Gligorov, per Agustí Colomines

La guerra dels Balcans va ser un dels pitjors drames que va viure Europa després de l’esfondrament del sistema comunista. L’eclosió de Iugoslàvia, un estat artificial refet almenys dues vegades, l’última de les quals el 1946, quan es constituí en una república socialista federativa sota la dictadura de Tito. Allò va ser un miratge, com va quedar clar a partir del 1991. Els eslovens, els croats i els serbis han estat forçats a viure plegats des del pacte de Corfú, del juliol del 1917 i que fou conseqüència de la I Guerra Mundial. El pacte declarava que serbis, croats i eslovens havien de constituir un únic estat, en el marc d’una monarquia constitucional, la qual fou establerta el novembre del 1918 amb Alexandre I com a rei. La política centralitzadora i hegemònica sèrbia va afavorir l’aparició d’un fort moviment de resistència croata, cosa que va decidir el rei a establir, el 1929 (data que entrà en vigor la denominació oficial de Iugoslàvia), un règim dictatorial que obligà a la fusió de les diverses nacionalitats en un únic poble. El rei Alexandre I fou assassinat pels independentistes croats el 1934… En fi, ja veuen que les batusses entre els eslaus del sud vénen de lluny. Però és evident que el federalisme comunista —més aparent que real— tampoc no va solucionar res.

L’1 de gener d’enguany va morir a Skopje Kiro Gligorov, expresident de Macedònia tres vegades: quan encara era una república de la federació iugoslava (gener del 1991) i quan va esdevenir un estat independent (novembre del 1991). El 1994 va ser reelegit i va exercir el seu mandat fins al 1999. I tanmateix, Gligorov és considerat, juntament amb el croat Ante Markovic—desaparegut cinc setmanes abans que ell i últim cap de govern de l’estat iugoslau—, un dels grans defensors de la continuïtat de Iugoslàvia. Kiro Gligorov va néixer el 3 de maig de 1917 a Stip, una ciutat que el 1912 havia estat alliberada del domini turc però que com tot Macedònia havia quedat integrada a Bulgària. Quan es creà la primera Iugoslàvia va passar a ser la Sèrbia del Sud. Era fill d’una família burgesa i tots aquests canvis de sobirania també van quedar reflectits en el seu cognom, que va evolucionar de l’inicial Panchev al de Grigorovic, Grigorov i finalment Gligorov. No va ser l’únic cas, evidentment. Va estudiar la carrera de dret a Belgrad i durant la II Guerra Mundial esdevingué una de les figures prominents de l’ASNOM (que corresponen a les sigles en anglès de l’Assemblea Antifeixista per l’Alliberament del Poble de Macedònia). Després de la guerra, i amb Tito al poder, fou un membre destacat de la jerarquia comunista.

Com molts dels dirigents comunistes iugoslaus, Kiro Gligorov era un pragmàtic. Quan el 1989 va retornar a Skopje, primer va intentar salvar la federació amb una aliança amb el president bosnià Izetbegovic, però després ja va tenir molt clar que l’única sortida era implantar l’estat macedoni. Els primers anys del seu mandat va estar dedicats a buscar el reconeixement internacional, que tenia l’oposició de Grècia. Va ser un moderat entre els extremistes macedonis, representats, entre altres, pel partit de la dreta VMRO-DPMNE, que és el de l’actual primer ministre Nikola Gruevski, i el partit albanès Unió Democràtica per a la Integració (DUI). Gligorov va encapçalar la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM) i va fer del pacifisme el gran argument per obtenir el reconeixement internacional que anhelava. El va obtenir, com es constata en el comunicat de condol de Hillary Clinton. Però s’havia buscat molts enemics, fins al punt que el 3 d’octubre de1995 el van intentar assassinar amb un cotxe bomba. Va sobreviure però va perdre un ull i la cara li quedà marcada per sempre. Amb els seus 94 anys també se’n va un segle.

Publicat a IntocableDigital.cat, 13/01/12

>Crossing Boundaries

>

Judith Okely (Hull University, International Gender Studies Centre)


The Association for the Study of Ethnicity and Nationalism invites you to our biennial Obi Igwara Memorial Lecture entitled: “Crossing Boundaries,” featuring Judith Okely, Professor Emeritus of Anthropology and Hull University and Deputy Director of the International Gender Studies Centre.

This lecture is given in memory of Obi Igwara, who tragically passed away far too early. Obi Igwara was a founding member of the Association and these lectures focus on her research area: ethnicity and nationalism in Africa.

The theme of the lecture this year is anthropological research in Africa. Anthropologists may cross boundaries of nation, ethnicity, class, and culture, both far from, and within, presumed familiar territory. Professor Okely’s lecture draws on individual cross-cultural encounters and the anthropologists’ transformative experiences of fieldwork in Africa.

The event is free and open to the public. It takes place on Wednesday, January 27 at 18:00 in the Hong Kong Theatre at LSE, to be followed by a reception.