L’odi en campanya

per Àlex Reig Biosca, crític

cayetana-alvarez-de-toledo-pisarello-655x368

© Europa Press

La política catalana i espanyola ha arribat a uns nivells de crispació insospitats. La visita a la Universitat Autònoma de Bellaterra de Cayetana Álvarez de Toledo, la candidata al Congrés del Diputats per que no parla ni tan sols català ni viu a Barcelona, dos requisits que sembla que no importen a tenor d’altres candidats paracaigudistes, n’és un bon exemple. El que va passar a la UAB és l’incident que esperava molta gent a Espanya per titllar tot el moviment independentista de violent. Què voleu que us digui? No anem bé quan el combat contra la violència, encara que només sigui verbal, s’ha de legitimar usant metàfores, construccions conceptuals i termes jurídics obtusos perquè la realitat no ho sustenta. Llavors és quan una manifestació universitària es converteix en kale borroka.

Detecto un infantilisme preocupant en una classe política que no està mai a l’altura del que se li demana. M’atreveixo a dir que no està a l’altura de res. Perquè les escenes que són portada als diaris o trending topic a Twitter i que desencadenen milions de crítiques, contracrítiques, frases enginyoses, sarcasme, gifs i altres bajanades, són impròpies d’una societat madura i adulta. Pertanyen més al pati de l’escola o de l’institut que a l’àgora política. L’escarni que Cayetana no ha trigat gens a revestir d’una glòria que no tenia mentre es produïa i que només ha tret el cap en les cròniques patètiques dels fets, no és política. En paraules seves: es tractava de “niñatos consentidos y pijos”. No cauré en el simplisme de distorsionar aquesta expressió per convertir-la en el que és: una pura paradoxa força còmica que podria autoaplicar-se. Simplement donaré la raó a Cayetana: sí, només són nens i universitaris. Pijos i consentits, suposo que com tot “niñato” universitari. El problema no són ells, ni un ambient universitari que sempre s’ha posicionat políticament i que s’ha manifestat contra mesures que s’han pres des del poder, com passa en tota democràcia sana. El problema és, si de cas, que el grup d’adults, representant d’un partit polític, no s’adona precisament d’això: que fa el paperina —per no dir una altra cosa— en intentar convertir una escena universitària recurrent, idèntica a tantes altres (vegeu els campus de París, Londres, Nova York , Madrid o de qualsevol ciutat del món), en una demostració de feixisme endèmic que cal combatre com si es trobessin a les trinxeres de la revolució francesa. Convertir la protesta d’uns adolescents exaltats políticament, com segurament ho hem estat tots a la mateixa edat, en una foto fixa de com és Catalunya és manipular.

El patetisme de Cayetana i la seva cort arrenca d’aquesta incongruència. Del tot s’hi val dels polítics espanyols per atacar i aplacar l’independentisme. I posats a parlar d’odi, el foment de l’odi té a Catalunya dos noms, sobretot, sense els quals és molt difícil pensar que hauríem arribat a aquest grau de glorificació de l’insult i la fatxendaria per damunt dels programes polítics. Són Albert Rivera i Inés Arrimadas. Cs és el partit que, des de fa anys, ha basat el seu creixement en la confrontació i la creació implacable i permanent de disputes, discòrdies i actituds bel·licoses. Són ells els que han aprofitat qualsevol intervenció al Parlament per provocar i fer soroll, sense cap mena de respecte envers les persones ni guardant les formes. Casado, l’extremista, Abascal i altres fomentadors de l’odi, són conseqüència directa del clima enrarit i radical que està incrustat en l’ADN d’Albert Rivera. Amb raó Cs és l’únic partit, segons diversos estudis, en què es detecta que els dirigents són més extremistes que els seus votants. Em resisteixo a creure que l’espai polític que vol representar Cs no pugui estar representat per polítics de més altura i no pas per pinxos de barri com els actuals dirigents, els quals saben més d’amenaçar que de política. La seva manera de fer política és la provocació, que és el que fa Arrimadas quan va a TV3 i s’encara a una presentadora o quan es vanta d’arrencar llaços grocs. No em crec ni per un moment que la majoria de votants de Cs avalin aquesta actitud. És impossible. Els electors de Cs no es mereixen que polítics voltors com Arrimadas o Jordi Cañas dirigeixin l’espai polític que els representa.

Les discussions no es guanyen fent escarafalls amb els braços o proferint crits barroers contra estudiants que es manifesten a l’escala d’una universitat contra tu. Tampoc no es guanyen mentint sobre els teus contrincants polítics. Una cosa és innegable: quan sento parlar Cuixart, Puigdemont, Turull, Mas, Iceta, Batet, Junqueras o Borràs m’arriben idees i arguments que em poden plaure més o menys, però, per sobre de tot, noto el respecte cap a l’adversari. Hi veig tot allò que no sé veure en el capteniment dels altres candidats. Fora bo que s’acabés el hooliganisme polític per tornar a debatre sobre idees. Especialment ara, en una època obertament feminista que, sortosament, rebutja comportaments masclistes i testosterònics. No confio gaire en què s’arribi a un consens per acabar amb aquesta mala praxi política. Ara bé, persistir en l’error seria impropi de qui diu voler viure en democràcia, governi qui governi.

Un estudi cultural que ens calia

per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor

Captura de pantalla 2019-04-10 a les 10.45.18Esdevé fascinant abocar-se a aquesta breu panoràmica de la literatura castellana escrita per catalans, des del segle quinzè fins a l’actualitat, amb figures tan assenyalades com Carlos Ruiz-Zafón, Salvador Pániker, Maruja Torres o l’imprescindible Javier Cercas. Probablement per raons polítiques i no pas literàries, aquest llibre només mira els catalans administratius i no pas culturals. Com hauria guanyat la perspectiva de l’estudi, la ideologia pròpia del llibre i el seny combinat amb l’esforç si no s’haguessin estalviat els millors noms de la cultura catalana en castellà. La realitat viva dels Països Catalans va més enllà de les projeccions catalanistes previstes per Joan Fuster, de tal manera que, per exemple, fa estrany parlar del fenomen de l’Escola de Barcelona, sense una de les seves més destacades muses, la mallorquina Carme Riera, tan assagista i tan poc catalana de naixement com Francesc Candel, un valencià que, en canvi, sí que és inclòs en el llibre. Com hauria guanyat en espanyolitat, en castellanisme, percussió i, sobretot, en qualitat literària si s’hagués recollit el conreu de la llengua castellana per part de grans mestres insulars com Joan Alcover, Gabriel Alomar, Tomàs Aguiló, Joan Estelrich, Valentí Puig, Joan Ramis, Llorenç i Miquel Villalonga. O afegint a l’ensems els noms dels valencians Vicent Blasco Ibáñez, José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Carlos Arniches, Xavier Casp, Lucía Etxebarria, Juan Gil-Albert, Juan José Millás, Vicente Molina Foix, Francisco Tomàs i Valiente i Fernando Vizcaíno Casas.

Com hauria guanyat aquest magnífic estudi si s’haguessin tingut en compte algunes de les muntanyoses piles de bibliografia sociolingüística que expliquen perfectament per què la cultura catalana fou, des dels seus orígens una cultura plurilingüe i oberta als quatre vents, en la qual convisqué el català amb el llatí, l’occità, l’hebreu, l’àrab i l’amazig per citar-ne només els idiomes més principals. El meu mestre Martí de Riquer, savi dels temps originaris, no deixava de tenir present que el llibre medieval mai no es llegeix sol i que les literatures nacionals són, a tot estirar, una convenció acadèmica més desgraciada que útil. Però una convenció que cal dibuixar primerament abans d’oblidar-la, abans de superar-la. Sense els estudiosos de la literatura catalana en català no es podria ara obrir la curiositat a d’altres perspectives, com la dels catalanoparlants que van esdevenir escriptors en llatí com el gegant Joan-Lluís Vives o escriptors en altres il·lustres llengües com el francès o l’italià. La importància de la llengua castellana en terres de llengua catalana quedaria encara més ben perfilada. Sens dubte té raó l’autor quan diu que existeix una altra Catalunya. I fins i tot afegiríem que hi ha una altra i encara una altra més enllà de les modes i els oportunismes de l’actualitat. Vegem, aquest sentit, la inexplicable absència d’un dels grans escriptors barcelonins, autor en francès i espanyol, José Luis de Vilallonga, marquès de Castellvell a qui vaig conèixer i freqüentar durant els darrers anys de la seva vida. Un dia d’aquests en parlarem aquí. Almenys fou més popular, interessant i millor escriptor que el pobre Fèlix Sardà i Salvany.

Sens dubte que calia que un periodista cultural tan preparat, tan intel·ligent, tan innovador i tan audaç com Sergio Vila-Sanjuán escrigués aquest minuciós estudi. És un dels nous savis de Barcelona. El seu llibre està tan ben fet que semblaria un afalac enumerar ara totes les importants virtuts que el decoren. El llibre és feliç, està inspirat, com diu el pròleg, en una conversa de l’autor amb Jordi Pujol, pigmeu intel·lectual si avui el comparem amb polítics de la mateixa corda ideològica i transcendència històrica, com Enric Prat de la Riba o Francesc Cambó, dos escriptors de raça. Potser la política cultural, al capdavall, és menys interessant que la literatura per ella mateixa.

Certament, la moda d’escriure en castellà és ja una mania a Catalunya, una vella tradició que es pot remuntar al segle XV si es vol, amb la figura seminal d’Enric de Villena. Fa cinc-cents anys que dura. Ha donat grans moments de glòria, de comerç, de vitalisme, d’hipotètica harmonia peninsular, però fins ara cap fenomen comparable al que va representar la literatura en castellà en terres del gallec-portuguès. Tampoc no ha donat, per ara, cap gran escriptor català en llengua castellana, si més no comparable als grans noms castellans sorgits de la cultura basca com Miguel de Unamuno o Pío Baroja. Fins ara la literatura castellana a Catalunya no ha estat capaç d’oferir cap obra que pugui fer ombra a Josep Pla, a Sagarra, a La plaça del Diamant, a la poesia de Carner, de Foix, de Riba, a la poesia de Casasses, al teatre de Belbel, als contes de Quim Monzó, tots llibres eterns, homenatges a Catalunya. No hi ha cap títol escrit en castellà procedent de terres catalanes que tampoc pugui competir amb l’obra de Cela, amb la generació del 27, amb el boom sud-americà. Ni un. No hi ha cap escriptor català en llengua castellana, en tot el segle XX, que pugui competir amb la gràcia, el pensament, el valor, la modernitat, la potència, l’entusiasme, la creativitat d’un escriptor en llengua francesa, anomenat Salvador Dalí. Per afegir-ne un altre més.

Un pueblo abandonado

Por María Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás

«Tan lejos, tan cerca de nosotros y contemplando el Firmamento a muchos kilómetros de distancia se hallan pueblos enteros que como dijo el clásico: ‹¡Han sido abandonados de la mano de Dios!› Las palabras del explorador y naturalista francés Théodore Monod nos sirven como una brevísima introducción para el conocimiento de este pueblo: «Tuve la suerte de encontrar el desierto, ese filtro, ese revelador. Me ha moldeado, me ha enseñado la existencia. Es hermoso, no miente, es limpio. Por eso debe abordarse con respeto» Los saharauis son uno de esos pueblos que contemplan al observador cuando se dirige a verlos y a visitarlos para luego contar en los distintos medios de comunicación lo que ha sido y no ha sido. Lo que le ha sucedido a un pueblo honesto y solidario… Tras la muerte de Francisco Franco y hasta el día de hoy… Todos los Presidentes les han prometido cosas, les han dicho que iban a buscar una solución a un «conflicto», y hay unos problemas que duran ya muchísimos años. Han sido muchos los escritores que han destilado ríos de tinta… Pero cuando miran al cielo al caminar por la Hammada no ven un futuro alentador ni un presente. «Tiene que pasar algo muy fuerte para que nos acordemos de ellos» Al visitarlos observas en sus caras teñidas por el paso del tiempo una sonrisa, pese a que no tienen nada, pero te lo dan todo. Quieren que a las personas que los visitan no les falte de nada y tengan de todo en ese desierto que es el alma de su vida pese a que ellos mismos como decimos carecen de ello. Preguntas muchas, respuestas muchas; soluciones de momento, ninguna. «Dormíamos junto al fuego como las ratas hasta hoy» Y al preguntarles sobre la ceremonia del té dicen «el primero es amargo, amargo como la vida, el segundo se vuelve a hervir, sale dulce como el amor y el tercero sale suave como la muerte y otros dicen como las brisas del mar» Dijo alguien una vez que las Leyes están para no cumplirlas y eso es algo que observamos al acudir hace ya algún tiempo a los campamentos en Tinduf.

MUJERES Y HOMBRES
Muchos autores y autoras han escrito sobre este tema y han intentado en la medida de sus responsabilidades darlo a conocer. No se trata de insultar a unos o a otros o decir lo malo o buenos que han sido en diversas ocasiones. Se trata de ser lo más objetivo posible y hablar de lo que tanto suena Los Derechos Humanos. Un tema El Sáhara y los saharauis que hasta el día de hoy como decimos no ha parado de rellenar páginas y páginas. Las publicaciones en torno al mismo no han parado en todos los medios tanto digitales como letra escrita, periódicos, recuadros de opinión… todos y todas hablan una y otra vez del Sáhara. Pero la condición humana es como es y han pasado los años y el tema sigue aún sin resolver.

SUS PALABRAS
«Nosotros tenemos básicamente una cultura oral, de leyendas, de fábulas, de cuentos… Cuando hablamos con una persona mayor ésta nos menciona a trece de sus descendientes. Trabajamos mucho el cuento y a un amigo que va mucho a los campamentos le llamó la atención el respeto que tenemos a nuestros mayores. Si no fuese gracias a la Mujer y a nuestros Ancianos nuestro pueblo desaparecería» y «Para los que anhelan su independencia es la Patria perdida; para otros, las provincias del Sur recuperadas; para Naciones Unidas y el Derecho Internacional, el Sáhara Occidental es un territorio no autónomo, la última Colonia de África», escribe el escritor Lorenzo Silva. Personas que amparados por la «Ley» ésta no les da ni tampoco les quita la razón sino que tan solo mantiene una imagen de cara al exterior. Desde la muerte de Hassan II de Marruecos el tiempo parece no haber pasado, las estrellas siguen vigilantes y son los ciudadanos los que muestran su cara más agradable para ayudar en la medida de sus posibilidades a esas personas que en sus carteras llevan el Carnet español de saharauis.

NOS ENCONTRAMOS
Encontramos a personas que han estado en las cárceles marroquíes y muestran una paz que señala un dolor que va por dentro. Ven el paso del tiempo, lento… Dicen que los más jóvenes quieren hacer algo; luego nos encontramos con familias que han buscado su lugar fuera de su Patria, un lugar distante, pero cercano y ya sólo por el hecho de haber nacido en ella les pertenece, por derecho. Pero no nos olvidamos de la memoria al leer «La primera fundación española se remonta al siglo XV, la colonización efectiva del territorio se realizó hasta mediados del siglo XX y con unos recursos económicos que son básicamente tres: la pesca, los fosfatos y el petróleo. El banco de pesca sahariano ha ocupado 150.000 kilómetros cuadrados y es uno de los más ricos del mundo» Fruto del interés de muchos autores son los distintos trabajos, documentales y libros que se han escrito desde hace ya muchos años y estos mismos años nos hacen acordarnos de lo que sucede y ha sucedido a este pueblo. Concrementamente hace unos días se ha publicado «Un pueblo abandonado. Los engaños de la descolonización del Sahara occidental» de Alberto Maestre Fuentes. Su autor no solo conoce este tema sino otros y

Carlos Ruiz Miguel y Alberto Maestre

ha viajado durante muchos años por todas las partes del Globo ¿que mejor para acercarse al mismo que tener una idea de este mundo globalizado en donde vivimos?

¿QUE SE DESCRIBE?
«En este libro se describen de una forma clara y concisa las características del pueblo saharaui pre colonial, la llegada de los españoles al Sáhara Occidental, sus avatares y su consolidación en dicho territorio, la evolución de la Política española en relación con el Sáhara y sus relaciones con la población autóctona»
Mirando prensa atrasada de hace ya unos años vemos promesas y más promesas … No se trata de buscar quién es el malo en este gran película sino como señala Maestre «Esta obra destapa sin reserva alguna toda una serie de engaños infringidos por parte de España a los saharauis a los cuales consideró hasta 1976, a todos los efectos, españoles y debería de haber llevado a la descolonización de conformidad con la legalidad internacional» A esta obra se han juntado y no restado otras así como distintas páginas para tener informados en todo momento a los lectores e interesados en este tema. La misma ha sido presentada en Santiago de Compostela por el profesor de Derecho Constitucional Carlos Ruiz Miguel que ha descrito y sigue asiduamente la situación de este pueblo y hace unos años publicó su estudio «El Sahara Occidental y España. Historia, Política y Derecho. Analísis crítico de la política exterior Española» y también acordarnos de Jorge Alejandro Suárez Saponaro es otro de estos autores que al igual que Maestre a través de distintos medios tecnológicos llama a las cosas por su nombre. Los archivos están llenos de información en algunos casos silenciada y en otros se informa de una manera a medias para, hablando coloquialmente, tener al personal contento. Saponaro con grandes dificultades ha publicado «Sáhara Occidental. El conflicto olvidado».

INFORMACION
Todos los libros y todas las informaciones se deben de leer con una lupa (hay tantos medios de comunicación y tantas fuentes que tenemos que separar el trigo de la paja) ahora estas obras son sumamente importantes para darnos cuenta que este tema por mucho que a algunos lo quieran olvidar no esta «muerto» y al observar atentamente los trabajos tanto del profesor Maestre como el de Jorge Alejandro Suaréz Saporano nos volvemos a hacer de nuevo las mismas preguntas ¿Derechos Humanos, Democracia, Intereses de los Pueblos? Quizás tengamos que tirarnos en paracaídas como hizo en su momento Maestre para ver las cosas con otra perspectiva y al mismo tiempo con objetividad. Tendríamos que tener varias «reencarnaciones» para no mirar para otro sitio. Yendo al Corán en su 34,27 «En verdad, cuando los reyes entran en una ciudad ellos la corrompen, y convierten a sus honorables ciudadanos en humillados. Es así como ellos se comportan».

Publicado en GaliciaDigital, 15/01/2019

Saharaui, un pueblo abandonado

 

49773445_558561861285086_547384150127017984_n-800x445

Alberto Maestre y Agustí Colomines

El pasado día 9 presentamos Un Pueblo Abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental, en los locales de La Casa del Libro en la emblemática Rambla Cataluña de Barcelona.

Presentar el libro en uno de los locales que posee dicha cadena de librerías, representó un hito de primer orden, puesto que estamos refiriéndonos a una de las más importantes de España.

Por : Alberto Maestre Fuentes

La sala de conferencias estaba en consonancia a la importancia de La Casa del Libro, es decir, es inmensa. Reconozco que días antes tenía mis dudas de que se pudiera llenar dado el tamaño de la misma, pero mis temores resultaron ser inciertos puesto que hubo gran asistencia de público.

Entre los presentes cabría destacar al Delegado del Frente Polisario en Cataluña, representantes del Ayuntamiento, de distintas organizaciones pro saharauis, sobrevivientes de la represión marroquí, escritores, periodistas y muchos amigos del pueblo saharaui y también, todo hay que decirlo, mis incondicionales familiares y amistades que nunca se pierden ninguna de mis presentaciones.

Me presentó el profesor, el Doctor Agustí Colomines que como siempre causó sensación entre todos nosotros. Tengo que señalar que el Dr. Colomines fue tutor y director de mi tesis doctoral, de la que es reflejo este libro y que, gracias a sus consejos y enseñanzas, pude culminar satisfactoriamente mis estudios de doctorado.

50276871_2148121195517801_7662612158785519616_n

Le debo una gratitud inmensa que nunca podré olvidar. Y así abusando de la confianza del que fuera mi profesor, tutor y director, una vez más presentó mi obra. Después de su brillante intervención, realicé mi modesta presentación explicando la importancia de dar visibilidad a este conflicto de descolonización pendiente para así,  ayudar a su resolución definitiva, puesto que al concienciar a la población de la existencia del mismo, se podría ejercer una presión importante para conseguir una solución que, siempre deberá pasar, por el derecho reconocido internacionalmente al pueblo saharaui a su autodeterminación.

Finalmente, como no podría ser de otra manera, gracias a las personas que se encontraban presentes, se generó un debate muy interesante y constructivo. Todos coincidimos en la falta de noticias en los medios de comunicación sobre la última colonia de África y, como esto, beneficia tanto a los ocupantes marroquíes, como a los responsables de la existencia de la misma, es decir a las autoridades españolas.

Silenciar que existe un problema de descolonización, que hay un pueblo que tiene reconocido su derecho a la autodeterminación y, que vive en cambio refugiado más de 43 años fuera de su tierra, no lo ayuda en absoluto.

Por eso la importancia de estos actos y que esta obra científica que, destapa todos los engaños infringidos por parte de España al noble pueblo saharaui, vaya colocándose entre las principales librerías.

Por mí no quedará que este conflicto olvidado salga a la luz de una vez por todas, y haré todas las presentaciones que me propongan para que así sea.

No hay que olvidar que silenciar una ocupación ilegal te hace también cómplice de la misma pues beneficia a los ocupantes en detrimento de un pueblo.

Publicado en diario elminuto, 12/01/2019. Ver también: Bubisher.

Carme Ballester i Antònia Macià, rescatades de l’oblit

per Joan Esculies (@jesculies), historiador

ballester_macia_mar

Carme Ballester i Antònia Macià, per © Mar Ferrer

En uns aspectes eren la nit i el dia, com els seus marits. L’una volia acompanyar al seu espòs, Lluís Companys, arreu i que la reconeguessin. L’altra es quedava a casa i la gent pensava que Josep Tarradellas era solter. Carme Ballester era una dona polititzada, que volia donar la seva opinió i ser escoltada. Antònia Macià era reservada, i per bé que tenia la seva idea política es guardava de donar-la tal com li ho demanava el seu espòs, contrari a que les senyores posessin cullerada en els afers de govern i partit.

En altres facetes, eren dones amb camins paral·lels. Ambdues van dedicar-se a cosir en distints moments vitals per sobreviure i també van experimentar les mirades de desaprovació de les senyores de la burgesia barcelonina essent com eren, malgrat la seva extracció treballadora, mullers de dos dels polítics amb més relleu en la Catalunya dels anys trenta. Sobretot, però, Ballester i Macià van acompanyar Companys i Tarradellas en la devoció d’aquests pels seus fills.

Al primer, la recerca tràgica de Lluïset, enmig de l’ocupació nazi de França, el va dur a la detenció i posterior afusellament. Carme Ballester, una vegada localitzat, se’n va fer càrrec la resta de la vida, bo i no essent-ne la mare biològica. Al segon, la síndrome de Down de la Montserrat l’acompanyà sempre però d’una manera humana, natural, en què li donà suport l’Antònia Macià, que va tenir bona cura de la seva primera filla.

El mig centenar de persones que es van aplegar a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona el passat 17 d’octubre van poder resseguir el recorregut vital de dues dones amb biografia en majúscules al marge del transcendent periple dels qui foren les seves parelles. Ho van fer de la mà de dos bons coneixedors de les seves figures, l’historiador Oriol Dueñas, autor de la recent i interessant biografia Carme Ballester: compromís, resistència i solitud (Gregal, 2018) i Montserrat Catalán, fins fa un parell d’anys directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, exsecretària del president Tarradellas i persona de la més estricta confiança d’Antònia Macià.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles

Dueñas, en la seva intervenció acompanyada d’imatges poc conegudes de Ballester, va voler incidir en el caràcter fort d’aquesta, “la influència en Companys i en la felicitat que va viure arran de la relació amb aquest i el seu matrimoni encara que es donés una vegada ja iniciada la Guerra Civil”. Acabada la contesa, a l’exili, fou precisament Tarradellas qui més l’ajudà a superar les penalitats i la solitud de qui havia exercit de primera dama encara que el càrrec no estigués institucionalitzat.

“Quan visitava als Tarradellas a Saint Martin le Beau –va recordar en el seu magnífic i detallat parlament Catalán–, la Carmeta sempre volia beure Evian”. Així ho disposava en la mesura de les possibilitats Antònia, qui en aquells anys li havia pres el relleu com a esposa del president de la Generalitat a l’exili, una dona que “per sobre de tot sempre va saber estar”.

La confrontació d’aquestes biografies és un nou aparellament per aplegar vides de dones que mereixen ser posades en relleu, fruit de la col·laboració de l’Institut Català de les Dones, la càtedra Josep Termes i el suport de la Diputació de Barcelona, agombolades en el paraigua del cicle Doblement invisibles pel fet de la seva condició femenina i per la manca de reconeixement en el relat històric oficial o més conegut. El cicle ha recorregut ja les vides de Teresa Mañé, Carme Serrallonga, Carme Karr, Pepita Casanellas i Maria Llorença Llong. Si en llegir aquests noms el lector no ha sabut que es tracta d’una pedagoga, editora i anarquista, una pedagoga i traductora, una escriptora i musicòloga, una pedagoga i una religiosa reformista bé pot fer-se conscient de la necessitat d’assistir a la resta de conferències del cicle.

El proper 6 de novembre al mateix espai el periodista Genís Sinca i l’escriptora Betsabé García confrontaran les trajectòries de dues dones esportistes, l’atleta Ana Maria Martínez Sagi i l’aviadora Maria Pepa Colomer. El 14 de novembre el metge Carles Hervàs i la historiadora Antonieta Jarné presentaran les vides de dues dones científiques, l’anestesiòloga Maria Oliveras i la metgessa i política Aurelia Pijoan. Clouran el dia 28 de novembre el cicle les apassionats biografies de la periodista Irene Polo i la pianista Maria Canals, a càrrec de la professora de comunicació, Elvira Altés i la periodista Ana María Dávila.

Publicat a The New Barcelona Post, 04/11/2018

El Sàhara, un poble abandonat

PHOTO-2018-09-19-13-21-59

Resultat de la seva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Agustí Colomines, el Dr. Alberto Maestre, membre del GRENPoC, presenta el seu llibre, Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sahara Occidental (Chiado Books), el divendre 28 de setembre, a les 19h., a la Llibreria La Central del Raval. L’acte serà introduït pel professor Giovanni Cattini.

Nations & Nationalism Essay Prize

prize_9121538

ASEN and Nations & Nationalism established an essay prize in honour of the memory of Dominique Jacquin-Berdal who was a devoted member of ASEN and an Editor of Nations & Nationalism.

The essay prize was established to encourage young scholars to publish original research in ethnicity and nationalism. Submissions are invited on all areas and themes in the field of nationalism studies.

The prize will be awarded for the best article submitted. The winning article will be announced at annual ASEN Conference.

The prize will include a sum of 250 pound (GBP) and 2 years’ free membership of ASEN, and may lead to publication of the article in Nations & Nationalism.

Submissions may be made by currently enrolled post-graduate students and those who have submitted their thesis within five years of the submission deadline.

The deadline for submissions is 30 November 2018. If you have any questions, please email nations@asen.ac.uk.

Submission procedure:

Articles must be submitted in English and in the Nations & Nationalism house style (‘Harvard’ system). Please refer to the guidelines for contributors.

Submissions must be accompanied by an official letter from the author’s supervisor confirming status and eligibility.

An author may only submit one article for consideration for the prize. Co-authored articles will not be considered.

The Prize Committee reserves the right not to award a prize in any given year.

Previous Winners:

2018

Uma Pradhan

“‘To love your jati is to love your country’: Nationalism, ethnicity, and simultaneous identities in Nepal”

Issue to be confirmed

2017

Tamara Pavasovic Trost

“Ruptures and Continuities in Ethno-National Discourse: Reconstructing theNationthrough History Textbooks in Serbia and Croatia”

Issue to be confirmed

2016

Simon Halink

“Noble Heathens: Jn Jnsson Ails and the Problem of Icelands Pagan Past”

Published in Nations and Nationalism, Vol 23 Issue 3

2015

Richard Warren

“Charles Gleyre’s ‘Les Romains’: Classics and nationalism in Swiss art”

Published in Nations and Nationalism, Vol 22 Issue 2

2014

Martin Beckstein

“Nation Building in Contemporary Germany: The Strange Conversion of Hitlers Word Made of Stone”

Published in Nations and Nationalism, Vol. 19 Issue 4

2013

Fiona Rose Greenland

“The Parthenon Marbles as Icons of Nationalism”

Published in Nations and Nationalism, Vol. 19 Issue 4

2012

David Pettinicchio

“Migration and Ethnic Nationalism: Anglophone Exit and the ‘Decolonization’ of Qubec”

Published in Nations and Nationalism, Vol.19 Issue 1

2011

Marc Scully

“The tyranny of transnational discourse: ‘Authenticity’ and Irish diasporic identity in Ireland and England”.

Published in Nations and Nationalism Vol. 18 Issue 2

2009

Mariana Kriel

“Culture and power: The rise of Afrikaner nationalism revisited”.

Published in Nations and Nationalism, Vol. 16 Issue 3

2007

Robert Schertzer

“Recognition or Imposition? Federalism, National Minorities, and the Supreme Court of Canada”.

Published in Nations and Nationalism, Vol. 14 Issue 1

2006

Jonathan Fox

“From national inclusion to economic exclusion: ethnic Hungarian migration and the redefinition of the nation”

Published in Nations and Nationalism, Volume 13 Issue 1

2005

Erol Ulker

“Contextualising ‘Turkification’: Nation-building in the Late Ottoman Empire, 1908-1918”

Published in Nations and Nationalism, Volume 11 Issue 4

2003

Takeshi Nakano

“Theorising Economic Nationalism”

Published in Nations and Nationalism, Volume 10 Issue 3