Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat

Carne Ross (@carneross), diplomàtic

© Reuters

No hi ha cap llibre que fixi les regles per arribar a la independència i les lliçons de la història són dures, escriu Carne Ross, fundador d’Independent Diplomat, un prestigiós grup d’assessoria diplomàtica amb seu a Nova York, Brussel·les i Ginebra. Aquest article fou publicat en anglès a The Independent, el 19 de juny, a manera de resposta a un polític independentista que va demanar-li consell.†

Fa uns dies, el líder d’un moviment que reclama un estat propi em va preguntar què calia fer per aconseguir-lo. No era una pregunta fàcil de respondre, evidentment. Però després d’haver participat en diverses lluites d’autodeterminació arreu del món, vaig transmetre-li el que n’he après. Les lliçons sobre l’autodeterminació —convertir-se en un estat—no s’extreuen a partir d’estudis acadèmics, de l’anàlisi jurídica o dels llibres… sinó d’una llarga experiència. La meva organització, Independent Diplomat, i jomateix hem assessorat dos dels últims tres països que s’han independitzat, Kosovo i el Sudan del Sud (el tercer a independitzar-se més recentment ha estat Montenegro). He assessorat els governs i els partits d’altres països que fins ara no han aconseguit l’objectiu d’independitzar-se: Palestina i Catalunya. He treballat o he parlat amb líders i activistes de Barcelona, Papua Occidental, Caixmir, Sàhara occidental i Somalilàndia i fins i tot del Tirol del Sud. De fet, he acudit al Consell de Seguretat de les NN.UU. en nom d’almenys cinc d’aquests moviments independentistes. Vaig treballar-hi com a diplomàtic britànic, i per això he viatjat en una cabina de primera classe, però també he rebut el tracte del bestiar i se m’hi ha barrat el pas.

Aquesta última circumstància em porta a exposar la primera lliçó, que és difícil d’assumir per als aspirants a tenir un estat. Els paons no voten per Nadal (o el dia d’Acció de Gràcies). El sistema internacional d’estats consolidats no està gens predisposat cap als nous estats. Potser això no sorprendrà gens. A molts estats, des del Níger fins a Espanya, els preocupa la possibilitat de trencar-se. Als governs i als governants no els agrada perdre poder. La gent pot sentir-se desconcertada per la perspectiva de la “secessió”, especialment si considera que afecta als seus drets.

Però no n’hi ha prou amb rebutjar els sentiments forts, un refús que massa sovint es tradueix en repressió.La decisió del govern britànic de permetre un referèndumsobre la independència escocesa va ser excepcional i sàvia.

Contrasta amb la resposta punitiva d’Espanya contra el nacionalisme català: alguns dels polítics que van organitzar una votació pacífica a Catalunya són a la presó. En tots els casos d’autodeterminació (potser amb l’excepció de Palestina), el sistema basat en l’estat consolidat era, de bon començament, hostil a la proposta. A Kosovoi al Sudan del Sud la predisposició inicial de les NN.UU, de la UE i d’altres organismes era negativa fins que va deixar de ser-ho (per bé que més tard canviessin de parer i Kosovo encara ara no sigui un estat membre les NN.UU.). En ambdós casos es va viure un procés diplomàtic dolorós i tortuós per arribar a una conclusió òbvia per a tota persona que hagués viscut sobre el terreny: els dos estats havien de néixer o la guerra estava assegurada.

A conseqüència d’aquesta hostilitat sistèmica dels estats consolidats, la segona lliçó és clara:no hi ha cap model per poder esdevenir un estat. No hi ha cap comitè ni cap reglament de les NN.UU. per examinar aquests casos. No hi ha cap lloc web per explicar com es fa. Cada cas és diferent. Al capdavall, un només s’independitza si estira del carro ell mateix. No us ho regalarà ningú, tot i que, en última instància, són altres estats els que us han de reconèixer com a estat (una paradoxa bàsica que és al cor del problema): les declaracions unilaterals d’independència serveixen de ben poc i sovint provoquen encara més resistència.

Com que el procés no està institucionalitzat, a la pràctica, i segurament també en la teoria, l’autodeterminació té molt poc a veure amb la llei —excepte en alguns casos estranys. Hi ha molts i voluminosos textos legals sobre els criteris per assolir la categoria d’estat: la convenció de Montevideo i d’altres. Però he constatat que aquests tractats són en gran part irrellevants i només serveixen com a eines per a l’anàlisi retrospectiva. L’opció de reconèixer un estat és sempre un acte polític dels altres estats. Els tribunals internacionals no prenen la decisió, encara que les seves resolucions puguin confirmar la necessitat d’una decisió (com ha fet la Cort Internacional de Justícia amb el cas del Sàhara Occidental). Els arguments legals poden reforçar les decisions polítiques, però no són mai el primer argument. Una vegada vam aconsellar al govern de Kosovo que no distribuís un document jurídic que avalava la demanda d’adquirir la condició d’estat. Per què ho vam fer? Perquè era molt feble. En canvi, el cas de Kosovo era políticament fort: la gran majoria de la població volia la independència i la província havia estat governada per separat des del 1999.

En un altre cas, més estrany, la llei sí que importava realment. Però no era el dret internacional. En el cas de Montenegro, Sèrbia i la resta del món va acceptar la celebració d’un referèndum d’independència, i la posterior separació, perquè Montenegro ja tenia l’estatus de república en la constitució de l’estat —de curta durada i que actualment ja no existeix— de la República Federal de Iugoslàvia, la qual derivava de la constitució de la federació comunista de Iugoslàvia redactada per Tito. Kosovo no havia gaudit d’aquest estatus constitucional, tot i que era part del país, i aquest va ser un dels arguments que Sèrbia va esgrimir per oposar-se a demanda kosovar d’independència, que era igualment legítima. Una conclusió necessària, la tercera lliçó: la llei no defineix i no hauria de definir la legitimitat.

“Es podria omplir una biblioteca amb les resolucions de les Nacions Unides que exigissin un estat palestí, i no obstant això Palestina no és independent

En quart lloc, i aquesta reflexió no agrada als moviments d’alliberament nacional: l’estat que més contribueix a l’autodeterminació és el que esteu deixant. Per a Catalunya, la feroç oposició de Madrid a qualsevol procés d’autodeterminació ha actuat de palanca, almenys de moment.

El principal obstacle per al reconeixement de Somalilàndia per part d’altres estats, que d’altra banda elogien l’estabilitat i la democràcia d’aquest país, rau a Mogadiscio. I no cal ser un expert en l’Orient Mitjà per copsar que el país al qual afecta més la lluita de Palestina per esdevenir un estat és, per descomptat, Israel (seguit de prop pels Estats Units).

En cinquè lloc, i aquest aspecte és més del grat dels moviments d’alliberament: no et rendeixis mai. Durant dècades, els estadistes i els anomenats experts van creure que Timor no s’independitzaria mai d’Indonèsia. Els líders de Timor Oriental, que quan no estaven empresonats eren a l’exili, es passejaven pels passadissos de les NN.UU. i d’altres organismes semblants i, en el millor dels casos, eren rebuts amb cortesia però amb indiferència (personalment he experimentat la mateixa sensació diverses vegades). No es van rendir mai. I avui Timor Oriental és independent. He conegut els valents líders de Papua Occidental, un indret que hauria de ser alliberat de la mateixa opressió que van suportar els timoresos orientals. Espero que un dia ho aconseguiran. Ells també han après aquesta lliçó. El Caixmir tampoc no renunciarà: la persistència de la seva lluita exigeix, com a mínim, ​​algun tipus de resolució. El problema no desapareixerà tot sol.

Sisè, els compromisos de la “comunitat internacional”, com ara el dret internacional, no comptem per a res. Podeu omplir una biblioteca sencera amb les resolucions de les Nacions Unides que exigeixen un estat palestí, inclosa la resolució 67/19 11317 de l’Assemblea General que va dotar Palestina d’una mena d’estatus especial a les NN.UU, i les ur-resolutions 242 i 338 amb les quals es va aprovar l’anomenada “solució” dels dos estats i, no obstant això, Palestina no és un estat independent.

Al Sàhara Occidental, el 1991 el Consell de Seguretat de les NN.UU. va acordar que s’havia de celebrar un referèndum d’autodeterminació i des de llavors s’ha repetit aquest compromís anualment —i de vegades semestralment. Es va organitzar una cara missió de les Nacions Unides que vetlla per aquest referèndum. La “comunitat internacional”, és a dir, els països poderosos que dirigeixen les NN.UU, coneguts com a P5, no han fet res per complir el compromís que havien adquirit. Moltes vegades, i sense cap mena de complaença, he advertit els amics palestins que és un gran error creure que pel fet que “ells” els hagin promès un estat propi, al final estaran a l’altura de les seves obligacions i els el concediran. No funciona així.

En setè lloc, en tots els casos recents d’autodeterminació problemàtica, els Estats Units han esdevingut cabdals. Kosovo i el Sudan del Sud es va independitzar perquè els EUA així van decidir-ho i van arrossegar la resta de la comunitat internacional a fer el mateix. Si els EUA decideixen que és el moment per a un estat palestí veritablement independent, tal com hauria de ser, llavors estic segur que això passarà. En aquest àmbit, el món multipolar encara no s’ha manifestat. Com si es tractés de plantejar una contraproposta a la independència de Kosovo, a la qual Moscou es va oposar formalment tot i acceptar-la en privat, Rússia va encoratjar la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Aquests dos candidats a esdevenir estats van ser reconeguts per cinc països, incloent-hi els sàtrapes russos, Veneçuela i Síria. Una altra qüestió és si els Estats Units suportaran l’actual descens de la seva influència com a potència determinant.

Finalment, la pitjor lliçó de totes.

Somalilàndia és una democràcia i un exemple d’estabilitat a la Banya d’Àfrica. Té plantejada una forta disputa legal per esdevenir estat, ja que argumenta que existia amb anterioritat a la creació de Somàlia. La població ha votat aclaparadorament per la independència. Des del 1991 ha exigit pacíficament que se l’acceptés com a estat independent (i de fet va ser-ho un cop després de la descolonització britànica). Somalilàndia no ha estat reconeguda per cap altre estat i ha d’aguantar la indignitat que la BBC l’anomeni “separatista”, com si fer-ho definís alguna cosa.

“Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo

El Front Polisario, que representa els pobles indígenes del Sàhara occidental ocupat, ha esmerçat gairebé 30 anys amb pacífics i a la vegada infructuosos esforços diplomàtics per exigir el compliment de la promesa feta per la comunitat internacional que es convocaria un referèndum d’autodeterminació. Durant tot aquest temps, el Polisario s’ha negat a reprendre la lluita armada per aconseguir l’alliberament, malgrat les múltiples provocacions, incloent-hi l’annexió irregular marroquí del territori sahrauí. Han demostrat tenir paciència i un profund compromís per trobar una resolució pacífica. Quin ha estat el resultat? No hi ha hagut referèndum i les possibilitats que se’n convoqui un són escasses. El Front Polisario i 175.000 refugiats expulsats pel Marroc el 1975 viuen als camps de refugiats del desert del Sàhara.

Un matí a Nova York, poc abans del referèndum sobre la independència del Sud del Sudan, conseqüència de l’acord d’alto el foc que va acabar amb la llarga i increïblement sagnant guerra civil sudanesa, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va celebrar el que es va denominar una reunió formal per aprovar la votació. Van assistir-hi personalitats influents com Hillary Clinton, llavors secretària d’Estat dels Estats Units, i el secretari general de les Nacions Unides. Jo també hi era amb un líder sudanès del Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLM) que havia estat convidat a parlar en aquell fabulós fòrum. Per casualitat, aquell mateix dia, però a la tarda, el Consell de Seguretat s’havia de reunir privadament en les anomenades “consultes informals” per debatre, i no fer res, sobre el Sàhara occidental. El Front Polisario no va ser convidat a parlar-hi, sinó que es va haver d’esperar fora de la cambra privada amb el sudanesos. El líder de l’SPLM es va aturar i jo vaig fer les presentacions: es van trobar dos líders de l’alliberament nacional, ambdós exguerrillers, que exigien la independència. La primera pregunta que el representant sahrauí va fer al sud-sudanès atacava el moll de l’os: per què el sud del Sudan havia aconseguit un referèndum d’independència i ells no? El líder de l’SPLM no va dubtar gens i va respondre-li: perquè nosaltres vam deixar molt clar que si no ho aconseguíem tornaríem a la guerra l’endemà.

Tota una lliçó, que era la mateixa que havia après a Kosovo. El Consell de Seguretat de les NN.UU va rebutjar fer res sobre quin havia de ser l’estatus de Kosovo després que la intervenció de l’OTAN del 1999 acabés amb el control serbi de la província. Hi va haver moltes converses, però cap acció real per resoldre la qüestió de la independència que reclamava la població majoritària albanokosovar. El 2004, es van produir uns aldarulls mortals a Kosovo provocats, en part, per la forta frustració derivada de la manca de solucions. Hi van perdre la vida catorze persones. La província va caure en la violència. Diversos alts càrrecs dels EUA i de la UE van visitar la zona amb rostres de preocupació. Jo hi era (el govern britànic m’havia destinat a les NN.UU.) i els vaig dir: facin el possible per tal que s’independitzin o es tornaran a repetir els disturbis i seran més greus. Altres persones van dir el mateix. Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo el 2008.

La lliçó no podia ser més clara, però tal vegada calgui explicar-la. Cal facilitar alguna mena de consens i de fòrum internacional per abordar les diverses demandes d’autodeterminació a tot el món i que són potencialment violentes. El traçat arbitrari de les fronteres a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica i a Àsia que han fet els ineptes i irresponsables funcionaris colonials ha provocat una gran quantitat de crisis d’autodeterminació encara no resoltes. El Caixmir, font de conflicte entre dos països amb armes nuclears, no és tan sols una qüestió d’interès local. Necessitem uns criteris acceptats per tothom per avaluar la legitimitat d’aquestes demandes, incloent-hi, per exemple, la protecció de les minories, la no interferència de poders externs i l’adhesió als principis democràtics (la no violència també pot ajudar-hi), i per això necessitem un espai per poder parlar-ne sensatament. No pot ser un tribunal, ja que aquestes disputes no es presten a un arbitratge legal. Són assumptes polítics que s’han de resoldre per mitjans polítics: negociació, negociació i més negociació.

Així doncs, aquest va ser el consell que vaig donar al líder independentista. S’ho va prendre bé, però amb preocupació, perquè no totes aquestes observacions eren ben rebudes. Tot i que viu envoltat de guerra, és un home de pau i raonable. No em va agradar haver-li de dir que l’amenaça de la guerra havia estat decisiva en els dos exemples d’autodeterminació “reeixida” en els qual he intervingut, però la veritat és que ha estat així. I en tots dos exemples, els estats resultants han esdevinguts problemàtics i, en el cas del Sudan del Sud, terriblement violent a conseqüència de les rivalitats locals. Aquest és un dels exemples que sovint s’exhibeix erròniament a nivell mundial per oposar-se a tots els que busquen nous estats. Però estic segur que ell, com jo, preferiria aconseguir-ho d’una altra manera. Li agradaria poder debatre la seva demanda d’autodeterminació d’una manera més sensata i, sobretot, pacífica.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “From conflict to compromise: Lessons in creating a state”, publicat al diari londinenc The Independent, del 19 de juny de 2019. Es reprodueix amb el permís de l’autor: © Carne Ross

2011: Un año de cambios para el conflicto árabe-israelí. Daniel Rajmil

El año 2011 traía a los anales de la historia la ya conocida como “primavera árabe” y con ella llegaba también una nueva conformación regional que ha sido capaz de azotar a todo Oriente Próximo. Una etapa de retos y cambios para los principales actores implicados en el conflicto árabe-israelí. Por un lado, los palestinos han visto con esperanza una última oportunidad para reavivar su fragmentado nacionalismo. Por otro lado, Israel ha visto la necesidad de adaptarse a un nuevo contexto internacional donde las condiciones desfavorables aumentan día a día.

El nacionalismo palestino ha sido uno de los grandes protagonistas de este año. Tras más de 4 años de rivalidad política, desde que en 2006 Hamás se hiciera con el poder de la Franja de Gaza y Al Fatah quedara desterrado en Cisjordania, el pasado 27 de abril se anunciaba un esperado acuerdo de reconciliación palestino. El acuerdo firmado por las principales facciones palestinas acordaba la creación de un gobierno de unidad temporal, a día de hoy aún por concretar, que deberá llevar a los palestinos hacia la realización de unas elecciones generales libres el próximo mayo de 2012, todo un reto donde la madurez del acuerdo pasará su verdadera prueba de fuego.

Con un acuerdo de reconciliación a sus espaldas e impulsado por los aires de cambio en las calles, el líder de la ANP, Mahmud Abbas, sorprendía al mundo este mes de septiembre al seguir adelante con sus planes y presentar ante el Consejo de Seguridad de Naciones Unidas la candidatura palestina a ser estado miembro de pleno derecho de la organización. A pesar de las complicaciones legales y diplomáticas que la opción conlleva, el pasado 13 de diciembre la UNESCO alzaba ya la bandera palestina como símbolo de bienvenida a su nuevo estado miembro.

En otro orden de cosas, la inestabilidad y los choques de la Franja de Gaza con Israel se ha mantenido este 2011 al igual que el lanzamiento de misiles por grupos yihadistas desde Gaza. Las distintas escaladas de violencia vividas en agosto, o más recientemente hace pocas semanas, convertían a Gaza, el sur de Israel y su frontera con Egipto en uno de los puntos más calientes del país. Buena muestra de ello fueron los atentados coordinados desde la península del Sinaí que acabaron con la vida de ocho israelíes en agosto de 2011. Un toque de aviso más para la percepción israelí de la necesidad de aumentar la seguridad de sus fronteras y que ha propulsado la construcción de una valla de seguridad con Egipto de 240 km desde Eilat hasta el puesto fronterizo de Kerem Shalom.

A pesar de todo, 2011 también ofrecía algunos momentos de distensión entre palestinos e israelíes como la operativa de canje de 1.027 prisioneros palestinos por la liberación del soldado israelí Gilad Shalit. El orgullo nacional israelí y en especial el de su primer ministro, Benjamín Netanyahu, estallaban el pasado 18 de octubre cuando finalmente, tras 1.941 largos días de cautiverio, el soldado regresaba finalmente a su casa, tras una mediática y complicada operativa de canje. Una noticia que llenaba de nuevo la satisfacción nacional y que contrastaba con el año de cambios y noticias negativas que han golpeado con una nueva realidad regional a la sociedad israelí.

Un nuevo Oriente Próximo, que traía también este 2011 el estancamiento de las relaciones del estado hebreo con dos de sus principales aliados: Turquía y Egipto. Las relaciones con Turquía, ya turbulentas desde el incidente del asalto militar israelí al navío turco Marmara en mayo de 2010, eran sentenciadas a su congelamiento momentáneo en septiembre de 2011. Turquía anunciaba la cancelación de sus relaciones comerciales, militares e industriales entre ambos países, a la vez que anunciaba la reducción de sus relaciones diplomáticas con Israel a nivel de segundo secretario.

Turquía no ha sido el único país que ha cambiado el tono de sus relaciones con Israel. Inmerso en tiempos de cambio y ebullición continua desde la caída de Hosni Mubarak, Egipto también ha endurecido sus relaciones con Israel. La noche del pasado 10 de septiembre será recordada como una de las noches más grises desde el tratado de paz entre los dos países en 1979. El asalto popular a la embajada israelí en El Cairo dejaba constancia del deterioro de las relaciones diplomáticas entre los dos países. La importancia de las relaciones de Israel con Egipto pasa por su relevancia a nivel político, económico y militar. Junto a Jordania, Egipto es uno de los dos únicos países árabes vecinos que mantienen un tratado de paz con Israel.

Paralelamente a las nuevas corrientes nacionalistas que han recorrido los territorios palestinos durante todo este año, Israel también vivía su particular “primavera árabe” en agosto de 2011. El inicio de un movimiento social sin precedentes, inspirado por los acontecimientos y revoluciones que suceden en los países árabes, centraba sus demandas en objetivos sociales y marcaba un capítulo destacado más de la corta pero agitada historia de Israel. Las manifestaciones conseguían llegar a su clímax el día 3 de septiembre cuando más de 400.000 ciudadanos salían a la calle para reclamar justicia social y cambios políticos. No obstante, el movimiento no ha sido capaz de eclipsar los constantes choques entre colonos judíos y el ejército israelí, acentuados durante diciembre de 2011, que han marcado buena parte de la arena política nacional del año.

Termina una añada de cambios donde el inicio de la primavera árabe ofrecía una oportunidad para la mayoría de actores de la región de expresar nuevas visiones y necesidades políticas. Un año que ha traído nuevas y a veces inesperadas condiciones geopolíticas para palestinos e israelíes. El año 2012 con la amenaza omnipresente de un Irán nuclear, una revolución sin resolver en Siria, el auge islamista en toda la región y, como telón de fondo, un movimiento colono judío intransigente, se presenta como otro año más de cambios para el futuro del conflicto.

Publicat a Atenea digital.es, 30/12/11.

>Stefan Wolff: The path to ending ethnic conflicts

>Stefan Wolff, expert en qüestions de processos de pau i conflictes ètnics, explica en aquesta conferència disponible a través del projecte TED, com en els darrers vint anys s’ha produït una tendència a la seva disminució. A partir de diversos exemples, Wolff assenyala tres factors clau per a la resolució de conflictes   com la diplomàcia, el disseny institucional i el lideratge.

http://video.ted.com/assets/player/swf/EmbedPlayer.swf