El país ha escollit l’autoengany abans que la realitat

Tom McTague

Cobrir la política britànica avui és quedar colgat en la desesperació, l’horror, la indignació i la intriga. Fa deu anys que som en aquesta situació, rotant el nostre repartiment de primers ministres, cadascun llançat a la mateixa tempesta, cadascun incapaç de calmar-la. Potser no hi ha res de nou en això, encara que ara sembli més intens. El 1980, el futur líder del Partit Laborista, Michael Foot, va assenyalar fins a quin punt la Cambra dels Comuns era susceptible a “aquells accessos d’ira quan es converteix en una multitud”. Ha estat difícil no recordar aquesta intuïció de Foot mentre Keir Starmer es convertia en l’últim primer ministre a trobar-se aferrat al poder mentre una altra tempesta escombrava Westminster. El Parlament, segons sembla, continua sent exactament tal com Foot el descrivia: “L’assemblea més implacable i menys generosa del món.” Parlant aquesta setmana amb ministres, ha estat sorprenent comprovar la sensació d’impotència desconcertada davant del que passa al seu voltant.

Però, per a Foot, els grans polítics no només posseïen prou coratge per plantar cara a la multitud parlamentària, sinó que eren capaços de comprendre la fermentació revolucionària del país en conjunt. Aquesta és, al capdavall, gairebé sempre la causa de l’agitació dins dels murs del palau. Benjamin Disraeli era una d’aquestes figures per a Foot, “el Bon Tory” que es va quedar sol defensant la gran causa obrera del cartisme als anys trenta i quaranta del segle XIX, quan els altres només hi veien “aldarulls i desordre”. “Ningú no pot negar que els cartistes [un moviment obrer del segle XIX] pateixen greus greuges”, declarava Disraeli enmig d’una hostilitat aclaparadora el 1839. “Mireu la Cambra, fa cinc mesos que està reunida. Què ha fet pel poble? Res… El govern està ocupat creant pars i baronets precisament en el moment en què una insurrecció social és al llindar.”

Els paral·lelismes amb la dècada de 1840 —aquell temps de desordre radical, polític, econòmic, social i tecnològic— ja s’han infiltrat en la nostra consciència col·lectiva a través dels advertiments de figures com l’historiador de Cambridge Christopher Clark o aquell anarcoprofeta de la dreta que és Dominic Cummings [assessor de Boris Johnson]. Certament, és difícil llegir la lamentació de Disraeli i no quedar colpit per les semblances amb l’actualitat. Des de 2016, el Parlament ha estat pres per temperaments exaltats que corrien en totes direccions, combinant-se per desbordar governs successius. Durant aquest període, cap govern no ha aconseguit gaire cosa de conseqüències duradores, més enllà del Brexit mateix; cadascun s’ha entretingut en trivialitats mentre el desordre social creixia. El que convertia Disraeli en un personatge de la història, segons Foot, era que posseïa la imaginació política necessària per entendre les condicions de la seva època revolucionària —i per comprendre que no podien ser “esquivades ni evitades”, sinó afrontades de cara. “Sempre he pensat que les revolucions no poden ser eludides”, fa dir Disraeli a Sidonia en la seva novel·la Coningsby de 1844.

I, no obstant això, aquí som de nou, intentant evitar el trasbals fins i tot mentre s’intensifica més enllà del nostre control. Ho veiem arreu: d’Ucraïna a l’Iran, de Silicon Valley a Taiwan. A casa nostra, la situació no és tan decisiva per a la història mundial, però hi actuen forces que estan capgirant moltes de les coses que havíem donat per descomptades en la nostra política. Però a Westminster, la nostra classe política s’enfonsa cada vegada més en les seves pròpies intrigues, consumida per aquella combinació potent de por, sinceritat i interès propi mentre Whitehall queda paralitzat. Només aquesta darrera setmana he parlat amb ministres que no sabien si podien —o si havien de— fer campanya per Andy Burnham [alcalde laborista de Manchester], el seu propi candidat parlamentari en les pròximes eleccions parcials, o si podien —o si havien de— esperar que patís una humiliació tan gran en la seva batalla per resistir Reform UK [el partit de l’extrema dreta anglesa] que quedés incapacitat per guanyar la guerra civil resultant pel control del partit. Pocs creuen que pugui resoldre els problemes del país.

Després d’haver presenciat ja les llargues i doloroses indignitats de la implosió del Partit Conservador, ara és evident que afrontem la possibilitat molt real que el Partit Laborista segueixi el mateix camí, mentre faccions rivals es formen darrere del primer ministre, del seu rival del nord i potser d’alguns altres. Un veterà d’intrigues similars dins dels tories em va assegurar recentment que no hi havia cap possibilitat que Starmer es presentés a una competició pel lideratge provocada per Burnham o [Wes] Streeting [ministre dimissionari de sanitat]. Fer-ho seria un acte d’autolesió tan evident que no passaria. Potser. I, tanmateix, també m’han assegurat que això és exactament el que Starmer pensa fer, perquè creu que hi té tot el dret després d’haver conduït el partit a una victòria electoral general fa només dos anys.

La perspectiva d’aquesta batalla imminent sembla fins i tot haver galvanitzat el primer ministre després d’una vacil·lació inicial. Al Parlament, ha aparegut més relaxat del que és habitual, com si l’hagués alliberat l’olor de la mort, “una darrera riuada de colors que perdurarà”, tal com Clive James va escriure sobre els seus últims mesos de vida. Una allau d’iniciatives ha brollat aquests darrers dies des de Whitehall [seu del govern britànic]: exempcions fiscals per a excursions familiars a l’estiu, viatges gratuïts en autobús per als nens, reduccions aranzelàries per abaixar el cost dels aliments. Bona política? Tal vegada. Venint després de notícies positives sobre el creixement econòmic i la disminució de la migració neta, sembla haver fet reflexionar alguns diputats laboristes vacil·lants. Però, tal com va assenyalar l’economista Paul Johnson, què representa tot plegat, realment? Les subvencions alimentàries costen 150 milions de lliures anuals. Repartides entre 30 milions de llars, la família mitjana s’estalviarà 10 penics per setmana.

Westminster sovint ha semblat desconnectada dels esdeveniments. Però mai no havia experimentat un contrast tan violent com aquesta setmana, passant de converses sobre maniobres polítiques a advertiments privats provinents dels nivells més alts del nostre aparell de seguretat nacional sobre la situació a Ucraïna —que exigeix una adaptació de les nostres defenses que no arriba— així com dels qui són a la primera línia de la revolució de la intel·ligència artificial, que insisteixen amb una certesa alarmant que ben aviat tot el que configura les nostres vides canviarà.

A tot Whitehall, la incapacitat rígida de respondre a aquests canvis és esfereïdora. Tres exemples. Ara costa més construir aquí que en gairebé qualsevol altre país del món. Es preveu que l’HS2 [línia d’alta velocitat britànica] costi 100.000 milions de lliures —més del que la NASA espera gastar per establir una base a la Lluna i fins a deu vegades més del que costen línies ferroviàries d’alta velocitat similars a Europa. En segon lloc, ens costa més endeutar-nos que a gairebé tots els nostres competidors. El 2020, el govern britànic pagava aproximadament un 0,5% més pel seu deute que el govern francès, però avui aquesta diferència ha augmentat fins a gairebé l’1,5%. Tercer: ens costa més alimentar energèticament la nostra economia que gairebé a qualsevol altre lloc. La Gran Bretanya té ara els costos industrials d’energia més alts d’Europa perquè no produeix tanta electricitat domèsticament com la majoria d’altres països i depèn molt més de la importació de gas de l’exterior. Ens hem convertit en un país pobre on tot és car perquè produïm molt poc nosaltres mateixos.

L’efecte és evident. El creixement econòmic s’ha mantingut feble durant gairebé dues dècades. Per a gran part del nord d’Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, és clar, la decadència econòmica dura el doble. El nombre de persones que ni estudien, ni treballen, ni reben formació [els anomenats NEET en anglès] va en augment i ja s’acosta al milió, incloent-hi un de cada set joves d’entre 16 i 24 anys. L’atur ha pujat fins al 5%. I, amb tot, per molt ombrívol que soni tot això, sorprèn quantes converses a Westminster comencen ara amb advertiments sobre com serà d’espantosa la situació a causa de l’enfrontament amb l’Iran. Una figura destacada em va dir la setmana passada que la tempesta que s’acosta podria ser tan greu com la pandèmia. Si hi afegim el malestar persistent per les pasteres, els hotels per a sol·licitants d’asil i migració, no és difícil entendre per què ara hi ha converses temoroses, fins i tot entre els polítics més veterans i impertorbables, sobre la possibilitat d’un conflicte social en cas d’una victòria de Reform UK —o fins i tot d’una derrota de Reform UK.

El febrer de 1844, Disraeli va pronunciar un discurs a la Cambra dels Comuns sobre “la qüestió irlandesa”, exposant fins a quin punt arribava la seva imaginació radical. Què és la qüestió irlandesa? “Un diu que és una qüestió física, un altre espiritual… Ara és l’absència de l’aristocràcia; ara l’absència de ferrocarrils. Un dia és el Papa i l’endemà les patates… Una població famolenca, una Església aliena i, a més, l’executiu més feble del món.” Però, davant de totes aquestes explicacions contradictòries, moltes de les quals són certes, quin remei podia donar-s’hi? “La revolució”, responia. I, tanmateix, els irlandesos no podien revoltar-se amb èxit perquè estaven units a un altre país més poderós: Anglaterra. I aleshores, quina conclusió n’havia de treure Anglaterra? “Si la connexió amb Anglaterra impedia una resolució i la revolució era l’únic remei, aleshores Anglaterra es trobava lògicament en l’odiosa posició de ser la causa de tota la misèria d’Irlanda.”

Sempre he trobat aquest discurs extraordinari: molt més radical que gairebé qualsevol altre pronunciat a la Cambra dels Comuns en tota la meva vida. I, ben mirat, moltes de les seves idees continuen essent traduïbles al present. Potser, doncs, hauríem de preguntar-nos: quina és la qüestió britànica? Quina és la causa del nostre malestar? És física, la nostra separació del continent i del nou cor asiàtic del comerç mundial? O és espiritual, una crisi de confiança en nosaltres mateixos, en la nostra història, la nostra missió, el nostre propòsit, el nostre caràcter? O potser és l’absència d’una aristocràcia en el sentit aristotèlic clàssic —una elit capaç? Certament, sembla que hem adquirit un dels executius més febles del món. L’absència de ferrocarrils sembla una metàfora massa evident. Però la presència del Papa? Bé, no; però la presència d’un Cèsar boig, sí. I patates, no; però petroli i gas, sí.

I què passa amb el remei disraelià: la revolució? Som capaços de revoltar-nos amb èxit avui a la Gran Bretanya? Sembla que ho intentem des de fa una dècada, sense resultats apreciables. Per a Anthony Barnett [fundador d’openDemocracy], Tom Nairn [teòric escocès del nacionalisme] i els cartistes moderns, la resposta és evident: el problema ja no és la connexió d’Irlanda amb Anglaterra, sinó la connexió d’Anglaterra amb la Gran Bretanya, aquest estat-presó anacrònic per a nacions independents que necessiten alliberar-se de la supèrbia de preocupar-se pel Donbàs, Washington o Pequín. Sense Anglaterra, el Regne Unit s’esfondraria, alliberant també Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord —aquest és l’argument. Li veig el mèrit, però per què la Gran Bretanya seria diferent d’Espanya, França, Alemanya o Itàlia? La crisi és més simple i més profunda. No és el Regne Unit qui ocupa la posició odiosa d’empobrir la gent d’aquest país, sinó l’Estat britànic en la manera com administra els seus afers.

Quan Disraeli va formular el seu desafiament irlandès el 1844, es preguntava quin havia de ser el deure d’un ministre anglès en una situació en què tenia a les seves mans el futur d’un altre país. “Aconseguir per mitjà de la política tots aquells canvis que una revolució imposaria per la força”, responia Disraeli. Segurament això continua sent cert avui. I, amb tot, és difícil formular aquesta pregunta sense caure en la desesperança. Té realment el Partit Laborista —sota l’actual primer ministre o qualsevol dels seus rivals— un pla coherent per aconseguir mitjançant la política allò que una revolució imposaria per la força? En té cap partit britànic? L’incrementalisme de Starmer ha demostrat fins ara ser insuficient, però també ho serà el “manchesterisme” de Burnham si no es desplega ràpidament en alguna cosa molt més profunda.

És colpidor recordar que només hi ha hagut dos grans trasbalsos en l’economia política britànica durant el darrer segle: el primer a conseqüència d’una guerra, el segon d’una crisi. El primer va arribar entre 1945 i 1951 i fou producte de la conflagració més gran de la història mundial, que va crear les condicions del pacte socialdemòcrata de postguerra. El segon va arribar als anys vuitanta després d’una dècada de desordre i de moltes més dècades d’oposició intel·lectual al consens de postguerra. Quan Margaret Thatcher va colpejar la taula davant dels seus col·legues amb The Constitution of Liberty de Friedrich Hayek poc després d’assumir el lideratge i va declarar “això és el que creiem”, estava reconeixent les arrels intel·lectuals del seu programa. La seva no fou una revolució iniciada el 1979, sinó una revolució que venia de lluny. Hayek havia publicat The Constitution of Liberty el 1960, però ja havia creat la Mont Pèlerin Society a favor de l’economia de lliure mercat el 1947, pocs anys després de la seva obra mestra, The Road to Serfdom, publicada el 1944.

On són avui els desafiaments intel·lectuals equivalents a l’statu quo, o fins i tot un equivalent del repte cartista dels anys quaranta del segle XIX? Tal com m’ho deia recentment una figura política, gran part del que sentim és més aviat una lamentació pel món perdut d’abans del Brexit o abans de la crisi financera, de l’Iraq i de l’11-S: un món de progrés i esperança, lliure de l’ombra d’una violència amenaçadora i d’un pressentiment funest que ha anat creixent al llarg d’aquest segle.

Un dels problemes de la política progressista i del centrisme autoproclamat és que el repte intel·lectual més radical a l’ordre polític actual sembla provenir de la dreta populista, no pas de l’esquerra. Entre els joves reformistes faragistes [es refereix a Nigel Farage, líder de Reform UK] d’avui, la seva gran referència intel·lectual no és Thatcher, sinó Enoch Powell [el polític conservador contrari a la immigració que el 1968 va pronunciar un discurs apocalíptic: “Rius de Sang“] —l’home que consideren el seu profeta per oposar-se a tot, des del dret internacional fins a la immigració, Europa i la dependència occidental dels Estats Units. Però qui és el profeta de l’esquerra?

El mateix Farage continua essent una mena de powellià per instint, si no per intel·lecte. Però també és massa thatcherià per poder encapçalar un desafiament intel·lectual coherent al consens dominant. En el fons, és un tory anterior a Maastricht [fa referència al Tractat]: un Edward Leigh [diputat ultraconservador] amb telèfon intel·ligent, imitant la comunió amb les classes populars de Powell però sense la intensitat del seu misticisme reaccionari. Quan Karl Marx va arribar a Anglaterra, descrivia els radicals tories de Disraeli com “mig lamentació, mig sàtira; mig eco del passat, mitja amenaça del futur; de vegades, gràcies a la seva crítica enginyosa i incisiva, colpejant la burgesia fins al moll de l’os”. Podria dir-se el mateix de Reform UK.

Però més enllà d’això, on és el pla, el programa? No hi és. I on és des del Laborisme, des de Burnham o Streeting? Hi ha un pla per a una nova economia política? És difícil sostenir que avui cap individu o moviment a la Gran Bretanya hagi començat seriosament a respondre a aquestes preguntes. Fins i tot ministres lleials admeten que el govern no té cap pla real ni cap anàlisi profunda sobre els problemes estructurals del país. En la seva defensa, diuen ara que cap govern no en té mai realment i que se’ls ha de donar marge per “aprendre mentre governen”. No n’hi ha prou.

Quan hagin trobat algunes respostes, el món ja haurà tornat a canviar. Vaig parlar amb una figura situada al centre de l’imminent boom de la intel·ligència artificial que em va dir que ja ens trobem en una altra revolució industrial. Si la revolució industrial va crear una abundància d’energia inimaginable fins aleshores, aquesta crearà una abundància d’intel·ligència igualment transformadora. No és cap coincidència que els trasbalsos polítics dels anys quaranta del segle XIX, articulats per Disraeli i Marx, arribessin al punt culminant d’aquell moment de disrupció industrial. Ara ens acostem a alguna cosa semblant.

I qui té un pla per afrontar-ho? Per garantir energia abundant i barata perquè la indústria britànica pugui competir; per assegurar que l’Estat britànic torni a ser capaç de fer alguna cosa, qualsevol cosa; per garantir que el país conservi algun control sobre el seu destí en un món d’intel·ligència artificial creada, modelada i posseïda per oligarques a l’altra banda del món? Qui té tan sols un pla per mantenir la unitat del regne, per afirmar una idea de la Gran Bretanya que tots els qui hi viuen puguin considerar casa seva; una idea per la qual estiguem disposats a lluitar; o per una idea més gran de la civilització a la qual pertanyem: Europa, Occident, la humanitat?

Sovint sembla com si avui haguéssim tornat als trasbalsos dels anys setanta i vuitanta, l’època de Foot, Powell i Thatcher; d’idees en conflicte i tempestes imminents. Però em pregunto si Cummings i Clark no tenen raó i, en realitat, som més a prop de l’època de Disraeli i Marx. Avui, igual que als anys quaranta del segle XIX, tot està simultàniament en flux: la tecnologia, el capitalisme, la religió, la democràcia. I, així i tot, si les revolucions ja estan en marxa, qui tenim a l’altura dels esdeveniments? On és el nostre Disraeli? On és el nostre Marx? “Coneixien tan poc l’estat real del seu país com els salvatges coneixen un eclipsi imminent”, observava Disraeli a Coningsby sobre aquells atrapats a la seva gàbia de Westminster. Qui pot dir amb confiança que alguna cosa hagi canviat realment?

Article publicat a New Statesman, 27 de maig de 2026