Arxiu de l'autor: NACIONALITATS & POLÍTICA

Desconegut's avatar

Quant a NACIONALITATS & POLÍTICA

Blog del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC), adscrit al Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC)

Existeix el dret a decidir?

Publicat el per
Respon

existeix dret a decidir

L’editorial Tibidabo Ediciones publica el llibre “¿Existe el derecho a decidir? – Preguntas y respuestas sobre el proceso abierto en Cataluña”. El llibre recull les opinions de diversos juristes sobre el procés de Transició Nacional des d’un punt de vista legal. L’obra ha estat coordinada pel Dr. Eduard Sagarra, professor titular de Dret Internacional Públic d’ESADE, i compta amb les aportacions dels doctors Joan Josep Queralt (dret penal – UB), Joan Ridao (dret constitucional – UB), Xavier Pons (dret internacional públic – UB), Esther Giménez-Salinas (dret penal i criminologia – UB), Antoni Font (dret mercantil – UB) i Alfonso González Bondia (dret internacional públic – URV). L’advocat Antonio Garrigues Walker ha prologat l’obra.

El llibre recull posicionaments diversos sobre el procés de transició nacional. Per una banda hi ha el qüestionament sobre l’existència del dret a decidir i l’aplicabilitat del dret a l’autodeterminació al cas català. Aquestes qüestions les plantegen el Dr. Tornos i el Dr. Ridao en les seves aportacions. Des d’un punt de vista del dret internacional el Dr. Pons, analitza l’existència o no del dret a la secessió unilateral. Els Dr. Sagarra i González Bondia fan una anàlisi des de la perspectiva de la Unió Europea i les implicacions político-jurídiques per la UE. Per últim al llibre s’hi analitzen diversos aspectes del procés des del punt de vista constitucional i espanyol, com ara l’edat de vot a majors de 16 anys (Dr. Giménez-Salinas), la unitat de mercat com a fals argument en contra del procés (Dr. Font) i la desconnexió sentimental entre la majoria del poble català i el projecte espanyol (Dr. Queralt).

Teniu més informació sobre l’obra en aquest enllaç.

“First Scotland, Now Spain”. Bloomberg contra Rajoy

Publicat el per
Respon

Bloomberg LP és una empresa multinacional de mitjans de comunicació amb base a la ciutat de Nova York. Va ser fundada el 1981 per Michael Bloomberg, qui seria alcade de Nova York entre el 2005 i el 2014, amb l’ajuda de Thomas Secunda, Duncan MacMillan, i Charles Zegar.

Bloomberg

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible — even as they campaign for union.

Catalonia’s local government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago —in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party— that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy.

Catalonians have been bitter ever since, and the Popular Party has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50 percent, according to several recent polls, from as little as 15 percent in 2007 —and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped.

To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As U.K. Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together.

Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available.

In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments.

Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the U.K.; the region accounts for 16 percent of the Spanish population and 19 percent of the economy (double Scotland’s share of the U.K. on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup.

Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Publicat a Bloomberg View, 01/10/2014.

* * *

Versió en català:

Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d’independència. Però, al contrari que els britànics, els espanyols no el volen deixar fer. És un error, i els dirigents espanyols han de tenir per una vegada la talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans —ni que ells facin campanya a favor de la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dilluns el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va escapçar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat descontents des d’aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació alçant un mur per no sentir les demandes dels catalans. I també provocant-los (el ministre d’Educació va arribar a parlar que calia “espanyolitzar” els nens catalans).

El suport a la independència ha crescut fins a més d’un 50%, segons les enquestes, des d’una posició molt baixa: un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d’aquesta sentència. El camí a la independència, doncs, no s’ha pas aturat.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer personalment els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d’oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels propis imposts. Com li podria explicar el primer ministre britànic, David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles poguessin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer si més no un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. L’obertura d’unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el referèndum actual, si creuen que hi haurà una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per demostrar als catalans (i als bascs i gallecs) que estarien millor si continuessin a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l’oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d’Escòcia per al Regne Unit. Significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d’Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si se separessin.

D’aquesta manera, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d’això caldria un debat ferm. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.

* * *

Aquí hi ha l’adreça de contacte amb qui ha escrit aquest editorial. Envieu-li informació, en anglès, de manera respectuosa i gens propagadística. Raoneu per què volem votar i abundeu en el seu argument:  David Shipley at davidshipley@bloomberg.net.

Pàtria i progrés

Publicat el per
Respon

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.

Historical Day in Catalonia

Publicat el per
Respon

The 129th President of Catalan Government, Mr Artur Mas, signed today a Consult Decree (with a symbolic number: 129/2014) on Catalan independence. The Mas Administration started an institutional campaign in order to promote a high participation next November 9th. . Here you have the video:

At the same time, the Catalan Government opened a website with all the information about the Consult and the rules for voting.

After signing the decree that sets the Consult, Mr President Artur Mas offered a press conference at the Government Palace (The Generalitat) in three languages (Catalan, Spanish and English). This is the video:

 

III Seminari Josep Termes a La Fatarella

Publicat el per
Respon

Acte Fatarella

El divendres 26 de setembre, a les 19:30h., se celebrarà el III Seminari Josep Termes. Amb el títol de “9N: Ara és l’hora“, la Dra. Muriel Casals , presidenta d’Òmnium Cultural i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, pronunciarà la conferència principal, acompanyada per l’Il·lm Sr. Jesús Ruana, alcalde de La Fatarella, i Agustí Colomines, director de la Càtedra UB Josep Termes i IP del GRENPoC. L’acte tindrà lloc a La Fatarella, al Casal, a l’Avinguda Catalunya, 3.

Why does Catalonia want to become independent?

Vídeo

Respon

Vídeo de l’app de denúncia de l’espoli fiscal

Vídeo

Respon

Nova app per denunciar l’espoli fiscal

Publicat el per
Respon

Just el dia abans de la Diada i de la massiva manifestació que ahir va recórrer els carrers de la ciutat de Barcelona, la Fundació CatDem va presentat l’aplicació (App) mòbil “StopEspoli”. Ho va fer amb el suport dels col·lectius Ara o Mai i Catalunya Diu Prou, el CADCI, la Fundació Fòrum Barcelona i la Fundació Nous Catalans.

L’app explica l’espoli fiscal que Catalunya pateix i ofereix informació sobre què es podria fer sense un dèficit fiscal del 8 % del PIB actual. Està disponible en català, castellà i anglès i vol ser una eina útil per a la societat catalana. Per això s’adapta a les diferents tecnologies per a mòbils (iPhone i Android) i per Blackberry a través del web stopespoli.cat. L’app ja és pot descarregar des de http://www.stopespoli.cat <http://www.stopespoli.cat&gt; o visitant l’App Store i buscant “StopEspoli”.

L’app consta d’un joc interactiu, de dades referents a diverses competències que té el govern de la Generalitat i el que es podria fer sense l’espoli fiscal actual, de documentació i articles i també d’un vídeo en anglès on participen deu economistes catalans de prestigi internacional: Clara Ponsattí, Carles Boix, Montserrat Guibernau, Joan B. Casas, Jordi Galí, Andreu López Casasnovas, Elisenda Paluzie, Heribert Padrol, Núria Bosch i el Conseller Andreu Mas-Colell. El vídeo està disponible a YouTube i pot ser descarregat de manera autònoma.

 

 

2012 ASEN Scholarship

Publicat el per
Respon

ASEN is pleased to invite applications to the 2012 ASEN Scholarship worth £1000.

The application is open to ASEN members currently enrolled in doctoral research at universities in the UK and Ireland and working in the fields of ethnicity and/or nationalism. Applications will be reviewed by a panel and the result will be announced in early July 2012.

Please e-mail the following information to asen@lse.ac.uk along with a cover letter, by 15 May 2012:

  • Your ASEN Membership Number;
  • A copy of your CV;
  • A 1000-word research proposal;
  • A 500-word statement explaining how the scholarship would contribute to your programme of research*;
  • A reference letter from your supervisor.

*Some examples may be: language tuition; conference costs; fiieldwork funds; acquisition of research materials. Proof of expenditure will be required in all cases.

ASEN: The Association for the Study of Ethnicity and Nationalism
London School of Economics
Houghton Street,
London, WC2A 2AE
United Kingdom
T:     +44 (0)20 7955 6801
F:     +44 (0)20 7955 6218
E:     asen@lse.ac.uk <mailto:asen@lse.ac.uk>
W:    http://www.lse.ac.uk/ASEN/ <http://www.lse.ac.uk/ASEN/&gt;

Please access the attached hyperlink for an important electronic communications disclaimer: http://lse.ac.uk/emailDisclaimer

Catalogne, le mirage de l’indépendance?, par Stéphane Pelletier

Publicat el per
Respon

 

ImatgeDans le tumulte de la crise économique et sociale qui frappe l’Espagne depuis 2008, et alors que le pays vivait dans les préparatifs de la grève générale du 29 mars, la nouvelle est passée quasi inaperçue dans les médias espagnols. Artur Mas, le fringant président à la tête de la generalitat (le gouvernement autonome de Catalogne) depuis décembre 2010, a déclaré faire de l’indépendance de sa région un objectif politique. A l’occasion de son 16e congrès, Convergence démocratique de Catalogne (CDC), la formation politique dont Artur Mas est le leader, a décidé de lutter pour la création de son propre Etat, affirmant sans ambages sa vocation indépendantiste.

Il est vrai qu’il flotte dans l’air de cette communauté autonome parmi les plus riches d’Espagne – et qui assure 20 % du PIB national – un parfum d’indépendance de plus en plus entêtant. CDC vient de franchir un cap et ce changement de stratégie politique d’une formation jusqu’ici plutôt modérée ne peut se comprendre qu’à la lumière des soubresauts et revirements divers liés à l’approbation du nouveau statut d’autonomie voté en 2005 par le parlement catalan (ratifié par 75 % des électeurs catalans lors d’un référendum) et en 2006 par la Chambre des députés espagnole. Le Parti populaire, alors dans l’opposition, avait déposé plusieurs recours d’inconstitutionnalité contre ce texte auprès du Tribunal constitutionnel qui l’avait finalement raboté, en refusant le concept de nation catalane.

En réaction à l’amputation de leur statut, plus d’un million de Catalans avaient manifesté à Barcelone en juillet 2010 aux cris de «Vive la Catalogne libre», voire en proférant des slogans anti-Espagnols tels que «L’Espagne, dehors !». Que le sentiment indépendantiste gagne du terrain ne fait aucun doute, on peut même parler d’un virage de la société catalane. Tous les sondages et enquêtes d’opinion vont dans ce sens : sur les 7,5 millions d’habitants de cette région, entre 30 et 50 % déclarent souhaiter ardemment que la Catalogne devienne un Etat de droit indépendant au sein de l’Union européenne.

Le modèle d’une Catalogne arc-boutée contre l’Espagne est entré en crise depuis plus d’une décennie et les liens avec Madrid ne cessent de se distendre. La question qui ne manque pas de se poser est : jusqu’où ira cette distension ? Depuis le début de la crise, nombre de Catalans sont devenus indépendantistes pour des raisons économiques car ils souhaitent bénéficier d’une réelle autonomie fiscale à l’instar du Pays basque, seule autonomie à collecter directement ses impôts.

L’affirmation du «fait différentiel» au plan culturel (la Catalogne n’est pas l’Espagne, sa langue, son histoire et sa culture ne sont pas les mêmes, etc.) ne date pas d’hier mais le fait nouveau c’est que les secteurs modérés du catalanisme politique assument désormais ouvertement leurs intentions indépendantistes en les articulant à une critique acerbe de la redistribution interrégionale des richesses dans le pays. Les Catalans payeraient trop et l’Espagne, cette marâtre, ne leur reverserait que trop peu en contrepartie. La logique nationaliste, et indépendantiste a fortiori, conduit à récuser la logique de l’égalité des régimes d’autonomie.

C’est bien parce que le sentiment d’une saignée pratiquée par Madrid sur son économie progresse parmi la population catalane que le discours indépendantiste peut s’affirmer au sein de certains partis politiques nationalistes. La récupération politique de l’indépendantisme par une partie du centre droit au pouvoir en Catalogne (grâce à une série de pactes conclus avec le Parti populaire) prend en compte une réalité tangible, le rêve que caressent plusieurs centaines de milliers, voire plusieurs millions de Catalans, d’une nation indépendante. Comparaison n’est pas raison mais on pense aux tensions qui existent en Belgique entre Flamands et Wallons ou à la tentation indépendantiste qui traverse l’Ecosse. Toutefois, l’horizon d’une Catalogne indépendante semble lointain et Artur Mas et consorts entretiennent une ambiguïté toute politique en ne prenant aucune mesure concrète qui consisterait à fixer un calendrier pour organiser l’autodétermination. Autonomiste le jour, indépendantiste la nuit en quelque sorte. Mais la politique ne se vit-elle pas autant dans le rêve que dans le réel ?

Enfin et surtout, l’urgence pour la Catalogne repose sur la réduction de son important déficit et la sévère politique d’austérité menée par la generalitat d’Artur Mas occupe davantage les esprits des Catalans qu’une hypothétique indépendance. En cela, la Catalogne ne diffère guère des seize autres communautés autonomes d’Espagne et son sort reste encore lié à celle-ci.

* Stéphane Pelletie. Hispaniste à l’Université Paris-Est-Créteil (Upec). Publicat originàriament a Libération, 05/04/12.