Eduard Riu-Barrera. Arqueòleg i historiador. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

L’estudi del romànic en Puig i Cadafalch va transitar d’una qüestió local, regional, a un afer europeu, en tant que a les seves mans va esdevenir una temàtica continental i una recerca transnacional. En les seves mans va esdevenir una forma més de projectar passat i present de Catalunya, la seva arquitectura altmedieval i la seva recerca contemporània, i segons bella fórmula emprada per ell mateix, fer-lo “apta [el país] per a col·laborar en la vida universal”.

Per començar cal advertir que el seu estudi del romànic no fou una reclosa recreació erudita, una arqueologia patriòtica, “romàntica” en el sentit equívoc però usual del terme, ni una dedicació que el mostraria aliè als debats culturals del seu temps, tot el contrari. La recerca sobre el romànic fou en Puig i Cadafalch una forma de contribuir des de l’historicisme a entendre els mecanismes endògens de la creació artística, també arquitectònica, i de l’adaptació d’aquesta a la successió de formes històriques. Es tractava, per tant, de l’exploració d’una via que es podria dir arqueològica per a desentrellar la debatuda qüestió sobre la formulació arquitectònica que havia de servir els nous temps, encetada durant el segle XIX i agusada a l’entrada del Nou-cents.

Per això mateix el marc temporal de l’estudi no fou mai l’exclusivament medieval, sinó que l’espectre temporal fou en realitat la llarga durada històrica, des de les creacions romanes a les generadores del gòtic, és a dir les produccions de més d’una dotzena de segles. Fou així perquè tenia per objectiu entendre el canvi i la transformació, no descriure l’estabilitat i la perfecció d’un episodi estilístic, sinó la conformació dels successius llenguatges com a evolució i combinació dinàmica entre forma i mecànica, entre racionalitat estructural i llenguatge ornamental.

Així doncs, Puig i Cadafalch per més que es digui, no fou un estudiós regional del romànic, ni molt menys l’inventor d’un “romànic català” idiosincràtic com tota una línia d’historiografia desinformada o manipuladora li atribueix. Si bé és cert que aquest fou el seu punt de partença —o d’un de molt pròxim—, progressivament va escalar estadis fins a fer-ne tota una altra cosa. Es convertí en una recerca de temàtica i geografia estesa per amplis espais de l’Europa central i occidental, amb derivacions fins a l’òrbita bizantina, que progressivament deixava enrere la caracterització del particularisme per a explorar corrents artístics continentals. Tot plegat en un gran projecte que combinava objectius diversos, polítics i culturals, entre els quals dos de molt destacats i entrelligats.

Per una banda, perseguia sortir del marc provincià del saber vuitcentista sobre l’art romànic hispànic i integrar les produccions catalanes a corrents o escoles d’ampli abast europeu on aviat i sàviament va portar-lo la seva recerca a partir del reconeixement de l’obra dita llombarda. Un enfocament que li permetia afranquir-se de l’estat nació contemporani i a partir del reconeixement monumental formular pertinences a alternatives regions culturals, a les que atribuïa arrelaments històrics transcendents a les contingències polítiques modernes.

Per altre costat, entenia la recerca històrica i arqueològica com una forma d’exercici de la sobirania cultural amb la qual buscava equiparar-se a la dels països avançats, especialment a través de la plataforma de l’IEC de la que era creador i orientador. Aspirava a participar en igualtat de condicions del concert acadèmic i científic global i demostrar la capacitat local d’estudiar fenòmens generals. És a dir, buscava superar la constricció a l’estudi de la mateixa particularitat que ve imposada per l’ordenament jeràrquic i territorial del saber que, a manera de divisió internacional del treball científic, el segrega entre alts centres capacitats per a la producció de la síntesi i la generalització, i perifèries limitades a l’arreplec documental i el repàs regional. Una ferrenya ordenació que avui es manté i accepta també interiorment dins del marc acadèmic i universitari espanyol, en un manifest retrocés de les posicions assolides per Puig i Cadafalch i el seu entorn cultural abans de 1939. Un èxit més del projecte nacional de la dictadura que ha estat continuat en el present cultural autonòmic.

Com molt bé han mostrat els sempre suggestius estudis de Ramon Graus Rovira, durant la primera dècada dels Nou-cents Puig i Cadafalch va perdre la confiança renovadora en l’anomenada “construcció catalana” (dita tradicional, però que no en tenia res) basada en l’ús del maó. Llavors va adoptar sense escarafalls els recursos de l’edificació moderna occidental de formigó i ferro. Gairebé simultàniament també va abandonar el llenguatge de “la nova escola catalana” o Modernisme de la qual s’havia mostrat entusiasta partícip i portaveu, per fer un viratge radical cap a les expressions classicistes i el “City beatifull moviment” nord-americà. Un canvi d’orientació que en bona part pot explicar-se per la voluntat d’actualització permanent de la seva obra, per no desvincular-se dels corrents internacionals post fi de segle i que aleshores convivien amb el naixent moviment modern. Un gir que amb visió potser massa interna és atribuït tan sols a l’influx estètic de Noucentisme.

Just per aquell mateix temps, entre la primera i segona dècada del segle XX, simultàniament als grans canvis enunciats, també la seva recerca històrica de l’arquitectura va experimentar una transformació profunda per la concreció temàtica i l’extensió territorial. Gradualment, va deixar l’escala local, regional i el to idiosincràtic per adquirir una extensió geogràfica continental i un abast transnacional, orientada vers l’origen i desenvolupament de l’arquitectura romànica a l’Europa occidental. Aquest projecte investigador profundament renovat el va poder desenvolupar de forma desigual i sincopada, segons li deixaren les batzegades de la política i el govern, durant tres dècades, aproximadament, entre els anys 1906-1935. Interromput per l’exili que l’obligaren els fets revolucionaris immediats a l’esclat de la guerra, va quedar estroncat definitivament en ser proscrit professionalment i acadèmica pel nou règim dictatorial espanyol, i en conseqüència impedir-li desenvolupar una recerca de projecció i reconeixement internacional. Tot plegat una conseqüència més del programa de liquidació de l’acció cultural catalana emprés el 1939.

La realitat és que en la trentena d’anys en què va poder desplegar la recerca sobre el romànic continental, aquesta va assolir molt notable fortuna i transcendència en el camp de la història de l’art, resultat d’una combinació entre alt rigor arqueològic del treball i estratègica difusió entre els cercles eminents de la disciplina, europeus i nord-americans. Val a dir que es tracta d’un èxit excepcional i remarcable perquè si bé va sorgir del dinàmic medi cultural català del tombant dels segles XIX-XX, no es pot ignorar que aquest patia del fort desavantatge d’ubicar-se en una posició globalment prou secundària o perifèrica, intel·lectual i política. Així era no només per trobar-se subordinat i sotmès a l’hostilitat de l’estat nació espanyol, sinó perquè aquest darrer també tenia una posició subalterna o marginal dins l’ordre del saber i el concert de les nacions cultes.

Ben conscient com era d’aquest estat de coses va esforçar-se per superar-ne les constriccions en el mateix camp de la recerca d’art i arqueologia. L’impuls del seu estudi i la renovació de continguts i concepcions, l’equiparació disciplinar i la internacionalització, foren uns objectius programàtics de l’acció de Puig i Cadafalch, per bé que no només en aquest terreny, sinó que en totes aquelles empreses que va participar, en la cultura, la política i l’arquitectura.

En tant que format en una atmosfera impregnada d’historicisme i tardoromàntica, l’atenció envers les arquitectures antigues, especialment les medievals i en especial el seu procés formatiu des de la romanitat fou d’alt interès per a Puig i Cadafalch des dels anys d’estudiant i el 1888 va exposar-ne els primers resultats. En baixa intensitat els estudis sobre el romànic a Catalunya continuaren durant el seu període de creació arquitectònica que s’adscriu al Modernisme. No fou fins a l’entrada del Nou-cents quan adquiriren progressiva preponderància dins la seva densa i variada obra, a mesura que trencava o abandonava el llenguatge expressiu de la primera etapa per entrar en l’etapa classicista i constructivament modernitzada. Abans, en l’etapa inicial de l’estudi del romànic, aquest l’entenia com “un reflex de l’ànima del nostre poble, l’ànima de la nostra nació catalana, [es tractava de] l’art format aquí, nascut en aquestes muntanyes del Pirineu, arrelat a aqueix terrer”, segons deixava dit en una important conferència sobre la matèria, dictada a l’Ateneu Barcelonès el 1896.

Però encara no uns deu anys després, el 1907 ja deia tota una altra cosa. En un breu assaig publicat al volum primer de la revista Estudis Universitaris Catalans afirmava estar “convençut que la història de la nostra arquitectura catalana és alguna cosa més que la història de les obres d’un art local sense altre interès que el de l’amor a les coses de la nació pròpia (…) Té un interès científic general l’estudi de les restes arquitectòniques que ens queden, un interès especial per a resoldre molts problemes de la història de l’arquitectura a Europa, que els problemes universals han passat també en aquest racó de la nostra terra. Cal dir, per a la clara exposició d’aqueixa doctrina, que la geografia de les qüestions científiques històriques no és la geografia política actual”.   

Si, per una banda, l’expansió territorial de recerca arqueològica li reforçava les conviccions respecte de la imposició de l’estat nació modern sobre les considerades formacions nacionals històriques, també li facilitava la imbricació europeista de la producció artística catalana i la seva contextualització fora del sempitern uniformisme hispànic. L’exploració de la connexió internacional de la producció romànica catalana des del segle XI va encetar-lo arran de la identificació de l’influx anomenat convencionalment llombard. Si bé de principi va entendre’l com la mera adaptació d’un formalisme nord-italià sobre la producció local, gradualment passaria a considerar-lo un llenguatge arquitectònic autònom i unificador d’àmplies regions de l’occident europeu, pràcticament sense connotacions regionals. Estès a l’entrada de l’onzena centúria, representaria la ruptura estètica definitiva amb l’antiguitat i la formulació primera d’una plàstica europea pròpia. Per a denominar-lo va despullar-lo de la convencional càrrega ètnica i territorial que la qualificava llombarda arrossegava i va passar anomenar-lo primer romànic. Aquesta just constitueix la creació intel·lectual més gran de Puig i Cadafalch, donada l’acceptació, difusió debat que ha generat i encara produeix en el terreny de la història de l’art alt-medieval occidental.      

Les primeres formulacions les va exposar el 1906 al Congrés Arqueològic de França, conscient de la transcendència internacional de les seves observacions, segurament nascudes en el curs que sobre història de l’art català dictava d’ençà de l’any anterior als Estudis Universitaris Catalans. De la compilació d’aquestes lliçons va sorgir el 1907 l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya, de molta més ambició temporal i temàtica que el restrictiu títol anuncia i que es va publicar entre 1909 i 1918. La reflexió respecte a l’influx llombard i la formació d’un primer romànic s’hi prefigurava al segon volum de 1911 i donava motiu a una intervenció al Congrés d’Història de l’Art de Roma el 1912.

Anys abans de ser apartat per Puig i Cadafalch que desconfiava profundament dels seus valors intel·lectuals i decantar-se per l’espanyolitat més conservadora, Eugeni d’Ors glossava encara amb entusiasme personatge i obra. En tant que agut observador dels moviments culturals del país, en la ressenya al segon volum dedicat al segle XI de L’arquitectura romànica a Catalunya mostrava haver copsat la nova dimensió de la recerca i n’elogiava la perspectiva transnacional. Considerava que els “vells monuments” tenien amb ell “un historiaire amb ciència moderna (…) un home del qual encara no s’ha dit tot el valor, ni potser hi ha entre nosaltres qui el sàpiga dir-lo (…) Ell inscriu i situa els problemes locals d’aquí [de la història artística] entre els grans problemes universals. Ningú més europeu que aquest regionalista”. Tot seguit asseverava que l’estudi del romànic “més atractiu encara per la seva obscuritat, deliciosament emocionant a l’home modern” suscitava un seguit de problemes que es ”col·loquen en el primer rengle entre els que avui més exciten l’ardor sagrat dels erudits el món. De la solució d’ells, quantes idees generals estan pendents! Tot el que es refereix a la història de l’art entre el segle IX i el XI és sempre, per definició, un problema europeu” [1]

Un problema europeu, aquesta era efectivament la dimensió acordada al seu estudi i així ho expressava el 1920 en la petita monografia de la col·lecció Minerva titulada L’arquitectura romànica a Catalunya, en què la menor rigidesa erudita exigida al medi divulgatiu li permetia expressar el seu pensament clarament i categòrica. Hi asseverava que: “L’estudi de l’infantament de l’arquitectura romànica té per a nosaltres pobles de l’Europa d’Occident, un interès fonamental, perquè és l’art engendrat per primera vegada per nosaltres (l’art romà l’entenc sempre com una derivació de l’hel·lenisme i per tant oriental), os dels nostres ossos i sang de la nostra sang (…) És l’arquitectura romànica, fins a cert punt, una derivació del mètode de construir romà, no una evolució d’ell com els llenguatges neollatins ho foren del llatí rústec, sinó una creació sota el pes d’aquell grandiós antecedent”. Aquesta idea, sorgida de l’exercici contextual de l’obra romànica catalana i llavors encara novella seria aprofundida i exposada acadèmicament a cavall dels anys 1920-1930 amb gran succés.

Primer la Gran Guerra i seguidament les responsabilitats de govern entre 1917-1923 interromperen la recerca i la projecció internacional, que va reprendre amb profunda dedicació d’ençà de 1924 amb un seguit de viatges de reconeixement monumental i treball investigador en centres d’estudi d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Països Baixos i Suïssa. A més de la participació en trobades internacionals com les especialment rellevants dedicades a estudis bizantins a l’Europa oriental, en els anys següents va impartir lliçons sobre el primer romànic a la universitat de la Sorbona —de la que fou nomenat doctor honoris causa el 1933—, i també a la Universitat de Harvard i al Museu Metropolità de Nova York entre 1925-1926. De les lliçons parisenques va ser editat el 1928 el volum Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux Xe et XIe sièclesamb el qual preparava la seva obra cimera que seria la magna monografia La geografia i orígens el primer art romànic, publicada el 1931 per l’IEC i que traduïda al francès fou estampada a París el 1935.  Aquest treball de gran alè i abast europeu va ratificar la seva projecció internacional i ha estat motiu del llarg reconeixement i profund influx dins l’estudi de l’art medieval continental. Tot plegat també resultat del plantejament polític d’una estratègia de projecció cultural sobiranista, totalment autònoma de l’aparell acadèmic espanyol, destinada a superar-ne la limitació provinciana i assolir la plena internacionalització mitjançant la participació directa dins l’òrbita cultural francesa, aleshores dominadora o d’alt influx en els camps del saber històric i arqueològic.

[1] Xenius “L’arquitectura romànica a Catalunya” La Veu de Catalunya, 17 de gener del 1913 ed. vespre. p. 1. Reproduïda a E d’Ors Glosari 1912 – 1913 – 1914 amb la sèrie “flos sophorum” (ed. X. Pla), Quaderns Crema Barcelona 2005 p. 417-421.