Lluís Ferran Toledano Gonzàlez (@cantonalista17)

Durant el sexenni democràtic (1868-1874), el republicanisme federal català va esdevenir la principal força política i electoral. Va veure florir una rica cultura política a través de desenes de capçaleres de premsa i d’una densa xarxa de centres compartits amb l’obrerisme organitzat. Amb tot, durant l’estiu republicà (1873) no va sorgir un cantó català. Segons el relat tradicional, la nombrosa secció barcelonina de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, minada per les seves divergències internes, tan sols va protestar per la repressió militar que castigava la proclamació de cantons pel llevant i el sud peninsular i que no combatia el més prioritari: l’amenaça carlista a Catalunya.

No obstant això, aquesta visió no dona compte de la riquesa de les experiències plebees, que qualifiquem de cantonalistes o de revolució popular federal, esdevingudes en la societat catalana des de febrer de 1873. L’obsessió per catalogar les dissidències internes republicanes, en un panorama prou complex, ha impedit de valorar el conjunt d’experiències. No hi va haver cantonal a Catalunya, això és obvi, però sí cantonalisme. És a dir, discursos i pràctiques que van entendre la Federal com l’obertura d’un nou horitzó històric, empès per primerenques pressions populars i canalitzat per una veritable revolta militar protagonitzada per soldats i voluntaris, molt abans d’impacientar-se davant d’una “República federal que no es va atrevir a ser”. Una alternativa provincialista i municipalista radical a l’estat centralista, que atengués les urgents demandes socials i que requeria armar el poble i assaltar el poder local.

En aquest context, no s’han observat prou els efectes en la vida política de la guerra civil carlista catalana (1872-1875). El discurs historiogràfic dominant l’ha acceptada com un element d’inestabilitat més, quan, en realitat, va jugar un paper central a Catalunya. El conflicte bèl·lic va tenir un rol decisiu en els debats sobre com organitzar la guerra i instaurar noves normes socials en el si dels cossos militars. La guerra va ser el terreny forçat per les circumstàncies mitjançat els quals desplegar el canvi federal i social. És un error contemplar-la com un acte dissuasiu del projecte republicà i no com un catalitzador de les seves polítiques. No es pot devaluar la intensitat de la mobilització federal contraposant cantonal a esforç bèl·lic. En altres termes, guerra o revolució, perquè per al sector federal amb major capacitat d’iniciativa, aquesta dinàmica dualista anava unida. Un ordre de prioritats invers al tipus d’eleccions que farà l’obrerisme més radical anys després, el 1936, per exemple.

L’auge del carlisme no va ser culpa del “quart estat” armat o bé del triomf de la “demagògia”, tal com va insistir l’influent i conservador Diario de Barcelona, que va culpabilitzar els federals de l’esclat de la indisciplina. En realitat, mesos abans de l’adveniment de la República l’augment de les partides ja estava canviant el sentit de la guerra, davant la impotència de capitania i la mirada atònita i alarmada de tota la família liberal. El predomini carlista va conduir a un veritable col·lapse de l’Estat i de la seva administració. Durant dos anys, com a mínim, en una gran part del territori català, l’Estat espanyol no va poder exercir el monopoli de la violència, havent de tenir concentrades les seves oficines administratives a les capitals provincials.  Va suposar la destrucció de desenes d’arbres de la llibertat i la crema de registres civils. També va comportar el sabotatge a la meitat de les estacions de ferrocarril, i l’assalt a comitès republicans i centres de sociabilitat obrera, com ara els de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera o els de l’AIT a Blanes i Sant Feliu de Guíxols, entre molts d’altres. 

La correspondència mantinguda entre els diversos capitans generals del districte i els ministres de la guerra denota una preocupació greu per una regió tradicionalment díscola i sospitosa. El capità general Manuel de la Serna va assenyalar que la particularitat del districte era que s’havia de mantenir sempre controlada Barcelona, ja que on permanentment “me veo amenazado de movimiento socialista”. Davant la passivitat de les institucions, entre el 12 de febrer i el 9 de març de 1873 hi hagué diversos intents d’instaurar, des de baix, fonamentalment, l’Estat Català. Ja fos per iniciativa de diputats provincials barcelonins (Lluís Carreras, Rafael Joaquín Penina i Baldomer Lostau), o bé fruit de comissions de treballadors i delegacions de pobles com Rubí, Olesa de Montserrat, Arenys de Munt o Gràcia. El president de l’executiu, Estanislau Figueras, vingut in extremis a Barcelona a principis de març, va acceptar la dissolució —més formal que real— de l’exèrcit regular i la seva conversió en un cos de voluntaris. El mateix Francesc Pi i Margall va reconèixer un any després que el govern havia impedit la “insurrecció cantonal”.

Les clàssiques distincions entre republicans benèvols i intransigents, o entre internacionalistes i insurreccionals, no sempre són del tot útils historiogràficament, a causa de les múltiples militàncies existents i del gran pes de la tradició republicana obrerista. Així les coses, es va produir una discrepància entre el sector internacionalista majoritari i el sector minoritari dirigit pel jove metge malagueny, José García Viñas. Els primers estaven compromesos amb construir la Federal per mitjà de la lluita contra els carlistes (eren els Bragulat, Lostau, Roig i Minguet, Fontanals i Llunas i Pujals) i estaven vinculats a l’Ateneu Català de la Classe Obrera i la premsa comunalista. Aquest, malgrat estar ben posicionat en la Comissió Federal, va fracassar en el seu intent de formar un comitè de salvació pública que prengués el poder a Barcelona el 19 de juny de 1873, i en els successius moviments d’auxili i protesta davant la repressió militar al cantonalisme.

La interinitat en el comandament del districte català va ser completa. Hi van passar fins a set capitans generals, entre febrer de 1873 i gener de 1874. Al marge del general Juan Contreras, el lideratge militar va recaure en caps de tarannà ordenancista. Contreras havia estat acompanyat de figures de la rellevància de Bartomeu Poses, antic carlí matiner i mesos després governador militar cantonal a Cartagena, o d’algun altre cap com el coronel Josep Cabrinetty, mort en combat el 9 de juny i veritable model heroic del republicanisme. No l’acompanyava ningú més. Un dels capitostos ordenancistes era Juan Acosta, qui poc després d’ocupar el càrrec es va proposar abatre al seu propi exèrcit o traslladar-lo sencer a altres districtes, mentre denunciava que el poder civil volia absorbir-ho tot.

¿En què va consistir la revolta militar que va determinar la revolució popular federalista i l’amenaça cantonal catalana? Va tenir-hi molt a veure l’abús d’autoritat dels oficials cap a la tropa. Van abundar les declaracions per la mort de soldats maltractats pels seus superiors perquè havien estat incapaços de seguir les marxes, exposats a mala alimentació i una molt deficient atenció sanitària. En la nostra recerca vam identificar cinquanta-un casos d’insubordinacions, desobediències i protestes a l’autoritat, i vint-i-cinc casos més derivats dels grans amotinaments i les insurreccions. Una situació que s’aguditzà entre els mesos de febrer i agost de 1873, i que va rebrotar la primavera de 1874. La geografia del conflicte comprèn cinquanta localitats (Barcelona, Girona, Manresa, Igualada, Granollers, Vic o Berga, entre altres), i indrets més exposats com les Guilleries, el Lluçanès, la marina de la Selva o el Pirineu lleidatà.

La revolta va començar a mitjan febrer a Barcelona quan alguns batallons es van negar a sortir de la capital, per por d’un cop monàrquic, manifestant-se amb el crit de “A baix les estrelles i els galons”. Mentrestant, la Diputació revolucionària de Barcelona assumia funcions militars —les columnes incloïen un “diputat en missió”, semblant als representants de la Convenció durant la Revolució Francesa—, i els oficials de l’exèrcit passaven a la reserva a la desbandada. Significativament, un capità de cavalleria va arengar els soldats a les drassanes dient-los que ja no eren militars “sinó ciutadans”, i que les antigues ordenances ja no servien. Va formar part del paisatge social la substitució del ros pel barret frigi, lluir l’escarapel·la republicana, portar la garibaldina i deixar-se el cabell i les barbes llargues mentre es fumava. Els soldats no responien a la salutació reglamentària perquè “això ja no s’usava”. La insubordinació més gran es va donar a Igualada entre el 5 i el 6 de juny de 1873. El maltractament d’un capità als seus homes va acabar amb el tret a boca de canó d’un corneta, mentre es donaven visques a la Federal. Els fets van agreujar la descomposició de l’exèrcit tradicional i portà a la dimissió del capità general José García Velarde, present a la ciutat, qui fugí del districte cap a l’Ebre. Igualada, una ciutat industrial d’onze mil habitants, en ser ocupada poques setmanes després pels carlistes va rebre el sobrenom de “la Varsòvia catalana”. A la vegada, el brigadier Martínez Campos va declarar que “sin ejército no hay nacionalidad posible en estos tiempos”, aterrit perquè els soldats fidels no havien disparat contra els amotinats.

Un dels principals projectes que van permetre “republicanitzar” la guerra va ser l’armament dels quatre batallons de Guies de la Diputació, creats el 26 de febrer i dissolts el 13 de novembre de 1873, als quals es van allistar 1.222 federals. Els seus comandants eren dirigents obrers ben coneguts, com ara Baldomer Lostau, i van tenir un cert èxit en la defensa de poblacions com Caldes de Montbui, així com en el desarmament de “partides de la porra” monàrquiques. El governador civil Miquel Ferrer i Garcés, va declarar el 14 de juny que els Guies aviat serien “la milícia civil de l’Estat català que ha de formar part del gran exèrcit de la Confederació espanyola”. En el context de la crisi cantonal valenciana i andalusa, alguns oficials dels Guies, al costat dels alcaldes de Sabadell, Martorell i Olesa, i de diversos comandants de voluntaris locals, van exigir la creació d’una Junta de Vigilància amb plenes competències. El projecte fou rebutjat pel republicanisme moderat. Fins i tot algú va sentir “el boig intent de proclamar-se a Manresa el cantó independent”.

Al mateix temps, el 24 de juliol, les Corts van aprovar una llei que permetia a les diputacions aplicar impostos destinats a les despeses més urgents de la guerra. Inclús per als més timorats, la proposta reforçava la descentralització i preparava l’emancipació via administrativa. Així doncs, un mes després la diputació va encarregar a Ildefons Cerdà —en aquell temps president de la institució—, la creació d’una Confederació regional de municipis integrada per deu demarcacions. En qualitat de diputat electe per Sabadell, Lluís Carreras i Lastortras va presentar el pla. Comprenia, en la mesura que es pogués,  “l’organització federal de la província de Barcelona per a quan les Corts constituents decretin la formació de cantons, recorrent, armant i dirigint tots els elements federals que existeixen en el territori, i estudiant de pas l’estat econòmic del país i les necessitats que experimenta”. L’exigència d’una contribució extraordinària va ser rebutjada obertament per les organitzacions patronals industrials i agràries i pels propietaris de finques immobles de Barcelona. Finalment, es van poder organitzar les confederacions de Mataró, Arenys i Martorell, fins que foren dissoltes el 8 d’octubre, al capdavant de les quals hi havia un diputat provincial, amb atribucions fiscals, d’ordre públic i d’ajuda bèl·lica mútua.

En qualsevol cas, el darrer capità general del cicle revolucionari, José Turón, va ser qui va aconseguir retornar a l’ordenança, la uniformitat i la disciplina militar. És el que desitjaven els republicans unitaris i el liberalisme d’ordre. L’exèrcit era el referent principal de l’estabilitat política de l’Estat. No ha d’estranyar, per tant, que a l’entrada de la tardor la pedra de toc de l’ofensiva conservadora fos controlar la “indisciplina” dels soldats, i conjurar així una de les principals amenaces dels federals “cantonals” catalans. 

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez és professor Agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC).