Cartografiar la vida dels escriptors

Oriol Izquierdo (@oriolil)

Espais escrits

La representació cartogràfica i digital de les expressions literàries és cada vegada més comú entre els impulsors de les humanitats digitals. El 2006 va néixer el Mapa Literari Català. Ara, l’associació Espais Escrits rellança l’MLC amb el qual s’ofereix la possibilitat de recórrer 84 rutes literàries, tant virtuals com practicables, que ens transporten a 2450 espais escrits per 103 autors. Aquest mapamundi reivindica el vincle entre escriptor, territori i llengua. 

Hi ha tres veritats absolutes de l’experiència literària que encara que puguin semblar contraposades no ho són, sinó que es complementen. La primera diu que l’obra literària és autònoma, o sigui que diu a cada lector el que cada lector és capaç de fer-li dir, sense cap altra intervenció que l’acte de la lectura. Segons la segona, l’autor d’un text sempre s’hi mostra ell mateix, encara que tingui la pretensió d’amagar-se’n o d’amagar-s’hi. I la tercera veritat és que tot autor escriu la seva obra en un espai i un temps concrets. El Mapa Literari Català d’Espais Escrits posa la segona i la tercera d’aquestes veritats literalment sobre el planisferi, i ens repta a posar en pràctica l’altra veritat, la primera, una vegada i una altra. I ho dic per experiència.

Perquè he tingut la sort, per no dir-ne el privilegi, d’haver rebut l‘encàrrec d’incorporar alguns autors a aquest Mapa. Cosa que m’ha obligat a cartografiar-ne la vida, és a dir que n’he hagut de rellegir els textos des de les coordenades geogràfiques concretes tot resseguint-hi la biografia dels escriptors.

Que com es fa, això? Per assajar de sortir-me’n he començat cada vegada per escollir deu o dotze indrets relacionats amb moments significatius de la vida de cadascun dels autors i els he mirat de connectar amb textos concrets. I, alhora, en cada cas, he intentat aconseguir, amb el conjunt, no només un trajecte biogràfic sinó també, tant com ha estat possible, una antologia mínima de l’obra i una síntesi del seu sentit general.

En algun cas l’autor ho posava, aparentment si més no, prou fàcil. L’obra literària de Teresa Pàmies, per exemple, té un caire principalment autobiogràfic, fins i tot quan escriu ficció, i ho és tant que gairebé permet de pressuposar la relació entre vida i obra, entre una o altra anècdota biogràfica i tots i cadascun dels textos. Es podria dir, exagerant ben poc, que tots els escrits de la Pàmies es poden ubicar en un punt concret del mapa relacionat amb la seva biografia. Aleshores la qüestió va ser saber ser prou selectiu per reduir-ne la trajectòria vital i literària a només una desena de punts, i triar-los intentant un equilibri insegur entre les obres més conegudes i els textos menys previsibles.

Una cosa semblant podria explicar dels casos de Sagarra, de Riba o de Carner, però em fixaré en una altre aspecte que aquests tres autors comparteixen. N’hi hauria hagut prou de pouar en la seva poesia per omplir el mapa de referències de tots ells, però tots tres van ser molt més que poetes: traductors, narradors, assagistes, polemistes, agents actius de la cultura del seu temps… La selecció de textos, en aquests casos, pretén tenir un cert to antològic, representatiu si voleu de la riquesa i la complexitat de cadascuna de les figures. I ho fa jugant sempre, com hem dit en el cas de Teresa Pàmies, mirant de combinar els textos més coneguts i que no hi podien faltar amb d’altres d’ocults i tot. Això comporta, a més, que la selecció sigui en cada cas, forçosament, una entre tantes altres de possibles. I és que el Mapa Literari Català, ni que idealment volguéssim imaginar-lo exhaustiu, és per força sempre parcial, sempre obert, sempre ampliable.

Tot un altre repte és el que presentava una poeta com Montserrat Abelló. Abelló escriu una poesia despullada de tota anècdota: una de les seves característiques més constants és l’exercici d’estitlització amb què va llimant de les paraules gairebé tota referencialitat concreta, biogràfica, històrica. Amb ben poques excepcions, com ara el poema sobre el retorn de l’exili o els que dedica al pare i a la mare. Doncs, fins i tot en el cas de Montserrat Abelló, l’obra llegida des del mapa permet traçar, ni que de vegades sigui amb certa generositat per part del lector, les connexions que calen per cartografiar-la també.

I això deu ser perquè, molt probablement, aquelles tres veritats a què em referia al principi no coneixen, si fos possible dir-ho, cap excepció.

Oriol Izquierdo és escriptor i professor de Llengua i Història de la Literatura a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la URL.

Respondre a una enquesta

La sociòloga Marta Rovira Martínez, membre del GRENPoC, està realitzant un estudi sobre la repercussió del confinament entre els estudiants universitaris i prèviament cerca dades. Per això ha elaborat una enquesta. Com en tots els estudis d’aquesta mena, quantes més respostes obtingui més fiable serà la mostra. Per accedir a l’enquesta, pitgeu aquí

L’arma de combat ideològic d’un jove periodista

per Josep Maria Ortiz Arilla, coordinador de la Càtedra Josep Termes

Captura de pantalla 2018-09-07 a les 8.40.10

Lluís Companys, amb un exemplar de La Humanitat, diari que fundà el 1931.

Layret deia sovint que ell necessitava una acta (de diputat) o un diari”, rememorava Lluís Companys el 1932, fent avinent la importància que el seu amic, i ell mateix, donaven al periodisme com a eina de combat polític. Volien arribar a les masses populars, i necessitaven un o altre mitjà. L’estratègia la tenia clara des de ben jove, quan va començar a col·laborar en la revista universitària La Defensa Escolar. A dia d’avui, el seu primer article signat que hem pogut localitzar és el que va escriure a La Publicidad el 25 d’abril de 1908, “Alrededor del congreso. Protesta contra unas manifestaciones”, en què polemitzava amb el filòsof i psiquiatre Diego Ruiz sobre la posició que havien d’adoptar els joves republicans en relació al moviment obrer: “Venga o no venga a cuenta imprima usted en todas las asambleas la nota socialista; después ipso facto será usted considerado como el campeón de los obreros”. Des del mateix diari es revoltava contra el caciquisme, amb títols gens ambigus, com La impunidad del caciquismo o El caciquismo en Igualada, tots dos el 1911.

La ploma utilitzada com un cos a cos polític el situava al bell mig de les tensions. Per això el 1910 es queixava des del setmanari La Forja d’uns insults que rebia des del diari lerrouxista La Rebeldía, el qual havia denigrat la seva persona “Els hi dic: M’heu insultat anònimament, ¿qui ha sigut? No perquè jo vulgui emplear com vosaltres —oh valents de l’estaca— el santo garrote, sinó perquè tinc dret a sapiguer qui és el que m’insulta”. Companys rebutjava l’oratòria lerrouxista: “La masa siente la febrosa angustia que le han producido el léxico de los oradores lerrouxistas. Lerroux no ha empobrecido el ideal porque jamás lo tuvo” (La Publicidad, 28-8-1912).

La pugna per l’electorat catalanista amb la Lliga Regionalista també es feia present en els seus articles: “Los regionalistas unidos con las derechas no representan nada de lo que les dio razón de ser. Quedan destrozados” (La Publicidad, 28-8-1912); “Convengamos en que los hombres de la Lliga en la hora presente, no pueden ser los directores del movimiento nacionalista de Cataluña” (La Lucha, 23-12-1918). La crítica a Francesc Cambó és demolidora: “Un joven ex-ministro y ex-catalán y otros ex que nada dicen a favor suyo departían hoy en un ruedo de ambiciones (…) El joven ex, acicalado, perfumado, títere de salón, ha traspuesto la mampara del Congreso.

Quan deia això de Cambó, el pròcer burgès havia apuntalat el règim de la Restauració des del govern. Una Restauració que estava en el punt de mira del Companys republicà des de feia molt de temps, com expressava des de La Publicidad el 1916 en termes com: “Vosotros, gobernantes, guardadores del orden, sois los subversivos, los facciosos, los enemigos de la paz pública”. Naturalment, amb aquesta retòrica és lògic que els seus articles patissin la ira dels governants, com li va passar per exemple en plena vaga de La Canadenca, quan li van censurar íntegrament l’article El problema social. Unas cuantas verdades. El gobierno, el gobernador y la burguesía (La Lucha, 24-2-1919), a la qual seguirien noves prohibicions i multes.

En definitiva, i més enllà del seu paper com a redactor en cap de La Barricada, o de cofundador amb Layret i Marcel·lí Domingo de La Lucha, el Companys periodista anterior als anys vint se’ns apareix aquí cristal·linament amb el seu llenguatge directe, i ens recorda la importància que tenia en aquella època una premsa d’opinió que en ocasions era més influent que algunes estructures polítiques. Amb la fundació de La Terra, el 1922, com a òrgan de la Unió de Rabassaires, Companys refermava l’aposta per aquest instrument polític, que l’ajudà a mantenir la seva presència pública durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Publicat a El País, 14/10/2015

Murió Tulio Halperín Donghi, el historiador de la Argentina, por Claudio Martyniuk

© Revista Criterio

© Revista Criterio

Ha muerto un historiador. No uno más. Murió el historiador de Argentina. Tulio Halperín Donghi (1926-2014) escribió los textos de referencia a partir de los cuales los historiadores contemporáneos han analizado y siguen discutiendo los siglos XIX y XX de un enigmático país. Su primer libro fue El pensamiento de Echeverría (1951), y ya en 1955 comenzó a destacarse hasta renovar la lectura de nuestro pasado. Quizás su libro más importante haya sido Revolución y guerra (1971), en el que traza la estructura socioeconómica de la campaña bonaerense del siglo XIX y da cuenta de la formación de la clase terrateniente. Pero el trabajo de archivo y el mayor rigor académico lo articuló con la revisión de la historia de las ideas y el cultivo provocador del ensayo como género en el cual logró intensidad para penetrar en flujos que a veces desatiende la reconstrucción histórica. Ante las experiencias infranqueables de la violencia, los horrores y el terror, ante las heridas que una y otra vez se registraron en nuestra sociedad y que permanecen como fallas subterráneas, ante esas resistencias opuso el esfuerzo, la voluntad mayor de lucidez. Alguna vez dijo que “la nostalgia es el gran motor de nuestra historia”, y desde ese prisma se abocó a un fenómeno singular, complejo y perturbador, el peronismo: “el peronismo se legitimaba satisfaciendo una nostalgia”. Una y otra vez volvió al peronismo, siempre con pasión crítica.

El prólogo de Proyecto y construcción de una nación (1980) se convirtió en libro: Una nación para el desierto argentino (1982, aquí enlazamos los primeros capítulos), e intensamente allí repasa los proyectos de 1837, reformulados en 1852 y 1880, vuelve a la ilusión del orden y el desierto que reaparece con los diversos enfrentamientos. Compleja, sofisticada, sin esquematismos de bandos, sin anhelos legitimatorios, Halperín Donghi ha dado cuenta de cómo Argentina se proyectaba, y cómo aquello que se ideaba hacer se deshacía, tantas veces con ferocidad, brutalidad y matanzas.

Son memorias (2008) presenta al historiador que ha pasado buena parte de su vida en los archivos, al profesor emigrado y al elegante crítico del peronismo constatando que toda su vida fue afectada por la política. Hasta el aburrimiento y ya la incomprensión, ha pensado que hemos sido marcados por la disputa peronismo-antiperonismo.

Nacido en Buenos Aires, fue hijo de una familia inmigrante mixta —judía y católica. Su padre fue profesor de latín, su madre fue profesora de castellano y de literatura italiana. Estudió en el Colegio Nacional Buenos Aires, luego en la UBA. Empezó química en Exactas, luego de dos años quiso ser historiador. Sus padres le dijeron que no iba a poder mantenerse, que mejor estudiara derecho; lo hizo para tener una patente que le permitiera no sabe bien qué. Encontró allí, en Derecho, que aprender consistía en pasar exámenes. Se describió como “un estudiante lumpen en Derecho”; se recibió. Después estudió historia en Filosofía y Letras de la UBA, luego en Turín y París. Enseñó en la UBA, la Universidad Nacional del Litoral, Oxford y, desde 1972, en Berkeley.

En el laberíntico Dwinelle Hall dictó sus clases y tenía su oficina en el Departamento de Historia.

Se alejó, entonces, de la Argentina desde 1966. Nunca Argentina le fue indiferente. Pero con el correr de los años supo que nunca volvería. Obviamente, siempre volvió, siempre se mantuvo cerca, siempre buscó la distancia correcta con la Argentina. En La larga agonía de la Argentina peronista (1994) vuelve sobre el peronismo. Lo concibe como una revolución que construyó una nueva sociedad, con sectores que conquistan su ciudadanía, un nuevo rol del Estado, el logro del pleno empleo y la economía cerrada al mundo. Pero “la fiesta peronista” llegó a su fin en 1949. Luego dirá que “la noción de revolución, referida al peronismo, es quizás innecesariamente provocativa”, pero uso el término porque el peronismo elevó un 10% la participación de los asalariados en el PBI. Siempre fascinado y con miedo ante la Argentina del ciclo peronista, de 1946 a hoy, desafiado por la dificultad de estudiar lo que entendió como una cultura política sin paralelo en el mundo, ante la cual resulta difícil fijar parámetros.

Fue escéptico de diversos modos. Nunca creyó en la historia militante. Tampoco en el determinismo histórico: no se sabe qué hace el pasado sobre el futuro, tampoco cómo lo hace. Subió una y otra vez al carrusel mediático, pero con desconfianza. Criticó el absurdo de la hiper especialización académica. Fue, en cambio, un fino tejedor: “Hay realidades en la Argentina de hoy que dependen del equilibrio social de la campaña durante el rosismo, pero a la gente no le interesa qué pasó con una montonera en 1823. Y sobre eso no hay nada que hacer.” Ante Sarmiento demandó un evaluación compleja, ya que quiso ser un hombre del futuro, pero a la vez un hombre arraigado en el pasado. Ante la existencia de un país que podía dudarse que lo fuera se resignó. Con sus obras se puede hacer aquello o que decía que debemos hacer con las obras de Sarmiento: “Abrirlas al azar”. La herencia está ahí, a disposición de todos. Tiene una enorme riqueza de sugestión, de lecturas posibles, aun las más contradictorias. Y esa sugestión no está, por cierto, en ninguna de las imágenes convencionales del historiador-profeta. “La historia es un relato sobre el cual se establece un acuerdo, pero el problema es que no puede haber un acuerdo”, enseñó Halperín Donghi.

Publicado previamente en Clarin.com, 15/11/2014

Más información, aquí.

>Un recurs d’Internet per aproximar-se al nacionalisme

>

The Internet Modern History Sourcebook is one of series of history primary sourcebooks. It is intended to serve the needs of teachers and students in college survey courses in modern European history and American history, as well as in modern Western Civilization and World Cultures. Although this part of the Internet History Sourcebooks Project began as a way to access texts that were already available on the Internet, it now contains hundreds of texts made available locally.

The great diversity of available sources for use in modern history classes requires that selections be made with great care – since virtually unlimited material is available. The goals here are:

To present a diversity of source material in modern European, American, and Latin American history, as well as a significant amount of materal pertinent to world cultures and global studies. A number of other online source collections emphasize legal and political documents. Here efforts have been made to include contemporary narrative accounts, personal memoirs, songs, newspaper reports, as well as cultural, philosophical, religious and scientific documents. Although the history of social and cultural elite groups remains important to historians, the lives of non-elite women, people of color, lesbians and gays are also well represented here.

To present the material as cleanly as possible, without complicated hierarchies and subdirectories, and without excessive HTML markup. What you get here is direct access to significant documents, not the efforts of some whizkid “website designer”. In other words, we are interested here in the music, not the Hi-fi!. Within the major sections, to indicate a few high quality web sites for further source material and research.

Paul Halsall, mailto:halsall@fordham.edu?subject=Modern, és el Sourcebook Compiler.

El link per entrar difectament a la pàgina sobre nacionalisme és aquest:

http://www.fordham.edu/halsall/mod/modsbook17.html

>Es crea l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris

>

L’Institut Internacional de Postgrau (IIP) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha posat en marxa l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris amb la direcció acadèmica de l’historiador Agustí Colomines i Companys, professor titular d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, i amb l’assistència de Paola Lo Cascio, professora associada. L’oferta de formació superior que oferirà aquesta àrea serà pionera a l’Estat espanyol, ja que, malgrat que els estudis nacionals i identitaris són part del currículum en moltes universitats d’arreu del món, a l’Estat espanyol no hi havia hagut fins ara cap oferta formativa reglada similar. Els professors consultors seran Josep Termes, Patrícia Gabancho, Toni Aira, Ivan Serrano Balaguer, Àlex Seglers, Júlia Canosa, Josep-Lluís Alay, Marc Guerrero, David Alvarado, Tamara Djermanovich, Ferran Archilés, Eduard Vinyamata, Jaume Urgell i Klaus-Jürgen Nagel.
La nova àrea es crea en un context en què les identitats col·lectives, i en particular les identitats nacionals, són encara un dels eixos explicatius importants de la realitat política i social en un món globalitzat i complex. L’existència de conflictes nacionals arreu, la influència d’una economia globalitzada sobre els equilibris nacionals i identitaris, la creixent interculturalitat de les nostres societats, i també la multiplicació dels contactes internacionals en tots els àmbits, fan que sigui especialment útil proporcionar alhora eines explicatives i competències professionals. La nova àrea oferirà a partir del curs vinent, 2009-2010, el màster d’Estudis nacionals i identitaris (60 crèdits), el postgrau de Nacionalisme i globalització (30 crèdits) i l’especialitat de Teories nacionals i de la identitat (18 crèdits). El programa vol dotar els estudiants de les competències necessàries pel que fa a l’anàlisi i la interpretació de les identitats nacionals, dels moviments polítics nacionalistes i dels diferents conflictes nacionals, i proporcionar les eines interpretatives i metodològiques a tots els qui es vulguin dedicar a la recerca acadèmica en aquest àmbit.
Els objectius dels Estudis Nacionals i Identitaris de la UOC són estudiar i difondre el coneixement de les principals teories i escoles d’interpretació dels nacionalismes i les identitats; afavorir la comprensió i l’aplicació dels models analítics per a estudiar els moviments o les ideologies nacionalistes; debatre interdisciplinàriament la força de la identitat i els mitjans de diàleg intercultural; dotar l’alumne de la competència analítica sobre els discursos nacionalistes i identitaris; analitzar les propostes de resolució de conflictes nacionals i identitaris amb la perspectiva interna i de les organitzacions intergovernamentals; analitzar les propostes de resolució de conflictes alternatives –autodeterminació, preservació de la diversitat cultural i lingüística–; proporcionar a l’alumne bibliografia i recursos electrònics per a accedir al coneixement de diversos casos i de les diferents tendències analítiques, i estudiar casos concrets, que es consideren especialment importants. Les matèries que formaran part del temari són les següents: teories del nacionalisme; l’estat i el nacionalisme; la literatura com a eina de creació de l’imaginari nacional; sistema de partits i nacionalismes; la cultura en la configuració del discurs nacional; religions, identitat i nacionalisme; les nacions i els organismes internacionals; els conflictes i la resolució dels conflictes nacionals al món; el discurs identitari als mitjans de comunicació; economia i nació en un món globalitzat; nació i nacionalisme en el món mediterrani; nació i partits nacionalistes a l’Europa postcomunista; el nacionalisme espanyol; el nacionalisme català; el nacionalisme a la regió d’Àsia-Pacífic; les identitats en les democràcies consolidades; pràctica de postgrau; treball de fi de postgrau; treball de fi de màster.