per Jordi Galves (@jordigalves), escriptor i crític literari

Ni la fúria de la revolució francesa, ni les ordres de destrucció de Hitler, ni els intents d’atemptat islamista, ni fins i tot els diversos bombardejos que, al llarg de la història, ha patit la ciutat de París, van aconseguir el que avui l’estupidesa humana ha liquidat tota sola. Destruint la catedral, efectivament, la catedral de les catedrals medievals, convertir en fum la més alta joia del gòtic, cremant la gran dama blanca.

Notre-Dame, Nostra Dona de París, no només és el centre de París, també n’és el seu origen singular, n’és la llavor i la més legítima genealogia. Fou el primer gratacel quan encara no existien els gratacels, la colossal seu vertical mai vista, una de les més fabuloses gestes de l’arquitectura de tots els temps, quan de cop i volta el temple es va omplir de llum, com en un esclat del cel, d’esplendor i de resplendor, de celebració de la vida, de prou confiança en l’avenir. Fou quan l’expansió de les ciutats que van adoptar la cultura del comerç, de l’intercanvi, del coneixement que havia irromput dins de les grans cases d’oració com una reconciliació amb el món. Blanca per fora i blanca per dins, és una catedral que no s’assembla a res, sobrenatural, com si fos una aparició de la Mare de Déu, però permanent, allà dreta, damunt del Sena, impressionant, com un prodigi del cosmos, tan real i incomprensible com els estels.

A la seu s’hi ha vist el que no està escrit. Felip el Bell hi va reunir els Estats Generals, Enric IV es va casar amb Margot per acabar amb les guerres de religió, Helmut Kohl hi va plorar durant el funeral per François Mitterrand. També s’hi ha sentit la música més extraordinària de totes les caixes de ressonància i Victor Hugo hi va situar una cèlebre història d’amor entre un geperut i una dona més que bella. Si és que París encara és la capital històrica d’Europa, la del nord i la del sud, la de l’est i de l’oest, la ciutat que inclou totes les altres ciutats, és perquè conté tots els codis, incorpora totes les traces, perquè té la fesomia de la nostra segona o tercera llar, una bellesa artística que reconeixem, que ens interpel·la i ens acull, que ens indica, que ens garanteix que sempre som en el moment correcte i en el lloc adient, on ens pertoca, que som a París, on mai no som ni podrem ser estrangers.

Notre-Dame de París és el París que ens quedava quan només ens quedava París. Quan Maurice de Sully va ser escollit com a arquebisbe de París l’any llunyà de 1160, va reformar completament la punta oriental de l’Illa de la Ciutat, del París primitiu que vivia dins del riu, amb un projecte desmesurat, tan desmesurat com les conviccions religioses de l’època, exagerat com la riquesa de l’església francesa, com l’aposta decidida per una obra col·lectiva consagrada a la bellesa, a l’excitació permanent dels sentits del cos, però en direcció a la Mare de Déu, intercessora davant del Faedor. 107 metres de llarg i 5.500 metres quadrats de sòl.

Dues grans torres que farien sentir millor les campanes arreu i acollirien els peregrins d’arreu. Un colossal disseny iconogràfic, una multitud d’estàtues i de relleus policromats que asseguraria, com en una Bíblia de pedra, la pedagogia necessària per a la fe, per a la salvació de l’ànima. Una escola catedralícia per desenvolupar els coneixements més nous i un hospital per als malalts. Durant molt de temps Notre-Dame fou el monument més imponent, la joia de la corona, l’emblema que reclamava per a París la capital dels territoris del rei de França.

La seu més formidable del Cristianisme, aviat contestada per les catedrals de Reims i de Rouen. Allà s’hi guardaven, potser ja no hi són, algunes joies irrecuperables com els extraordinaris vitralls medievals, gegantins i fabulosos, aquell cinema abans del cinema que jugava amb les ombres i les llums per recuperar a contrallum, per vivificar, la història sagrada. O la camisa de Sant Lluís, rei de França, que exhibia com una joia el museu de la catedral. Notre-Dame de París és el París que ens quedava quan només ens quedava París. Ara ho reconstruiran tot, segurament, però París no deixa de cremar perquè a tots en faci vergonya el que ha passat.