Arxiu de l'autor: NACIONALITATS & POLÍTICA

Desconegut's avatar

Quant a NACIONALITATS & POLÍTICA

Blog del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals (GRENPoC), adscrit al Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC)

El projecte de recerca del romànic de Puig i Cadafalch i la seva internacionalització (1906-1935)                                                                                                                        

Publicat el per
Respon

Eduard Riu-Barrera. Arqueòleg i historiador. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Taula rodona sobre Puig i Cadafalch i la internacionalització. D’esquerra a dreta: contribucions Lucila Mallart, Xavier Barral, Manuel Manonelles, Eduard Riu-Barrera i Albert Balcells.

L’estudi del romànic en Puig i Cadafalch va transitar d’una qüestió local, regional, a un afer europeu, en tant que a les seves mans va esdevenir una temàtica continental i una recerca transnacional. En les seves mans va esdevenir una forma més de projectar passat i present de Catalunya, la seva arquitectura altmedieval i la seva recerca contemporània, i segons bella fórmula emprada per ell mateix, fer-lo “apta [el país] per a col·laborar en la vida universal”.

Per començar cal advertir que el seu estudi del romànic no fou una reclosa recreació erudita, una arqueologia patriòtica, “romàntica” en el sentit equívoc però usual del terme, ni una dedicació que el mostraria aliè als debats culturals del seu temps, tot el contrari. La recerca sobre el romànic fou en Puig i Cadafalch una forma de contribuir des de l’historicisme a entendre els mecanismes endògens de la creació artística, també arquitectònica, i de l’adaptació d’aquesta a la successió de formes històriques. Es tractava, per tant, de l’exploració d’una via que es podria dir arqueològica per a desentrellar la debatuda qüestió sobre la formulació arquitectònica que havia de servir els nous temps, encetada durant el segle XIX i agusada a l’entrada del Nou-cents.

Per això mateix el marc temporal de l’estudi no fou mai l’exclusivament medieval, sinó que l’espectre temporal fou en realitat la llarga durada històrica, des de les creacions romanes a les generadores del gòtic, és a dir les produccions de més d’una dotzena de segles. Fou així perquè tenia per objectiu entendre el canvi i la transformació, no descriure l’estabilitat i la perfecció d’un episodi estilístic, sinó la conformació dels successius llenguatges com a evolució i combinació dinàmica entre forma i mecànica, entre racionalitat estructural i llenguatge ornamental.

Així doncs, Puig i Cadafalch per més que es digui, no fou un estudiós regional del romànic, ni molt menys l’inventor d’un “romànic català” idiosincràtic com tota una línia d’historiografia desinformada o manipuladora li atribueix. Si bé és cert que aquest fou el seu punt de partença —o d’un de molt pròxim—, progressivament va escalar estadis fins a fer-ne tota una altra cosa. Es convertí en una recerca de temàtica i geografia estesa per amplis espais de l’Europa central i occidental, amb derivacions fins a l’òrbita bizantina, que progressivament deixava enrere la caracterització del particularisme per a explorar corrents artístics continentals. Tot plegat en un gran projecte que combinava objectius diversos, polítics i culturals, entre els quals dos de molt destacats i entrelligats.

Per una banda, perseguia sortir del marc provincià del saber vuitcentista sobre l’art romànic hispànic i integrar les produccions catalanes a corrents o escoles d’ampli abast europeu on aviat i sàviament va portar-lo la seva recerca a partir del reconeixement de l’obra dita llombarda. Un enfocament que li permetia afranquir-se de l’estat nació contemporani i a partir del reconeixement monumental formular pertinences a alternatives regions culturals, a les que atribuïa arrelaments històrics transcendents a les contingències polítiques modernes.

Per altre costat, entenia la recerca històrica i arqueològica com una forma d’exercici de la sobirania cultural amb la qual buscava equiparar-se a la dels països avançats, especialment a través de la plataforma de l’IEC de la que era creador i orientador. Aspirava a participar en igualtat de condicions del concert acadèmic i científic global i demostrar la capacitat local d’estudiar fenòmens generals. És a dir, buscava superar la constricció a l’estudi de la mateixa particularitat que ve imposada per l’ordenament jeràrquic i territorial del saber que, a manera de divisió internacional del treball científic, el segrega entre alts centres capacitats per a la producció de la síntesi i la generalització, i perifèries limitades a l’arreplec documental i el repàs regional. Una ferrenya ordenació que avui es manté i accepta també interiorment dins del marc acadèmic i universitari espanyol, en un manifest retrocés de les posicions assolides per Puig i Cadafalch i el seu entorn cultural abans de 1939. Un èxit més del projecte nacional de la dictadura que ha estat continuat en el present cultural autonòmic.

Com molt bé han mostrat els sempre suggestius estudis de Ramon Graus Rovira, durant la primera dècada dels Nou-cents Puig i Cadafalch va perdre la confiança renovadora en l’anomenada “construcció catalana” (dita tradicional, però que no en tenia res) basada en l’ús del maó. Llavors va adoptar sense escarafalls els recursos de l’edificació moderna occidental de formigó i ferro. Gairebé simultàniament també va abandonar el llenguatge de “la nova escola catalana” o Modernisme de la qual s’havia mostrat entusiasta partícip i portaveu, per fer un viratge radical cap a les expressions classicistes i el “City beatifull moviment” nord-americà. Un canvi d’orientació que en bona part pot explicar-se per la voluntat d’actualització permanent de la seva obra, per no desvincular-se dels corrents internacionals post fi de segle i que aleshores convivien amb el naixent moviment modern. Un gir que amb visió potser massa interna és atribuït tan sols a l’influx estètic de Noucentisme.

Just per aquell mateix temps, entre la primera i segona dècada del segle XX, simultàniament als grans canvis enunciats, també la seva recerca històrica de l’arquitectura va experimentar una transformació profunda per la concreció temàtica i l’extensió territorial. Gradualment, va deixar l’escala local, regional i el to idiosincràtic per adquirir una extensió geogràfica continental i un abast transnacional, orientada vers l’origen i desenvolupament de l’arquitectura romànica a l’Europa occidental. Aquest projecte investigador profundament renovat el va poder desenvolupar de forma desigual i sincopada, segons li deixaren les batzegades de la política i el govern, durant tres dècades, aproximadament, entre els anys 1906-1935. Interromput per l’exili que l’obligaren els fets revolucionaris immediats a l’esclat de la guerra, va quedar estroncat definitivament en ser proscrit professionalment i acadèmica pel nou règim dictatorial espanyol, i en conseqüència impedir-li desenvolupar una recerca de projecció i reconeixement internacional. Tot plegat una conseqüència més del programa de liquidació de l’acció cultural catalana emprés el 1939.

La realitat és que en la trentena d’anys en què va poder desplegar la recerca sobre el romànic continental, aquesta va assolir molt notable fortuna i transcendència en el camp de la història de l’art, resultat d’una combinació entre alt rigor arqueològic del treball i estratègica difusió entre els cercles eminents de la disciplina, europeus i nord-americans. Val a dir que es tracta d’un èxit excepcional i remarcable perquè si bé va sorgir del dinàmic medi cultural català del tombant dels segles XIX-XX, no es pot ignorar que aquest patia del fort desavantatge d’ubicar-se en una posició globalment prou secundària o perifèrica, intel·lectual i política. Així era no només per trobar-se subordinat i sotmès a l’hostilitat de l’estat nació espanyol, sinó perquè aquest darrer també tenia una posició subalterna o marginal dins l’ordre del saber i el concert de les nacions cultes.

Ben conscient com era d’aquest estat de coses va esforçar-se per superar-ne les constriccions en el mateix camp de la recerca d’art i arqueologia. L’impuls del seu estudi i la renovació de continguts i concepcions, l’equiparació disciplinar i la internacionalització, foren uns objectius programàtics de l’acció de Puig i Cadafalch, per bé que no només en aquest terreny, sinó que en totes aquelles empreses que va participar, en la cultura, la política i l’arquitectura.

En tant que format en una atmosfera impregnada d’historicisme i tardoromàntica, l’atenció envers les arquitectures antigues, especialment les medievals i en especial el seu procés formatiu des de la romanitat fou d’alt interès per a Puig i Cadafalch des dels anys d’estudiant i el 1888 va exposar-ne els primers resultats. En baixa intensitat els estudis sobre el romànic a Catalunya continuaren durant el seu període de creació arquitectònica que s’adscriu al Modernisme. No fou fins a l’entrada del Nou-cents quan adquiriren progressiva preponderància dins la seva densa i variada obra, a mesura que trencava o abandonava el llenguatge expressiu de la primera etapa per entrar en l’etapa classicista i constructivament modernitzada. Abans, en l’etapa inicial de l’estudi del romànic, aquest l’entenia com “un reflex de l’ànima del nostre poble, l’ànima de la nostra nació catalana, [es tractava de] l’art format aquí, nascut en aquestes muntanyes del Pirineu, arrelat a aqueix terrer”, segons deixava dit en una important conferència sobre la matèria, dictada a l’Ateneu Barcelonès el 1896.

Però encara no uns deu anys després, el 1907 ja deia tota una altra cosa. En un breu assaig publicat al volum primer de la revista Estudis Universitaris Catalans afirmava estar “convençut que la història de la nostra arquitectura catalana és alguna cosa més que la història de les obres d’un art local sense altre interès que el de l’amor a les coses de la nació pròpia (…) Té un interès científic general l’estudi de les restes arquitectòniques que ens queden, un interès especial per a resoldre molts problemes de la història de l’arquitectura a Europa, que els problemes universals han passat també en aquest racó de la nostra terra. Cal dir, per a la clara exposició d’aqueixa doctrina, que la geografia de les qüestions científiques històriques no és la geografia política actual”.   

Si, per una banda, l’expansió territorial de recerca arqueològica li reforçava les conviccions respecte de la imposició de l’estat nació modern sobre les considerades formacions nacionals històriques, també li facilitava la imbricació europeista de la producció artística catalana i la seva contextualització fora del sempitern uniformisme hispànic. L’exploració de la connexió internacional de la producció romànica catalana des del segle XI va encetar-lo arran de la identificació de l’influx anomenat convencionalment llombard. Si bé de principi va entendre’l com la mera adaptació d’un formalisme nord-italià sobre la producció local, gradualment passaria a considerar-lo un llenguatge arquitectònic autònom i unificador d’àmplies regions de l’occident europeu, pràcticament sense connotacions regionals. Estès a l’entrada de l’onzena centúria, representaria la ruptura estètica definitiva amb l’antiguitat i la formulació primera d’una plàstica europea pròpia. Per a denominar-lo va despullar-lo de la convencional càrrega ètnica i territorial que la qualificava llombarda arrossegava i va passar anomenar-lo primer romànic. Aquesta just constitueix la creació intel·lectual més gran de Puig i Cadafalch, donada l’acceptació, difusió debat que ha generat i encara produeix en el terreny de la història de l’art alt-medieval occidental.      

Les primeres formulacions les va exposar el 1906 al Congrés Arqueològic de França, conscient de la transcendència internacional de les seves observacions, segurament nascudes en el curs que sobre història de l’art català dictava d’ençà de l’any anterior als Estudis Universitaris Catalans. De la compilació d’aquestes lliçons va sorgir el 1907 l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya, de molta més ambició temporal i temàtica que el restrictiu títol anuncia i que es va publicar entre 1909 i 1918. La reflexió respecte a l’influx llombard i la formació d’un primer romànic s’hi prefigurava al segon volum de 1911 i donava motiu a una intervenció al Congrés d’Història de l’Art de Roma el 1912.

Anys abans de ser apartat per Puig i Cadafalch que desconfiava profundament dels seus valors intel·lectuals i decantar-se per l’espanyolitat més conservadora, Eugeni d’Ors glossava encara amb entusiasme personatge i obra. En tant que agut observador dels moviments culturals del país, en la ressenya al segon volum dedicat al segle XI de L’arquitectura romànica a Catalunya mostrava haver copsat la nova dimensió de la recerca i n’elogiava la perspectiva transnacional. Considerava que els “vells monuments” tenien amb ell “un historiaire amb ciència moderna (…) un home del qual encara no s’ha dit tot el valor, ni potser hi ha entre nosaltres qui el sàpiga dir-lo (…) Ell inscriu i situa els problemes locals d’aquí [de la història artística] entre els grans problemes universals. Ningú més europeu que aquest regionalista”. Tot seguit asseverava que l’estudi del romànic “més atractiu encara per la seva obscuritat, deliciosament emocionant a l’home modern” suscitava un seguit de problemes que es ”col·loquen en el primer rengle entre els que avui més exciten l’ardor sagrat dels erudits el món. De la solució d’ells, quantes idees generals estan pendents! Tot el que es refereix a la història de l’art entre el segle IX i el XI és sempre, per definició, un problema europeu” [1]

Un problema europeu, aquesta era efectivament la dimensió acordada al seu estudi i així ho expressava el 1920 en la petita monografia de la col·lecció Minerva titulada L’arquitectura romànica a Catalunya, en què la menor rigidesa erudita exigida al medi divulgatiu li permetia expressar el seu pensament clarament i categòrica. Hi asseverava que: “L’estudi de l’infantament de l’arquitectura romànica té per a nosaltres pobles de l’Europa d’Occident, un interès fonamental, perquè és l’art engendrat per primera vegada per nosaltres (l’art romà l’entenc sempre com una derivació de l’hel·lenisme i per tant oriental), os dels nostres ossos i sang de la nostra sang (…) És l’arquitectura romànica, fins a cert punt, una derivació del mètode de construir romà, no una evolució d’ell com els llenguatges neollatins ho foren del llatí rústec, sinó una creació sota el pes d’aquell grandiós antecedent”. Aquesta idea, sorgida de l’exercici contextual de l’obra romànica catalana i llavors encara novella seria aprofundida i exposada acadèmicament a cavall dels anys 1920-1930 amb gran succés.

Primer la Gran Guerra i seguidament les responsabilitats de govern entre 1917-1923 interromperen la recerca i la projecció internacional, que va reprendre amb profunda dedicació d’ençà de 1924 amb un seguit de viatges de reconeixement monumental i treball investigador en centres d’estudi d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Països Baixos i Suïssa. A més de la participació en trobades internacionals com les especialment rellevants dedicades a estudis bizantins a l’Europa oriental, en els anys següents va impartir lliçons sobre el primer romànic a la universitat de la Sorbona —de la que fou nomenat doctor honoris causa el 1933—, i també a la Universitat de Harvard i al Museu Metropolità de Nova York entre 1925-1926. De les lliçons parisenques va ser editat el 1928 el volum Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux Xe et XIe sièclesamb el qual preparava la seva obra cimera que seria la magna monografia La geografia i orígens el primer art romànic, publicada el 1931 per l’IEC i que traduïda al francès fou estampada a París el 1935.  Aquest treball de gran alè i abast europeu va ratificar la seva projecció internacional i ha estat motiu del llarg reconeixement i profund influx dins l’estudi de l’art medieval continental. Tot plegat també resultat del plantejament polític d’una estratègia de projecció cultural sobiranista, totalment autònoma de l’aparell acadèmic espanyol, destinada a superar-ne la limitació provinciana i assolir la plena internacionalització mitjançant la participació directa dins l’òrbita cultural francesa, aleshores dominadora o d’alt influx en els camps del saber històric i arqueològic.

[1] Xenius “L’arquitectura romànica a Catalunya” La Veu de Catalunya, 17 de gener del 1913 ed. vespre. p. 1. Reproduïda a E d’Ors Glosari 1912 – 1913 – 1914 amb la sèrie “flos sophorum” (ed. X. Pla), Quaderns Crema Barcelona 2005 p. 417-421.

El cantonalisme català

Publicat el per
Respon

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez (@cantonalista17)


Durant el sexenni democràtic (1868-1874), el republicanisme federal català va esdevenir la principal força política i electoral. Va veure florir una rica cultura política a través de desenes de capçaleres de premsa i d’una densa xarxa de centres compartits amb l’obrerisme organitzat. Amb tot, durant l’estiu republicà (1873) no va sorgir un cantó català. Segons el relat tradicional, la nombrosa secció barcelonina de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, minada per les seves divergències internes, tan sols va protestar per la repressió militar que castigava la proclamació de cantons pel llevant i el sud peninsular i que no combatia el més prioritari: l’amenaça carlista a Catalunya.

Projecte d’insígnia

No obstant això, aquesta visió no dona compte de la riquesa de les experiències plebees, que qualifiquem de cantonalistes o de revolució popular federal, esdevingudes en la societat catalana des de febrer de 1873. L’obsessió per catalogar les dissidències internes republicanes, en un panorama prou complex, ha impedit de valorar el conjunt d’experiències. No hi va haver cantonal a Catalunya, això és obvi, però sí cantonalisme. És a dir, discursos i pràctiques que van entendre la Federal com l’obertura d’un nou horitzó històric, empès per primerenques pressions populars i canalitzat per una veritable revolta militar protagonitzada per soldats i voluntaris, molt abans d’impacientar-se davant d’una “República federal que no es va atrevir a ser”. Una alternativa provincialista i municipalista radical a l’estat centralista, que atengués les urgents demandes socials i que requeria armar el poble i assaltar el poder local.

En aquest context, no s’han observat prou els efectes en la vida política de la guerra civil carlista catalana (1872-1875). El discurs historiogràfic dominant l’ha acceptada com un element d’inestabilitat més, quan, en realitat, va jugar un paper central a Catalunya. El conflicte bèl·lic va tenir un rol decisiu en els debats sobre com organitzar la guerra i instaurar noves normes socials en el si dels cossos militars. La guerra va ser el terreny forçat per les circumstàncies mitjançat els quals desplegar el canvi federal i social. És un error contemplar-la com un acte dissuasiu del projecte republicà i no com un catalitzador de les seves polítiques. No es pot devaluar la intensitat de la mobilització federal contraposant cantonal a esforç bèl·lic. En altres termes, guerra o revolució, perquè per al sector federal amb major capacitat d’iniciativa, aquesta dinàmica dualista anava unida. Un ordre de prioritats invers al tipus d’eleccions que farà l’obrerisme més radical anys després, el 1936, per exemple.

L’auge del carlisme no va ser culpa del “quart estat” armat o bé del triomf de la “demagògia”, tal com va insistir l’influent i conservador Diario de Barcelona, que va culpabilitzar els federals de l’esclat de la indisciplina. En realitat, mesos abans de l’adveniment de la República l’augment de les partides ja estava canviant el sentit de la guerra, davant la impotència de capitania i la mirada atònita i alarmada de tota la família liberal. El predomini carlista va conduir a un veritable col·lapse de l’Estat i de la seva administració. Durant dos anys, com a mínim, en una gran part del territori català, l’Estat espanyol no va poder exercir el monopoli de la violència, havent de tenir concentrades les seves oficines administratives a les capitals provincials.  Va suposar la destrucció de desenes d’arbres de la llibertat i la crema de registres civils. També va comportar el sabotatge a la meitat de les estacions de ferrocarril, i l’assalt a comitès republicans i centres de sociabilitat obrera, com ara els de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera o els de l’AIT a Blanes i Sant Feliu de Guíxols, entre molts d’altres. 

Baldomer Lostau

La correspondència mantinguda entre els diversos capitans generals del districte i els ministres de la guerra denota una preocupació greu per una regió tradicionalment díscola i sospitosa. El capità general Manuel de la Serna va assenyalar que la particularitat del districte era que s’havia de mantenir sempre controlada Barcelona, ja que on permanentment “me veo amenazado de movimiento socialista”. Davant la passivitat de les institucions, entre el 12 de febrer i el 9 de març de 1873 hi hagué diversos intents d’instaurar, des de baix, fonamentalment, l’Estat Català. Ja fos per iniciativa de diputats provincials barcelonins (Lluís Carreras, Rafael Joaquín Penina i Baldomer Lostau), o bé fruit de comissions de treballadors i delegacions de pobles com Rubí, Olesa de Montserrat, Arenys de Munt o Gràcia. El president de l’executiu, Estanislau Figueras, vingut in extremis a Barcelona a principis de març, va acceptar la dissolució —més formal que real— de l’exèrcit regular i la seva conversió en un cos de voluntaris. El mateix Francesc Pi i Margall va reconèixer un any després que el govern havia impedit la “insurrecció cantonal”.

Les clàssiques distincions entre republicans benèvols i intransigents, o entre internacionalistes i insurreccionals, no sempre són del tot útils historiogràficament, a causa de les múltiples militàncies existents i del gran pes de la tradició republicana obrerista. Així les coses, es va produir una discrepància entre el sector internacionalista majoritari i el sector minoritari dirigit pel jove metge malagueny, José García Viñas. Els primers estaven compromesos amb construir la Federal per mitjà de la lluita contra els carlistes (eren els Bragulat, Lostau, Roig i Minguet, Fontanals i Llunas i Pujals) i estaven vinculats a l’Ateneu Català de la Classe Obrera i la premsa comunalista. Aquest, malgrat estar ben posicionat en la Comissió Federal, va fracassar en el seu intent de formar un comitè de salvació pública que prengués el poder a Barcelona el 19 de juny de 1873, i en els successius moviments d’auxili i protesta davant la repressió militar al cantonalisme.

La interinitat en el comandament del districte català va ser completa. Hi van passar fins a set capitans generals, entre febrer de 1873 i gener de 1874. Al marge del general Juan Contreras, el lideratge militar va recaure en caps de tarannà ordenancista. Contreras havia estat acompanyat de figures de la rellevància de Bartomeu Poses, antic carlí matiner i mesos després governador militar cantonal a Cartagena, o d’algun altre cap com el coronel Josep Cabrinetty, mort en combat el 9 de juny i veritable model heroic del republicanisme. No l’acompanyava ningú més. Un dels capitostos ordenancistes era Juan Acosta, qui poc després d’ocupar el càrrec es va proposar abatre al seu propi exèrcit o traslladar-lo sencer a altres districtes, mentre denunciava que el poder civil volia absorbir-ho tot.

Guerrillers de Martorell

¿En què va consistir la revolta militar que va determinar la revolució popular federalista i l’amenaça cantonal catalana? Va tenir-hi molt a veure l’abús d’autoritat dels oficials cap a la tropa. Van abundar les declaracions per la mort de soldats maltractats pels seus superiors perquè havien estat incapaços de seguir les marxes, exposats a mala alimentació i una molt deficient atenció sanitària. En la nostra recerca vam identificar cinquanta-un casos d’insubordinacions, desobediències i protestes a l’autoritat, i vint-i-cinc casos més derivats dels grans amotinaments i les insurreccions. Una situació que s’aguditzà entre els mesos de febrer i agost de 1873, i que va rebrotar la primavera de 1874. La geografia del conflicte comprèn cinquanta localitats (Barcelona, Girona, Manresa, Igualada, Granollers, Vic o Berga, entre altres), i indrets més exposats com les Guilleries, el Lluçanès, la marina de la Selva o el Pirineu lleidatà.

La revolta va començar a mitjan febrer a Barcelona quan alguns batallons es van negar a sortir de la capital, per por d’un cop monàrquic, manifestant-se amb el crit de “A baix les estrelles i els galons”. Mentrestant, la Diputació revolucionària de Barcelona assumia funcions militars —les columnes incloïen un “diputat en missió”, semblant als representants de la Convenció durant la Revolució Francesa—, i els oficials de l’exèrcit passaven a la reserva a la desbandada. Significativament, un capità de cavalleria va arengar els soldats a les drassanes dient-los que ja no eren militars “sinó ciutadans”, i que les antigues ordenances ja no servien. Va formar part del paisatge social la substitució del ros pel barret frigi, lluir l’escarapel·la republicana, portar la garibaldina i deixar-se el cabell i les barbes llargues mentre es fumava. Els soldats no responien a la salutació reglamentària perquè “això ja no s’usava”. La insubordinació més gran es va donar a Igualada entre el 5 i el 6 de juny de 1873. El maltractament d’un capità als seus homes va acabar amb el tret a boca de canó d’un corneta, mentre es donaven visques a la Federal. Els fets van agreujar la descomposició de l’exèrcit tradicional i portà a la dimissió del capità general José García Velarde, present a la ciutat, qui fugí del districte cap a l’Ebre. Igualada, una ciutat industrial d’onze mil habitants, en ser ocupada poques setmanes després pels carlistes va rebre el sobrenom de “la Varsòvia catalana”. A la vegada, el brigadier Martínez Campos va declarar que “sin ejército no hay nacionalidad posible en estos tiempos”, aterrit perquè els soldats fidels no havien disparat contra els amotinats.

Bandera Guies

Un dels principals projectes que van permetre “republicanitzar” la guerra va ser l’armament dels quatre batallons de Guies de la Diputació, creats el 26 de febrer i dissolts el 13 de novembre de 1873, als quals es van allistar 1.222 federals. Els seus comandants eren dirigents obrers ben coneguts, com ara Baldomer Lostau, i van tenir un cert èxit en la defensa de poblacions com Caldes de Montbui, així com en el desarmament de “partides de la porra” monàrquiques. El governador civil Miquel Ferrer i Garcés, va declarar el 14 de juny que els Guies aviat serien “la milícia civil de l’Estat català que ha de formar part del gran exèrcit de la Confederació espanyola”. En el context de la crisi cantonal valenciana i andalusa, alguns oficials dels Guies, al costat dels alcaldes de Sabadell, Martorell i Olesa, i de diversos comandants de voluntaris locals, van exigir la creació d’una Junta de Vigilància amb plenes competències. El projecte fou rebutjat pel republicanisme moderat. Fins i tot algú va sentir “el boig intent de proclamar-se a Manresa el cantó independent”.

Al mateix temps, el 24 de juliol, les Corts van aprovar una llei que permetia a les diputacions aplicar impostos destinats a les despeses més urgents de la guerra. Inclús per als més timorats, la proposta reforçava la descentralització i preparava l’emancipació via administrativa. Així doncs, un mes després la diputació va encarregar a Ildefons Cerdà —en aquell temps president de la institució—, la creació d’una Confederació regional de municipis integrada per deu demarcacions. En qualitat de diputat electe per Sabadell, Lluís Carreras i Lastortras va presentar el pla. Comprenia, en la mesura que es pogués,  “l’organització federal de la província de Barcelona per a quan les Corts constituents decretin la formació de cantons, recorrent, armant i dirigint tots els elements federals que existeixen en el territori, i estudiant de pas l’estat econòmic del país i les necessitats que experimenta”. L’exigència d’una contribució extraordinària va ser rebutjada obertament per les organitzacions patronals industrials i agràries i pels propietaris de finques immobles de Barcelona. Finalment, es van poder organitzar les confederacions de Mataró, Arenys i Martorell, fins que foren dissoltes el 8 d’octubre, al capdavant de les quals hi havia un diputat provincial, amb atribucions fiscals, d’ordre públic i d’ajuda bèl·lica mútua.

Mapa de la confederació de Martorell

En qualsevol cas, el darrer capità general del cicle revolucionari, José Turón, va ser qui va aconseguir retornar a l’ordenança, la uniformitat i la disciplina militar. És el que desitjaven els republicans unitaris i el liberalisme d’ordre. L’exèrcit era el referent principal de l’estabilitat política de l’Estat. No ha d’estranyar, per tant, que a l’entrada de la tardor la pedra de toc de l’ofensiva conservadora fos controlar la “indisciplina” dels soldats, i conjurar així una de les principals amenaces dels federals “cantonals” catalans. 

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez és professor Agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC). 

Francesc Cambó vist per Borja de Riquer

Publicat el per
Respon
Francesc Cambó, en un retrat de joventut, durant un període de convalescència a Canet de Mar

Fa cent anys, Francesc Cambó era un dels polítics més destacats de Catalunya i d’Espanya. Liderava la Minoria Catalana a les Corts espanyoles en nom de la Lliga Regionalista. El seu projecte de reforma i modernització de l’Estat, compatible amb l’existència d’una autonomia catalana plena, era el plet que plantejava el catalanisme des de la seva configuració política el 1885. Les seves contradiccions, però també les del país, impediren que la seva proposta fos una realitat. Polític, empresari i mecenes, Cambó va tenir moltes vides, i, també moltes contradiccions, entre les quals haver donat suport a l’aixecament militar del general Francisco Franco.

Amb motiu de la publicació d’una extensa i treballada biografia, Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62), l’autor, el professor Borja de Riquer, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 23 de gener de 2023 va pronunciar una conferència a l’Escola Europea d’Humanitats, introduït pel seu director, el Sr. Josep Ramoneda.

En aquest enllaç podreu accedir a la pàgina del web on està penjat el vídeo de la conferència del Dr. Borja de Riquer: https://escolaeuropeadhumanitats.com/conferencies_i_debats/francesc-cambo-les-contradiccions-dun-politic-i-dun-pais/

En memòria del professor Nazario González (1928-2023)

Publicat el per
Respon

Lluís Ferran Toledano González (@cantonalista17)

El proppassat divendres, 13 de gener, va morir a Sant Cugat del Vallès, a noranta-cinc anys, qui va ser professor del departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, Nazario González González. Membre de la Companyia de Jesús, estudià a la facultat de Teologia d’Oña i d’Inssbruck, i Història a la Universitat de Madrid, entre el 1951 i 1956, amb qualificacions brillants. Es doctorà el 1957 amb una tesi de geografia urbana sobre la seva ciutat nadiua, Burgos, gràcies al mestratge del seu director Manuel de Terán, i que fou molt apreciada per Jaume Vicens Vives que la valorà com una obra “exemplar”, tant pel que feia a la recerca arxivística com pel mètode utilitzat. El 1961 quedà adscrit a l’Institut Juan Sebastián Elcano del CSID, i des de 1963, va ser encarregat de curs d’assignatures de geografia humana a la Universidad de Madrid. Aleshores ja mostrava un gran interès per la formació en història dels futurs periodistes. El 1967 fou professor Agregat a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i el 1974 guanyà una plaça de catedràtic a la Facultat de Filosofia i Lletres de La Laguna.

Finalment, dos anys després, recalà a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va ser degà a Ciències de la Informació (1981-1982) i de la Facultat de Lletres (1986-1987) i, en l’última etapa, professor Emèrit des del 1998. Mogut per la innovació docent, publicà La Historia Contemporánea en la Universidad (Universitat de Barcelona, 1970); exercí, entre 1979 i 1985, la tasca de Coordinador de COU per als centres adscrits a la UAB, i més endavant coordinà l’assignatura d’Història del Pensament Polític i Social. Va dirigir més d’una desena de tesis doctorals i impulsà la divulgació històrica a través de la revista Historia y Vida. Es fixà particularment en aspectes d’història cultural, d’història politicoelectoral, d’història de les idees i del procés de convergència europea, com ho palesà la publicació del seu llibre Los derechos humanos en la Historia (Servei de Publicacions de la UAB, 1998). 

Significativament, el professor Nazario González, fou homenatjat per seixanta-set companys de les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona, respectivament, en un volum titulat Profesor Nazario González: una historia abierta (Edicions i publicacions de la UB, 1998), una obra impulsada per una comissió formada per les professores Irene Castells, Arantxa Otaegui, María Ángeles Pérez Samper, Maria Teresa Martínez de Sas, i els professors Ramón Casterás, José Luis Martín Ramos, Antoni Moliner Prada i Juan José Jacob Calvo. Ens ha deixat un professor que va ser afable amb els estudiants, que va practicar el consens com a responsable de la Facultat, i que fou molt considerat fins i tot amb els joves professors que, com el que subscriu aquestes línies, va ser acollit al seu despatx i va rebre el caliu humà i acadèmic. Moltes gràcies, Nazario.

Alberto Maestre a les Nacions Unides

Publicat el per
Respon

El proppassat 6 d’octubre, el nostre company Alberto Maestre va participar en el comitè de descolonitzacions de les Nacions Unides en defensa del dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental. En el vídeo es pot seguir la seva intervenció. El Dr. Maestre s’ha especialitzat en la història d’aquest territori des que va presentar la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, que després es va transformar en el llibre Un pueblo abandonado. Los engaños en la descolonización del Sáhara Occidental (Chiado Books, 2018). Entregart, també, al Centro de Estudios sobre el Sáhara Occidental de la Universidade de Santiago de Compostela, Maestre s’ha convertit en un dels especialistes en l’excolònia espanyola.

La fossa comuna del cementiri de l’Oest de Perpinyà

Publicat el per
Respon
El mural memorial ha estat dissenyat per l’Helena Rovira.

El passat 18 de febrer es va celebrar un acte dedicat a homenatjar els refugiats republicans de la Guerra d’Espanya enterrats al cementiri de l’Oest de Perpinyà. Durant l’acte es va desplegar un mural memorial amb el nom de les 841 persones enterrades en aquest cementiri i que han estat documentades per tres historiadors: Jordi Oliva (membre del GRENPoC), Martí Picas i Noemí Riudor. La fossa comuna de Perpinyà és, segons aquests estudiosos, una de les més grans causades per la Guerra Civil. És probablement la més gran de les causades per l’exili de 1939, i en la qual foren enterrats, sobretot, internats als camps d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, que trobaren la mort en hospitals de la capital del Rosselló. L’acte va ser convocat pels tres historiadors que han realitzat la recerca i per les entitats rosselloneses Associació Cultural Xarxa Cebrianenca i pel Col·lectiu de Joves del Rosselló. Va comptar amb l’adhesió de diversos organismes governamentals i entitats cíviques i de recerca, entre les quals la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona.

Els tres historiadors, de dreta a esquerra: Martí Picas, Noemí Riudor i Jordi Oliva

Xavier Diez: “L’arquitecte de la revolució anarquista va ser Garcia Oliver”

Publicat el per
Respon

Entrevista al membre del nostre grup de recerca, que ha tingut cura de les mítiques memòries El eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver, traduïdes per primera vegada al català amb el títol Nosaltres, els sense nom (La Campana).

Per: Andreu Barnils i Adiva Koenigsberg (fotografies)

Publicada a VilaWeb, 20.01.2022

Joan Garcia Oliver (1902-1980), ministre anarquista de la CNT durant la guerra de 1936-1939, pistoler els anys vint, amic de Josep Tarradellas i Francesc Macià, va escriure unes memòries mítiques, El eco de los pasos (Ruedo Ibérico), que expliquen com poques el segle XX català i la revolució anarquista des de dins. Ara el llibre es publica per primera vegada en català en traducció d’Emma de Porrata Dòria. És una versió reduïda pensada per al gran públic que porta per títol Nosaltres, els sense nom (La Campana). L’original eren 1.060 planes de lletra petita. Aquest, 408 de lletra normal. VilaWeb entrevista l’historiador Xavier Diez, l’home que ha tingut cura de la versió que des d’avui es pot trobar a les llibreries, i que n’ha escrit un interessant estudi previ.

El Mirador de Cultura de Joan Safont

Cada dijous rep al teu correu el repàs de l’actualitat cultural dels Països Catalans

—Garcia Oliver, traduït al català.
—Garcia Oliver és un patrimoni de Catalunya. L’anarquisme és un patrimoni de Catalunya. I era una injustícia que un text com aquest no estigués traduït al català. S’ha reparat aquesta injustícia amb un llenguatge menys ampul·lós: de la retòrica revolucionària pomposa, a un català estàndard. Garcia Oliver té una biografia que donaria per a unes quantes temporades de Netflix.

—Qui és Garcia Oliver?
—És un exponent d’una Catalunya silenciada. La Catalunya popular, anarcosindicalista i polititzada de la primera meitat del segle XX. I que trenca tots els tòpics amb els quals Vicens Vives ens va fer creure que els catalans eren gent pacífica i pactista. La societat catalana, com qualsevol societat europea, ha estat violenta i pacífica, revolucionària i conservadora. Garcia Oliver és un home d’extracció humil, que treballa de cambrer, després fa de sindicalista, de pistoler, i acaba fent de ministre durant la guerra de 1936-1939. Amb totes les contradiccions. Durant la revolució de 1936, és una de les persones que políticament mana més a Catalunya, els primers mesos de la revolució. Si Durruti era el cap militar, Garcia Oliver era el cap polític.

—Garcia Oliver és un home d’acció. Què és un home d’acció?
—Amb vint-i-pocs anys es fa revolucionari professional. Cosa que implica anar a trets amb la patronal. En diuen pistolerisme, d’aquells anys (1919-1923), però jo ho reivindico com a guerra civil. La guerra d’independència d’Eslovènia va comportar cinc vegades menys morts que la guerra entre patronal i sindicalistes dels anys vint. Garcia Oliver explica aquests anys des de dins. És representatiu de l’aristocràcia de l’anarquisme, i passa lògicament per la presó, on et llicencies com a anarquista. Allà, hi trobes lectures, vells llibertaris, i aprens la teoria. I la convivència amb els delinqüents comuns, que t’ensenyen com fer servir armes o escapar-te.

—Garcia Oliver ensenya un anarquisme dels anys vint i trenta auster. Militants contra l’alcohol, els jocs de cartes, la disbauxa. Ara dius “anarquistes” i veus un punk amb cresta. I no. Eren austers.
—Sí, la major part de l’obrer cenetista era conservador. No gaire diferent de l’obrer marxista. Però en l’anarquisme hi havia una mica de tot. També hi havia els naturistes i els individualistes, minoritaris.

—Aspecte important: la seva relació amb Francesc Macià, qui coneix a l’exili.
—Macià ofereix a Garcia Oliver un lloc als fets de Prats de Molló. I Garcia Oliver li diu, “no, hauries de fer com els irlandesos (guerrilla) i no a camp obert, guerra”. Quan llegeixes Garcia Oliver, et preguntes com pot ser que ningú no en parli. Jo, en descobrir-lo, vaig quedar bocabadat amb la relació amb Macià. O amb Josep Tarradellas.

—Quina relació hi tenia?
—Tarradellas era conseller en cap de la Generalitat, i Garcia Oliver era el cap a la pràctica del comitè de milícies antifeixistes, durant el curt estiu de l’anarquia, quan a Catalunya manaven anarquistes. Va ser dins el comitè de milícies antifeixistes que va veure que l’URSS feia tot el possible per sabotejar l’esforç de guerra de Catalunya, perquè no volia que triomfés la revolució anarquista. Garcia Oliver i ell, a partir d’aquell moment, sintonitzen i acaben establint una amistat de dècades. Garcia Oliver i Tarradellas eren dos alternatius. Incompresos en el seu món. I van connectar.

—A Garcia Oliver, la República l’enganxa dins la presó de Burgos.
—Quan prova de tornar de l’exili amb Macià, el capturen, i cap a Burgos. Allà dins, tot i la brutalitat de la presó, no el toquen. La direcció té por que si el pelen a ell, Los Solidarios (grup que Garcia Oliver té amb Durruti, Ascaso, Jover i altres) es venjaran. Amb tot aquest prestigi revolucionari arriba la República, i el deixen lliure.

—I ell se situa amb els qui no confien en la República. I la combat.
—Hi ha el fracàs de la revolució de 1934, la divisió entre faistes i trentistes, i ell posa en marxa la gimnàstica revolucionària, petits alçaments. Ho fa juntament amb Durruti, que seria el líder militar. Garcia Oliver seria el líder polític. L’arquitecte de la revolució anarquista de 1936 va ser Garcia Oliver. Els surt bé, i de cop i volta, guanyen la revolució. Ells mateixos se sorprenen, no tant dels franquistes, sinó d’administrar la seva victòria. I els tremolen les cames. Passat el maig del 1937, els anarquistes ja saben que han perdut enfront dels comunistes.

—Anarquista i ministre. Combinació curiosa.
—Ministre de Justícia durant la guerra de 1936-1939. Algú d’ideologia anarquista que vol anar en contra del poder, i que ha passat per les presons durant anys, ara és qui administra les presons i els jutges. Paradoxa. Ell té un gran paper polític dins el gabinet. El seu objectiu és que els comunistes no aconsegueixin el control. Ell sap què ha passat amb els anarquistes a Rússia, a Ucraïna, i sap quin és el perill comunista.

—Garcia Oliver és qui va donar l’ordre definitiva de matar Primo de Rivera?
—Ho cito al pròleg, perquè m’ho va dir la Marianne Brull, secretària de Ruedo Ibérico, l’editorial que li va publicar el llibre. I això també explica la tesi doctoral de Leonardo Munillas sobre Garcia Oliver que cito al pròleg. Però ni en el llibre ni en la correspondència surt, aquest detall. Es fa difícil de saber.

—L’exili. Tros d’exili.
—Si volem Netflix en català, val més que preparem una sèrie sobre el seu exili. Es podria fer una temporada sencera sobre la seva fugida fent la volta al món. Del Portús va a París, on prova de protegir bona part dels anarquistes discriminats respecte als comunistes i d’ajudar-los a trobar papers i anar a l’Amèrica Llatina. Sap que si es queden a França, lleparan. Entre 9.000 i 11.000 acabaran en camps de concentració nazis. Ell aconsegueix d’anar a Suècia, via sindicats. Té trenta-vuit anys. I s’aclapara. Vol acció i reconstruir el govern espanyol de la República. I fer com Polònia, Noruega i França, crear l’Espanya lliure, declarar la guerra als nazis i esperar que els aliats tinguin interlocutor. Però no se’n surt. Va a l’URSS, fent el transsiberià, agafa un vaixell que l’envia a Los Angeles, Nova York, Sant Louis, i això genera tot un llibre de viatges. I finalment, a Mèxic, on acaba morint.

—Garcia Oliver no va tornar mai a casa.
—S’havia barallat amb tota la CNT, era un home de grans enemics. Ja no li quedava família. No tenia cap mena d’al·licient. I sabia que l’anarquisme havia degenerat molt del maig del 1968 ençà. De l’anarcosindicalisme amb solidesa teòrica s’havia anat a parar un hedonisme esclatant. I les jornades llibertàries de 1977 no van deixar de ser un xoc dels joves amb els vells anarquistes.

—Quines parts no explica el llibre?
—Les conspiracions per a atemptar contra Franco amb Octavio Alberola, o Cipriano Mera. Que torna d’estranquis a final dels cinquanta i principi dels seixanta, ve a Europa, va a París i Berlín, amb la intenció de crear una defensa interior i atemptar contra Franco. Continua essent un anarquista d’acció.

—L’original d’aquest llibre són 1.060 planes de lletra petita. La vostra versió, 400 de lletra normal.
—Veig que hi ha coses rellevants des del punt de vista dels historiadors, però no del públic general. Qui vulgui aproximar-se a Garcia Oliver, aquesta és un primer pas. He fet de muntador per donar-li coherència. He tret alguns dels articles i discursos dels arxius.

—I també heu canviat el títol, d’El eco de los pasos a Nosaltres, els sense nom.
—La responsabilitat és meva i n’assumeixo les culpes. El eco de los pasos va ser una imposició de l’editor de Ruedo Ibérico. Sobre la base de la meva llibertat individual vaig decidir que Nosaltres, els sense nom, expressava molt clarament qui eren els anarquistes dels anys trenta. Ells, que són capaços de fer la revolució anarquista més important del món mundial, resulta que no tenen nom a la nostra història. Amb aquest llibre creia necessari compartir una història ni prou coneguda, ni ben coneguda.

Bases del premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana, convocatòria 2022

Publicat el per
Respon

La Càtedra Josep Termes d’història, identitats i humanitats digitals de la Universitat de Barcelona i la col·lecció «La Rosa de Foc» impulsen un premi per fomentar la recerca jove en llengua catalana amb el suport del Grup Transversal.

Capítol Primer: Objecte

Article 1. Els treballs de recerca que es presentin al Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 hauran de versar sobre la història social i cultural del catalanisme, els estudis nacionals, l’obrerisme, el republicanisme, la Guerra Civil o les arts gràfiques relacionades amb els àmbits anteriors.

Capítol Segon: Condicions dels treballs

Article 2. Els treballs han de tractar temes d’història contemporània, dels segles XIX i XX en els àmbits especificats anteriorment.

Article 3. L’edat màxima dels participants és de 35 anys en el moment de tancar-se el termini de presentació de sol·licituds.

Article 4. L’extensió dels treballs ha d’estar continguda entre els 90.000 i els 100.000 espais, incloent-hi les notes. 

Article 5. Les normes d’edició dels treballs són les mateixes que les de l’editorial i la revista Afers.

Article 6. Tots els treballs hauran de ser escrits en llengua catalana.

Article 7. Els treballs de recerca han de ser originals i inèdits. No s’hi podran presentar treballs premiats en altres concursos.

Capítol Tercer: Presentació dels treballs

Article 8. El termini de presentació d’originals s’obre el 17 de febrer de 2022 i finalitza el 30 de maig de 2022, ambdós inclosos. 

Article 9. El candidat haurà d’enviar al jurat el treball per correu electrònic a catedrajoseptermes@ub.edu en format Microsoft Word o PDF.

Article 10. Als treballs hi haurà de constar el nom, els cognoms, l’adreça, el telèfon i el correu electrònic del candidat.

Article 11. La presentació dels treballs implica l’acceptació d’aquestes bases.

Capítol Quart: Resolució del premi

Article 12. La resolució del Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengia catalana 2022 anirà a càrrec d’un jurat integrat per membres del consell assessor de la col·lecció «La Rosa de Foc».

Article 13. La resolució del Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 es decidirà per votació del jurat. El veredicte del mateix serà inapel·lable.

Article 14. El premi es pot declarar desert. El premi no pot recaure en cap cas en més d’un treball ex aequo.

Article 15. La resolució del premi es farà pública el 30 de juny de 2022.

Capítol Cinquè: Contingut del premi

Article 16. El Premi Josep Termes per al foment de la recerca jove en llengua catalana 2022 està dotat amb la suma de 1.000 euros (després d’impostos) i la posterior publicació en la col·lecció «La Rosa de Foc», coeditada per l’Editorial Afers i la Càtedra Josep Termes d’història, identitat i humanitats digitals de la Universitat de Barcelona.

Article 17. El guanyador o guanyadora es compromet a participar en les Jornades Josep Termes que tindran lloc el mes de setembre de 2022 a la Fatarella, Terra Alta.

“La societat catalana continua sent anarquista”

Publicat el per
Respon

L’historiador Xavier Diez, membre del GRENPoC, edita les memòries d’un anarquista bandejat, Joan Garcia Oliver

Sílvia Marimon Molas

Publicat al diari Ara, 18.02.2022

Joan Garcia Oliver

La lluita contra el poder i l’autoritat va portar l’anarquisme català a enfrontar-se a l’empresariat català i, encara més, a l’exèrcit, a les forces de l’ordre i a la Guàrdia Civil, a l’aparell de l’estat i a l’alta política. No va morir al segle passat sinó que, d’una manera o altra, l’anarquisme continua viu en la societat catalana. Almenys això creu l’historiador Xavier Diez, que acaba d’editar el llibre d’un anarquista que continua sent una figura incòmoda: Joan Garcia Oliver. Nascut a Reus, el 1902, i mort a l’exili mexicà, el 1980, el 1978 va publicar les seves memòries: El eco de los pasos (Ruedo Ibérico). Eren un miler de pàgines, que Diez ha reduït a 400 i que La Campana ha publicat amb el nom de Nosaltres, els sense nom. L’anarquista oblidat: de pistoler a ministre.

El llibre repassa algunes de les dècades més intenses de la història contemporània catalana: des dels anys del pistolerisme fins a la Guerra Civil i l’exili. A Oliver, segons Diez, se l’ha bandejat de la història: “La seva trajectòria, si es mira la història amb els ulls d’ara, és difícil de defensar perquè va lluitar per l’anarquisme amb les pistoles i les va utilitzar contra l’establishment“. En canvi, Frederica Montseny o Joan Peiró, que han tingut un major reconeixement, van ser intel·lectuals que no van empunyar les armes: “Són més còmodes de defensar”, afegeix Diez.

No érem pacífics, sinó violents

En l’època en què Oliver era jove, l’anarquisme tenia una gran força a Catalunya. “En aquell moment la CNT era la central sindical anarcosindicalista més potent del món –diu l’historiador–. Oliver va néixer en la més pura misèria, es va socialitzar a través del sindicalisme, va ser víctima de la repressió i va respondre amb les armes”. Va viure en pròpia pell un període de violència social i política extrema que es va iniciar el 1917 amb la vaga de La Canadenca. L’anarquisme va optar per l’acció directa i la insurrecció. L’Estat va respondre amb violència institucional i la llei de fugues, i la patronal amb el pacte de la fam i el locaut. De 1919 a 1923 es van produir centenars i centenars d’assassinats als carrers de Barcelona.

“L’anarquisme és un component constant en la història de Catalunya, explícit a través d’organitzacions com la CNT, o implícit a través de determinades pràctiques polítiques i culturals”, afirma Diez. L’historiador no creu que el poble català hagi estat històricament pacífic. “A partir dels anys 50, Vicens Vives falseja la història i fa una mica de prevaricació, intenta projectar la història de Catalunya com la d’un poble pacífic i diu que l’anarquisme era com un bolet, un element vingut de fora. La societat catalana dels anys 20 i els anys 30 era violenta com ho eren la majoria de societats europees del moment”, diu l’historiador.

Hi ha aquest component, a la societat catalana, de ‘m’agrada fer el que em surt dels collons’, perquè som descreguts, escèptics i desconfiats”

L’historiador defensa que la societat catalana, avui, continua sent anarquista. “Continua sent anarquista. L’Assemblea Nacional Catalana o el moviment independentista contenen molts elements anarquistes en el sentit que són capaços d’organitzar-se sense un poder central –explica Diez–. Hi ha aquest component, a la societat catalana, de «m’agrada fer el que em surt dels collons», perquè som descreguts, escèptics i desconfiats”. L’origen de tot plegat és una experiència nefasta amb l’autoritat: “Primer amb la monarquia absolutista espanyola i després, al segle XIX, amb un estat espanyol obsolet que no entenia la societat catalana i responia amb la repressió”, afegeix l’historiador. És, segons Diez, un anarquisme complex i no necessàriament d’esquerres: “Hi havia des de gent nudista que practicava el poliamor fins a persones molt conservadores que semblaven d’una secta calvinista, no tothom era d’esquerres com ens han volgut fer creure des del Maig del 68”.

Sense accés als arxius policials

Oliver va participar en diferents atemptats, sobretot durant l’època del pistolerisme, però a les seves memòries no és gaire explícit. Diez ha contrastat algunes informacions i, quan ho ha considerat adient, ha fet peus de pàgina. El problema, sobretot, ha estat allò que Oliver no explica. Tampoc és possible accedir a les fonts policials, ni tan sols a les dels anys 20. “Tot plegat fa que encara hi hagi discussions historiogràfiques sobre els morts que hi va haver durant el pistolerisme, que jo prefereixo anomenar guerra civil”, matisa Diez.

Oliver va participar en diferents insurreccions anarquistes als anys trenta, com la del gener de 1932, que va proclamar el comunisme llibertari a diferents poblacions de l’Alt Llobregat. El van empresonar en més d’una ocasió. Va ser secretari de la FAI i va impulsar el Comitè Català de Milícies Antifeixistes. Va defensar anar a totes i proclamar la dictadura anarquista, però la CNT no el va seguir. Durant la Guerra Civil va ser ministre de Justícia del govern de Largo Caballero i va organitzar la columna Los Aguiluchos. Va marxar a l’exili el 1939, primer a Suècia, després a Veneçuela i finalment a Mèxic, on va morir i on el van enterrar amb el seu fill. Durant anys no hi havia el seu nom a la tomba.

Amic de Tarradellas però no de Companys

Des de l’exili, Oliver va intentar organitzar diferents atemptats contra Franco. “Als anys 60, ell encara creia en la lluita armada”, diu Diez. Va ser amic de Francesc Macià i Josep Tarradellas, però no s’avenia gens amb Lluís Companys, a qui no deixa gaire ben parat a les memòries. “Tarradellas es dedicava a vendre impermeables i Oliver era un cambrer de la CNT, però tots dos se sentien incompresos dins les seves organitzacions; empatitzaven”, explica Diez. Quan escriu les memòries, Oliver ho fa des del ressentiment. Havia perdut el seu únic fill, que va morir a Mèxic en un accident de trànsit.

“Havia anat a totes les guerres i les havia perdut totes, a l’exili els anarquistes s’havien barallat entre ells i hi havia hagut moltes defeccions, va arribar un moment que ja no va ser possible ressuscitar l’anarquisme”, afirma Diez. Quan es van presentar les seves memòries, el 1978, molta gent es va enfadar. Oliver havia fet alguns enemics durant l’exili. “Era superdotat, molt carismàtic, un líder, amb un instint polític molt gran, però tot el que li sobrava en personalitat li faltava en diplomàcia”, conclou l’historiador.

En aquest discurs Garcia Oliver va pronunciar-hi unes paraules que són les que donen nom al volum preparat per Xavier Diez: “Nosaltres, quan després de la República vam sortir de les presons i ens vam unir de nou a Espanya, vam continuar el grup. I llavors ens vam anomenar el grup Nosaltres, els sense nom, els sense orgull, els qui som una massa…”

L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984)

Publicat el per
Respon

Neus Moran Gimeno (Càtedra UB Josep Termes)

Text de la presentació que va fer l’autora en la presentació del llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984), que va tenir lloc a la llibreria Ona el 17 de gener de 2022. 

En primer lloc, vull agrair a la professora Montserrat Duch que hagi acceptat vindre a Barcelona per presentar aquest llibre. És tot un honor que puga estar acompanyant-nos una professora a la qual admire per la seua expertesa i la seva manera de commoure’ns explicant fets de la nostra història. Hi ha altres motius. Però abans, vull agrair a L’Avenç el fet d’haver apostat per publicar aquest treball. El meu agraïment és, també, per a la Federació d’Ateneus de Catalunya, el seu president, a la gerent, a l’equip de comunicació, als administratius, al comissionat de memòria i a l’equip jurídic. A tots ells els dec que quan fa dos anys els proposí iniciar el projecte de recerca sobre l’espoli franquista del patrimoni dels ateneus, no dubtaren en impulsar-lo. Això feu possible que es materialitzés en un primer estudi, que comptà amb l’ajut de Memorial Democràtic, que fou la base per realitzar l’exposició itinerant i els diversos articles publicats a La Mira. 

M’han demanat que us explique com començà tot i aporte algun exemple de cas sense desvetllar massa cosa del llibre. Bé, sobre la gènesi he de dir que s’ajuntaren, d’una banda, les dèries que sovint ens obsessionen als investigadors durant la recerca, em referisc a aqueixa imperiosa necessitat d’aprofundir en la història per poder entendre-la, malgrat l’evident distància a la qual estem sotmesos. I d’altra, les troballes documentals pròpies de la recerca. Mentre feia la tesi sobre el CADCI, que fou codirigida pels doctors Queralt Solé i Joan Villarroya, vaig localitzar l’expedient del seu estatge, expropiat per l’exèrcit franquista només ser ocupada la ciutat de Barcelona el 26 de gener de 1939. Junt amb l’expedient hi havia una relació en la qual figuraven centenars d’immobles que també havien estat requisats i transferits, ja en plena transició, al Ministerio de Trabajo. La urgència de finalitzar la tesi no va impedir que comencés a pensar com donar-li forma al futur projecte de recerca sobre els ateneus. Era evident que hi havia moltes més entitats afectades per la requisa franquista, com em va dir la professora Montserrat Duch en el tribunal de defensa de la tesi. I tot allò calia investigar-ho. De fet, ella ja havia publicat uns excel·lents treballs en aquest respecte que eren fonamentals. I ací queden desvelats els motius que anunciava al principi de la intervenció que expliquen el perquè d’aquest llibre.

Gràcies al suport de la Federació, com he dit, el projecte tirà endavant. L’anàlisi d’aquella primera relació de béns espoliats ens portà a estudiar centenars d’expedients. La majoria estaven custodiats a l’arxiu del Ministerio de Trabajo. No agrairé mai prou la professionalitat de l’equip d’arxivers que, en plena pandèmia i després de mesos d’espera per aconseguir els permisos, feren torns i habilitaren una oficina perquè poguérem consultar la documentació. Òbviament, a més de contrastar el material documental que anàvem localitzant als diferents arxius, haguérem d’estudiar el funcionament de la maquinària repressiva i com hi encaixava la requisa patrimonial. Els resultats els teniu en aquest llibre. Amb ell tanquem una part important de la recerca, en la qual encara estem procés perquè abasta el conjunt dels Països Catalans. 

Per resumir què hem trobat, hem corroborat la requisa de 298 propietats immobles que pertanyien a 232 entitats. Però les xifres que aportem —sempre ho dic—, són de partida, delimiten els mínims, i hem de tenir present que la requisa fou global i sistemàtica. A Catalunya, el 1937, funcionaven més de 20.000 associacions de les 31.000 que s’havien inscrit oficialment des de finals del XIX, segons els estudis publicats entre els quals destaquem els del grup ISOCAC de la URV. Altres entitats no s’inscriviren mai, tot i tindre un funcionament regular. Per tant, l’afectació de l’espoli ha de ser forçosament més gran.

Entre totes aquestes entitats també cal comptar les que no pogueren sobreviure a la dictadura. Algunes de les que pogueren reconstituir-se, a finals dels anys setanta iniciaren la lluita per recuperar els seus estatges socials. Engegaven uns costosos i llarguíssims processos judicials i administratius, que habitualment resultaven del tot infructuosos. Al llarg dels anys, altres ateneus han descobert als registres que no eren propietaris dels edificis quan tractaven de reformar-los, ja que constaven inscrits a nom de l’estat per la normativa franquista del 1939.

Estem parlant, doncs, d’una part de la història recent, que ha estat terrible, traumàtica i extremadament violenta. Però, sobretot, que s’ha perpetuat; és a dir, que no morí amb el dictador el 1975, sinó que perviu en l’actualitat. Al llibre es recullen alguns casos. Ja ho llegiran, si volen. Tanmateix, per exemplificar-ho els parlaré d’un cas que no està recollit al llibre. És el periple que hem viscut amb els editors per localitzar una fotografia de portada. No ens ha estat gens fàcil trobar-la. Els ateneus als quals ho demanàvem, no tenien imatges dels edificis requisats ni de l’estat en què estaven quan pogueren accedir-hi al cap dels anys. I això, aquesta absència, té molt a veure amb el trauma i, potser, també, amb la necessitat de no registrar allò que volem oblidar.

A la fi vam poder aconseguir la meravellosa fotografia de Josep Maria Roset, que ens han cedit els seus hereus, per il·lustrar la portada del llibre. A la fotografia, Roset capturà l’estat ruïnós de l’estatge del Centre Democràtic Republicà de Rubí el 1974. L’entitat, fundada el 1884, comprà els terrenys per aixecar-hi el Centre el 1896. Van poder inaugurar casa pròpia el 1922, en presència dels dirigents de la Unió de Rabassaires i del futur president de la Generalitat, Lluís Companys. L’edifici albergava una biblioteca (els primers 1.000 volums foren donats pels industrials Pich Aguilera); unes escoles, que ben aviat comptarien amb centenars d’alumnes; un cafè; jardí; l’esplendorosa sala gran amb teatre, la que mig segle després fotografiarà Roset. Aquest espai fou l’escollit pels sectors populars de Rubí per celebrar-hi conferències científiques i culturals, actes de propaganda i formació política, balls, vetllades, etc. Parlem, per tant, d’un espai viscut, construït gràcies a la solidaritat de l’acció col·lectiva. Un «lloc practicat», seguint la definició de Michel De Certeau, on es compartia una manera de fer, pensar-se i estimar. Amb el cara a cara quotidià conreava un «nosaltres», una identitat comuna confrontada amb la resta, però que donava sentit i cohesió.

En aquell estatge s’instal·laren també les primeres dependències de La Rubinenca. Prompte resultà insuficient per a la gran cooperativa de consum de l’entitat, que aviat s’hagué de traslladar. Les seues cinc finques foren requisades el gener de 1939. L’edifici del Centre també fou decomissat per FET y de las JONS, que el transformà en la seua seu, passant a ser gestionat per la Dirección General de Propiedades de l’estat. Mentrestant, la Delegación Nacional de Sindicatos, el sindicat vertical dirigit per Falange, reclamà que li fos transferida la propietat de l’estatge en aplicació de la llei de 23 de setembre de 1939. No va reeixir en l’intent, ja que el desembre de 1947 la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas li denegà la transferència per no haver demostrat prou el caràcter sindical marxista de l’entitat. 

Malgrat que l’edifici fou posteriorment venut a l’Ajuntament, Falange continuà ocupant-lo. El 1975, el consistori decidí assolar-lo adduint que es trobava en runes. Fou llavors quan Roset capturà l’estat de l’edifici, amb els antics gegants sota l’escut de Falange i la inscripció “Por el imperio hacia Dios” al frontispici de l’escenari. De l’edifici ara ja no en queda res. Actualment, és un solar, tancat per un mur perimetral, que l’estat retornà a ERC el 1992. 

Com he dit, aquest cas ens serveix de metàfora per explicar els efectes de l’espoli. De l’intent de destrucció d’un patrimoni construït amb l’esforç de les classes subalternes. De totes aquelles persones que veieren factible realitzar el que és possible. Tenim l’esperança que amb aquest llibre puguem entendre una mica millor els perquès de la requisa franquista i la seua pervivència. Uns perquès que, a parer meu, cal afrontar per dignitat i responsabilitat col·lectiva.