A propòsit de l’exhumació del dictador Franco

per Jordi Oliva i Llorens (@jolival65), historiador

Captura de pantalla 2018-09-12 a les 9.22.20

© Shutterstock

Amb la construcció del mausoleu del Valle de los Caídos, a la vall de Cuelgamuros en el terme de l’Escorial, el dictador Franco i el règim que se’n derivà pretengueren perpetuar la memòria dels vencedors en un context ideològic de nacional-catolicisme. I així ha perdurat en el temps fins al dia d’avui, com a paradigma de la llarga llista de dèficits democràtics a l’Estat espanyol, entre la vergonya i la manca de voluntat política dels gestors d’aquest règim imperfecte del 78, i la viva exaltació de feixistes que, sense cap mena de rubor, homenatgen els seus herois de la Guerra Civil de 1936-1939. Ben certament, es tracta d’una anomalia que vergonyosament perviu, amb moltíssimes complicitats, ben entrat el segle XXI.

El decret d’exhumació de les despulles del dictador Franco només és una operació de maquillatge —important, això sí—, que potser permetrà minimitzar la memòria única i perdurable dels que van guanyar la guerra, però que no resol, ni de lluny, el menyspreu vers les altres memòries, les dels vençuts, sobre les quals es va edificar la primera. A més, no ho resol perquè la Llei de la Memòria Històrica s’ha aprovat massa tard, de manera condicionada, i en alguns aspectes no supera el discurs frontista de bons i dolents, sense tenir en compte el que han defensat des de fa temps historiadors de prestigi com ara Josep Benet o Hilari Raguer, que ho ha definit gràficament en afirmar que existeix una tercera Espanya que sembla no voler reconèixer-se en el combat entre posicions hegemòniques en ambdós bàndols.

I malgrat que en diverses ocasions s’hagi apuntat que el mausoleu podria ser un símbol de reconciliació, això és impossible, sobretot perquè els vencedors no han demanat mai perdó, ni han assumit la culpa del cop militar, ni han reconegut la violència exercida. No ho van fer els protagonistes directes del conflicte ni ho pensen fer els seus hereus. La controvèrsia sobre el Valle de los Caídos arrenca de la mateixa gènesi de la construcció del mausoleu, sobretots pels costos humans que va provocar, degut al fet que molts presos republicans van ser forçats a treballar-hi per redimir la pena, i al fet que molts hi van trobar la mort. La campanya d’exhumacions massives a partir de 1958, amb un procediment més que discutible, també va ser controvertida, com també ho va ser la decisió de traslladar de manera matussera els cossos de combatents d’ambdós bàndols, amb permís o sense dels familiars, amb identificació o sense de les despulles —incloent-hi duplicitats de noms— per a ser dipositades en molts casos a “granel” en nínxols, criptes i fossats granítics col·lectius. I si amb tot això no n’hi hagués prou, cada 20-N el Valle esdevé l’escenari de les manifestacions nostàlgiques del feixisme vivent espanyol.

En definitiva, l’operació per treure a Franco del Valle de los Caídos no resol el problema de què fer-ne perquè no tanca les ferides obertes des que fou construït. El Valle continuarà simbolitzant escandalosament el feixisme i perpetuarà les dues Espanyes, la dels bons i la dels dolents, una per sobre de l’altra de manera injusta i desigual. I mentrestant s’esvairà l’esperança què aquesta situació pugui canviar a curt o mitjà termini per consens dels principals actors polítics d’Espanya.

 

Franco i el Valle

per Hilari Raguer, historiador, Monestir de Montserrat

En comptes de destruir el Valle de los Caídos, la comissió d’estudi va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra.

People pay their respects at the tomb of Spain's former dictator Franco in the Valle de los Caidos

Sánchez està ben decidit a tirar endavant la reforma del Valle, i el més significatiu del seu projecte és treure’n les restes de Franco. El tècnic del projecte és Carlos García de Andoin, socialista basc, catòlic compromès amb càrrecs pastorals importants a la diòcesi de Bilbao, que ja va coordinar la comissió a la qual Zapatero va encomanar una proposta de resolució. Tot ho tenen molt pensat i documentat.

Algunes veus voldrien que es deixés que les construccions del Valle s’acabin d’esmicolar, o fins i tot destruir-les de cop. Però allí descansen (és un dir) més de trenta mil espanyols, i no es poden pas deixar abandonats. Franco va voler imitar la grandiositat de l’arquitectura nazi o mussoliniana, però allò va ser un “quiero y no puedo”. La pedra utilitzada en la major part dels edificis i de les estàtues és de mala qualitat i es desintegra. En un temps van haver de suspendre l’accés a la basílica i fer-hi un túnel d’entrada, perquè queien fragments de les estàtues. Curiosament, el que està més ben fet, amb bon material i perfecta construcció, és el que a alguns els fa més mal a la vista: aquella creu gegantina. Es pot pujar en ascensor fins al nivell dels braços, i allí circular horitzontalment pels dos passadissos, i encara es pot pujar fins al cim, on hi ha una petita cúpula amb una vista extraordinària.

En comptes de destruir-ho, la comissió va recomanar mantenir-hi el sepulcre de morts de la guerra (llevat dels que s’hi van enterrar contra o sense el permís de les famílies, que ara els reclamen) i convertir-ho en un centre d’interpretació on s’expliqui com es va construir. En aquesta línia, calia treure les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra i, més encara, perquè allò no pot continuar essent un mausoleu a la glòria del dictador. Pel que fa a José Antonio, és un mort de la guerra, però alhora és també un dels seus principals causants. Que hi continuï, però no en la forma destacada i honorífica que té ara, sinó igual que els altres enterrats. El decret llei de Sánchez no diu que es tregui Franco, sinó que només hi poden ser enterrats morts de la guerra. La conseqüència és clara.

L’Església (arquebisbe de Madrid, president de la conferència episcopal, nunci, superior general de la congregació benedictina de Solesmes, de la qual depenen els benedictins del Valle) no s’hi oposa. Pel que fa a la família de Franco, ara diuen que s’oposen a l’exhumació. Francis Franco, a les seves memòries, va dir que el seu avi no va dir mai que volgués ser enterrat al Valle, però ara la família, moguts segurament per l’entorn franquista i la ultradreta, s’oposen al seu trasllat. Així i tot, el govern tirarà endavant. Té un gran argument: qui va lliurar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família, sino el rei Joan Carles. Amb la mateixa autoritat, un decret-llei signat pel nou rei pot canviar aquella decisió. El govern voldria obrar d’acord amb la família, la invita a acceptar les restes, i li dóna un termini de quinze dies per a decidir el lloc de sepultura, però si s’hi nega Franco serà igualment exhumat i el govern triarà el lloc de la nova sepultura.

Una altra dificultat a superar és que el dictamen de la comissió no va ser unànime: tres membres, entre ells Herrero de Miñón, van dissentir i van formular un vot particular, en el sentit de no treure les restes de Franco, perquè els semblava que el trasllat feriria els sentiments d’un sector de la població espanyola. Però el govern considera que aquell vot particular no es basava en arguments de fons, sinó en l’estimació dels sentiments d’un sector de la població, i aquests sentiments han canviat.

A més. hi ha el problema dels qui van ser enterrats al Valle sense o contra el consentiment dels familiars, i que ara els reclamen per enterrar-los en un altre lloc. El govern reconeix plenament el seu dret, però pel mal estat de la construcció hi ha unes goteres que han fet que molts fèretres es podrissin i s’esclafessin tots plegats en un pilot, del qual és molt difícil identificar les restes de cada persona.

Segurament l’aspecte més odiós del Valle de los Caídos són els presos que hi van treballar i especialment els que hi van morir. Fins que no es tingui lliure accés a la documentació que conserva la comunitat benedictina no en podrem saber el nombre, ni quan va deixar d’haver-n’hi. Sembla que només hi van ser al principi de les obres, a l’època de la idea primigènia de Franco, de mausoleu dels “caídos por Dios y por España”, amb presos republicans expiant les seves culpes amb pic i pala. Els franquistes al·leguen que tots eren voluntaris, que percebien un salari i que així redimien part de la pena. Sí, eren voluntaris, però com aquell desgraciat que anaven a penjar i li deixaven triar l’arbre. Millor treballar allà que podrir-se en una presó.

El P. José Agustín Pérez del Pulgar, S. J., s’enorgullia d’haver creat l’Obra de la Redención de Penas por el Trabajo (Ordre del 7-X-1938), en col·laboració amb el Director General de Presons, que curiosament es deia Máximo Cuervo. Treballant al Valle de los Caídos, o a les maresmes del Guadalquivir, a benefici d’una empresa d’obres publiques que pagava un salari miserable, se’ls descomptaven dies de la pena, i encara podien enviar petites quantitats a la família. El nom de “Redención” porta una forta càrrega bíblica i teològica. En aquesta institució, que es pretenia humana i cristiana, hi havia en el fons la concepció perversa que aquells presos, per ser republicans, no eren només delinqüents, sinó també pecadors, i per això necessitaven expiar el pecat amb el treball, com Adam i Eva després del pecat original. Segons les instruccions per als capellans de presons o camps de concentració, no havien de posar mai en dubte la justícia de les condemnes, ni oferir els seus bons oficis per ajudar-los.

Quan amb el pas dels anys i el canvi d’escenari internacional, amb la derrota de l’Eix, Franco va voler maquillar el seu règim, un dels canvis va ser convertir el projecte del Valle, que ja no seria mausoleu dels vencedors sinó lloc de pregària per tots els morts de la guerra, i lloc de reconciliació, amb un centre d’estudis de la doctrina social de l’Església, de la qual havia de venir la pau futura. Aleshores ja no hi podien haver presos treballant-hi.

El Valle de los Caídos o la petrificació del franquisme.

per Queralt Solé (@QBru), Universitat de Barcelona

El projecte de Pedro Sánchez d’exhumar les restes del dictador Francisco Franco per treure-les del Valle de los Caídos no resol la qüestió de què fer amb el monument.

398

El franquisme ens envolta, es diu darrerament. No s’ha superat, és sociològic… I tot plegat és ben cert, per bé que per demostrar-ho calguin noves anàlisis aprofundides dels comportaments socials, de les estructures i els poders estatals, de persones i del seu recorregut vital, també familiar, etc. Cal demostrar empíricament, amb dades, l’existència al segle XXI d’aquest franquisme sociològic a l’Estat espanyol. Tot això s’està fent, però no és fàcil fer-ho ràpidament i de forma senzilla. El Valle de los Caídos és diferent, en canvi. Allí el franquisme ha quedat petrificat i ens permet una aproximació com aquesta. No és l’únic monument que es manté dempeus arreu de l’Estat (el monument dedicat a Mola, a Burgos, és igual de vergonyós, per exemple), i tampoc no és l’únic element que ens permet poder “materialitzar” el franquisme. Els noms dels carrers en moltes poblacions de la geografia espanyola o les plaques d’edificis subvencionats pel règim també són una mostra de “materialitat franquista” que perdura en la quotidianitat del ciutadà espanyol. A Catalunya, aquest impacte és inferior, tot i que també s’hi donen casos evidents, com el monument de Tortosa enmig del riu.

El Valle de los Caídos va més enllà de la resta d’elements citats. I justament aconsegueix fer el que el seu decret fundacional estipulava, perdurar en el temps: “Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor.” Des de la cimentació de la primera pedra, l’1 d’abril de 1940, el monument pretenia ser molt més que la tomba que acolliria el dictador. Havia de ser un símbol perdurable de l’Espanya franquista. El far dels que van guanyar la guerra. Un record permanent.

El Risco de la Nava, a Culegamuros, on s’erigeix la creu de 130 metres, per un costat fa ombra a l’esplanada que fa d’entrada a la Basílica, i, per l’altre costat, diguem que justifica el monestir de monjos benedictins que s’hi instal·laren des del principi, amb la missió de vetllar pel monument i per les restes humanes que hi foren enterrades. Tot el complex representa el que la dictadura pretenia, tant pel que evoca arquitectònicament com artísticament, com pel que s’hi custodia sense que es vegi o sigui conegut. El granit gris, trist i fred de tot l’exterior, les línies rectes i la simetria exacta com mai es dona a la naturalesa  (on es permet el desordre); les enormes escultures a l’interior i al peu de la creu que són tètriques; la magnitud de l’espai; el ferro forjat emprat per traslladar al visitant la sensació de duresa , etc. Tot el monument aconsegueix fer sentir petit el visitant, així com traslladar-li la idea que només hi ha un únic camí, sense corbes ni altres opcions: el que marca el règim. Encara més: el lloc que es va triar per ubicar el Valle de los Caídos no fou casual de cap manera, sinó que va ser profundament meditat.

La construcció de la immensa creu que corona el Valle de los Caídos és resultat d’una clara “estratègia de visibilitat” per aconseguir que es pogués veure des de bona part de la capital estatal, Madrid, i que fos impossible no fixar-s’hi si se circula per algunes carreteres adjacents, com ara la A-6, que va del centre de la península fins al nord-oest, d’on era originari, per cert, el dictador. I a part de l’estratègia de visibilitat, el Valle també és producte de “l’estratègia de la substitució dinàstica”. Es va triar un indret que estava situat a tan sols nou quilòmetres de l’Escorial (actualment el trajecte es fa en dotze minuts amb cotxe) i va ser dissenyat per aconseguir la sumptuositat pròpia de les monarquies. El Valle de los Caídos s’eregeix a una cota més alta, 1758 metres, superior als 1.028 metres d’alçada de l’Escorial, l’indret on tradicionalment s’enterren els reis espanyols. Ocupa més superfície, 1.377 hectàrees, que l’Escorial, que fa 33.327 m2. El Valle de los Caídos té els mateixos elements que l’Escorial i n’afegeix de nous: monestir, basílica, biblioteca, alberg de joventut. S’hi volia fer, també, un gran llac en forma de creu que finalment no es construí. Però si el Valle de los Caídos volia competir amb l’Escorial, on s’hi depositen les restes òssies reials, calia convertir-lo, també, en un fossar. I així va ser. Tot just acabada la guerra civil, les autoritats franquistes van decidir que es traslladarien al nou monument de Cuelgamuros les restes dels “Caídos por Dios y por España”, homes i dones, que havien estat víctimes de la rereguarda republicana i soldats morts al front.

Actualment, el Valle de los Caídos, com el seu mateix nom indica, és un conglomerat de pedres i ossos que acull més de 33.000 esquelets que hi foren traslladats des de tots els recons d’Espanya entre el 1958 i el 1983. Uns ossos que s’han fusionat amb la roca i la pedra gris, dura i trista, i que és impossible de desencadenar-los, d’individualitzar-los, per tornar-los la dignitat. Més enllà de si foren traslladats a petició de la família, com va passar en alguns casos tal com desitjava el regim, o bé si hi foren traslladats sense que les famílies ho sabessin, com s’ha sabut fa poc, cap de les persones enterrades al Valle de los Caídos està identificada, individualitzada, que és el poc que preserven els morts al cementiris: un nom en una placa. És un segrest en tota regla.

Si els ossos de les persones anònimes han passat a formar part dels fonaments del Valle de los Caídos i s’han fusionat amb el ciment del monument, què significa que traslladin les resten del dictador? Poca cosa. El gest no evitarà que el Valle de los Caídos continuï essent l’emblema del “franquisme materialitzat”, ben visible a través de la grandiositat de la pedra. La metàfora franquista perviurà. Amb el trasllat del cadàver de Franco es farà un gest simbòlic però es mantindrà tota la resta per tal que les pedres del monument “desafíen al tiempo y al olvido”. El franquisme haurà aconseguit sobreviure i mantenir-se en el temps, que és el que pretenia, un objectiu que era anterior al fet que Franco fos enterrat al Valle de los Caídos.

L’arma de combat ideològic d’un jove periodista

per Josep Maria Ortiz Arilla, coordinador de la Càtedra Josep Termes

Captura de pantalla 2018-09-07 a les 8.40.10

Lluís Companys, amb un exemplar de La Humanitat, diari que fundà el 1931.

Layret deia sovint que ell necessitava una acta (de diputat) o un diari”, rememorava Lluís Companys el 1932, fent avinent la importància que el seu amic, i ell mateix, donaven al periodisme com a eina de combat polític. Volien arribar a les masses populars, i necessitaven un o altre mitjà. L’estratègia la tenia clara des de ben jove, quan va començar a col·laborar en la revista universitària La Defensa Escolar. A dia d’avui, el seu primer article signat que hem pogut localitzar és el que va escriure a La Publicidad el 25 d’abril de 1908, “Alrededor del congreso. Protesta contra unas manifestaciones”, en què polemitzava amb el filòsof i psiquiatre Diego Ruiz sobre la posició que havien d’adoptar els joves republicans en relació al moviment obrer: “Venga o no venga a cuenta imprima usted en todas las asambleas la nota socialista; después ipso facto será usted considerado como el campeón de los obreros”. Des del mateix diari es revoltava contra el caciquisme, amb títols gens ambigus, com La impunidad del caciquismo o El caciquismo en Igualada, tots dos el 1911.

La ploma utilitzada com un cos a cos polític el situava al bell mig de les tensions. Per això el 1910 es queixava des del setmanari La Forja d’uns insults que rebia des del diari lerrouxista La Rebeldía, el qual havia denigrat la seva persona “Els hi dic: M’heu insultat anònimament, ¿qui ha sigut? No perquè jo vulgui emplear com vosaltres —oh valents de l’estaca— el santo garrote, sinó perquè tinc dret a sapiguer qui és el que m’insulta”. Companys rebutjava l’oratòria lerrouxista: “La masa siente la febrosa angustia que le han producido el léxico de los oradores lerrouxistas. Lerroux no ha empobrecido el ideal porque jamás lo tuvo” (La Publicidad, 28-8-1912).

La pugna per l’electorat catalanista amb la Lliga Regionalista també es feia present en els seus articles: “Los regionalistas unidos con las derechas no representan nada de lo que les dio razón de ser. Quedan destrozados” (La Publicidad, 28-8-1912); “Convengamos en que los hombres de la Lliga en la hora presente, no pueden ser los directores del movimiento nacionalista de Cataluña” (La Lucha, 23-12-1918). La crítica a Francesc Cambó és demolidora: “Un joven ex-ministro y ex-catalán y otros ex que nada dicen a favor suyo departían hoy en un ruedo de ambiciones (…) El joven ex, acicalado, perfumado, títere de salón, ha traspuesto la mampara del Congreso.

Quan deia això de Cambó, el pròcer burgès havia apuntalat el règim de la Restauració des del govern. Una Restauració que estava en el punt de mira del Companys republicà des de feia molt de temps, com expressava des de La Publicidad el 1916 en termes com: “Vosotros, gobernantes, guardadores del orden, sois los subversivos, los facciosos, los enemigos de la paz pública”. Naturalment, amb aquesta retòrica és lògic que els seus articles patissin la ira dels governants, com li va passar per exemple en plena vaga de La Canadenca, quan li van censurar íntegrament l’article El problema social. Unas cuantas verdades. El gobierno, el gobernador y la burguesía (La Lucha, 24-2-1919), a la qual seguirien noves prohibicions i multes.

En definitiva, i més enllà del seu paper com a redactor en cap de La Barricada, o de cofundador amb Layret i Marcel·lí Domingo de La Lucha, el Companys periodista anterior als anys vint se’ns apareix aquí cristal·linament amb el seu llenguatge directe, i ens recorda la importància que tenia en aquella època una premsa d’opinió que en ocasions era més influent que algunes estructures polítiques. Amb la fundació de La Terra, el 1922, com a òrgan de la Unió de Rabassaires, Companys refermava l’aposta per aquest instrument polític, que l’ajudà a mantenir la seva presència pública durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Publicat a El País, 14/10/2015

Josep Fontana (1931-2018)

Josep-Fontana

La millor manera d’homanetjar algú que ha dedicat la seva vida a investigar i a escriure és prendre en consideració la seva obra. Josep Fontana va néixer a Barcelona el 20 de novembre de 1931 i va morir el passat 28 d’agost i la seva obra és ingent. Aquí us enllacem una pàgina web que aplega 79 dels títols que va produir.

També us ressenyem dos article que han estat publicats amb motiu de la seva mort:

Julián Casanova: «Josep Fontana, la huella de un investigador», El País, 28/08/2018

Josep M. Muñoz i Lloret: «Fontana, un propòsit i un sentit», El Punt Avui, 29/08/2018

També podeu veure una entrevista, del 2015, realitzava pel programa Retrats de TV3 i una altra entrevista més recent, del 2018:

 

Un itinerario historiográfico. Jacques Revel

Jacques-Revel

Artículo publicado originalmente en Investigaciones y Ensayos Nº 65 julio-diciembre 2017, pp. 13-26. En este artículo, el destacado historiador francés Jacques Revel desarrolla una reflexión personal sobre los cambios que la ciencia histórica sufrió en los últimos cincuenta años. Basado en su vasta experiencia profesional, Revel analiza el impacto que distintas vertientes de las ciencias sociales tuvieron  en la investigación histórica desde la década de 1960: el estructuralismo, los Annales y la «historia total» de la escuela francesa, el linguistic turn anglo-americano, la microhistoria italiana, y el trabajo de investigación en redes, entre otras. El texto finaliza con una invitación a reflexionar sobre el impacto que la globalización y las nuevas versiones de «historia global» han tenido desde los años noventa para la cienciahistórica.

* * *

«Tengo la convicción de haber aprovechado las posibilidades que la vida profesional —la vida, sencillamente— puede ofrecer. Si el oficio de la enseñanza y de la investigación ha perdido algo de su prestigio en términos de reconocimiento social, continúa proponiendo a quienes lo eligen y a quienes pueden encontrar allí su lugar, una serie de experiencias incomparables: el placer del trabajo e, inseparablemente, el de la pertenencia a una o varias comunidades de saber. Esas comunidades no son siempre irénicas pero soy de quienes estiman que el desacuerdo es esencial para la vida intelectual y que es beneficioso en la medida en que sus términos sean explícitos. Es cierto que he tenido la suertede pertenecer a instituciones poco pesadas, débilmente restrictivas y que se prestaban con gusto a todas las formas de experimentación y de trabajo en común. De esas oportunidades, espero que no haya que hablar en pasado. […]».

Conferència del Prof. Adrian Shubert

Espartero (2)
El Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF inicia les seves activitats aquests curs acadèmic amb el seminari del professor Adrian Shubert:
¿POR QUÉ HACER UNA BIOGRAFÍA DE BALDOMERO ESPARTERO?“.
el seminari és el dimarts 10 d’octubre, a les 14:00, a la sala 20.285 de l’edifici de Jaume I del Campus de la Ciutadella de la UPF, C/ Trias Fargas, 25-27, Barcelona. Us adjuntem el cartell i us agrairem que li doneu la difusió que considereu convenient

Premi d’assaig 2018 atorgat per “Nations & Nationalism” i l’ASEN

dominique_jacquin-berdal

Dra Dominique Jacquin-Berdal (1966-2006). Nascuda a Ghana, es va doctorar amb la investigació: “Nationalism and Ethnicity in the Horn of Africa” (2002).

ASEN i Nations & Nationalism van establir un premi d’assaig en memòria de Dominique Jacquin-Berdal, que era membre d’ASEN i editora de la revista.

El premi d’assaig es va establir per animar els joves estudiosos a publicar investigacions originals sobre nacionalisme i altres aspectes de l’estudi de les identitats.

El premi es concedeix al millor article que s’hagi presentat. S’anunciarà el o la guanyador/a del premi en la 28a edició de la Conferència ASEN, que se celebrarà a Londres el mes de març de 2018.

El premi consisteix en 250 lliures esterlines i en la gratuïtat durant 2 anys de la quata de membre d’ASEN, a més d’optar a la publicació de l’article a Nations & Nationalism.

Poden optar al premi estudiants de postgrau que estiguin matriculats i els investigadors/res que hagin presentat la tesi doctoral en els darrers cinc anys. El termini per poder presentar originals acaba el 30 de novembre de 2017. Els articles s’han de presentar escrits en anglès seguint les normes de the Nations & Nationalism  (‘Harvard’ system). Aquesta és la guia d’estil: guidelines for contributors.

La proposta d’article ha d’anar acompanyada d’una carta del tutor/a de màster o del director/a de tesi de l’autor/a que certifiqui l’ideoneïat de l’asperirant per poder concursar i que compleix les normes d’elegibilitat.

Només es pot presentar un article per autor/a. No s’admeten articles col·lectius.

Per aclariments, podeu contactar amb la Sra. Seeta Persaud per mail (nations@lse.ac.uk) o per telèfon (0044 207 955 6801).

“A [Dios] rogando y con el mazo dando”, nou article d’Agustí Colomines

foto blog agustí

Pongo a Dios entre corchetes porque soy laico. Me molesta la intrusión de las religiones en el espacio público, aunque sus trazos se reconozcan aquí y allá sorteando lo que yo piense. La religión se cuela en los refranes y es evidente en el conjunto de iglesias, catedrales y mezquitas que se extienden por pueblos y ciudades, sin obviar las fiestas y tradiciones varias que inundan el calendario. La religión católica forma parte de la cultura antropológica del pedazo de mundo que me tocó en suerte. A pesar de que la religión es una fe individual, íntima, privada, sin embargo se manifiesta en el espacio público. Es por eso que los gobiernos tienen la obligación de intervenir, no para fomentar una iglesia nacional, como pasó con el nacionalcatolicismo franquista, sino para regular sus derechos y sus excesos.

Lo mismo ocurre con la historia. En todas partes se está incubando el virus que amenaza con destruir monumentos conmemorativos de la historia del siglo XIX, especialmente. Es, según dicen los que fomentan esta epidemia, la manifestación plástica del combate por la hegemonía histórico-ideológica del pasado. George Orwell ya predijo que algo así ocurriría en la sociedad totalitaria que anunció para 1984: “Every record has been destroyed or falsified, every book rewritten, every picture has been repainted, every statue and street building has been renamed, every date has been altered. And the process is continuing day by day and minute by minute. History has stopped. Nothing exists except an endless present in which the Party is always right.” Lo que para Orwell era una pesadilla ha tardado un poco más en llegar, pero aquí está.

Que el presente condiciona cómo encaramos hoy el pasado y qué nos interesa de él, te lo enseñan en el primer curso de la carrera de historia. No es una novedad. Es, digamos, lo normal en la forma de trabajar de los historiadores. Lo anormal es querer substituir lo que pasó, representado simbólicamente por monumentos o tradiciones, por lo políticamente correcto hoy en día. ¿Es menos estúpido el argumento para justificar la retirada del monumento dedicado a Antonio López, ubicado al final que la vía Layetana, frente a uno de los laterales de la lonja de Barcelona, que el que utilizó Donald Trump para justificar la violencia de los supremacistas blancos en Charlottesville, Virginia, cuando se manifestaron en contra de que se removiese la estatua ecuestre del general confederado Robert E. Lee?

En todas partes cuecen habas. El nombre de Robert E. Lee está inmortalizado en decenas de escuelas, carreteras, edificios y monumentos de todo el sur de Estados Unidos, como Cristóbal Colón está presente en un sinfín de monumentos erigidos en ciudades latinoamericanas y norteamericanas. También en Barcelona existe un monumento dedicado al “descubridor”, cuyo derribo solo ha exigido, por lo menos hasta el momento, la CUP por “coherencia discursiva e ideológica”, dicen, tras el anuncio del Gobierno de Ada Colau de que trasladará la estatua de Antonio López de su plaza al museo Frederic Marès. Se trata, según ellos, de que la retirada de las estatuas de López y Colón “sea el principio de la retirada de muchos otros monumentos fascistas y clasistas de la ciudad”. El abuso de la historia es innegable. ¿Por qué no derribamos el Arco de Triunfo del paseo Lluís Companys? Al fin y al cabo es un monumento erigido en 1888 para celebrar la modernidad capitalista de la Exposición Universal? ¿Es que los concejales del Ayuntamiento barcelonés no se han dado cuenta de que los relieves laterales simbolizan, a un lado, la Agricultura y la Industria y el Comercio y el Arte en el otro, y de que encima de ese arco triunfal están esculpidos los escudos de las 49 provincias españolas presididos por el escudo de armas de Barcelona? ¿Lo derribamos al grito de abajo el capitalismo y todo lo que huela a español?

Los políticos no saben historia, como ya lamentaba Josep Benet, solo la usan cuando les conviene. En los Estados Unidos, un país con una larga historia si se tuviera en cuenta el pasado de las naciones indias, el debate sobre el monumento dedicado a Cristóbal Colón es tan estúpido como el que promueven algunos políticos e historiadores en estos lares. Vean lo que dijo la portavoz del alcalde Nueva York, Melissa Mark-Viverito, este mes de agosto refiriéndose al monumento colombino que preside Columbus Circle, a la entrada de Central Park, al lado del Trump International Hotel & Tower (¡horror!): “There obviously has been ongoing dialogue and debate in the Caribbean — particularly in Puerto Rico where I’m from — about this same conversation that there should be no monument or statue of Christopher Columbus based on what he signifies to the native population . . . [the] oppression and everything that he brought with him”. “Bullshit”, le hubiera respondido si hubiese estado presente en esa rueda de prensa.

Barcelona, como otras muchas ciudades del mundo, es un museo del siglo XIX al aire libre. Les recomiendo el libro de mi amiga Judit Subirachs, especializada en escultura catalana de los siglos XIX y XX, L’escultura del segle XIX a Catalunya. Del Romanticisme al Realisme (1994), y podrán comprobar por ustedes mismos que no solo Barcelona es un archivo de la memoria que se puede ver a simple vista, paseando. El problema es que aquí, a diferencia de Boston, por ejemplo, los itinerarios turísticos históricos se reducen a Gaudí y al modernismo. Barcelona es un compendio de historias que no sabemos aprovechar. Andas por las calles de Berlín y miras al suelo y el antiguo muro está indicado por todas partes. Andas por las rondas de San Pedro, Universidad y San Antonio y no hay forma de que el transeúnte se dé cuenta que transita por las antiguas murallas que se vinieron abajo por la exigencia popular durante la Revolución democrática de 1868.

Eso era lo que quisimos paliar desde la Cátedra Josep Termes cuando hace años presentamos un proyecto de musealización urbana de la Barcelona del siglo XIX al programa RecerCaixa, la línea de ayudas a la investigación de la Obra Social de la Caixa. No logramos que nos tuvieran en cuenta y ahí está nuestra propuesta, durmiendo el sueño de los justos sin encontrar patrocinador. Es verdad que hoy en dìa sería difícil de aplicar con un consistorio dominado por la incultura y un comisionado para los asuntos de la memoria que está más preocupado por montar escándalos y promover a sus amigos que por la historia. Su misión sigue siendo promover una memoria pública oficial con la que ya soñaron los franquistas y que ahora es objeto del deseo de izquierdistas de tres al cuarto que quisieran convertir la catedral en un centro cívico.

Liah Greenfeld: “Si perds el referèndum i no t’agrada, sempre pots marxar”

Tinc 62 anys. Vaig néixer a Soc catedràtica de Sociologia, Ciències Polítiques i Antropologia a la Universitat de Boston. Soc casada i tinc un fill, Política? Soc dissident, filla i neta de dissidents. Soc de família jueva. L’any passat Apara editores va publicar Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados, amb una introducció d’Agustí Colomines i Aurora Madaula. Tots tres són membres del nostre grup de recerca.

Esquinçar l’himen

Després d’escoltar el seu acadèmic discurs sobre el nacionalisme –matèria en la qual és màxima especialista–, li proposo d’imaginar una Catalunya independent: acceptaria llavors, Catalunya, un referèndum per votar tornar a Espanya?I em deixa glaçat: Liah Greenfeld no preveu la possibilitat democràtica d’un futur referèndum de reunificació amb Espanya. Entre nacionalismes iguals, ni aigua! Greenfeld ha participat al seminari Dret organitzat al CCCB pel Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat. Veig que un referèndum, si arriba a produir-se, serà tan irreversible com un himen esquinçat. Víctor-M. Amela

 

Filla i neta de dissidents?

El meu avi patern, home culte, va dissentir del tsarisme, va ser dels primers bolxevics russos.

Un revolucionari.

Després va dirigir prestigiosos teatres d’òpera i ballets soviètics. Però va arribar Stalin amb la gran purga, el 1937…

El va destituir?

Stalin odiava els vells bolxevics perquè eren cultes i temia que el desobeïssin: va preferir carregar-se’ls i envoltar-se d’analfabets que el reverenciessin.

Sol passar. Què se’n va fer del seu avi?

El van torturar perquè confessés un crim polític inventat i afusellar-lo. Va resistir i no va confessar. El van enviar a Sibèria, al gulag.

Hi va morir?

Hi va estar 17 anys. Per ser a prop seu, la seva dona i el seu fill el van seguir fins allà…

El seu pare.

Sí, que així va conèixer la meva mare…, que era també filla d’un altre dissident de l’estalinisme.

El seu avi matern.

Bolxevic des dels 13 anys, el van perseguir, i després de la revolució es va fer metge. El 1936, les autoritats li van portar a l’hospital un cadàver amb dos trets a l’esquena: “Certifica que és un suïcidi”, li van ordenar.

Devia ser algun purgat per Stalin…

El meu avi s’hi va negar. I, acusat de trotskista, el van arrestar. Va morir a la sala de tortures. Tenia 30 anys, i la meva mare tot just nou anyets. I es va quedar sola: a la seva mare, per ser la dona d’un enemic del poble, la van enviar al gulag: va estar-hi tancada deu anys.

Quina història familiar…

A la meva mare la van ajudar a sobreviure uns pispes dels baixos fons… Són històries que m’han explicat des de petita el meus pares, que al seu torn van ser dissidents.

Dissidents, de què?

Van renunciar a la ciutadania soviètica per anar a Israel el 1967. Ho van perdre tot. Jo tenia tretze anys. Vam començar de zero.

Com l’ha marcat tot això, a vostè?

Em va dur a estudiar com i per què la gent pensa el que pensa.

Amb alguna conclusió?

Una ben clara: que tots som nacionalistes.

Jo també?

Sí. El marc mental que t’injecta identitat és la nació. És una forma de consciència: abans ho van ser la casta o la religió, però això va canviar a l’ Anglaterra del segle XVI.

Què va passar, a Anglaterra, llavors?

Destruïda per la guerra, la vella aristocràcia feudal va desaparèixer, inclosa la dinastia regnant. I una dinastia nova va crear una noblesa nova…que va extreure de la plebs.

El baix poble, els plebeus.

Laboratores: fins aleshores un plebeu no podia canviar d’estat. I ara Wolsey, fill d’un carnisser, arribava a cardenal i conseller reial! Inconcebible! Com ho podien justificar?

Necessitaven explicar-s’ho?

Sí, i salvaguardar aquesta novetat. I van agafar un concepte dels consells eclesiàstics, la natio, per aplicar-lo al poble anglès: i així es va elevar la plebs a la dignitat d’elit. Tots iguals com a components de la natio!

La segueixo, professora.

Durant dos segles, l’única nació va ser la Gran Bretanya: tots lliures i iguals des de baix. Neix la modernitat, amb el nacionalisme! Una revolució de la consciència. La Gran Bretanya va pujar. Tothom la va emular: avui tots ho veiem igual, som nacionalistes.

Hitler era nacionalista?

Sí.

Stalin era nacionalista?

Sí.

Doncs vaja…

Alemanya i Rússia van desenvolupar un nacionalisme desposseït de l’individualisme igualitari anglès: l’alemany i el rus seran un tipus de nacionalisme etnicista, racista.

N’hi ha més tipus, de nacionalisme?

El nacionalisme col·lectivista cívic, que sorgirà a França. Veuen la nació com un cos de dona: no la pots desmembrar.

I a Espanya? I a Catalunya?

El problema és que a Espanya i Catalunya impera el mateix tipus de nacionalisme.

Quin?

El de tipus francès, el nacionalisme col·lectivista cívic, amb un component de filiació voluntària a l’anglesa: no ets català o espanyol si no vols, no se t’obliga. Son dos nacionalismes iguals que xoquen entre si!

I llavors, què ens passarà?

Que si els independentistes catalans argumentessin bé, Espanya i el món cedirien pel que fa al referèndum. I no ho estan fent.

No? Què haurien d’argumentar?

Que primer són els individus i el seu dret a determinar quina nació constitueixen. És el marc mental d’Occident, indiscutible!

Segur?

Tot i que els estats són poc donats a escoltar, és un pensament compartit: cal insistir-hi.

I quants dels seus individus necessitaria Catalunya per independitzar-se?

La meitat més un dels vots emesos.

I què li diria a l’altra meitat, llavors?

Que, després d’haver provat de convèncer la majoria del que creien millor, han perdut.

I podran votar per tornar a Espanya?

No, esclar, han perdut: si tant els disgusta, tenen la llibertat de marxar a Espanya.

Entrevista de Víctor-M. Amela, publicada a La Vanguardia, 18/07/2017 Foto: ©David Airob