L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984)

Publicat el per
Respon

Neus Moran Gimeno (Càtedra UB Josep Termes)

Text de la presentació que va fer l’autora en la presentació del llibre L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984), que va tenir lloc a la llibreria Ona el 17 de gener de 2022. 

En primer lloc, vull agrair a la professora Montserrat Duch que hagi acceptat vindre a Barcelona per presentar aquest llibre. És tot un honor que puga estar acompanyant-nos una professora a la qual admire per la seua expertesa i la seva manera de commoure’ns explicant fets de la nostra història. Hi ha altres motius. Però abans, vull agrair a L’Avenç el fet d’haver apostat per publicar aquest treball. El meu agraïment és, també, per a la Federació d’Ateneus de Catalunya, el seu president, a la gerent, a l’equip de comunicació, als administratius, al comissionat de memòria i a l’equip jurídic. A tots ells els dec que quan fa dos anys els proposí iniciar el projecte de recerca sobre l’espoli franquista del patrimoni dels ateneus, no dubtaren en impulsar-lo. Això feu possible que es materialitzés en un primer estudi, que comptà amb l’ajut de Memorial Democràtic, que fou la base per realitzar l’exposició itinerant i els diversos articles publicats a La Mira. 

M’han demanat que us explique com començà tot i aporte algun exemple de cas sense desvetllar massa cosa del llibre. Bé, sobre la gènesi he de dir que s’ajuntaren, d’una banda, les dèries que sovint ens obsessionen als investigadors durant la recerca, em referisc a aqueixa imperiosa necessitat d’aprofundir en la història per poder entendre-la, malgrat l’evident distància a la qual estem sotmesos. I d’altra, les troballes documentals pròpies de la recerca. Mentre feia la tesi sobre el CADCI, que fou codirigida pels doctors Queralt Solé i Joan Villarroya, vaig localitzar l’expedient del seu estatge, expropiat per l’exèrcit franquista només ser ocupada la ciutat de Barcelona el 26 de gener de 1939. Junt amb l’expedient hi havia una relació en la qual figuraven centenars d’immobles que també havien estat requisats i transferits, ja en plena transició, al Ministerio de Trabajo. La urgència de finalitzar la tesi no va impedir que comencés a pensar com donar-li forma al futur projecte de recerca sobre els ateneus. Era evident que hi havia moltes més entitats afectades per la requisa franquista, com em va dir la professora Montserrat Duch en el tribunal de defensa de la tesi. I tot allò calia investigar-ho. De fet, ella ja havia publicat uns excel·lents treballs en aquest respecte que eren fonamentals. I ací queden desvelats els motius que anunciava al principi de la intervenció que expliquen el perquè d’aquest llibre.

Gràcies al suport de la Federació, com he dit, el projecte tirà endavant. L’anàlisi d’aquella primera relació de béns espoliats ens portà a estudiar centenars d’expedients. La majoria estaven custodiats a l’arxiu del Ministerio de Trabajo. No agrairé mai prou la professionalitat de l’equip d’arxivers que, en plena pandèmia i després de mesos d’espera per aconseguir els permisos, feren torns i habilitaren una oficina perquè poguérem consultar la documentació. Òbviament, a més de contrastar el material documental que anàvem localitzant als diferents arxius, haguérem d’estudiar el funcionament de la maquinària repressiva i com hi encaixava la requisa patrimonial. Els resultats els teniu en aquest llibre. Amb ell tanquem una part important de la recerca, en la qual encara estem procés perquè abasta el conjunt dels Països Catalans. 

Per resumir què hem trobat, hem corroborat la requisa de 298 propietats immobles que pertanyien a 232 entitats. Però les xifres que aportem —sempre ho dic—, són de partida, delimiten els mínims, i hem de tenir present que la requisa fou global i sistemàtica. A Catalunya, el 1937, funcionaven més de 20.000 associacions de les 31.000 que s’havien inscrit oficialment des de finals del XIX, segons els estudis publicats entre els quals destaquem els del grup ISOCAC de la URV. Altres entitats no s’inscriviren mai, tot i tindre un funcionament regular. Per tant, l’afectació de l’espoli ha de ser forçosament més gran.

Entre totes aquestes entitats també cal comptar les que no pogueren sobreviure a la dictadura. Algunes de les que pogueren reconstituir-se, a finals dels anys setanta iniciaren la lluita per recuperar els seus estatges socials. Engegaven uns costosos i llarguíssims processos judicials i administratius, que habitualment resultaven del tot infructuosos. Al llarg dels anys, altres ateneus han descobert als registres que no eren propietaris dels edificis quan tractaven de reformar-los, ja que constaven inscrits a nom de l’estat per la normativa franquista del 1939.

Estem parlant, doncs, d’una part de la història recent, que ha estat terrible, traumàtica i extremadament violenta. Però, sobretot, que s’ha perpetuat; és a dir, que no morí amb el dictador el 1975, sinó que perviu en l’actualitat. Al llibre es recullen alguns casos. Ja ho llegiran, si volen. Tanmateix, per exemplificar-ho els parlaré d’un cas que no està recollit al llibre. És el periple que hem viscut amb els editors per localitzar una fotografia de portada. No ens ha estat gens fàcil trobar-la. Els ateneus als quals ho demanàvem, no tenien imatges dels edificis requisats ni de l’estat en què estaven quan pogueren accedir-hi al cap dels anys. I això, aquesta absència, té molt a veure amb el trauma i, potser, també, amb la necessitat de no registrar allò que volem oblidar.

A la fi vam poder aconseguir la meravellosa fotografia de Josep Maria Roset, que ens han cedit els seus hereus, per il·lustrar la portada del llibre. A la fotografia, Roset capturà l’estat ruïnós de l’estatge del Centre Democràtic Republicà de Rubí el 1974. L’entitat, fundada el 1884, comprà els terrenys per aixecar-hi el Centre el 1896. Van poder inaugurar casa pròpia el 1922, en presència dels dirigents de la Unió de Rabassaires i del futur president de la Generalitat, Lluís Companys. L’edifici albergava una biblioteca (els primers 1.000 volums foren donats pels industrials Pich Aguilera); unes escoles, que ben aviat comptarien amb centenars d’alumnes; un cafè; jardí; l’esplendorosa sala gran amb teatre, la que mig segle després fotografiarà Roset. Aquest espai fou l’escollit pels sectors populars de Rubí per celebrar-hi conferències científiques i culturals, actes de propaganda i formació política, balls, vetllades, etc. Parlem, per tant, d’un espai viscut, construït gràcies a la solidaritat de l’acció col·lectiva. Un «lloc practicat», seguint la definició de Michel De Certeau, on es compartia una manera de fer, pensar-se i estimar. Amb el cara a cara quotidià conreava un «nosaltres», una identitat comuna confrontada amb la resta, però que donava sentit i cohesió.

En aquell estatge s’instal·laren també les primeres dependències de La Rubinenca. Prompte resultà insuficient per a la gran cooperativa de consum de l’entitat, que aviat s’hagué de traslladar. Les seues cinc finques foren requisades el gener de 1939. L’edifici del Centre també fou decomissat per FET y de las JONS, que el transformà en la seua seu, passant a ser gestionat per la Dirección General de Propiedades de l’estat. Mentrestant, la Delegación Nacional de Sindicatos, el sindicat vertical dirigit per Falange, reclamà que li fos transferida la propietat de l’estatge en aplicació de la llei de 23 de setembre de 1939. No va reeixir en l’intent, ja que el desembre de 1947 la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas li denegà la transferència per no haver demostrat prou el caràcter sindical marxista de l’entitat. 

Malgrat que l’edifici fou posteriorment venut a l’Ajuntament, Falange continuà ocupant-lo. El 1975, el consistori decidí assolar-lo adduint que es trobava en runes. Fou llavors quan Roset capturà l’estat de l’edifici, amb els antics gegants sota l’escut de Falange i la inscripció “Por el imperio hacia Dios” al frontispici de l’escenari. De l’edifici ara ja no en queda res. Actualment, és un solar, tancat per un mur perimetral, que l’estat retornà a ERC el 1992. 

Com he dit, aquest cas ens serveix de metàfora per explicar els efectes de l’espoli. De l’intent de destrucció d’un patrimoni construït amb l’esforç de les classes subalternes. De totes aquelles persones que veieren factible realitzar el que és possible. Tenim l’esperança que amb aquest llibre puguem entendre una mica millor els perquès de la requisa franquista i la seua pervivència. Uns perquès que, a parer meu, cal afrontar per dignitat i responsabilitat col·lectiva.

Tornar a pensar el País Valencià

Publicat el per
Respon

De tant en tant cal prendre perspectiva i analitzar a fons els aspectes centrals, estructuradors, aquells que defineixen una societat. El País Valencià perd posicions relatives —en termes econòmics i d’indicadors de benestar— a escala estatal i es manté estancat en nivells baixos al si de la Unió Europea. Registra, a més, una acusada desestructuració interna, una preocupant feblesa pel que fa a cohesió social i territorial. I per raó d’esquinçaments ideològics impropis i la impossibilitat d’assolir consensos transversals amplis en una època de polarització, és una societat sense projecte. Sense un projecte clar acceptat i assumit per la immensa majoria. Són moltes les qüestions que es plantegen en aquestes pàgines. L’estat actual i el futur de la llengua, la variable territorial i les comarques, els perfils d’una realitat social multiforme i complexa, l’economia valenciana i les seves possibilitats, la nova cultura del territori i el medi ambient. També es planteja la qüestió d’Alacant dins del relat de país, la inserció en el marc més ampli determinat per la llengua compartida amb Catalunya i les Illes Balears, els laberints polítics i ideològics de l’Espanya actual. Però sense oblidar l’eix Barcelona-València, l’ecosistema comunicatiu, la cultura i les seves apories, la literatura en català. Pels autors i els temes, per la manera d’abordar-los, els lectors hi trobaran una aproximació plural i representativa als punts calents que ens han de preocupar, abordat amb determinació, profunditat i amb una dosi de passió mesurada que no passarà desapercebuda. El llibre, que aviat ressenyarem, es pot trobar a totes les llibreries i ja es pot comprar en línia.

L’àguila de Gardeny

Publicat el per
Respon

Marc Macià i Farré — Investigador del GRENPoC

El mes de febrer de 2021, la Paeria va decidir conservar l’escut franquista de Gardeny a l’Arxiu Arqueològic Municipal

Les polítiques públiques de memòria són una oportunitat per fer un procés participatiu, pes escoltar els agents de transformació i per socialitzar i treballar al voltant dels valors democràtics, construir ciutadania empoderada i defensar els drets humans.

El passat dimecres 20 d’octubre vaig tenir el plaer de debatre sobre el futur de l’àguila de Gardeny, amb l’arqueòleg Joan Ramon González, en un acte moderat pel geògraf Josep Maria Llop invitats per l’Ateneu Popular de Ponent. El debat en el fons era un aperitiu sobre el principal problema que ens ocupa: les polítiques públiques de memòria a la ciutat de Lleida. Malgrat la bona feina que ja es fa des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració organitzant conferències, congressos, visites guiades, etc., cal encaminar aquestes accions polítiques vers una estratègia planificada i participada per part de la ciutadania per tal de marcar objectius a llarg termini i assolir-los. El cas de l’àguila de Gardeny només n’és una petitat part.

Les polítiques públiques de memòria són una oportuntiat per fer un procés participatiu, pes escoltar els agents de transformació i per socialitzar i treballar al voltant dels valors democràtics, construir ciutadania empoderada i defensar els drets humans. Un exemple que entendrà tothom: el president Macià va viure més de 30 anys a Lleida però en canvi la seva memòria està totalment invisibilitzada a la ciutat, ningú recorda la seva casa enderrocada, els llocs de memòria per on va fer política no tenen cap mena de senyalització, i la seva obra de govern hi resta oblidada. Per tant, cal una actuació planificada i ben gestionada dins d’un pla global que ordeni les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica locals, que detecti les urgènices, que senyalitzi els espais de memòria, que creï rutes, que generi coneixement, que impulsi la recerca, o que salvaguardi el patrimoni memorial local.

D’altra banda, durant el passat debat també vam parlar del turó de Gardeny i la seva trista història contemporània. Per allí van entrar els feixistes en ocupar Lleida, d’aquí part del seu simbolisme, i allí hi van instal·lar la “Ciudad Militar Generalísimo Franco”, un conjunt faraònic construït amb mà d’obra esclava: presoners polítics als quals s’exigia el treball per redimir la pena (una promesa que encara està per veure si es complí). Oficialment, la primera pedra del conjunt arquitectònic del turó es col·locà el 1941 i aquest s’inaugurava el 1945, d’aquí l’estètica nazi de l’edifici d’Infanteria –batejat amb el nom del colpista General Sanjurjo–, que està coronat per l’àguila més famosa de la ciutat de Lleida, tot plegat aixecat en un context d’auge del totalitarisme d’extrema dreta per Europa i de carestia de materials en una Espanya autàrquica.

Al meu entendre, el conjunt actual requereix d’una intervenció planificada, convertint l’edifici en un Centre de Memòria que expliqui la repressió franquista a la ciutat de Lleida, senyalitzant i tenint cura de l’entorn i els seus diversos espais de memòria. Per fer-ho, serà necessari un procés participatiu obert i integrador, donar usos clars i definits a l’edifici, i garantir-ne la qualitat de la seva proposta memorial. El cas que ens ocupa no deixa de ser un exemple força típic dins dels processos de transformació urbana on, al seu torn, es donen processos de materialització de memòries. Com a tot arreu, a Lleida hi ha conflicte polític i, per tant, hi ha construccions identitàries i el relat compartit de la identitat local també passa per la memòria. En els espais de memòria s’hi poden entrecreuar pràctiques artístiques, socials, econòmiques i polítiques que invitin a la reflexió, al mateix temps que s’hi treballi sobre les responsabiltiats generades al voltant de les violacions de drets humans en casos com el nostre, és a dir, de justícia transicional i contextos posttraumàtics. La memòria del turó de Gardeny ha d’impulsar la cerca de la veritat i la justícia per tal de contribuir a la reparació de les víctimes, tal com estableixen els principis de l’informe Joinet adoptats per les Nacions Unides.

Finalment, la meva opinió és que l’àguila feixista que ens ocupa s’hauria de retirar de la façana perquè la seva simple presència ja és un insult a la memòria de les víctimes. Però aquesta decisió caldrà que adquireixi sentit en una proposta global sobre la memòria del turó i de la ciutat. Una altra opció seria enderrocar tot l’edifici i instal·lar-hi un monument de record de les víctimes de la repressió franquista. En qualsevol cas, farà falta la implicació de la Paeria, el Museu i la Universitat de Lleida, com a mínim, per a garantir-ne els usos com a espai de memòria. Mentre això no passi, l’àguila continuarà vigilant de forma amenaçadora la ciutat que un dia estigué sota les seves urpes.

Publicat a Territoris.cat, 17/11/2021

Amb motiu del cinquanta aniversari de l’Assemblea de Catalunya

Publicat el per
Respon

El diumenge 28 d’octubre de 1973, unes 150 persones es van aplegar a l’església de Sta. Maria Mitjancera de Barcelona, a prop de la presó Model. S’hi havia de celebrar un dels plenaris de l’Assemblea de Catalunya. La reunió va ser interrompuda per la policia. Hi va detenir 113 dels assistents. Només uns quants van poder escapolir-se, entre ells el director del nostre grup de recerca i director de la Càtedra Josep Termes, el Dr. Agustí Colomines. El documental forma part de la sèrie Dies de transició 02 – La detenció dels 113: L’Assemblea de Catalunya, de TV3.

Humanitats digitals: una oportunitat en català

Publicat el per
Respon

L’Institut d’Estudis Ilerdencs (@IEILleida) ha organitzat el cicle Ecce Homo Digitalis per parlar del futur de les humanitats digitals. La primera sessió ha reunit els professors Joan Ramon Veny, de l’Associació d’Humanitats Digitals Catalanes (@HuDiCat) i directors de la Càtedra Màrius Torres de la UdL (@CatedraT), i @AgustiColomines, director de la Càtedra UB Josep Termes (@CatedraTermes). @Barrull, va moderar la sessió.

Josep Maria Trias i Peitx, un polític català i demòcrata-cristià

Publicat el per
Respon

Gemma Caballer i Albareda

© CCMM

El dimarts 9 de novembre, el Sense Ficció de TV3 va emetre el programa Les llistes de Trias i Peitx, el Schlinder català. És un documental centrat en la biografia del polític demòcrata-cristià català Josep Maria Trias i Peitx i, sobretot, en mostrar la tasca que va realitzar durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys del seu exili a França, entre el 1939 i el 1945. He intervingut en la confecció d’aquest documental en qualitat d’assessora, atès que l’any 2008 vaig preparar l’edició de les memòries inèdites de Josep Maria Trias i Peitx —localitzades a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona— i que van publicar-se amb el títol La solitud de la llibertat: memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil.  Al cap de tretze anys, tres llibres, quatre articles i sis congressos a Tolosa, Birmingham, Bonn, arriba aquest documental sobre un polític incomprensiblement desconegut.

Josep Maria Trias Peitx (Barcelona, 1900 – Cuixà, 1979) va abandonar les files del carlisme per passar a formar part, l’any 1931, de la recentment constituïda Unió Democràtica de Catalunya. Va integrar-s’hi amb la segona onada d’adhesions importants, juntament amb personatges tan importants com Manuel Carrasco i Formiguera. Durant la Guerra Civil Espanyola ocupà el càrrec de secretari general del partit. Va destacar per salvar persones perseguides per motius de consciència. Va intentar restablir el culte públic, així com les relacions amb la Santa Seu, actuant com a intermediari del ministre Manuel de Irujo.

Josep Maria Trias i Peitx se’n va anar a l’exili a finals de gener de 1939 i va ser un dels pilars fonamentals del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne, un organisme d’ajuda humanitària estretament lligat a persones vinculades a Unió Democràtica de Catalunya. Entre el febrer de 1939 i el juny de 1940 aquest organisme va treballar amb un triple objectiu per intentar millorar la situació dels refugiats als camps del sud de França: aconseguir el màxim nombre de reagrupaments familiars; treure dels camps en major nombre possible de dones i nens per traslladar-los a les residències, chateaux o cases de colònies; i, finalment, transformar els homes internats als camps en treballadors útils per a l’economia francesa. La documentació que vaig treballar demostra que 26.350 refugiats van aconseguir abandonar els camps de refugiats gràcies a al fet de disposar d’un contracte laboral. La tasca del Servei de Mà d’Obra del Comitè era tan important, que ara mateix encara hi treballo per presentar-ne els resultats en el que serà la meva tesi doctoral.

El desembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, Trias Peitx fou nomenat delegat a Tolosa i la seva regió per a l’acollida i allotjament de refugiats de l’American Friends Service Committee. Era la iniciativa Pour la renaissance des villages abandonnés. Aquesta iniciativa quàquera tenia l’objectiu de reconstruir i repoblar diversos pobles semiabandonats de França amb població refugiada, especialment provinents de la zona d’Alsàcia i Lorena, tot i que també van participar-hi refugiats espanyols. Es tractava d’un ambiciós projecte d’autosuficiència que pretenia treure refugiats dels camps o d’altres centres d’acollida oferint-los un contracte laboral, reunir famílies i oferir-los un futur estable. Per exemple, a Puycelsi —un petit poble del Migdia francès—, es va iniciar la reconstrucció de cases, es va recuperar la indústria del moble i es va preparar la reutilització per al món agrícola de terres que fins aquell moment havien estat considerades àrides. Un altre exemple. En una localitat propera —Penne— es va iniciar una indústria artesanal de joguines. L’any 2020 vaig publicar el llibre Aidez les réfugiés: Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers, dedicat a explicar aquestes dues iniciatives humanitàries, tot i que el compromís de Trias amb els més desvalguts no va acabar el 1944. També trobem Trias i Peitx darrere la gestació, en el context de la Segona Guerra Mundial, d’una organització de vida efímera: el Secours catholique International. Era l’antecedent del Secours catholique, que actualment és la principal organització de caritat de l’Església catòlica a França. El Secours catholique international va néixer amb la voluntat d’esdevenir una organització mundial de caritat catòlica. Havia de facilitar la col·laboració del món catòlic en la reconstrucció, tant material com espiritual, del món després de la Segona Guerra Mundial. L’expertesa que Trias i Peitx havia adquirit en les experiències humanitàries anteriors va servir de molt perquè la iniciativa tingués èxit. Fins fa un parell d’anys, d’aquests fets, no se’n sabia pràcticament res. Vaig intentar omplir el buit amb la presentació d’una ponència al congrés Postguerres, organitzat per la secció d’Història Contemporània de la UB i que va tenir lloc el juny de 2019, però també hi vaig voler explicar les raons que havien motivat que tot això no se sabés.

Trias i Peitx, que va exiliar-se el gener de 1939 i no va tornar mai més a Catalunya, va acabar esdevenint un personatge incòmode per Unió Democràtica de Catalunya. El motiu eren les discrepàncies dels seus correligionaris sobre l’ actuació de Trias com a secretari general del partit durant la Guerra Civil Espanyola, així com els retrets que li feien sobre la seva gestió en el Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne. Molts dels seus companys van viure amb desconfiança l’activitat de Trias i Peitx —s’alineà amb el sector més progressista—, cosa que provocaria que s’obrís un abisme insalvable entre ell i el seu partit. Un exili de quaranta anys va soterrar la biografia d’una personalitat singular. A poc a poc es va omplint el buit. Acabo de publicar un article que aprofundeix sobre els paper de Trias i Peitx  a Unió Democràtica de Catalunya durant el seu exili francès entre el 1945 i el 1979, any de la seva mort. És aquest: “A Catalan Catholic Regionalist fleeing Franco: Josep Maria Trias Peitx’s Exile in France.”, inclòs al llibre col·lectiu Political Exile in the Global Twentieth Century: Catholic Christian Democrats in Europe and the Americas, editat per Wolfram Kaiser i Piotr H. Kosicki.

A poc a poc, Josep Maria Trias i Peitx va sortint de la foscor. Estic segura que el documental ampliarà l’interès per un personatge fins ara desconegut per al gran públic. Cal celebrar-ho. Aquí teniu l’enllaç per poder visionar el documental.

El pes de la història

Publicat el per
Respon

per @Agustí Colomines

El pes de la història 7, © Miquel Serratosa

Perdre no et fa culpable. Et converteix en víctima, si de cas. Normalment, qui ho determina és l’intèrpret. O sigui, l’historiador. Va escriure Vicens Vives que la història no es fa, sinó que es refà, perquè l’evolució de la societat, de vegades lligada a les “descobertes” documentals i d’altres a la reinterpretació del que ja es coneixia, permet que la historiografia avanci en benefici del coneixement històric. No els avorriré amb els debats sobre què és la història. Retinguin tan sols que l’horror de l’Holocaust no necessita cap nota a peu de pàgina per demostrar que va existir. És història viva i Auschwitz, un dels espais del terror viscut per milers i milers de persones que ningú té el fetge de tractar com una estadística. Només els negacionistes, normalment identificats amb la ideologia del perpetrador, en neguen l’existència. Com els turcs neguen, encara ara, el genocidi dels armenis. Els vencedors, els que dominen l’estat, reinterpreten els fets per justificar la nova realitat. Els constitucionalistes del 78 han fet el mateix amb relació a la legitimitat de la monarquia borbònica, oblidant que Alfons XIII va caure després d’unes eleccions i que Joan Carles I va esdevenir rei de la mà d’un dictador.

Totes les històries són problemàtiques, de la mateixa manera que totes les històries tenen episodis mistificats pels intèrprets. Des dels temps d’Heròdot, l’anomenat “pare de la història”, que és així. Hi va haver un temps, cap al final dels anys seixanta del segle passat, que l’optimisme cientifista va portar l’historiador francès Le Roy Ladurie a proclamar als quatre vents que l’historiador del demà seria programador d’ordinadors o no seria. Era una exageració, és clar, però sintetitzava la reacció d’alguns historiadors davant la historiografia romàntica, predominant fins llavors. Aquesta historiografia, a la qual s’atribueix, amb raó, falsejar les històries nacionals, és la que va mitificar, també, la nota a peu de pàgina. La prova estava al peu del relat d’un fet. Aportava veritat. Citar en una nota a peu de pàgina la sentència dels Nou de l’1-O no aporta ni un gram de veritat als fets ocorreguts. Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric. Determinar qui és el culpable en un dels episodis reals que ens ofereix l’excel·lent programa Crims és tan incert com desbrossar el passat. Cal aplicar-hi la lògica, trobar indicis i deduir-ne els fets. Excepte en els casos en què l’acusat ha estat atrapat in fraganti, la majoria de les sentències judicials es basen en un procés incriminatori inductiu. O sigui perquè l’investigador remunta de la part al tot, del particular al general, de l’efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.

Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric

Totes aquestes cabòries em van assaltar arran de la lectura de dos articles del catedràtic emèrit d’Economia de la Universitat de Navarra Alfredo Pastor. En el primer, “Pobles feliços”, ja va deixar anar una afirmació tan inexacta com la que jo podria dir si m’inventés una regla econòmica: “El motlle de la història romàntica ha estat l’adoptat per generacions d’historiadors a Catalunya, i els seus fruits han servit d’aliment al catalanisme i, més recentment, al moviment independentista”. Això li serveix per afirmar, molt legítimament, perquè en una democràcia les opinions polítiques haurien de ser lliures per a tothom, que la història “oficial” a Catalunya “és un gran obstacle perquè puguem viure en pau i dedicar-nos al que importa”. Es veu que només uns quants, els elegits, saben què és el que importa i per això volen imposar la seva veritat. En el segon article, “Una falsa premissa”, que estava una mica més ben elaborat, insistia en la seva tesi sobre els efectes malèfics de la història romàntica de Catalunya “inventada” pels historiadors. Per ell, aquesta història ha provocat en els catalans “una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l’escola o a les lectures”. La cultura de la cancel·lació amb la qual es combat la interpretació occidental del colonialisme també deu ser producte de l’amargor i el ressentiment de l’indigenisme. I si fos així, qui s’atreveix ara a dir que no hi tenen dret? L’extrema dreta i el nacionalisme espanyol. Té la mateixa intenció identitària que el govern municipal Colau-Collboni decidís treure de la plaça de Correus l’estàtua del negrer marquès de Comillas, que la decisió del president Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí d’instal·lar la seva oficina europarlamentària a Barcelona en l’última casa que es va mantenir dempeus al barri de la Ribera després de la destrucció del 1714. Joan B. Culla va replicar els arguments de Pastor amb l’article “La història com a obstacle?”, publicat al mateix diari. M’adhereixo al que hi exposava el professor Culla. No en modificaria ni una coma per demostrar, si és que té sentit haver de tornar a explicar una cosa tan bàsica, que els catalans independentistes no ho són perquè estiguin empatxats d’una història “oficial” que els ha convertit en gent infeliç i amargada. Si lluiten per estat propi és perquè tenen en contra l’estat al qual pertanyen per força.

Goso explicar alguna cosa més sobre aquesta història romàntica que ens fa posar de mal humor. El tall en la tradició historiogràfica que va comportar la Guerra Civil va ser monumental. Ferran Soldevila va desaparèixer de les aules, primer depurat per la historiografia feixista, que inclús el va fer fora de la universitat, i després, a partir dels anys seixanta, per una historiografia marxista que s’alimentava de l’Escola dels Annals i de Pierre Vilar. Si Pastor hagués llegit l’excel·lent biografia, Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (Editorial Afers), que Enric Pujol va publicar el 1995, sabria fins a quin punt Soldevila es va convertir en una presència ignorada després de 1939. Malgrat la seva importància com a historiador, reconeguda per dos baluards del marxisme historiogràfic català, Josep Fontana i Eva Serra, se li continua penjant la llufa d’un pretès romanticisme. La història que s’ensenya a l’escola és més filla de Vicens Vives, Pierre Vilar i Josep Fontana que no pas de Ferran Soldevila. S’han imposat més la tesi ideològica de Jordi Solé Tura sobre els orígens burgesos del catalanisme que no pas la de Josep Termes que, amb dades, en reivindicava l’origen popular. Per tant, és impossible que l’independentisme hagi crescut a Catalunya per una recreació nacionalista de la història, per rebregar-se constantment en el “dolor”. En el context del procés, Fontana va publicar un llibre que Pastor no sé si ha llegit: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014). Deu ser l’únic llibre del mestre Fontana que no ha estat traduït al castellà. I no ho va ser per voluntat pròpia, perquè, com va confessar-me ell mateix el dia de la presentació, a Espanya aquest llibre no seria ben rebut. Internament em vaig dir que Fontana, l’historiador de referència de la historiografia marxista, no volia carregar amb el pes de la recriminació que havia hagut de suportar Soldevida. Fontana hauria sigut titllat d’identitari, com tots els romàntics.

Fa molts anys que la FAES, la fundació que Aznar va crear amb diners públics a través del PP, va començar una ofensiva contra la història de Catalunya. Hi convidava historiadors catalans declaradament contraris al catalanisme per difondre, precisament, la tesi que sustenta Pastor, qui també ha participat en algun d’aquests aquelarres aznarians a pesar d’haver estat secretari d’Estat d’Economia del darrer govern de Felipe González. Que l’Estat aconseguís derrotar l’independentisme l’octubre del 2017 amb una altra onada de repressió, només referma allò que el general Prim va denunciar el 1851 al Congrés dels Diputats. Tot i que el comte de Reus havia fet bombardejar la rebel Barcelona obrera el 1843, al cap de vuit anys no s’estava de denunciar la tendència de l’Estat a discriminar Catalunya, a promoure-hi la repressió indiscriminada i a sotmetre-la als estats d’excepció (nota al peu: DSCD, núm. 64, 27/11/1851). A Notícia de Catalunya, Vicens Vives va escriure que “no s’ha fet mai el càlcul de la duració de l’estat de prevenció o de guerra a Catalunya; però crec no errar-me gaire en afirmar que dels vuitanta-sis anys que s’escolen entre 1814 i 1900 més de seixanta foren d’excepció”. Si hi afegim les guerres i les dictadures, l’excepció ha estat més la norma que no pas la normalitat. No és romanticisme apuntar-ho. És un fet real, com que mossèn Cinto va ser enterrat en olor de multituds mentre a Catalunya l’Estat hi havia declarat la suspensió de les garanties constitucionals. L’1-O els policies nacionals van estomacar de valent els defensors de les urnes i amb l’aplicació del 155 els constitucionalistes van suprimir l’autonomia. Són fets i no pas paraules romàntiques.

Article del nostre investigador principal, publicat a elnacional.cat, 04/11/2021

Bob Moses, els drets civils i l’alfabetització matemàtica

Publicat el per
Respon

Agustí Colomines i Companys (@AgustiColomines)

©  Rogelio V Solis/AP

El diumenge 25 de juliol, a l’edat de vuitanta-sis anys, va morir l’educador i activista pels drets civils dels negres estatunidencs, el Dr. Robert (Bob) Parris Moses. Havia nascut a Nova York el 1935, fill d’una mestressa de casa i d’un conserge. Moses estava cursant el doctorat a Harvard quan la mort de la seva mare i el deteriorament de la salut del seu pare va fer que tornés a Nova York. Era el 1958 i va ser llavors quan va dedicar-se a ensenyar matemàtiques en una escola privada de Clinton, NY. Activista pels drets civils, no va amagar mai haver estat profundament influït pel filòsof francès Albert Camus i les seves idees humanistes i racionalistes del canvi social.

Les imatges dels negres nord-americans del sud organitzant piquets per defensar els seus drets «em van impactar poderosament, tant a l’ànima com al cervell», diria al cap del temps. Era l’any 1960 i es va traslladar tot seguit a Mississipí per integrar-se i treballar amb el Comitè de Coordinació No-Violent d’Estudiants (SNCC, pronunciat «snick»). El 1961, va començar a dirigir el Projecte Mississipí de l’SNCC per promoure el registre d’electors en aquest estat sureny, on, tot i que prop del 40 % de la població era negra, la majoria no podia votar. Ho impedien les taxes electorals, les proves subjectives d’alfabetització i la violència exercida inclús per les autoritats locals. La tasca de Moses per tal que els negres s’inscrivissin per votar, va comportar-li haver d’entomar els atacs dels supremacistes blancs i dels oficials de policia que eren descaradament racistes. Moses era un home tranquil i no es va radicalitzar per aquests atacs. Va lluitar pels drets civils sense estridències.

El 1964, Moses era un dels líders clau en l’esforç per registrar votants negres a Mississipí. L’abril, d’aquell any va fundar, junt amb Fannie Lou Hamer i Ella Baker, el Partit Democràtic de la Llibertat de Mississipí per desafiar el Partit Demòcrata dominat pels blancs a Mississipí. Aquell estiu, Moses va liderar el Freedom Summer Project per reunir estudiants universitaris d’escoles del nord per treballar plegats amb els negres de Mississipí per educar i registrar votants negres. El 21 de juny, just quan començava el projecte, els membres del Ku Klux Klan, confabulats amb oficials de policia locals, va assassinar, al comtat rural de Neshoba, Miss., tres activistes vinguts de fora:  James E. Chaney, que era negre, i Andrew Goodman i Michael H. Schwerner, que eren blancs. Els supremacistes blancs van enterrar els cossos en una presa que estava en construcció. Als anys seixanta tot era possible i aterridor.

Moses també va unir-se a les protestes contra la guerra del Vietnam. Quan van reclutar-lo, tot i superar de molt l’edat de tall, ell i la seva dona, Janet, van traslladar-se a Tanzània. Després de viure-hi vuit anys, la família Moses va retornar als EUA i es va instal·lar a Cambridge, Massachusetts, on Moses va reprendre el seu doctorat en filosofia de les matemàtiques a Harvard. En aquella època va començar a madurar la idea que l’apoderament dels negres havia de passar, per força, per l’alfabetització matemàtica. Aquesta era l’única manera de capacitar els joves per participar en l’economia del segle XXI. El 1982 va crear The Algebra Project per facilitar que els joves nord-americans accedissin al coneixement de les matemàtiques avançades: «Crec que la manca d’alfabetització matemàtica en les comunitats urbanes i rurals de tot el país és una qüestió tan urgent com la manca de votants negres registrats a Mississipí el 1961». També va escriure que si «als anys seixanta vam obrir l’accés a la participació política dels negres […] El problema social que avui dia és més important, i que afecta les persones de color, és l’accés a l’economia». Dependrà que puguin fer-ho del triomf de l’alfabetització matemàtica i científica, perquè l’economia nord-americana ara es basa en el coneixement i la tecnologia, no tan sols en el treball». L’enfocament de Moisès sobre l’empoderament i l’autodeterminació dels individus lligava perfectament amb el concepte original de democràcia nord-americana.

La lluita de Moses i del Partit Democràtic per la Llibertat de Mississipí no va caure en un sac foradat. Primer va aconseguir fer-se un lloc entre els demòcrates blancs que dominaven el partit i més endavant van aconseguir que els polítics nacionals assumissin com a pròpies les reivindicacions dels drets civils i la igualtat de vot. El 1965, el Congrés va aprovar, i el president Johnson va signar, la Llei que protegia el dret de vot dels negres estatunidencs, centrant-se, sobretot a garantir-lo en aquells estats en els quals la supressió del vot era històrica. Han passat els anys i les noves generacions de votants negres —i hispans— tornen a veure amenaçat el seu dret de vot per les maniobres dels trumpistes de limitar-lo a diversos estats de la unió. Moses ha mort i els EUA van pel camí de retrocedir gairebé a les limitacions electorals i socials de fa seixanta anys. Fidel a la seva flegma d’home tranquil, Moses va declarar a The New York Times amb motiu de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis que no tenia molt clar cap a on es dirigia el país: «Pot anar enrere tan de pressa com pot fer un salt endavant». Ell ha estat un activista incansable que tothom identificava com el Martin Luther King de Mississipí.

Aquí podeu llegir el discurs que va pronunciar a la Universitat de Stanford, Palo Alto, Califòrnia, el 24 d’abril de 1964: «Speech on Freedom Summer at Stanford University»

Vox! Vox!

Publicat el per
Respon

Xavier Diez (@herodot10)

Els tipus de pneumàtics es distingeixen per colors: els vermells son tous, els grocs mitjans I els blancs durs

Em declaro fan de la Fórmula 1. Potser podria semblar una activitat avorrida, tenint en compte l’escàs nombre d’avançaments, certa previsibilitat, escassos moments espectaculars i estrelles de motor tendents a un egocentrisme sobreactuat. Res més lluny de la veritat. Parlem d’un esport d’equip (desenes de mecànics, enginyers, comunicadors, entrenadors pràcticament anònims) en què l’estratègia ho és tot, i l’atzar, l’excepció. L’elecció de pneumàtics, la tria de les aturades, encara que també la improvisació en funció de les condicions de la cursa són decisives per continuar endavant i classificar-se en una bona posició quan cau la bandera a quadres. Ara bé, en un espectacle tan tecnificat, la comunicació és essencial. En l’automobilisme actual, els enginyers van rebent els paràmetres en directe del vehicle, mentre que el pilot va comentant les seves sensacions, volta rere volta. Quan alguna cosa sembla que no rutlla, quan els pneumàtics ja no donen més de sí, quan quelcom fa pensar el director de curs que el monoplaça poc acabar amb el motor incendiat o estavellat contra les tanques, fa la seva crida urgent: Box!, Box!, per tal que el pilot faci la parada, i l’equip col·loqui rodes noves, toves, mitjanes o dures en funció de l’evolució de la cursa i la necessitat.

Aquesta mena de crit de guerra de la Fórmula 1 és un homòfon del “Vox!, Vox!, que les elits postfranquistes d’aquest país han invocat per mantenir l’statu quo. Després de virolles, clavades de frens i passejades per l’herba de la dreta espanyola, exhaurides les gomes mitjanes del PP, trinxades les semi-toves de Cs, sembla que ha arribat el moment de calçar-ne les ultradures, en la forma de la ultradreta descarada i descarnada que prové directament del búnquer franquista. En altres paraules, la metàfora del dia proposa que l’equip complex, compost per alts funcionaris, poder judicial, poder econòmic, poder mediàtic, poder policial i militar, fa servir els diversos partits polítics —els pneumàtics— canviant-los sense recances per mantenir-se al capdavant de la classificació.

És obvi que, des que la cursa de la Transició es va iniciar, aquella que disposava amb tots els aliats i complicitats dels organitzadors, han succeït moltes coses, i els hereus del règim del 39 han mantingut el control tot el temps. L’escuderia franquista, tanmateix, a partir de finals de segle passat havia vist com els rivals se li anaven acostant: la pressió de l’aznarisme, la fi de l’impuls modernitzador dels vuitanta-noranta, la demanda social de memòria històrica, l’expansió de l’independentisme i el qüestionament de la impunitat de la dictadura, els canvis socials els havien fet perdre terreny. La degradació de les gomes mitges (PP) pels casos de corrupció havia llastat l’evolució, i esdeveniments com la crisi de 2008 i l’emergència de certa esquerra amb capacitat de qüestionar l’statu quo, havia dut a canviar l’estratègia buscant gomes toves —Ciudadanos— que va representar un fiasco i que no va permetre durar massa voltes. Ara, l’estratègia passa per la versió dura, una ultradreta que, com veurem més endavant, si bé persegueix els mateixos objectius de l’aznarisme, té els seus matisos.

Com han demostrat els treballs de Xavier Casals, la ultradreta havia intentat articular-se al llarg de dècades sense gaire èxit. Una vegada va fracassar el falangisme en les seves variades escissions, sense massa èxit. Tothom sabia que Alianza Popular, primer, i a partir de finals dels vuitanta, amb la refundació, el PP després, va esdevenir el gran dipositari de la dreta espanyola, que com totes les dretes del món, conté elements heterogenis, no sempre massa compatibles entre sí, on hi coincidien liberals —sí és que hi ha liberals a Espanya—, conservadors, tradicionalistes, catòlics, neoliberals, i per descomptat, franquistes. Sovint aquestes fronteres eren més aparents —i poroses— que reals, tanmateix, amb capacitat d’acumular un gran poder econòmic, polític, institucional, local, mediàtic, fins i tot cultural, el PP va gaudir de gran èxit entre bona part de la societat espanyola, i de manera ben transversal. I només aquest èxit —i els beneficis que podia comportar la repartidora de poder que representen els partits polítics— el mantenien unit 

La incompetència i escassa moralitat de personatges com Aznar i Rajoy, primer, i la resurrecció dels problemes eterns de l’estat —absència de cohesió territorial, fragilitat econòmica, feble sentit de llibertat política, diferències socials, batalles culturals,…— va acabar passant factura. Al final, el PP va acabar esdevenint un entramat de clientelisme que, en un país on les connexions personals supleixen esforç, treball i imaginació, va traduir-se en una corrupció de nivell “Champions”, cosa que va alertar la pròpia Unió Europea —a qui Espanya va cedir sobirania a canvi de fons europeus i possibilitats de salvació financera que compensés els excessos— i el PP va quedar trinxat.

És aquí on Vox, com a enèsima mutació de múltiples intents d’articulació de l’extrema dreta, apareix. El gruix búnquer franquista s’havia amagat durant moltes dècades als soterranis del carrer Gènova. Emergia, de tant en tant, en declaracions de polítics en actiu, en el nomenclàtor d’ajuntaments franquistes, o en l’oposició tancada a qualsevol cessió en matèria de memòria històrica. Vox, com passa també amb una ultradreta emergent arreu del món, i no només parlem d’Europa i els Estats Units, sorgeix com a marca pròpia, i com ja succeïa amb el propi franquisme, constitueix una heterogènia barreja de tradicionalisme, conservadorisme, catolicisme, amb el neoliberalisme neoimperial revelat des dels informes de la FAES —amb Aznar com a peculiar guru o profeta—, amb aquest estrany neopaganisme de la ultradreta europea i nord-americana, el supremacisme blanc, la croada anti-impostos i anti-estat (amb les receptes dictades per Steve Bannon) i residus del neoconservadorisme del Project for The New American Century de Kristoll i altra fauna que sobreviu encara a dins el trumpisme. Tot plegat, amb la poció màgica, capaç d’aglutinar elements tan incompatibles com aquests, mitjançant el nacionalisme espanyol de matriu castellanista –que havia tingut com a teòrics a José Antonio Primo de Rivera o Onésimo Redondo–. És així com s’assoleix, potser de manera inequívoca i oberta, un projecte reaccionari per a Espanya, sense la necessitat d’aparentar centrisme “democràtic” com havia tractat de fer l’altre Rivera, l’Albert, amb el projecte fallit de Ciudadanos.

Vox es queixa quan el titllen de feixista. I potser no els falta raó, perquè les comparacions històriques amb el feixisme històric són sempre inexactes i poden a induir a errors en l’anàlisi. El context actual és massa diferent que el de fa cent anys. Ara bé, cal entendre quins són els seus objectius per comprendre les seves estratègies. L’objectiu és acabar amb la democràcia com a sistema polític i reemplaçar-lo per mecanismes de decisió per part d’unes estretes elits en una estructura vertical descendent.  Perquè ho puguem entendre, seria aplicar el sistema d’una empresa en què serien els directius els qui imposarien les regles als treballadors i als clients sense altra alternativa que callar, i amb la repressió com a principal eina de gestió. És per això que, per aconseguir-ho, s’han decidit a dinamitar les institucions democràtiques i a erosionar la cultura participativa o el pacte i la negociació. Per això, ja veiem què fan: degradar la conversa política trencant amb totes les convencions pròpies de les institucions: des de l’amenaça, la provocació, la intimidació, l’espectacle en parlaments, ajuntaments,… fins a la querella intimidatòria contra els oponents polítics -amb l’intestimable suport d’una judicatura on hi ha tants infiltrats com entre la policia–. Paral·lelament, fan servir el carrer com a camp de batalla per disputar l’hegemonia a les esquerres, o tracten d’esberlar completament qualsevol discussió sobre temes controvertits —el pin parental, més o menys ve a dir, que s’ha acabat la discussió—. La provocació, l’exhibició de violència verbal —i més enllà— té a veure amb tot això. La crispació, posada en marxa a la mínima oportunitat, i certa propaganda ofensiva, busquen desestabilitzar l’adversari i fer creure al creixent contingent dels perdedors de la globalització que el sistema actual no funciona. Res d’això està inventat. És el que ha fet tradicionalment el feixisme: acabar amb la democràcia a còpia de joc brut, violència, seducció i oportunisme. Les gomes dures de les elits no dubten a trepitjar els adversaris i els principis propis i aliens.

En tot aquest lamentable procés, unes ingènues esquerres hi estan col·laborant de manera involuntària. Cauen de quatre potes en les seves provocacions. Els sectarismes propis i els debats incomprensibles sobre els matisos dels matisos dels gèneres, i la tendència suïcida a la folklorització contribueixen a aquesta falta d’estratègia a l’hora de combatre el mal. A tot això, i com bé ens recordava la periodista Alba Sidera referint-se al neofeixisme italià, es tendeix a banalitzar una ultradreta que, contràriament al que insisteixen les xarxes, no és composta per indocumentats, sinó que en molts casos, compten amb persones intel·ligents i de gran astúcia política. No està de més recordar que Goebbles era un acadèmic brillant, que entre els planificadors de l’holocaust, a la Conferència de Wannsee de 1942 la majoria tenien un doctorat, i que fins i tot els fundadors de la Falange Espanyola eren joves brillants universitaris.

Efectivament, les elits espanyoles han decidit posar les gomes dures de Vox per a la resta de la cursa. S’acosten moments molt complicats en què, un cop passi la pandèmia i es pugui valorar la magnitud de la tragèdia de la destrucció econòmica i social del país, es comenci a veure l’impacte d’una quarta revolució industrial que, en les latituds hispàniques, pot significar una situació d’empobriment generalitzat prou perillós. És per això que s’està apostant per una destrucció de la democràcia, per tal de lligar de peus i mans la ciutadania, i propiciar, més aviat, que la violència es canalitzi contra immigrants i dissidents diversos. Tot plegat, amb un nacionalisme agressiu com a element aglutinador. Ara bé, l’aposta és arriscada. Els pneumàtics durs poden perdre adherència amb facilitat i els demòcrates hauríem de fer servir estratègies intel·ligents per propiciar que perdin el control per estavellar-se contra les tanques del circuit.

Aquest article va ser publicat pel membre del nostre grup de recerca Xavier Diez a la Revista Mirall, 13/04/2021

Salvem la Casa Vallmanya

Publicat el per
Respon
Casa Vallmanya

El proper 11 d’abril, malgrat el confinament comarcal, tindrà lloc l’acte de #SalvemCasaVallmanya​ per salvaguardar la casa de la família del president Macià d’Alcarràs. Bicicletada a les 10h, a les 12h parlaments i lectura del manifest, i a les 13h cadena humana. Per més informació seguiu el compte de Twitter: @SalvemCalMacia. Per aherir-se al matifest, cliqueu aquí.