Arxiu de la categoria: Internacionalització

El projecte de recerca del romànic de Puig i Cadafalch i la seva internacionalització (1906-1935)                                                                                                                        

Publicat el per
Respon

Eduard Riu-Barrera. Arqueòleg i historiador. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Taula rodona sobre Puig i Cadafalch i la internacionalització. D’esquerra a dreta: contribucions Lucila Mallart, Xavier Barral, Manuel Manonelles, Eduard Riu-Barrera i Albert Balcells.

L’estudi del romànic en Puig i Cadafalch va transitar d’una qüestió local, regional, a un afer europeu, en tant que a les seves mans va esdevenir una temàtica continental i una recerca transnacional. En les seves mans va esdevenir una forma més de projectar passat i present de Catalunya, la seva arquitectura altmedieval i la seva recerca contemporània, i segons bella fórmula emprada per ell mateix, fer-lo “apta [el país] per a col·laborar en la vida universal”.

Per començar cal advertir que el seu estudi del romànic no fou una reclosa recreació erudita, una arqueologia patriòtica, “romàntica” en el sentit equívoc però usual del terme, ni una dedicació que el mostraria aliè als debats culturals del seu temps, tot el contrari. La recerca sobre el romànic fou en Puig i Cadafalch una forma de contribuir des de l’historicisme a entendre els mecanismes endògens de la creació artística, també arquitectònica, i de l’adaptació d’aquesta a la successió de formes històriques. Es tractava, per tant, de l’exploració d’una via que es podria dir arqueològica per a desentrellar la debatuda qüestió sobre la formulació arquitectònica que havia de servir els nous temps, encetada durant el segle XIX i agusada a l’entrada del Nou-cents.

Per això mateix el marc temporal de l’estudi no fou mai l’exclusivament medieval, sinó que l’espectre temporal fou en realitat la llarga durada històrica, des de les creacions romanes a les generadores del gòtic, és a dir les produccions de més d’una dotzena de segles. Fou així perquè tenia per objectiu entendre el canvi i la transformació, no descriure l’estabilitat i la perfecció d’un episodi estilístic, sinó la conformació dels successius llenguatges com a evolució i combinació dinàmica entre forma i mecànica, entre racionalitat estructural i llenguatge ornamental.

Així doncs, Puig i Cadafalch per més que es digui, no fou un estudiós regional del romànic, ni molt menys l’inventor d’un “romànic català” idiosincràtic com tota una línia d’historiografia desinformada o manipuladora li atribueix. Si bé és cert que aquest fou el seu punt de partença —o d’un de molt pròxim—, progressivament va escalar estadis fins a fer-ne tota una altra cosa. Es convertí en una recerca de temàtica i geografia estesa per amplis espais de l’Europa central i occidental, amb derivacions fins a l’òrbita bizantina, que progressivament deixava enrere la caracterització del particularisme per a explorar corrents artístics continentals. Tot plegat en un gran projecte que combinava objectius diversos, polítics i culturals, entre els quals dos de molt destacats i entrelligats.

Per una banda, perseguia sortir del marc provincià del saber vuitcentista sobre l’art romànic hispànic i integrar les produccions catalanes a corrents o escoles d’ampli abast europeu on aviat i sàviament va portar-lo la seva recerca a partir del reconeixement de l’obra dita llombarda. Un enfocament que li permetia afranquir-se de l’estat nació contemporani i a partir del reconeixement monumental formular pertinences a alternatives regions culturals, a les que atribuïa arrelaments històrics transcendents a les contingències polítiques modernes.

Per altre costat, entenia la recerca històrica i arqueològica com una forma d’exercici de la sobirania cultural amb la qual buscava equiparar-se a la dels països avançats, especialment a través de la plataforma de l’IEC de la que era creador i orientador. Aspirava a participar en igualtat de condicions del concert acadèmic i científic global i demostrar la capacitat local d’estudiar fenòmens generals. És a dir, buscava superar la constricció a l’estudi de la mateixa particularitat que ve imposada per l’ordenament jeràrquic i territorial del saber que, a manera de divisió internacional del treball científic, el segrega entre alts centres capacitats per a la producció de la síntesi i la generalització, i perifèries limitades a l’arreplec documental i el repàs regional. Una ferrenya ordenació que avui es manté i accepta també interiorment dins del marc acadèmic i universitari espanyol, en un manifest retrocés de les posicions assolides per Puig i Cadafalch i el seu entorn cultural abans de 1939. Un èxit més del projecte nacional de la dictadura que ha estat continuat en el present cultural autonòmic.

Com molt bé han mostrat els sempre suggestius estudis de Ramon Graus Rovira, durant la primera dècada dels Nou-cents Puig i Cadafalch va perdre la confiança renovadora en l’anomenada “construcció catalana” (dita tradicional, però que no en tenia res) basada en l’ús del maó. Llavors va adoptar sense escarafalls els recursos de l’edificació moderna occidental de formigó i ferro. Gairebé simultàniament també va abandonar el llenguatge de “la nova escola catalana” o Modernisme de la qual s’havia mostrat entusiasta partícip i portaveu, per fer un viratge radical cap a les expressions classicistes i el “City beatifull moviment” nord-americà. Un canvi d’orientació que en bona part pot explicar-se per la voluntat d’actualització permanent de la seva obra, per no desvincular-se dels corrents internacionals post fi de segle i que aleshores convivien amb el naixent moviment modern. Un gir que amb visió potser massa interna és atribuït tan sols a l’influx estètic de Noucentisme.

Just per aquell mateix temps, entre la primera i segona dècada del segle XX, simultàniament als grans canvis enunciats, també la seva recerca històrica de l’arquitectura va experimentar una transformació profunda per la concreció temàtica i l’extensió territorial. Gradualment, va deixar l’escala local, regional i el to idiosincràtic per adquirir una extensió geogràfica continental i un abast transnacional, orientada vers l’origen i desenvolupament de l’arquitectura romànica a l’Europa occidental. Aquest projecte investigador profundament renovat el va poder desenvolupar de forma desigual i sincopada, segons li deixaren les batzegades de la política i el govern, durant tres dècades, aproximadament, entre els anys 1906-1935. Interromput per l’exili que l’obligaren els fets revolucionaris immediats a l’esclat de la guerra, va quedar estroncat definitivament en ser proscrit professionalment i acadèmica pel nou règim dictatorial espanyol, i en conseqüència impedir-li desenvolupar una recerca de projecció i reconeixement internacional. Tot plegat una conseqüència més del programa de liquidació de l’acció cultural catalana emprés el 1939.

La realitat és que en la trentena d’anys en què va poder desplegar la recerca sobre el romànic continental, aquesta va assolir molt notable fortuna i transcendència en el camp de la història de l’art, resultat d’una combinació entre alt rigor arqueològic del treball i estratègica difusió entre els cercles eminents de la disciplina, europeus i nord-americans. Val a dir que es tracta d’un èxit excepcional i remarcable perquè si bé va sorgir del dinàmic medi cultural català del tombant dels segles XIX-XX, no es pot ignorar que aquest patia del fort desavantatge d’ubicar-se en una posició globalment prou secundària o perifèrica, intel·lectual i política. Així era no només per trobar-se subordinat i sotmès a l’hostilitat de l’estat nació espanyol, sinó perquè aquest darrer també tenia una posició subalterna o marginal dins l’ordre del saber i el concert de les nacions cultes.

Ben conscient com era d’aquest estat de coses va esforçar-se per superar-ne les constriccions en el mateix camp de la recerca d’art i arqueologia. L’impuls del seu estudi i la renovació de continguts i concepcions, l’equiparació disciplinar i la internacionalització, foren uns objectius programàtics de l’acció de Puig i Cadafalch, per bé que no només en aquest terreny, sinó que en totes aquelles empreses que va participar, en la cultura, la política i l’arquitectura.

En tant que format en una atmosfera impregnada d’historicisme i tardoromàntica, l’atenció envers les arquitectures antigues, especialment les medievals i en especial el seu procés formatiu des de la romanitat fou d’alt interès per a Puig i Cadafalch des dels anys d’estudiant i el 1888 va exposar-ne els primers resultats. En baixa intensitat els estudis sobre el romànic a Catalunya continuaren durant el seu període de creació arquitectònica que s’adscriu al Modernisme. No fou fins a l’entrada del Nou-cents quan adquiriren progressiva preponderància dins la seva densa i variada obra, a mesura que trencava o abandonava el llenguatge expressiu de la primera etapa per entrar en l’etapa classicista i constructivament modernitzada. Abans, en l’etapa inicial de l’estudi del romànic, aquest l’entenia com “un reflex de l’ànima del nostre poble, l’ànima de la nostra nació catalana, [es tractava de] l’art format aquí, nascut en aquestes muntanyes del Pirineu, arrelat a aqueix terrer”, segons deixava dit en una important conferència sobre la matèria, dictada a l’Ateneu Barcelonès el 1896.

Però encara no uns deu anys després, el 1907 ja deia tota una altra cosa. En un breu assaig publicat al volum primer de la revista Estudis Universitaris Catalans afirmava estar “convençut que la història de la nostra arquitectura catalana és alguna cosa més que la història de les obres d’un art local sense altre interès que el de l’amor a les coses de la nació pròpia (…) Té un interès científic general l’estudi de les restes arquitectòniques que ens queden, un interès especial per a resoldre molts problemes de la història de l’arquitectura a Europa, que els problemes universals han passat també en aquest racó de la nostra terra. Cal dir, per a la clara exposició d’aqueixa doctrina, que la geografia de les qüestions científiques històriques no és la geografia política actual”.   

Si, per una banda, l’expansió territorial de recerca arqueològica li reforçava les conviccions respecte de la imposició de l’estat nació modern sobre les considerades formacions nacionals històriques, també li facilitava la imbricació europeista de la producció artística catalana i la seva contextualització fora del sempitern uniformisme hispànic. L’exploració de la connexió internacional de la producció romànica catalana des del segle XI va encetar-lo arran de la identificació de l’influx anomenat convencionalment llombard. Si bé de principi va entendre’l com la mera adaptació d’un formalisme nord-italià sobre la producció local, gradualment passaria a considerar-lo un llenguatge arquitectònic autònom i unificador d’àmplies regions de l’occident europeu, pràcticament sense connotacions regionals. Estès a l’entrada de l’onzena centúria, representaria la ruptura estètica definitiva amb l’antiguitat i la formulació primera d’una plàstica europea pròpia. Per a denominar-lo va despullar-lo de la convencional càrrega ètnica i territorial que la qualificava llombarda arrossegava i va passar anomenar-lo primer romànic. Aquesta just constitueix la creació intel·lectual més gran de Puig i Cadafalch, donada l’acceptació, difusió debat que ha generat i encara produeix en el terreny de la història de l’art alt-medieval occidental.      

Les primeres formulacions les va exposar el 1906 al Congrés Arqueològic de França, conscient de la transcendència internacional de les seves observacions, segurament nascudes en el curs que sobre història de l’art català dictava d’ençà de l’any anterior als Estudis Universitaris Catalans. De la compilació d’aquestes lliçons va sorgir el 1907 l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya, de molta més ambició temporal i temàtica que el restrictiu títol anuncia i que es va publicar entre 1909 i 1918. La reflexió respecte a l’influx llombard i la formació d’un primer romànic s’hi prefigurava al segon volum de 1911 i donava motiu a una intervenció al Congrés d’Història de l’Art de Roma el 1912.

Anys abans de ser apartat per Puig i Cadafalch que desconfiava profundament dels seus valors intel·lectuals i decantar-se per l’espanyolitat més conservadora, Eugeni d’Ors glossava encara amb entusiasme personatge i obra. En tant que agut observador dels moviments culturals del país, en la ressenya al segon volum dedicat al segle XI de L’arquitectura romànica a Catalunya mostrava haver copsat la nova dimensió de la recerca i n’elogiava la perspectiva transnacional. Considerava que els “vells monuments” tenien amb ell “un historiaire amb ciència moderna (…) un home del qual encara no s’ha dit tot el valor, ni potser hi ha entre nosaltres qui el sàpiga dir-lo (…) Ell inscriu i situa els problemes locals d’aquí [de la història artística] entre els grans problemes universals. Ningú més europeu que aquest regionalista”. Tot seguit asseverava que l’estudi del romànic “més atractiu encara per la seva obscuritat, deliciosament emocionant a l’home modern” suscitava un seguit de problemes que es ”col·loquen en el primer rengle entre els que avui més exciten l’ardor sagrat dels erudits el món. De la solució d’ells, quantes idees generals estan pendents! Tot el que es refereix a la història de l’art entre el segle IX i el XI és sempre, per definició, un problema europeu” [1]

Un problema europeu, aquesta era efectivament la dimensió acordada al seu estudi i així ho expressava el 1920 en la petita monografia de la col·lecció Minerva titulada L’arquitectura romànica a Catalunya, en què la menor rigidesa erudita exigida al medi divulgatiu li permetia expressar el seu pensament clarament i categòrica. Hi asseverava que: “L’estudi de l’infantament de l’arquitectura romànica té per a nosaltres pobles de l’Europa d’Occident, un interès fonamental, perquè és l’art engendrat per primera vegada per nosaltres (l’art romà l’entenc sempre com una derivació de l’hel·lenisme i per tant oriental), os dels nostres ossos i sang de la nostra sang (…) És l’arquitectura romànica, fins a cert punt, una derivació del mètode de construir romà, no una evolució d’ell com els llenguatges neollatins ho foren del llatí rústec, sinó una creació sota el pes d’aquell grandiós antecedent”. Aquesta idea, sorgida de l’exercici contextual de l’obra romànica catalana i llavors encara novella seria aprofundida i exposada acadèmicament a cavall dels anys 1920-1930 amb gran succés.

Primer la Gran Guerra i seguidament les responsabilitats de govern entre 1917-1923 interromperen la recerca i la projecció internacional, que va reprendre amb profunda dedicació d’ençà de 1924 amb un seguit de viatges de reconeixement monumental i treball investigador en centres d’estudi d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Països Baixos i Suïssa. A més de la participació en trobades internacionals com les especialment rellevants dedicades a estudis bizantins a l’Europa oriental, en els anys següents va impartir lliçons sobre el primer romànic a la universitat de la Sorbona —de la que fou nomenat doctor honoris causa el 1933—, i també a la Universitat de Harvard i al Museu Metropolità de Nova York entre 1925-1926. De les lliçons parisenques va ser editat el 1928 el volum Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux Xe et XIe sièclesamb el qual preparava la seva obra cimera que seria la magna monografia La geografia i orígens el primer art romànic, publicada el 1931 per l’IEC i que traduïda al francès fou estampada a París el 1935.  Aquest treball de gran alè i abast europeu va ratificar la seva projecció internacional i ha estat motiu del llarg reconeixement i profund influx dins l’estudi de l’art medieval continental. Tot plegat també resultat del plantejament polític d’una estratègia de projecció cultural sobiranista, totalment autònoma de l’aparell acadèmic espanyol, destinada a superar-ne la limitació provinciana i assolir la plena internacionalització mitjançant la participació directa dins l’òrbita cultural francesa, aleshores dominadora o d’alt influx en els camps del saber històric i arqueològic.

[1] Xenius “L’arquitectura romànica a Catalunya” La Veu de Catalunya, 17 de gener del 1913 ed. vespre. p. 1. Reproduïda a E d’Ors Glosari 1912 – 1913 – 1914 amb la sèrie “flos sophorum” (ed. X. Pla), Quaderns Crema Barcelona 2005 p. 417-421.

Cartografiar la vida dels escriptors

Publicat el per
1

Oriol Izquierdo (@oriolil)

Espais escrits

La representació cartogràfica i digital de les expressions literàries és cada vegada més comú entre els impulsors de les humanitats digitals. El 2006 va néixer el Mapa Literari Català. Ara, l’associació Espais Escrits rellança l’MLC amb el qual s’ofereix la possibilitat de recórrer 84 rutes literàries, tant virtuals com practicables, que ens transporten a 2450 espais escrits per 103 autors. Aquest mapamundi reivindica el vincle entre escriptor, territori i llengua. 

Hi ha tres veritats absolutes de l’experiència literària que encara que puguin semblar contraposades no ho són, sinó que es complementen. La primera diu que l’obra literària és autònoma, o sigui que diu a cada lector el que cada lector és capaç de fer-li dir, sense cap altra intervenció que l’acte de la lectura. Segons la segona, l’autor d’un text sempre s’hi mostra ell mateix, encara que tingui la pretensió d’amagar-se’n o d’amagar-s’hi. I la tercera veritat és que tot autor escriu la seva obra en un espai i un temps concrets. El Mapa Literari Català d’Espais Escrits posa la segona i la tercera d’aquestes veritats literalment sobre el planisferi, i ens repta a posar en pràctica l’altra veritat, la primera, una vegada i una altra. I ho dic per experiència.

Perquè he tingut la sort, per no dir-ne el privilegi, d’haver rebut l‘encàrrec d’incorporar alguns autors a aquest Mapa. Cosa que m’ha obligat a cartografiar-ne la vida, és a dir que n’he hagut de rellegir els textos des de les coordenades geogràfiques concretes tot resseguint-hi la biografia dels escriptors.

Que com es fa, això? Per assajar de sortir-me’n he començat cada vegada per escollir deu o dotze indrets relacionats amb moments significatius de la vida de cadascun dels autors i els he mirat de connectar amb textos concrets. I, alhora, en cada cas, he intentat aconseguir, amb el conjunt, no només un trajecte biogràfic sinó també, tant com ha estat possible, una antologia mínima de l’obra i una síntesi del seu sentit general.

En algun cas l’autor ho posava, aparentment si més no, prou fàcil. L’obra literària de Teresa Pàmies, per exemple, té un caire principalment autobiogràfic, fins i tot quan escriu ficció, i ho és tant que gairebé permet de pressuposar la relació entre vida i obra, entre una o altra anècdota biogràfica i tots i cadascun dels textos. Es podria dir, exagerant ben poc, que tots els escrits de la Pàmies es poden ubicar en un punt concret del mapa relacionat amb la seva biografia. Aleshores la qüestió va ser saber ser prou selectiu per reduir-ne la trajectòria vital i literària a només una desena de punts, i triar-los intentant un equilibri insegur entre les obres més conegudes i els textos menys previsibles.

Una cosa semblant podria explicar dels casos de Sagarra, de Riba o de Carner, però em fixaré en una altre aspecte que aquests tres autors comparteixen. N’hi hauria hagut prou de pouar en la seva poesia per omplir el mapa de referències de tots ells, però tots tres van ser molt més que poetes: traductors, narradors, assagistes, polemistes, agents actius de la cultura del seu temps… La selecció de textos, en aquests casos, pretén tenir un cert to antològic, representatiu si voleu de la riquesa i la complexitat de cadascuna de les figures. I ho fa jugant sempre, com hem dit en el cas de Teresa Pàmies, mirant de combinar els textos més coneguts i que no hi podien faltar amb d’altres d’ocults i tot. Això comporta, a més, que la selecció sigui en cada cas, forçosament, una entre tantes altres de possibles. I és que el Mapa Literari Català, ni que idealment volguéssim imaginar-lo exhaustiu, és per força sempre parcial, sempre obert, sempre ampliable.

Tot un altre repte és el que presentava una poeta com Montserrat Abelló. Abelló escriu una poesia despullada de tota anècdota: una de les seves característiques més constants és l’exercici d’estitlització amb què va llimant de les paraules gairebé tota referencialitat concreta, biogràfica, històrica. Amb ben poques excepcions, com ara el poema sobre el retorn de l’exili o els que dedica al pare i a la mare. Doncs, fins i tot en el cas de Montserrat Abelló, l’obra llegida des del mapa permet traçar, ni que de vegades sigui amb certa generositat per part del lector, les connexions que calen per cartografiar-la també.

I això deu ser perquè, molt probablement, aquelles tres veritats a què em referia al principi no coneixen, si fos possible dir-ho, cap excepció.

Oriol Izquierdo és escriptor i professor de Llengua i Història de la Literatura a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la URL.

Neix la Internacional Progressista

Publicat el per
Respon

Des que el 1864 es va crear l’Associació Internacional de Treballadors, la voluntat d’agrupar-se internacionalment ha estat constant. El 1889 diversos partits socialistes i socialdemòcrates van crear la II Internacional, de la qual el 1919 se’n despendria la III Internacional, a cavall de la Revolució d’Octubre. La dissidència trotskista va fundar la IV Internacional el 1938. Artistes i intel·lectuals també han promogut organitzacions internacional amb la intenció de canviar el món. El 1957, per exemple, es va crear la Internacional Situacionista, la intenció de la qual va quedar reflectida en el Rapport sur la construction de situations, redactat per Guy Debord. Ara un nodrid d’intel·lectuals, professors i artistes han fet una crida a organitzar la Internacional Progressista. Aquí presentem la traducció catalana (feta per Agustí Colomines) de l’article que el seu coordinador va publicar per presentar la iniciativa.

David Adler (@davidrkadler) – coordinador general de la Internacional Progressista

https://progressive.international/

Mai la solidaritat internacional no havia estat tan necessària i alhora tan absent. La crisi de la Covid-19 s’agreuja a tot arreu, colpejant amb més força els pobres del món. Mentrestant, el capitalisme de la catàstrofe s’expandeix, ja que els especuladors financers i les empreses transnacionals tracten de treure profit de la pandèmia. Rere seu s’hi amaguen les forces de l’extrema dreta, que exploten la crisi per imposar un programa d’intolerància i xenofòbia.

I no obstant això, en aquesta conjuntura històrica l’internacionalisme ha desaparegut de l’acció política.

La pandèmia ha posat al descobert els defectes fatals de la “hiperglobalizació”: el col·lapse de la producció arriba “just a temps” —quan la disminució de la capacitat de l’Estat és evident i el sector públic està erosionat per més de mig segle de privatitzacions—, i ha devastat les respostes nacionals a la crisi sanitària.

Tanmateix, l’anunci del qual tothom es fa ressò que l’Estat-nació torna, no posarà fi a la pandèmia ni impedirà que les seves conseqüències polítiques enforteixin la força de l’extrema dreta. Al capdavall, la majoria dels estats del món no tan sols no tenen els equips mèdics bàsics, sinó que tampoc no disposen dels diners necessaris per adquirir-los. Per a la gran majoria de la humanitat, l’internacionalisme no és un privilegi, sinó una necessitat bàsica. “La il·lusió més perillosa”, escriu Mike Davis, “és la nacionalista: que una depressió global pot ser evitada per una simple suma de respostes nacionals independents i descoordinades”.

“Només un front internacional comú pot igualar l’escala de les nostres crisis, recuperar les nostres institucions i derrotar un nacionalisme autoritari creixent”.

Per això, l’11 de maig del 2020 hem anunciat l’aparició de la Internacional Progressista, una iniciativa global amb la missió d’unir, organitzar i mobilitzar les forces progressistes de tots els mons.

El desembre del 2018, el Moviment per la Democràcia a Europa (DiEM25) i l’Institut Sanders van fer una crida oberta per formar un front comú en la lluita contra les forces agermanades del feixisme i del fonamentalisme del lliure mercat. “Ha arribat l’hora que els progressistes del món s’uneixin”, proclamava aquesta crida oberta. L’any següent a la crida es va viure una “Onada de Protesta Global”. De Delhi a París, de Santiago a Beirut, els ciutadans es van alçar per defensar la democràcia, exigir un nivell de vida decent i protegir el planeta per a les generacions futures.

Només un front internacional comú pot estar a l’altura de la magnitud de les nostres crisis i per empènyer per recuperar les institucions i derrotar un creixent nacionalisme autoritari.

El 2020 és l’any en què unim aquestes protestes disperses en una Internacional Progressista, de cara a reunir activistes i promotors, sindicats i associacions veïnals, partits polítics i moviments socials per construir una visió compartida de la democràcia, la solidaritat i la sostenibilitat. El llançament de maig dona vida a aquesta plataforma, i convida persones i organitzacions de tot el món a convertir-se en membres de la Internacional Progressista per construir plegats aquest moviment.

La Internacional Progressista compta amb el suport d’un Consell Provisional de més de 40 assessors, entre els quals destaquen Katrín Jakobsdóttir, Fernando Haddad, Aruna Roy, Noam Chomsky, Vanessa Nakate, Vijay Prashad, Carola Rackete, Yanis Varoufakis, Elizabeth Gómez Alcorta, Pierre Sané, Naomi Klein, Varshini Prakash i molts altres. El setembre d’enguany, el Consell es reunirà en la Cimera inaugural de la Internacional Progressista a Reykjavík (Islàndia), gràcies a les gestions de la primera ministra islandesa i del Moviment Verd d’Esquerra, amb l’objectiu d’analitzar els desafiaments del segle XXI i examinar les propostes dels membres de la Internacional Progressista per definir una estratègica compartida.

Mentrestant, les activitats de la iniciativa recolzen en tres pilars. El Moviment vol forjar una xarxa mundial d’activistes i emprenedors que puguin coordinar el treball superant les fronteres. El Pla convoca activistes, pensadors i professionals per desenvolupar un programa polític encaminat a assolir un ordre internacional progressista. La xarxa ofereix un servei de connexió per a les forces progressistes del món, associant-se amb publicacions d’arreu per fer accessibles a una audiència global les iniciatives de base. L’objectiu d’aquest tasca compartida és construir, a partir dels esforços del passat —i d’aprendre les lliçons tant dels èxits com dels fracassos—, una nova organització internacional.

A diferència de les anteriors internacionals, la Internacional Progressista no es limita a ser una mera organització o un mitjà de  lluita. Els partits polítics no tenen el monopoli de l’organització política, i una internacional del segle XXI ha de reflectir la diversitat d’associacions que existeixen avui. És per això que l’objectiu de la Internacional Progressista és reunir totes les forces progressistes —des dels sindicats i les organitzacions de veïns fins als moviments d’alliberament i les publicacions clandestines— per contribuir a bastir aquest front comú.

A diferència dels fòrums anteriors, la Internacional Progressista creu que les xarxes socials no són suficients per organitzar-se. De la mateixa manera que amb les anteriors internacionals van avançar les demandes d’una setmana laboral més curta i la fi del treball infantil, la Internacional Progressista pretén desenvolupar una visió política pragmàtica per transformar les institucions actuals.

A diferència dels moviments socials del passat, la Internacional Progressista es planteja construir una infraestructura duradora per fomentar l’internacionalisme. En comptes de dependre de campanyes i peticions temporals, la Internacional Progressista s’esforçarà per ser una institució permanent que pugui unir les forces progressistes i donar-los suport per construir un poder alternatiu a tot arreu.

Les ambicions d’aquesta iniciativa són indubtablement grans —tan grans com exigeix la crisi actual—. Però la Internacional Progressista només serà poderosa si obté el suport de la gent. Per recuperar el món després de la Covid-19, necessitarem un poderós moviment de forces progressistes. En conseqüència, uniu-vos a la Internacional Progressista i treballeu amb nosaltres per construir aquest front comú.

Crida publicada el 12 de maig de 2020

50 años del asesinato impune de BASSIRI

Publicat el per
Respon

Alberto Maestre Fuentes (GRENPoC)

El verano de 1970 representó para el pueblo saharaui el inicio oficial de su lucha por la independencia que, hasta el día de hoy, no ha culminado.

Sahara Ocidental Informação: Agosto 2011

Con la manifestación en El Aaiún el 17 de junio, los saharauis plantaban cara, sin ningún reparo, ante la autoridad colonial española.

No hay que decir que dicha reacción saharaui cogió por sorpresa a la potencia administradora.

“Sus” dóciles saharauis se atrevían a pedir, en la misma capital del territorio, una serie de demandas para mejorar, simplemente, su vida.

Hasta entonces, España había tratado a los saharauis como auténticos menores de edad, tal como más de una vez se reflejaba en el discurso oficialista e, incluso se podía ver sin pudor alguno, en las pancartas que portaban, los saharauis, en las manifestaciones convocadas por el entonces Gobierno del Sahara español.

El 17 de junio dejó claro de que los saharauis no podrían más con el status quo de la colonia, por lo que decidieron mostrarse tal como eran: Un pueblo unido que anhelaba, simplemente, libertad y no depender de nadie, nunca más.

La reacción española no pudo ser otra. Fuerza y represión.

La España de Franco, como cualquier otra dictadura, se sustentó en estos dos conceptos durante toda su existencia. Por lo tanto, no fue de extrañar que también lo hiciera con los saharauis, como así fue.

La legión española se presentó ante los manifestantes y sin dudarlo abrió fuego contra ellos. El resultado oficial fue dos muertos y numerosos heridos.

  • Pero eso solo fue el principio.
  • Lo más grave, si cabe, estaba por llegar.

En las horas siguientes a la disolución a tiros de la manifestación saharaui y en plena noche, se procedió a realizar una redada sin precedentes.

Así se procedió sistemáticamente al allanamiento de domicilios de saharauis, deteniendo a sospechosos de haber participado en la manifestación.

Buscaban a cualquiera, como locos, para arrancarles de sus hogares y llevarlos a prisión.

  • Pero, sobre todo, buscaban a los organizadores.
  • Y si hablamos de organizadores, hablamos de Bassiri.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Mohamed Sidi Brahim, conocido como Bassiri que había huido de Marruecos por defender públicamente que el Sahara Occidental era para los saharauis y, que los marroquíes no tenían ningún derecho histórico ni legal para reclamar su país.

Él y su organización promovían la libertad del pueblo saharaui pero desde la óptica de la no violencia.

No podrían tolerar que su país fuera repartido entre los países vecinos ni que estuviera mal organizado.

Así es como Bassiri pudo unir, por primera vez en la historia a los saharauis, sin importar la tribu a la que pertenecieran, con un objetivo común.

Sus ideas cuajaron rápidamente entre la población y cuyo máximo exponente fue la manifestación de El Aaiún.

Los españoles que sabían de las actividades de Bassiri y de su movimiento, no le dieron demasiada importancia, en un primer momento y no lo consideraron un peligro real para su poder.

Pero ésta confiada percepción comenzó a cambiar cuando las autoridades españolas fueron conscientes del alcance real del Movimiento de Bassiri.

Cuando les constó que había un gran número de saharauis afiliados al mismo y, lo más grave de todo, que un número importante provenían de las propias Tropas Nómadas del ejército español, es cuando fueron conscientes del peligro real y de la necesidad de actuar contra ellos.

A partir de ese momento, el gobierno español, intentará neutralizar y desmantelar al Movimiento de Liberación y para ello se estudiarán distintos métodos.

Así, según un informe realizado por la Delegación Gubernativa de la Región Norte de fecha 12 de junio de 1970, “Sobre el partido saharaui clandestino denominado Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro”, se indicaba el supuesto peligro que suponía dicho movimiento para los intereses españoles y se detallaban las directrices que deberían adoptarse para proceder a su desactivación.

Entre las medidas para conseguirlo, se mencionaban, tal como se indica en el informe, distintas alternativas.

Bassiri fundó el primer movimiento saharaui anti colonial, denominado “Organización Avanzada para la Liberación de Saguia El Hamra y Río de Oro” o Movimiento de Liberación, del cual fue su Secretario General.

Las medidas que proponían, partiendo de la base que el Gobierno español “no puede aceptar de ningún modo, la existencia de este partido”, podían ser, o bien, directas (mediante la fuerza) o indirectas (tendentes a desacreditar a la organización o a extinguirla por medios no oficiales).

Según el mismo informe se recomienda no utilizar las medidas directas, después de analizar las posibles consecuencias.

Además este informe, dejaba bien claro que una acción dirigida contra Bassiri, “no presentaba una gran dificultad en la práctica”, tal como se reconoce, y se sugería, contra él, “la posibilidad de detener, interrogar, sancionar, expulsarlo, etc”, lo cual sería positivo para intimidar a los restantes afiliados y provocar, de esa manera, la desaparición del movimiento.

Tal como se indicaba en el propio informe estudiado, se concluía que la desaparición de Bassiri sería, “lo más probable”, beneficioso para los intereses españoles.

  • Finalmente, Bassiri fue detenido esa misma noche en El Aaiun.
  • Fue llevado a la cárcel de la misma ciudad y oficialmente expulsado a Marruecos, semanas después de su detención.
  • Pero Bassiri nunca llegó a Marruecos.
  • Desapareció de la faz de la tierra. No se le volvió a ver.
  • España no dio ni ha dado, hasta le hecha de hoy, explicaciones sobre su muerte.

¿Murió como consecuencias de las torturas a que fue sometido durante los interrogatorios?; ¿Fue ejecutado?; ¿Quien lo ordenó, Madrid o directamente el Gobernador General del Sahara español?

  • Este año se cumplirá medio siglo de su “desaparición”.
  • España convirtió a Bassiri lo que es hoy para el pueblo saharaui, un héroe. Su primer héroe nacional.
  • Coincidiendo con este fatídico aniversario, sería hora que España hablara de este crimen de estado no resuelto.
  • Dudo que lo haga, no nos engañemos.

Mientras tanto, con motivo del 50 aniversario de su asesinato y, aprovechando el proyecto que hemos realizado entre 15 autores españoles y saharauis, sobre relatos, he tenido el honor de escribir el capítulo sobre Bassiri, en el cual, utilizando distinta documentación, he podido construir un relato creíble y veraz.

El libro lleva como título “Saharauidades” y el 31 de marzo último era la fecha escogida para su lanzamiento en Barcelona.

Debido a la situación existente en estos momentos, motivada por el Coronavirus, el lanzamiento, evidentemente, ha sido aplazado hasta que pase esta pandemia mundial.

Este libro será un nuevo instrumento más para visualizar el problema del Sahara Occidental y del asesinato, no resuelto, del líder Bassiri.

Publicado en Diario el Minuto, 07/04/2020

Del conflicte al compromís: lliçons sobre la creació d’un estat

Publicat el per
12

Carne Ross (@carneross), diplomàtic

© Reuters

No hi ha cap llibre que fixi les regles per arribar a la independència i les lliçons de la història són dures, escriu Carne Ross, fundador d’Independent Diplomat, un prestigiós grup d’assessoria diplomàtica amb seu a Nova York, Brussel·les i Ginebra. Aquest article fou publicat en anglès a The Independent, el 19 de juny, a manera de resposta a un polític independentista que va demanar-li consell.†

Fa uns dies, el líder d’un moviment que reclama un estat propi em va preguntar què calia fer per aconseguir-lo. No era una pregunta fàcil de respondre, evidentment. Però després d’haver participat en diverses lluites d’autodeterminació arreu del món, vaig transmetre-li el que n’he après. Les lliçons sobre l’autodeterminació —convertir-se en un estat—no s’extreuen a partir d’estudis acadèmics, de l’anàlisi jurídica o dels llibres… sinó d’una llarga experiència. La meva organització, Independent Diplomat, i jomateix hem assessorat dos dels últims tres països que s’han independitzat, Kosovo i el Sudan del Sud (el tercer a independitzar-se més recentment ha estat Montenegro). He assessorat els governs i els partits d’altres països que fins ara no han aconseguit l’objectiu d’independitzar-se: Palestina i Catalunya. He treballat o he parlat amb líders i activistes de Barcelona, Papua Occidental, Caixmir, Sàhara occidental i Somalilàndia i fins i tot del Tirol del Sud. De fet, he acudit al Consell de Seguretat de les NN.UU. en nom d’almenys cinc d’aquests moviments independentistes. Vaig treballar-hi com a diplomàtic britànic, i per això he viatjat en una cabina de primera classe, però també he rebut el tracte del bestiar i se m’hi ha barrat el pas.

Aquesta última circumstància em porta a exposar la primera lliçó, que és difícil d’assumir per als aspirants a tenir un estat. Els paons no voten per Nadal (o el dia d’Acció de Gràcies). El sistema internacional d’estats consolidats no està gens predisposat cap als nous estats. Potser això no sorprendrà gens. A molts estats, des del Níger fins a Espanya, els preocupa la possibilitat de trencar-se. Als governs i als governants no els agrada perdre poder. La gent pot sentir-se desconcertada per la perspectiva de la “secessió”, especialment si considera que afecta als seus drets.

Però no n’hi ha prou amb rebutjar els sentiments forts, un refús que massa sovint es tradueix en repressió.La decisió del govern britànic de permetre un referèndumsobre la independència escocesa va ser excepcional i sàvia.

Contrasta amb la resposta punitiva d’Espanya contra el nacionalisme català: alguns dels polítics que van organitzar una votació pacífica a Catalunya són a la presó. En tots els casos d’autodeterminació (potser amb l’excepció de Palestina), el sistema basat en l’estat consolidat era, de bon començament, hostil a la proposta. A Kosovoi al Sudan del Sud la predisposició inicial de les NN.UU, de la UE i d’altres organismes era negativa fins que va deixar de ser-ho (per bé que més tard canviessin de parer i Kosovo encara ara no sigui un estat membre les NN.UU.). En ambdós casos es va viure un procés diplomàtic dolorós i tortuós per arribar a una conclusió òbvia per a tota persona que hagués viscut sobre el terreny: els dos estats havien de néixer o la guerra estava assegurada.

A conseqüència d’aquesta hostilitat sistèmica dels estats consolidats, la segona lliçó és clara:no hi ha cap model per poder esdevenir un estat. No hi ha cap comitè ni cap reglament de les NN.UU. per examinar aquests casos. No hi ha cap lloc web per explicar com es fa. Cada cas és diferent. Al capdavall, un només s’independitza si estira del carro ell mateix. No us ho regalarà ningú, tot i que, en última instància, són altres estats els que us han de reconèixer com a estat (una paradoxa bàsica que és al cor del problema): les declaracions unilaterals d’independència serveixen de ben poc i sovint provoquen encara més resistència.

Com que el procés no està institucionalitzat, a la pràctica, i segurament també en la teoria, l’autodeterminació té molt poc a veure amb la llei —excepte en alguns casos estranys. Hi ha molts i voluminosos textos legals sobre els criteris per assolir la categoria d’estat: la convenció de Montevideo i d’altres. Però he constatat que aquests tractats són en gran part irrellevants i només serveixen com a eines per a l’anàlisi retrospectiva. L’opció de reconèixer un estat és sempre un acte polític dels altres estats. Els tribunals internacionals no prenen la decisió, encara que les seves resolucions puguin confirmar la necessitat d’una decisió (com ha fet la Cort Internacional de Justícia amb el cas del Sàhara Occidental). Els arguments legals poden reforçar les decisions polítiques, però no són mai el primer argument. Una vegada vam aconsellar al govern de Kosovo que no distribuís un document jurídic que avalava la demanda d’adquirir la condició d’estat. Per què ho vam fer? Perquè era molt feble. En canvi, el cas de Kosovo era políticament fort: la gran majoria de la població volia la independència i la província havia estat governada per separat des del 1999.

En un altre cas, més estrany, la llei sí que importava realment. Però no era el dret internacional. En el cas de Montenegro, Sèrbia i la resta del món va acceptar la celebració d’un referèndum d’independència, i la posterior separació, perquè Montenegro ja tenia l’estatus de república en la constitució de l’estat —de curta durada i que actualment ja no existeix— de la República Federal de Iugoslàvia, la qual derivava de la constitució de la federació comunista de Iugoslàvia redactada per Tito. Kosovo no havia gaudit d’aquest estatus constitucional, tot i que era part del país, i aquest va ser un dels arguments que Sèrbia va esgrimir per oposar-se a demanda kosovar d’independència, que era igualment legítima. Una conclusió necessària, la tercera lliçó: la llei no defineix i no hauria de definir la legitimitat.

“Es podria omplir una biblioteca amb les resolucions de les Nacions Unides que exigissin un estat palestí, i no obstant això Palestina no és independent

En quart lloc, i aquesta reflexió no agrada als moviments d’alliberament nacional: l’estat que més contribueix a l’autodeterminació és el que esteu deixant. Per a Catalunya, la feroç oposició de Madrid a qualsevol procés d’autodeterminació ha actuat de palanca, almenys de moment.

El principal obstacle per al reconeixement de Somalilàndia per part d’altres estats, que d’altra banda elogien l’estabilitat i la democràcia d’aquest país, rau a Mogadiscio. I no cal ser un expert en l’Orient Mitjà per copsar que el país al qual afecta més la lluita de Palestina per esdevenir un estat és, per descomptat, Israel (seguit de prop pels Estats Units).

En cinquè lloc, i aquest aspecte és més del grat dels moviments d’alliberament: no et rendeixis mai. Durant dècades, els estadistes i els anomenats experts van creure que Timor no s’independitzaria mai d’Indonèsia. Els líders de Timor Oriental, que quan no estaven empresonats eren a l’exili, es passejaven pels passadissos de les NN.UU. i d’altres organismes semblants i, en el millor dels casos, eren rebuts amb cortesia però amb indiferència (personalment he experimentat la mateixa sensació diverses vegades). No es van rendir mai. I avui Timor Oriental és independent. He conegut els valents líders de Papua Occidental, un indret que hauria de ser alliberat de la mateixa opressió que van suportar els timoresos orientals. Espero que un dia ho aconseguiran. Ells també han après aquesta lliçó. El Caixmir tampoc no renunciarà: la persistència de la seva lluita exigeix, com a mínim, ​​algun tipus de resolució. El problema no desapareixerà tot sol.

Sisè, els compromisos de la “comunitat internacional”, com ara el dret internacional, no comptem per a res. Podeu omplir una biblioteca sencera amb les resolucions de les Nacions Unides que exigeixen un estat palestí, inclosa la resolució 67/19 11317 de l’Assemblea General que va dotar Palestina d’una mena d’estatus especial a les NN.UU, i les ur-resolutions 242 i 338 amb les quals es va aprovar l’anomenada “solució” dels dos estats i, no obstant això, Palestina no és un estat independent.

Al Sàhara Occidental, el 1991 el Consell de Seguretat de les NN.UU. va acordar que s’havia de celebrar un referèndum d’autodeterminació i des de llavors s’ha repetit aquest compromís anualment —i de vegades semestralment. Es va organitzar una cara missió de les Nacions Unides que vetlla per aquest referèndum. La “comunitat internacional”, és a dir, els països poderosos que dirigeixen les NN.UU, coneguts com a P5, no han fet res per complir el compromís que havien adquirit. Moltes vegades, i sense cap mena de complaença, he advertit els amics palestins que és un gran error creure que pel fet que “ells” els hagin promès un estat propi, al final estaran a l’altura de les seves obligacions i els el concediran. No funciona així.

En setè lloc, en tots els casos recents d’autodeterminació problemàtica, els Estats Units han esdevingut cabdals. Kosovo i el Sudan del Sud es va independitzar perquè els EUA així van decidir-ho i van arrossegar la resta de la comunitat internacional a fer el mateix. Si els EUA decideixen que és el moment per a un estat palestí veritablement independent, tal com hauria de ser, llavors estic segur que això passarà. En aquest àmbit, el món multipolar encara no s’ha manifestat. Com si es tractés de plantejar una contraproposta a la independència de Kosovo, a la qual Moscou es va oposar formalment tot i acceptar-la en privat, Rússia va encoratjar la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Aquests dos candidats a esdevenir estats van ser reconeguts per cinc països, incloent-hi els sàtrapes russos, Veneçuela i Síria. Una altra qüestió és si els Estats Units suportaran l’actual descens de la seva influència com a potència determinant.

Finalment, la pitjor lliçó de totes.

Somalilàndia és una democràcia i un exemple d’estabilitat a la Banya d’Àfrica. Té plantejada una forta disputa legal per esdevenir estat, ja que argumenta que existia amb anterioritat a la creació de Somàlia. La població ha votat aclaparadorament per la independència. Des del 1991 ha exigit pacíficament que se l’acceptés com a estat independent (i de fet va ser-ho un cop després de la descolonització britànica). Somalilàndia no ha estat reconeguda per cap altre estat i ha d’aguantar la indignitat que la BBC l’anomeni “separatista”, com si fer-ho definís alguna cosa.

“Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo

El Front Polisario, que representa els pobles indígenes del Sàhara occidental ocupat, ha esmerçat gairebé 30 anys amb pacífics i a la vegada infructuosos esforços diplomàtics per exigir el compliment de la promesa feta per la comunitat internacional que es convocaria un referèndum d’autodeterminació. Durant tot aquest temps, el Polisario s’ha negat a reprendre la lluita armada per aconseguir l’alliberament, malgrat les múltiples provocacions, incloent-hi l’annexió irregular marroquí del territori sahrauí. Han demostrat tenir paciència i un profund compromís per trobar una resolució pacífica. Quin ha estat el resultat? No hi ha hagut referèndum i les possibilitats que se’n convoqui un són escasses. El Front Polisario i 175.000 refugiats expulsats pel Marroc el 1975 viuen als camps de refugiats del desert del Sàhara.

Un matí a Nova York, poc abans del referèndum sobre la independència del Sud del Sudan, conseqüència de l’acord d’alto el foc que va acabar amb la llarga i increïblement sagnant guerra civil sudanesa, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va celebrar el que es va denominar una reunió formal per aprovar la votació. Van assistir-hi personalitats influents com Hillary Clinton, llavors secretària d’Estat dels Estats Units, i el secretari general de les Nacions Unides. Jo també hi era amb un líder sudanès del Moviment d’Alliberament del Poble del Sudan (SPLM) que havia estat convidat a parlar en aquell fabulós fòrum. Per casualitat, aquell mateix dia, però a la tarda, el Consell de Seguretat s’havia de reunir privadament en les anomenades “consultes informals” per debatre, i no fer res, sobre el Sàhara occidental. El Front Polisario no va ser convidat a parlar-hi, sinó que es va haver d’esperar fora de la cambra privada amb el sudanesos. El líder de l’SPLM es va aturar i jo vaig fer les presentacions: es van trobar dos líders de l’alliberament nacional, ambdós exguerrillers, que exigien la independència. La primera pregunta que el representant sahrauí va fer al sud-sudanès atacava el moll de l’os: per què el sud del Sudan havia aconseguit un referèndum d’independència i ells no? El líder de l’SPLM no va dubtar gens i va respondre-li: perquè nosaltres vam deixar molt clar que si no ho aconseguíem tornaríem a la guerra l’endemà.

Tota una lliçó, que era la mateixa que havia après a Kosovo. El Consell de Seguretat de les NN.UU va rebutjar fer res sobre quin havia de ser l’estatus de Kosovo després que la intervenció de l’OTAN del 1999 acabés amb el control serbi de la província. Hi va haver moltes converses, però cap acció real per resoldre la qüestió de la independència que reclamava la població majoritària albanokosovar. El 2004, es van produir uns aldarulls mortals a Kosovo provocats, en part, per la forta frustració derivada de la manca de solucions. Hi van perdre la vida catorze persones. La província va caure en la violència. Diversos alts càrrecs dels EUA i de la UE van visitar la zona amb rostres de preocupació. Jo hi era (el govern britànic m’havia destinat a les NN.UU.) i els vaig dir: facin el possible per tal que s’independitzin o es tornaran a repetir els disturbis i seran més greus. Altres persones van dir el mateix. Cap dels països afectats no estaria disposat a admetre-ho, però va ser la violència allò que va desencadenar el procés que va acabar amb la declaració d’independència de Kosovo el 2008.

La lliçó no podia ser més clara, però tal vegada calgui explicar-la. Cal facilitar alguna mena de consens i de fòrum internacional per abordar les diverses demandes d’autodeterminació a tot el món i que són potencialment violentes. El traçat arbitrari de les fronteres a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica i a Àsia que han fet els ineptes i irresponsables funcionaris colonials ha provocat una gran quantitat de crisis d’autodeterminació encara no resoltes. El Caixmir, font de conflicte entre dos països amb armes nuclears, no és tan sols una qüestió d’interès local. Necessitem uns criteris acceptats per tothom per avaluar la legitimitat d’aquestes demandes, incloent-hi, per exemple, la protecció de les minories, la no interferència de poders externs i l’adhesió als principis democràtics (la no violència també pot ajudar-hi), i per això necessitem un espai per poder parlar-ne sensatament. No pot ser un tribunal, ja que aquestes disputes no es presten a un arbitratge legal. Són assumptes polítics que s’han de resoldre per mitjans polítics: negociació, negociació i més negociació.

Així doncs, aquest va ser el consell que vaig donar al líder independentista. S’ho va prendre bé, però amb preocupació, perquè no totes aquestes observacions eren ben rebudes. Tot i que viu envoltat de guerra, és un home de pau i raonable. No em va agradar haver-li de dir que l’amenaça de la guerra havia estat decisiva en els dos exemples d’autodeterminació “reeixida” en els qual he intervingut, però la veritat és que ha estat així. I en tots dos exemples, els estats resultants han esdevinguts problemàtics i, en el cas del Sudan del Sud, terriblement violent a conseqüència de les rivalitats locals. Aquest és un dels exemples que sovint s’exhibeix erròniament a nivell mundial per oposar-se a tots els que busquen nous estats. Però estic segur que ell, com jo, preferiria aconseguir-ho d’una altra manera. Li agradaria poder debatre la seva demanda d’autodeterminació d’una manera més sensata i, sobretot, pacífica.

[Traducció: Agustí Colomines] Article original en anglès: “From conflict to compromise: Lessons in creating a state”, publicat al diari londinenc The Independent, del 19 de juny de 2019. Es reprodueix amb el permís de l’autor: © Carne Ross

>Fotografies del Seminari "És possible dir Adéu a Espanya?"

Publicat el per
Respon

> Vista general del seminari

Sra. Dolors Genovès, Dra. Simona Škrabec, Dr. Carles Boix, Dra. Montserrat Guibernau, Dr. Edward Hugh i la Sra. Mònica Sabata
El Dr. Agustí Colomines i la Dra. Imma Tubella
Vista general, amb alguns dels assistents, com Miquel Calçada, Marçal Sintes o Sergi González.
Acte d’inauguració

Vegeu els comentaris que sobre l’acte han publicat el Dr. Ivan Serrano Balaguer i Marc Sanjaume.

>La internacionalització del catalanisme al primer terç del segle XX

Publicat el per
Respon

>

El darrer llibre de l’Editorial Afers, coeditat amb Publicacions de la Universitat de València, a la col·lecció “El món de les nacions” —que amb aquest lliurament arriba al número 15 i es consolida com una de les col·leccions més importants en català sobre el tema nacional i identitari— és l’estudi de Xosé Manoel Núñez Seixas, Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió nacional a Europa (1914-1936). Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, va tenir lloc una globalització de les aspiracions dels nacionalismes sense Estat. El catalanisme també va recollir molts dels debats teòrics que llavors es van desenvolupar a l’escena internacional, reformulant les seues aspiracions d’autogovern i revitalitzant-les, mirant enfora i inspirant-se en altres nacionalismes europeus. Després de la pau de Versalles del 1919, una bona part del catalanisme polític va adaptar a les circumstàncies de Catalunya el marc discursiu i teòric de les reivindicacions de les nacions sense estat en termes de «minoria nacional», susceptible d’ésser protegida pels tractats de minories de la Societat de Nacions. El catalanisme, i en particular la Lliga, va dur a terme una intensa activitat protodiplomàtica, que va portar alguns dels seus líders, com ara Joan Estelrich i Francesc Maspons i Anglasell, a jugar un paper de relleu al si del moviment europeu de les minories nacionals. Durant els anys de la Segona República espanyola, tanmateix, el moviment de les minories europees va esdevenir una opció atractiva només per als grups independentistes. Mentrestant, d’una banda, el catalanisme conservador privilegiava l’estratègia d’intervenir a la política exterior de l’Estat republicà, i, d’altra banda, començava a consolidar-se un discurs, sobretot al si d’Esquerra Republicana, que avançava la idea d’una «Europa de les nacions» per damunt dels Estats constituïts.Xosé Manoel Núñez Seixas (Ourense, Galícia, 1966) es va doctorar a l’Institut Universitari Europeu de Florència i és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Santiago de Compostel·la. S’ha especialitzat en l’estudi comparat dels nacionalismes ibèrics i europeus, així com també en estudis migratoris i la història cultural de la violència, i és autor d’una dotzena de llibres i nombrosos articles en revistes i volums col·lectius d’àmbit internacional. Entre les seues darreres obres, destaquen ¡Fuera el invasor! Nacionalismos y movilización bélica durante la guerra civil española, 1936-1939 (2006), l’edició de La construcción de la identidad regional en Europa y España (Ayer, 64, 2006), l’assaig Imperios de muerte: la guerra germano-soviética, 1941-1945 (2007), el volum col·lectiu, editat amb P. Cagiao, O exilio galego de 1936 (2006), i, juntament amb P. Cagiao, Galicia e o Río da Prata (2007). És membre del consell de redacció de les revistes Ayer, Historia del Presente i Estudios Migratorios Latinoamericanos, i membre del consell assessor de les revistes European History Quarterly, Segle XX. Revista Catalana d’Història i Historia Social. El llibre que ara edita Afers constitueix una part inèdita de la seua tesi doctoral i suposa una nova visió, qualitativa i quantitativa del catalanisme en l’àmbit internacional.

Miquel Rosselló