Congrés “La petja de la Mancomunitat de Catalunya”

manco

El Dr. Agustí Colomines, IP del GRENPoC i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, participarà el proper dijous 18 de desembre al congrés “1914-2014 – La petja de la Mancomunitat de Catalunya”. Ho farà amb el panell “La base del projecte de la Mancomunitat: l’obra educativa i cultural”. També participarà al congrés l’Aurora Madaula, col·laboradora del GRENPoC, amb el panell “Els recursos financers de la Mancomunitat. La política d’emprèstits”. Madaula i Colomines són coautors del llibre, “Pàtria i progrés – la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924“.

Podeu descarregar el programa del congrés fent clic aquí.

D’ençà els primers anys del segle XX, el catalanisme polític experimenta un fort arrelament social que es mantindrà inalterable fins l’arribada de la dictadura franquista. L’any 1911, la Lliga Regionalista, hegemònica entre la burgesia, es posa al capdavant d’una campanya de reivindicació de l’autogovern per a Catalunya, el primer després de la pèrdua de llibertats que va suposar el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V. Aquesta iniciativa va haver de superar molts entrebancs, però la manca de defalliment dels partits catalanistes, fent pinya per aquest objectiu comú al marge d’ideologies polítiques, va donar els seus fruits. Finalment, l’any 1904 es crea la Mancomunitat de Catalunya, una entitat administrativa d’abast regional conformada per les quatre diputacions provincials catalanes.

En el seu discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, que presidia també la Diputació de Barcelona, anuncia que, a partir d’aquest moment “Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual, que donarà una organització jurídica a la seva personalitat. I això sol ja és d’una transcendència extraordinària”. Tot i que la Mancomunitat no va disposar mai de poder polític, que les seves competències es van limitar a les que ja tenien reconegudes les diputacions catalanes i que els seus recursos econòmics foren molt migrats, va dur a terme una important obra de govern. Destaquen, entre d’altres, la política educativa i cultural, amb la creació de la Biblioteca de Catalunya i d’una xarxa de biblioteques populars, la promoció de la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans, la normalització lingüística i la construcció d’escoles per a la formació de funcionaris, de tècnics de grau mitjà i d’obrers especialitzats; l’execució d’infraestructures i d’obra pública per modernitzar i vertebrar el país (xarxa telefònica, carreteres i camins veïnals, ferrocarrils secundaris…); les iniciatives socials, de beneficència i sanitàries, amb la creació de la Borsa de Treball i d’hospitals, asils i cases de maternitat, l’atenció als malats mentals i pobres i la creació d’un servei de sanitat; la modernització de l’agricultura, etc. Així mateix, cal destacar els intents de dotar Catalunya d’una organització política pròpia, que van culminar en la campanya autonomista endegada a les darreries de 1918.

El cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera va marcar l’inici del final de la Mancomunitat. L’any 1925, la institució era desmantellada i les seves competències revertides a les diputacions provincials.

Murió Tulio Halperín Donghi, el historiador de la Argentina, por Claudio Martyniuk

© Revista Criterio

© Revista Criterio

Ha muerto un historiador. No uno más. Murió el historiador de Argentina. Tulio Halperín Donghi (1926-2014) escribió los textos de referencia a partir de los cuales los historiadores contemporáneos han analizado y siguen discutiendo los siglos XIX y XX de un enigmático país. Su primer libro fue El pensamiento de Echeverría (1951), y ya en 1955 comenzó a destacarse hasta renovar la lectura de nuestro pasado. Quizás su libro más importante haya sido Revolución y guerra (1971), en el que traza la estructura socioeconómica de la campaña bonaerense del siglo XIX y da cuenta de la formación de la clase terrateniente. Pero el trabajo de archivo y el mayor rigor académico lo articuló con la revisión de la historia de las ideas y el cultivo provocador del ensayo como género en el cual logró intensidad para penetrar en flujos que a veces desatiende la reconstrucción histórica. Ante las experiencias infranqueables de la violencia, los horrores y el terror, ante las heridas que una y otra vez se registraron en nuestra sociedad y que permanecen como fallas subterráneas, ante esas resistencias opuso el esfuerzo, la voluntad mayor de lucidez. Alguna vez dijo que “la nostalgia es el gran motor de nuestra historia”, y desde ese prisma se abocó a un fenómeno singular, complejo y perturbador, el peronismo: “el peronismo se legitimaba satisfaciendo una nostalgia”. Una y otra vez volvió al peronismo, siempre con pasión crítica.

El prólogo de Proyecto y construcción de una nación (1980) se convirtió en libro: Una nación para el desierto argentino (1982, aquí enlazamos los primeros capítulos), e intensamente allí repasa los proyectos de 1837, reformulados en 1852 y 1880, vuelve a la ilusión del orden y el desierto que reaparece con los diversos enfrentamientos. Compleja, sofisticada, sin esquematismos de bandos, sin anhelos legitimatorios, Halperín Donghi ha dado cuenta de cómo Argentina se proyectaba, y cómo aquello que se ideaba hacer se deshacía, tantas veces con ferocidad, brutalidad y matanzas.

Son memorias (2008) presenta al historiador que ha pasado buena parte de su vida en los archivos, al profesor emigrado y al elegante crítico del peronismo constatando que toda su vida fue afectada por la política. Hasta el aburrimiento y ya la incomprensión, ha pensado que hemos sido marcados por la disputa peronismo-antiperonismo.

Nacido en Buenos Aires, fue hijo de una familia inmigrante mixta —judía y católica. Su padre fue profesor de latín, su madre fue profesora de castellano y de literatura italiana. Estudió en el Colegio Nacional Buenos Aires, luego en la UBA. Empezó química en Exactas, luego de dos años quiso ser historiador. Sus padres le dijeron que no iba a poder mantenerse, que mejor estudiara derecho; lo hizo para tener una patente que le permitiera no sabe bien qué. Encontró allí, en Derecho, que aprender consistía en pasar exámenes. Se describió como “un estudiante lumpen en Derecho”; se recibió. Después estudió historia en Filosofía y Letras de la UBA, luego en Turín y París. Enseñó en la UBA, la Universidad Nacional del Litoral, Oxford y, desde 1972, en Berkeley.

En el laberíntico Dwinelle Hall dictó sus clases y tenía su oficina en el Departamento de Historia.

Se alejó, entonces, de la Argentina desde 1966. Nunca Argentina le fue indiferente. Pero con el correr de los años supo que nunca volvería. Obviamente, siempre volvió, siempre se mantuvo cerca, siempre buscó la distancia correcta con la Argentina. En La larga agonía de la Argentina peronista (1994) vuelve sobre el peronismo. Lo concibe como una revolución que construyó una nueva sociedad, con sectores que conquistan su ciudadanía, un nuevo rol del Estado, el logro del pleno empleo y la economía cerrada al mundo. Pero “la fiesta peronista” llegó a su fin en 1949. Luego dirá que “la noción de revolución, referida al peronismo, es quizás innecesariamente provocativa”, pero uso el término porque el peronismo elevó un 10% la participación de los asalariados en el PBI. Siempre fascinado y con miedo ante la Argentina del ciclo peronista, de 1946 a hoy, desafiado por la dificultad de estudiar lo que entendió como una cultura política sin paralelo en el mundo, ante la cual resulta difícil fijar parámetros.

Fue escéptico de diversos modos. Nunca creyó en la historia militante. Tampoco en el determinismo histórico: no se sabe qué hace el pasado sobre el futuro, tampoco cómo lo hace. Subió una y otra vez al carrusel mediático, pero con desconfianza. Criticó el absurdo de la hiper especialización académica. Fue, en cambio, un fino tejedor: “Hay realidades en la Argentina de hoy que dependen del equilibrio social de la campaña durante el rosismo, pero a la gente no le interesa qué pasó con una montonera en 1823. Y sobre eso no hay nada que hacer.” Ante Sarmiento demandó un evaluación compleja, ya que quiso ser un hombre del futuro, pero a la vez un hombre arraigado en el pasado. Ante la existencia de un país que podía dudarse que lo fuera se resignó. Con sus obras se puede hacer aquello o que decía que debemos hacer con las obras de Sarmiento: “Abrirlas al azar”. La herencia está ahí, a disposición de todos. Tiene una enorme riqueza de sugestión, de lecturas posibles, aun las más contradictorias. Y esa sugestión no está, por cierto, en ninguna de las imágenes convencionales del historiador-profeta. “La historia es un relato sobre el cual se establece un acuerdo, pero el problema es que no puede haber un acuerdo”, enseñó Halperín Donghi.

Publicado previamente en Clarin.com, 15/11/2014

Más información, aquí.

http://youtu.be/YiILUa2T0p8

Les identitats nacionals el mirall de les emocions

paris

El proper divendres 14 de novembre el Dr. Agustí Colomines, director de la Càtedra UB Josep Termes i IP del GRENPoC, participarà al col·loqui internacional “Les identitats nacionals el mirall de les emocions: Catalunya i el País Basc en perspectiva comparada”. El col·loqui tindrà lloc a París i ha estat organitzat per la Universitat París 8 i el grup d’investigació El nacionalismo vasco en perspectiva comparada de la Universidad del País Vasco. Colomines hi participarà a les 10:00 h de divendres amb la comunicació “Enric Prat de la Riba i Lluís Companys, dues narratives presidencials contraposades”.

L’objectiu del congrés és analitzar el paper de les emocions en la construcció de les identitats col·lectives i els espais comuns.

El col·loqui està dividit en diverses temàtiques: “Les emocions als mitjans de comunicació”, “Nacions, commemoracions, llocs de memòria”, “Emocions i gènere”, “Seduir a través de l’emoció: líders, discurs, carisma”, “Arts: música i cinema” i “Esport”. La comunicació del Dr. Colomines forma part del quart bloc de conferències.

Podeu descarregar-vos el programa del col·loqui fent clic aquí.

“Menorca endins”

Menorca endinsEl membre col·laborador del GRENPoC, el Dr. Joel Bagur va publicar l’any passat el llibre Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola, síntesi de la seva recerca universitària que havia dirigit el Dr. Agustí Colomines.

Partint d’una anàlisi exhaustiva de la bibliografia i d’una recerca hemerogràfica profunda, Joel Bagur intenta mostrar les diferents concepcions que els grups polítics menorquins tingueren sobre les seves relacions amb Madrid i la resta de l’arxipèlag durant la Segona República. Escollint el debat que, al voltant de l’avantprojecte d’Estatut per a les Illes Balears i Pitiüses, es va concretar a Menorca als inicis de la Segona República espanyola, l’obra se centra en el posicionament polític menorquí, que és substancialment diferent del mallorquí i del pitiús. Diferent en la seva visió de la problemàtica regional de l’Estat, per una banda, i de l’ordenació politicoinstitucional interna de l’arxipèlag per l’altra. Així, Menorca es va acabar absentant voluntàriament de l’assemblea que va tenir lloc al Teatre Principal de Palma a finals de juliol del 1931 amb l’objectiu de discutir el text estatutari elaborat a Mallorca per l’Associació per la Cultura de Mallorca i la Cambra de Comerç.

Podeu trobar més informació sobre el llibre en aquest enllaç.

Aquí hi trobareu el resum de la recerca en la que es basa el llibre, a la web del Departament d’Història Contemporània de la UB.

També us recomanem aquesta ressenya del llibre per part de Bartomeu Mestre i Sureda.

Història del Catalanisme

macia4

L’Institut d’Estudis Catalans ha organitzat el simposi “Federalisme. Autonomisme. Independentisme: el pensament catalanista des dels orígens fins al segle XXI”, que se celebrarà els propers 30 i 31 d’octubre a Barcelona. La voluntat de les jornades és fer un repàs a les diferents opcions que el catalanisme polític ha propugnat al llarg de la història per mantenir l’autogovern català. Al simposi hi participaran diverses persones relacionades amb el GRENPoC.

En primer lloc, dijous 30 a les 12:30 h el Dr. Jordi Casassas, membre del comitè assessor del grup, pronunciarà la conferència “L’autonomisme pràctic: Segona República, Transició i Consolidació Democràtica (1931-2006). El mateix dijous però a les 13:15 h el Dr. Lluís Duran, membre del grup, parlarà de la resposta espanyola a l’autonomisme amb “Els partits polítics espanyols i els projectes d’autonomia per a Catalunya”.

En el bloc del simposi sobre els països catalans, a les 18:45 h, l’investigador principal del GRENPoC, el Dr. Agustí Colomines, hi analitzarà la mirada que des de Catalunya s’ha tingut sobre el “més enllà del principat”.   El divendres 31 a les 11:00 h el Dr. Josep Maria Solé i Sabaté, col·laborador extern del grup,  parlarà de com va evolucionar el catalanisme durant l’exili del franquisme.

Els membres del comitè assessor del grup, el Dr. Carles Boix i la Dra. Montserrat Guibernau, tancaran el simposi. El primer ho farà a les 12:00 h amb “Historiografia i ciència política en la Transició Nacional”. La Dra. Guibernau intervindrà a les 12:45 h amb “Identitat, nació, independència”.

Paral·lelament a aquest interessant simposi, a Terrassa s’acaba el cicle de xerrades sota el títol “Tricentenari i més (1714, 1814, 1914 i 2014)” organitzat pels Amics de les Arts de Terrassa. El membre del GRENPoC, el Dr. Xavier Díez hi participarà juntament amb José Luis Martín Ramos amb la conferència “Catalunya: Història, Estat i nació”.

Podeu descarregar-vos el programa del simposi de l’Institut d’Estudis Catalans fent clic aquí.

Podeu trobar el programa del cicle “Tricentenari i més” fent clic aquí.

“A redós de Portugal”

a redos

El membre col·laborador del GRENPoC, el Dr. Josep Pich, professor titular d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, ha editat el llibre A redós de Portugal – jornades internacionals de commemoració del centenari de la república portuguesa. L’obra també ha estat coordinada per Enric Ucelay Da-Cal i Sebastià Bennassar.

Portugal ha estat molt sovint un territori ignorat des de la perspectiva catalana, però moltes vegades els fets portuguesos han tingut una notable importància. És el cas, per exemple, de l’arribada de la República a Portugal el 1910. Amb motiu del centenari, un seguit d’investigadors es varen reunir a la UPF de Barcelona per analitzar l’impacte d’aquest fet. El llibre aplega els resultats de les seves investigacions.

L’obra compta amb les següents aportacions dels següents autors:

  • Josep Sánchez Cervelló – Relacions entre Espanya i Portugal: de la Restauració al final de la Gran Guerra (1640-1918)
  • Aniceto Alfonso – La república portuguesa i la qüestió colonial
  • Josep Pich Mitjana – L’impacte de la revolució portuguesa (1908-1910), a terres hispanes
  • Diego Palacios Cerezales – La calle y el orden. La difícil republicanización de la policía portuguesa
  • Àngels Carles-Pomar – Disónio Pais: un assaig de presidencialisme durant la I República portuguesa
  • Sebastià Bennasar i Llobera – El Casal Català de Lisboa (1909). La dipolomàcia comercial d’Ignasi Ribera i Rovira com a pont cultural entre Catalunya i Portugal i el seu llegat
  • Laura Orlandini – ¿La última revolución del pasado o la primera del futuro? La percepción de la república portuguesa en la izquierda radical italiana
  • Eloy Martín Corrales – Revoluciones y constitucionalismo en tierras del islam: 1906-1914
  • Arnau Gonzàlez i Vilalta – Portugal i la guerra civil a Catalunya (1936). L’atreviment d’una potència marginal-imperial. L’acció del consulta lusità a Barcelona.

“Josep Termes – catalanisme, obrerisme, civisme”

Josep Termes Llibre

Ja està disponible el llibre “Josep Termes – Catalanisme, obrerisme, civisme” editat per l’Editorial Afers i coordinat per Teresa Abelló i Agustí Colomines.  Josep Termes i Ardèvol, fill de pagesos pobres originaris de la Segarra i la Terra Alta, va néixer a Barcelona el 27 de juliol de 1936. Començà a estudiar farmàcia, però les inquietuds polítiques el portaren a estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, per la qual es va llicenciar en història l’any 1963. Va militar al PSUC fins al final del franquisme, quan va donar-se’n de baixa en constatar «que deixava de ser un partit obrer portat per obrers» i hi entraven els «nois de casa bona a manar». Lector de castellà a la Universitat de Sheffield (1963-64), el 1964 esdevingué professor ajudant a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat per segona vegada l’any 1966 junt amb altres professors per la seva activitat contra el règim franquista. El 1968 es va integrar a l’equip que va formar la Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual es doctorà l’any 1971. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (1982), el 1991 ho fou a la Universitat Pompeu Fabra dins l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Es jubilà l’any 2006 i va morir a Barcelona el 9 de setembre de 2011. Bibliòfil reconegut, va llegar una biblioteca amb 30.000 volums, Josep Termes fou un dels principals renovadors de la història social i del catalanisme en tant que va reinterpretar les actituds de l’obrerisme i dels moviments populars envers el catalanisme, posant en qüestió gran part dels postulats del marxisme ortodox que apuntaven a l’origen burgès del moviment de reivindicació nacional català. La seva obra sobre el moviment obrer és extensa i erudita des que va publicar Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (1965; hi ha un segona versió del 1972), una visió que culminà poc abans de morir amb el voluminós llibre Història del moviment anarquista a Espanya (2011). Amb l’Editorial Afers també va publicar un parell de volums miscel·lanis de la seva obra dispersa, Història de combat (2007) i La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer (2007), a més del vibrant estudi Misèria contra pobresa: els fets de la Fatarella del gener de 1937: un exemple de resistència pagesa contra la col·lectivització agrària durant la Guerra Civil (2005).

El llibre, amb pròleg del conseller de Cultura Ferran Mascarell, repassa la trajectòria de Josep Termes amb textos de diversos autors, que desgranen la seva obra i acció en tres capítols. El primer, Catalanisme, compta amb les aportacions de Jordi Casassas, Santiago Izquierdo i Lluís Duran. Al segon capítol, Obrerisme, hi ha els textos de Teresa Abelló, Pere Gabriel, Manel Lladonosa  i Francesc Bonamusa. L’últim capítol del llibre, Civisme, el composen els textos d’Agustí Colomines, Francesc Roca i Josep M. Solé i Sabaté.

Podeu comprar el llibre des d’aquest enllaç.

Manuel Serra i Moret

Bz-kIwBIAAAcZNZ.jpg-large

 

 

El proper dilluns dia 20 d’octubre, a les 19, el Moviment Avancem ha convocat un taula rodona per evocar la figura de Manuel Serra i Moret (1884-1963), ara que fa gairebé mig segle de la seva mort i 130 anys del seu naixement. La crisi actual del socialisme català és un motiu més que suficient per debatre sobre una de les figures més rellevants de l’esquerra catalana. Des de la seva incorporació el 1912 a la Unió Catalanista del Dr. Martí i Julià fins a la reconstrucció socialista a l’exili, primer amb el Partit Socialista Català, i posteriorment, el 1945, amb el Moviment Socialista de Catalunya, Serra i Moret va maldar per fer compatible el catalanisme amb els postulats d’esquerra. El debat que proposa Avancem és, doncs, d’actualitat, especialment després que el PSC hagi fet costat al PSOE en la seva negativa a donar veu al poble per resoldre la voluntat emancipadora dels ciutadans de Catalunya.

En l’acte hi participaran Oriol Junqueras, president d’ERC, Marta Lasalas, periodista, Joan Ignasi Elena, líder d’Avancem i Agustí Colomines, historiador i director de la Càtedra Josep Termes. L’acte tindrà lloc al Centre Cultural Barradas. Rambla Just Oliveras, 56 de L’Hospitalet de Llobregat.

Vida i mort del president Companys

Captura de pantalla 2014-10-15 a les 10.51.21

 

Amb motiu del 74è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys, el Museu d’Història de Catalunya acull la conferència Vida i mort de Lluís Companys, president de Catalunya, organitzada per Cementiris de Barcelona i la revista Sàpiens, que tindrà lloc aviu, dimecres 15 d’octubre, a les set del vespre al museu. La conferència anirà a càrrec del nostre director, el Dr. Agustí Colomines, qui, com ja ha dit en altres ocasions, “és la vida del president Company el que dóna sentit a la seva mort i no pas a l’inrevés, que és el que defensen els que el bandegen com un dels polítics importants de la Catalunya contemporània”.

The politics of identity

L’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) i NCCR Democracy organitzen el proper dilluns 13 d’octubre el seminari “The politics of identity adoption and change”. El seminari comptarà amb la presència de reputats investigadors sobre la matèria.

En les últimes dècades, l’estudi de la identitat social ha estat al centre de l’estudi de la política i la sociologia comparades. És evident que la identitat social afecta les actituds i comportaments polítics de la ciutadania, i per tant les prioritats de polítiques públiques. Una part important de l’acadèmia ha arribat a la conclusió que les identitats socials poden canviar al llarg del temps. Això ha posat de manifest la necessitat d’estudiar els mecanismes pels quals aquests canvis tenen lloc. Aquest seminari presenta la feina de diversos investigadors en l’estudi d’aquesta matèria.

Podeu descarregar-vos el programa en aquest enllaç.