Aquesta galeria conté 1 fotografia.
La política feixista explota la llibertat d’expressió amb finalitats autoritàries Jason Stanley Quins són els límits de la llibertat d’expressió? És una pregunta urgent en un moment en què les teories de la conspiració contribueixen a alimentar polítiques feixistes arreu … Continua llegint
Aquesta galeria conté 1 fotografia.
Es compleixen 50 anys de l’execució a garrot vil de l’antifeixista i anarquista a la presó Model de Barcelona, que serà escenari dels actes de la commemoració Salvador50anys MARC ANDREU (@MandreuBCN) “La memoria no es igual en todas las personas, … Continua llegint
Eduard Riu-Barrera. Arqueòleg i historiador. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
L’estudi del romànic en Puig i Cadafalch va transitar d’una qüestió local, regional, a un afer europeu, en tant que a les seves mans va esdevenir una temàtica continental i una recerca transnacional. En les seves mans va esdevenir una forma més de projectar passat i present de Catalunya, la seva arquitectura altmedieval i la seva recerca contemporània, i segons bella fórmula emprada per ell mateix, fer-lo “apta [el país] per a col·laborar en la vida universal”.
Per començar cal advertir que el seu estudi del romànic no fou una reclosa recreació erudita, una arqueologia patriòtica, “romàntica” en el sentit equívoc però usual del terme, ni una dedicació que el mostraria aliè als debats culturals del seu temps, tot el contrari. La recerca sobre el romànic fou en Puig i Cadafalch una forma de contribuir des de l’historicisme a entendre els mecanismes endògens de la creació artística, també arquitectònica, i de l’adaptació d’aquesta a la successió de formes històriques. Es tractava, per tant, de l’exploració d’una via que es podria dir arqueològica per a desentrellar la debatuda qüestió sobre la formulació arquitectònica que havia de servir els nous temps, encetada durant el segle XIX i agusada a l’entrada del Nou-cents.
Per això mateix el marc temporal de l’estudi no fou mai l’exclusivament medieval, sinó que l’espectre temporal fou en realitat la llarga durada històrica, des de les creacions romanes a les generadores del gòtic, és a dir les produccions de més d’una dotzena de segles. Fou així perquè tenia per objectiu entendre el canvi i la transformació, no descriure l’estabilitat i la perfecció d’un episodi estilístic, sinó la conformació dels successius llenguatges com a evolució i combinació dinàmica entre forma i mecànica, entre racionalitat estructural i llenguatge ornamental.
Així doncs, Puig i Cadafalch per més que es digui, no fou un estudiós regional del romànic, ni molt menys l’inventor d’un “romànic català” idiosincràtic com tota una línia d’historiografia desinformada o manipuladora li atribueix. Si bé és cert que aquest fou el seu punt de partença —o d’un de molt pròxim—, progressivament va escalar estadis fins a fer-ne tota una altra cosa. Es convertí en una recerca de temàtica i geografia estesa per amplis espais de l’Europa central i occidental, amb derivacions fins a l’òrbita bizantina, que progressivament deixava enrere la caracterització del particularisme per a explorar corrents artístics continentals. Tot plegat en un gran projecte que combinava objectius diversos, polítics i culturals, entre els quals dos de molt destacats i entrelligats.
Per una banda, perseguia sortir del marc provincià del saber vuitcentista sobre l’art romànic hispànic i integrar les produccions catalanes a corrents o escoles d’ampli abast europeu on aviat i sàviament va portar-lo la seva recerca a partir del reconeixement de l’obra dita llombarda. Un enfocament que li permetia afranquir-se de l’estat nació contemporani i a partir del reconeixement monumental formular pertinences a alternatives regions culturals, a les que atribuïa arrelaments històrics transcendents a les contingències polítiques modernes.
Per altre costat, entenia la recerca històrica i arqueològica com una forma d’exercici de la sobirania cultural amb la qual buscava equiparar-se a la dels països avançats, especialment a través de la plataforma de l’IEC de la que era creador i orientador. Aspirava a participar en igualtat de condicions del concert acadèmic i científic global i demostrar la capacitat local d’estudiar fenòmens generals. És a dir, buscava superar la constricció a l’estudi de la mateixa particularitat que ve imposada per l’ordenament jeràrquic i territorial del saber que, a manera de divisió internacional del treball científic, el segrega entre alts centres capacitats per a la producció de la síntesi i la generalització, i perifèries limitades a l’arreplec documental i el repàs regional. Una ferrenya ordenació que avui es manté i accepta també interiorment dins del marc acadèmic i universitari espanyol, en un manifest retrocés de les posicions assolides per Puig i Cadafalch i el seu entorn cultural abans de 1939. Un èxit més del projecte nacional de la dictadura que ha estat continuat en el present cultural autonòmic.
Com molt bé han mostrat els sempre suggestius estudis de Ramon Graus Rovira, durant la primera dècada dels Nou-cents Puig i Cadafalch va perdre la confiança renovadora en l’anomenada “construcció catalana” (dita tradicional, però que no en tenia res) basada en l’ús del maó. Llavors va adoptar sense escarafalls els recursos de l’edificació moderna occidental de formigó i ferro. Gairebé simultàniament també va abandonar el llenguatge de “la nova escola catalana” o Modernisme de la qual s’havia mostrat entusiasta partícip i portaveu, per fer un viratge radical cap a les expressions classicistes i el “City beatifull moviment” nord-americà. Un canvi d’orientació que en bona part pot explicar-se per la voluntat d’actualització permanent de la seva obra, per no desvincular-se dels corrents internacionals post fi de segle i que aleshores convivien amb el naixent moviment modern. Un gir que amb visió potser massa interna és atribuït tan sols a l’influx estètic de Noucentisme.
Just per aquell mateix temps, entre la primera i segona dècada del segle XX, simultàniament als grans canvis enunciats, també la seva recerca històrica de l’arquitectura va experimentar una transformació profunda per la concreció temàtica i l’extensió territorial. Gradualment, va deixar l’escala local, regional i el to idiosincràtic per adquirir una extensió geogràfica continental i un abast transnacional, orientada vers l’origen i desenvolupament de l’arquitectura romànica a l’Europa occidental. Aquest projecte investigador profundament renovat el va poder desenvolupar de forma desigual i sincopada, segons li deixaren les batzegades de la política i el govern, durant tres dècades, aproximadament, entre els anys 1906-1935. Interromput per l’exili que l’obligaren els fets revolucionaris immediats a l’esclat de la guerra, va quedar estroncat definitivament en ser proscrit professionalment i acadèmica pel nou règim dictatorial espanyol, i en conseqüència impedir-li desenvolupar una recerca de projecció i reconeixement internacional. Tot plegat una conseqüència més del programa de liquidació de l’acció cultural catalana emprés el 1939.
La realitat és que en la trentena d’anys en què va poder desplegar la recerca sobre el romànic continental, aquesta va assolir molt notable fortuna i transcendència en el camp de la història de l’art, resultat d’una combinació entre alt rigor arqueològic del treball i estratègica difusió entre els cercles eminents de la disciplina, europeus i nord-americans. Val a dir que es tracta d’un èxit excepcional i remarcable perquè si bé va sorgir del dinàmic medi cultural català del tombant dels segles XIX-XX, no es pot ignorar que aquest patia del fort desavantatge d’ubicar-se en una posició globalment prou secundària o perifèrica, intel·lectual i política. Així era no només per trobar-se subordinat i sotmès a l’hostilitat de l’estat nació espanyol, sinó perquè aquest darrer també tenia una posició subalterna o marginal dins l’ordre del saber i el concert de les nacions cultes.
Ben conscient com era d’aquest estat de coses va esforçar-se per superar-ne les constriccions en el mateix camp de la recerca d’art i arqueologia. L’impuls del seu estudi i la renovació de continguts i concepcions, l’equiparació disciplinar i la internacionalització, foren uns objectius programàtics de l’acció de Puig i Cadafalch, per bé que no només en aquest terreny, sinó que en totes aquelles empreses que va participar, en la cultura, la política i l’arquitectura.
En tant que format en una atmosfera impregnada d’historicisme i tardoromàntica, l’atenció envers les arquitectures antigues, especialment les medievals i en especial el seu procés formatiu des de la romanitat fou d’alt interès per a Puig i Cadafalch des dels anys d’estudiant i el 1888 va exposar-ne els primers resultats. En baixa intensitat els estudis sobre el romànic a Catalunya continuaren durant el seu període de creació arquitectònica que s’adscriu al Modernisme. No fou fins a l’entrada del Nou-cents quan adquiriren progressiva preponderància dins la seva densa i variada obra, a mesura que trencava o abandonava el llenguatge expressiu de la primera etapa per entrar en l’etapa classicista i constructivament modernitzada. Abans, en l’etapa inicial de l’estudi del romànic, aquest l’entenia com “un reflex de l’ànima del nostre poble, l’ànima de la nostra nació catalana, [es tractava de] l’art format aquí, nascut en aquestes muntanyes del Pirineu, arrelat a aqueix terrer”, segons deixava dit en una important conferència sobre la matèria, dictada a l’Ateneu Barcelonès el 1896.
Però encara no uns deu anys després, el 1907 ja deia tota una altra cosa. En un breu assaig publicat al volum primer de la revista Estudis Universitaris Catalans afirmava estar “convençut que la història de la nostra arquitectura catalana és alguna cosa més que la història de les obres d’un art local sense altre interès que el de l’amor a les coses de la nació pròpia (…) Té un interès científic general l’estudi de les restes arquitectòniques que ens queden, un interès especial per a resoldre molts problemes de la història de l’arquitectura a Europa, que els problemes universals han passat també en aquest racó de la nostra terra. Cal dir, per a la clara exposició d’aqueixa doctrina, que la geografia de les qüestions científiques històriques no és la geografia política actual”.
Si, per una banda, l’expansió territorial de recerca arqueològica li reforçava les conviccions respecte de la imposició de l’estat nació modern sobre les considerades formacions nacionals històriques, també li facilitava la imbricació europeista de la producció artística catalana i la seva contextualització fora del sempitern uniformisme hispànic. L’exploració de la connexió internacional de la producció romànica catalana des del segle XI va encetar-lo arran de la identificació de l’influx anomenat convencionalment llombard. Si bé de principi va entendre’l com la mera adaptació d’un formalisme nord-italià sobre la producció local, gradualment passaria a considerar-lo un llenguatge arquitectònic autònom i unificador d’àmplies regions de l’occident europeu, pràcticament sense connotacions regionals. Estès a l’entrada de l’onzena centúria, representaria la ruptura estètica definitiva amb l’antiguitat i la formulació primera d’una plàstica europea pròpia. Per a denominar-lo va despullar-lo de la convencional càrrega ètnica i territorial que la qualificava llombarda arrossegava i va passar anomenar-lo primer romànic. Aquesta just constitueix la creació intel·lectual més gran de Puig i Cadafalch, donada l’acceptació, difusió debat que ha generat i encara produeix en el terreny de la història de l’art alt-medieval occidental.
Les primeres formulacions les va exposar el 1906 al Congrés Arqueològic de França, conscient de la transcendència internacional de les seves observacions, segurament nascudes en el curs que sobre història de l’art català dictava d’ençà de l’any anterior als Estudis Universitaris Catalans. De la compilació d’aquestes lliçons va sorgir el 1907 l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya, de molta més ambició temporal i temàtica que el restrictiu títol anuncia i que es va publicar entre 1909 i 1918. La reflexió respecte a l’influx llombard i la formació d’un primer romànic s’hi prefigurava al segon volum de 1911 i donava motiu a una intervenció al Congrés d’Història de l’Art de Roma el 1912.
Anys abans de ser apartat per Puig i Cadafalch que desconfiava profundament dels seus valors intel·lectuals i decantar-se per l’espanyolitat més conservadora, Eugeni d’Ors glossava encara amb entusiasme personatge i obra. En tant que agut observador dels moviments culturals del país, en la ressenya al segon volum dedicat al segle XI de L’arquitectura romànica a Catalunya mostrava haver copsat la nova dimensió de la recerca i n’elogiava la perspectiva transnacional. Considerava que els “vells monuments” tenien amb ell “un historiaire amb ciència moderna (…) un home del qual encara no s’ha dit tot el valor, ni potser hi ha entre nosaltres qui el sàpiga dir-lo (…) Ell inscriu i situa els problemes locals d’aquí [de la història artística] entre els grans problemes universals. Ningú més europeu que aquest regionalista”. Tot seguit asseverava que l’estudi del romànic “més atractiu encara per la seva obscuritat, deliciosament emocionant a l’home modern” suscitava un seguit de problemes que es ”col·loquen en el primer rengle entre els que avui més exciten l’ardor sagrat dels erudits el món. De la solució d’ells, quantes idees generals estan pendents! Tot el que es refereix a la història de l’art entre el segle IX i el XI és sempre, per definició, un problema europeu” [1]
Un problema europeu, aquesta era efectivament la dimensió acordada al seu estudi i així ho expressava el 1920 en la petita monografia de la col·lecció Minerva titulada L’arquitectura romànica a Catalunya, en què la menor rigidesa erudita exigida al medi divulgatiu li permetia expressar el seu pensament clarament i categòrica. Hi asseverava que: “L’estudi de l’infantament de l’arquitectura romànica té per a nosaltres pobles de l’Europa d’Occident, un interès fonamental, perquè és l’art engendrat per primera vegada per nosaltres (l’art romà l’entenc sempre com una derivació de l’hel·lenisme i per tant oriental), os dels nostres ossos i sang de la nostra sang (…) És l’arquitectura romànica, fins a cert punt, una derivació del mètode de construir romà, no una evolució d’ell com els llenguatges neollatins ho foren del llatí rústec, sinó una creació sota el pes d’aquell grandiós antecedent”. Aquesta idea, sorgida de l’exercici contextual de l’obra romànica catalana i llavors encara novella seria aprofundida i exposada acadèmicament a cavall dels anys 1920-1930 amb gran succés.
Primer la Gran Guerra i seguidament les responsabilitats de govern entre 1917-1923 interromperen la recerca i la projecció internacional, que va reprendre amb profunda dedicació d’ençà de 1924 amb un seguit de viatges de reconeixement monumental i treball investigador en centres d’estudi d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Països Baixos i Suïssa. A més de la participació en trobades internacionals com les especialment rellevants dedicades a estudis bizantins a l’Europa oriental, en els anys següents va impartir lliçons sobre el primer romànic a la universitat de la Sorbona —de la que fou nomenat doctor honoris causa el 1933—, i també a la Universitat de Harvard i al Museu Metropolità de Nova York entre 1925-1926. De les lliçons parisenques va ser editat el 1928 el volum Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux Xe et XIe sièclesamb el qual preparava la seva obra cimera que seria la magna monografia La geografia i orígens el primer art romànic, publicada el 1931 per l’IEC i que traduïda al francès fou estampada a París el 1935. Aquest treball de gran alè i abast europeu va ratificar la seva projecció internacional i ha estat motiu del llarg reconeixement i profund influx dins l’estudi de l’art medieval continental. Tot plegat també resultat del plantejament polític d’una estratègia de projecció cultural sobiranista, totalment autònoma de l’aparell acadèmic espanyol, destinada a superar-ne la limitació provinciana i assolir la plena internacionalització mitjançant la participació directa dins l’òrbita cultural francesa, aleshores dominadora o d’alt influx en els camps del saber històric i arqueològic.
[1] Xenius “L’arquitectura romànica a Catalunya” La Veu de Catalunya, 17 de gener del 1913 ed. vespre. p. 1. Reproduïda a E d’Ors Glosari 1912 – 1913 – 1914 amb la sèrie “flos sophorum” (ed. X. Pla), Quaderns Crema Barcelona 2005 p. 417-421.
Lluís Ferran Toledano Gonzàlez (@cantonalista17)
Durant el sexenni democràtic (1868-1874), el republicanisme federal català va esdevenir la principal força política i electoral. Va veure florir una rica cultura política a través de desenes de capçaleres de premsa i d’una densa xarxa de centres compartits amb l’obrerisme organitzat. Amb tot, durant l’estiu republicà (1873) no va sorgir un cantó català. Segons el relat tradicional, la nombrosa secció barcelonina de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, minada per les seves divergències internes, tan sols va protestar per la repressió militar que castigava la proclamació de cantons pel llevant i el sud peninsular i que no combatia el més prioritari: l’amenaça carlista a Catalunya.
No obstant això, aquesta visió no dona compte de la riquesa de les experiències plebees, que qualifiquem de cantonalistes o de revolució popular federal, esdevingudes en la societat catalana des de febrer de 1873. L’obsessió per catalogar les dissidències internes republicanes, en un panorama prou complex, ha impedit de valorar el conjunt d’experiències. No hi va haver cantonal a Catalunya, això és obvi, però sí cantonalisme. És a dir, discursos i pràctiques que van entendre la Federal com l’obertura d’un nou horitzó històric, empès per primerenques pressions populars i canalitzat per una veritable revolta militar protagonitzada per soldats i voluntaris, molt abans d’impacientar-se davant d’una “República federal que no es va atrevir a ser”. Una alternativa provincialista i municipalista radical a l’estat centralista, que atengués les urgents demandes socials i que requeria armar el poble i assaltar el poder local.
En aquest context, no s’han observat prou els efectes en la vida política de la guerra civil carlista catalana (1872-1875). El discurs historiogràfic dominant l’ha acceptada com un element d’inestabilitat més, quan, en realitat, va jugar un paper central a Catalunya. El conflicte bèl·lic va tenir un rol decisiu en els debats sobre com organitzar la guerra i instaurar noves normes socials en el si dels cossos militars. La guerra va ser el terreny forçat per les circumstàncies mitjançat els quals desplegar el canvi federal i social. És un error contemplar-la com un acte dissuasiu del projecte republicà i no com un catalitzador de les seves polítiques. No es pot devaluar la intensitat de la mobilització federal contraposant cantonal a esforç bèl·lic. En altres termes, guerra o revolució, perquè per al sector federal amb major capacitat d’iniciativa, aquesta dinàmica dualista anava unida. Un ordre de prioritats invers al tipus d’eleccions que farà l’obrerisme més radical anys després, el 1936, per exemple.
L’auge del carlisme no va ser culpa del “quart estat” armat o bé del triomf de la “demagògia”, tal com va insistir l’influent i conservador Diario de Barcelona, que va culpabilitzar els federals de l’esclat de la indisciplina. En realitat, mesos abans de l’adveniment de la República l’augment de les partides ja estava canviant el sentit de la guerra, davant la impotència de capitania i la mirada atònita i alarmada de tota la família liberal. El predomini carlista va conduir a un veritable col·lapse de l’Estat i de la seva administració. Durant dos anys, com a mínim, en una gran part del territori català, l’Estat espanyol no va poder exercir el monopoli de la violència, havent de tenir concentrades les seves oficines administratives a les capitals provincials. Va suposar la destrucció de desenes d’arbres de la llibertat i la crema de registres civils. També va comportar el sabotatge a la meitat de les estacions de ferrocarril, i l’assalt a comitès republicans i centres de sociabilitat obrera, com ara els de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera o els de l’AIT a Blanes i Sant Feliu de Guíxols, entre molts d’altres.
La correspondència mantinguda entre els diversos capitans generals del districte i els ministres de la guerra denota una preocupació greu per una regió tradicionalment díscola i sospitosa. El capità general Manuel de la Serna va assenyalar que la particularitat del districte era que s’havia de mantenir sempre controlada Barcelona, ja que on permanentment “me veo amenazado de movimiento socialista”. Davant la passivitat de les institucions, entre el 12 de febrer i el 9 de març de 1873 hi hagué diversos intents d’instaurar, des de baix, fonamentalment, l’Estat Català. Ja fos per iniciativa de diputats provincials barcelonins (Lluís Carreras, Rafael Joaquín Penina i Baldomer Lostau), o bé fruit de comissions de treballadors i delegacions de pobles com Rubí, Olesa de Montserrat, Arenys de Munt o Gràcia. El president de l’executiu, Estanislau Figueras, vingut in extremis a Barcelona a principis de març, va acceptar la dissolució —més formal que real— de l’exèrcit regular i la seva conversió en un cos de voluntaris. El mateix Francesc Pi i Margall va reconèixer un any després que el govern havia impedit la “insurrecció cantonal”.
Les clàssiques distincions entre republicans benèvols i intransigents, o entre internacionalistes i insurreccionals, no sempre són del tot útils historiogràficament, a causa de les múltiples militàncies existents i del gran pes de la tradició republicana obrerista. Així les coses, es va produir una discrepància entre el sector internacionalista majoritari i el sector minoritari dirigit pel jove metge malagueny, José García Viñas. Els primers estaven compromesos amb construir la Federal per mitjà de la lluita contra els carlistes (eren els Bragulat, Lostau, Roig i Minguet, Fontanals i Llunas i Pujals) i estaven vinculats a l’Ateneu Català de la Classe Obrera i la premsa comunalista. Aquest, malgrat estar ben posicionat en la Comissió Federal, va fracassar en el seu intent de formar un comitè de salvació pública que prengués el poder a Barcelona el 19 de juny de 1873, i en els successius moviments d’auxili i protesta davant la repressió militar al cantonalisme.
La interinitat en el comandament del districte català va ser completa. Hi van passar fins a set capitans generals, entre febrer de 1873 i gener de 1874. Al marge del general Juan Contreras, el lideratge militar va recaure en caps de tarannà ordenancista. Contreras havia estat acompanyat de figures de la rellevància de Bartomeu Poses, antic carlí matiner i mesos després governador militar cantonal a Cartagena, o d’algun altre cap com el coronel Josep Cabrinetty, mort en combat el 9 de juny i veritable model heroic del republicanisme. No l’acompanyava ningú més. Un dels capitostos ordenancistes era Juan Acosta, qui poc després d’ocupar el càrrec es va proposar abatre al seu propi exèrcit o traslladar-lo sencer a altres districtes, mentre denunciava que el poder civil volia absorbir-ho tot.
¿En què va consistir la revolta militar que va determinar la revolució popular federalista i l’amenaça cantonal catalana? Va tenir-hi molt a veure l’abús d’autoritat dels oficials cap a la tropa. Van abundar les declaracions per la mort de soldats maltractats pels seus superiors perquè havien estat incapaços de seguir les marxes, exposats a mala alimentació i una molt deficient atenció sanitària. En la nostra recerca vam identificar cinquanta-un casos d’insubordinacions, desobediències i protestes a l’autoritat, i vint-i-cinc casos més derivats dels grans amotinaments i les insurreccions. Una situació que s’aguditzà entre els mesos de febrer i agost de 1873, i que va rebrotar la primavera de 1874. La geografia del conflicte comprèn cinquanta localitats (Barcelona, Girona, Manresa, Igualada, Granollers, Vic o Berga, entre altres), i indrets més exposats com les Guilleries, el Lluçanès, la marina de la Selva o el Pirineu lleidatà.
La revolta va començar a mitjan febrer a Barcelona quan alguns batallons es van negar a sortir de la capital, per por d’un cop monàrquic, manifestant-se amb el crit de “A baix les estrelles i els galons”. Mentrestant, la Diputació revolucionària de Barcelona assumia funcions militars —les columnes incloïen un “diputat en missió”, semblant als representants de la Convenció durant la Revolució Francesa—, i els oficials de l’exèrcit passaven a la reserva a la desbandada. Significativament, un capità de cavalleria va arengar els soldats a les drassanes dient-los que ja no eren militars “sinó ciutadans”, i que les antigues ordenances ja no servien. Va formar part del paisatge social la substitució del ros pel barret frigi, lluir l’escarapel·la republicana, portar la garibaldina i deixar-se el cabell i les barbes llargues mentre es fumava. Els soldats no responien a la salutació reglamentària perquè “això ja no s’usava”. La insubordinació més gran es va donar a Igualada entre el 5 i el 6 de juny de 1873. El maltractament d’un capità als seus homes va acabar amb el tret a boca de canó d’un corneta, mentre es donaven visques a la Federal. Els fets van agreujar la descomposició de l’exèrcit tradicional i portà a la dimissió del capità general José García Velarde, present a la ciutat, qui fugí del districte cap a l’Ebre. Igualada, una ciutat industrial d’onze mil habitants, en ser ocupada poques setmanes després pels carlistes va rebre el sobrenom de “la Varsòvia catalana”. A la vegada, el brigadier Martínez Campos va declarar que “sin ejército no hay nacionalidad posible en estos tiempos”, aterrit perquè els soldats fidels no havien disparat contra els amotinats.
Un dels principals projectes que van permetre “republicanitzar” la guerra va ser l’armament dels quatre batallons de Guies de la Diputació, creats el 26 de febrer i dissolts el 13 de novembre de 1873, als quals es van allistar 1.222 federals. Els seus comandants eren dirigents obrers ben coneguts, com ara Baldomer Lostau, i van tenir un cert èxit en la defensa de poblacions com Caldes de Montbui, així com en el desarmament de “partides de la porra” monàrquiques. El governador civil Miquel Ferrer i Garcés, va declarar el 14 de juny que els Guies aviat serien “la milícia civil de l’Estat català que ha de formar part del gran exèrcit de la Confederació espanyola”. En el context de la crisi cantonal valenciana i andalusa, alguns oficials dels Guies, al costat dels alcaldes de Sabadell, Martorell i Olesa, i de diversos comandants de voluntaris locals, van exigir la creació d’una Junta de Vigilància amb plenes competències. El projecte fou rebutjat pel republicanisme moderat. Fins i tot algú va sentir “el boig intent de proclamar-se a Manresa el cantó independent”.
Al mateix temps, el 24 de juliol, les Corts van aprovar una llei que permetia a les diputacions aplicar impostos destinats a les despeses més urgents de la guerra. Inclús per als més timorats, la proposta reforçava la descentralització i preparava l’emancipació via administrativa. Així doncs, un mes després la diputació va encarregar a Ildefons Cerdà —en aquell temps president de la institució—, la creació d’una Confederació regional de municipis integrada per deu demarcacions. En qualitat de diputat electe per Sabadell, Lluís Carreras i Lastortras va presentar el pla. Comprenia, en la mesura que es pogués, “l’organització federal de la província de Barcelona per a quan les Corts constituents decretin la formació de cantons, recorrent, armant i dirigint tots els elements federals que existeixen en el territori, i estudiant de pas l’estat econòmic del país i les necessitats que experimenta”. L’exigència d’una contribució extraordinària va ser rebutjada obertament per les organitzacions patronals industrials i agràries i pels propietaris de finques immobles de Barcelona. Finalment, es van poder organitzar les confederacions de Mataró, Arenys i Martorell, fins que foren dissoltes el 8 d’octubre, al capdavant de les quals hi havia un diputat provincial, amb atribucions fiscals, d’ordre públic i d’ajuda bèl·lica mútua.
En qualsevol cas, el darrer capità general del cicle revolucionari, José Turón, va ser qui va aconseguir retornar a l’ordenança, la uniformitat i la disciplina militar. És el que desitjaven els republicans unitaris i el liberalisme d’ordre. L’exèrcit era el referent principal de l’estabilitat política de l’Estat. No ha d’estranyar, per tant, que a l’entrada de la tardor la pedra de toc de l’ofensiva conservadora fos controlar la “indisciplina” dels soldats, i conjurar així una de les principals amenaces dels federals “cantonals” catalans.
Lluís Ferran Toledano Gonzàlez és professor Agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC).
Fa cent anys, Francesc Cambó era un dels polítics més destacats de Catalunya i d’Espanya. Liderava la Minoria Catalana a les Corts espanyoles en nom de la Lliga Regionalista. El seu projecte de reforma i modernització de l’Estat, compatible amb l’existència d’una autonomia catalana plena, era el plet que plantejava el catalanisme des de la seva configuració política el 1885. Les seves contradiccions, però també les del país, impediren que la seva proposta fos una realitat. Polític, empresari i mecenes, Cambó va tenir moltes vides, i, també moltes contradiccions, entre les quals haver donat suport a l’aixecament militar del general Francisco Franco.
Amb motiu de la publicació d’una extensa i treballada biografia, Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62), l’autor, el professor Borja de Riquer, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 23 de gener de 2023 va pronunciar una conferència a l’Escola Europea d’Humanitats, introduït pel seu director, el Sr. Josep Ramoneda.
En aquest enllaç podreu accedir a la pàgina del web on està penjat el vídeo de la conferència del Dr. Borja de Riquer: https://escolaeuropeadhumanitats.com/conferencies_i_debats/francesc-cambo-les-contradiccions-dun-politic-i-dun-pais/
Lluís Ferran Toledano González (@cantonalista17)
El proppassat divendres, 13 de gener, va morir a Sant Cugat del Vallès, a noranta-cinc anys, qui va ser professor del departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, Nazario González González. Membre de la Companyia de Jesús, estudià a la facultat de Teologia d’Oña i d’Inssbruck, i Història a la Universitat de Madrid, entre el 1951 i 1956, amb qualificacions brillants. Es doctorà el 1957 amb una tesi de geografia urbana sobre la seva ciutat nadiua, Burgos, gràcies al mestratge del seu director Manuel de Terán, i que fou molt apreciada per Jaume Vicens Vives que la valorà com una obra “exemplar”, tant pel que feia a la recerca arxivística com pel mètode utilitzat. El 1961 quedà adscrit a l’Institut Juan Sebastián Elcano del CSID, i des de 1963, va ser encarregat de curs d’assignatures de geografia humana a la Universidad de Madrid. Aleshores ja mostrava un gran interès per la formació en història dels futurs periodistes. El 1967 fou professor Agregat a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i el 1974 guanyà una plaça de catedràtic a la Facultat de Filosofia i Lletres de La Laguna.
Finalment, dos anys després, recalà a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va ser degà a Ciències de la Informació (1981-1982) i de la Facultat de Lletres (1986-1987) i, en l’última etapa, professor Emèrit des del 1998. Mogut per la innovació docent, publicà La Historia Contemporánea en la Universidad (Universitat de Barcelona, 1970); exercí, entre 1979 i 1985, la tasca de Coordinador de COU per als centres adscrits a la UAB, i més endavant coordinà l’assignatura d’Història del Pensament Polític i Social. Va dirigir més d’una desena de tesis doctorals i impulsà la divulgació històrica a través de la revista Historia y Vida. Es fixà particularment en aspectes d’història cultural, d’història politicoelectoral, d’història de les idees i del procés de convergència europea, com ho palesà la publicació del seu llibre Los derechos humanos en la Historia (Servei de Publicacions de la UAB, 1998).
Significativament, el professor Nazario González, fou homenatjat per seixanta-set companys de les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona, respectivament, en un volum titulat Profesor Nazario González: una historia abierta (Edicions i publicacions de la UB, 1998), una obra impulsada per una comissió formada per les professores Irene Castells, Arantxa Otaegui, María Ángeles Pérez Samper, Maria Teresa Martínez de Sas, i els professors Ramón Casterás, José Luis Martín Ramos, Antoni Moliner Prada i Juan José Jacob Calvo. Ens ha deixat un professor que va ser afable amb els estudiants, que va practicar el consens com a responsable de la Facultat, i que fou molt considerat fins i tot amb els joves professors que, com el que subscriu aquestes línies, va ser acollit al seu despatx i va rebre el caliu humà i acadèmic. Moltes gràcies, Nazario.
L’Institut d’Estudis Ilerdencs (@IEILleida) ha organitzat el cicle Ecce Homo Digitalis per parlar del futur de les humanitats digitals. La primera sessió ha reunit els professors Joan Ramon Veny, de l’Associació d’Humanitats Digitals Catalanes (@HuDiCat) i directors de la Càtedra Màrius Torres de la UdL (@CatedraT), i @AgustiColomines, director de la Càtedra UB Josep Termes (@CatedraTermes). @Barrull, va moderar la sessió.
El dimarts 9 de novembre, el Sense Ficció de TV3 va emetre el programa Les llistes de Trias i Peitx, el Schlinder català. És un documental centrat en la biografia del polític demòcrata-cristià català Josep Maria Trias i Peitx i, sobretot, en mostrar la tasca que va realitzar durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys del seu exili a França, entre el 1939 i el 1945. He intervingut en la confecció d’aquest documental en qualitat d’assessora, atès que l’any 2008 vaig preparar l’edició de les memòries inèdites de Josep Maria Trias i Peitx —localitzades a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona— i que van publicar-se amb el títol La solitud de la llibertat: memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Al cap de tretze anys, tres llibres, quatre articles i sis congressos a Tolosa, Birmingham, Bonn, arriba aquest documental sobre un polític incomprensiblement desconegut.
Josep Maria Trias Peitx (Barcelona, 1900 – Cuixà, 1979) va abandonar les files del carlisme per passar a formar part, l’any 1931, de la recentment constituïda Unió Democràtica de Catalunya. Va integrar-s’hi amb la segona onada d’adhesions importants, juntament amb personatges tan importants com Manuel Carrasco i Formiguera. Durant la Guerra Civil Espanyola ocupà el càrrec de secretari general del partit. Va destacar per salvar persones perseguides per motius de consciència. Va intentar restablir el culte públic, així com les relacions amb la Santa Seu, actuant com a intermediari del ministre Manuel de Irujo.
Josep Maria Trias i Peitx se’n va anar a l’exili a finals de gener de 1939 i va ser un dels pilars fonamentals del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne, un organisme d’ajuda humanitària estretament lligat a persones vinculades a Unió Democràtica de Catalunya. Entre el febrer de 1939 i el juny de 1940 aquest organisme va treballar amb un triple objectiu per intentar millorar la situació dels refugiats als camps del sud de França: aconseguir el màxim nombre de reagrupaments familiars; treure dels camps en major nombre possible de dones i nens per traslladar-los a les residències, chateaux o cases de colònies; i, finalment, transformar els homes internats als camps en treballadors útils per a l’economia francesa. La documentació que vaig treballar demostra que 26.350 refugiats van aconseguir abandonar els camps de refugiats gràcies a al fet de disposar d’un contracte laboral. La tasca del Servei de Mà d’Obra del Comitè era tan important, que ara mateix encara hi treballo per presentar-ne els resultats en el que serà la meva tesi doctoral.
El desembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, Trias Peitx fou nomenat delegat a Tolosa i la seva regió per a l’acollida i allotjament de refugiats de l’American Friends Service Committee. Era la iniciativa Pour la renaissance des villages abandonnés. Aquesta iniciativa quàquera tenia l’objectiu de reconstruir i repoblar diversos pobles semiabandonats de França amb població refugiada, especialment provinents de la zona d’Alsàcia i Lorena, tot i que també van participar-hi refugiats espanyols. Es tractava d’un ambiciós projecte d’autosuficiència que pretenia treure refugiats dels camps o d’altres centres d’acollida oferint-los un contracte laboral, reunir famílies i oferir-los un futur estable. Per exemple, a Puycelsi —un petit poble del Migdia francès—, es va iniciar la reconstrucció de cases, es va recuperar la indústria del moble i es va preparar la reutilització per al món agrícola de terres que fins aquell moment havien estat considerades àrides. Un altre exemple. En una localitat propera —Penne— es va iniciar una indústria artesanal de joguines. L’any 2020 vaig publicar el llibre Aidez les réfugiés: Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers, dedicat a explicar aquestes dues iniciatives humanitàries, tot i que el compromís de Trias amb els més desvalguts no va acabar el 1944. També trobem Trias i Peitx darrere la gestació, en el context de la Segona Guerra Mundial, d’una organització de vida efímera: el Secours catholique International. Era l’antecedent del Secours catholique, que actualment és la principal organització de caritat de l’Església catòlica a França. El Secours catholique international va néixer amb la voluntat d’esdevenir una organització mundial de caritat catòlica. Havia de facilitar la col·laboració del món catòlic en la reconstrucció, tant material com espiritual, del món després de la Segona Guerra Mundial. L’expertesa que Trias i Peitx havia adquirit en les experiències humanitàries anteriors va servir de molt perquè la iniciativa tingués èxit. Fins fa un parell d’anys, d’aquests fets, no se’n sabia pràcticament res. Vaig intentar omplir el buit amb la presentació d’una ponència al congrés Postguerres, organitzat per la secció d’Història Contemporània de la UB i que va tenir lloc el juny de 2019, però també hi vaig voler explicar les raons que havien motivat que tot això no se sabés.
Trias i Peitx, que va exiliar-se el gener de 1939 i no va tornar mai més a Catalunya, va acabar esdevenint un personatge incòmode per Unió Democràtica de Catalunya. El motiu eren les discrepàncies dels seus correligionaris sobre l’ actuació de Trias com a secretari general del partit durant la Guerra Civil Espanyola, així com els retrets que li feien sobre la seva gestió en el Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne. Molts dels seus companys van viure amb desconfiança l’activitat de Trias i Peitx —s’alineà amb el sector més progressista—, cosa que provocaria que s’obrís un abisme insalvable entre ell i el seu partit. Un exili de quaranta anys va soterrar la biografia d’una personalitat singular. A poc a poc es va omplint el buit. Acabo de publicar un article que aprofundeix sobre els paper de Trias i Peitx a Unió Democràtica de Catalunya durant el seu exili francès entre el 1945 i el 1979, any de la seva mort. És aquest: “A Catalan Catholic Regionalist fleeing Franco: Josep Maria Trias Peitx’s Exile in France.”, inclòs al llibre col·lectiu Political Exile in the Global Twentieth Century: Catholic Christian Democrats in Europe and the Americas, editat per Wolfram Kaiser i Piotr H. Kosicki.
A poc a poc, Josep Maria Trias i Peitx va sortint de la foscor. Estic segura que el documental ampliarà l’interès per un personatge fins ara desconegut per al gran públic. Cal celebrar-ho. Aquí teniu l’enllaç per poder visionar el documental.
Perdre no et fa culpable. Et converteix en víctima, si de cas. Normalment, qui ho determina és l’intèrpret. O sigui, l’historiador. Va escriure Vicens Vives que la història no es fa, sinó que es refà, perquè l’evolució de la societat, de vegades lligada a les “descobertes” documentals i d’altres a la reinterpretació del que ja es coneixia, permet que la historiografia avanci en benefici del coneixement històric. No els avorriré amb els debats sobre què és la història. Retinguin tan sols que l’horror de l’Holocaust no necessita cap nota a peu de pàgina per demostrar que va existir. És història viva i Auschwitz, un dels espais del terror viscut per milers i milers de persones que ningú té el fetge de tractar com una estadística. Només els negacionistes, normalment identificats amb la ideologia del perpetrador, en neguen l’existència. Com els turcs neguen, encara ara, el genocidi dels armenis. Els vencedors, els que dominen l’estat, reinterpreten els fets per justificar la nova realitat. Els constitucionalistes del 78 han fet el mateix amb relació a la legitimitat de la monarquia borbònica, oblidant que Alfons XIII va caure després d’unes eleccions i que Joan Carles I va esdevenir rei de la mà d’un dictador.
Totes les històries són problemàtiques, de la mateixa manera que totes les històries tenen episodis mistificats pels intèrprets. Des dels temps d’Heròdot, l’anomenat “pare de la història”, que és així. Hi va haver un temps, cap al final dels anys seixanta del segle passat, que l’optimisme cientifista va portar l’historiador francès Le Roy Ladurie a proclamar als quatre vents que l’historiador del demà seria programador d’ordinadors o no seria. Era una exageració, és clar, però sintetitzava la reacció d’alguns historiadors davant la historiografia romàntica, predominant fins llavors. Aquesta historiografia, a la qual s’atribueix, amb raó, falsejar les històries nacionals, és la que va mitificar, també, la nota a peu de pàgina. La prova estava al peu del relat d’un fet. Aportava veritat. Citar en una nota a peu de pàgina la sentència dels Nou de l’1-O no aporta ni un gram de veritat als fets ocorreguts. Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric. Determinar qui és el culpable en un dels episodis reals que ens ofereix l’excel·lent programa Crims és tan incert com desbrossar el passat. Cal aplicar-hi la lògica, trobar indicis i deduir-ne els fets. Excepte en els casos en què l’acusat ha estat atrapat in fraganti, la majoria de les sentències judicials es basen en un procés incriminatori inductiu. O sigui perquè l’investigador remunta de la part al tot, del particular al general, de l’efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.
Establir la veritat d’allò que ha estat, és o serà és un concepte més moral, i molt sovint polític, que no pas històric
Totes aquestes cabòries em van assaltar arran de la lectura de dos articles del catedràtic emèrit d’Economia de la Universitat de Navarra Alfredo Pastor. En el primer, “Pobles feliços”, ja va deixar anar una afirmació tan inexacta com la que jo podria dir si m’inventés una regla econòmica: “El motlle de la història romàntica ha estat l’adoptat per generacions d’historiadors a Catalunya, i els seus fruits han servit d’aliment al catalanisme i, més recentment, al moviment independentista”. Això li serveix per afirmar, molt legítimament, perquè en una democràcia les opinions polítiques haurien de ser lliures per a tothom, que la història “oficial” a Catalunya “és un gran obstacle perquè puguem viure en pau i dedicar-nos al que importa”. Es veu que només uns quants, els elegits, saben què és el que importa i per això volen imposar la seva veritat. En el segon article, “Una falsa premissa”, que estava una mica més ben elaborat, insistia en la seva tesi sobre els efectes malèfics de la història romàntica de Catalunya “inventada” pels historiadors. Per ell, aquesta història ha provocat en els catalans “una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l’escola o a les lectures”. La cultura de la cancel·lació amb la qual es combat la interpretació occidental del colonialisme també deu ser producte de l’amargor i el ressentiment de l’indigenisme. I si fos així, qui s’atreveix ara a dir que no hi tenen dret? L’extrema dreta i el nacionalisme espanyol. Té la mateixa intenció identitària que el govern municipal Colau-Collboni decidís treure de la plaça de Correus l’estàtua del negrer marquès de Comillas, que la decisió del president Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí d’instal·lar la seva oficina europarlamentària a Barcelona en l’última casa que es va mantenir dempeus al barri de la Ribera després de la destrucció del 1714. Joan B. Culla va replicar els arguments de Pastor amb l’article “La història com a obstacle?”, publicat al mateix diari. M’adhereixo al que hi exposava el professor Culla. No en modificaria ni una coma per demostrar, si és que té sentit haver de tornar a explicar una cosa tan bàsica, que els catalans independentistes no ho són perquè estiguin empatxats d’una història “oficial” que els ha convertit en gent infeliç i amargada. Si lluiten per estat propi és perquè tenen en contra l’estat al qual pertanyen per força.
Goso explicar alguna cosa més sobre aquesta història romàntica que ens fa posar de mal humor. El tall en la tradició historiogràfica que va comportar la Guerra Civil va ser monumental. Ferran Soldevila va desaparèixer de les aules, primer depurat per la historiografia feixista, que inclús el va fer fora de la universitat, i després, a partir dels anys seixanta, per una historiografia marxista que s’alimentava de l’Escola dels Annals i de Pierre Vilar. Si Pastor hagués llegit l’excel·lent biografia, Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (Editorial Afers), que Enric Pujol va publicar el 1995, sabria fins a quin punt Soldevila es va convertir en una presència ignorada després de 1939. Malgrat la seva importància com a historiador, reconeguda per dos baluards del marxisme historiogràfic català, Josep Fontana i Eva Serra, se li continua penjant la llufa d’un pretès romanticisme. La història que s’ensenya a l’escola és més filla de Vicens Vives, Pierre Vilar i Josep Fontana que no pas de Ferran Soldevila. S’han imposat més la tesi ideològica de Jordi Solé Tura sobre els orígens burgesos del catalanisme que no pas la de Josep Termes que, amb dades, en reivindicava l’origen popular. Per tant, és impossible que l’independentisme hagi crescut a Catalunya per una recreació nacionalista de la història, per rebregar-se constantment en el “dolor”. En el context del procés, Fontana va publicar un llibre que Pastor no sé si ha llegit: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014). Deu ser l’únic llibre del mestre Fontana que no ha estat traduït al castellà. I no ho va ser per voluntat pròpia, perquè, com va confessar-me ell mateix el dia de la presentació, a Espanya aquest llibre no seria ben rebut. Internament em vaig dir que Fontana, l’historiador de referència de la historiografia marxista, no volia carregar amb el pes de la recriminació que havia hagut de suportar Soldevida. Fontana hauria sigut titllat d’identitari, com tots els romàntics.
Fa molts anys que la FAES, la fundació que Aznar va crear amb diners públics a través del PP, va començar una ofensiva contra la història de Catalunya. Hi convidava historiadors catalans declaradament contraris al catalanisme per difondre, precisament, la tesi que sustenta Pastor, qui també ha participat en algun d’aquests aquelarres aznarians a pesar d’haver estat secretari d’Estat d’Economia del darrer govern de Felipe González. Que l’Estat aconseguís derrotar l’independentisme l’octubre del 2017 amb una altra onada de repressió, només referma allò que el general Prim va denunciar el 1851 al Congrés dels Diputats. Tot i que el comte de Reus havia fet bombardejar la rebel Barcelona obrera el 1843, al cap de vuit anys no s’estava de denunciar la tendència de l’Estat a discriminar Catalunya, a promoure-hi la repressió indiscriminada i a sotmetre-la als estats d’excepció (nota al peu: DSCD, núm. 64, 27/11/1851). A Notícia de Catalunya, Vicens Vives va escriure que “no s’ha fet mai el càlcul de la duració de l’estat de prevenció o de guerra a Catalunya; però crec no errar-me gaire en afirmar que dels vuitanta-sis anys que s’escolen entre 1814 i 1900 més de seixanta foren d’excepció”. Si hi afegim les guerres i les dictadures, l’excepció ha estat més la norma que no pas la normalitat. No és romanticisme apuntar-ho. És un fet real, com que mossèn Cinto va ser enterrat en olor de multituds mentre a Catalunya l’Estat hi havia declarat la suspensió de les garanties constitucionals. L’1-O els policies nacionals van estomacar de valent els defensors de les urnes i amb l’aplicació del 155 els constitucionalistes van suprimir l’autonomia. Són fets i no pas paraules romàntiques.
Article del nostre investigador principal, publicat a elnacional.cat, 04/11/2021
El proper 11 d’abril, malgrat el confinament comarcal, tindrà lloc l’acte de #SalvemCasaVallmanya per salvaguardar la casa de la família del president Macià d’Alcarràs. Bicicletada a les 10h, a les 12h parlaments i lectura del manifest, i a les 13h cadena humana. Per més informació seguiu el compte de Twitter: @SalvemCalMacia. Per aherir-se al matifest, cliqueu aquí.
NACIONALITATS & POLÍTICA 