Pau Guinart (@pauguinart) — Càtedra UB Josep Termes En Xavier em va dir una vegada que li agradaria que el recordessin amb els seus fills, i pels seus fills. Crec que no hi ha millor manera de recordar-lo, el dia … Continua llegint
Arxiu d'etiquetes: Josep Puig i Cadafalch
El projecte de recerca del romànic de Puig i Cadafalch i la seva internacionalització (1906-1935)
Respon
Eduard Riu-Barrera. Arqueòleg i historiador. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
L’estudi del romànic en Puig i Cadafalch va transitar d’una qüestió local, regional, a un afer europeu, en tant que a les seves mans va esdevenir una temàtica continental i una recerca transnacional. En les seves mans va esdevenir una forma més de projectar passat i present de Catalunya, la seva arquitectura altmedieval i la seva recerca contemporània, i segons bella fórmula emprada per ell mateix, fer-lo “apta [el país] per a col·laborar en la vida universal”.
Per començar cal advertir que el seu estudi del romànic no fou una reclosa recreació erudita, una arqueologia patriòtica, “romàntica” en el sentit equívoc però usual del terme, ni una dedicació que el mostraria aliè als debats culturals del seu temps, tot el contrari. La recerca sobre el romànic fou en Puig i Cadafalch una forma de contribuir des de l’historicisme a entendre els mecanismes endògens de la creació artística, també arquitectònica, i de l’adaptació d’aquesta a la successió de formes històriques. Es tractava, per tant, de l’exploració d’una via que es podria dir arqueològica per a desentrellar la debatuda qüestió sobre la formulació arquitectònica que havia de servir els nous temps, encetada durant el segle XIX i agusada a l’entrada del Nou-cents.
Per això mateix el marc temporal de l’estudi no fou mai l’exclusivament medieval, sinó que l’espectre temporal fou en realitat la llarga durada històrica, des de les creacions romanes a les generadores del gòtic, és a dir les produccions de més d’una dotzena de segles. Fou així perquè tenia per objectiu entendre el canvi i la transformació, no descriure l’estabilitat i la perfecció d’un episodi estilístic, sinó la conformació dels successius llenguatges com a evolució i combinació dinàmica entre forma i mecànica, entre racionalitat estructural i llenguatge ornamental.
Així doncs, Puig i Cadafalch per més que es digui, no fou un estudiós regional del romànic, ni molt menys l’inventor d’un “romànic català” idiosincràtic com tota una línia d’historiografia desinformada o manipuladora li atribueix. Si bé és cert que aquest fou el seu punt de partença —o d’un de molt pròxim—, progressivament va escalar estadis fins a fer-ne tota una altra cosa. Es convertí en una recerca de temàtica i geografia estesa per amplis espais de l’Europa central i occidental, amb derivacions fins a l’òrbita bizantina, que progressivament deixava enrere la caracterització del particularisme per a explorar corrents artístics continentals. Tot plegat en un gran projecte que combinava objectius diversos, polítics i culturals, entre els quals dos de molt destacats i entrelligats.
Per una banda, perseguia sortir del marc provincià del saber vuitcentista sobre l’art romànic hispànic i integrar les produccions catalanes a corrents o escoles d’ampli abast europeu on aviat i sàviament va portar-lo la seva recerca a partir del reconeixement de l’obra dita llombarda. Un enfocament que li permetia afranquir-se de l’estat nació contemporani i a partir del reconeixement monumental formular pertinences a alternatives regions culturals, a les que atribuïa arrelaments històrics transcendents a les contingències polítiques modernes.
Per altre costat, entenia la recerca històrica i arqueològica com una forma d’exercici de la sobirania cultural amb la qual buscava equiparar-se a la dels països avançats, especialment a través de la plataforma de l’IEC de la que era creador i orientador. Aspirava a participar en igualtat de condicions del concert acadèmic i científic global i demostrar la capacitat local d’estudiar fenòmens generals. És a dir, buscava superar la constricció a l’estudi de la mateixa particularitat que ve imposada per l’ordenament jeràrquic i territorial del saber que, a manera de divisió internacional del treball científic, el segrega entre alts centres capacitats per a la producció de la síntesi i la generalització, i perifèries limitades a l’arreplec documental i el repàs regional. Una ferrenya ordenació que avui es manté i accepta també interiorment dins del marc acadèmic i universitari espanyol, en un manifest retrocés de les posicions assolides per Puig i Cadafalch i el seu entorn cultural abans de 1939. Un èxit més del projecte nacional de la dictadura que ha estat continuat en el present cultural autonòmic.
Com molt bé han mostrat els sempre suggestius estudis de Ramon Graus Rovira, durant la primera dècada dels Nou-cents Puig i Cadafalch va perdre la confiança renovadora en l’anomenada “construcció catalana” (dita tradicional, però que no en tenia res) basada en l’ús del maó. Llavors va adoptar sense escarafalls els recursos de l’edificació moderna occidental de formigó i ferro. Gairebé simultàniament també va abandonar el llenguatge de “la nova escola catalana” o Modernisme de la qual s’havia mostrat entusiasta partícip i portaveu, per fer un viratge radical cap a les expressions classicistes i el “City beatifull moviment” nord-americà. Un canvi d’orientació que en bona part pot explicar-se per la voluntat d’actualització permanent de la seva obra, per no desvincular-se dels corrents internacionals post fi de segle i que aleshores convivien amb el naixent moviment modern. Un gir que amb visió potser massa interna és atribuït tan sols a l’influx estètic de Noucentisme.
Just per aquell mateix temps, entre la primera i segona dècada del segle XX, simultàniament als grans canvis enunciats, també la seva recerca històrica de l’arquitectura va experimentar una transformació profunda per la concreció temàtica i l’extensió territorial. Gradualment, va deixar l’escala local, regional i el to idiosincràtic per adquirir una extensió geogràfica continental i un abast transnacional, orientada vers l’origen i desenvolupament de l’arquitectura romànica a l’Europa occidental. Aquest projecte investigador profundament renovat el va poder desenvolupar de forma desigual i sincopada, segons li deixaren les batzegades de la política i el govern, durant tres dècades, aproximadament, entre els anys 1906-1935. Interromput per l’exili que l’obligaren els fets revolucionaris immediats a l’esclat de la guerra, va quedar estroncat definitivament en ser proscrit professionalment i acadèmica pel nou règim dictatorial espanyol, i en conseqüència impedir-li desenvolupar una recerca de projecció i reconeixement internacional. Tot plegat una conseqüència més del programa de liquidació de l’acció cultural catalana emprés el 1939.
La realitat és que en la trentena d’anys en què va poder desplegar la recerca sobre el romànic continental, aquesta va assolir molt notable fortuna i transcendència en el camp de la història de l’art, resultat d’una combinació entre alt rigor arqueològic del treball i estratègica difusió entre els cercles eminents de la disciplina, europeus i nord-americans. Val a dir que es tracta d’un èxit excepcional i remarcable perquè si bé va sorgir del dinàmic medi cultural català del tombant dels segles XIX-XX, no es pot ignorar que aquest patia del fort desavantatge d’ubicar-se en una posició globalment prou secundària o perifèrica, intel·lectual i política. Així era no només per trobar-se subordinat i sotmès a l’hostilitat de l’estat nació espanyol, sinó perquè aquest darrer també tenia una posició subalterna o marginal dins l’ordre del saber i el concert de les nacions cultes.
Ben conscient com era d’aquest estat de coses va esforçar-se per superar-ne les constriccions en el mateix camp de la recerca d’art i arqueologia. L’impuls del seu estudi i la renovació de continguts i concepcions, l’equiparació disciplinar i la internacionalització, foren uns objectius programàtics de l’acció de Puig i Cadafalch, per bé que no només en aquest terreny, sinó que en totes aquelles empreses que va participar, en la cultura, la política i l’arquitectura.
En tant que format en una atmosfera impregnada d’historicisme i tardoromàntica, l’atenció envers les arquitectures antigues, especialment les medievals i en especial el seu procés formatiu des de la romanitat fou d’alt interès per a Puig i Cadafalch des dels anys d’estudiant i el 1888 va exposar-ne els primers resultats. En baixa intensitat els estudis sobre el romànic a Catalunya continuaren durant el seu període de creació arquitectònica que s’adscriu al Modernisme. No fou fins a l’entrada del Nou-cents quan adquiriren progressiva preponderància dins la seva densa i variada obra, a mesura que trencava o abandonava el llenguatge expressiu de la primera etapa per entrar en l’etapa classicista i constructivament modernitzada. Abans, en l’etapa inicial de l’estudi del romànic, aquest l’entenia com “un reflex de l’ànima del nostre poble, l’ànima de la nostra nació catalana, [es tractava de] l’art format aquí, nascut en aquestes muntanyes del Pirineu, arrelat a aqueix terrer”, segons deixava dit en una important conferència sobre la matèria, dictada a l’Ateneu Barcelonès el 1896.
Però encara no uns deu anys després, el 1907 ja deia tota una altra cosa. En un breu assaig publicat al volum primer de la revista Estudis Universitaris Catalans afirmava estar “convençut que la història de la nostra arquitectura catalana és alguna cosa més que la història de les obres d’un art local sense altre interès que el de l’amor a les coses de la nació pròpia (…) Té un interès científic general l’estudi de les restes arquitectòniques que ens queden, un interès especial per a resoldre molts problemes de la història de l’arquitectura a Europa, que els problemes universals han passat també en aquest racó de la nostra terra. Cal dir, per a la clara exposició d’aqueixa doctrina, que la geografia de les qüestions científiques històriques no és la geografia política actual”.
Si, per una banda, l’expansió territorial de recerca arqueològica li reforçava les conviccions respecte de la imposició de l’estat nació modern sobre les considerades formacions nacionals històriques, també li facilitava la imbricació europeista de la producció artística catalana i la seva contextualització fora del sempitern uniformisme hispànic. L’exploració de la connexió internacional de la producció romànica catalana des del segle XI va encetar-lo arran de la identificació de l’influx anomenat convencionalment llombard. Si bé de principi va entendre’l com la mera adaptació d’un formalisme nord-italià sobre la producció local, gradualment passaria a considerar-lo un llenguatge arquitectònic autònom i unificador d’àmplies regions de l’occident europeu, pràcticament sense connotacions regionals. Estès a l’entrada de l’onzena centúria, representaria la ruptura estètica definitiva amb l’antiguitat i la formulació primera d’una plàstica europea pròpia. Per a denominar-lo va despullar-lo de la convencional càrrega ètnica i territorial que la qualificava llombarda arrossegava i va passar anomenar-lo primer romànic. Aquesta just constitueix la creació intel·lectual més gran de Puig i Cadafalch, donada l’acceptació, difusió debat que ha generat i encara produeix en el terreny de la història de l’art alt-medieval occidental.
Les primeres formulacions les va exposar el 1906 al Congrés Arqueològic de França, conscient de la transcendència internacional de les seves observacions, segurament nascudes en el curs que sobre història de l’art català dictava d’ençà de l’any anterior als Estudis Universitaris Catalans. De la compilació d’aquestes lliçons va sorgir el 1907 l’obra L’arquitectura romànica a Catalunya, de molta més ambició temporal i temàtica que el restrictiu títol anuncia i que es va publicar entre 1909 i 1918. La reflexió respecte a l’influx llombard i la formació d’un primer romànic s’hi prefigurava al segon volum de 1911 i donava motiu a una intervenció al Congrés d’Història de l’Art de Roma el 1912.
Anys abans de ser apartat per Puig i Cadafalch que desconfiava profundament dels seus valors intel·lectuals i decantar-se per l’espanyolitat més conservadora, Eugeni d’Ors glossava encara amb entusiasme personatge i obra. En tant que agut observador dels moviments culturals del país, en la ressenya al segon volum dedicat al segle XI de L’arquitectura romànica a Catalunya mostrava haver copsat la nova dimensió de la recerca i n’elogiava la perspectiva transnacional. Considerava que els “vells monuments” tenien amb ell “un historiaire amb ciència moderna (…) un home del qual encara no s’ha dit tot el valor, ni potser hi ha entre nosaltres qui el sàpiga dir-lo (…) Ell inscriu i situa els problemes locals d’aquí [de la història artística] entre els grans problemes universals. Ningú més europeu que aquest regionalista”. Tot seguit asseverava que l’estudi del romànic “més atractiu encara per la seva obscuritat, deliciosament emocionant a l’home modern” suscitava un seguit de problemes que es ”col·loquen en el primer rengle entre els que avui més exciten l’ardor sagrat dels erudits el món. De la solució d’ells, quantes idees generals estan pendents! Tot el que es refereix a la història de l’art entre el segle IX i el XI és sempre, per definició, un problema europeu” [1]
Un problema europeu, aquesta era efectivament la dimensió acordada al seu estudi i així ho expressava el 1920 en la petita monografia de la col·lecció Minerva titulada L’arquitectura romànica a Catalunya, en què la menor rigidesa erudita exigida al medi divulgatiu li permetia expressar el seu pensament clarament i categòrica. Hi asseverava que: “L’estudi de l’infantament de l’arquitectura romànica té per a nosaltres pobles de l’Europa d’Occident, un interès fonamental, perquè és l’art engendrat per primera vegada per nosaltres (l’art romà l’entenc sempre com una derivació de l’hel·lenisme i per tant oriental), os dels nostres ossos i sang de la nostra sang (…) És l’arquitectura romànica, fins a cert punt, una derivació del mètode de construir romà, no una evolució d’ell com els llenguatges neollatins ho foren del llatí rústec, sinó una creació sota el pes d’aquell grandiós antecedent”. Aquesta idea, sorgida de l’exercici contextual de l’obra romànica catalana i llavors encara novella seria aprofundida i exposada acadèmicament a cavall dels anys 1920-1930 amb gran succés.
Primer la Gran Guerra i seguidament les responsabilitats de govern entre 1917-1923 interromperen la recerca i la projecció internacional, que va reprendre amb profunda dedicació d’ençà de 1924 amb un seguit de viatges de reconeixement monumental i treball investigador en centres d’estudi d’Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Països Baixos i Suïssa. A més de la participació en trobades internacionals com les especialment rellevants dedicades a estudis bizantins a l’Europa oriental, en els anys següents va impartir lliçons sobre el primer romànic a la universitat de la Sorbona —de la que fou nomenat doctor honoris causa el 1933—, i també a la Universitat de Harvard i al Museu Metropolità de Nova York entre 1925-1926. De les lliçons parisenques va ser editat el 1928 el volum Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux Xe et XIe sièclesamb el qual preparava la seva obra cimera que seria la magna monografia La geografia i orígens el primer art romànic, publicada el 1931 per l’IEC i que traduïda al francès fou estampada a París el 1935. Aquest treball de gran alè i abast europeu va ratificar la seva projecció internacional i ha estat motiu del llarg reconeixement i profund influx dins l’estudi de l’art medieval continental. Tot plegat també resultat del plantejament polític d’una estratègia de projecció cultural sobiranista, totalment autònoma de l’aparell acadèmic espanyol, destinada a superar-ne la limitació provinciana i assolir la plena internacionalització mitjançant la participació directa dins l’òrbita cultural francesa, aleshores dominadora o d’alt influx en els camps del saber històric i arqueològic.
[1] Xenius “L’arquitectura romànica a Catalunya” La Veu de Catalunya, 17 de gener del 1913 ed. vespre. p. 1. Reproduïda a E d’Ors Glosari 1912 – 1913 – 1914 amb la sèrie “flos sophorum” (ed. X. Pla), Quaderns Crema Barcelona 2005 p. 417-421.
La il·lusió d’una autonomia: Llums i ombres de la Mancomunitat de Catalunya
“La Mancomunitat va suposar una victòria del catalanisme i va propiciar un canvi transcendent en la societat catalana de principis del segle XX”
Tweet
Andreu Navarra (@AndreuNavarra)
L’any 1914, una estructura supraprovincial va permetre que Catalunya tornés a exercir cert nivell d’autogovern sobre els seus assumptes interns. Heus aquí el que va ser la Mancomunitat catalana, fonamentalment comandada per dos líders ben diferents, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, entre 1914 i 1923: una entitat que, a la pràctica, no va aconseguir cap mena d’autonomia política perquè en cap moment no va sobrepassar les competències que ja eren en mans de les quatre províncies que la formaven, però que van tornar a posar sobre el mapa diverses realitats concretes: en primer lloc, la realitat “Catalunya” comptava amb alguna mena de rètol diferenciador, dos segles després de l’eliminació de les institucions de la Corona d’Aragó; en segon lloc, hi havia un líder polític administrant diners des d’una posició de lideratge modernitzador, i no era poca cosa aquesta.El volum L’aparença d’un poder propi. La Mancomunitat de Catalunya i el catalanism (Editorial Afers, 2010) té molts encerts: en primer lloc, acull estudiosos i historiadors de molt diversa procedència ideològica, sense preguntar qui és qui i sense menystenir la interpretació de ningú, i això és exemplar en els temps que corren. En segon lloc, pot servir de presentació molt completa per al públic que vulgui fer-se una idea exacta, no només del que va ser la Mancomunitat de Catalunya des d’un punt de vista cultural, identitari i transformador dels serveis públics, sinó de moltes altres implicacions (esportives, artístiques, bèl·liques) que especificarem a continuació.
Al treball que obre el volum “Mancomunar-se. Com anar d’un tecnicisme jurídic a una institucionalitat nacional catalana”, Enric Ucelay ofereix un resum extens de molts termes implicats: “Mancomunitat”, però també “regió” o “catalanisme”; es capbussa en obres lexicogràfiques diverses i en textos jurídics, i n’extreu detalls molt reveladors. Per exemple, el concepte que se’n va fer Cambó (“qui “va intentar utilitzar la Mancomunitat com a trampolí, primer, a l’agost de 1917, per a imposar a Espanya un sistema parlamentari sense intervenció de la Corona, camí d’una regionalització general de les Espanyes”), o el detall de quan el 22 d’abril de 1931, la Segon república espanyola, acabada de néixer, va rescatar un terme medieval, “Generalitat”, per dotar d’autogovern la regió catalana, i ho va fer a partir de la legislació abolida l’any 1925, recuperant la unió de quatre diputacions provincials. Tot i que en aquell procés constituent Catalunya sí que assoliria el que no va poder aconseguir entre 1918 i 1919, és a dir, sobirania política pròpia, autogovern real i no només aparent com amb la Mancomunitat.
A “La llarga campanya en demanda de la Mancomunitat”, Santiago Izquierdo Ballester inicia el seu relat el 21 d’abril de 1907, moment en què la Solidaritat Catalana aconsegueix un èxit clamorós en les eleccions legislatives. El president de l’Executiu espanyol, Antoni Maura, líder del Partit Conservador, presentava el 7 de juny el seu Projecte de Llei de Reforma de l’Administració Local, projecte que naufragaria, però que deixaria sobre la taula la possibilitat que les províncies que ho demanessin poguessin mancomunar-se per a gestionar i dinamitzar els seus propis recursos i serveis. Una possibilitat que rebutjaven prohoms del Partit Liberal, especialment Segismundo Moret i José Canalejas. Izquierdo especifica quina va ser l’actitud de cadascun dels cabdills liberals del Congreso: des de Maura a Moret passant per Romanones, Canalejas, García Prieto, Dato i Sánchez Guerra, tots els que vam anar desfilant pel poder fins el cop d’Estat del general Primo de Rivera. Puntualitza també el paper dels lerrouxistes, que van quedar aïllats en el rebuig a la Mancomunitat, segurament perquè hi van veure un òrgan administratiu que no podrien controlar.
Finalment, el 18 de desembre de 1913, manant el conservador Dato, s’imprimia el decret que permetia el naixement de la Mancomunitat, que es va poder constituir solemnement en abril de 1914. La seva tramitació, doncs, havia tardat set anys. Izquierdo tanca el seu capítol copiant íntegrament el discurs que Prat de la Riba va pronunciar en prendre possessió de la presidència de la Mancomunitat, un important text, ple d’optimisme i ple també d’orsisme, on quedava clar el desig de les corporacions i formacions polítiques per recuperar els seus destins propis.
Josep Pich i José Contreras repassen les reaccions estatals al projecte mancomunitari a través de la publicació El Año político, que redactava el ferotge anticatalanista Fernando Soldevilla Ruiz. L’anàlisi de la seva prosa política exemplifica singularment les pors dels polítics més centralistes, obsessionats amb la idea que estaven a punt de vèncer un grapat de “separatistas” i atemorits davant la idea que el castellà perdés terreny i usos en la nova administració catalana.
A “La Mancomunitat com a teatre polític”, Enric Ucelay treballa amb una idea que aplica, no només sobre les ficcions d’un poder propi que van saber escenificar els polítics catalanistes de l’època, sinó també sobre la teatralitat que qualsevol forma de poder polític necessita per a ser percebut amb credibilitat. Reflexiona, per exemple, sobre la necessitat que tenen els partits polítics per ocultar que treballen en benefici propi per a apel·lar sempre a les nocions de “Poble” o “Nació”.
És la intervenció més filosòfica i escèptica del llibre, on llegim frases com les següents: “tot argument d’alliberament és alhora la proclamació d’una formulació de predomini alternatiu”. En realitat, Ucelay escriu sobre els mites principals del catalanisme de l’època, especialment sobre els que han sobreviscut més de cent anys per a continuar vius i operatius sobre l’imaginari català. Per tant, és el capítol que s’acosta més a la idea del títol de l’obra, “L’aparença d’un poder propi”, que equival a dir que, mancant una autonomia real, els partits catalans que van participar del renaixement mancomunitari es van haver de conformar amb un atri o avantsala prometedor i no tant amb el plat gros que no va arribar mai. Segons Ucelay, la Mancomunitat hauria estat el desplegament d’una eficaç escenificació destinada a sobrepassar amb escreix el que va significar realment. Ucelay documenta un aspecte no massa conegut de la política de Primo de Rivera, els elements apresos de l’experiència regional catalana aplicats a escala estatal a partir de 1923.
Agustí Colomines signa “La Mancomunitat entre el centralisme estatalista i l’autonomisme catalanista”, recuperant molts descobriments i tesis de Josep Termes, encaminades a demostrar que el catalanisme va gaudir des dels seus inicis d’un vector popular indiscutible, enfront dels relats clàssics que presentaven les iniciatives catalanistes com a productes altament burgesos i sospitosos. Colomines combina l’anàlisi de les bases socials del catalanisme amb la llista de nacionalistes de signe contrari, on col·loca intel·lectuals i polítics com Cánovas del Castillo, Sagasta, Maura, Ortega y Gasset, Costa, Azaña, Alcalá-Zamora, Víctor Balaguer, Joan Prim i el federalista Pi i Margall. Entre d’altres aportacions: es pregunta també com és que els líders del Partit Liberal van ser molt més centralistes i jacobins que els del Partit Conservador, tot analitzant el context polític de la segona Restauració.
A “Intel·lectuals i polítics a les ordres de Prat de la Riba”, Joan Safont aprofita un títol vicensià per a examinar dos aspectes fonamentals: el lideratge equànime de Prat de la Riba, recordat com a genial organitzador, i l’acció dels seus col·laboradors més destacats, que són els que realment van fer brillar la Mancomunitat com un exemple d’eficàcia i esplendor cultural, amb un capítol específic dedicat a la figura paradigmàtica de Jaume Bofill i Mates. Hi desfilen Eugeni d’Ors, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Eladi Homs, Alexandre Galí i tot el personal de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i el personal docent de l’Escola el Treball i l’Escola de Bibliotecàries.
Jordi Casassas revista un tema que ha tractat en multitud de publicacions, “La Mancomunitat i la intel·lectualitat catalana”, aportant detalls sobre corporacions no massa conegudes, com el precedent vuitcentista de la Mancomunitat, la Unión de Corporaciones Científicas, Literarias y Económicas de Barcelona, que va impulsar el líder conservador Manuel Duran i Bas entre 1876 i 1886. Casassas es fixa en elements fonamentals del context polític, com l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’any 1914, el moviment noucentista o la deriva intervencionista que era comú a gran part d’Occident quan la Mancomunitat es va constituir.
A “Marcant estil. Una visió noucentista de la funció pública de la Mancomunitat”, David Martínez Fiol, especialista en el funcionament dels funcionariats català i espanyol entre principis de segle XX i la guerra civil, aplica la seva lent sobre les veritats i les ficcions associades al mite de la Mancomunitat entesa com a una entitat sense màcula. Per exemple, mostra com moltes de les obres que s’atribuïen i s’atribueixen a la Mancomunitat, en realitat van ser impulsades amb el segell de les diputacions que la formaven. Martínez Fiol pensa que “la capacitat per generar llocs de treball públics per part de la Mancomunitat podia ser una forma de competir amb el republicanisme pel control de les classes mitjanes i professionals catalanes”. Alineat més aviat amb la visió escèptica de la Mancomunitat, el capítol desvetlla no poques concepcions exagerades o maniquees en la memòria de la Mancomunitat, que les fonts d’arxiu desmenteixen.
On no hi ha discussió és en el tema que desenvolupa Carles Santacana en el seu treball “Un deure de l’hora present. L’assaig de política esportiva de la Mancomunitat”: l’entitat catalana va prendre la iniciativa a la península a l’hora d’intentar integrar-se en la comunitat olímpica internacional, i a més va elaborar una sèrie de tesis i ponències sobre l’esport i el seu paper cívic i nacionalitzador d’una gran modernitat. Pot semblar que el tema tractat per Santacana és menor, però la seva aportació és de les més interessants del volum, per la seva originalitat i perquè permet recuperar figures completament oblidades com la de l’activista Josep Elias i Juncosa, que no havia gaudit de gran fortuna bibliogràfica.
Isabel Valverde, a “Saludar la capitalitat de la cultura. Entre l’Ajuntament i la Mancomunitat. L’Exposició d’Art Francès i el seu context a la Barcelona de la Primera Guerra Mundial” analitza, en un treball molt complet, molts vectors claus entrecreuats en aquells anys decisius: els moviments museístics que s’estaven desenvolupant a la ciutat, el paper decisiu del pintor Sert, la propaganda aliadòfila que va tenir un centre important a Barcelona, i el tipus d’art que les autoritats catalanes i franceses van promocionar en una exposició que no havia rebut prou atenció historiogràfica. Tanquen el volum una reflexió sobre l’evolució de les concrecions polítiques nacionalistes des de l’òptica dels informes de la diplomàcia francesa, que ha estudiat Arnau González Vilalta, i “El record de la Mancomunitat durant el franquisme”, de Giovanni Cattini, que recull totes les opinions que, des de la fi mateixa de la guerra i els primers moments de l’exili, a Perpinyà, fins les concrecions acadèmiques que es van anar produint durant el franquisme (des de les del falangista García Venero a les de Jesús Pabón i Vicens Vives), passant per les polèmiques que van suscitar les tesis de Jordi Solé Tura.
Tots els capítols aquí reunits són d’una gran qualitat i es poden completar amb obres recents que visiten els mateixos temes: Puig i Cadafalch, president de Catalunya, d’Albert Balcells (Dalmau, 2013); Pàtria i progrés: la Mancomunitat de Catalunya (Comanegra, 2014), d’Agustí Colomines i Aurora Madaula; A la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic, 2017), de Joan Esculies o La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la renaixença i el marxisme (Pòrtic, 2017), de Jordi Casassas. A vegades hom es pregunta per què podent gaudir d’obres historiogràfiques tan exactes el debat públic continua tan presoner de mites i malformacions a casa nostra.
Publicat a La Llança, 30/04/2020
NACIONALITATS & POLÍTICA 