El Congrés de la Joventut Catalana (1976)

La transició democràtica a Catalunya va començar molt abans de la mort del dictador. La societat civil catalana s’havia anat reorganitzant progressivament sota el franquisme, aprofitant els “espais de llibertat” que oferien esglésies o entitats culturals tradicionals. A finals de la dècada dels anys 70, es va veure la necessitat de pensar el país de l’endemà, el país que caldria “reconstruir” després de quatre dècades de dictadura. El Congrés de Cultura Catalana va esdevenir un real procés constituent de l’autonomia anhelada. Va durar gairebé tres anys i s’hi van inscriure 12.400 persones, a raó de 1.000 pessetes per barba, i 1.500 entitats.

El 29 i 30 de juny de 2017, la Fundació del Congrés de Cultura Catalana (FCCC) va convocar el Simposi “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat” amb motiu del 4oè aniversari. Les jornades es van celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans, am la participació, entre d’altres ponents, de Ramon Folch, Jordi Casassas, Sebastià Serra, Ferran Archilés, Mercè Picornell, Anna Balletbò, Isidor Marí, Pere Manzanares, Imma Tubella, Lluís Duran, Enric Pujol i Agustí Colomines, l’investigador principal del GRENPoC. Ara, l’Editorial Afers acaba de publicar els textos d’aquelles coneferències en el llibre col·lectiu, a cura de Dra. Marta Rovira i Martínez, directora de la FCCC i membre, també. del GRENPoC. Les ponències conformen en conjunt aquest llibre, que vol ser una primera aportació global a l’anàlisi històrica i sociològica del Congrés. És, doncs, un llibre que situa el Congrés en aquest marc d’anàlisi, però no deixa de banda una vessant testimonial que, després de quaranta anys, encara serveix per posar el focus en alguns aspectes com ara la intrahistòria i l’experiència viscuda pels mateixos participants.

Carnet de congressista fet expressament per Antoni Tàpies

La ponència del professor Agustí Colomines ofereix una història inèdita del Congrés de la Joventut Catalana, una iniciativa paral·lela al Congrés general, que esdevingué l’embrió de les polítiques de joventut que es posarien en marxa posteriorment, com ara la majoria d’edat als 18 anys, l’objecció de consciència o la constitució del Consell Nacional de la Joventut. “El I Congrés de la Joventut Catalana —escriu el Dr. Colomines—es va cloure al Col·legi d’Advocats, en el mateix escenari on havia començat la crida a celebrar el Congrés de Cultura Catalana. La durada del congrés juvenil va ser curta però molt intensa. Les principals reivindicacions de llavors —majoria d’edat als 18 anys, supressió de la mili, institucionalització de les polítiques per a joves, etc.— són avui una realitat. Per tant, en aquest sentit va ser un èxit”. Una generació de joves, entre els 15 i els 20 anys, es va comprometre en la reconstrucció de la democràcia, malgrat la resistència del personal de la dictadura, que va continuar ocupant llocs de responsablitat en el nou Estat constitucional.

Joaquim Fradera i Jordi Serrano, membres del secretariat i militants de la Joventut Comunista de Catalunya, en la presentació del Congrés a Sabadell. Al mig, Joaquín Zamoro, responsable del PSUC a la capital vallesana.

Per què ha fracassat l’esquerra?

© VilaWeb

Xavier Diez, integrant del GRENPoC, i Agustí Colomines, IP del grup i director de la Càtedra UB Josep Termes, van presentar dijous 6 de juny, a l’Espai VilaWeb, l’últim llibre del primer, Una història crítica de les esquerres (Edicions el Jonc), síntesi de vint anys de lectures. El llibre consta de tres parts, una històrica, una altra de diagnosi i una tercera de propostes per descriure el fracàs de l’esquerra a partir dels anys 60 del segle XX.

L’odi en campanya

per Àlex Reig Biosca, crític

cayetana-alvarez-de-toledo-pisarello-655x368

© Europa Press

La política catalana i espanyola ha arribat a uns nivells de crispació insospitats. La visita a la Universitat Autònoma de Bellaterra de Cayetana Álvarez de Toledo, la candidata al Congrés del Diputats per que no parla ni tan sols català ni viu a Barcelona, dos requisits que sembla que no importen a tenor d’altres candidats paracaigudistes, n’és un bon exemple. El que va passar a la UAB és l’incident que esperava molta gent a Espanya per titllar tot el moviment independentista de violent. Què voleu que us digui? No anem bé quan el combat contra la violència, encara que només sigui verbal, s’ha de legitimar usant metàfores, construccions conceptuals i termes jurídics obtusos perquè la realitat no ho sustenta. Llavors és quan una manifestació universitària es converteix en kale borroka.

Detecto un infantilisme preocupant en una classe política que no està mai a l’altura del que se li demana. M’atreveixo a dir que no està a l’altura de res. Perquè les escenes que són portada als diaris o trending topic a Twitter i que desencadenen milions de crítiques, contracrítiques, frases enginyoses, sarcasme, gifs i altres bajanades, són impròpies d’una societat madura i adulta. Pertanyen més al pati de l’escola o de l’institut que a l’àgora política. L’escarni que Cayetana no ha trigat gens a revestir d’una glòria que no tenia mentre es produïa i que només ha tret el cap en les cròniques patètiques dels fets, no és política. En paraules seves: es tractava de “niñatos consentidos y pijos”. No cauré en el simplisme de distorsionar aquesta expressió per convertir-la en el que és: una pura paradoxa força còmica que podria autoaplicar-se. Simplement donaré la raó a Cayetana: sí, només són nens i universitaris. Pijos i consentits, suposo que com tot “niñato” universitari. El problema no són ells, ni un ambient universitari que sempre s’ha posicionat políticament i que s’ha manifestat contra mesures que s’han pres des del poder, com passa en tota democràcia sana. El problema és, si de cas, que el grup d’adults, representant d’un partit polític, no s’adona precisament d’això: que fa el paperina —per no dir una altra cosa— en intentar convertir una escena universitària recurrent, idèntica a tantes altres (vegeu els campus de París, Londres, Nova York , Madrid o de qualsevol ciutat del món), en una demostració de feixisme endèmic que cal combatre com si es trobessin a les trinxeres de la revolució francesa. Convertir la protesta d’uns adolescents exaltats políticament, com segurament ho hem estat tots a la mateixa edat, en una foto fixa de com és Catalunya és manipular.

El patetisme de Cayetana i la seva cort arrenca d’aquesta incongruència. Del tot s’hi val dels polítics espanyols per atacar i aplacar l’independentisme. I posats a parlar d’odi, el foment de l’odi té a Catalunya dos noms, sobretot, sense els quals és molt difícil pensar que hauríem arribat a aquest grau de glorificació de l’insult i la fatxendaria per damunt dels programes polítics. Són Albert Rivera i Inés Arrimadas. Cs és el partit que, des de fa anys, ha basat el seu creixement en la confrontació i la creació implacable i permanent de disputes, discòrdies i actituds bel·licoses. Són ells els que han aprofitat qualsevol intervenció al Parlament per provocar i fer soroll, sense cap mena de respecte envers les persones ni guardant les formes. Casado, l’extremista, Abascal i altres fomentadors de l’odi, són conseqüència directa del clima enrarit i radical que està incrustat en l’ADN d’Albert Rivera. Amb raó Cs és l’únic partit, segons diversos estudis, en què es detecta que els dirigents són més extremistes que els seus votants. Em resisteixo a creure que l’espai polític que vol representar Cs no pugui estar representat per polítics de més altura i no pas per pinxos de barri com els actuals dirigents, els quals saben més d’amenaçar que de política. La seva manera de fer política és la provocació, que és el que fa Arrimadas quan va a TV3 i s’encara a una presentadora o quan es vanta d’arrencar llaços grocs. No em crec ni per un moment que la majoria de votants de Cs avalin aquesta actitud. És impossible. Els electors de Cs no es mereixen que polítics voltors com Arrimadas o Jordi Cañas dirigeixin l’espai polític que els representa.

Les discussions no es guanyen fent escarafalls amb els braços o proferint crits barroers contra estudiants que es manifesten a l’escala d’una universitat contra tu. Tampoc no es guanyen mentint sobre els teus contrincants polítics. Una cosa és innegable: quan sento parlar Cuixart, Puigdemont, Turull, Mas, Iceta, Batet, Junqueras o Borràs m’arriben idees i arguments que em poden plaure més o menys, però, per sobre de tot, noto el respecte cap a l’adversari. Hi veig tot allò que no sé veure en el capteniment dels altres candidats. Fora bo que s’acabés el hooliganisme polític per tornar a debatre sobre idees. Especialment ara, en una època obertament feminista que, sortosament, rebutja comportaments masclistes i testosterònics. No confio gaire en què s’arribi a un consens per acabar amb aquesta mala praxi política. Ara bé, persistir en l’error seria impropi de qui diu voler viure en democràcia, governi qui governi.

“A [Dios] rogando y con el mazo dando”, nou article d’Agustí Colomines

foto blog agustí

Pongo a Dios entre corchetes porque soy laico. Me molesta la intrusión de las religiones en el espacio público, aunque sus trazos se reconozcan aquí y allá sorteando lo que yo piense. La religión se cuela en los refranes y es evidente en el conjunto de iglesias, catedrales y mezquitas que se extienden por pueblos y ciudades, sin obviar las fiestas y tradiciones varias que inundan el calendario. La religión católica forma parte de la cultura antropológica del pedazo de mundo que me tocó en suerte. A pesar de que la religión es una fe individual, íntima, privada, sin embargo se manifiesta en el espacio público. Es por eso que los gobiernos tienen la obligación de intervenir, no para fomentar una iglesia nacional, como pasó con el nacionalcatolicismo franquista, sino para regular sus derechos y sus excesos.

Lo mismo ocurre con la historia. En todas partes se está incubando el virus que amenaza con destruir monumentos conmemorativos de la historia del siglo XIX, especialmente. Es, según dicen los que fomentan esta epidemia, la manifestación plástica del combate por la hegemonía histórico-ideológica del pasado. George Orwell ya predijo que algo así ocurriría en la sociedad totalitaria que anunció para 1984: “Every record has been destroyed or falsified, every book rewritten, every picture has been repainted, every statue and street building has been renamed, every date has been altered. And the process is continuing day by day and minute by minute. History has stopped. Nothing exists except an endless present in which the Party is always right.” Lo que para Orwell era una pesadilla ha tardado un poco más en llegar, pero aquí está.

Que el presente condiciona cómo encaramos hoy el pasado y qué nos interesa de él, te lo enseñan en el primer curso de la carrera de historia. No es una novedad. Es, digamos, lo normal en la forma de trabajar de los historiadores. Lo anormal es querer substituir lo que pasó, representado simbólicamente por monumentos o tradiciones, por lo políticamente correcto hoy en día. ¿Es menos estúpido el argumento para justificar la retirada del monumento dedicado a Antonio López, ubicado al final que la vía Layetana, frente a uno de los laterales de la lonja de Barcelona, que el que utilizó Donald Trump para justificar la violencia de los supremacistas blancos en Charlottesville, Virginia, cuando se manifestaron en contra de que se removiese la estatua ecuestre del general confederado Robert E. Lee?

En todas partes cuecen habas. El nombre de Robert E. Lee está inmortalizado en decenas de escuelas, carreteras, edificios y monumentos de todo el sur de Estados Unidos, como Cristóbal Colón está presente en un sinfín de monumentos erigidos en ciudades latinoamericanas y norteamericanas. También en Barcelona existe un monumento dedicado al “descubridor”, cuyo derribo solo ha exigido, por lo menos hasta el momento, la CUP por “coherencia discursiva e ideológica”, dicen, tras el anuncio del Gobierno de Ada Colau de que trasladará la estatua de Antonio López de su plaza al museo Frederic Marès. Se trata, según ellos, de que la retirada de las estatuas de López y Colón “sea el principio de la retirada de muchos otros monumentos fascistas y clasistas de la ciudad”. El abuso de la historia es innegable. ¿Por qué no derribamos el Arco de Triunfo del paseo Lluís Companys? Al fin y al cabo es un monumento erigido en 1888 para celebrar la modernidad capitalista de la Exposición Universal? ¿Es que los concejales del Ayuntamiento barcelonés no se han dado cuenta de que los relieves laterales simbolizan, a un lado, la Agricultura y la Industria y el Comercio y el Arte en el otro, y de que encima de ese arco triunfal están esculpidos los escudos de las 49 provincias españolas presididos por el escudo de armas de Barcelona? ¿Lo derribamos al grito de abajo el capitalismo y todo lo que huela a español?

Los políticos no saben historia, como ya lamentaba Josep Benet, solo la usan cuando les conviene. En los Estados Unidos, un país con una larga historia si se tuviera en cuenta el pasado de las naciones indias, el debate sobre el monumento dedicado a Cristóbal Colón es tan estúpido como el que promueven algunos políticos e historiadores en estos lares. Vean lo que dijo la portavoz del alcalde Nueva York, Melissa Mark-Viverito, este mes de agosto refiriéndose al monumento colombino que preside Columbus Circle, a la entrada de Central Park, al lado del Trump International Hotel & Tower (¡horror!): “There obviously has been ongoing dialogue and debate in the Caribbean — particularly in Puerto Rico where I’m from — about this same conversation that there should be no monument or statue of Christopher Columbus based on what he signifies to the native population . . . [the] oppression and everything that he brought with him”. “Bullshit”, le hubiera respondido si hubiese estado presente en esa rueda de prensa.

Barcelona, como otras muchas ciudades del mundo, es un museo del siglo XIX al aire libre. Les recomiendo el libro de mi amiga Judit Subirachs, especializada en escultura catalana de los siglos XIX y XX, L’escultura del segle XIX a Catalunya. Del Romanticisme al Realisme (1994), y podrán comprobar por ustedes mismos que no solo Barcelona es un archivo de la memoria que se puede ver a simple vista, paseando. El problema es que aquí, a diferencia de Boston, por ejemplo, los itinerarios turísticos históricos se reducen a Gaudí y al modernismo. Barcelona es un compendio de historias que no sabemos aprovechar. Andas por las calles de Berlín y miras al suelo y el antiguo muro está indicado por todas partes. Andas por las rondas de San Pedro, Universidad y San Antonio y no hay forma de que el transeúnte se dé cuenta que transita por las antiguas murallas que se vinieron abajo por la exigencia popular durante la Revolución democrática de 1868.

Eso era lo que quisimos paliar desde la Cátedra Josep Termes cuando hace años presentamos un proyecto de musealización urbana de la Barcelona del siglo XIX al programa RecerCaixa, la línea de ayudas a la investigación de la Obra Social de la Caixa. No logramos que nos tuvieran en cuenta y ahí está nuestra propuesta, durmiendo el sueño de los justos sin encontrar patrocinador. Es verdad que hoy en dìa sería difícil de aplicar con un consistorio dominado por la incultura y un comisionado para los asuntos de la memoria que está más preocupado por montar escándalos y promover a sus amigos que por la historia. Su misión sigue siendo promover una memoria pública oficial con la que ya soñaron los franquistas y que ahora es objeto del deseo de izquierdistas de tres al cuarto que quisieran convertir la catedral en un centro cívico.

Between accommodation and secession: Explaining the shifting territorial goals of nationalist parties in the Basque Country and Catalonia

In this article, Anwen Elias and Ludger Mees examines the shifting territorial goals of two of the most electorally successful and politically relevant nationalist parties in Spain: the Partido NacionalistaVasco (PNV) and Convergència i Unió (CiU). Whilst both parties have often co-operated to challenge the authority of the Spanish state, their territorial goals have varied over time and from party to party. We map these changes and identify key drivers of territorial preferences; these include party ideology, the impact of the financial crisis, the territorial structure of the state, party competition, public opinion, government versus opposition, the impact of multi-level politics and the particularities of party organisation. These factors interact to shape what nationalist parties say and do on core territorial issues, and contribute to their oscillation between territorial accommodation and secession. However, the way in which these factors play out is highly context-specific, and this accounts for the different territorial preferences of the PNV and CiU. These findings advance our understanding of persistent territorial tensions in Spain, and provide broader theoretical insights into the internal and external dynamics that determine the territorial positioning of stateless nationalist and regionalist parties in plurinational states.  See full article, here.

Acte de lliurament de l’arxiu documental de Josep Planchart

El proper dijous 15 de desembre a les 19 hores a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya (Plaça Pau Vila 3, 4ª planta) es durà a terme l’acte de lliurament de l’arxiu documental de Josep Planchart.

Josep Planchart va ser un dels màxims dirigents d’Estat Català, degà dels partits i organitzacions independentistes. Va recollir al llarg de la seva vida escrits i publicacions del partit, com també del Front Nacional de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i d’activitats de la resistència cultural.

Durant l’acte el doctor Lluís Duran intervindrà amb la conferència “Josep Planchart i Estat Català, la primera organització independentista”.

Ferran Cuito

per Amadeu Cuito

41rnT7ZlCqL._SY300_En un article necrològic publicat a Serra d’Or el gener de 1974, que Albet Manent va titular “Ferran Cuito l’eficiència invisible”, quedava molt ben retratada la personalitat del meu pare. Veig que aquest qualificatiu d’invisible ha donat nom a la sèrie de conferències que tinc l’honor d’inaugurar. Voldria començar per afegir alguns comentaris a aquest qualificatiu. No crec que els problemes de visibilitat o de invisibilitat formessin part de les preocupacions del meu pare. No em passa pel cap que en algun moment de la seva vida volgués ser visible, ni intentés mai ser invisible. Són simplement les circumstàncies que van fer la seva vida visible durant uns deu anys i unes altres circumstàncies les que la van fer invisible durant els quaranta següents. Tot i així és veritat que es devia trobar més a gust en la condició d’invisible. Una condició que li anava com un guant a la mà, per encaixar amb el seu caràcter modest i reservat.

Ferran Cuito no fa Història, com es diu habitualment dels personatges que marquen la seva època. La part visible de la seva vida, que jo no vaig veure, dura a penes uns deu anys i surt justament valorada en els llibres de història. La repassarem breument. És normal que la invisible hagi quedat invisible, ja que la Història es preocupa essencialment dels fets visibles i documentats i jo – ho vaig dir al Sr. Duran quan em va proposar de venir avui a parlar de Ferran Cuito – no sóc qui per fabricar-n’hi una, i per dos motius: perquè no sóc historiador i perquè sóc – demano perdó als historiadors- dels que creuen, com va dir Pasternak en un aforisme colpidor, que “Ningú no fa la Història. A la Història no se la veu, així com tampoc no es veu créixer l’herba”. Tanmateix el que sí puc fer i faré a continuació és evocar la personalitat del meu pare, les coses invisibles que va fer, les que va intentar fer, que sí vaig veure, i la empremta que m’han deixat a la memòria. Potser d’aquesta manera, així ho espero, us el faré viure de més a prop que no pas convertint-lo en històric.

Comencem pel seu pare. Rafel Cuito. La vida del qual explica més que cap altra cosa com serà el seu fill. Un home que es fa, tot sol, a partir de zero. De família humil, humilíssima, orfe de molt jovenet, sense estudis, col·locat finalment d’aprenent en una fàbrica tèxtil, i que a còpia de treball i tenacitat acaba convertint-se en un manyà qualificat. Per la seva biblioteca, que he conservat, queda clarament dibuixada la seva personalitat així com l’estricta disciplina i valors morals que inculcarà als seus fills. Al costat d’una Bíblia, alguna història de les religions, cap llibre religiós, poca literatura, però un Dostoievski, dos Ruskin, quatre Victor Hugo. Diverses gramàtiques i nombrosos diccionaris de francès, anglès i castellà, i una infinitat de llibres tècnics i científics propis de la professió, acompanyats de nombrosos llibres de pedagogia, medicina, botànica, llibres de metodologia científica, llibres de temes tan diversos com els drets de la dona, la vida dels ocells, o la fira de Chicago, com si aquell manyà després d’haver adquirit un ofici, armat de gramàtiques i diccionaris s’hagués llençat a adquirir coneixements en tots els camps que excitaven la seva curiositat.

No és doncs gens estrany que Ferran Cuito fos un home de vida religiosa inexistent i alhora lector assidu de Pascal i Sant Agustí. Un home que no vaig sentir mai predicar, ni professar cap codi moral, però que tenia perfectament clares unes regles morals perfectament definides, sense haver-les de relacionar amb cap credo religiós, filosòfic o polític, i que si les predicava, només les predicava indirectament amb els seus actes. Quines eren aquestes regles ? De tot ordre i variades. Les cartes es contesten. Totes. Respecte absolut per als treballs intel·lectuals, el mateix que per als manuals. Estricte compliment dels tractes. No es deixa mai res a mig fer, ni per demà el que es pot fer avui. Les coses com les idees no tenen valor si no estan ben fetes, ben pensades i ben treballades. Ni divagacions, ni improvitsacions. No t’ha de regalar res ningú, el que vulguis guanyar t’ho has de guanyar tu. Se l’ha catalogat de lliberal. Ho era sense dubte, però no en sentit doctrinal. El que el caracteritza és una autèntica llibertat d’esperit acompanyada d’una immensa curiositat i no exempta d’un molt particular sentit de l’humor.

Nascut a Sabadell el 1998, on el pare és manyà a Can Brutau, viu a Barcelona a patir de 1904 on es trasllada la família. Als disset anys, vol ser enginyer, però no sobren els diners a casa i se’n va a Paris on viu el germà gran, a treballar de torner a la Renault. França està en guerra i necessita mà d’obra per suplir els que estan al front. Al tornar amb alguns estalvis empren la carrera d’enginyer industrial i es gradua el 1924. En aquells anys universitaris participa activament a l’Associació Catalana d’Estudiants i forma part de la nova generació catalanista, més militant que l’anterior. L’any de la seva graduació és secretari de la Societat d’Estudis Militars, una organització clandestina contra la dictadura de Primo de Rivera presidida per Nicolau d’Olwer, que es proposa la formació dels oficials del futur exèrcit català. Els venerables senyors d’Acció Catalana, terme amb el qual els designa Albert Manent quan es publica el seu epistolari de l’exili, es dedicaven, doncs, de joves (i no tan joves) a organitzar un exèrcit. I no eren independentistes ! Si arriben a ser-ho, agafen les armes ! Li vaig sentir comentar al pare, no sense humor, aquests entusiasmes juvenils, explicant com un dia en baixar del tramvia amb el seu amic Batista Roca els va caure a terra el fitxer dels afiliats, que portaven cap a un lloc més segur, i l’exèrcit català va quedar escampat per la calçada. Era, com va dir, “la primera vegada que desfilava un exèrcit català”. El 1930, també serà de Palestra que presideix Pompeu Fabra. Totes aquestes inquietuds i activitats no el priven, però, de fer una brillant carrera professional com a enginyer i acaba sent director de vàries empreses de la indústria elèctrica capitanejades pels líders de la Lliga que són Joan Ventosa i Francesc Cambó.

Nicolau d’Olwer, que coneix els anys vint i segueix a Acció Catalana, serà en el pla intel·lectual i polític el que ha estat el pare en el pla moral. Venint d’on ve, per sortir del món de les ciències exactes i de la indústria i accedir al de les humanitats el prestigiós hel·lenista i home de gran cultura que és Nicolau és el guia perfecte i Ferran Cuito no tardarà a convertir-se en un dels seus més fidels seguidors. El 1930 es va gestant un gran canvi polític. Acció Catalana és un dels partits signants del famós pacte de San Sebastián i proclamada la República Nicolau forma part del govern provisional com a Ministre d’Economia. S’emporta a Madrid Josep Barbey com a sotssecretari, Manel Reventós a la Direcció General de Comerç i Ferran Cuito a la de Indústria. Seran coneguts com els quatre de infanteria per anar a peu al Ministeri. Terminada aquesta etapa governamental, retroba les seves responsabilitats empresarials i n’accepta de noves. Serà President del Consejo Superior de Industria a Madrid el 1932-1933 i President del Patronat de Turisme de la Generalitat el 1933-1934. El 1932 es casa amb la filla de l’advocat, jurista i polític Amadeu Hurtado que ha tingut un paper clau al costat del President Macià per donar forma jurídica a la Generalitat i defensar l’estatut d’autonomia a les corts de Madrid com a diputat d’Esquerra Republicana. Ferran Cuito és molt representatiu d’aquesta segona fila de catalanistes republicans, professionals ben preparats, que accedeixen a càrrecs de responsabilitat en les institucions polítiques i socials del nou règim. Tot just dos anys després, aquesta vida en tots els sentits visible es convertirà en totalment invisible.

A finals de 1934 Ferran Cuito, com molts altres, assisteix, impotent, a la deriva del moviment catalanista que en lloc de consolidar l’autonomia es llença a intervenir en les lluites polítiques espanyoles i amb el pretext de salvar la República, que creu amenaçada, s’aixeca contra el seu govern, sumant-se als minaires asturians que han declarat la revolució. Cuito, que no té, ni ha tingut mai cap ambició política, ni és, ni vol, ni ha volgut mai ser un polític, queda al marge del que està succeint, però el 18 de juliol es posa naturalment a disposició del govern de la Generalitat on, tot i havent-ne discrepat, manté bones amistats i facilita la marxa d’algunes personalitats del món econòmic amenaçades pels revolucionaris que dominen el carrer. Ajudarà a marxar, disfressats de capellans, o d’oficials francesos Joan Ventosa i els seus dos fills. A finals d’agost, principis de setembre, rep una trucada d’Indalecio Prieto, amb qui va coincidir en el primer govern de la República, que li demana d’anar a Praga a negociar en nom del govern un important contracte de compra d’armes. El tinent Coronel d’Estat Major Alfredo Sanjuan Colomer des de Madrid es trobarà amb el pare a París d’on continuaran viatge cap a Praga. Han de canviar d’avió a Colònia on, a conseqüència d’una denuncia, són raptats per la Gestapo i tancats en calabossos separats i en règim del més estricte aïllament. Comença de sobte la vida invisible del meu pare. Més invisible no pot ser. Ha desaparegut. El govern no sap on és, la família tampoc i a ell no el deixen veure, ni parlar absolutament amb ningú durant tota la seva reclusió, fins que al cap d’un temps, que li sembla durar anys, l’abandonen sol enmig d’un bosc a les afores de Colònia. No se sabrà mai del cert si salva la vida gràcies a les gestions diplomàtiques que fa el seu sogre a través d’amics francesos, o, avortada la compra d’armes, Cuito ja no interessa als alemanys. Torna a París on troba feliçment la família. Ja no se’l requereix per a cap altra gestió i en companyia d’Amadeu Hurtado que intenta, sense èxit, convèncer les administracions franceses i angleses que renunciïn al pacte de no intervenció en benefici d’una mediació que aturi la guerra, comença l’exili francès que de París el porta a Perpinyà el juny del 40 el mateix dia que entren a la capital els alemanys.

És a Perpinyà on el pare se’m converteix en visible. La vida dels exiliats catalans és incerta, trista i precària. No tenen permís de treball i a les dificultats econòmiques s’afegeix la provisionalitat del permís de residència, de tres mesos, que si no és renovat significa ser enviat a treballar a Alemanya, o entregat a les autoritats espanyoles. A casa el pare capgira la situació. No el deixen treballar doncs llegirà. Decreta entrar en la seva edat d’or. Ha de recórrer a mil expedients i subterfugis per sobreviure materialment, però troba la manera de fer-se, gràcies a un amic fuster, refugiat com ell, amb una biblioteca de roure que bateja amb el nom que esdevindrà llegendari (per a la família s’entén) del “Vieux Chêne” i corre per les llibreries de vell comprant els clàssics de les col·leccions Guillaume Budée guiat pel seu mestre en humanitats que és evidentment Nicolau amb qui manté una correspondència que es publicarà el 2003 on queden retratats tots dos i aquella època de l’exili com en cap llibre de història. A partir del novembre del 42 la situació es complica amb l’entrada de la turba incircumcisa, com la qualifica Nicolau, a la zona lliure i per tant a Perpinyà. Una turba, els mètodes de la qual ja ha tastat. Escassetat d’aliments, salconduits per circular, matalassos a les finestres per escoltar la BBC… Però el pare continua impertorbable. Com diu a Nicolau en una de les cartes: “La meva confiança no neix de girar la cara a l’adversitat sinó de capbussar-m’hi”, o en una altra: “Qui no s’acontenta és perquè no vol”. Com dirà el seu amic Eugeni Xammar: “En Cuito és un cas únic d’escèptic optimista”.

Amb el fi de la guerra i l’alliberament l’agost del 44, l’optimisme es convertirà en activisme. Són moments de gran esperança. El restabliment de règims democràtics a tot Europa porta a creure que la dictadura franquista té els dies comptats. Amb l’ajuda principalment de Claudi Ametlla i Joaquim Camps i Arboix i la col·laboració de bon nombre de personalitats exiliades (Hurtado, Rovira i Virgili, Tassis, Corredor, Humbert Torres, Xuriguera, Xammar, Quero Morales, etc.) funda i dirigeix la revista “Quaderns d’Estudis polítics Econòmics i Socials” que té per objectiu : “Per damunt dels nerviosismes de l’hora i al marge de les divergències, reunir i publicar tots els estudis, polítics, econòmics i socials que, aprofitant les lliçons de l’experiència, proposin solucions útils per a Catalunya”. A la revista dedica tota la seva energia, que no és poca, durant els dos anys de la seva existència. Hi publicarà més de 100 articles i trobarà temps a més per organitzar un centenari Verdaguer i un homenatge al seu també gran amic Pompeu Fabra.

Durant els anys de l’ocupació alemanya, en les cartes a Nicolau, ha somiat en la magna exposició que un cop restablertes les llibertats es proposa organitzar a Barcelona per presentar a les noves generacions educades en el franquisme un gran panorama de les lletres catalanes. De finals del 45 fins a últims del 47 s’ha dedicat a fer possible aquests quaderns d’estudis que han de ser útils a Catalunya per retrobar una plena existència nacional. Però a diferència de Hitler i Mussolini, com ho dirà el propi Franco, ell ha guanyat la seva guerra i no és enderrocat. L’exili es dispersa. Canvi de direcció, en lloc de Barcelona tornem a París. Amb el mateix esperit de sempre empren la travessia del desert. Ha de fer bullir l’olla que ha quedat completament buida i amb els fills americanitzats d’un exiliat espanyol crea a Nova York una societat internacional d’enginyeria, i al mateix temps posa al costat dels clàssics la gran literatura francesa i després de Stendhal, comença una biblioteca proustiana. El 1948 és dels primers membres d’una societat d’amics de Marcel Proust creada el 1947, i ajuda el seu amic Aramon a mantenir la presència de l’Institut d’Estudis Catalans en el món acadèmic internacional. A finals del 50 comença a viatjar regularment a Barcelona on acabarà per residir a principis dels 70. El 1958 segueix de molt a prop la represa de l’activitat política i cultural a Catalunya i Espanya. El 1961 crea un Patronat de Cultura Catalana Popular que edita uns llibrets per donar a conèixer a les noves generacions les grans personalitats culturals i polítiques de la Catalunya contemporània i que figuren editats a Suïssa per facilitar la seva introducció a Catalunya. El 1969 organitza a París amb l’Òmnium, perseguit a Barcelona, 8 conferències sobre Catalunya per donar a conèixer aspectes rellevants de la nostra cultura i història. Aquell mateix any proposa a Charles Aubrun que presideix l’Institut d’Études Ibériques la creació per separat d’un Centre d’Études Catalanes formant part de la Universitat de París. No el desanimen les dificultats econòmiques i administratives del projecte. Convenç l’ajuntament de París de cedir un edifici del barri del Marais a la Sorbonne i aconsegueix a Barcelona els recursos econòmics per la restauració de l’edifici. Es converteix en el paladí del projecte i amb l’ajuda, entre altres, dels professors Alfonse Dupront i Charles Leselbaum i del pare Taxonera de l’Abadia de Montserrat, el porta a bon port, però que la mort l’octubre del 73 no el deixa veure inaugurat.

Em deixo molts altres intents d’aquest home infatigable, però no us vull fatigar més. Per resumir el que va ser la vida de Ferran Cuito només deixeu-me dir del meu pare el que va dir Conrad del seu : “Fou tot just un patriota en el sentit en què ho és un home que, convençut de l’espiritualitat pròpia d’una existència nacional, no consent a veure aquest esperit subjugat”

Conferencia pronunciada al Museu d’Història de Catalunya el 22/01/2015 dins el cicle Els invisibles.

L’invisible Josep Badia i Torras

per David Bricollé, Regió 7, 17/01/2015

Aquesta és la crònica de la sessió, que va tenir lloc el 15 de gener, sobre Josep Badia del cicle Els Invisible, organitzat conjuntament pel Centre d’Història Contemporània, la Càtedra UB Josep Termes i la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
Captura de pantalla 2015-01-20 a les 17.38.53

El Centre d’Història Contemporània de Catalunya va fer present dijous la vida i la petjada de Josep Badia Torras, nascut a Callús (1926) i que va morir a la població bagenca fa un any i mig. Amb una llarga i intensa trajectòria política, va arribar a dirigir el Partit Carlí de Catalunya a la darreria del franquisme i en l’inici de la Transició, fins que el 1980 se’n va donar de baixa perquè «ja no li veia futur com a partit efectiu», i ingressà a les files del PSC.

Josep Badia és un de la vintena de polítics i intel·lectuals catalans que el Centre d’Història Contemporània ha inclòs dins el cicle de conferències titulat Invisibles, que pretén perfilar un retrat de l’obra i la personalitat «dels qui van tenir una tasca destacada en la configuració moderna del país, però que la pròpia voluntat, les circumstàncies o el tarannà han deixat avui desdibuixats». L’historiador Lluís Duran va ser l’encarregat de perfilar aquest retrat de Badia com a figura que integrava carlisme, socialisme i cristianisme, en un acte que va tenir lloc a l’auditori del Museu d’Història de Catalunya.

Entre molts altres aspectes de la seva trajectòria, Duran va destacar que quan el polític callussenc va accedir a la direcció del Partit Carlí de Catalunya (va ser-ne el secretari general del 1973 al 1978 és el període en què «els carlins catalans s’integren plenament a l’oposició antifranquista».

En aquests any, va destacar el seu glossador, el Partit Carlí de Catalunya «es definí com una força d’esquerres, no estatalista, partidària d’un sistema que donés el poder als treballadors, als ajuntaments i a les nacionalitats, inspirada en els principis de l’humanisme cristià i monàrquica», i que propugnava «un règim que establís un pacte federal entre els pobles de l’estat des de la garantia del respecte al dret de l’autodeterminació». Segons Duran, el federalisme que proposava Badia «havia de garantir els drets inalienables i previs a qualsevol negociació de Catalunya. L’estat espanyol futur que es constituís n’havia de potenciar, no només reconèixer, les característiques: era un pacte lliure entre nacions lliures».

Una altra característica dels objectius polítics de Badia en el Partit Carlí de Catalunya, segons va destacar l’historiador, va ser «el suport sense fissures al retorn del president Josep Tarradellas i a la seva línia política. Per això Badia va ser membre de l’Organisme Consultiu de la Generalitat i de la seva Permanent. Per a la Catalunya que preparava el seu autogovern, plantejava una Generalitat forta i eficaç, que ajudés a recuperar la personalitat col·lectiva, greument malmesa per 40 anys de règim anticatalà, una administració pública austera i neta de corrupció, i un govern que protegís el medi ambient i la societat civil».

Badia va ser detingut repetidament per les autoritats franquistes (1972, 1974 i 1976) i es va implicar en la fundació a la comarca del Bages de la Unió de Pagesos. Ja en democràcia, va ser cap de llista del PSC a Callús en cinc ocasions.

L’Aran en la Catalunya sobirana, per Àlex Moga

aran-drapeuAquest dimecres, el Parlament de Catalunya aprovarà la proposició de llei del règim especial d’Aran. Han hagut de passar molts i molts anys perquè l’Aran fos reconeguda com una realitat nacional diferenciada dins de Catalunya. L’Aran té una identitat pròpia que empelta amb el fet nacional occità mitjançant la varietat aranesa de l’occità. Com també ha passat a Catalunya, la fidelitat del poble aranès a la seva llengua, n’ha preservat la continuïtat però, també, l’ha convertida en la manifestació, junt amb el paisatge, de la identitat nacional de l’Aran.

L’Aran, doncs, és una realitat nacional viscuda, defensada i volguda, que des de fa segles està lligada a Catalunya. Hi ha estat unida en els moments bons i també en les èpoques dolentes, quan les dues realitats nacionals han estat trepitjades per l’Estat espanyol. En l’exposició de motius de la proposició de llei que s’aprovarà, els legisladors han volgut ressaltar aquest lligam de l’Aran amb Catalunya d’ençà de la segona meitat del segle XII. I tanmateix, el reconeixement de l’Aran com a realitat nacional des de la recuperació de la democràcia el 1978 no va ser realment tinguda en compte fins l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, ja que l’anterior, el del 1979, només va disposar que s’estudiaria el règim que havia de tenir l’Aran en el marc del desplegament legislatiu de la Constitució i l’Estatut.

I això es va concretar en la Llei 16/1990 del 13 de juliol, que va activar el reconeixement del sistema institucional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall, i en disposà les competències. La mateixa llei va declarar, a més, l’oficialitat territorialitzada de la llengua pròpia i n’estimulà la normalització. De fet, se seguia l’esquema de la Constitució espanyola, que territorialitzava les llengües pròpies dels territoris de parla catalana, d’Euskal Herria i de Galícia sense oficialitza-la a tot l’Estat.

Amb l’Estatut del 2006, que va començar a posar les bases de la sobiranització de Catalunya, el reconeixement de la realitat nacional de l’Aran també va augmentar. El nou Estatut disposava que l’Aran havia de gaudir d’una particular atenció per mitjà d’un règim jurídic especial. Però és que, a més d’això, declarava oficial a Catalunya la llengua aranesa. El mandat estatutari era clar. A mesura que Catalunya avançava en la seva voluntat d’autogovern, calia sobiranitzar, també, l’Aran, que és una de les aspiracions més reivindicades pel nou aranesisme, estretament lligat al catalanisme.

logo man der araneisme A4+sloganL’aprovació de la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, que convertia l’occità, en la seva variant aranesa, en llengua oficial a tot Catalunya, va posar la primera pedra del reconeixement global de l’Aran com a realitat nacional pròpia. Amb l’aprovació de la proposició de Llei que es votarà aquest dimecres, el Parlament completarà el mandat estatutari amb relació al desplegament de la realitat aranesa. Com sempre he dit, el reconeixement de l’Aran es deu al catalanisme, perquè només en la Catalunya autònoma els aranesos han vist reconeguts els seus drets.

La pervivència de la singularitat de l’Aran, doncs, va lligada a l’avenir de Catalunya. Quan més sobirana sigui Catalunya, més autogovern i reconeixement tindrà l’Aran. Aquest és el repte que haurem d’afrontar des de l’endemà de l’aprovació de la nova llei. La Catalunya independent i sobirana que desitgen una bona part dels catalans haurà de tenir en compte la singularitat nacional del territori de l’Aran. Quan es parla de la diversitat sovint no es té em compte que molt abans que s’implantessin a Catalunya altres llengües, l’aranès ja formava part de l’imaginari català.

Celebrem ara aquesta nova fita en l’autogovern aranès. No serà l’última si Catalunya va més enllà. Llavors ja ho discutirem. De moment, però, potser estaria bé que el color bordeus de la bandera d’Aran es pogués veure en les institucions catalanes de més rellevància, al Parlament i al Palau de la Generalitat.

 

Publicat al blog d’Àlex Moga

Building a new state

Building

 

La Càtedra Josep Termes et recomana la quarta edició de la conferència internacional Sobirania i Justícia Building a New State, que tindrà lloc el proper divendres 31 d’octubre a partir de les 16:00 h a l’auditori de la Pedrera de Barcelona.

L’edició d’aquest any, que porta per títol “Catalunya i Europa, la transició cap al segle XXI”, té per objecte reflexionar sobre l’impacte que el procés d’unió europea opera, com a corrent de fons, en l’actual conjuntura política catalana i, de forma singular, en el debat sobre l’arquitectura del nou Estat. L’ambició europea dels catalans és màxima. És per això que les noves estructures i institucions polítiques catalanes s’hauran de concebre, i permetre evolucionar, en sintonia amb aquest marc col·lectiu. El debat s’apuntala en tres pilars essencials: l’ordre constitucional, la governança pública, i l’estratègia de seguretat i defensa.

Per a més informació, el programa i inscripcions feu clic aquí.