Pàtria i progrés

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.

III Seminari Josep Termes a La Fatarella

Acte Fatarella

El divendres 26 de setembre, a les 19:30h., se celebrarà el III Seminari Josep Termes. Amb el títol de “9N: Ara és l’hora“, la Dra. Muriel Casals , presidenta d’Òmnium Cultural i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, pronunciarà la conferència principal, acompanyada per l’Il·lm Sr. Jesús Ruana, alcalde de La Fatarella, i Agustí Colomines, director de la Càtedra UB Josep Termes i IP del GRENPoC. L’acte tindrà lloc a La Fatarella, al Casal, a l’Avinguda Catalunya, 3.

En record de Josep Termes i Ardèvol (1936-2011)

Homenatge al mestre Josep Termes i Ardèvol (1936-2011). Hi intervenen: Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya; Teresa Abelló, professora de la Universitat de Barcelona; Jordi Casassas, catedràtic d’Història Contemporània de la UB, i Enric Olivé, director de la Càtedra UNESCO de Diàleg Intercultural. Presenta: Agustí Colomines, historiador i director de la Fundació CatDem.

Josep Termes i Ardèvol (Barcelona, 27 de juliol de 1936 – Barcelona, 9 de setembre de 2011). Llicenciat en lletres per la Universitat de Barcelona (1963), la seva oposició al règim va valdre-li l’expulsió de la Universitat el 1958 i el 1966.

Termes es va especialitzar en història del moviment obrer dels segles XIX i XX i la seva relació amb el catalanisme polític. El seu últim volum publicat fou la ‘Història del moviment anarquista a Espanya (1870 1980)’. També va escriure: ‘Anarquismo y sindicalismo en España: la primera Internacional (1864-1881)’ (1972), ‘El nacionalisme català. Problemes d’interpretació’ (1974), ‘Les arrels populars del catalanisme’ (1999), ‘Històries de la Catalunya treballadora’ (2000) i, el 2009, ‘Resum de la història del catalanisme’…

Del 1976 al 1980 fou codirector de l’equip que classificà els fons d’arxiu de l’Ateneu Barcelonès. Mestre d’historiadors, va ser guardonat, entre d’altres distincions, amb la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Vídeo publicat a Youtube per l’Ateneu Barcelonès.

“Catalunya reclama un nou acord amb Espanya”, entrevista de Victor Mallet al president Artur Mas

Segons declaracions d’Artur Mas, president del Govern català, Catalunya reclamarà enguany un nou acord econòmic amb l’Estat espanyol, el qual hauria de dotar la Generalitat de més autonomia financera i reduir els diners catalans transferits a d’altres territoris més pobres.

En cas de rebuig per part del Govern espanyol, el «divorci» entre Catalunya i Espanya continuarà creixent, ha declarat Mas en una entrevista al Financial Times, la qual va tenir lloc a la seu del Palau de la Generalitat, edifici del segle XV que és la seu del Govern català des de fa segles.

Mas troba paral·lelismes entre la situació catalana i l’escocesa, en què també hi ha demandes d’independència o d’un major retorn de competències per part del Govern de Londres. Tanmateix, cal destacar una diferència important: Catalunya és la regió autònoma més rica d’Espanya després de Madrid. El seu pes sobre l’economia espanyola és superior al d’Escòcia sobre el Regne Unit. Tant Escòcia com Catalunya van perdre la seva independència amb cinc anys de diferència a principis del segle XVIII.

«Catalunya no pot continuar suportant el drenatge fiscal que tenim actualment, que equival a un 8 o 9% del PIB (uns 17 milions d’euros) cada any», considera Mas.

El President declara que Catalunya, amb un PIB de 200 milions d’euros, que equival a una cinquena part del PIB espanyol, està dissenyant un pla per a aconseguir un «pacte fiscal» que dotarà la Generalitat de més responsabilitat pel que fa als seus propis impostos i reduirà a la meitat les transferències a l’Estat per a pagar serveis com defensa o el fons de solidaritat que finança les regions més pobres.

«[La demanda del pacte fiscal] arribarà a la taula de Rajoy durant el 2012 o a principis del 2013», explica Mas, referint-se a Mariano Rajoy, el nou president del govern de centre-dreta que va arribar al poder el mes passat, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions generals del novembre.

«L’statu quo no funciona», assegura el president de la Generalitat.

«Hi ha un divorci creixent, perquè els catalans tenen la sensació –i tenen raó– que d’una manera continuada i repetida no se’ns respecta la identitat o la llengua, i que no rebem suport en matèria econòmica i social.»

«Per tant, el nostre projecte a curt termini és la sobirania fiscal…, i a llarg termini ja ho veurem.»

Mas, que té cinquanta-cinc anys i és successor de Jordi Pujol, el nacionalista que va governar la regió durant vint-i-tres anys després de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, assegura que no veu cap raó per la qual Catalunya no hagi de ser un estat independent, com Finlàndia, Dinamarca o Holanda.

«Volem ser l’Holanda del sud i podem ser-ho», defensa el president. «Holanda és una societat molt oberta, amb base industrial, i ha fet un gran esforç en innovació i ciència.»

Així i tot, Mas considera que la societat catalana encara està molt dividida sobre la qüestió de la independència, cosa que la converteix en un objectiu poc realista a curt termini, mentre que ara sí que hi ha un ampli i fort suport per a aconseguir un nou pacte fiscal amb la resta d’Espanya que alleugeri la càrrega sobre l’economia local.

Tal com va passar a Escòcia, Mas ha defensat que l’opció afavorida va ser una via intermèdia entre l’statu quo i la independència total.

Mas demana «més Catalunya i més Europa», amb l’argument que la independència nacional és cada vegada menys significativa en un moment en què Berlín i Brussel·les dicten la política de l’eurozona, fins al punt de poder nomenar Mario Monti primer ministre tecnòcrata italià.

El govern de Rajoy ha amenaçat d’augmentar el control sobre les regions espanyoles, a les quals culpa del dèficit públic del país i de no permetre, per tant, que Espanya compleixi els objectius fiscals acordats amb Brussel·les. Però els líders catalans insisteixen a assegurar que, d’ençà que ells són al poder, la seva administració és de les primeres que ha imposat mesures estrictes d’austeritat.

Enguany la Generalitat té previst de retallar la remuneració dels funcionaris gairebé un 5%, reducció que se suma a l’establerta en l’àmbit nacional el 2010, també del 5%. La Generalitat també cobrarà una taxa sobre les receptes mèdiques i té prevista la venda d’actius propis. Totes aquestes mesures són pioneres a Espanya.

Amb l’austeritat en marxa, els catalans volen un nou acord. «Si Espanya ens ajuda, la societat catalana no està en contra de pertànyer-hi, tot i que sí que hi ha una part de la gent que està clarament a favor de la independència», diu Mas. «Però si l’Estat espanyol ens nega el respecte i el suport, el sentiment que Catalunya necessita un estat propi continuarà creixent.»

Entrevista publicada originalment en anglès al Financial Times, el 16 de gener de 2011.

Professor Josep Termes passes away on September 9th, 2011

 

Josep Termes i Ardèvol, member of AENI’s advisory board, passed away on September 9th at 75 years old. Termes was born in Barcelona in 1936. He studied pharmacy and liberal arts. He obtained his PhD in History from the Autonomous University of Barcelona. Termes committed his academic life to the study of Catalanism. One of his academic contributions was to show how Catalan nationalism had working-class roots, which challenged the Marxist theory that considered Catalanism an invention of the bourgeoisie.

AENI wants to send its condolences to his family and friends, and wishes to share with the international academic community the news of his passing.

 

Els historiadors i el nacionalisme

La historiadora hongaresa Monika Baár, professora a la Universitat de Groningen (Holanda), el 2010 va publicar aquest interessant estudi sobre la relació entre la historiografia romàntica i la construcció del nacionalisme a l’Europa de l’est durant el segle XIX. Hi fa una anàlisi compara de la vida i l’obra de cinc destacats historiadors orientals que, com ella mateixa diu, han estat pràcticament absents del cànon de la historiografia europea. No és l’únic cas, perquè això mateix es podria aplicar a totes les historiografies que no han accedit al mercat global mitjançant una bona política de traduccions. Baár, doncs, tracta de restablir l’equilibri perdut i ens presenta cinc historiadors europeus orientals: Joachim Lelewel (Polònia, 1786-1861); Simonas Daukantas (Lituània, 1793-1864); Frantisek Palacký (República Txeca, 1798-1876); Mihály Horváth (Hongria, 1804-78) i Mihail Kogalniceanu (Romania, 1818-91). A partir de comparar els esforços d’aquests historiadors per promoure una visió unificada de la respectiva cultura nacional, Baár exposa les estratègies de cadacú per contribuir-hi. Basant-se en documents prèviament traduïts a l’anglès, Baár reconstrueix el rerefons intel·lectual comú i quins eren els seus objectius nacionalistes. L’obra vol demostrar que els historiadors del que a partir del 1945 es va convertir en la perifèria europea , en canvi al segle XIX havien fet contribucions significatives a la historiografia continental, fins al punt de ser tant o més determinants que les contribucions dels historiadors  de l’Europa occidental i central.

Aquí teniu l’índex del llibre: Introduction
;1: Five Biographical Profiles; 2: Romantic Historiography in the Service of Nation-building; 3: Institutionalization and Professionalization; 4: Intellectual Background; 5: Language as Medium, Language as Message; 6: National Antiquities; 7: Feudalism; 8: The Golden Age; 9: Perceptions of others and attitudes to European civilization; Conclusion; Bibliography.

Referència: Historians and Nationalism. Esat-Central Europe in the Nineteenth Century, Oxforf University Press, Oxford: 2010, 340 pp.

>La partició del Sudan

>Des d’ahir i fins al dia 15 d’aquest mes, tindrà lloc al sud del Sudan el referèndum per decidir si aquesta regió cristiana i africana esdevé un nou estat independent i se separa d’una vegada del nord àrab i musulmà. La celebració d’aquest referèndum és conseqüència de l’anomenat Protocol de Machako del 2002 i dels acords de pau del 9 gener de 2005, mitjançant els quals el sud del Sudan va accedir a una àmplia autonomia, després de la supressió del 1983, i el nord va adquirir el compromís de permetre-hi la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al cap de sis anys. I en això estem, esperant a la constitució del 54 estat africà, amb una població de quatre milions, que deixarà enrere la unió amb els quaranta milions d’habitants del nord. Però quin és l’origen d’aquest conflicte?

El sempre ben informat Xavier Batalla, va publicar dissabte passat un article, Una nación por nacer, en què explicava algunes de les raons que han portat fins a l’actual situació, especialment el canvi de posició que la Xina, aliada incondicional del nord fins i tot durant la crisi del Dārfūr del 2003, i que des de fa un temps coincideix amb els EUA en l’interès per construir un oleoducte de 1.400 quilòmetres que connectarà el sud del Sudan amb el port de Lamu, a Kenya. És a dir, pel territori del nou estat. L’exercici del dret a l’autodeterminació no és precisament un acte de justícia ni un reconeixement especial pels molts anys d’opressió del sud pel nord. Té un interès econòmic evident, que en el cas dels EUA també va lligat a la voluntat de debilitar el règim islàmic que va hostatjar Bin Laden durant un temps. Per bé que és veritat que la lluita pel petroli és la nova guerra freda, el conflicte del Sudan arrenca de molt més lluny.

Com és habitual a l’Àfrica, molts dels conflictes actuals arrenquen del procés de descolonització. Al Sudan, a més, s’hi ajunta una certa èpica, com el setge de Kharṭūm que Hollywood va aprofitar per fer-ne espectacle. El Sudan és l’estat més gran de l’Àfrica, amb una extensió de 2.503.890 km2, i com tots els estats del món, o gairebé, és de caràcter multiètnic, el que va acompanyat de la presència d’un munt de llengües: l’àrab (l’oficial), l’anglès (colonial), el Nubian, el Ta Bedawie, diversos dialectes del Nilotic i el Nilo-Hamitic, entre altres. La descolonització va passar per damunt de les unitats ètniques o lingüístiques i va constituir estat a punta de compàs o de pistola o de totes dues coses alhora. El territori del Sudan esdevingué un condomini angloegipci el 1899, però les reivindicacions nacionalistes no pararen de manifestar-se (expulsió de tropes i funcionaris egipcis el 1924, creació del Partit Nacional Unionista el 1946 amb el suport de la burgesia panarabista, etc.), fins que el 1948 aconseguí una semiautonomia. La caiguda del rei Faruk a Egipte (1952) permeté d’aconseguir l’autogovern sudanès l’any 1953 i la independència definitiva el 1956. I és en aquest precís moment que arrenca l’enfrontament entre el nord i el sud. Han hagut de passar més de cinquanta anys, dues guerres civils i una crisi humanitària immensa (unes 300.000 víctimes) per poder arribar a la solució de separar allò que no hauria d’haver estat mai junt. Però és que la lògica colonial no respon mai a la raó nacional. I així li ha anat al món.

Aigua, recursos naturals i energètics i religió. Aquesta és la triple sentència de mort de la llibertat a l’Àfrica i, també, a l’Orient Mitjà. La partició del Sudan no resoldrà el conflicte de fons, entre altres raons perquè el nou estat serà tan feble democràticament com ho és l’actual Sudan unificat. Però per a la Xina aquest inconvenient no és cap problema, oi?, i per als EUA, acostumats a predicar el relativisme polític quan es tracta de defensar interessos econòmics, tampoc. Espero que el dia 16 de gener el Sudan del Sud esdevingui el 193 estat membre de l’ONU, i que la regió d’Abyei, la més rica en petroli, decideixi unir-se al sud, per bé que sóc conscient que la democràcia trigarà a arribar-hi. Dues dècades de guerra civil i la pobresa extrema, a pesar de la riquesa natural, no les supera cap independència. Només cal pensar en Eritrea per saber-ho. I és que la independència no és mai cap solució si no va acompanyada de llibertat i benestar. Però, en fi, el que desitjo és que acabi bé allò que la colonització va destrossar irremeiablement.

Article d’Agustí Colomines, publicat a elsingulardigital, 10/01/11

>Josep R. Llobera, per Agustí Colomines

>El dijous de la setmana passada, els ulls se’n va clavar en una necrològica publicada a La Vanguardia que deia així: “Josep R. Llobera Plana. Catedràtic d’Antropologia University of London. Ens ha deixat el 4 de desembre, a Londres. La teva esposa, Ann MacLarnon; les teves germanes, Mary, Tere i Carme; cunyats, nebots i família ho fem saber als amics i coneguts. El teu arrelament a Rocafort de Queralt, el teu esperit lliure i crític ens acompanyarà sempre”. Em vaig quedar astorat. No és que no sabés que el professor Llobera estava delicat de salut, el que em va sobtar és que haguessin passat cinc dies del seu decés i ningú a Catalunya no n’hagués dit res ni m’haguessin arribat notícies, ni que fossin orals, d’una pèrdua tan desgraciada. I això que algú va crear un dia una pàgina a Facebook dels seguidors de la seva obra, El Dios de la Modernidad. El desarrollo del nacionalismo en Europa occidental (Anagrama, 1996, per bé que l’original anglès és del 1994), però que tampoc no diu res, almenys fins ahir, la sobre el seu traspàs. En el portal de la Universitat Pompeu Fabra, on Llobera va fer-hi estades, tampoc no en diuen ni piu.

I, doncs, qui era Josep R. Llobera? Dit en poques paraules: Josep R. Llobera va néixer a l’Havana el 1939 gairebé per casualitat. Va cursar estudis d’economia i filosofia a la Universitat de Barcelona i des de 1969 residia a la Gran Bretanya, on es va llicenciar i doctorar en antropologia social per la Universitat de Londres. Va ser professor d’antropologia i sociologia a les universitat de Hull, Sheffield i al Goldsmiths College de la Universitat de Londres, fins que se’n va jubilar el 1996. Va publicar nombrosos llibres i articles en anglès i altres llengües sobre antropologia i nacionalisme. En poden veure la relació a la pàgina web de l’University College de Londres, del qual actualment era professor visitant.

No sóc antropòleg i, per tant, m’abstinc que endinsar-me en les polèmiques del gremi, que deuen haver estat moltes si fem cas de l’article de Joan Bestard i de l’entrevista de Jacinto Antón que es van publicar amb motiu de l’aparició del llibre de Llobera La Identidad de la Antropología (Anagrama, 1990). Servidor va coincidir amb Llobera en les trobades anual de l’ASEN (The Association for the Study of Ethnicity and Nationalism), quan ja s’havia decantat plenament per l’estudi del nacionalisme, per bé que no va abandonar mai la seva perspectiva antropològica. El Dios de la Modernidad és, en aquest sentit, la seva obra de referència. Com va escriure Gustau Navarro, aquest llibre aborda els orígens del nacionalisme a l’Europa occidental, sense pretendre universalitzar l’anàlisi, en un recorregut per la història europea des d’una perspectiva d’antropologia històrica. Seguint l’orientació dels anomenats primordialistes o perennalistes, que deuen tant a les teories de Clifford Geertz com a l’etnosimbolisme defensat per Anthony D Smith, Llobera cercava les arrels del nacionalisme modern en l’Europa Medieval i analitzava els factors estructurals de la modernitat (capitalisme, estat, classe, societat civil, religió…) que han condicionat posteriorment el desenvolupament del nacionalisme a l’Europa occidental.

En fi, no pretenia fer una biografia intel·lectual de Joan R. Llobera, a qui en Vicent Olmos i un servidor, el 2003 vam publicar a l’Editorial Afers un llibre magnífic, que només té versió catalana, La teoria del nacionalisme a França, que va coincidir amb la publicació d’un altre estudi/assaig, aquest cop arrencant del nacionalisme nostrat, De Catalunya a Europa. Fonaments de la identitat nacional (Empúries/Anagrama, 2003) . Només volia fer-li un homenatge públic. Descansa en pau, amic.

Publicat a elSingularDigital, 13/12/10

>"Bòsnia: Noves perspectives, vells problemes"

>“Bòsnia-Herzegovina, l’exrepública iugoslava més castigada per la guerra, presenta lleus signes de recuperació econòmica i institucional, però encara depèn de la cooperació econòmica internacional i està lluny de l’estabilitat social i política. Quinze anys després dels acords de Dayton l’horitzó bosnià és encara tèrbol.” Article publicat a la revista del Centre de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya Idees.net. Per llegir-lo sencer, cliqueu aquí.

>Fotografies del Seminari "És possible dir Adéu a Espanya?"

> Vista general del seminari

Sra. Dolors Genovès, Dra. Simona Škrabec, Dr. Carles Boix, Dra. Montserrat Guibernau, Dr. Edward Hugh i la Sra. Mònica Sabata
El Dr. Agustí Colomines i la Dra. Imma Tubella
Vista general, amb alguns dels assistents, com Miquel Calçada, Marçal Sintes o Sergi González.
Acte d’inauguració

Vegeu els comentaris que sobre l’acte han publicat el Dr. Ivan Serrano Balaguer i Marc Sanjaume.