per Queralt Solé (@QBru), Universitat de Barcelona

El projecte de Pedro Sánchez d’exhumar les restes del dictador Francisco Franco per treure-les del Valle de los Caídos no resol la qüestió de què fer amb el monument.

El franquisme ens envolta, es diu darrerament. No s’ha superat, és sociològic… I tot plegat és ben cert, per bé que per demostrar-ho calguin noves anàlisis aprofundides dels comportaments socials, de les estructures i els poders estatals, de persones i del seu recorregut vital, també familiar, etc. Cal demostrar empíricament, amb dades, l’existència al segle XXI d’aquest franquisme sociològic a l’Estat espanyol. Tot això s’està fent, però no és fàcil fer-ho ràpidament i de forma senzilla. El Valle de los Caídos és diferent, en canvi. Allí el franquisme ha quedat petrificat i ens permet una aproximació com aquesta. No és l’únic monument que es manté dempeus arreu de l’Estat (el monument dedicat a Mola, a Burgos, és igual de vergonyós, per exemple), i tampoc no és l’únic element que ens permet poder “materialitzar” el franquisme. Els noms dels carrers en moltes poblacions de la geografia espanyola o les plaques d’edificis subvencionats pel règim també són una mostra de “materialitat franquista” que perdura en la quotidianitat del ciutadà espanyol. A Catalunya, aquest impacte és inferior, tot i que també s’hi donen casos evidents, com el monument de Tortosa enmig del riu.

El Valle de los Caídos va més enllà de la resta d’elements citats. I justament aconsegueix fer el que el seu decret fundacional estipulava, perdurar en el temps: “Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido y que constituyan lugar de meditación y de reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor.” Des de la cimentació de la primera pedra, l’1 d’abril de 1940, el monument pretenia ser molt més que la tomba que acolliria el dictador. Havia de ser un símbol perdurable de l’Espanya franquista. El far dels que van guanyar la guerra. Un record permanent.

El Risco de la Nava, a Culegamuros, on s’erigeix la creu de 130 metres, per un costat fa ombra a l’esplanada que fa d’entrada a la Basílica, i, per l’altre costat, diguem que justifica el monestir de monjos benedictins que s’hi instal·laren des del principi, amb la missió de vetllar pel monument i per les restes humanes que hi foren enterrades. Tot el complex representa el que la dictadura pretenia, tant pel que evoca arquitectònicament com artísticament, com pel que s’hi custodia sense que es vegi o sigui conegut. El granit gris, trist i fred de tot l’exterior, les línies rectes i la simetria exacta com mai es dona a la naturalesa  (on es permet el desordre); les enormes escultures a l’interior i al peu de la creu que són tètriques; la magnitud de l’espai; el ferro forjat emprat per traslladar al visitant la sensació de duresa , etc. Tot el monument aconsegueix fer sentir petit el visitant, així com traslladar-li la idea que només hi ha un únic camí, sense corbes ni altres opcions: el que marca el règim. Encara més: el lloc que es va triar per ubicar el Valle de los Caídos no fou casual de cap manera, sinó que va ser profundament meditat.

La construcció de la immensa creu que corona el Valle de los Caídos és resultat d’una clara “estratègia de visibilitat” per aconseguir que es pogués veure des de bona part de la capital estatal, Madrid, i que fos impossible no fixar-s’hi si se circula per algunes carreteres adjacents, com ara la A-6, que va del centre de la península fins al nord-oest, d’on era originari, per cert, el dictador. I a part de l’estratègia de visibilitat, el Valle també és producte de “l’estratègia de la substitució dinàstica”. Es va triar un indret que estava situat a tan sols nou quilòmetres de l’Escorial (actualment el trajecte es fa en dotze minuts amb cotxe) i va ser dissenyat per aconseguir la sumptuositat pròpia de les monarquies. El Valle de los Caídos s’eregeix a una cota més alta, 1758 metres, superior als 1.028 metres d’alçada de l’Escorial, l’indret on tradicionalment s’enterren els reis espanyols. Ocupa més superfície, 1.377 hectàrees, que l’Escorial, que fa 33.327 m². El Valle de los Caídos té els mateixos elements que l’Escorial i n’afegeix de nous: monestir, basílica, biblioteca, alberg de joventut. S’hi volia fer, també, un gran llac en forma de creu que finalment no es construí. Però si el Valle de los Caídos volia competir amb l’Escorial, on s’hi depositen les restes òssies reials, calia convertir-lo, també, en un fossar. I així va ser. Tot just acabada la guerra civil, les autoritats franquistes van decidir que es traslladarien al nou monument de Cuelgamuros les restes dels “Caídos por Dios y por España”, homes i dones, que havien estat víctimes de la rereguarda republicana i soldats morts al front.

Actualment, el Valle de los Caídos, com el seu mateix nom indica, és un conglomerat de pedres i ossos que acull més de 33.000 esquelets que hi foren traslladats des de tots els recons d’Espanya entre el 1958 i el 1983. Uns ossos que s’han fusionat amb la roca i la pedra gris, dura i trista, i que és impossible de desencadenar-los, d’individualitzar-los, per tornar-los la dignitat. Més enllà de si foren traslladats a petició de la família, com va passar en alguns casos tal com desitjava el regim, o bé si hi foren traslladats sense que les famílies ho sabessin, com s’ha sabut fa poc, cap de les persones enterrades al Valle de los Caídos està identificada, individualitzada, que és el poc que preserven els morts al cementiris: un nom en una placa. És un segrest en tota regla.

Si els ossos de les persones anònimes han passat a formar part dels fonaments del Valle de los Caídos i s’han fusionat amb el ciment del monument, què significa que traslladin les resten del dictador? Poca cosa. El gest no evitarà que el Valle de los Caídos continuï essent l’emblema del “franquisme materialitzat”, ben visible a través de la grandiositat de la pedra. La metàfora franquista perviurà. Amb el trasllat del cadàver de Franco es farà un gest simbòlic però es mantindrà tota la resta per tal que les pedres del monument “desafíen al tiempo y al olvido”. El franquisme haurà aconseguit sobreviure i mantenir-se en el temps, que és el que pretenia, un objectiu que era anterior al fet que Franco fos enterrat al Valle de los Caídos.