Revelacions biogràfiques inèdites en el centenari del seu assassinat a Barcelona el 30 de novembre de 1920 per uns pistolers pagats per la patronal. Reproduïm l’article que el periodista Josep Playà Maset va publicar a La Vanguardia, 16/01/2021.

El centenari de la mort de l’advocat i polític Francesc Layret (1880-1920), o, per ser més precisos, de l’assassinat a trets per uns pistolers a les ordres del Sindicat Lliure (1919-1931), ha passat pràcticament desapercebut tot i ser una de les personalitats més influents de la Catalunya de fa un segle. La seva actuació com a regidor i alcalde accidental de l’Ajuntament de Barcelona i com a diputat per Sabadell al Congrés, el seu ascendent i la seva relació amb Lluís Companys (1882-1940), però sobretot la seva tasca com a advocat laboralista, sovint per defensar treballadors de la CNT (1910), i la seva actuació a favor del moviment obrer i del catalanisme, van convertir-lo en un personatge incòmode.

VAN REBRE 40.000 PESSETES

El propietari de l’Espanya Industrial va pagar als dos pistolers que van matar Layret

El llibre Francesc Layret. Vida, obra i pensament (Tigre de Paper), de l’advocat i exdiputat de la CUP Vidal Aragonés, i l’exposició Francesc Layret, Diputat per Sabadell. El fil roig del Catalanisme al Museu d’Història de Sabadell, comissariada per l’historiador Jordi Serrano, no tan sols omplen aquest buit, sinó que aporten dades inèdites sobre el personatge i sobre les últimes hores de la seva vida, abans que fos abatut de set trets per dos pistolers a la porta de casa del carrer de Balmes, 26, de Barcelona. Tenia 40 anys.

CONFLUÈNCIA DE LES ESQUERRES

Layret propugnava un ampli acord polític, Amb el PSOE i la UGT, amb els republicans catalans i amb sectors moderats de la CNT

El 30 de novembre de 1920 Layret tenia previst anar a veure l’alcalde de Barcelona, ​​Antonio Martínez (1867-1942), per a demanar-li que intercedís per 36 sindicalistes detinguts. Entre ells, Lluís Companys, i es rumorejava que els volien portar a l’illa africana de Fernando Poo, encara que en realitat els van conduir a l’penal de la Mola, de Maó. I quan Layret es dirigia al cotxe on l’esperava Mercè Micó i Busquets (1910–1936), dona de Companys, el van assassinar. L’acompanyava el senyor Rodríguez, el seu assistent personal, perquè Layret patia des dels dos anys una paràlisi a les cames i per sostenir-se necessitava d’un bastó i una crossa, i tot i així tenia dificultats per caminar.

ELS DOS PISTOLERS

Fulgencio Vera i Paulí Pallàs, primer es van escapar de la presó i més tard van ser amnistiats

Fins ara les biografies de Paco Madrid (1900-1952), Joaquim Ferrer (1937-2016), Francesc Casares (1927-2016) i una obra de teatre de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) i Xavier Romeu (1941-1983) no donaven massa pistes de l’atemptat. Es deia que els assassins eren els germans Muntadas i que mai se’ls havia detingut. Però segons s’explica ara, en el llibre i l’exposició, els pistolers van ser Fulgencio Vera i Paulí Pallàs (aquest en realitat era un nom fals, ja que correspon al fill de l’anarquista que el 1893 va intentar assassinar a governador militar de Catalunya, el general Martínez Campos). Van cobrar la recompensa de 40.000 pessetes en un hotel de la rambla Santa Mònica i ho van celebrar al Cafè Lion d’Or, sota el Teatre Principal. Va pagar Matías Muntadas (1854-1927), amo de L’Espanya Industrial, a qui el rei Alfons XIII havia concedit el títol de comte de Santa Maria de Sans. Els dos pistolers van ser detinguts, però al cap de poc es va saber que s’havien “escapat” de la presó. Deu anys més tard, amb la República, tornen a ser detinguts, i amb ells Ramon Sales (1893-1936), del Sindicat Lliure, però l’any 1935 són alliberats d’acord a una amnistia anterior.

En l’exposició de Sabadell es poden repassen les últimes 36 hores de vida de Layret. També s’exposa l’última carta que envia al diputat Marcel·lí Domingo (1884-1939), el mateix el dia de l’assassinat, i diversos objectes facilitats pels seus descendents, com una taula original del seu despatx, fotografies de l’àlbum familiar i un rellotge que es fabricava a la empresa de el pare. I es mostren fotos del multitudinari enterrament a Barcelona. Un grup de treballadors va arrencar el fèretre de mans dels empleats de la funerària i el van portar a coll. El seguici va esdevenir una impressionant manifestació de dol, interrompuda per la Guàrdia Civil a cavall. L’oficial que va donar l’ordre d’atacar va colpejar el taüt amb el seu sabre i tot seguit hi va haver fortes càrregues. L’Avenir (1920-1925), setmanari creat per Layret, el descriu així: “Es desplegà per la dita força una càrrega brutal, formidable, de la qual molts ciutadans resultaren atropellats i amb contusions no respectant ni a les senyores, ni a les representacions”.

Tant el llibre com l’exposició posen l’accent en el context d’aquest assassinat. L’any 1917 s’havia posat en marxa l’Assemblea de Parlamentaris i d’aquest any és també una vaga general, a la qual seguirà la vaga de la Canadenca i el locaut de la patronal. I en aquest context d’enfrontament, Layret proposava una candidatura que reunís des del PSOE i la UGT fins al moviment republicà i catalanista i a sectors moderats de la CNT. Ell ja havia impulsat primer la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910-1918) i més tard el Partit Republicà Català (1917-1931). Aquest últim partit va ser el primer de l’Estat que es va adherir a la Tercera Internacional comunista (1919-1943).

Layret era un persona preparada i brillant, de bona família, amb dues carreres (Dret i Filosofia), amb domini de quatre llengües. “Un home del Renaixement en un cos trencat”, ha escrit Aragonés. Va posar tota la seva capacitat intel·lectual al servei de la causa obrera, sense deixar el pragmatisme.

L’any 1908 des de l’Ajuntament de Barcelona va llançar un projecte d’escola mixta, gratuïta i catalana. No va quallar fins a la República i va provocar, entre d’altres. la reacció contrària de l’Església. El cardenal Salvador Casañas (1834-1908) clamava: “Les escoles neutres en religió i bisexuals. El nostre municipi implícitament negava la divina missió de l’Església i la posava al nivell de les sectes infernals inventades pels enemics de Crist “. Layret no deixava indiferent.

Com va dir el seu amic, Salvador Seguí (1886-1923), El Noi de el Sucre, arran de la seva mort: “Ja saben el que han fet”. Incomodava. Darrere d’aquell assassinat hi havia el governador civil de Barcelona, ​​Severiano Martínez Anido (1862-1938), que en els anys següents va dirigir una forta repressió sobre el moviment obrer, i el Sindicat Lliure, braç executor dels líders cenetistes, emparat per la patronal. Seguí va morir assassinat tres anys després. I Companys, que havia coincidit amb Layret al Liceu Políglota i a la Universitat, i amb qui mantenia una forta relació, va ser afusellat el 1940. Com assenyala Jordi Serrano, “els tres homes que representaven el pensament, l’organització i l’acció de un moviment polític que buscava una confluència àmplia d’esquerres i nacional, per sobre dels partits, van tenir un tràgic final”.

‘Caigué la crossa de l’poble!’

La cantant Teresa Rebull interpretava una cançó dedicada a Layret amb lletra de Maria Mercè Marçal

L’exposició es tanca amb una cançó de Teresa Rebull (1919-2015), membre de Setze Jutges i filla de Balbina Pi (1896-1973), líder feminista de Círcol Republicà Federal de Sabadell (1887-1939), i que havia fet, ja embarassada, l’última campanya electoral amb Layret. La cançó recull un poema de Maria Mercè Marçal (1952-1998): “Dia trenta de novembre, / nit d’hores decapitades! / Vint bales foren, vint bales! / dia trenta de novembre, / nit sense alba de matí! / Ai!, com moria la nit! / Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!”.