>Des d’ahir i fins al dia 15 d’aquest mes, tindrà lloc al sud del Sudan el referèndum per decidir si aquesta regió cristiana i africana esdevé un nou estat independent i se separa d’una vegada del nord àrab i musulmà. La celebració d’aquest referèndum és conseqüència de l’anomenat Protocol de Machako del 2002 i dels acords de pau del 9 gener de 2005, mitjançant els quals el sud del Sudan va accedir a una àmplia autonomia, després de la supressió del 1983, i el nord va adquirir el compromís de permetre-hi la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al cap de sis anys. I en això estem, esperant a la constitució del 54 estat africà, amb una població de quatre milions, que deixarà enrere la unió amb els quaranta milions d’habitants del nord. Però quin és l’origen d’aquest conflicte?

El sempre ben informat Xavier Batalla, va publicar dissabte passat un article, Una nación por nacer, en què explicava algunes de les raons que han portat fins a l’actual situació, especialment el canvi de posició que la Xina, aliada incondicional del nord fins i tot durant la crisi del Dārfūr del 2003, i que des de fa un temps coincideix amb els EUA en l’interès per construir un oleoducte de 1.400 quilòmetres que connectarà el sud del Sudan amb el port de Lamu, a Kenya. És a dir, pel territori del nou estat. L’exercici del dret a l’autodeterminació no és precisament un acte de justícia ni un reconeixement especial pels molts anys d’opressió del sud pel nord. Té un interès econòmic evident, que en el cas dels EUA també va lligat a la voluntat de debilitar el règim islàmic que va hostatjar Bin Laden durant un temps. Per bé que és veritat que la lluita pel petroli és la nova guerra freda, el conflicte del Sudan arrenca de molt més lluny.

Com és habitual a l’Àfrica, molts dels conflictes actuals arrenquen del procés de descolonització. Al Sudan, a més, s’hi ajunta una certa èpica, com el setge de Kharṭūm que Hollywood va aprofitar per fer-ne espectacle. El Sudan és l’estat més gran de l’Àfrica, amb una extensió de 2.503.890 km2, i com tots els estats del món, o gairebé, és de caràcter multiètnic, el que va acompanyat de la presència d’un munt de llengües: l’àrab (l’oficial), l’anglès (colonial), el Nubian, el Ta Bedawie, diversos dialectes del Nilotic i el Nilo-Hamitic, entre altres. La descolonització va passar per damunt de les unitats ètniques o lingüístiques i va constituir estat a punta de compàs o de pistola o de totes dues coses alhora. El territori del Sudan esdevingué un condomini angloegipci el 1899, però les reivindicacions nacionalistes no pararen de manifestar-se (expulsió de tropes i funcionaris egipcis el 1924, creació del Partit Nacional Unionista el 1946 amb el suport de la burgesia panarabista, etc.), fins que el 1948 aconseguí una semiautonomia. La caiguda del rei Faruk a Egipte (1952) permeté d’aconseguir l’autogovern sudanès l’any 1953 i la independència definitiva el 1956. I és en aquest precís moment que arrenca l’enfrontament entre el nord i el sud. Han hagut de passar més de cinquanta anys, dues guerres civils i una crisi humanitària immensa (unes 300.000 víctimes) per poder arribar a la solució de separar allò que no hauria d’haver estat mai junt. Però és que la lògica colonial no respon mai a la raó nacional. I així li ha anat al món.

Aigua, recursos naturals i energètics i religió. Aquesta és la triple sentència de mort de la llibertat a l’Àfrica i, també, a l’Orient Mitjà. La partició del Sudan no resoldrà el conflicte de fons, entre altres raons perquè el nou estat serà tan feble democràticament com ho és l’actual Sudan unificat. Però per a la Xina aquest inconvenient no és cap problema, oi?, i per als EUA, acostumats a predicar el relativisme polític quan es tracta de defensar interessos econòmics, tampoc. Espero que el dia 16 de gener el Sudan del Sud esdevingui el 193 estat membre de l’ONU, i que la regió d’Abyei, la més rica en petroli, decideixi unir-se al sud, per bé que sóc conscient que la democràcia trigarà a arribar-hi. Dues dècades de guerra civil i la pobresa extrema, a pesar de la riquesa natural, no les supera cap independència. Només cal pensar en Eritrea per saber-ho. I és que la independència no és mai cap solució si no va acompanyada de llibertat i benestar. Però, en fi, el que desitjo és que acabi bé allò que la colonització va destrossar irremeiablement.

Article d’Agustí Colomines, publicat a elsingulardigital, 10/01/11