per Josep Maria Ortiz Arilla, coordinador de la Càtedra Josep Termes

Lluís Companys, amb un exemplar de La Humanitat, diari que fundà el 1931.

Layret deia sovint que ell necessitava una acta (de diputat) o un diari”, rememorava Lluís Companys el 1932, fent avinent la importància que el seu amic, i ell mateix, donaven al periodisme com a eina de combat polític. Volien arribar a les masses populars, i necessitaven un o altre mitjà. L’estratègia la tenia clara des de ben jove, quan va començar a col·laborar en la revista universitària La Defensa Escolar. A dia d’avui, el seu primer article signat que hem pogut localitzar és el que va escriure a La Publicidad el 25 d’abril de 1908, “Alrededor del congreso. Protesta contra unas manifestaciones”, en què polemitzava amb el filòsof i psiquiatre Diego Ruiz sobre la posició que havien d’adoptar els joves republicans en relació al moviment obrer: “Venga o no venga a cuenta imprima usted en todas las asambleas la nota socialista; después ipso facto será usted considerado como el campeón de los obreros”. Des del mateix diari es revoltava contra el caciquisme, amb títols gens ambigus, com La impunidad del caciquismo o El caciquismo en Igualada, tots dos el 1911.

La ploma utilitzada com un cos a cos polític el situava al bell mig de les tensions. Per això el 1910 es queixava des del setmanari La Forja d’uns insults que rebia des del diari lerrouxista La Rebeldía, el qual havia denigrat la seva persona “Els hi dic: M’heu insultat anònimament, ¿qui ha sigut? No perquè jo vulgui emplear com vosaltres —oh valents de l’estaca— el santo garrote, sinó perquè tinc dret a sapiguer qui és el que m’insulta”. Companys rebutjava l’oratòria lerrouxista: “La masa siente la febrosa angustia que le han producido el léxico de los oradores lerrouxistas. Lerroux no ha empobrecido el ideal porque jamás lo tuvo” (La Publicidad, 28-8-1912).

La pugna per l’electorat catalanista amb la Lliga Regionalista també es feia present en els seus articles: “Los regionalistas unidos con las derechas no representan nada de lo que les dio razón de ser. Quedan destrozados” (La Publicidad, 28-8-1912); “Convengamos en que los hombres de la Lliga en la hora presente, no pueden ser los directores del movimiento nacionalista de Cataluña” (La Lucha, 23-12-1918). La crítica a Francesc Cambó és demolidora: “Un joven ex-ministro y ex-catalán y otros ex que nada dicen a favor suyo departían hoy en un ruedo de ambiciones (…) El joven ex, acicalado, perfumado, títere de salón, ha traspuesto la mampara del Congreso.

Quan deia això de Cambó, el pròcer burgès havia apuntalat el règim de la Restauració des del govern. Una Restauració que estava en el punt de mira del Companys republicà des de feia molt de temps, com expressava des de La Publicidad el 1916 en termes com: “Vosotros, gobernantes, guardadores del orden, sois los subversivos, los facciosos, los enemigos de la paz pública”. Naturalment, amb aquesta retòrica és lògic que els seus articles patissin la ira dels governants, com li va passar per exemple en plena vaga de La Canadenca, quan li van censurar íntegrament l’article El problema social. Unas cuantas verdades. El gobierno, el gobernador y la burguesía (La Lucha, 24-2-1919), a la qual seguirien noves prohibicions i multes.

En definitiva, i més enllà del seu paper com a redactor en cap de La Barricada, o de cofundador amb Layret i Marcel·lí Domingo de La Lucha, el Companys periodista anterior als anys vint se’ns apareix aquí cristal·linament amb el seu llenguatge directe, i ens recorda la importància que tenia en aquella època una premsa d’opinió que en ocasions era més influent que algunes estructures polítiques. Amb la fundació de La Terra, el 1922, com a òrgan de la Unió de Rabassaires, Companys refermava l’aposta per aquest instrument polític, que l’ajudà a mantenir la seva presència pública durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Publicat a El País, 14/10/2015