>
Un dels processos més profunds en la història de les nacions i dels Estats, i dels Estats-nació, d’aquesta Europa occidental nostra, és que al llarg de les últimes dècades els atributs més clàssics de la sobirania s’han esvaït progressivament. I que alhora, en canvi, alguns dels que abans es consideraven secundaris han esdevingut els més potents. ¿Quins eren els atributs de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables i que avui ja no existeixen o són poc importants? Un era el fet de tindre una moneda pròpia que es podia no sols encunyar amb més o menys abundància, sinó que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S’ha acabat per als setze països de l’euro. Un altre era el tancament de les fronteres, un límit que no es traspassava sense permís de l’Estat, amb barreres, control de passaports i tota la resta. Ara, les creuem sense aturar-nos. Quant a l’atribut de les relacions exteriors sobiranes, no cal dir que la llibertat (sobirana) d’acció dels Estats és només molt relativament independent, condicionada com està a les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs també la “sobirania de relacions” s’ha quedat en poca cosa. I l’atribut més espectacular, el poder militar, dins de cada un dels Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer desfilades, etc.), i en general només s’aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa pocs anys.
En canvi, allò a què avui, com sempre, no renuncia cap Estat, sinó tot el contrari, són els elements de caràcter o contingut simbòlic, cultural i comunicatiu. Cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la seua pròpia política cultural, la seua pròpia política lingüística i la seua pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions o personatges històrics, de l’art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora… A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. És a dir: durant els últims anys, s’ha intensificat el poder dels Estats en aquelles dimensions que abans es consideraven més accidentals o secundàries. Perquè abans, allò important, fonamental i primordial era la sobirania política amb els seus atributs irrenunciables: el fet que un Estat poguera prendre amb total independència les pròpies decisions en política internacional, en política econòmica, en política militar i en control de fronteres. De manera absoluta, sense condicionaments externs. Ser sobirà vol dir que les decisions pròpies són supremes, estan per damunt de tot i no estan sotmeses a res. Però resulta que, avui dia, les decisions d’un Estat de la Unió Europea, en termes de control de fronteres, de política monetària, de política exterior, i fins i tot de política militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. Per tant, en aquestes qüestions els Estats ja no són rigorosament sobirans. Tenen una sobirania limitada o relativa, condicionada. Excepte en el cas de la moneda dins de l’espai de l’euro, on ja no tenen cap sobirania ni una.
Allò en què els Estats continuen sent absolutament sobirans és en la política lingüística i en la política de símbols etnoculturals amb els quals i en els quals la gent se sent reflectida o representada. Per dir-ho d’una altra manera, avui dia un Instituto Cervantes, posem per cas, té moltíssima més potència que no tenia fa trenta anys. L’Estat espanyol, doncs, actua amb molt més vigor en el terreny lingüístic, en la política de consolidació i expansió del castellà que no ho feia fa trenta anys. És la seua arma de combat en la projecció nacional, la seua força, la nau almirall de la flota. Això per no parlar de França, que inverteix milions incomptables i dedica una quantitat extraordinària d’esforços en el camp de la francité, per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tots els països plantegen la batalla en aquest terreny, ¿per què nosaltres no hem de fer-ho, per què Catalunya no aplica tots els recursos possibles en aquest camp decisiu? ¿Per què el catalanisme dels darrers anys (o allò que es vol presentar com a tal), no defensa i promou una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent?
Em sembla molt significatiu, i molt alarmant, l’aclaparador domini que, des de fa alguns anys, ha tingut i està tenint el tema financer en tot el debat político-nacional a Catalunya. Com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren la substància més sòlida i profunda de l’afirmació d’una existència nacional pròpia, i no estic exagerant. Però el futur del país, la consistència i perdurabilitat de la identitat catalana, no depèn de si la Generalitat negocia uns milions d’euros més o menys pel nou finançament. I en canvi tots els polítics dits catalanistes sembla que és en l’única cosa en què pensen. Jo pensaria més aviat en Navarra, un ideal gairebé inassolible per al catalanisme dels diners, que té una pràctica sobirania fiscal, …i on això no ha produït ni ha consolidat cap nacionalisme navarrès, ni cap nació navarresa, ni cap altre resultat semblant.
En definitiva, es tracta d’una manera de mirar les coses que és producte d’un error de plantejament conceptual. És l’error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris i fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya havia fet un gran salt econòmic endavant i tenia molta més riquesa i recursos que Portugal, a Portugal li hauria interessat, des d’un punt de vista econòmic, de formar part d’Espanya. A cap portuguès se li va acudir proposar-ho, si no era algun excèntric. Als portuguesos, en massa, no els va passar pel cap que el sentit de l’existència, i el present i el futur de la nació portuguesa tingueren cap relació amb la renda per càpita o amb els recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s’hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.
Publicat a l’
Avui, 17/04/10. Il·lustració: Xavier Porrata
M'agrada S'està carregant...
Acaba de sortir al mercat el llibre El federalismo canadiense contemporáneo. Fundamentos, tradiciones e instituciones (disponible, també, en format electrònic). Dirigit per professor Alain G. Gagnon, que és membre i Chaire de recherche du Canada en Études québécoises et canadiennes, a més de director del Centre de recherche interdisciplinaire sur la diversité au Québec, aquest llibre tracta de la realitat actual del federalisme canadenc des de la perspectiva de Quebec. Com assenyala ell mateix en la introducció de l’obra, “tal i com es practica al Canadà, el federalisme no ha estat mai popular al Quebec”. Al Canadà, doncs, el federalisme s’ha fonamentat en les pràctiques polítiques que s’impulsen des d’Ottawa, sense tenir en compte la voluntat política expressada des de Quebec a favor de la construcció d’un federalisme multinacional. El federalismo canadiense contemporáneo busca cobrir una llacuna acadèmica: esbrinar quina ha estat la contribució de Quebec en la configuració del Canadà actual. No és un llibre que tracti la qüestió de la distribució de poder o els aspectes constitucionals de la relació entre el Quebec i Canadà. Aquesta obra col·lectiva se centra, per tant, a presentar la manera quebequesa d’entre el federalisme, que és comunitarista o multinacional.
NACIONALITATS & POLÍTICA 