Ignasi Gozalo Salellas*

La forma més radical de què la política moderna s’ha servit a l’hora d’anul·lar la llibertat és, sens dubte, l’estat d’excepció. En la seva aplicació ja clàssica al llarg del segle XX —assajada durant el Tercer Reich i copiada en dècades posteriors— s’atorgava forma legal a allò que no en pot tenir: la violació del dret a la vida lliure, ordenada pel subjecte sobirà de prendre tal decisió. Schmitt, el cervell d’aquesta teoria, pensava en el dictador com la figura poderosa i sense oposició elegida per aplicar l’excepció. En el moment present, però, qui decideix? Quin tipus de figura equivalent al dictador sobirà hi ha avui dia?

Giorgio Agamben ens recorda que no hi ha estat d’excepció sense dues implicacions inherents: la guerra civil —interna i, per tant, no necessàriament militar— i la consegüent insurrecció. Totes dues condicions constituirien, de l’aplicació de l’excepció, una guerra civil legal. Superat el segle dels grans conflictes bèl·lics, en les democràcies contemporànies l’estat d’excepció pren la forma d’un estat d’ànim d’emergència permanent, on la guerra civil i la insurrecció dialoguen entre elles des de l’esfera del pla simbòlic. Si a aquest element no factual hi afegim —com recorda de nou Agamben— que l’excepció es dona en períodes de crisi, el conflicte espanyol i català de la dècada passada es pot analitzar des de la lògica de l’estat d’excepció com a xoc entre una violència institucional i una d’insurreccional. Un enfocament que també val per repensar la intensificació de la violència policial i anònima contra els col·lectius afroamericans, racialitzats i no heteronormatius viscuda als carrers dels Estats Units els mesos de maig i juny del 2020 —la primavera de «Black Lives Matter».

Octubre del 2017, l’excepció feta carrer. Malgrat la intensitat amb què van ser viscuts els moments àlgids del conflicte independentista català, com qualsevol lluita entre Estat i nació, entre institucions i poble, el fenomen va seguir unes lògiques preconcebudes. La lògica que més ens interessa és com les dues cares del conflicte van tractar, per vies diferents, d’establir el seu propi estat d’excepció: l’Estat espanyol, emmirallant-se en la comprensió de Carl Schmitt sobre la violència, legítima; el moviment català, al seu torn, fent seva la lectura sobre la violència revolucionària de Walter Benjamin a Crítica de la violència.

Deixant de banda les diferents motivacions ideològiques, la intensitat del conflicte va augmentar a causa de l’enfortiment de dues figures schmittianes, una en cada bàndol: el partisà i el sobirà. La primera figura —definida per Schmitt com el combatent que empra mètodes irregulars contra un exèrcit tradicional— va ser representada per la policia espanyola en algunes de les seves accions menys ortodoxes, d’una banda, i per diverses formes de guerrilla ciutadana, de l’altra. Destaquem-ne dues de les darreres: els CDRs (Comitès de Defensa de la República), perseguits per la justícia amb posterioritat, i la iniciativa anònima i desterritorialitzada del Tsunami Democràtic —investigada per les forces de seguretat de l’Estat espanyol, com s’ha conegut anys més tard.

El sobirà, al seu torn, s’encarnaria en dues figures: el jutge, com a antídot a la sobirania del poble, i el president de la Catalunya de l’època, Carles Puigdemont, líder de tarannà quasi messiànic per al secessionisme. Aquesta suma de figures emmirallades no és en va. Ens parla d’un fet: cap dels posicionaments hegemònics dels dos bàndols del conflicte català-espanyol no va buscar una política de reconeixement, la qual, en essència, és la base d’una resposta política democràtica i no imperialista. Per contra, la inacció del govern espanyol va donar lloc a la transferència de decisions entre les figures de l’estructura jurídica de l’Estat. Durant aquest període, les mesures de càstig i repressió van combatre les iniciatives i les organitzacions pertorbadores que es van fer càrrec de l’incipient moviment de sobirania popular.

La passió amic/enemic. Seguint amb la teoria de Schmitt, el resultat de la crisi catalana i els conflictes que ha fet aflorar a Espanya són una intensificació del «fet polític», és a dir, de l’enemistat dins del mateix territori.

La disputa sobre la idea de sobirania que es dona durant els últims anys del Procés, ja judicialitzats, va produir una guerra institucional interminable fonamentada en el rebuig d’acords en què la negació i la criminalització de l’enemic es basaven en dues interpretacions diferents de la noció d’excepció i, en conseqüència, en dues interpretacions diferents de la violència. Un antagonisme amic/enemic, seguint amb Carl Schmitt, com a motor per a l’Estat per actuar al marge de la llei. L’Estat s’enfronta a la nació i trenca amb la vella teoria geopolítica en què la guerra es lliurava entre Estats.

Mentre que el règim del 78 va ser un règim postideològic que durant dècades va funcionar com una màquina ben greixada, tant econòmicament com territorialment, la crisi econòmica de fa més d’una dècada va activar el retorn a la política d’una manera que l’Estat no havia previst: amb l’expansió dels moviments ciutadans que tenien com a objectiu desestabilitzar les institucions estatals. Segons Schmitt, el fet polític implicava el reconeixement de l’amic i de l’enemic com una oposició pública —no privada o interna, tal com l’Estat havia considerat durant molt de temps la «qüestió catalana». Per contra, per al moviment independentista, l’Estat espanyol esdevenia el seu enemic radical a partir d’un rebuig irracional i abstracte que dissoldria els matisos entre país, Estat, nacions i poble.

Per part de l’Estat espanyol, no seria possible una identificació de l’enemic veritable —aquell que es caracteritza per un fort antagonisme, de tu a tu, i que té força legal/militar—, i caldria identificar la força de l’enemic absolut. És a dir, aquell que es materialitza en el poble alçat en la febre independentista com un autèntic partisà —el combatent irregular que no té armes ni exèrcit darrere, i que activa en l’enemic el desig d’aniquilació civil total. Avui dia l’aniquilació total ja no fa referència a la guerra nuclear, ni a les guerres entre Estats o a les lluites entre soldats i insurgents. L’aniquilació total s’ha de considerar, en canvi, com una guerra il·limitada, una guerra sense acord de pau on l’odi i la criminalització de l’enemic no segueixen un marc legal predeterminat, tal com van posar en relleu moltes de les accions policials i judicials dels darrers dos anys del Procés.

Enmig d’accions de grups organitzats i antisistema i d’unitats de policia que actuen sense un criteri de proporcionalitat just, dos esdeveniments delimiten aquest període: el 20 de setembre de 2017, a Barcelona, i les manifestacions posteriors a la sentència del judici, la tardor del 2019. Pel mig, diversos moments d’intensificació de l’excepció, com ara l’aplicació de l’article 155.

Article 155, l’excepció constitucional. La tardor del 2017, la situació d’emergència institucional que va crear el moviment independentista va obligar l’Estat espanyol a reaccionar. El moviment ciutadà va amenaçar amb la destitució del règim del 78, i els dirigents espanyols, en resposta, van implementar un estat d’excepció a la manera que Schmitt va teoritzar a Teoria del partisà: un estat basat en noves configuracions de la figura del partisà —el poble català— i del sobirà —els jutges, la policia i els funcionaris que van aplicar l’article 155—, adaptades a les condicions de l’època. El líder de Podemos en aquella època, Pablo Iglesias, ja es referiria al cada cop més proper conflicte català com una lluita entre les ideologies d’Antonio Gramsci i de Carl Schmitt: «Si el terreny de combat permet que aparegui el sobirà schmittià, és obvi qui guanyarà la batalla», deia en una publicació al seu compte de Facebook. La lluita per l’hegemonia gramsciana que el bloc català buscava s’hauria d’enfrontar a l’exercici de «poder real» del govern central espanyol.

I així s’arriba al 155. Inspirat en el concepte de «coerció federal» (Bundeszwang) inclòs en l’article 37 de la Constitució de la República Federal d’Alemanya (1949), l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola va significar la culminació de l’estat d’excepció en els àmbits judicial i executiu. Gairebé setanta anys més tard de la concepció alemanya, ens trobem amb una naturalesa diferent de la idea d’«excepció». Pocs dies abans de la declaració d’independència de Catalunya (27-O), alguns opinants encara esperaven que el govern estatal portés la declaració d’independència al Tribunal Constitucional, la qual cosa hauria frenat el Procés. Però l’Estat, a través de la intervenció del president Mariano Rajoy al Senat, va anunciar l’aplicació de l’article 155 amb tota la força i totes les conseqüències —«prémer el botó nuclear», en diria Pablo Simón.

Curiosament, les dues parts del conflicte van fer servir terminologia semblant a l’hora de descriure la situació a Catalunya. Durant el judici als líders independentistes catalans, l’expresident Rajoy va declarar que «la situació catalana era d’excepcionalitat i assetjament». D’altra banda, veus prominents dels mitjans de comunicació catalans interpretaven el concepte d’una altra manera: «Quan s’acabarà la persecució legal contra el referèndum d’autodeterminació? Aquesta situació excepcional a Catalunya durarà tota la legislatura i les conseqüències penals seran encara més duradores», diria la periodista Mònica Terribas.

L’ús de conceptes polisèmics, com ara «excepcionalitat», evidencia una subjectivitat diferent en relació amb la idea d’excepció. En el cas dels sectors governants espanyols, l’«excepció» connecta amb la influència schmittiana en la tradició jurídica del període franquista: un cristianisme autoritari. En el cas del moviment català, l’aproximació al concepte estaria estretament relacionada amb la figura de la víctima, de caire més judeocristià i redemptor.

* Aquest text forma part del llibre L’excepcionalitat permanent Els nostres estats d’excepció, que ja es pot trobar a les llibreries, editat per Anagrama. Ignasi Gozalo Salellas (Darnius, 1977) és doctor per la Universitat de Pensilvània, assagista i professor de Comunicació i Filosofia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És coautor del llibre El síntoma Trump (2019) i els seus textos s’han publicat a mitjans com l’Ara, CTXT, La maleta de Portbou, La Marea o Público.