Ahir es va celebrar al Parc de les Humanitats i les Ciències Socials una taula rodona amb el títol de “La crisi dels refugiats a debat: entre el dret d’asil i l’acollida”, coorganitzada pel mateix Parc, la Càtedra Josep Termes i la Fundació Solidaritat UB. El diàleg també va comptar amb la col·laboració de diverses entitats implicades en el treball amb refugiats: l’Associació per a les Nacions Unides a Catalunya, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes, la Fundació ACSAR, la plataforma Stop Mare Mortum, el CIEMEN, l’Observatori de l’Estudiant, el Servei d’Atenció a l’Estudiant, el Comitè Català de l’ACNUR i Igman.

L’acte, moderat per Gaspar Coll, professor d’Història de l’Art a la UB i Comissionat per al Parc i l’impuls científic de les Humanitats i les Ciències Socials, va comptar amb la participació de ponents procedents de diversos àmbits que, d’una forma amena però contundent,  van deixar clara la seva visió de la crisi que la Unió Europea està  vivint a la vegada que van intentar resoldre els nombrosos dubtes que planen en relació a aquest assumpte i com s’hauria de resoldre. La suma de les seves veus va resultar en un anàlisi transversal de la situació actual i la que s’acosta.

El primer en exposar el seu punt de vista va ser Eduard Sagarra Trias, professor de Dret Internacional Públic a la UB i ESADE i president de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya (ANUE). Va recalcar que els estats europeus estan veient els refugiats com a mercaderies de les que treure profit i que, per això, alguns estats com Alemanya disfressen de solidaritat la intenció de triar els “millors refugiats”. També va insistir en la necessitat d’arreglar el problema, no tan sols els símptomes, lluitant contra les màfies, les dictadures i els gihadistes, per exemple, perquè aquestes persones no es vegin obligades a fugir dels seus països.

El següent en prendre la paraula va ser Àngel Miret i Serra, coordinador de la Generalitat per a l’acollida dels refugiats a Catalunya i professor de Ciències Polítiques i Socials a la UPF, qui en primer lloc va destacar que l’Estat espanyol encara no sap com respondre a aquesta situació. El ponent va recordar que la Generalitat  no té competències en qüestió d’asil però sí en tenir cura de les persones, així que està preparant, junt amb diverses entitats socials, mesures per fer front a l’arribada de refugiats, com ara  la creació d’un banc de recursos. També va especificar que la Generalitat calcula que Catalunya rebrà uns 3.000 refugiats dels gairebé 15.000 que la Comissió Europea ha destinat a l’Estat espanyol.

El tercer ponent va ser Francesc Mateu, director a Catalunya d’Oxfam Intermón i membre de Stop Mare Mortum, qui va mostrar la mirada de les ONG en aquest tema. Va començar la seva intervenció afirmant que, al marge de les diferents denominacions (refugiats, immigrants, manters…) estem parlant de persones, i això és el que hauria de ser més important i que el fet d’ajudar no és quelcom que s’hagi de fer per generositat, sinó per justícia. El principal argument de la seva intervenció es va referir a la dignitat que qualsevol persona ha de tenir. Així, afirmava que tota persona que ha perdut la seva dignitat té dret a recuperar-la i des d’Europa hem de fer  tot el possible per ajudar-la a fer-ho. Al mateix temps,  si no ho fem, som nosaltres els que perdem la nostra. Per últim, va destacar que l’acció dels governs per gestionar aquesta crisi ha sigut vague fins que s’han vist pressionats a reaccionar degut a la pressió ciutadana. No obstant, va assenyalar que, irònicament, cap partit polític proposa mesures per donar resposta a aquest assumpte en el seu programa per a les properes eleccions del 27S.

En darrer lloc, Maria-Alba Gilabert, periodista de la secció d’Internacional de Catalunya Ràdio, amb el seu testimoni de primera mà, ens va presentar la visió més crua d’aquesta realitat i les pors que tenen les persones que estan fugint del seu país, com quin serà el seu nivell d’acceptació al lloc d’acollida. També va analitzar la participació dels mass media a l’hora de donar cobertura d’aquesta crisi, sense oblidar-se de fer menció a la polèmica difusió de la imatge d’Aylan Kurdi inert a la platja. Va remarcar la influència de les xarxes socials, que han ajudat a la conscienciació de la població envers aquest problema. Finalment, va afirmar que la crisi dels refugiats és una oportunitat perquè la Unió Europea canviï coses que, fins ara, s’han gestionat malament, i que els mitjans han de contribuir-hi.

Després de les quatre ponències va arribar el torn dels assistents, que van compartir les seves inquietuds. La primera a fer-ho va ser Maria Álvarez, advocada de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), que va fer notòria la necessitat de sensibilització i de conèixer bé els drets que tenen els refugiats.

Una de les idees principals que va marcar el debat va ser que el problema de la gent que es veu forçada a marxar dels seus estats ve de lluny i de diversos punts del món i que, segurament, aquest cop estem sentint  més empatia pels que venen perquè ens hi identifiquem més pel seu nivell social i cultural, però hem d’evitar que aquesta onada solidària sigui passatgera i, sobretot, crear refugiats de primera i de segona.

Aquest acte va ser el primer d’una sèrie de diàlegs que es duran a terme a Can Jaumandreu, com va anunciar Gaspar Coll, on s’analitzaran des de la perspectiva acadèmica diversos temes d’actualitat. La jornada d’ahir va ser un èxit tant per la qualitat dels continguts com per la participació.

Veure vídeo-resum.

Veure vídeo complet.

Els dies 2, 3 i 4 d’octubre es durà a terme a Canillo (Andorra), el IX Col·loqui Internacional d’Estudis Transpirinencs.

Sota el títol “Contraban d’idees. Contagi, innovació i dissidència a través del Pirineu”, s’analitzarà el paper dels Pirineus com a espai per al flux de les idees, els diferents mitjans emprats per a la seva difusió o els personatges que han tingut més incidència en aquests processos. També s’examinarà com aquest fenomen ha marcat el dia a dia dels diferents territoris pirinencs i, des de l’actualitat, es ponderarà el triomf o el fracàs dels diferents corrents i moviments.

Les jornades comptaran amb la participació de dos investigadors del GRENPoC. Aurora Madaula, durà a terme una ponència titulada “De la frontera política a la frontera refugi. L’efecte frontera en l’exili basc”. Per la seva banda, Òscar Jané Checa parlarà sobre “La Cerdanya, Emmanuel Brousse i la política de (des)informació a frontera”, a més d’exercir de moderador en el “Taller sobre la transmissió d’idees: família, arxius i memòria personal al Pirineu”

Aquí podeu veure el programa complet.

Les inscripcions estan obertes fins el dia 26 de setembre.

Us presentem una jornada que us pot interessar i que es celebrarà durant el matí del proper 30 de setembre al Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la UB.
Sota el nom de “L’escultura sonora com a espai de trobada”, s’exploraran les múltiples vessants de les obres dels germans Baschet, actualment exposades al Parc de les HCS i que es poden visitar, de forma guiada i sonada, cada dimarts i dijous de 10.00 a 14.00 h, fins a la data de finalització.

L’escultura Baschet actua com a nexe d’unió entre disciplines tan diverses com poden ser l’art, les ciències, la pedagogia, l’antropologia i la filosofia.

La jornada, que comptarà amb especialistes del Taller Baschet, consistirà en una ponència, un taller i un debat, a més de l’opció de visitar les instal·lacions del recentment inaugurat Parc de les Humanitats i les Ciències Socials.

L’entrada és gratuïta i oberta a tota la comunitat universitària i professionals del sector cultural, però les places són limitades, així que us convidem a inscriure-us-hi. El període d’inscripcions acaba el dia 22 de setembre.

Aquí en podeu trobar tota la informació. Esperem que hi assistiu i en gaudiu.

L’historiador Òscar Jané Checa, col·laborador del GRENPoC, participarà dijous 17 de setembre a la presentació de dos llibres:

“Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió” (Enric Pujol ed.; estudi introductori d’Òscar Jané), obra que recull el testimoni dels qui visqueren el conflicte. Engloba des del 1687, amb els antecedents que van conduir a la guerra, als anys posteriors, marcats per la repressió i les protestes que van perdurar fins la segona meitat del segle XVIII.

“Memòria personal. Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna” (Òscar Jané i Patrice Poujade Eds.), volum on es revisen temes com la “història oficial” o l’estudi de les llengües des de la perspectiva de diversos estudiosos procedents de diferents àmbits geogràfics i acadèmics, amb l’objectiu d’establir un diàleg i un marc comú per a la investigació.

Lloc: Institut d’Estudis Catalans (Carrer del Carme, 47), Sala Pi i Sunyer

Hora: 19.00

Intervindran: Antoni Simon (IEC i UAB), Joan Peytaví (IEC i UPVD), Enric Pujol (Editor) i Òscar Jané (Editor)

L’ASEN (Association for the Study of Ethnicity and Nationalism) i “Nations & Nationalism”, de la London School of Economics and Political Science, han convocat un premi d’assaig en memòria de Dominique Jacquin-Berdal, membre compromesa de l’associació i editora de “Nations & Nationalism”.

L’objectiu del certamen és encoratjar els joves investigadors a publicar treballs de recerca relacionats amb l’etnicitat i el nacionalisme.

Les bases per participar-hi són les següents:

• L’article guanyador serà anunciat durant la celebració de la 26a Conferència anual de l’ASEN, que es durà a terme el mes d’abril de 2016
• El guanyador rebrà 250 £ i dos anys d’afiliació gratuïts a l’ASEN, a més de la possibilitat de veure el seu article publicat a la revista “Nations & Nationalism”
• S’hi poden presentar estudiants de postgraduat o aquells que hagin presentat la seva tesi en els últims cinc anys
• La data límit d’entrega és el dia 30 de novembre de 2015
• Les entregues es faran a nations@lse.ac.uk i aniran acompanyades d’una carta del supervisor de l’autor confirmant el seu estatus i elegibilitat
• Els articles seran presentats en anglès i seguint l’estil de “Nations & Nationalism” (sistema de Harvard)
• Les pautes a seguir es poden consultar en aquest enllaç
• Només es pot presentar un article per autor
• Els articles escrits per més d’un autor no seran considerats
• El Comitè es reserva el dret a declarar el premi desert

El nostre director acadèmic, el Dr. Agustí Colomines, participarà aquesta setmana en la presentació de dos llibres que toquen molt de prop a la societat catalana.

Per una banda, el dimarts 15 de setembre a les 19.30 hores, es presentarà a La Nau Comanegra (Consell de Cent, 159) el llibre d’Arnau Puig “La filosofia de la immediatesa“. A l’acte també hi assistirà l’autor d’aquesta obra que ens parla dels orígens del caràcter català i la importància dels sagnants fets de 1714 en el bastiment de la nostra idiosincràsia.

Per altra banda, el dimecres 16 de setembre a les 19.00 hores, es presentarà el llibre d’Albert Carreras titulat “Volem la independència? Reflexions per al futur immediat” a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya (Plaça Pau Vila, 3). L’obra, publicada per l’Editorial Base, serà presentada pel seu autor. L’acte també comptarà amb la participació de l’Hble. Sr. Francesc Homs, l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell i, com ja hem esmentat, el Dr. Agustí Colomines.

Us convidem a assistir-hi.

Fotografia de Zohra Bensemra

La Càtedra Josep Termes, junt amb el Parc de les Humanitats i les Ciències Socials i la Fundació Solidaritat UB, celebrarà el proper 22 de setembre una taula rodona dedicada a un tema de rabiosa actualitat: “La crisi dels refugiats a debat: Entre el dret d’asil i l’acollida”.

Es compten per milions les persones que es dirigeixen a Europa en busca d’auxili, majoritàriament provinents de Síria. Les diverses iniciatives ciutadanes han deixat clar que hi ha qui està disposat a ajudar. A conseqüència d’aquesta pressió de la societat civil, els governs europeus han anat afegint-se progressivament a l’onada solidària.

Davant la gravetat dels fets, la Universitat de Barcelona no pot ser un mer espectador. Per això vol contribuir al debat des del coneixement, analitzant des de diversos punts de vista com s’ha de gestionar el dret d’asil i l’acollida dels sirians a Europa i als nostres municipis i observant els reptes als quals caldrà fer front amb l’arribada dels primers refugiats.

El debat comptarà amb la participació de ponents de diferents àmbits: el Dr. Eduard Sagarra Trias (professor de Dret Internacional Públic a la UB i a ESADE i president de l’Associació per a Nacions Unides a Espanya – ANUE), la Sra. Maria Alba Gilabert (periodista de la secció d’internacional de Catalunya Ràdio), el Sr. Francesc Mateu (director a Catalunya d’Oxfam Intermón) i el Sr. Àngel Miret i Serra (govern de la Generalitat de Catalunya i professor de Ciències Polítiques i Socials a la UPF).

Us convidem a assistir a l’acte. Serà a les 19.00h al Parc de les Humanitats i les Ciències Socials (carrer del Perú, 52).

Podeu veure aquí el díptic amb tota la informació.

Us deixem aquí les línies que ha dedicat avui Francesc-Marc Álvaro al que anomena “llista Josep Termes“:

Quan vaig saber que, finalment, hi havia un acord per tirar endavant una llista unitària del sobiranisme per les eleccions del 27-S, vaig pensar en Josep Termes, el qui fou eminent historiador del catalanisme, l’obrerisme i l’anarquisme. Termes –que tant trobem a faltar- va escriure que “Catalunya és un miracle. Un miracle en l’Europa contemporània. Perquè des de fa dos o tres-cents anys, excepte els grans pobles que tenen un gran estat al darrere, els altres han estat deglutits –com el peix petit, a la mar, que és menjat pel peix gros-. Catalunya és un exemple històric d’una supervivència curiosa, òbviament conflictiva i estranya, la supervivència d’un poble tossut. Tot feia pensar, als súbdits de la monarquia de les Espanyes o a les grans potències europees, que Catalunya desapareixeria després de l’any 1714, després de la guerra de Successió. Catalunya, un país antic, medieval, com tants més n’hi havia a Europa, perdia la seva personalitat pròpia per tal com perdia les seves Corts, el seu Parlament, les Constitucions i el Dret. Per tant, a partir de 1714, Catalunya deixava d’existir”. La cita és llarga però paga la pena, sobretot quan, dins del món sobiranista, pot haver-hi gent que -una mica cansada de tantes giragonses i marrades- oblidi la magnitud del que tenim per davant: es tracta de transformar aquest miracle històric que és Catalunya en un Estat independent reconegut en el concert internacional, i fer-ho (en principi) amb l’Estat espanyol en contra i en un moment en què el vell concepte de sobirania s’ha transformat de forma radical.

La llista que encapçalaran Romeva, Forcadell i Casals és l’eina que ha de permetre -sempre que els vots ho avalin- assolir la legitimitat democràtica per saltar una paret molt alta. Amb el primer salt no n’hi haurà prou, esclar. Però sense aquest salt res no es podrà engegar. A partir d’aquí, el sobiranisme s’inventarà -no tindrà més remei- un camí nou cap a la independència, amb el que hem aprés d’altres casos, el que ha previst el CATN i el que anirà sorgint sobre la marxa, la qual cosa fa molt difícil assegurar que tot això duri només sis mesos o vint-i-quatre. La política és la gestió dels temps i cap empresa de l’envergadura de la que proposa el moviment sobiranista té un calendari rígid, extrem que els principals valedors d’aquesta causa hauran d’explicar.

La llista Termes -si em permeteu l’expressió- té dues grans virtuts: desmenteix rotundament el pronòstic negre que els poders de l’Estat i certes elits han anat confegint sobre el procés i és l’opció que s’assembla més al que desitjaven les bases plurals del moviment, que sempre han volgut que les crides retòriques a la unitat tinguessin una traducció operativa i eficaç. La mera existència d’aquesta llista on hi ha els dos principals líders polítics del procés -Mas i Junqueras- representa un missatge potent de confiança que compensa el factor incertesa, que podria pesar massa en sectors que no s’atrevissin a saltar en veure una discòrdia insalvable en el camp sobiranista; comprovar que s’han sabut aparcar les diferències i els interessos de part és una vacuna excel·lent contra les pors pròpies d’un canvi de marc sense precedents. Així mateix, la suma de partits, entitats i personalitats esdevé una injecció extraordinària de moral per al públic del qual depèn que la mobilització del sobiranisme, abans i durant la campanya, sigui total i sense fissures, per aconseguir un efecte cavall guanyador que tingui la virtut d’arribar arreu, també als espais on l’independentisme dels arguments més racionals sigui feble o hagi arrelat poc. Amb tot, cal intensificar la pedagogia de les coses concretes, perquè aquest projecte s’adreça al cor i a la butxaca, a la necessitat de justícia i als interessos materials. Al benestar i al respecte que ens devem a nosaltres mateixos.

A la vista del trident que va per davant dels líders de CDC i ERC, queda ben clar que som davant d’una llista que, en comptes d’amagar les ideologies, posa en primer terme allò que uneix dretes i esquerres per assolir un objectiu més important i més urgent que qualsevol de les polítiques que defensen uns i altres. No som davant d’una llista asèptica, som davant d’una llista de centralitat amb moltes tonalitats, fet que queda subratllat per la figura de Romeva, que -a més de ser un home de consens- descol·loca aquelles esquerres sucursalistes que volen convertir els futurs comicis en una cacera contra Mas, fent una pinça peculiar amb la dreta també sucursalista. Esperem que la CUP -que no s’ha integrat a la llista unitària- tingui clar que, a partir del 28 de setembre, si el sobiranisme guanya, caldrà contribuir sense rareses a la governabilitat, per reforçar el camí cap un veritable canvi d’statu quo.

És el moment de reconèixer que, finalment, s’ha imposat la intel·ligència i el sentit d’Estat dels que volen construir-ne un de nou. Mas i Junqueras han fet un gran esforç, han hagut d’enfrontar-se a resistències coriàcies, han allunyat les mesquineses i han entès la grandesa i la gravetat d’aquesta hora. Tots dos han sabut escoltar el que vol, de debò, la gent que ha decidit desconnectar d’un Estat a la contra. Josep Termes podria ben dir avui que el miracle català té encara una gran oportunitat de perdurar.

Francesc-Marc Álvaro,

16 de Juliol de 2015

Ben aviat es presentarà un projecte que considerem molt interessant: “L’ADN de la Memòria: banc d’ADN de la UB de víctimes en el marc de la guerra civil espanyola”. En aquest banc es recullen mostres d’ADN de familiars de víctimes de la guerra civil i la dictadura franquista. L’objectiu: Ajudar a les persones que busquen les restes d’algun parent desaparegut que pot estar en alguna de les 240 fosses comunes que hi ha oficialment a Catalunya.

L’acte serà el proper dimecres 15 de juliol a les 12.00 a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la UB (Gran Via de les Corts Catalanes 585).

Podeu llegir més sobre el projecte en aquest enllaç.

Josep Fontana va treure les quartilles de la butxaca i va començar a llegir. Sorprèn que un professor tan experimentat necessiti seguir un text tancat, per més que hagi canviat l’aula per la tribuna de l’Ateneu Barcelonès, on s’està retent un merescut homenatge a Josep Termes, com a historiador i com a ateneista generós. Això va ser el passat mes de juny. S’hi presentava un volum d’homenatge, sintetitzat en tres “temes” que defineixen Termes: Catalanisme, obrerisme, civisme (Editorial Afers), però la peça valenta era precisament l’exposició de Fontana, perquè ells dos representen dues teories històriques diferents, dues maneres, en definitiva, d’entendre el país. Termes defensava que la història era un instrument per comprendre el present i per incidir-hi, i és per això que Barcelona va tenir una dècada on senyorejaven els historiadors, com després la van tenir els arquitectes i ara la tenen els cuiners. Hem passat, pel que sembla, de la reflexió a l’hedonisme.

Però tornem al que dèiem. Fontana no va plantejar cap discrepància, només va reconèixer que n’hi havien. Va triar centrar-se en la primera etapa de la relació. Amics com a joves professors que eren, van compartir militància al PSUC, que era el lloc on gairebé tothom anava a satisfer inquietuds polítiques, però d’on Termes acabaria fugint, tip de la rigidesa doctrinal de l’aparell, enganxat a les concepcions “nacionals” de la vella escola. Termes era un noi de barri, tenia una tradició cultural —i de lluita— molt més flexible, més rica. Fontana es va limitar a constatar que, reunits a l’Autònoma, ja havien canviat, no només les circumstàncies, sinó ells dos, tot i que mantenien un terreny comú d’activitat, sobretot a la revista (del partit) Nous Horitzons. Llavors cau la bomba Solé Tura, que amb tota la barra dictamina que el catalanisme és una invenció de la burgesia catalana, llançada a l’operació de conquerir l’hegemonia (estatal), operació en la qual fracassa; aquesta bomba acaba d’enrarir l’ambient. Termes sosté que el catalanisme és l’expressió política, variada, d’una catalanitat establerta sobretot en el magma de les classes populars. Fontana, amb el temps, establiria que la catalanitat és un compendi (identitari) de l’evolució de les relacions socials i de poder dins la societat catalana. És evident que les dues últimes definicions avalen l’existència nacional de Catalunya i la primera, no. La primera, la de Solé Tura, espanyoleja. I fins avui.

Hi ha la sensació que la historiografia catalana està a punt per a un nou debat que plantegi aquestes coses i les revisi de dalt a baix. I és una llàstima que Termes no hi pugui ser, perquè és el qui amb més claredat defensa l’obvietat, és a dir, que Catalunya existeix. El corrent marxista, que va senyorejar-hi durant dècades, va posar l’accent en la lluita de classes, que era una manera com una altra de defugir el debat nacional. Termes ho va tornar a posar en primer pla, no només per reivindicar l’anarquisme com a part de la construcció nacional, sinó per deixar clar que el catalanisme no és una qüestió de classes dirigents i prou. Això li va discutir també a Vicens Vives, però és que Vicens estava intentant reconstruir precisament la classe dirigent, i per tant, volia establir la importància del rol. Amb paciència franciscana, Termes va anar plantejant el seu debat a tot arreu. Resultat? Un cert aïllament, un anar fent en solitari, però envoltat del respecte de propis i aliens. I un centenar de tesis doctorals tutelades per la seva saviesa.

El llibre que esmento, coordinat per Teresa Abelló i Agustí Colomines, presenta treballs sobre temes diversos i dos articles que se centren en la vida i l’obra de Pep Termes. L’un, de Colomines, és un perfil biogràfic i professional molt aclaridor, que desemboca en una frase: “Termes confessa que se sent tan radical que ha arribat a votar moderat”. L’altre, de Jordi Casassas, se centra més en el debat historiogràfic, i també té frase: la de definir el “cosmopolitisme burgès desnacionalitzador”. Vull dir amb això que Termes és al centre de l’actualitat, perquè, lúcid com era, va saber veure què és allò que importa en cada cruïlla històrica. I perquè sabia que no es juga amb les coses de menjar.

Llegir a Núvol.