Somalilàndia i el dilema del reconeixement internacional
Agustí Colomines – Cercle UB Josep Termes
Somalilàndia és un estat de la Banya d’Àfrica, independent des del 1991, després d’una guerra de deu amb Somàlia, per bé que fins avui no havia rebut el reconeixement oficial de cap membre de Nacions Unides. El gener de l’any passat, Etiòpia va estudiar la possibilitat de reconèixer-ne la independència, atès que els dos governs havien signat un memoràndum d’entesa perquè Etiòpia pogués accedir al mar a través del seu territori. Però el reconeixement no va arribar. Ara, Somalilàndia ha estat reconeguda per l’estat d’Israel en un intent de desenvolupar els Acords d’Abraham de 2020 per tal de normalitzar les relacions amb el món àrab i africà. El president de Somalilàndia, Abdirahman Mohamed Abdullahi, tot seguit del reconeixement israelià va expressar la voluntat del seu país d’unir-se als Acords d’Abraham, qualificant-ho d’inici d’una associació estratègica que promou interessos mutus i enforteix la pau i la seguretat regionals.
Quan un territori governa, vota, pacta i manté l’ordre durant dècades, però continua absent del mapa diplomàtic, el problema ja no és local: és del sistema internacional. El cas de Somalilàndia ho il·lustra amb una claredat incòmoda. Fa més de trenta anys que funciona com un estat de facto, però continua sense reconeixement oficial. Les raons d’aquesta paràlisi no són jurídiques —o no només— sinó polítiques. Com que no soc especialista en el continent africà, em decanto per resumir el pensament del professor i diplomàtic sud-africà Iqbal D. Jhazbhay, que en el llibre Somaliland: An African Struggle for Nationhood and International Recognition, explica el cas d’aquest estat pària al voltant de quatre eixos —reconciliació, reconstrucció, religió i reconeixement— i que, sobretot, posa el dit a la nafra: el reconeixement no arriba quan “tens raó”, sinó quan encaixes en la gestió global del risc i del precedent.
Passo a resumir els quatre eixos del professor Jhazbhay en set punts.
1) No és una secessió: és una restauració
La primera tesi de Jhazbhay és conceptual però decisiva. Somalilàndia no respon a una secessió clàssica, sinó que cal entendre-la com una restauració de la sobirania. Abans de la unió amb Somàlia (1960), Somalilàndia havia estat una entitat separada; la ruptura posterior no és, doncs, una escissió oportunista sinó una resposta a l’ensorrament de l’estat somali i a la violència del règim de Siad Barre (1910-1995).
Aquesta distinció importa perquè desplaça el debat: no es tracta d’una fragmentació, sinó sobre què fa la comunitat internacional quan un projecte estatal fracassa i un altre, al mateix territori cultural, construeix ordre i legitimitat. Somalilàndia és molt més estable que l’estat somali. El problema és que el sistema internacional prefereix sovint preservar la ficció cartogràfica abans que assumir les conseqüències d’un mapa que no reflecteix la realitat política.
2) Legitimitat interna i efectivitat: els prerequisits ignorats
El segon pilar del seu argument és la legitimitat interna. Somalilàndia s’ha edificat “de baix a dalt”: conferències de pau entre clans, pactes socials, institucions híbrides que combinen tradició i procediments moderns, eleccions competitives i alternança. A més, l’any 2001 es va celebrar un referèndum en el qual el 97% dels somalilandesos va votar a favor de la independència. En termes clàssics, Somalilàndia compleix els criteris d’efectivitat estatal: controla el territori, administra, garanteix seguretat i ofereix un mínim de serveis, al contrari del que afirmava l’unionista espanyolista Francesc Granell (1944-2022) quan el 2013 va fer servir l’exemple de Somalilàndia per atacar l’independentisme català.
Per a Jhazbhay, en aquest cas es produeix una paradoxa moral: la comunitat internacional tolera —i fins i tot finança— estats fallits, però nega reconeixement a un actor que exerceix funcions estatals de facto. El missatge implícit és desincentivador: construir ordre no té premi; el desordre, en canvi, no comporta sanció definitiva. Aquesta asimetria erosiona la credibilitat del discurs internacional sobre la “bona governança” com a garantia de l’autodeterminació.
3) El tap africà: integritat territorial i por al contagi
Per què, doncs, el reconeixement de Somalilàndia és tan lent i complicat? Jhazbhay identifica el nucli dur de la resistència a l’Àfrica: la norma de la integritat territorial i el temor al precedent. La Unió Africana prefereix congelar el cas de Somalilàndia per por d’obrir una escletxa que altres moviments podrien aprofitar. Arreu se segueix el mateix esquema, que, com és evident, no resol mai la qüestió de base, seminal. Ni a l’Àfrica ni a Europa, en casos com el català.
Això converteix el reconeixement en una decisió sistèmica, no pas casuística. No es valora Somalilàndia pel que és, sinó pel que podria desencadenar. El resultat és una política d’“excepció permanent”: tothom admet, en privat, que Somalilàndia és un cas singular; ningú vol ser el primer a actuar en conseqüència. La reacció en contra del reconeixement de la Unió Africana i de la Unió Europea reafirma aquesta idea.
4) Una finestra que no es va voler travessar
Aquest bloqueig és encara més eloqüent si recordem que la Unió Africana va estudiar el cas sobre el terreny. La missió d’avaluació de 2005 va constatar estabilitat, institucions fortes i suport popular. El diagnòstic existia. El pas polític, no. Jhazbhay subratlla aquest contrast entre coneixement i decisió: la informació no faltava; el que faltava era la voluntat d’assumir el cost polític del reconeixement.
5) Reconeixement: molt més que un gest simbòlic
Per a Jhazbhay, el reconeixement no és una qüestió de prestigi. És accés: al crèdit internacional, a la inversió, a la cooperació formal i a fòrums multilaterals. El no-reconeixement actua com un bloqueig estructural que limita el desenvolupament d’un sistema polític que, paradoxalment, ha fet els deures.
Aquesta idea és central per a qualsevol lector interessat en la relació entre sobirania i economia política: sense reconeixement, l’estat existeix, però amb el fre de mà posat. I això acaba afectant la societat que l’ha sostingut.
No obstant això, el reconeixement de Somalilàndia per part d’Israel, obre una finestra d’oportunitat que caldrà veure que està disposat a traspassar-la. Els EUA, tal vegada, tenint en compte que un dels grans aliat de Donald Trump, el senador republicà Ted Cruz, malda per decantar la balança a favor de Somalilàndia, en contra de Somàlia. Somalilàndia encaixa amb el relat de Cruz sobre autodeterminació, ordre i seguretat davant estats “fallits” que proporcionen algunes regions pròsperes.
6) Religió i percepcions externes
El quart eix del llibre —la religió— no és un afegit anecdòtic. Jhazbhay analitza com l’Islam forma part del teixit social i institucional, però també com condiciona la mirada externa. Somalilàndia, un país predominantment musulmà sunnita, és llegida, sovint, a través del prisma de la seguretat regional i de l’islam polític. Això explica per què Egipte, Kuwait, Qatar, Turquia i Djibouti han condemnat ràpidament el reconeixement israelià. Aquesta lectura pot invisibilitzar la seva especificitat institucional i reduir-la a una peça més del tauler geopolític de la Banya d’Àfrica. La islamofòbia fa la resta. En canvi, els Emirats Àrabs Units no s’han pronunciat, potser perquè la monarquia àrab disposa d’una base militar a la ciutat portuària de Berbera, al golf d’Aden, capital de Saaxil, una de les sis regions que constitueixen Somalilàndia.
7) El mirall incòmode del sistema internacional
El cas de Somalilàndia, llegit amb la mirada de Jhazbhay, funciona com un mirall incòmode. Mostra que l’ordre internacional no es regeix només per principis, sinó per la gestió del precedent, la por al contagi i els equilibris regionals. Quan un estat funciona, però el mapa no es mou, el problema no és l’estat o la voluntat d’alliberament dels secessionistes: és el mapa i el conservadorisme de qui pot fer-hi més. Ho veurem en la reunió d’urgència del Consell de Seguretat de l’ONU, que tindrà lloc el pròxim 29 de desembre, just abans que Somàlia n’assumeixi la presidència l’1 de gener de 2026. La crisi política i diplomàtica és de primer ordre.
És cert, que, més enllà del reconeixement israelià de les aspiracions nacionals de Somalilàndia, el conflicte té un caràcter geoestratègic, atès que Netanyahu també vol exercir de contrapès a la creixent influència de Turquia a la regió. Una zona que es canalitza a través de la cooperació econòmica entre Ankara i Mogadiscio i, fonamentalment, de la Turksom, la base militar més important del govern de Recep Tayyip Erdogan fora de les fronteres turques.
Fet el resum, es pot concloure que el cas de Somalilàndia interpel·la directament debats que coneixem bé a Europa i més enllà: què pesa més, l’efectivitat o la integritat territorial?, la legitimitat interna o l’estabilitat sistèmica? Jhazbhay no ofereix una recepta fàcil, però sí una advertència clara: congelar indefinidament realitats polítiques funcionals té costos, tant per a les societats afectades com per a la credibilitat de l’ordre internacional.
No es pot descartar la idea d’un acostament estratègic dels EUA a Somalilàndia, especialment per la seva posició clau al golf d’Aden i al mar Roig, en clau de competència amb la Xina. Cruz i altres republicans la veuen com un possible soci contra la influència xinesa a l’Àfrica. Israel ha fet el pas perquè veu en aquest territori Somalilàndia el dic de contenció de les guerrilles houthis, que juntament amb Hizbol·là, són una amenaça per a l’estat hebreu.
En temps d’hores incertes com l’actual, sobretot a l’estat espanyol, atrapat per una corrupció sistèmica i per l’auge de l’extremisme populista que amenaça la democràcia, potser la pregunta ja no és si les nacions sense estat que malden per ser-ho “mereixen” el reconeixement, sinó, i això és important, què diu de nosaltres —com a comunitat internacional— continuar negant-los-hi la possibilitat. El cas de Somalilàndia és, certament, un escàndol. Com el nostre.
Podeu seguir en directe les opinions del professor Iqbal D. Jhazbhay en l’entrevista que reprodueixo a sota:
També incloc la intervenció en el Parlament Europeu de l’exministra de Somalilàndia, Edna Adan Ismail, Va ser convidada pel grup de Junts i Lliures per Europa i l’acte, que va tenir lloc el 8 de març de 2023, fou presidit pel MHP Carles Puigdemont, llavors eurodiputat.
NACIONALITATS & POLÍTICA 
Retroenllaç: Somalilàndia, Ted Cruz i la doble moral europea – El passat que no passa