La política feixista explota la llibertat d’expressió amb finalitats autoritàries
Quins són els límits de la llibertat d’expressió? És una pregunta urgent en un moment en què les teories de la conspiració contribueixen a alimentar polítiques feixistes arreu del món. ¿És que la democràcia liberal no hauria de promoure la lliure difusió de totes les opcions, fins i tot les falses i estranyes, atès que, malgrat tot, la veritat acabarà imposant-se?
La defensa més famosa de la llibertat d’expressió en la filosofia tal vegada era l’articulada per John Stuart Mill, que va propugnar aquest ideal en la seva obra de 1859, Sobre la llibertat. En el capítol 2, «De la llibertat de pensament i discussió», Mill argumenta que silenciar qualsevol opinió és un error, fins i tot si l’opinió és falsa, perquè el coneixement només sorgeix de la «col·lisió [de la veritat] amb l’error». En altres paraules, la creença veritable es converteix en coneixement només si surt victoriosa del fragor de la discussió i el debat, que ha de produir-se amb oponents reals o a mitjançant el diàleg intern. Sense aquest procés, fins i tot la creença veritable encara és un mer «prejudici». Hem de permetre tota classe de discursos, fins i tot la defensa d’afirmacions falses i teories conspiratives, perquè només així tenim una oportunitat d’assolir el coneixement.
Amb raó o sense, molts associen Sobre la llibertat de Mill amb la idea del «mercat d’idees», un regne que, si es deixa que funcioni per si sol, expulsarà els prejudicis i la falsedat i produirà coneixement. Però aquesta noció, com la del lliure mercat en general, es basa en una concepció utòpica dels consumidors. En el cas de la metàfora del mercat d’idees, el pressupòsit utòpic és que la conversa funciona mitjançant l’intercanvi de raons: una part ofereix les seves raons, que després són rebatudes per les raons d’un oponent, fins que al final emergeix la veritat.
Però la conversa no tan sols serveix per transmetre informació. També s’utilitza per impedir perspectives, suscitar temors i accentuar prejudicis. El filòsof Ernst Cassirer va escriure el 1946 sobre els canvis que la política feixista havia provocat en la llengua alemanya: «Si estudiem els nostres mites polítics moderns i l’ús que se n’ha fet, hi trobem, amb gran sorpresa per part nostra, no només una transvaloració de tots els nostres valors ètics, sinó també una transformació del llenguatge humà. (…) S’han encunyat noves paraules, i fins i tot les antigues s’utilitzen donant-les-hi un nou sentit; han patit un profund canvi de significat. Aquest canvi de significat depèn del fet que aquestes paraules que abans s’utilitzaven en un sentit descriptiu, lògic o semàntic, ara s’utilitzen com a paraules màgiques destinades a produir certs efectes i a suscitar certes emocions. Les nostres paraules ordinàries estan carregades de significats; però aquestes paraules de nova creació estan carregades de sentiments i passions violentes.».
L’argument a favor del mercat d’idees pressuposa que les paraules s’utilitzen només en el seu «sentit descriptiu, lògic o semàntic». Però en política, i de forma més vívida en la política feixista, el llenguatge no s’utilitza simplement, ni tan sols principalment, per transmetre informació, sinó per provocar emocions.
L’argument del model de «mercat d’idees» a favor de la llibertat d’expressió només funciona si la disposició subjacent de la societat és acceptar la força de la raó per sobre del poder dels ressentiments i els prejudicis irracionals. El llenguatge es converteix en un vehicle per a l’emoció més que no pas per al significat. No obstant això, si la societat està dividida, aleshores un polític demagog pot explotar la divisió utilitzant el llenguatge per sembrar la por, accentuar els prejudicis i cridar a la venjança contra els membres dels grups odiats. Intentar contrarestar aquesta retòrica amb la raó és com utilitzar un fulletó contra una pistola.
Sembla que Mill cregui que el coneixement, i només el coneixement, sorgeix de les discussions entre oponents. Si fos així, aleshores Mill segurament estaria encantat amb la cadena de televisió russa RT [anteriorment Russia Today], el lema de la qual és «Pregunta més». Si Mill té raó, RT, que presenta veus de tot l’espectre polític possible, des de neonazis fins a l’extrema esquerra, hauria de ser la font paradigmàtica de producció de coneixement. Tanmateix, l’estratègia de RT bo fou concebuda per produir coneixement. Més aviat es va concebre com una tècnica de propaganda amb la intenció de soscavar la confiança en les institucions democràtiques bàsiques. La veritat objectiva queda ofegada en la cacofonia de veus resultant. L’efecte de RT, així com de la munió de llocs web que produeixen teories conspiratives arreu del món, fins i tot als Estats Units, ha estat desestabilitzar la realitat compartida que, de fet, és necessària per a la contestació democràtica.
En què es va equivocar Mill?
El desacord necessita un conjunt de pressupòsits compartits sobre el món. Fins i tot per als duels cal un acord sobre les regles. Vostè i jo podem estar en desacord sobre si el pla sanitari del president Obama era una bona política. Però si vostè sospita que Obama era un espia musulmà encobert que buscava destruir els Estats Units, i jo no, la nostra discussió no serà productiva. No estarem parlant dels costos i beneficis de la política sanitària d’Obama, sinó més aviat de si alguna de les seves polítiques emmascara una sibil·lina agenda antidemocràtica.
En idear l’estratègia de RT, els propagandistes russos, o diguem-ne «tecnòlegs polítics», es van adonar que amb una cacofonia d’opinions i d’opcions extravagants es podia minar el conjunt bàsic dels pressupòsits de fons compartits sobre el món que permet una investigació productiva. Difícilment es pot mantenir un debat raonat sobre la política climàtica quan se sospita que els científics que ens parlen del canvi climàtic tenen una agenda secreta prohomosexual (com va suggerir el líder mediàtic evangèlic Tony Perkins en una edició del 29 d’octubre de 2014 del seu programa radiofònic Washington Watch). Permetre que totes les opinions entrin en l’esfera pública i dedicar-los un temps seriós per a la seva consideració, lluny de donar lloc a un procés que condueixi a la formació del coneixement a través de la deliberació, destrueix la seva possibilitat mateixa. Davant aquesta amenaça, els mitjans de comunicació responsables d’una democràcia liberal han de tractar d’informar sobre la veritat i resistir la temptació d’informar sobre totes les teories possibles, per fantàstiques que siguin, només perquè algú, en algun lloc, les proposi.
El model de RT és perillós perquè permet que les teories conspiratives tinguin una plataforma al mateix nivell que les postures raonables basades en fets. Quan les teories conspiratives es converteixen en la moneda de canvi de la política, els ciutadans deixen de tenir una realitat comuna que pugui servir de rerefons per a la deliberació democràtica. En una situació així, els ciutadans no tenen més remei que buscar indicadors als quals aferrar-se que no siguin la veritat o la fiabilitat. Com s’està constatant arreu del món, els ciutadans busquen en la política identificacions tribals, resoldre greuges personals i entretenir-se. Quan les notícies es presenten com si fossin cròniques d’esports, el líder assoleix certa popularitat. La política feixista transforma les notícies que ens arriben per un conducte d’informació i de debat raonat en un espectacle amb líder com a estrella.
La política feixista busca debilitar la confiança en la premsa i en les universitats. Però l’esfera informativa d’una societat democràtica sana no inclou només les institucions democràtiques. Difondre la sospita i el dubte general mina els vincles de respecte mutu entre conciutadans, obrint pous de desconfiança profunds no tan sols envers les institucions, sinó també entre si. La política feixista pretén destruir les relacions de respecte mutu entre els ciutadans, que són la base d’una democràcia liberal sana, substituint-les en última instància per la confiança en una sola figura, el líder. Quan la política feixista triomfa, els seguidors consideren que el líder és especialment digne de confiança.
En les eleccions presidencials nord-americanes del 2016, Donald Trump va mentir repetidament i obertament, burlant-se de manera descarada de les normes liberals sagrades. Els principals mitjans de comunicació nord-americans van informar amb submissió sobre les seves nombroses mentides. Hillary Clinton va seguir les normes liberals d’igualtat de respecte. Només va violar-les quan va anomenar «deplorables» a alguns dels partidaris del seu oponent, cosa que se li va retreure repetidament. I, tanmateix, una vegada i una altra, els nord-americans van considerar que Trump era el candidat més autèntic. En donar veu a sentiments insòlits que es consideraven inadequats per al discurs públic, la reacció va ser afirmar que Trump deia el que pensava. Així és com, mostrant un capteniment demagògic clàssic, un polític pot arribar a ser vist com el candidat més autèntic, fins i tot quan està clar que és deshonest.
Aquest tipus de política sorgeix en determinades condicions en una democràcia. Amb habilitat propagandística, els polítics poden transmetre el missatge que són els representants del bé comú atacant explícitament el bé comú. Per veure com és possible aquesta desconcertant situació, es pot observar com en el sistema polític nord-americà s’han donat aquestes condicions en el passat recent.
En el Federalist Paper núm. 10, James Madison sostenia que els Estats Units havien d’adoptar la forma d’una democràcia representativa i intentar triar els líders que representessin millor els valors de la democràcia. Se suposa que una campanya electoral presenta candidats que intenten demostrar que tenen al cap els interessos comuns de tots els ciutadans. Dos factors han erosionat les proteccions que sembla que proporciona la democràcia representativa.
En primer lloc, els candidats han de recaptar grans sumes de diners per presentar-se a les eleccions (cada vegada més des de la decisió de 2010 del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre l’organització conservadora Citizens United)[1]. En conseqüència, representen els interessos dels seus grans donants. No obstant això, tractant-se d’una democràcia, també han d’intentar fer creure que representen l’interès del comú. Han de fingir que els interessos de les empreses multinacionals que financen les seves campanyes són també l’interès comú.
En segon lloc, alguns votants no comparteixen els valors democràtics i els polítics també volen fer-los costat. Quan existeixen grans desigualtats, el problema s’agreuja. Alguns votants se senten més atrets per un sistema que afavoreixi la seva religió, la raça o el gènere de cadascú. El ressentiment que emana de les expectatives no satisfetes pot redirigir-se contra els grups minoritaris que no comparteixen les tradicions dominants. Hi ha polítics demagogs que presenten els beneficis que reben aquests grups en forma de suma zero, com si traguessin els beneficis als grups majoritaris. Alguns votants consideren responsables de les suposades arbitrarietats aquests grups i no el comportament de les elits econòmiques, responsables de les seves expectatives insatisfetes. Els candidats han d’atreure aquests votants alhora que aparenten no menysprear els valors democràtics. A conseqüència d’això, molts polítics utilitzen un llenguatge codificat per explotar el ressentiment, com ja es feia en la «Southern strategy» del Partit Republicà, per tal d’evitar l’acusació d’excloure les perspectives dels grups opositors[2]. En una entrevista del 1981 amb el politòleg Alexander Lamis, el tristament cèlebre estrateg polític republicà Lee Atwater, llavors assessor de Reagan a la Casa Blanca (i més tard, el 1988, director de campanya de George H. W. Bush), va explicar que el racisme havia de ser menys evident: «El 1968 no podies dir nigger, perquè això et perjudicava, et sortia el tret per la culata. Així que havies de dir coses com ara autobusos forçosos, drets dels estats i tot això, i esdevenies més abstracte. Ara, estàs parlant de retallar impostos, i totes aquestes coses de les quals estàs parlant són totalment coses econòmiques i un subproducte n’és que els negres surten més perjudicats que els blancs.».
Tàctiques com aquestes no són un secret i és per això que per a molts votants la política nord-americana sembla poc sincera. I n’estan farts: anhelen polítics honestos i amb principis. Volen polítics que diguin les coses tal com són. I buscaran aquests candidats fins i tot en absència d’un conjunt clar de valors compartits.
Ara bé, ¿de quina manera els polítics poden fer entendre que són hipòcrites, especialment quan els votants s’han acostumat al que sembla, per raons tan reals com artificioses, un profund estrat d’hipocresia?
Una manera que tenen els candidats d’afrontar el disgust generalitzat per la hipocresia és presentar-se com a defensors dels valors democràtics. En una cultura democràtica, candidats com aquests serien teòricament els més atractius. No obstant això, no és una estratègia prometedora en determinats ambients polítics. És difícil presentar-se com autèntic representant de l’interès comú en un ambient de desconfiança general. No atrau els votants que rebutgen els valors democràtics, com la igualtat racial o de gènere, o els que simplement neguen que existeixin desigualtats. I alhora s’establirà una competència ferotge per atraure els votants que donen suport als valors democràtics entre els candidats que es presenten com els defensors dels altres.
Però hi ha una manera per tal que un polític pugui semblar sincer sense haver de competir amb altres candidats que empren la mateixa estratègia: defensar la divisió i el conflicte sense disculpar-se. Un candidat així podria posar-se obertament al costat dels cristians enfront dels musulmans i ateus, o dels nord-americans nadius enfront dels immigrants, o dels blancs enfront dels negres, o dels rics enfront dels pobres. Podria mentir sense que li caigués la cara de vergonya. En resum, un podria donar mostres d’autenticitat rebutjant obertament i explícita el que se suposa que són valors polítics sagrats.
Aquesta mena de polítics es presentarien com una alenada d’aire fresc en una cultura política que sembla dominada per la hipocresia real i imaginada. Serien especialment atractius si aconseguien demostrar una autenticitat no real dirigint-se explícitament a grups que no agraden als votants a qui pretenen atreure. Aquest rebuig obert dels valors democràtics seria vist com una forma de valentia política, com un senyal d’autenticitat. Plató va observar amb raó que en les llibertats que proporciona la democràcia existeix la possibilitat que sorgeixi un hàbil demagog que s’aprofiti aquestes llibertats per desfigurar la realitat, oferint-se ell mateix com a substitut.
Trump té raó en afirmar que la nostra plaça pública s’ha corromput. El flux de diners cap als candidats i la hipocresia que comporta és un problema. Ha donat lloc a un anhel manifest per una figura autèntica que pugui fer front a aquesta deriva. No obstant això, el legítim desig a favor d’una política més honesta no pot ser satisfet per una figura l’autenticitat de la qual és, per damunt de tot, el menyspreu de la veritat i del respecte igualitari. Una política així només serveix per consolidar encara més el cinisme que ens ha portat fins aquest punt, que només beneficia els demagogs una vegada i una altra.
Aquest assaig és una adaptació del llibre How fascism works: the politics of us and them, © 2018 de Jason Stanley, publicat per Random House, un segell i divisió de Penguin Random House LLC. La traducció catalana és accessible Blackie Books. Tots els drets reservats.
[1] Citizens United es va fer famosa el 2010 després de guanyar el cas contra la Comissió Federal d’Eleccions, amb una sentència històrica dictada pel Tribunal Suprem dels Estats Units que va permetre la participació d’empreses en les campanyes electorals. La sentència va sostenir que la Primera Esmena a la Constitució, que protegeix la llibertat d’expressió, prohibeix al govern limitar les donacions polítiques d’empreses i sindicats. Vegeu aquest article: «Sentencia Citizens United v. Federal Election Commission, corrupción y derecho al voto en Estados Unidos».
[2] L’estratègia del sud és una estratègia de campanya del Partit Republicà practicada activament des dels anys seixanta, que inicialment va intentar augmentar i preservar el suport dels votants blancs del sud oferint un suport subtil a la segregació racial, a la discriminació racial i a la privació de drets dels votants negres. L’estratègia també va comportar la promoció directa de punts de vista conservadors sobre la immigració, els impostos, els programes de benestar social, l’aplicació de la llei i els drets dels estats.
NACIONALITATS & POLÍTICA 