Neus Torbisco Casals (@NeusTorbisco). Senior Research Fellow: Hirschman Centre on Democracy. Adjunct Professor, International Law Department
En un petit assaig titulat «Rotten Compromises» (Pactes enverinats), Avishai Margalit, un dels filòsofs contemporanis més interessants per les seves reflexions sobre la condició humana, els fonaments morals de la política i els problemes de justícia del nostre temps, diu el següent: «La pregunta que sempre ens hauríem de fer, tant en relació amb els altres com amb nosaltres mateixos, no és només quines normes, quins valors i quines aspiracions tenim, sinó quina mena d’acords (o pactes) estem disposats a assumir, quina mena de concessions estem disposats a fer»[1].
Margalit entén la democràcia, sobretot, com u compromís i com u sistema polític que tracta de facilitar la convivència entre les persones i els grups que pensen i tenen ideologies diferents. Tanmateix, considera que hi ha límits al compromís acceptable: situacions en què mai no hauríem de cedir, ni fer concessions o transigir; situacions en les quals no és raonable ni assumible moralment arribar a acords, perquè sempre es tractarà de pactes enverinats. Aquests pactes, malgrat que puguin semblar raonables circumstancialment o contextualment, no ho són perquè afecten els pilars bàsics de l’autoconcepció, l’autoestima i la identitat individual o col·lectiva (de comunitats polítiques o bé d’organitzacions). La idea essencial és que hi ha valors innegociables —sobre els que mai hauríem de cedir— perquè el cost de renunciar-hi implica la dilució d’allò que som essencialment, dels valors o les aspiracions que ens defineixen. En aquest sentit, la filosofia política de Margalit no és utilitarista —en el sentit de pressuposar que no hi ha cap valor a priori i que tot és relatiu i pot ser objecte de transacció en el marc d’una anàlisi de cost-benefici—, sinó deontològica, com la filosofia kantiana. La identificació d’aquests valors primaris comporta un exercici d’introspecció sobre allò que som, allò que defineix de manera essencial la nostra identitat, individual o col·lectiva. No em refereixo a preferències o a interessos canviants, sinó als pilars de la subjectivitat, dels compromisos o dels ideals que ens defineixen, a partir dels quals aspirem a ser reconeguts per aquells amb els quals interactuen o dialoguem.
Assumir de manera utilitarista o pragmàtica que tots els principis i valors que defensem són negociables —i, per tant, renunciables— perquè tot pot ser objecte de càlcul utilitarista, és assumir que res concret ens defineix o ens identifica de manera sòlida. Dit d’una altra manera, no prendre’s seriosament els principis, renunciar-hi amb pactes enverinats, equival a no prendre’s seriosament la identitat pròpia, tant a escala individual com col·lectiva. Aquesta renúncia als compromisos essencials de valor immaterial que afecten la identitat i el reconeixement pot afectar a la dignitat, l’honorabilitat o l’autenticitat. Malgrat que alguns pactes poden semblar «raonables» a curt termini —perquè ofereixen guanys marginals útils, o bé perquè resulta costós resistir-se a les pressions—, assumir pactes enverinats implica costos incommensurables, la pèrdua del nucli central que ens identifica (i és objecte de reconeixement) com a individus, comunitats o organitzacions.
L’assaig de Margalit és coherent amb la seva visió filosòfica més global sobre la justícia política i social articulada a The Decent Society (La societat decent, 1986), una de les obres contemporànies de filosofia política més importants, juntament amb A Theory of Justice (Una teoria de la justícia), de John Rawls (1971). Per contrast amb Rawls, Margalit fa una clara distinció entre una «societat decent» i una «societat justa» i defensa la necessitat d’evitar la humiliació com a pas previ per assolir un model ideal de justícia com el ralwsià. Sense decència no pot haver-hi justícia. La decència com a virtut política és, de fet, central al republicanisme cívic de Rousseau i a la filosofia política en l’obra d’Orwell o de Judith N. Shklar. En una comunitat política decent les institucions no poden configurar-se de manera humiliant per a la ciutadania sota la seva autoritat.
La rellevància de posar límits als pactes per tal que no esdevinguin «enverinats» és evident en la situació política actual a Catalunya —especialment, en el dilema que enfrontava ERC després dels resultats de les eleccions anticipades convocades pel president Aragonès el 12 maig: O bé afavorir una investidura com a president de la Generalitat del candidat del PSC, Salvador Illa, guanyador en nombre de vots d’unes eleccions autonòmiques en les quals, cal no oblidar-ho, un dels principals adversaris independentistes va haver de fer campanya des de l’exili per culpa de la repressió promoguda i legitimada pel mateix vencedor i pel seu partit; o bé, donat que la suma de Junts més ERC és insuficient per investir un president independentista sense l’abstenció del PSC, rebutjada frontalment pel seu candidat, obrir la porta a una repetició electoral. El dilema ja ha estat resolt, si bé amb una divisió molt forta de la militància republicana.
Aquest dilema s’ha produït en un context concret que molts actors semblen haver normalitzat, però que en cap cas és normal. Des del 2017 hem atorgat legitimitat automàtica a eleccions celebrades a Catalunya en condicions que en cap cas serien acceptables en condicions de democràcia plena, i no purament nominal. La victòria del candidat Illa, en tant que significa la reconquesta estatal del poder a Catalunya, fou l’objectiu principal de la política de repressió, criminalització, cooptació, espionatge, lawfare i xantatge que ha estat decisiva no només per dividir el moviment independentista, sinó per derrotar-lo d’una manera aparentment legítima, un cop escapçats els lideratges més potents en el moviment independentista per la via repressiva, vulnerant drets civils i polítics fonamentals en un sistema democràtic. La promoció d’un candidat gris al servei del PSOE, que fa quatre dies justificava obertament un 155 preventiu i es manifestava al costat de Societat Civil Catalana, no ha reconegut mai (ni tan sols després de decisions com la del Comitè de drets humans de l’ONU) que a Catalunya hi ha hagut una repressió i una vulneració de drets. Ha demostrat absoluta deixadesa a l’hora d’entendre la situació d’emergència lingüística a Catalunya, cosa que diu molt sobre el projecte del PSOE per a Catalunya.
Certament, la desfeta electoral i l’agreujament de la crisi interna d’ERC, sobretot després de destapar-se l’existència d’una estructura paral·lela responsable dels cartells denigrants amb l’Alzheimer de Pasqual Maragall (i d’altres accions d’assetjament groller que fan avergonyir) també formen part del context en el qual s’enfronta el dilema. En qualsevol cas, les derrotes electorals haurien d’alertar el partit de l’errada en l’estratègia i de les conseqüències nefastes de l’arrogància política que ignora la crítica interna, afavoreix el tacticisme de mirada curta, i dificulta la cooperació efectiva. L’estat d’alienació, desafecció i deserció d’afiliats, activistes i exvotants que, com jo mateixa, vàrem creure en l’autenticitat dels valors d’esquerra, feministes i independentistes hauria de ser la principal preocupació d’ERC. En canvi, els dirigents actuals han persistit en un discurs dissonant amb els fets, amb pactes poc transparents, fets des de l’elitisme, cosa que afavoreix l’ostracisme dels que discrepen des de dins i des de fora del partit per fomentar tan sols lleialtats irreflexives. Així, en el pla retòric, s’ha mantingut l’objectiu de la independència i la legitimitat de l’1-O —de fet, el discurs de la secretaria general Marta Rovira durant el retorn de l’exili afirma que aspiren a «acabar la feina iniciada»—, en coherència amb la promesa electoral categòrica que es va fer de «no investir Illa». Però la contradicció entre discurs i acció política és tan evident que negar-ho seria un insult a la intel·ligència. Només des del cinisme pur es pot assumir que cap promesa a la ciutadania no té valor intrínsec; i fins i tot des de l’autointerès partidista, resulta elemental que la pèrdua de confiança dels votants és una de les principals raons dels fracassos electorals successius.
En tot cas, tard o d’hora caldrà assumir que la «teoria de la realitat» que defensa ERC parteix del fet que s’interpreta que l’1-O va ser una derrota, en comptes d’una victòria crucial en el decurs d’un procés popular i complex d’exercici del dret a l’autodeterminació, que no ha conduït a «ampliar la base», sinó a empetitir i dividir el moviment, a frustrar la iniciativa popular, a no confrontar la repressió adequadament i a trencar els pactes amb els socis de govern independentistes. Una cosa és no tenir clara quina ha de ser ara l’estratègia en un context de repressió —aquest és el nus gordià del conflicte amb l’estat des de l’octubre del 17— i una altra molt diferent és perdre de vista que la violència policial i política emprades per Espanya és la veritable derrota. L’Estat no ha pogut desmantellar un moviment autodeterminista pacífic i democràtic a les urnes. Mandela, Gandhi i altres líders revolucionaris varen entendre aquesta idea essencial en la conquesta de la llibertat. Perd la batalla la part que actua amb violència i vulnera drets humans. I això és el que legitima encara més la lluita per l’alliberament. D’aquí l’encert exposar la violència als ulls de la comunitat internacional, confrontar l’estat de manera intel·ligent i activa, com ha fet el president Puigdemont des de l’exili en litigacions contra l’estat en diferents instàncies internacionals, i com van fer (abans dels indults) els presos polítics és crucial.
La qüestió central és si un pacte d’aquesta naturalesa és, de per si, un pacte enverinat en el context polític descrit, un pacte que significarà la renúncia definitiva als valors i objectius que històricament han identificat ERC. En la meva opinió, ho és.
Fins al passat 12 de maig, la missió estatal de reconquerir el poder polític a Catalunya i eliminar la majoria independentista a Catalunya per la via de la política de la repressió i el lawfare no havia tingut un èxit tan rotund. Una confluència de factors —un govern en minoria d’ERC desgastat, les divisions internes del moviment, la decapitació efectiva dels lideratges, la desmobilització de la ciutadania independentista donat l’estat de decepció i la desconfiança generalitzades— han afavorit que el candidat estatal tingui possibilitats (ara ja segures) de ser investit president de la Generalitat i procedir a l’enterrament definitiu de l’anomenat (despectivament) «procés». Finalment, podran «pasar página», en el context d’una «agenda del reencuentro», la qual cosa implica el retorn al marc constitucional sense cap mena de transformació profunda. Malgrat que el mateix president Aragonès i altres líders d’ERC van parlar de passar a l’oposició i de la necessitat de renovar estratègia i lideratges, ERC ha tingut la clau de la governabilitat de Catalunya i ha mantingut la iniciativa a l’hora de concretar les seves propostes que —segons insisteixen— prioritzen «l’eix social» i un pacte de les esquerres, marginant l’objectiu independentista. La concreció d’aquest pacte implica investir el candidat del PSC, Salvador Illa, com a president de la Generalitat a canvi, suposadament, d’un compromís de l’executiva del PSOE per fer una reforma estructural del sistema de finançament autonòmic que comportaria segons l’acord, el traspàs «gradual però accelerat» de tots els impostos (segons la consellera republicana Natàlia Mas amb una durada màxima de cinc anys).
No voldria entrar a valorar en detall el contingut en si del pacte. Una objecció recurrent a aquesta estratègia minimalista de negociació, que margina aspectes essencials de la dimensió cultural, lingüística i d’autodeterminació nacional (ni tan sols s’exigeix el compliment efectiu de l’amnistia, ni el reclam de drets lingüístics o d’un model educatiu que preservi la llengua pròpia de Catalunya), té a veure amb l’efectivitat del compliment dels pactes. Com a jurista i doctora en dret públic, les afirmacions grandiloqüents sobre l’èxit que suposaria un pacte de «finançament singular» em semblen un despropòsit. El compliment del pacte em sembla impossible de garantir perquè depèn d’un procés legislatiu complex en el qual no només hi ha «escletxes» i «serrells» a superar, sinó dificultats constitucionals i legislatives, a més de confluències polítiques que impossibiliten establir garanties reals. Malgrat l’historial farcit d’incompliments que afecten la credibilitat del pacte i certifiquen la baixa estima o preocupació pels greuges i discriminacions fiscals que patim a Catalunya, les elits d’ERC es «mostren confiades» que el nou model de finançament sumarà majories al Congrés i es convertirà en realitat. El govern espanyol no ha aclarit en cap moment què vol dir «singular». La ministra d’Hisenda, en canvi, ha explicat clarament el que és evident a ulls de qualsevol expert informat: que qualsevol reforma del finançament autonòmic hauria de ser general (no particular, aplicable només a Catalunya com a comunitat autònoma), i en cap cas podria donar la «clau de la caixa» a la Generalitat. I veus socialistes internes com la del president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, ja han advertit que el pacte no tirarà endavant, i que «no s’enganyi ningú».
A hores d’ara, demanar confiança cega —que confiem en aquest pacte—, implica un nivell d’amnèsia i d’irracionalitat difícils d’exigir a ciutadans intel·ligents mínimament informats que ja hem patit prou desenganys. Com sabem, el terme «singularitat» de Catalunya genera aversió a Espanya, en una cultura política que confon uniformitat amb igualtat i no qüestiona el supremacisme històric de la nació espanyola, ben al contrari de la idea que es va promoure als anys vuitanta sobre el Quebec com a «distinct society» en el marc de les diverses negociacions amb el Canadà.
Però la qüestió que haurien d’avaluar les bases i afiliats a ERC, i els ciutadans independentistes en general, no és tant el contingut del pacte o les probabilitats de garantir-ne el compliment, com el fet de si un pacte d’aquesta naturalesa és, en si mateix, un pacte enverinat en el context polític descrit. Un pacte que significarà la renúncia definitiva als valors i els objectius que històricament han identificat ERC. En la meva opinió, ho és.
Un tripartit d’esquerra seria un escenari assumible en una situació de veritable reconeixement i normalitat democràtica, sense repressió o altres costos inacceptables per a l’exercici pacífic del dret a l’autodeterminació. Però l’escenari no és el de «politics as usual», sinó d’emergència nacional a causa d’una política estatal persistent i sostinguda de vulneració dels drets i de la democràcia que ha estat emparada i promoguda activament pel partit del Sr. Illa des de l’octubre de 2017. En aquest sentit, investint com a president de la Generalitat el candidat del govern estatal, quan existia la possibilitat d’impedir-ho i d’utilitzar les noves eleccions per rearmar-se i promoure activament una estratègia unitària i refer complicitats dins el moviment independentista, implica renunciar a valors essencials, que passen a ser marginals. Implica no entendre que cal mantenir una línia vermella amb aquell que t’ha perseguit, espiat i vulnerat drets humans bàsics. Que els oprimits no poden legitimar la violència dels opressors —encara menys si els darrers ni tan sols han reconegut la violència, no han demanat perdó o no han intentat reparar-la. És una qüestió de dignitat, d’autoestima i de decència bàsiques.
Com sostenen influents politòlegs i crítics postcolonials, des de Walker Connor a Frantz Fanon o Gayatri Chakravorty, l’assimilacionisme cultural i el colonialisme són sobretot estats mentals abans que projectes polítics, i tenen més èxit quan les elits dels grups subordinats els internalitzen i passen a actuar, conscientment o inconscientment, com a agents del poder dominant. Aquest procés de submissió mental implica, per norma general, racionalitzar la cooptació sobre la base de guanys marginals. Un exemple en clau de gènere que poso sovint als estudiants del meu curs sobre justícia política i drets humans és el de la dona que cuida prioritàriament els fills i s’ocupa de la feina domestica i es declara satisfeta perquè el marit ha decidit donar-li «pocket money» per retribuir aquesta feina quan planteja l’amenaça del divorci. Aquesta concessió discrecional per part de qui ostenta el poder dominant en la relació es pot interpretar com un progrés; però en realitat no transforma la relació sinó que legitima la posició de submissió (no igualitària) de la dona que passa a racionalitzar-se d’acord amb un guany marginal. L’acord en realitat fa augmentar la dependència de la dona i perpetua el poder discrecional per fer efectiu el seu compliment, en lloc de promoure la veritable llibertat i igualtat. Les revolucions, ja siguin feministes, ja siguin d’alliberament colonial, dels pobles oprimits o bé dels treballadors, no s’han fet mai des del realisme, sinó des de la creença en la legitimitat de l’afirmació de principis i drets innegociables, des de la complicitat generosa en la lluita d’actors diferents que creuen en la viabilitat de la victòria. És des del coratge i la intel·ligència en la confrontació amb l’opressor que s’avança i no pas establint falses complicitats o capitulant per obtenir guanys marginals.
En resum, assumir la decència com a virtut i precondició de la justícia política imposa límits a una avaluació exclusivament utilitarista o particularista d’avantatges i de costos en decisions que involucren compromisos constitutius de la identitat moral o col·lectiva (d’allò que som i que volem ser com a comunitat política). La decisió de la militància d’ERC és crucial. És un punt d’inflexió. No es tracta només de si es ratifica un acord que implica atorgar el poder als autors i instigadors de violència política dirigida a la supressió del moviment i ideals que representes, és molt més que això. Es tracta de renunciar als compromisos i valors que fins ara han definit el principal i més antic partit independentista a Catalunya. La identitat mateixa i la credibilitat d’aquest partit històric està en joc a partir del resultat de la consulta d’aquest divendres 2 d’agost.
De quina manera aquesta submissió a Madrid a canvi de promeses pot afavorir «l’objectiu final» és un misteri. Com en l’al·legoria política de la granja d’animals de George Orwell, el dret a l’autodeterminació i l’objectiu independentista passaran a ser com els Set Manaments de l’Animalisme un cop diluïts per la influència corruptora del poder i la política de la por. Pura retòrica que ha deixat d’influir efectivament en el comportament i serveix com a consigna propagandística per controlar i manipular les percepcions de la realitat. Fora bo recordar la lliçó d’Orwell sobre els perills de la manipulació i la importància del pensament crític davant la possibilitat de pactes enverinats que condueixin a renunciar als objectius d’alliberament i igualtat. En aquest sentit, com defensa la filòsofa marxista Nancy Fraser, l’elecció entre reconeixement i redistribució ens presenta un fals dilema[2]: la injustícia del no reconeixement de la nostra identitat diferent, de la manca de respecte de les aspiracions a exercir la nostra agència individual o col·lectiva, o a eliminar la discriminació estructural, difícilment es reparen amb polítiques socials redistributives. Les dones, com els catalans, no volem «pocket money», volem decidir com volem viure i exercir la nostra autonomia. Acceptar el pacte amb el PSC és assumir un pacte enverinat, autodestructiu i humiliant, no només per ERC, sinó per a tot el moviment independentista. Una proporció no menys preable de militants de base ja s’han rebel·lat pe deixar clar que no tot està a la venda i no tots els costos són assumibles. Especialment, quan aquells que han optat per la repressió i violació de drets humans ni han demanat perdó, ni ens reconeixen, ni han reparat els danys. Aquest és, doncs, un pacte en fals que es fa a costa de grups que també són membres de la comunitat política, de tots aquells ciutadans i activistes que s’han sacrificat i han lluitat molt per denunciar i resistir la repressió, i que es trobaran afectats i humiliats pel que s’ha acordat. Molt probablement, a més, el pacte causarà la detenció i empresonament del president de Catalunya a l’exili, quan Carles Puigdemont compleixi la promesa feta un cop aprovada l’amnistia (que de moment se li denega per part dels jutges, malgrat l’explícita voluntat del legislador i de la llei d’incloure el seu cas), de retornar a Catalunya. Quina ironia: els autors del 155 al Palau de la Generalitat, i el president destituït pel 155 a la presó.
* Aquest assaig és una versió revisada de l’article publicat a El Món del 2 d’agost de 2024.
[1] Avishai Margalit exposa la seva teoria a On Compromise and Rotten Compromises. Princeton University Press, 2009. La cita és d’una versió resumida a l’assaig publicat pel CCCB l’any 2012. La preocupació principal de Margalit és, de fet, justificar el compromís en el context de discussions sobre la pau i la pau justa. En la seva teoria, el compromís és legítim per garantir la pau duradora i no només la pau justa. La noció de «pacte enverinat» es vincula a l’advertència atribuïda a Albert Einstein: «Beware of rotten compromises». Margalit elabora al llarg del llibre una teoria del compromís que exclou aquests compromisos polítics, que no són assumibles no tan sols amb l’objectiu d’assolir la pau.
[2] Nancy Fraser, «From redistribution to recognition? Dilemmas of justice in a “Post-Socialist” Age». New Left Review. 3. Maig/juny 2000.
NACIONALITATS & POLÍTICA 