>Els estonians d’origen rus se’n van d’Estònia en un èxode qualificat de massiu i d’inquietant. Alguns del fills, i molts del néts i dels besnéts dels qui Stalin va enviar a les repúbliques bàltiques per reforçar el procés de sovietització –i de russificació– ja no suporten més la desafecció d’un estat que els té en una mena de gueto administratiu. Els russoestonians no són ciutadans sinó no-ciutadans, com passa també als russos de Letònia. No poden votar ni accedir a certes formes de propietat ni ocupar càrrecs estratègics. Poden obtenir la plena ciutadania passant un procés de naturalització que demostri la seva voluntat de ser bons estonians. Però sembla que se n’han afartat i s’estimen més tornar a Rússia. Ho explica un informe de la Cambra de Cooperació i de la Comissió de Desenvolupament d’Estònia que alerta que, entre el 2005 i el 2009, les naturalitzacions s’han reduït a una quarta part –els russos ètnics representen el 25% dels 1.300.000 habitants de la república–, i es calcula que un rus de cada deu ha emigrat. Un èxode que d’aquí a pocs anys donarà a Estònia maldecaps econòmics i demogràfics. Sobretot tenint en compte que la immensa majoria dels que marxen són joves, alguns amb una bona qualificació professional.

Fa uns quants mesos, João Lopes Marques, escriptor portuguès resident a Estònia, advertia de la triple fractura que travessa la societat estoniana. La principal i més visible és l’allunyament entre estonians i russos ètnics, però també la fractura entre joves i vells –transversal a les dues identitats nacionals– i, finalment, una fractura no pas menys preocupant entre homes i dones, el salari de les quals és un 25% inferior al dels homes, els més baixos de la UE. Què li ha passat, doncs, a Estònia, ve a preguntar-se Lopes Marques? Doncs que la independència de l’URSS el 1991 va marcar un abans i un després que no ha estat sempre processat amb criteris de cohesió social i de democràcia. La discriminació ha predominat sobre els drets ciutadans: estonians, russos; joves, vells; homes, dones… I així Estònia –potser sense adonar-se’n– viu més condicionada pel seu passat soviètic que no pas vinculada al present europeu a través del seu potencial d’afinitats amb el món escandinau, especialment amb Finlàndia. Al cap de vint anys de la fi del comunisme, Estònia i Letònia –cal no oblidar-ho– són dos països amb tensions ètniques. Una conflictivitat que la Unió Europea hauria hagut de calibrar millor en l’ampliació d’ara fa sis anys.

Publicat a El Temps, núm. 1368, 31 agost del 2010.