Ahir es va cloure el cicle “O ells, o nosaltres”: Europa davant el repte del terrorisme gihadista dedicat a examinar el repte que suposa el terrorisme gihadista des de diverses òptiques i camps d’anàlisi . Amb una jornada centrada en l’educació com a forma de prevenció de l’extremisme, hem conclòs el cicle de taules rodones que vam iniciar el passat desembre.
El debat ha comptat amb tres experts en la matèria. La intervenció de Marta Rovira, sociòloga i membre del GRENPoC, ha servit d’introducció al diàleg. Opina que l’accés a l’educació és essencial per garantir la cohesió social però que amb això no n’hi ha prou. La nostra societat presenta problemes de base que compliquen les coses. L’actual dificultat d’ascendir socialment, per exemple, n’és un. En aquest sentit, l’experta ha recordat els articles i estudis duts a terme pel professor de la UB Xavier Martínez Celorrio en els quals s’ha teoritzat la importància del fenomen de l’ascensor social per a una societat acollidora com la catalana. Al mateix temps, també ha expressat la seva preocupació pel fet que en la política d’aquests dies es busqui la confrontació més que l’entesa i el diàleg, dinàmica que –afirma– va començar en l’etapa de José María Aznar. A nivell social també veiem aquesta confrontació i no acabem de desprendre’ns de la divisió que marca les diferències entre “nosaltres” i uns “ells” que veiem com aliens.
Tayssir Azouz, traductor, filòleg i secretari general de l’Associació de Tunisians a Catalunya, també considera que cal garantir l’educació a tothom arreu del món perquè aquesta sigui una forma de prevenir les radicalitzacions. De fet, assegura que els fonamentalistes tenen por dels llibres i dels bolígrafs. L’escola, però, també ha de servir per lluitar contra qualsevol forma de discriminació. Així doncs, mentre es perpetuïn les desigualtats, romandran els extremismes.
Per últim, Enric Canet, director de relacions ciutadanes del Casal dels Infants, opina que tot i que l’escola és un instrument de diàleg que pot servir, a llarg termini, per prevenir l’extremisme, hem de veure l’educació com quelcom que va més enllà de les escoles. Tot l’entorn educa, i com més heterogeni sigui aquest entorn, millor. Ha posat especial èmfasi en l’homogeneïtat que veiem a les escoles dels barris benestants de les nostres ciutats i els discursos poc integradors que, sovint, aquestes proclamen.
Concloent, els tres ponents comparteixen certes idees com ara que quan parlem d’extremisme ho associem al gihadisme tot i que la nostra societat presenta altres formes d’extremisme, també greus, que també s’haurien d’eradicar des de les escoles. Un dels exemples citats ha estat la violència de gènere. També hi ha un acord entre ells sobre el rol dels mitjans de comunicació i la poca labor integradora que duen a terme sobretot perquè també són generadors de la diferenciació entre “ells” i “nosaltres” . Per últim, els tres ponents assenyalen que les desigualtats i la segregació són el principal problema que hem d’eliminar perquè, en un futur, es dissolguin les radicalitzacions.
Finalment, des de la Càtedra Josep Termes de Lideratge, Ciutadania i Identitats i el Parc de les Humanitats i les Ciències Socials volem donar les gràcies a tots els ponents del cicle, les entitats col·laboradores i els assistents.
Demà, 27 de gener, es presenta a les 19.00 un llibre dedicat a “Dien Bien Phu” (Editorial Yulca), la darrera batalla de la guerra d’Indoxina, que representà la major victòria de l’Exèrcit Popular Vietnamita en el procés d’alliberació nacional de les forces imperialistes franceses i nord-americanes. Els esdeveniments estan relatats pel general Võ Nguyên Giáp, finat fa poc més de 2 anys.
Enric Ucelay-Da Cal i Josep Pich han editat l’obra “Dos contemporanis enfrontats” (Nova Editorial, Col·lecció Hecateu). Es tracta d’una miscel·lània on, a través dels estudis de diversos historiadors, s’exploren les figures de Joaquín Costa i Valentí Almirall, dos coetanis que, com diu el pròleg de l’edició, segurament no haguessin sigut amics. En efecte, aquesta obra representa un exercici d’història transversal on s’estudien per primer cop, en un mateix volum, dos personatges ben diferents: Per una banda, Valentí Almirall –considerat un dels pares del nacionalisme català– provenia d’una família noble i va tenir accés a una excel·lent educació, mentre que Joaquín Costa – amb el seu arrelat aragonesisme i un marcat sentiment nacionalista espanyol– va néixer en el si d’una família modesta i es va veure forçat a satisfer les seves inquietuds intel·lectuals de forma autodidacta. Les allunyades posicions d’ambdós pensadors ens mostren la complexitat dels regeneracionismes hispans de finals del segle XIX.
Hem començat l’any celebrant la segona taula rodona del 
Demà, 12 de gener, es durà a terme la jornada Polítiques de memòria de la Generalitat de Catalunya. Persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme. Fosses de la guerra i de la repressió.
NACIONALITATS & POLÍTICA 