Mark Carney (@MarkJCarney)

És un plaer —i un deure— ser amb vostès en aquest punt d’inflexió per al Canadà i per al món.

Avui parlaré de la ruptura de l’ordre mundial, del final de la grata ficció i de l’albada d’una realitat brutal en què la geopolítica de les grans potències no té fre.

Tot i això, sostinc que altres països —en particular les potències mitjanes com el Canadà— no estan indefensos. Tenen el poder de construir un nou ordre que integri els nostres valors, com el respecte dels drets humans, el desenvolupament sostenible, la solidaritat, la sobirania i la integritat territorial dels estats.

El poder dels menys poderosos comença amb l’honestedat.

Cada dia se’ns recorda que vivim en una era de rivalitat entre grans potències. Que l’ordre basat en normes s’està esvaint. Que els forts fan el que poden i els febles pateixen el que els toca.

Aquest aforisme de Tucídides se’ns presenta com inevitable: la lògica natural de les relacions internacionals reimposant-se. I, davant d’aquesta lògica, hi ha una forta tendència dels països a adaptar-s’hi per encaixar-hi. A acotar el cap. A evitar problemes. A esperar que l’acatament compri seguretat.

No ho farà.

Aleshores, quines són les nostres opcions?

L’any 1978, el dissident txec Václav Havel va escriure un assaig titulat El poder dels sense poder. Hi plantejava una pregunta senzilla: com se sostenia el sistema comunista?

La seva resposta començava amb un verduler. Cada matí, aquest botiguer col·loca un cartell al seu aparador: «Proletaris de tots els països, uniu-vos!». No se’l creu. No se’l creu ningú. Però el penja igualment cada matí: per evitar problemes, per indicar conformitat, per evitar-se maldecaps. I com que cada botiguer de cada carrer fa el mateix, el sistema persisteix.

No només mitjançant la violència, sinó mitjançant la participació de la gent corrent en rituals que, en privat, sap que són falsos.

Havel va anomenar això «viure dins d’una mentida». El poder del sistema no prové de la seva veritat, sinó de la disposició de tothom a actuar com si fos certa. I la seva fragilitat prové de la mateixa font: quan fins i tot una sola persona deixa d’actuar —quan el verduler treu el cartell— la il·lusió comença a esquerdar-se.

Ha arribat el moment que les empreses i els països retirin els seus cartells. Durant dècades, països com el Canadà van prosperar sota allò que anomenem l’ordre internacional basat en normes. Ens vam unir a les seves institucions, en vam lloar els principis i ens vam beneficiar de la seva predictibilitat. Podíem impulsar polítiques exteriors basades en valors sota la seva protecció.

Sabíem que la història de l’ordre internacional basat en normes era parcialment falsa. Que els més forts se n’eximirien quan els convingués. Que les regles comercials s’aplicaven de manera asimètrica. I que el dret internacional s’aplicava amb una rigorositat variable segons la identitat de l’acusat o de la víctima.

Aquesta ficció era útil, i l’hegemonia nord-americana, en particular, ajudava a proveir béns públics: rutes marítimes obertes, un sistema financer estable, seguretat col·lectiva i suport a marcs per resoldre disputes.

Així que vam posar el cartell a l’aparador. Participàvem en els rituals. I, en gran manera, evitàvem assenyalar les escletxes entre la retòrica i la realitat. Aquest pacte ja no funciona. Permetin-me ser clar: som davant d’una ruptura, no d’una transició. En les dues darreres dècades, una sèrie de crisis —financera, sanitària, energètica i geopolítica— ha fet evident els riscos d’una integració global extrema.

Més recentment, les grans potències han començat a utilitzar la integració econòmica com a arma. Aranzels com a palanca. Infraestructura financera com a coerció. Cadenes de subministrament com a vulnerabilitats a explotar. No es pot «viure dins de la mentida» del benefici mutu mitjançant la integració quan és la integració mateixa la que esdevé la font de la teva subordinació. Les institucions multilaterals en què es recolzaven les potències mitjanes —l’OMC, l’ONU, les COP—, l’arquitectura de la resolució col·lectiva de problemes, estan molt debilitades.

Com a resultat, molts països arriben a les mateixes conclusions. Han de desenvolupar més autonomia estratègica: en energia, aliments, minerals crítics, finances i cadenes de subministrament. Aquest impuls és comprensible. Un país que no pot alimentar-se, abastir-se energèticament o defensar-se té poques opcions. Quan les normes ja no et protegeixen, t’has de protegir tu. Però siguem lúcids sobre cap on condueix això. Un món de fortaleses serà més pobre, més fràgil i menys sostenible.

I hi ha una altra veritat: si les grans potències abandonen fins i tot la pretensió de normes i valors per perseguir sense traves el seu poder i els seus interessos, els beneficis del «transaccionalisme» es tornen més difícils de replicar. Els hegèmons no poden monetitzar contínuament les seves relacions. Els aliats es diversificaran per cobrir-se davant la incertesa. Contractaran assegurances. Augmentaran opcions. Això reconstruirà la sobirania —una sobirania que abans s’ancorava en normes— però que cada cop s’apuntalarà més en la capacitat de resistir la pressió.

Aquesta gestió clàssica del risc té un cost. Però aquest cost de l’autonomia estratègica, de la sobirania, també pot ser compartit. Les inversions col·lectives en resiliència són més barates que si cadascú construeix la seva pròpia fortalesa. Els estàndards compartits redueixen la fragmentació. Les complementarietats són de suma positiva.

La pregunta per a les potències mitjanes, com el Canadà, no és si hem d’adaptar-nos a aquesta nova realitat. Hem de fer-ho. La pregunta és si ens adaptem simplement construint murs més alts —o si podem fer alguna cosa més ambiciosa.

El Canadà va ser dels primers a sentir el senyal d’alarma, cosa que ens va portar a canviar de manera fonamental la nostra postura estratègica. Els canadencs saben que la nostra vella i còmoda suposició que la nostra geografia i les nostres aliances ens conferien automàticament prosperitat i seguretat ja no és vàlida.

El nostre nou enfocament es basa en allò que Alexander Stubb ha anomenat «realisme basat en valors» —o, dit d’una altra manera, aspirem a ser alhora gent de principis i pragmàtics. Principis basta en el nostre compromís amb valors fonamentals: la sobirania i la integritat territorial, la prohibició de l’ús de la força excepte quan sigui conforme amb la Carta de les NN.UU., el respecte dels drets humans. Pragmàtics en reconèixer que el progrés sol ser incremental, que els interessos divergeixen, que no tots els socis comparteixen els nostres valors.

Ens estem comprometent àmpliament, de manera estratègica, i amb els ulls oberts. Afrontem activament el món tal com és, no esperem el món tal com voldríem que fos. El Canadà està calibrant les seves relacions perquè la seva profunditat reflecteixi els nostres valors. Estem prioritzant un compromís ampli per maximitzar la nostra influència, donada la fluïdesa del món, els riscos que això planteja i allò que està en joc de cara al futur. Ja no depenem només de la força dels nostres valors, sinó també del valor de la nostra força.

Estem construint aquesta força a casa. Des que el meu govern va constituir-se, hem retallat impostos sobre els ingressos, sobre les plusvàlues i sobre la inversió empresarial; hem eliminat totes les barreres federals al comerç interprovincial; i estem accelerant un bilió de dòlars d’inversió en energia, IA, minerals crítics, nous corredors comercials i més enllà. Estem duplicant la nostra despesa en defensa de cara al 2030, i ho fem de manera que enforteixin les nostres indústries nacionals.

Ens estem diversificant ràpidament a l’exterior. Hem acordat una associació estratègica integral amb la Unió Europea, incloent-hi l’adhesió a SAFE, els mecanismes europeus de compra de defensa. Hem signat altres dotze acords comercials i de seguretat en quatre continents en els darrers sis mesos. En els darrers dies, hem conclòs noves associacions estratègiques amb la Xina i Qatar. Estem negociant pactes de lliure comerç amb l’Índia, l’ASEAN, Tailàndia, Filipines i el Mercosur.

Per ajudar a resoldre problemes globals, estem impulsant una geometria variable: coalicions diferents per a assumptes diferents, basades en valors i interessos. A Ucraïna, som membre central de la Coalició dels Voluntaris i un dels majors contribuents per càpita a la seva defensa i seguretat. En matèria de sobirania àrtica, ens mantenim fermament al costat de Groenlàndia i Dinamarca i donem suport plenament al seu dret únic a determinar el futur de Groenlàndia.

El nostre compromís amb l’Article 5 és indestructible. Treballem amb els nostres aliats de l’OTAN (incloent-hi el Nordic-Baltic 8) per assegurar encara més els flancs nord i oest de l’aliança, incloent-hi inversions sense precedents en radar de gran abast, submarins, aeronaus i presència terrestre.

En el comerç plurilateral, estem impulsant esforços per construir un pont entre l’Acord Transpacífic i la Unió Europea, creant un nou bloc comercial de 1.500 milions de persones. En minerals crítics, estem formant clubs de compradors ancorats en el G7 perquè el món pugui diversificar-se i allunyar-se d’un subministrament concentrat. En IA, cooperem amb democràcies afins per garantir que, en última instància, no estiguem obligats a triar entre els hegèmons i els híperescaladors.

Això no és multilateralisme ingenu. Tampoc no és dependre d’institucions debilitades. És construir coalicions que funcionin, assumpte per assumpte, amb socis que comparteixin prou terreny comú per actuar conjuntament. En alguns casos, serà la gran majoria de les nacions. I és crear una xarxa densa de connexions a través del comerç, la inversió i la cultura, de la qual puguem valer-nos davant desafiaments i oportunitats futurs. Les potències mitjanes han d’actuar juntes perquè, si no ets a taula, ets al menú. Les grans potències es poden permetre anar soles. Tenen la mida de mercat, la capacitat militar i la palanca per dictar condicions. Les potències mitjanes, no.

Però quan només negociem bilateralment amb un hegèmon, negociem des de la feblesa. Acceptem el que se’ns ofereix. Competim entre nosaltres per ser els més complaents. Això no és sobirania. És la representació de la sobirania mentre s’accepta la subordinació.

En un món de rivalitat entre grans potències, els països intermedis tenen una elecció: competir entre si pel favor o unir-se per crear un tercer camí amb impacte. No hem de permetre que l’auge del poder dur ens cegui davant el fet que el poder de la legitimitat, de la integritat i de les normes continuarà sent fort —si triem exercir-lo junts.

I això ens retorna a Havel. ¿Què significaria, per a les potències mitjanes, «viure en la veritat»?

Significa constatar la realitat. Deixar d’invocar «l’ordre internacional basat en normes» com si continués funcionant tal com s’anuncia. Designar el sistema pel que és: un període en què els més poderosos persegueixen els seus interessos fent servir la integració econòmica com una arma de coerció.

Significa actuar amb coherència. Aplicar els mateixos estàndards als aliats i als rivals. Quan les potències mitjanes critiquen la intimidació econòmica que prové d’una direcció, però callen quan prové d’una altra, mantenim el cartell a l’aparador.

Significa construir allò en què diem creure. En lloc d’esperar que l’hegèmon restableixi un ordre que està desmantellant, crear institucions i acords que funcionin tal com es descriuen. I significa reduir la palanca que permet la coerció.

Construir una economia domèstica forta hauria de ser sempre la prioritat de qualsevol govern. Diversificar internacionalment no és tan sols una mesura de prudència econòmica; és la base material per a una política exterior honesta. Els països es guanyen el dret a sostenir postures basades en principis, reduint la seva vulnerabilitat a represàlies.

El Canadà té allò que el món vol. Som una superpotència energètica. Tenim vastes reserves de minerals crítics. Tenim la població més educada del món. Els nostres fons de pensions són entre els inversors més grans i sofisticats del planeta. Tenim capital, talent i un govern amb una enorme capacitat fiscal per actuar amb decisió. I tenim els valors als quals molts altres aspiren.

El Canadà és una societat pluralista que funciona. El nostre espai públic és sorollós, divers i lliure. Els canadencs continuen compromesos amb la sostenibilitat. Som un soci estable i fiable —en un món que no ho és—, un soci que construeix i valora relacions a llarg termini.

El Canadà té una altra cosa: el reconeixement del que està passant i la determinació d’actuar en conseqüència. Entenem que aquesta ruptura exigeix més que adaptació. Exigeix honestedat sobre el món tal com és.

Estem retirant el cartell de l’aparador. El vell ordre no tornarà. No ho hem de lamentar. La nostàlgia no és una estratègia. Però, a partir de la fractura, podem construir alguna cosa millor, més forta i més justa. Aquesta és la tasca de les potències mitjanes, que són les que més tenen a perdre en un món de fortaleses i les que més tenen a guanyar en un món de cooperació genuïna.

Els poderosos tenen el seu poder. Però nosaltres també tenim alguna cosa: la capacitat de deixar de fingir, d’anomenar la realitat, de construir la nostra força a casa i d’actuar plegats. Aquest és el camí del Canadà. L’escollim obertament i ben confiats. I és un camí obert del tot a qualsevol país disposat a recórrer-lo amb nosaltres.

---

🎥 TikTok – vm.tiktok.com/ZNRBDT4mB/